"El ser querido" té grans interpretacions, però Sorogoyen es passa d'exhibicionista

Joanric Barceló, bona nit. Bona nit. Com ha anat l'estiu? Doncs treballant. Bé, bé, però treballant, que hi ha cosa que. Per un músic, treballar a l'estiu sempre és positiu. Ara. He passat una calor, Toni. O sigui, he anat al cine, però ja no per la pel·lícula. He anat com a refugi climàtic. Home, podem constatar que sí, que ha fet una mica de calor aquest estiu. Sí, n'ha fet, n'ha fet. I és el millor lloc, diguéssim, per passar aquestes tardes que no saps on fotre't, pum, al cinema.

És veritat. I amb una mica de sort, potser fins i tot pots veure una bona pel·lícula.

Home, mira, jo estic segur que molta gent hagués pagat perquè l'Odissea durés el doble.

I saw my baby crying for the space.

Comença La Finestra Indiscreta, amb Toni de la Torre.

Després parlarem a fons de l'Odissea, de fet li dedicarem tota la segona part del programa, i també parlarem d'estrenes, que n'hi ha moltes, però volíem començar la nova temporada de La Finestra Indiscreta amb una pel·lícula que d'alguna manera ens inspirés per començar el nou curs. I qui millor per fer-nos una recomanació que no està dependent de videoclub preferit. Així que, Joan Enric Barceló, comencem temporada amb el videoclub.

I et dic que aquest estiu hem tornat a rebre moltes propostes, perquè cada cop els nostres, diguéssim, clients del videoclub són més i ens agrada molt que ens escriguin amb les pelis que volen que comentem. Sí, ja t'ho dic, és la secció més estimada pels oients. Mira, sense anar més lluny, el que porto avui va tenir la bogeria de dos bons. Home, dos vots. Dos vots no em semblen tants, t'he de dir. Però quan dic dos vots, vull dir dos vots d'entre totes les pel·lícules publicades des de la sortida de la fàbrica dels Hernans Lumière. Aquest estiu, dues persones de Catalunya han demanat que comentéssim

aquesta pel·lícula. D'acord. Vista així, sí que és un èxit. El poble ha parlat, Toni. Bueno, doncs endavant. Què demana el poble? El poble vol aventures. Home, em sembla que si alguna cosa, a veure, si alguna cosa no vol el poble,

són aventures en com està el món. Però el cinema sí, Toni, el poble vol que passin coses, que s'erigeixin herois, que caiguin règims. El poble vol magia, vol bruixes, vol tendresa i personatges que els acabis estimant per les seves imperfeccions.

D'acord, aviam, més pistes. Qui més vol el poble? El poble vol Hobbits. Home, a veure, no, no, perquè l'especial de El senyor dels anells ja el van fer, bueno, de fet, en van fer tres d'especials, i em sembla que si hi tornem, al final, més que escoltar la finestra, ens tiraran per la finestra, no sé si m'explico.

No, evidentment que no. El senyor dels anells, a més, és una peli que no encaixa a la nostra secció, però sí que hi encaixa una pel·lícula amb un personatge similar. Em sembla que sé per on vas i si ho estic

intuint bé ho aplaudeixo em sembla que és una gran tria encara no però ja t'ho dic jo Willow

doncs obrim el videoclub el videoclub amb Joan Enric Barcelona.

Willow, pel·lícula de l'any 1988, dirigida per Ron Howard, a partir d'una història creada i produïda per George Lucas. El nas a tot arreu, eh, George Lucas? El protagonista és en Warwick Davies, en el seu primer paper principal, al costat del mític Val Kilmer, com a Matt Martigan. Gran química entre aquests dos personatges, que són molt oposats, no? Molt. És una mica Bilbo Saquet meets Han Solo. Sí. No ho havia vist així, però ara que ho has dit així, és exactament així. Seria molt injust, però, dir que és un senyor dels anells dels anys 80, perquè quedaria en curs. Hi ha molts paral·lelismes a la pel·lícula, ho anirem veient, amb històries i llegendes populars que tot coneixem. És com si haguessin agafat una coctelera i haguessin posat el millor de molts relats al servei d'una història.

Perquè no se'ns perdi ningú, però diríem que és un conte medieval per nens, amb bruixes, espases, castells, profecies i monstres, no?

Just a la fusta, sí, però dit així, sona com lleuger. I ho és, però sempre en aparència. A sota d'aquesta capa d'aventura lleugera, hi ha grans moments de molta emotivitat. I és, en el fons, un gran cant a l'amistat, a l'amor i a l'altruisme.

Va, doncs posem-nos en situació amb l'inici de Willow.

Som en un temps en que impera el terror. Els endevins han augurat el naixement d'un infant que ha de provocar la caiguda de la poderosa reina Batmorda. Empresonant totes les dones embarassades del rei Alma. La malvada reina s'ha proposat d'eliminar la criatura així que neixi.

És que a més, t'ho explica el fullet tortuga. Es pot molar més quan comença? És el mateix actor, és el Vicenç Manel Domènech. Som en aquesta pseudoedat mitjana i més concretament en un regne dominat per la malvada reina, ho ha dit, Bab Morda. Ull. Bab Morda. Morda. O sigui, ¿no hi havia un nom més lleig per posar-li? T'imagines tenir una filla i dir. Montse, ¿com l'hi posarem? Diu, l'hi posarem Babmorda.

I anava amb mala lleig. Com no havia de ser dolenta aquesta dona? Encara prou bé que va sortir. Home, és veritat.

Si tu mires així, és veritat. I això dels noms dels fills, o ara tirant-nos cap al nostre terreny, els personatges. Això no té una secció, té un programa sencer. Com d'important és clavar el nom que li poses al personatge perquè ja respiri l'aire que tu li vols donar. Un 10 ja per a George Lucas.

Aquesta reina té aquesta por que comentava el narrador d'una profecia que diu que naixerà una nena que derrocarà el seu règim. Aquesta nena qui és? És un bebè de molt pocs mesos i es diu Elora Danan. Aquí també, molt ben triat. Perquè ara pensa, si la reina es digués, a l'hora d'anar, i la nena es digués, va morda, qui la salva?

No seria el mateix.

Hem corret en forma, eh, Joan Enric? Veig que les vacances. T'ho has dit que havies estat treballant? A mi em sembla que t'has descansat.

També he descansat. Si en tot cas, la babmorda què decideix? Capturar qualsevol dona que quedi embarassada per poder atrapar la nena que l'ha de destruir i matar-la. Cosa que té un ingredient, estaràs d'acord amb mi, bíblic, molt i molt clar.

Sí, sí, no? I a més hi ha aquest aire de Blancaneus, no? Reina Malbada, la nena, Nans. Sí, t'ho dic jo, és com una massa és un The Best Of. Això, a mi m'ho sembla que és un The Best Of. En tot cas, Bab Morda aconsegueix trobar la nena, no?

És el punt de partida inicial. No, no, no, la nena és salvada, in extremis, i acaba arribant. És veritat que la. Sí, arriba per un riu a un poblat habitat per nans. La comarca, perquè. Home,

aquí sí que la cosa és molt clara, eh? És a dir, aquest poblat.

Aquest bolet és bastant, bastant. És clarament hobbiton. I acabarà a mans d'un home senzill, un home que està a les antípodes del que entenem com un heroi, no només per l'estatura, que ja ho hem dit, sinó perquè és un granger, té la seva família, viu tranquil i és aficionat a la màgia. Aquest personatge, oients ho heu endevinat, es diu Willow.

Els meus fills van trobar aquesta criatura abandonada al riu Granatluid.

Una criatura deikini. Això és el que aquella bèstia buscava. Donem-los-hi. No ho podem fer, això. La matarà.

No és pas dels nostres. Aquesta criatura és especial. Sí, se l'ha de portar més enllà dels límits del nostre poble. Ben lluny, a l'altra banda del riu, fins a la terra dels deikinis.

I què farà això? Em sembla que el més just és que l'home que s'hagi d'encarregar de dur-li sigui el mateix que l'ha recollida al riu. Volenté. Proposo que sigui en Willow Upwood.

Willow, o dit d'altra manera, ho han dit Warwick Davis, un actor que en aquella pel·lícula va assumir el seu primer gran paper protagonista i que hem vist més endavant en moltes produccions, una de les més cèlebres i recents, Lives Too Short, de Ricky Gervais.

Sí, en aquella sèrie que bàsicament el Ricky Gervais se'n. I ell mateix accepta riures del fet que és un actor que ha participat en. Bueno, és que prèviament, abans de Willow, havia estat un Ewok. Per tant, havia participat a Star Wars. Havia aparegut a l'Avarín. Ep, tots en peus. Videoclub 1, aneu-lo a buscar. I, a més, posteriorment, va ser el professor Flitwick a Harry Potter. I un nan en àrnia, vull dir que és un actor que ha aparegut a grans franquícies molt conegudes, però en canvi molta gent es pot creuar amb Warwick Davis pel carrer i no sap qui és, i Ricky Gervais i ell mateix se'n fotien del fet que fos tan poc conegut. ¿Tens por, pare? No.

Encara que al bosc hi hagi fades que et poden adormir durant cent anys.

Això no m'amoïna. I follets.

I dracs. I trolls. Trolls que et treuen la pell de viu amb viu i t'arrenquen la cara. Renen. Saps que no els puc veure, els trolls. Et podria portar la llarga, pare. Jo també, jo també, pare.

Sóc un pare molt afortunat, sabeu? Tant de bo poguéssiu venir.

Quin gust escoltar el doblatge en català.

Aquest doblatge és fantàstic, diré que l'hem rescatat dels arxius d'aquesta casa, però afegiré que aquest doblatge s'incorporarà a Disney+. Jo diria que abans que acabi l'any, si tot va bé, perquè és una de les pel·lícules que han aconseguit que tingui el doblatge per davant. Gran notícia. És un element molt d'història clàssica, el fet que Willow és un heroi que vol emprendre, o ha d'emprendre un viatge, però ho ha de fer en contra de la seva voluntat.

Sí, però fixa't en una cosa. A Star Wars, que deies abans, Lucas Skywalker és l'escollit. A Matrix, en Neo, és l'escollit. A Willow, l'escollida, és un nadó. I l'heroi és l'home que decideix no abandonar-la. És el secundari que fa el pas endavant. I aquest, diguéssim, desplaçament de l'èpica fa que la història sigui especialment emocionant. Aquell home no vol viure aventures, no vol marxar de casa, no vol deixar la família, però entoma la responsabilitat. La vida li està dient, mira, potser no ets el centre de la profecia, Willow, però ets imprescindible perquè la profecia arribi al final. Per tant, Viatge al canto, en Willow Sur, acompanyat per una sèrie de gent del seu poble, que tots són baixets. Ai, ai, ai, Toni, que sembla la comunitat.

Clar, clar, no, a veure, quan has dit que ell no és l'escollit, que en realitat és una cosa col·lateral, clar, Frodo és exactament això, no? És algú que en principi té un paper secundari. I que ha de complir amb aquest paper que en el cas de Willow és entregar a la nena el primer daikini que no és una cosa que prenguis aquí en el bar sinó que és com anomenen els humans la gent gran

la gent més alta i el primer que trobarà serà un que no gira gaire rodó, immens estaràs d'acord amb mi, immens en el seu paper d'un heroi vingut a menys conegut com Matt Martigan presentació que no quedeix indiferent. Dóna'm una mica d'aigua, Marek, o et mataré.

Ho has entès? Aigua.

Afanya't! Doneu-me aigua, tams de bassa miserables! És un daiquini, estem de sort. No li podem donar a ell, home. Si l'han engaviat és per alguna cosa. Willow, ens l'hem de treure del damunt. Els soldats ens empaiten. Bé, hem de donar la nena a algú. Jo sóc algú. Traieu-me d'aquí i jo em cuidaré de la nena. Jo hi confio plenament. Però si he intentat escanyar-me.

Tot això, per cert, que no, perquè potser hi ha oients que no han vist la pel·lícula, no ho recorden, però tot això, ell està en una mena de gàbia. Sí. O sigui, Matt Martin el presenten tancat en una gàbia que penja, no sé d'un arbre, no sé d'on penja, però està penjat dins de la gàbia. I aquesta gent, o sigui, n'hi ha que els sembla bé donar-li la nena. Tu, ja n'hem trobat un, deixem-li la nena i marxem cap a casa. És un senyor que està allà, empresonat, i diu, no, jo la feina ja l'he fet, és un daiquini? Sí, li dono la nena i me'n torno cap a casa.

Els cadàvers, no passa res, no passa res aquest senyor. En tot cas, m'interessa molt aquesta primera seqüència de Willow i Matt Martigan, perquè veiem ben bé quin peu calça cadascun. La majoria dels companys de Willow ja ho han vist, diuen, escolta tu, l'hem trobat, marxem, Però en Willow sap que deixar-la amb Matt Martigan, que està presoner d'aquesta gàbia enmig del no-res, no és un bon pla. I en Matt Martigan, diguéssim, que intenta persuadir-los de totes les maneres possibles. Home, és un gran entebenador. És un gran entebenador. Però clar, en aquell moment Willow pensa, està com desesperat, enyorat de casa seva, dels seus. I clar, quan a sobre passen un seguit de cavallers pel costat i cap li fa cas quan els ofereix la nena, clar, només té una solució. Alliberar Matt Martigan i confiar que aquest home complirà la seva paraula. Escoltem si ho aconsegueix. Ningú no se'n voldrà

cuidar de la nena. Sabeu per què? Perquè a tothom se li enfum. Tret de mi. Voleu tornar amb la vostra família i jo vull sortir d'aquesta gàbia. Deixeu que jo me'n cuidi, en tindré tanta cura com si fos meva. Jo crec que ho farà Willow. Què en pot saber ell de criatures? Sí, és veritat, però conec moltes dones que en saben. Si en la meva vida hi hagués algú, no ho sé, una filla potser, tindria alguna raó per continuar vivint. No em podeu deixar morir. L'única cosa que vull és protegir-la.

Tu li donaries a la nena? A veure, jo, com a guionista, sí. Jo, Joan Enric Barceló. Tu, si fossis Willow i estiguessis

allà i t'haguessin encomanat la nena. Ni de conya.

O sigui, ni de conya. Ara bé, en Willow, clar, com que segueix les ordres d'un guionista, cedeix i obre la garjola.

Així està molt millor. Ho has fet molt bé, menut. Sí, sí, d'acord.

Has promès que la cuidaries. Vine amb el pare, bonica. També l'hauràs de rentar. És clar que sí.

Li caic bé.

Aquí tens els bolquers i la bota de llet. Ni queda gens? És per ella. Que et penses? No n'hi prendria mai. T'hi amoïnes massa, Marrec. Es diu Willow. Volia dir Willow. Gràcies, nois. Willow, has fet el que calia. Torneu cap a casa i ompliu el rebost.

O sigui, a Matt Martigan la nena li dura exactament cinc minuts. Despresta tot això del torneu cap a casa, tranquils. Tranquils, compleu el rebost. Els cinc minuts que triga una àliga a robar-li, cosa que en Willow veu de seguida i entén que el seu viatge encara no ha acabat. Ja veus, Toni, que aquí l'heroi no és el millor guerrer, ni el millor mag, ni el més valent, és simplement el que no mira cap a una altra banda.

Clar, i això és el que fa el personatge interessant, que Willow primer compleix l'encàrrec. I després decideix assumir la responsabilitat, i aquí neix l'heroi. No quan agafa la nena per primera vegada, sinó quan podria tornar a casa i no ho fa. I, novament, això em recorda molt al Senyor dels Anells, perquè, clar, Frodo, quan realment es fa heroi, no és quan decideix portar l'anell fins a Rivendell, és quan, un cop ja el podria haver entregat als seus daiquinis, que són en Gandalf i la companyia de l'anell, ell diu, no, jo. Jo seré qui el portarà fins a Mordor. Clar, però qui no porta és un anell.

El que està en joc és una vida humana, una nena de molt pocs mesos, i això a cada escena tingui un valor emocional afegit molt clar. La pregunta és tan senzilla com esfereïdora. Què fas quan una vida indefensa cau a les teves mans?

I a partir d'aquí, aventures, personatges secundaris divertits, tensió, por i alguna llagrimeta cap al final.

Sí, és veritat que té molts ingredients i segurament aquesta és una de les seves grans virtuts. Sí, fins i tot té una història d'amor. També. Diguéssim una història d'amor poc ortodoxa, una mica com els inicis del videoclub. Exacte, exacte. Entre en Matt Martigan i la filla de la reina, la Sorcha. M'agafes massa fort. No vull que te m'escapis.

Per què? Perquè per tu sóc el sol, la lluna i les estrelles del cel?

Treu-me els cabells de la cara o te'ls arrencaré. Escolta, de debò que he dit totes aquestes coses aquesta nit? M'has dit que m'estimaves. No me'n recordo gens. M'has enganyat. No, és que. La nit estava fora de mi.

Suposo que el meu poder et tenia captivat i no t'hi podies resistir.

Més o menys. I ara què? M'ha passat. Que t'ha passat?

Visca en les tenebres sense tu i dius que t'ha passat? Sí.

La sorxa que té la veu de la senyoreta Musso, de l'imperdible Parker Lewis. Ara no recordo el nom de l'actriu de doblatge, però és la mateixa actriu. Em recorda una mica la Leia. Abans que deies que ell és Han Solo, ella és la Leia, una mica aquesta cosa de a mi no em salva ningú, però alhora m'estic fonent en els teus braços.

És que Lucas va dir copiar-m'ho, si total és meu.

Sí, sí, també és meu. Ho porto d'aquí cap allà. Qui em plagiarà? Qui millor que jo? Qui em denunciarà?

Saps què penso? Que potser Willow no és la pel·lícula de fantasia més perfecta, segurament, dels anys 80. Potser té ingenuitats, com moments una mica infantils, potser té una estructura molt senzilla, però precisament per això continua tenint com un encant especial. Totalment.

A taquilla no va funcionar massa, de fet quasi et diria que va ser gens que va funcionar, però. Jo estic segur que tu preguntes a gent nascuda als anys 80 i la gran majoria et saben dir de quina pel·lícula parles.

I tant, no només això, penso que saben de què parles i a més crec que inclús poden recordar escenes concretes com per exemple la de la transformació i el cap al final de la pel·lícula.

Pels espectadors que no estiguin al cas és molt bo això. Willow intenta convertir un personatge anomenat Finn Raziel de cabra a dona i com que no és gaire bon mag diguéssim que no li surt a la primera.

I també hi ha l'escena dels porcs, en la que també queda clar que la reina Bab Morda s'inspira una mica en la ciència de la mitologia grega, justament avui que parlarem després de l'Odissea. Com goseu desafiar-me?

Vosaltres no sou soldats, sou porcs! Torch, don hondar!

I visualment penso que funciona molt bé. És que la peli és del 1988 i és com si fos una peli frontissa, com si el cinema dels 80 es transformés tècnicament en el dels 90, amb les opcions que tenia a nivell d'efectes especials i aquest tipus de coses.

En tot cas, va ser gràcies als videoclubs que la pel·lícula es va popularitzar i per això estic content que la recomanem com a primera de la tercera temporada. Em sembla un bon inici, però per si queda algun uller indecís, per què hauríem de mirar per primer cop o revisitar Willow?

Mira, crec que és la pel·li ideal per veure just abans que acabi l'estiu i molts nens tornin a l'escola. Perquè Willow tracta d'algú que no té la mida, ni la força, ni la seguretat que sembla que ha de tenir un protagonista. Algú que dubta, que té por, que voldria tornar a casa i que sovint se sent fora de lloc. I això, per molts nens i nenes que tornen a l'escola, pot ressonar moltíssim, perquè l'escola. També pot ser un lloc d'aventura. I potser no sempre en el sentit més bonic. A vegades és un lloc on et sents petit, on et comparen, on et fan sentir diferent, on sembla que només comptin els més forts, els més populars o els que fan més soroll. I aquí Willow té aquesta idea preciosa que diu, ei, la grandesa no sempre es veu des de fora. La fantasia, ja ho hem dit abans, ens parla sempre d'escollits, de profecies, de grans destins. Willow. Ens recorda que moltes vegades el món no el salven els més espectaculars, sinó els que tenen cura dels altres. Per això continua emocionant, perquè darrere dels castells i la màgia hi ha una intuïció molt humana, que ser petit no vol dir ser insignificant. I que de vegades el més heroic que podem fer és protegir algú, acompanyar-lo o simplement no deixar-lo sol. Aquesta és la màgia de Willow, recordar-nos abans de tornar a començar aquest curs que no cal semblar un heroi per estar a l'alçada d'una aventura immensa.

Em sembla una recomanació magnífica i una manera molt bonica de començar aquesta temporada de La Finestra Indiscreta. Així que, com sempre, Joan Enric, un plaer. És meu. Fins aviat.

Estàs escoltant La Finestra Indiscreta amb Toni de la Torre.

Doncs amb aquesta reflexió del Joan Enric Barceló ja podem donar per començat el nou curs de la finestra indiscreta. I el primer que hem de fer, penso, és posar-nos al dia amb les estrenes. Per tant, Tarik Porter, Marta Ferrer, bona nit. Bona nit. Bona nit. Ja sabeu que ens agrada repassar les estrenes i destriar perquè us quedeu només amb el que val la pena i descartar la resta. I aquesta setmana he de dir que tenim de tot. Tenim pel·lícules que us recomanarem d'anar a veure i d'altres que us recomanarem d'esquivar malgrat els noms potents que tenen al darrere. Comencem el repàs a la cartellera amb la nova pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen que es titula El ser querido i que ens proposa el retrobament entre un pare i una filla que fa anys que no es veuen. Es troben en un restaurant i des del principi veiem que la conversa és incòmoda. Estoy muy bien,

estoy bien, estoy bien, Emilia, estoy bien. ¿Tú estás bien? Sí, sí, ya te he dicho que sí, estoy bien. Y. Y bueno. Estás muy guapo. Uy, muchas gracias. Bueno, estoy muy bien. Estoy bien, estoy bien, Emilia, estoy bien. ¿Tú estás bien? Sí, sí, ya te he dicho que estoy bien. ¿Vienes de casa? Vengo de casa. ¿Trabajas todos los días?

Normalmente de martes a domingo. Y sí, estoy currando en el bar. Pero está bien. De los lugares en los que he estado es como de los donde he estado más cómoda. Sí, te tratan bien y. Sí, sí, sí. Y eso y ya está.

La incomodidad es palpable en aquesta conversa entre aquests dos personatges que estan interpretats per Victoria Luengo i Javier Bardem, que per mi són el punt fort de la pelicula, ara en parlarem. I a mesura que avança aquesta conversa entre aquest pare i aquesta filla, anem descobrint les reticències respectives que tots dos tenen davant d'aquest retrobament. Ell comença a recordar moments que van passar junts quan ella era petita i els recorda d'una manera que ella no comparteix. I ella no pot evitar dir-li que en realitat moltes d'aquelles estones que ell recorda amb tendresa, ella les recorda com un trasbals. I a poc a poc anem descobrint que ell va tenir problemes amb l'alcohol, que podia arribar a ser violent, que va desaparèixer de la seva vida d'un dia per l'altre quan ella encara era una nena. I que ara torna per oferir-li un paper a la seva nova pel·lícula, ja que ell és un director de cinema de prestigi i ella una actriu que no ha acabat de tenir una carrera reaixida. Per començar, penso que és inevitable encarar les comparacions en valor sentimental de Joaquim Trier amb la qual comparteix pràcticament el mateix punt de partida.

Sí, jo diria que el plantejament és molt similar, clarament. Crec que fins i tot es va alarmar bastant el Sorogoi en el seu moment quan va sortir la sinopsi de la pel·lícula de Joaquim Trier. Però, una vegada superada aquesta premissa, diguéssim, jo crec que la pel·lícula de Soro Goyen, que a més coescriu amb la seva guionista de confiança que és Isabel Peña, demostra tenir una personalitat molt forta i molt diferent. I de fet comença amb molta potència, el que estàvem escoltant aquest tall d'aquesta conversa, és una conversa que dura gairebé uns 20 minuts i comença amb això. I crec que ja és una declaració d'intencions no només en termes de guió, sinó també d'interpretació i fins i tot diria de muntatge i de plantejament d'imatge. El que veiem és una conversa en la qual la incomoditat és palpable, els diàlegs, les paraules es trepitgen les uns amb les altres, sembla gairebé que estiguin mig improvisant. Però no és tant perquè no estigui escrit, sinó perquè està plantejat d'aquesta manera. També la càmera agafa sempre d'una manera incòmoda els dos personatges, el pare i la filla. Crec que és un plantejament que ja d'entrada mostra una personalitat molt forta.

És molt interessant això perquè explica tant Soro Goyen com Victoria Luengo com Javier Bardem que van fer un esforç conscient perquè el Bardem i la Luengo no es trobessin en cap moment abans de rodar aquesta primera escena precisament perquè aquesta tensió, aquesta incomoditat fos de veritat i que els l'haguessin d'inventar poc malgrat ser actors. I jo crec que li funciona a la perfecció perquè és una pel·lícula. Clar, jo la vaig veure a Cannes. Recordo que quan vam fer el programa especial des de Cannes ja vam dir que se la compararà molt injustament amb Valor sentimental, tot i que són pel·lícules diferents en el fons, tant per to, com per estructura, com pel que intenta explicar. I sí que ara, mirant enrere, que a mi em queda una mica lluny la pel·lícula, la recordo més com una pel·lícula d'escena. Recordo molt bé moltes escenes, entre elles la primera, recordo la seqüència del menjar, de l'àpat que estan fent, recordo la seqüència de la Victoria Luengo davant del mirall imitant Bardem. És una pel·lícula que jo crec que, com amb totes les de Soro Goyen, funciona molt bé per sensacions i sobretot per l'atenció que és capaç de formular Soro Goyen amb això que deia el Tarik, amb el que ell fa i el que ell proposa com a. Com a director, esbestes, per exemple, feia un tipus d'atenció concret, i aquí fa una cosa molt diferent però que no deixa de ser un exercici de voler incomodar profundament l'espectador de moltes maneres diferents.

És curiós, Marta, perquè deies això, i jo la tinc molt més fresca, i en canvi m'he quedat exactament amb les mateixes tres escenes que tu i de fet vaig tenir la sensació que efectivament hi ha tres moments molt ben pensats que són aquests tres que a més a més penso que hi ha una preparació al darrere important l'escena del restaurant ja m'ha explicat una mica perquè ells han explicat tot el que hi ha al darrere d'aquella escena i a més a més és una escena molt llarga de 20 minuts. Però tinc també la sensació que la resta de la pel·lícula s'ha construït per enllaçar aquests moments concrets i penso que aquests moments funcionen millor que la pel·lícula en conjunt. Potser és pel que deies, que són moments basats en la tensió, que és un dels punts forts de Sorogoyen, però en els interminis em va semblar que per moments perdia força i fins i tot que la història entre el pare i la filla. Que està plantejada com un increscendo de tensió, perquè l'un vol de l'altre una cosa que l'altre no està disposat a donar, hi ha un moment que s'arriba a fer una mica redundant.

Sí, i això que per mi l'altre punt fort de la pel·lícula són evidentment els dos actorassos, és a dir, és una pel·lícula que necessites tenir dos actors que et sàpiguen aguantar molt bé tot, perquè si no, no et funciona, perquè és una pel·lícula 100% de dos personatges, i per mi Javier Bardem, que generalment no és sant de la meva devoció, està espectacular, i jo crec que Victoria Luengo hi ha moments que fins i tot se'l menja, o sigui, crec que és una doble brutal i que la feina que han fet, tant per separat com conjuntament, és el que fa que la pel·lícula tingui sentit i tingui un valor més enllà d'això. Però sí que és veritat, potser, que hi ha aquesta sensació que la resta d'escenes són com nexes entre dos o tres moments molt claus. El que passa és que a mi el regust final que se'm queda és. De pel·lícula realment compacta i pel·lícula que funciona en la seva totalitat. Sí que hi ha moments memorables, que trobo que és una cosa que alguna vegada hem comentat en aquest programa ja, que costa molt avui dia que les pel·lícules siguin memorables i que mesos després, com és en el meu cas, encara recordis moltes escenes o recordis gags, perquè és una pel·lícula que també fa riure, que també per això incomoda, però quan la penso en el seu conjunt a mi encara em funciona bastant com a pel·lícula sencera, diguéssim.

Yo no sabía que tenías una hija, yo creo que nadie lo sabía ni que era actriz. ¿Cuál es la pregunta? Bueno, ¿cómo ha llegado Emilia al elenco? ¿La propusiste tú? ¿Hubo un proceso de casting? No sé.

Emilia ha llegado a la producción a través del mérito de Emilia. Pero no sabíamos que era tu hija. Eso es asunto tuyo, lo que tengas que saber o no saber. Lo que contéis o no contéis no va con nosotros. Bueno. Bye bye por aquí la entrevista.

També és important parlar del joc formal que proposa la pel·lícula, perquè fa molts canvis de format, sobretot a partir del moment que comença el rodatge de la pel·lícula dins la pel·lícula, perquè la filla accepta la feina que li proposa el pare, fa molts canvis de format, que de fet ara hem posat aquest tall de so, i en el so ja es podia percebre, en els canvis de so, que hi havia un canvi de format que era bastant constant, i a més n'hi ha molts, i a més juga amb els formats de maneres molt diferents.

Sí, sembla una moda, no? Està passant molt en moltes pel·lícules que hi ha com aquesta voluntat de no conformar-se en un format, sinó jugar amb ells, no? En aquest cas, doncs sí, a Sorgoyen jo crec que aquí fa una aposta molt agosarada, fins i tot diria que en certa manera arriba a ser una mica críptica, en el sentit que veiem moments que totes les imatges estan en 16-9, en 4-3, en blanc i negre, en color, en celuloid, en digital. Hi ha tot un joc de. Polifonies visuals i sonores bastant peculiar que a mi em genera una pregunta cada vegada em genera més preguntes i al llarg de la pel·lícula crec que més que integrar-se en la pròpia trama el que fa és que tu comencis a fer-te preguntes d'una manera massa conscient i aleshores això crec que desvia una miqueta del que pretén Sorogoyen em fa l'efecte que ell ha volgut fer com una. Marca molt la seva direcció a través d'aquests gestos que són una mica excessius i el que fa, trobo que és una mica contraproduent. En comptes de contribuir, desvia l'atenció.

És que és una mica exhibicionista. El que em passava és que, justament, el que acabes de dir, Tarik, que aquest exhibicionisme formal em treia de la situació. I per tant anava a la contra del que pretenia la pel·lícula. Sí, de fet, aquí,

ho hem vist, per exemple, en una pel·lícula com Romeria, clarament aquí Carles Simón el que feia, per exemple, era fer servir tres formats diferents, el celuloid, el magnètic i el digital, per traçar tres línies temporals, per dir-ho així, i crec que funcionava molt bé perquè era més senzill i tu ja ho integraves molt en la teva manera de percebre aquesta història. En canvi, Aquí Sorocoyen fa una espècie de filigrana que no sempre funciona. De totes maneres, a mi em sembla que és interessant que jugui amb les formes, perquè, com deia la Marta, és un cineasta molt expert en crear tensió, en generar certes coses, i em sembla que també no deixa de formar part d'un procés de recerca cinematogràfica en aquest sentit lloable.

Doncs, El ser querido, pel·lícula, estem d'acord jo crec que amb dues grans interpretacions, amb un director una mica exhibitionista o demostratiu, que al final és una cosa que li acaba jugant contra la pel·lícula, i primera proposta que trobem a la cartellera. Ja sé que no és comparable en valor sentimental, però si us faig triar, sabeu que a mi m'agraden aquestes coses, primer programa de la temporada, primera pregunta incòmoda. Si us faig triar entre les dues, amb quina us quedeu?

Jo, mira, crec que valor sentimental és més perfecte i precisament per això m'interessa més El Ser Querido.

Ah! Valor sentimental em va entrar tan a dins d'una manera que no m'esperava i vaig quedar tan captivada per absolutament tot el que proposava Trier que no em va passar tant amb Sorogoya. Amb Sorogoya m'ho vaig passar bé, és a dir, vaig tenir una experiència de gaudir, d'estar incòmoda, d'estar en tensió, de cop riure i plorar de riure en alguns moments. Però és que valor sentimental se'm va quedar molt a dins i encara hi penso, per tant em quedo amb valor sentimental.

Jo estic amb tu, Marta, crec que en el conjunt i després també per la subtilesa i la complexitat que té Joaquim Trier a l'hora d'explicar la història. Crec que el principal problema del Ser querido és que de vegades queda tot amb la forma, somratlla coses que potser no caldria que somratllés. Tenim més opcions, per exemple, la nova pel·lícula de Ridley Scott.

Una película que demostra que un cop més, per molt bo que sigui un director, si el guió que té entre mans no està al nivell, el resultat pot ser molt assabador. Estem parlant de The Dog Stars, película que aquí té el títol de La constelación del perro. I que presenta un escenari postapocalíptic com a conseqüència d'un virus que ha eliminat gran part de la humanitat. És una pel·lícula basada en la novela escrita per Peter Heller que proposa una visió intimista d'aquest punt de partida postapocalíptic i se centra en la necessitat dels supervivents de reconnectar amb altres éssers humans. Per això els protagonistes són dos homes que viuen. Aïllats i protegits, un d'ells no confia en ningú i l'altre, en canvi, no troba el sentit a una vida aïllada i per això, quan reben una transmissió de ràdio misteriosa, decideix que ha d'anar a investigar-ho, encara que pugui ser perillós. És en aquest viatge on coneix una noia que té un anhel similar.

Aïllats i protegits, un d'ells no confia en ningú i l'altre, en canvi, no troba el sentit a una vida aïllada.

Jacob Elordi i Margaret Qualley interpreten aquests joves que volen creure que el futur no és només violencia mentre que Josh Brolin és un home amb experiencia que prefereix protegir-se l'encarregat d'adaptar la novela ha estat Michael Smith que és el guionista del Renascut de Iñarritu i el menciono explícitament perquè, com dèiem, sembla que el guió és el principal punt feble, tot i que no l'únic. De la pelicula, perquè és un guió on tot està exposat a través dels diàlegs i on tot és molt lineal. En canvi, la novela estava desordenada expressament perquè volia transmetre l'estat mental del protagonista. I la pelicula simplifica tot això, ho converteix en una narració convencional, i la direcció de Ridley Scott, que és força impersonal, tampoc ajuda gaire.

Sí, a mi em crida l'atenció. Jo soc un gran admirador i gran fan de Ridley Scott i ara estava pensant en la pel·lícula i no fa massa que la vaig veure, però realment l'he oblidat bastant. És una pel·lícula que crec que passa molt més lleugera del que pretén, una gran producció amb un elenc i un dispositiu i tot plegat tan potent. També, evidentment, té a veure amb que Ridley Scott, per molt que tingui un guió més bo, més dolent, però ja no és tampoc el director que va. Trencador absolutament transcendent que va ser fa uns anys i em sembla que aquesta tercera edat que està vivint com a cineasta és una mica decebedora que compara una miqueta amb Coppola en el sentit que és un cineasta que Coppola està fent unes excentricitats importants i en canvi Ridley Scott està convertint-se en un cineasta absolutament. Conservador i amb poques o bastant poques coses diria aquesta pel·lícula a més jo crec que té un repartiment bastant espectacular només amb Joyce Brolin Margaret Qualley, Guy Pearce, Jacob Elordi que encara que ens agredi més o menys però no deixa de ser ara mateix un dels actors més importants del panorama internacional i en canvi tots ells estan com apagats no tenen massa xispa perquè tot plegat és bastant una mica nudí diria.

Em va fer pensar molt en The Last of Us, no en el sentit que hi hagi una comparació tan directa, sinó en el sentit que això podria ser un episodi de The Last of Us, i clar, no pot ser que una cosa et remeti tan clarament a una altra sense que hi hagi cap tret diferencial que la separi una mica, a més tractant-se d'una història que en el fons bastant similar, perquè és el clàssic escenari postapocalític que en els últims anys hem vist moltes vegades.

Sí, en termes de plantejament audiovisual, en termes de plantejament d'imatges, realment podria ser perfectament un episodi de The Last of Us, inclús en aquest esperit d'una societat que s'ha fos i que ara hi ha uns quants personatges que intenten reviure o que intenten subsistir. Per una banda això. Sí que hi ha una qüestió que em sembla curiosa, que és l'estructura. L'estructura narrativa de la pel·lícula no és clàssica o realment no funciona com una trama habitual, perquè tota la part final. Trenca una miqueta i és amb el que seria, diguéssim, el viatge o una narració postapocalíptica habitual. I sí que té una cosa que em sembla curiosa, que al final no deixa de ser com sintomàtica, perquè no deixa de ser una pel·lícula que d'alguna manera retrata la societat estadounidenca com una societat que no contempla en cap cas que la solució, potser, per un estat de postapocalipsi no siguin les armes, sinó la solidaritat. Em sembla que és una bona il·lustració d'això. Més enllà d'això, crec que és una pel·lícula. Entretinguda, però bastant prescindible.

A part d'entretingudes, Eric, vols afegir l'adjectiu de sabadora, si hi estaries d'acord? M'ho compres? Sí, t'ho compro tranquil·lament. Parlem d'una tercera proposta que tenim als cinemes, que s'ha estrenat justament avui.

Aquí compta el 4x0, què ha passat a la Rambla? Què collons està passant?

Comptar el 4x0, que els TEDx vagin a la formuleta i la revisin. Busquem el conductor.

Sí, sí, s'ha estrenat avui mateix. Es tracta de Kronos, una pelicula que ens proposa tornar a viure els atemptats del 17 d'agost del 2017. Que van començar amb l'atropellament massiu a la Rambla, des del punt de vista dels agents dels Mossos d'Esquadra que van participar en l'operatiu que es va organitzar per atrapar els terroristes. Un operatiu que es va anomenar Kronos i d'aquí el títol d'una pel·lícula que el que proposa és una recreació minut a minut dels moviments dels diferents agents amb gràfics en pantalla que van situar l'espectador en la cronologia dels fets i per tant, Cronos pren bàsicament la forma d'una pel·lícula d'acció, una pel·lícula d'acció molt coral on destaca sobretot el repartiment que està encapçalat per Enric Auquer. I que transmet atenció en alguns moments, però alhora també és una oportunitat perduda per intentar fer la que podria ser la gran pel·lícula del XVII. Jo penso que hi havia i continua havent una pel·lícula a fer després d'aquells dies i també una pel·lícula que ens ajudi. Primer, hi ha d'haver una pel·lícula que expliqui tota la informació. Què hem anat sabent? A mi el que més em va desconcertar de Kronos és que és una pel·lícula que es podria haver fet uns quants dies després dels atemptats i en canvi s'està estrenant nou anys després. Aleshores, tota la informació que hem sabut des d'aleshores. No entenc com no està inclosa en la pel·lícula, no entenc com no és la voluntat de la pel·lícula incloure tota aquesta informació i parlar, en fi, CNI, l'IMAM, és a dir, molta informació, ara no cal entrar-hi perquè tots la coneixem. I d'altra banda, aquesta és una pel·lícula que està pendent, clarament, i després hi ha una altra que és una pel·lícula que ens ajudi a entendre el perquè d'aquella barbària, o que ens intenti explicar com ha canviat el país des d'aleshores. Però és que Cronos no vol fer res d'això, no vol fer res del que des del meu punt de vista hauria estat interessant. Només vol fer la recreació del minut a minut, hora a hora, del que va passar aquells dies des d'una perspectiva policial.

Clar, jo tinc la sensació que hi ha com un intent de fer aquesta reflexió, però és un intent que no va enlloc. És a dir, per mi el problema principal que té la pel·lícula és que és massa d'hora per fer una pel·lícula del 17A tal com està plantejada aquesta pel·lícula. El meu parer, sí, és una ferida que encara està massa oberta.

I estic completament d'acord, però si se'n poden fer articles, si se'n poden escriure reportatges, si es pot investigar, si es pot tractar periodísticament, no veig per què no es pot tractar des d'un punt de vista cinematogràfic o audiovisual. Una altra cosa és, si és massa d'hora o si és més o menys sensible, fer una recreació, això ja seria una altra història.

Jo vaig més per aquí, és a dir, crec que aquesta pel·lícula concretament és una mica massa d'hora perquè la veiem feta d'aquesta manera. Però, per mi, el problema cinematogràficament parlant, més enllà de les causes socials, el problema principal que té la pelicula és que no es decideix a quin tipus de pelicula vols ser. És a dir, si és un thriller policial de policies que han d'atrapar uns terroristes, més o menys podria funcionar, perquè al final treus el component 17A, Rambles, Furgoneta, i és una pel·lícula com qualsevol altra de ficció que justament passa a Barcelona i ens imaginem que a Barcelona hi ha

hagut un atemptat terrorista. No particularment destacable, eh? O sigui, dins del gènere pel·lícula d'acció, no particularment destacable, però d'acord.

No, però encara pot funcionar. El problema per mi és quan intenta anar més enllà, sobretot amb tot el que és la trama de Ripoll, perquè és bàsicament la trama de Ripoll, d'aquesta mossa d'esquadra que coneix els terroristes, però a partir d'allà no aprofundim en absolutament res, és a dir, no queda clar per què estan radicalitzats aquests joves, no queda clar quin plantejament hi ha al darrere, quina motivació hi ha. És a dir, totes aquestes coses que deies tu, Toni, que ara hem anat sabent amb el temps i amb les investigacions i amb tot el que ha anat sortint sobre aquell dia. És que no hi va, eh? No hi va gens. Però fa com l'amago d'anar-hi. Posa com una mica la punta del peu allà, però no acaba d'entrar-hi. I llavors, l'altra cosa és que. Intenta fer encara una altra trama que és la política, que és el tema de Mossos d'Esquadra versus Policia Nacional, Barcelona versus Madrid, que si no contextualitzes en el context del procés no té cap mena de sentit. És a dir, és com una trama que també està allà com per omplir però que. Clar, allò, o sigui, després va venir la tardor calenta, o sigui, és a dir, allà hi havia molta cosa per explorar que està relacionat amb aquell atemptat.

Crec que no es pot explicar el 17A sense explicar aquest context.

Clar, aleshores, decidim-nos, és a dir, fem una cosa o fem l'altra, però no fem mitges tintes, perquè al final el que acaba passant és que a la pel·lícula no acabes de saber què vols ser i es fa insuportablement llarga. Jo no veig tant la mitjatinta, eh?

Jo crec que realment vol ser escèptica i vol ser neutra i no vol entrar en moltes coses. I per mi aquest és el principal problema de la pel·lícula, diguéssim, si no parlem de la part cinematogràfica. Si parlem de la cinematogràfica, que és, de fet, la que ens pertoca, hi ha altres problemes.

A veure, jo per començar diria una cosa. Hi ha una bona notícia amb tot això, és que, diguéssim, està començant a passar que el cinema, diguéssim, que la cultura catalana o que Catalunya s'explica a través del cinema i a través del seu cinema i en el seu idioma, etcètera, etcètera. Ho vam veure fa poc en una pel·lícula molt popular com Valendrà, ho hem vist ara, o diguéssim, aquesta és una altra proposta d'això. I en aquest sentit, per exemple, especialment una productora com Nostromo, que que és catalana, però es caracteritzar per fer moltes pel·lícules en anglès, en castellà, etc., que ara estigui fent aquesta, això em sembla una bona notícia. Això està molt allunyat del que seria aquesta pel·lícula en si. Jo crec que en termes de posicionament el que pretén aquesta pel·lícula i el que jo crec que era la seva estratègia era precisament ser molt escèptica. Políticament, i simplement ser gairebé periodística, o mirar aquest fet des de la mirada dels Mossos d'Esquadra. Què passa? Que això, evidentment, no deixa de ser també un posicionament, i és un posicionament molt problemàtic, tenint en compte ja no només que, diguéssim, no et mulles gens, ni vas a buscar gens els personatges. Causants d'això, sinó que, a més, també obvies coses com el que comenteu, diguéssim, de tot el context del procés i també totes coses que preguntes sense resposta, com el tema de l'imam de Ripoll, la implicació del CNI, etcètera, etcètera. Clar, tu vols fer una pel·lícula escèptica, que la gent s'ho passi bé, com si res, i el que estàs fent és una pel·lícula perillosa en termes de, diguéssim, d'un posicionament massa neutral i massa especulatiu, diria jo. Més enllà d'això, crec que és una pel·lícula que, bueno, si ens abstraiem de tot això, a mi em va funcionar, i diguéssim, com un mecanisme de thriller, diguéssim, cronològic. De persecució, de. Em sembla solvent,

tampoc més que això. Però estem al nivell, abans que deies entretinguda, estem al nivell entretinguda.

I entretinguda, obviant tot el que hem dit abans.

Clar, hem de fer com una separació emocional. Si la fas, pot arribar a ser entretinguda, però.

Vaja, els personatges, també t'he de dir que a part del personatge de l'Enric Auguer, que sí que té una mica d'arc, la resta, primer n'hi ha molts, i després és que no tenen temps per desenvolupar res.

Però és que crec que també és intencionat, això. No tenen temps perquè si es desenvolupessin mínimament entrarien molts més conflictes interns que vol esquivar permanentment, no? Clar, és a dir,

el personatge per mi de Diana Gómez, que és Patricia Playa, que era la cap de comunicació dels Mossos, que treballava directament amb Trapero, a qui sí que li han mantingut el nom, per cert, és l'únic nom, em sembla que és real, més enllà del dels terroristes, evidentment, és l'únic que se li diu per nom i per cognom a Trapero, que és el Pablo Derqui. Clar, allà hi ha molt personatge per explorar. És a dir, Josep Lluís Trapero és un personatge enorme per explorar. Patricia Playa també ho és. És a dir, són personatges que tenen moltíssima xitxa, però és el que diu el Tarik. A la que hi entris has d'entrar en terreny pantanós que potser a tu no t'interessa entrar. Llavors, clar, és veritat que hi ha moltíssims Mossos d'Esquadra. Jo crec que tots els personatges són bastant plans i l'Enric Cauqué. I com que és el millor actor que tenim actualment a Catalunya, aconsegueix fer una cosa impossible que és donar una profunditat a un personatge que per escrit no la té, se salva en aquest sentit. Però és veritat que la resta, és a dir, és policia 1, policia 2, policia 3, policia 4, que ja entenc que, evidentment, els Mossos d'Esquadra que van intervenir en aquella actuació policial no els coneixem pel nom i pel cognom perquè són bastant anònims. Però sí que és veritat que jo. En una pelicula que s'esforça tant per remarcar la importancia del cap per davant del cor, que sembla que això ha de ser com el leitmotiv emocional del que està passant amb aquest dispositiu, clar, jo necessitava veure aquests policies passar per alguna cosa, és a dir, intentar connectar emocionalment amb ells, i és una cosa que vaig ser incapaç de fer.

Jo crec que el gran problema d'aquesta pel·lícula realment és que és una pel·lícula que no té res a dir. Crec que és així, és tan senzill com això, és una pel·lícula que vol parlar d'això però no té res a dir. Això per una banda. I per altra, tu comentaves Toni que encara hi havia una peli a fer d'aquest cas. De fet, s'està fent, hi ha una pel·lícula d'Àlex Lora que es diu L'escletxa, que està en desenvolupament i que crec que aquesta pot ser una pel·lícula que d'alguna manera s'apropi una miqueta més o aprofundeix una miqueta més en un cas que ens toca a tots tant de prop.

Doncs a veure si és veritat, perquè el que sí que és cert és que és interessant que des del cinema català es parlin de coses que són importants per nosaltres i, evidentment, els atemptats del 17A i tot el que ramifica d'aquests atemptats ho són, però aquesta és una pel·lícula. És que ho dic perquè els oients s'ho imaginin, eh? És una pel·lícula políticament molt escèptica, crec que hem fet servir aquest adjectiu, podríem dir neutre, també, però és que es manté molt en la línia, i ho dic també perquè les declaracions dels actors, bueno, dels actors no, d'Enric Auquer, van en una línia absolutament diferent, vull dir que tu escoltes a l'Enric Auquer defensar la pel·lícula i sembla que la pel·lícula tinga una càrrega política important, tant si estàs d'acord amb ell com si no, però la pel·lícula no té en absolut aquesta càrrega. En tot cas, Kronos, que s'ha estrenat avui. Repassem els títols que hem comentat perquè. Hem parlat de El Ser Querido, de La Constelación del Perro, que no ho hem dit, perdeu ni del títol. Candidata a títol de la temporada ja el primer dia. El Poder del Perro, La Constelación del Perro. I té un motiu el títol, la pel·lícula, però que com a títol em sembla increïble. I Cronos, com sempre us demano que ajudeu els oients a acabar de triar i n'escolliu només una. Amb quina us quedeu? El Ser Querido, evidentment. 100%. Doncs Teresa, el ser querido, i això és pel que fa a les novetats de la sala de cinema, evidentment, però també hi ha novetats de pel·lícules a les plataformes.

I ara és quan deixarem anar la Marta Indignada. Puc tenir una secció d'això. Que és aquest personatge que apareix de tant en tant. De vegades amb motiu, i de vegades el motiu és més difícil de trobar, això depèn de si estàs d'acord o no, amb la Marta Indignada. Ostres, realment estem parlant de, no diré la pitjor pelicula de l'any, però probablement de les pitjors que he vist aquest any. Estem parlant de The Runner, és una pelicula que han estrenat a Amazon, una pelicula d'acció protagonitzada per Gal Gadot, que interpreta una advocada a qui li segresten el fill, que has passat la pelicula al corrent, és el ganxo de la pelicula i que destaca sobretot perquè Gal Gadot fa un paper absolutament. Nefast és a dir ja a la primera escena en la qual hi ha el clàssic segrestador que la truca per telèfon i li diu tinc el teu fill bla. Bla bla bla. No transmet res. O sigui, sembla que l'estigui trucant. Sembla que li truqui algú de Movistar intentant vendre-li alguna cosa. O el missatger que li està dient. Et diré més. Si fos el missatger, potser es posaria més nerviosa. No transmet res. Diu les frases, qui ets tu, però no transmeten. Per què tens el meu fill? Però no transmeten absolutament res. Em sembla increïble. Ja sé que no és una gran actriu, però aquí s'ha coronat, eh?

O sigui, jo només l'he vist bé. A la primera de Wonder Woman. O sigui, Patty Jenkins li farem un monument, perquè jo no sé què nassos va fer, però va aconseguir que fes algo. És una dona que sempre està malament. Jo crec que és la pitjor actriu que treballa a Hollywood avui dia. És a dir, és que no puc entendre com li donen papers a aquesta senyora. Deu tenir a veure amb alguna cosa política, suposo, perquè ja sabem de quin peu calça Gal Gadot. És que em fa ràbia quan la veig a la pantalla. O sigui, voldria tirar-li coses a la pantalla per no veure-la.

Marta, gira-ho. Has de canviar.

Tu deies, a la primera escena que truca el segrestador. És que a la primera escena que apareix. Toni, anem a ser seriosos. No és a la primera escena amb el segrestador, és a la primera escena que està allà amb el nen. I dius, però aquest nen és el teu fill? Sí, a tot. És un nenuco que t'has trobat allà, és un maniquí O sigui, per què no? Per què estàs buida per dins, Gal Gadot?

Mira-li el costat bo. Evidentment, recomanarem als oients que no se la mirin. Però hi ha un revers d'això, que és mirar-se-la com a comèdia. I he de dir que jo després de mirar-la, unes hores després, un cop hi havia assumit, vaig fer tota la volta i vaig dir, anem a mirar-la per riure del moment que l'atropellen. Hi ha moments que dius, ostres, és que realment, és una comedia amb voluntat i evidentment, però li pots arribar a donar la volta.

I en moltes escenes de Gal Gadot a les xarxes socials se'ls ha donat la volta no només en aquesta pel·lícula en totes les que ha protagonitzat perquè té frases de diàleg que és una cosa demencial que l'haurien de tancar en algun lloc. És a dir, jo crec que pots fer l'exercici de mirar-te-la com una comèdia si realment vols matar totes les neurones que et queden, que en el meu cas són poques, durant una hora i mitja, però és que no se salva ni a nivell formal. O sigui, ja hem regat molt de Galgado, t'hi sumaràs, però a nivell formal és un despropòsit. O sigui, hi ha una seqüència en el parc, la primera vegada que se n'adona.

Bueno, és que això és molt al principi. És que, clar, tots els efectes estan només començats.

O sigui, que van canviant de plano. Hi ha planos desenfocats. Tu creus que tu has de fer una pelicula a Amazon Prime Video, que et deuen haver donat una pasta per fer aquesta pelicula, i has de posar planos desenfocats?

El directe em sembla que està fet expressament. Després de repetir-la, crec que està fet expressament.

Doncs llavors el director l'hem de tancar en algun lloc. De totes maneres, jo voldria dir que a mi em crida molt l'atenció que Kevin MacDonald hagi dirigit això, el director de L'último rei d'Escòcia, d'algunes pel·lícules molt notables, i, bueno, en fi. No sé si tinc moltes ganes o molt poques ganes

de veure-la, però la curiositat. Teníeu mal dia, Tarik, però vaja. The Runner, a Amazon. Les recomanacions, que no la mireu o la mireu amb un ànim. Amb un ànim borratxo. Exacte. Si volem mirar una bona pel·lícula, aleshores hem d'anar al Trescat, perquè al Trescat incorporen Match Point, la pel·lícula de Woody Allen sobre un extenista que entra en els cercles de l'alt de societat londinenca a través del matrimoni. Es casa amb la filla d'una família molt rica, que està interpretada per Emily Mortimer, ella està interpretada per Jonathan Rhysmeyer, i la cosa es complica quan les Carrejo Hanson entren en l'equació. És la dona del seu nou cunyat, i entre els dos apareix una atracció mútua, i és una pel·lícula carregada de suspens, sense ser un thriller convencional, de fet comença sent com un drama romàntic, i va agafant tensió. Sí, aquesta és una pel·lícula

que jo crec que defineix l'entrada, diguéssim, definitiva, d'alguna manera, de Woody Allen al segle XXI. És la pel·lícula que canvia el cicle de Woody Allen i passem a una nova etapa, una etapa, per cert, europea, però crec que és un to bastant atípic i una història d'amor més gran que la vida, gairebé, amb dos actors que, a més, Scarlett Johansson jo diria que és el segon paper així molt potent que fa després de l'Austin Translation protagonista, I diria també que és el paper a la cúspide de Jonathan Rhys-Meyers amb aquesta pel·lícula que a mi particularment, a més, la vaig veure quan era adolescent i em va generar com molta. Bueno, en fi, em va deixar destrossat. Però bàsicament crec que és un punt imprescindible per seguir la filmografia de Woody Allen i el moment definitiu en el qual entra, entre cometes, en el segle XXI amb la seva filmografia.

Doncs apunteu un match point a Tres Cat.

Estàs escoltant La Finestra Indiscreta, amb Toni de la Torre.

Anem amb les sèries. I parlem sobre una novetat d'avui de Netflix, que és el retorn de The Gentleman, que ha estrenat segona temporada. Es tracta d'una sèrie creada per Guy Ritchie, que, recordem, té com a protagonista un home de família aristòcrata que torna a Anglaterra quan mor el seu pare i hereta el títol de duc i una finca enorme. El que ell no sap és que també hereta el negoci de narcotràfic que té lloc a la finca, que farà que es trobi en mans de gent molt perillosa. Ell està interpretat per Theo James, l'actor de The White Lotus, que s'ha d'entendre amb la dona que dirigeix l'operació criminal que interpreta Gaia Scodelario, l'actriu de Esquins. Clar, és una sèrie que funciona principalment pel xoc que es produeix entre el món de l'aristocràcia britànica. I el món del crim organitzat i l'intercanvi de papers entre els dos mons, perquè de vegades els més nobles són els criminals, els que tenen idees més fortes i en canvi els que se salten més la llei d'alguna manera no estricta són els aristòcrates. Té una vocació clarament d'entreteniment. I quan és divertida, li pots perdonar que el guió sovint està una miqueta agafat pels pèls. Una miqueta, sí.

A veure, Guy Ritchie sempre ha sigut un home més de direcció, i sobretot de direcció d'acció, que no pas de guió. I en aquest sentit, The Gentleman, que té relació amb la

seva mateixa pel·lícula. Sí, del 2017, pot ser? Ja no recordo. Confio en la teva memòria. 2019. No havies de confiar.

Doncs això, pel que fa a l'acció i al sentit de l'humor, que són com dos dels ingredients bàsics del cinema i en general de les produccions de Guy Ritchie, doncs és exactament això. I a la segona temporada continua sent això, tot i que és veritat que l'humor el perd una miqueta perquè, diguéssim, que el personatge principal que aportava l'humor, que és el Fred Ward, que és el germà del protagonista que en teoria havia d'heretar el negoci, la finca, el títol, tot això, doncs no ho acaba fent perquè està molt preocupat perdut a la vida, i aleshores és veritat que és una segona temporada més d'acció, jo m'atreviria a dir que d'humor. I a mi això, sobretot en els tres primers capítols, em va perdre una mica.

T'ha costat una mica. Però ja es veia venir tal com va acabar la primera temporada, que no ho explicarem, per si algú no l'ha vist, però ja es veia venir que la sèrie agafaria un to més de sèrie criminal i menys de comèdia.

Clar, que a mi això em funciona, el que passa és que en els primers tres capítols tinc la sensació que és massa una sèrie criminal tradicional. Llavors, a partir del quart, la sèrie per mi fa una pujada absoluta i en la segona meitat de la temporada és quan realment arriba la xitxa bona i és on realment m'ho he passat bé. On he tingut la sensació de voler i necessitar el següent capítol i de mirar-me els tots d'una tongada, sobretot per aquesta aparició d'aquests nous personatges, que és una família mafiosa italiana, a través dels quals ells volen aprofundir en el negoci, fer que el negoci creixi. Però que alhora també potser no acaba sortint del tot com s'esperen. I aquí, i sobretot amb el descens a les tenebres del protagonista, que d'altra banda és un descens molt clàssic

pel tipus de personatge, és Michael Corleone. De fet, ja s'insinua, ja el germà li diu, tu has nascut per això, per ser criminal, això d'aristòcrata no et va, en el fons ets un tio fred que ha nascut per fer anar la pistola.

Clar, això, tot i que previsible, em funciona, i m'interessa, i trobo que el Theo James realment està molt bé. El que passa és que a mi, el que més m'interessa de tot, i en aquesta segona temporada es comença a explorar una mica més, és aquesta química entre els dos protagonistes, entre Theo James i Kai Escodelario, dos personatges molt guapos, que sempre que hi ha dos actors molt guapos en una sèrie com aquesta saps que hi ha d'haver algun tipus d'atenció sexual romàntica. I juguen, i juguen. I aleshores aquí, a la primera temporada tenien aquesta relació més d'estar picats, de no acabar de funcionar aquesta relació de socis, però a la segona temporada crec que es comença a explorar què passa més enllà i aquí és on a mi m'agrada la teca.

Doncs The Gentleman, que ha estrenat segona temporada a Netflix, una altra opció és Gone, que és una sèrie protagonitzada per David Morrissey, que s'ha estrenat a Filmin i ell interpreta el director d'una escola privada de secundària on van famílies acomodades. És un home molt estricte que té una vida aparentment perfecta fins que la seva dona desapareix d'un dia per l'altre. Ell confia que tornarà i que deu haver un motiu lògic que expliqui la seva absència, però finalment, quan ella no torna, ho denuncia la policia. Aleshores, a la detectiva encarregada del cas li estranya, ja des del principi, la calma amb la que ell es pren la desaparició i pels espectadors això també fa que sigui difícil no pensar que amaga alguna cosa. Aquesta sospita inicial vertebra una sèrie de misteri. Jo diria clàssic, que funciona molt bé perquè és breu, només són sis episodis, i perquè, per tant, no té temps de convertir-se en una cosa molt rogambolesca, i perquè aquesta figura del marit sospitós està molt ben treballada, perquè David Morrissey té aquesta capacitat d'ensenyar coses sense dir ni una sola paraula. Sí, estic 100% d'acord.

És la típica. Tu quan penses una sèrie britànica de misteri, doncs és aquesta sèrie. És a dir, és Brochurch. És aquesta cosa que els britànics fan molt bé, que és crear molt de misteri, crear molta tensió, fer una cosa molt aterrada a terra, com deies, sense grans girs de guió perquè no els necessita, però que t'enganxa simplement perquè el misteri està ben fet i perquè hi ha un marit sospitós. I això sempre ens agrada molt, quan hi ha un marit sospitós.

I a més ho aguanta molt bé. Aquesta sospita està molt ben aguantada, tant per part del guió, com per part de l'actor.

Clar, i l'altre punt fort per mi és el que deies, el David Morrissey, aquest actor que amb un aixecament de cella o amb un microgest ja t'està dient moltíssimes coses, fa que tu constantment estiguis dubtant del seu rol en tot això i que a més crea un argumentari molt interessant sobre l'home que fa por, aquesta figura, sobretot pel que fa a la relacions de parella o les relacions heterosexuals home-dona, aquesta idea de l'home que mai saps per on et pot sortir i no és gratuït que la investigadora sigui una dona, que la desapareguda sigui una dona, llavors totes aquestes petites coses que va explorant en aquest sentit fa que li doni una capa més al que podria ser un misteri clàssic que, repeteixo, no deixa de ser-ho.

Sí, està molt ben lligat en els dos sentits, en el temàtic i en el de la investigació. Va, doncs hem de triar en aquest cas entre dues sèries, tenim The Gentleman, tenim Gone. Amb qui no us quedeu? Jo, de Gentleman.

Doncs jo vaig per Gon, eh? Aquestes sèries així britàniques, de pocs capítols, i que enganxen bé, i que comencen i acaben. Gràcies.

Jo també vaig per Gon, he de dir, perquè, exacte, per això que diu el Tarik, més David Morrissey, que déu-n'hi-do quins regals ens està fent, perquè Tip Toe, juntament amb l'Alan Cumming, fa un paper formidable, i és un actor que s'ha d'admirar tot el que faci. Doncs moltes gràcies als dos. Marta, ens veiem aviat. Tarik queda't, que ens ajudaràs a analitzar l'Odissea. Que vagi bé!

Fins ara!

La finestra indiscreta. Amb Toni de la Torre.

Entrem en el món de l'Odissea perquè ja és una de les pel·lícules de l'any, com a mínim si ens basem en la capacitat per portar espectadors al cinema. L'Odissea de Christopher Nolan es va plantar a les sales prometent un gran espectacle basat en els textos d'Homer, amb tota una prèvia sobre la mena de sala on s'havia d'anar a veure, que ja va predisposar-nos a anar a veure la pel·lícula com qui va viure una gran experiència. I també és una de les pel·lícules de l'any si ens basem en la capacitat de generar conversa, perquè Christopher Nolan ha optat per fer la seva Odissea, i això ha generat tant rebuig com adhesions, fent que ens preguntem com s'han d'adaptar els clàssics al cinema, i sobretot, el que personalment em sembla més interessant, què diu de nosaltres la lectura que fem d'aquests clàssics. En aquest sentit, l'Odissea de Christopher Nolan explica, especialment quan ens fixem en les diferències respecte als poemes, quins són els nostres valors i com entenem el món. Per això avui ens volem endinsar en l'Odissea amb una conversa pensada pels qui ja heu vist la pel·lícula, no ho dic pels espòilers, que evidentment en una història tan antiga és absurd, sinó per la vocació de conversa de després de veure la pel·lícula que volem que tingui l'anàlisi que farem avui. Per fer-ho m'acompanyen dos col·laboradors del programa, el Tarek Porter, que hi posarà la visió cinematogràfica. Hola, què tal?

Moltes ganes d'estripar amistosament la pel·lícula.

Amistosament la pel·lícula. I el Raúl Gargasait, escriptor i helenista, que hi posarà la visió literària. Bona nit, Raúl. Hola, com va? Moltes ganes, també. Primer, portar els clàssics al cinema. Tampoc no és una cosa que passi gaire sovint, i d'entrada crec que ens n'hem d'alegrar. És un fet que aquest any es vendran moltes més odissees del que és habitual, però sembla que estiguem dividits entre els partidaris de l'adaptació fidel i els partidaris d'una reinterpretació que acosti el text a una sensibilitat moderna.

Sí, Clasco, quan s'adapta un gran clàssic, passa una cosa curiosa, que és que d'entrada hi ha unes expectatives molt diferents sobre la pel·lícula. Ens preguntem si el simplificarà massa, si el modernitzarà massa. D'alguna manera, mirem la pel·lícula comparant-la mentalment amb el clàssic, que és una cosa que no fem, per exemple, en pel·lícules de Hitchcock o de Kubrick, basades en noveles que en general no hem llegit o que no són tan conegudes. I que per tant percebem d'una altra manera, no anem a comparar-les amb el llibre. I a més, en el cas de l'Odissia, això encara és més clar, perquè l'Odissia és com una mena de macrohistòria d'Occident, allà hi és tot, hi ha el retorn, hi ha el record de la guerra, hi ha les aventures, les relacions entre el pare, el fill i la mare, la lluita per reconquerir la casa. A més, és una història que barreja fantasia i realisme, que barreja déus i mortals, escenes quotidianes i aventures que semblen impossibles. I, esclar, el poema original, això ho presenta tot cohesionat per un estil poètic molt reposat, molt detallista. I quan canvies de medi, quan passes de la poesia a la pel·lícula, naturalment això ho has de transformar. O sigui, és impossible traslladar fidelment un poema com l'Odissea i cal prendre moltes decisions.

Clar, segurament la resposta és que has de triar quina part. Tot és el que has mencionat, no? Raül, quina d'aquestes parts de l'Odissea serà el nucli de la teva adaptació?

Sí, jo crec que, més enllà de si m'ha agradat o no m'ha agradat aquesta adaptació, crec que fa una cosa interessant, Nolan, que és portar als seus registres, a les seves filies, a les seves vocacions, una història que és un clàssic universal, i passar-la pels seus sedars. Crec que en realitat és un acte de certa gosadia fer una cosa així i seria molt més covard al final intentar ser absolutament fidel i absolutament anar pas per pas amb exactament les mateixes intencions perquè per començar. No podria passar. Per tant, jo crec que més enllà de que hi ha coses que sí que em semblen interessants, intel·ligents, i coses que em fallen més, però crec que és una visió interessant i una revisió més aviat interessant d'aquest llibre.

Clar, és interessant perquè parles de gosadia, i la línia entre la gosadia i la insolència és. És molt fina, no? Vaig a fer meva l'Odissea, eh? Ni més ni menys. El que està clar és que vols fer una pel·lícula espectacular,

això sí, no? Exacte, sí, sí, ha optat per les dimensions èpiques, i de fet, jo crec que el Cap de Vall, això fa bastant temps que la vaig veure, eh?, quan va sortir, i allò que recordem més són les imatges, les coses espectaculars, no? El guió, hi ha trossos que potser si els hem oblidat encara millor, diguéssim, perquè no recordem massa, no? I sí, hi ha moments com el del Cavall de Troia, que és molt guapo visualment, és molt impressionant.

És increïble, a més la pelicula obre amb això, el cavall allà a la platja, no, i les imatges són molt potents en general, potser hi ha, no ho sé, tranquil·lament, 4 o 5 imatges amb les que et quedes quan surts de la pelicula i que encara pots recordar perfectament.

Aquesta insolència d'alguna manera que tu parlaves Toni, quin altre cineasta hi ha tan grandiloquent en la nostra contemporaneïtat com Christopher Nolan? Clarament és algú que podia, sense sentir-se cohibit, agafar un text com aquest i fer-lo seu. I de fet, el que comenteu del cavall de Troia, dels vaixells, crec que hi ha una de les coses, una d'aquestes imatges que comenteu i que crec que és una cosa que caracteritza molt el cinema de Nolan en termes estètics, en termes d'aposta, que és aquesta. Aquesta aproximació a tot el que són coses tangibles, reals, no? Doncs això, el cavall de Troi, el vaixell. Hi ha una sèrie d'apostes per als efectes físics, diguéssim, que li donen una anafisicitat i tot un component molt interessant i molt punyent i que acaba davant de la pantalla sent molt impressionant.

Clar, és gran, però a l'hora és tocable, no? Podria ser un. És que la sensació que tens a la sala en molts moments és que et fas molt petit. Sí. Davant de l'espectacle, però també davant de, per exemple, aquests vaixells que, evidentment, es veuen molt reals.

Exacte. Jo crec que diguéssim una de les grans virtuts de tot això és que Nolan fa que aquesta odissea seva sigui una experiència sensorial d'alguna manera tu et sents en molts moments part d'això i a més també entens una miqueta quines són les seves sensacions o les sensacions que ell vol transmetre a través dels elements cinematogràfics el que passa és que és una arma de doble full això perquè jo crec que. És molt savi i és molt intel·ligent a l'hora de plantejar tot el que són les emocions, diguéssim, com la por, les conseqüències de la guerra, aquest pesar profund que sent el personatge d'Odisseu i que segurament no és tan fidel al que seria o de la mateixa manera que era el text original. Però clar, hi ha altres coses que no funcionen, no? Per exemple, tot aquest esperit aventurer, aquesta excitació. Aquesta exuberància que segurament tenia el text original, aquí jo crec que es troba molt menys. Tot és molt més apagat, tot és molt més crepuscular.

Sí, és tot molt greu, no? Sí, i després també crec que l'espectacularitat de moltes imatges passa molt per sobre del guió, sovint, no? Que hi ha moments, penso en l'escena del cíclop, que el cíclop en si mateix és molt impressionant, està molt ben trobat, trobo jo, però en canvi la despulla de tots els elements d'astúcia i d'enginy que hi ha a l'Odissea. Allò que Ulysses diu que és ningú i després ell ho repeteix, diu que l'ataca ningú i els altres, els seus germans, es pensen que que s'ha tornat boig, eh? O, per exemple, a l'Odissea també l'emborratxa, primer, el cícloc, això no passa. De fet, a l'Odissea, en aquesta escena, hi ha un joc entre l'astúcia civilitzada i la salvatgia, que allà queda molt desdibuixat perquè és una lluita amb un monstre, crec, no? Com qualsevol altra lluita amb un altre monstre.

¿Pueden hablar? ¿Cuándo han hablado antes?

Clar, aquesta escena és fantàstica perquè em sembla que representa molt el que hem dit fins ara. És a dir, és molt espectacular, efectivament, és molt sensorial. Jo em vaig sentir petit, molt petit en aquella escena. En canvi, hi ha molts moments de la pel·lícula on no vaig sentir cap emoció, però aquí sí, l'emoció era molt forta. Però alhora entenc perfectament el que dius Raül i també ho vaig pensar que el fet d'eliminar la conversa se t'està escarregant un diàleg que és història de la literatura i a més que és un passatge clau de l'Odissea entre altres coses perquè com deies és un moment en el que Ulisses destaca pel seu enginy aleshores vaig notar l'emoció però alhora em va faltar és que és un passatge extremadament conegut. I per això deia el tema de la insolència de Nolan, s'ha de ser molt insolent per dir no espera que jo faré millor això. Jo crec que aquí el que fa Nolan,

a mi em sembla interessant perquè el que fa és traslladar diguéssim el que seria el llenguatge literari en llenguatge audiovisual, és a dir prescindeix de tots aquests elements que tenen més a veure amb un intercanvi segurament d'interaccions per representar d'una manera una mica més abstracta i sense aquests diàlegs, però al final. En definitiva, sí que crec que hi ha una representació de l'astúcia contra la incivilització. El que passa és que no té tant a veure amb paraules com amb representacions. I, per exemple, crec que tota la presentació del cíclop entre penombres, em recorda a Alien, em recorda al cinema de terror, fins i tot diria que té un component pictòric interessant. És a dir, el cíclop normalment el veiem de maneres que no feien el terror que provoca aquest cicle perquè en certa manera és picassiar gairebé la composició de la cara és difícil de mirar també quan es menja el primer home recorda el Saturn devorant un fill de Goya és a dir, té tot un component que crec que el que comentava al principi és més sensorial que literal i en aquest sentit no sempre li compro aquesta aposta però en aquest cas jo sí que em sembla que és una aposta per al llenguatge audiovisual.

Sí, sí, és una traslació claríssima entre com agafo un text literari i el passo al llenguatge visual, que és evident que funciona, però alhora el fet que no hi hagi el diàleg és una cosa que em fa explotar el cap. Sí, de fet, a la pel·lícula de

Mario Camerini, un clàssic amb Kirk Douglas, que de fet hi ha aquesta mateixa escena, és molt més, diguéssim, segurament ja hi ha.

És més fidel perquè hi ha el diàleg.

Exacte, hi ha el diàleg, hi ha el borratge en el cíclope, etc. Sí, tot el que ha explicat el Raúl, sí. Exacte, però en canvi, aquesta sensació de por, d'una por profunda que senten els personatges, jo crec que la sents molt més en aquesta pel·lícula que en la de Mario Camerini, obviant, evidentment, que un tema d'efectes i de recursos que, evidentment, fa 60 o 70 anys no tenien.

Però és interessant aquesta comparació amb l'Ulisses de Camerini i de Mario Bava, que no té crèdits a la pel·lícula. És molt interessant això, perquè no té crèdits a la pel·lícula, però es van carregar a dirigir les seqüències d'acció, diguéssim, més complexes, una de les quals va ser la del cíclop, i té una idea fantàstica, que si l'hagués fet Nolan, bueno, si l'hagués fet Nolan, hauria plagiat, però és una idea fantàstica, que és que quan claven el tronc a l'ull del cíclop, la perspectiva que agafa no és ben bé la de l'ull del cíclop sinó, diguéssim, nosaltres estem a l'alçada de la cella, no? aleshores pots veure com el tronc entra i veus les expressions de la angúnia i de la basarda que els hi fa estar introduint un tronc en l'ull del monstre a part que, clar, tens allà un Kirk Douglas que és un nivell d'interpretació. I de carisma superior a Matt Damon, doncs que ajuda moltíssim. Però és un gran referent, aquest.

Totalment, i a més, jo crec que això demostra molt una cosa que crec que és la gran, o per mi la gran cosa que trobo a faltar de Christopher Nolan, que és l'esperit juganer, l'esperit lúdic, l'esperit. Diguéssim, aquesta, el que comentàvem, l'excitació que no es veu mai en la seva pel·lícula. I a canvi aquí amb Mario Camerini i amb un Mario Bava, que és també un gran referent del cinema de gènere precisament, doncs hi ha molt més joc audiovisual, hi ha moltes més idees lúdiques que fan que sigui una pel·lícula molt més, diguéssim, d'alguna manera apassionant d'aventures, per dir-ho així.

Raúl, aquesta escena és interessant també per entendre el que pretén Nolan, perquè se suposa que totes les dificultats de la tornada a casa dels poemes veren d'aquí, no? Veren del fet que Polifem explica al seu pare Posidó el que li han fet i assenyala a Ulisses, i en canvi a la pel·lícula aquesta idea es redueix perquè el càstig que Nolan vol que experimenti Ulisses no prové tant dels entrebancs que li posen els déus, sinó de l'interior, és un càstig autoinfligit. Això també explicaria també el fet que hagués eliminat aquest diàleg, no? Que intentés restar una mica de part, de responsabilitat o de pes en l'acció dels déus. És a dir, estem davant d'un Ulisses que té un càstig, un torment, que surt de la culpa que sent pel que ha provocat Troia, traumatitzat per la guerra. Això és molt diferent de l'Ulisses homèric.

I tant, sí. De fet, una de les grans apostes de la pel·lícula és aquest pas de l'objectivitat a la subjectivitat, per dir-ho així, que es veu també en el tractament de les divinitats, ja en parlarem. Però a l'Odissea, clarament, Ulisses és un personatge enginyós, és un personatge. Diríem tot abocat cap en fora, eh? No hi ha moments d'introspecció ni de culpa. És un personatge que li encanta fer servir trucs per aconseguir coses que no ha aconseguit ningú més. I a més això, a l'Odissea fins i tot de vegades es manifesta en moments d'una certa crueltat per la nostra sensibilitat, com al final de tot, quan a Ulisses va retrobar el seu pare, l'Hertes, que se n'ha anat del palau perquè està fart de veure els pretendents que devoren la hisenda d'Ulisses i que està destrossat perquè es pensa que el seu fill s'ha mort fa vint anys que no el veu. I Ulisses quan el veu, el primer que se li acut és explicar-li una altra mentida i fer-se passar per una altra persona, no? I li diu, he sentit a parlar d'un heroi que es diu Ulisses. I clar, l'Hertes es vol morir, diu, ostres, no, després de vint anys encara m'arriben rumors sobre el meu fill que segur que està mort, no? Vull dir que l'Ulysses de l'Odissea té això, té aquesta tendència a l'enginy, a jugar, a la trampa, i en canvi l'Ulysses de Nolan no és enginyós ni trampós, diria, en cap sentit, no té sentit de l'humor, sinó que encarna aquesta figura tan típica del cinema, especialment nord-americà, que és el veterà amb estrès post-traumàtic, veiem això. I això, jo crec que també, o sigui, d'entrada diríem que li dóna una profunditat psicològica, però a mi la sensació que m'ha fet el personatge és que és bastant més pla, menys interessant que el de l'Odissea, que sempre et sorprèn, i en canvi aquest és un personatge que no et sorprèn gaire. I clar, això és un element clar de modernització i del capdavall. Això del veterà de guerra traumatitzat és una figura típica dels temps després de la Segona Guerra Mundial, del pacifisme, de la idea del trauma. De fet, el terme de trauma mateix és un terme provinent de la psicoanàlisi que sobretot es divulga a partir de les experiències de la Segona Guerra Mundial, amb els camps de concentració, amb les bombes atòmiques. Que això lligui naturalment amb Oppenheimer, eh?

És el seu món, és el seu univers. Jo crec que una crítica a Ferli, si vols, és que ha convertit

Ulisses en Oppenheimer. Sí, també es podria dir, sí, sí. I això també ens diu alguna cosa sobre la mirada contemporània o la mirada de Nolan sobre la guerra en contraposició amb la mirada que trobem a l'Odissea. En el món antic, la guerra és un mal, és una cosa dolorosa, però és un fet inevitable, és un fet assumit per tothom, formar part de la vida. A la vida hi ha violència, hi ha moments de pau, i d'alguna manera tothom assumeix la guerra, i a més, la guerra també pot ser un espai on els herois brillen i obtenen la glòria, en la Ilíada i en l'Odissea. I a més, i això va lligat a una altra cosa important, que és que la moral arcaica, especialment la que es veu a l'Odissea, és una moral molt simple que diu que has de fer bé als amics i mal als enemics. I fer mal als enemics està bé, o sigui, és una cosa que no provoque remordiments. I la moral cristiana, per tant, aquesta d'estimar els enemics, de parar l'altre galt, aquesta mena de coses, això allà no hi és. I per tant, la participació en una guerra no feia néixer remordiments, la noció de trauma no existia. Jo crec que és molt interessant

això i enllaça amb el que dèiem al principi, de com d'alguna manera no l'han agafat aquest text i se l'ha fet seu. Agredir o no agredir, jo crec que això és un acte en certa manera d'honestedat, per dir-ho així. Em sembla que clarament es nota que és una pel·lícula de Nolan i això té mèrit, perquè al final no deixen de ser més pel·lícules absolutament mastodòntiques. I més enllà que ens interessi més o menys, crec que ha aconseguit que tingui un to molt propi, aquest to crepuscular, aquest to de culpa cristiana, inclús diria, I que a més, també el que comentàvem, la falta de joia, la falta d'exuberància, crec que fins i tot és una pel·lícula molt cristiana, fins i tot podríem dir, amb tot el que és la qüestió eròtica, sexual, festiva, no veiem en cap moment com una sensació que hi hagi una mirada, diguéssim, vitalista en aquest sentit, no? I, de fet, crec que en el moment en què es veu, es relata l'entrada a Troia, crec que és especialment representatiu d'això i d'aquesta mirada de Nolan cap a la guerra com una cosa trista, fosca. I és un moment que em sembla especialment punyent quan, doncs, maten, decapiten a un dels ídols, que és l'Atenea, que té la cara, o sigui, és una civil que té cara d'Atenea, em sembla que és un moment que representa molt bé aquest, diguéssim, d'una manera gràfica, aquesta culpa que tenyeix tota la pel·lícula.

Clar, però no trobeu, és que clar, ell està intentant fer conviure la culpa que arrossega Ulisses per haver participat a la guerra de Troia, per la barbària de la guerra, Però al final la pel·lícula et porta al mateix lloc, de fet, que els poemes, que és que ell fa una matança, o sigui, et porta a la matança final. Per al discurs moral que vol construir Nolan, ¿no us sembla una mica contradictori que estigui traumat per una guerra, però alhora la solució final d'aquesta història és tornar a la violència? Sí, jo crec que és un dels

punts febles de les incoherències, aquesta. Sí, això de la llei de Zeus, aquesta llei de l'hospitalitat, que és veritat que l'hospitalitat és molt important en els poemes homèrics, però l'estira cap a aquest sentiment cristià i això fa que a l'escena del final, l'escena de la venjança, que és bàsica en l'Odissea, hi hagi coses que crec que insinue que passen però no s'atreveix a ensenyar-les, no? Per exemple, l'Odissea, la cosa més cruel de l'Odissea és que després de matar tots els pretendents, agafa els criats infidels i els penja, i les criades, i es descriu amb tota mena de detalls. Això a la pel·lícula hi ha un moment que s'insinue, quan una criada intenta escapar-se de la matança, i Penelope li tanca la porta i li diu, no, no, tu et quedes allà. Però després no ens ensenyen com es carrega aquella criatura. El Matt Damon matant aquella noia seria una cosa segurament massa intensa. Jo ho hauria volgut veure, això. Però mostra aquesta incoherència.

M'hauria fet incòmode, m'hauria trasbalsat.

Sí, sí, però és això. Hi ha aquests moments en què ell mateix s'ha ficat, crec, en una contradicció que no cabe de saber resoldre.

Un regalo, un ofrecimiento de paz que ellos tomaron en su casa. Violamos todo lo que es sagrado entre las personas y volvimos a luchar.

Hi ha un altre cap a la pel·lícula, més simbòlica si voleu, però que acaba sent molt important i és que Ulisses representa el món civilitzat i hi ha la idea que ell ha destruït aquest món. Però voleu dir que no l'enté clar de quin món està parlant?

A mi, aquest tema és el que em va posar més nerviós, segurament, quan mirava la pel·lícula, perquè hi ha uns quants moments en què els personatges, especialment Odisseu i Telèmac, parlen de la seva època com si haguessin llegit un manual d'història de Grècia, d'història de la civilització micènica, i Ulisses diu la nostra edat del bronze s'està acabant, o Telèmac diu som una civilització admirada, o després el moment que per mi, sort que era el final, però ja vaig dir prou, és quan Odisseu en un moment en què decideix en Penelope anar-se'n cap a l'oest perquè són americans i han d'anar a conquerir alguna cosa a l'oest segurament però en aquell moment Odisseu diu nosaltres els que sabem llegir nosaltres com a portadors de la civilització els que sabem llegir. Però clar, dius, els que sabem llegir, o sigui, en tota la pel·lícula la lectura i l'escriptura no hi ha fet cap paper, es presenta un món on clarament no hi ha lectura i escritura. No, no recordo que ningú llegeixi, no. No, però en canvi de cop, de cop es converteix en un símbol cultural, en un símbol de civilització. I això té una justificació històrica en la visió del Nolan, perquè ell s'imagina que o agafa l'odissia com si representés el final de la civilització micènica, que és una civilització que havia tingut un tipus d'escriptura, el lineal B, en tot de. Podríem anar a detalls d'aquests, però el fet és que dins del guió de la pel·lícula això no fa un paper clar. I. I clar, aquestes incoherències, potser les podem criticar com incoherències de guió, però és veritat que converteixen la pel·lícula en una reflexió sobre la crisi civilitzatòria, per dir-ho així, sobre aquest gran tema d'avui, de la decadència d'Occident, de la decadència de l'alfabetització, de totes aquestes coses, que a més, vaja, que en parla tothom, l'extrema dreta, el centre, l'esquerra, tothom.

Jo diria que em passa una miqueta que em fa la sensació que Nolan està una mica alienat, diguéssim, en realitat, de l'esperit de l'original. Ja ho hem anat comentant això. Per coses com comentes tu, Raül, però també per coses com, per exemple, hi ha un moment que em crida molt l'atenció, que és que vol explicar com es va transportar el cavall de Troia fins a la ciutat, no? I vol explicar-ho de manera que diu que quan la marea va ajudar, no sé què, clar, obviant que estem al Mediterrani, al Mediterrani si hi ha marea són irrisòries, és a dir, no mourà un cavall de fusta amb no sé quants homes a dins, no?

Per cert, està molt bé l'escena on se'ls veu a dins, eh? Sí, sí, molt bé. De les troballes visuals de la pel·lícula, quan se'ls veu a dins és una cosa que.

Sí, sí. Però és aquesta qüestió que jo crec que hi ha un excés de rigidesa que l'acaba portant a una falta de rigor, és una mica contradictori en aquest sentit, abans que parlaves de contradiccions. Jo diria inclús que en certa manera Nolan és molt contradictori en si mateix perquè busca la poètica sent massa grandilqüent, d'alguna manera em fa la sensació que és una espècie de poeta frustrat que vol buscar una cosa molt gran i no aconsegueix diguéssim, filà prim. Em sembla que tota l'estona hi ha aquesta mirada massa gran i massa de broca gran.

Clar, tu Raúl deies abans que no l'han volsituar la pel·lícula en els debats d'avui dia, no? Això ens porta a parlar de la ideologia que hi ha al darrere d'aquesta odissea.

Sí, sí, sí. Jo crec que això és una de les idees principals de la pel·lícula i crec que ja es va pensar amb molta entelació abans del llançament de la pel·lícula, quan es va començar a dir quins actors intervindrien, la raça dels actors, això va provocar als Estats Units tot un debat entre anti-wokes i wokes, vull dir que tot això. Formen part del plantejament de la pel·lícula. I aquesta reflexió sobre el respecte a la llei, sobre la crítica de la violència, naturalment fa pensar en l'Amèrica de Trump, en l'estil de president que és Trump, en els seus discursos, Discursos sobre la decadència de la república que se'n parla als Estats Units tot sovint. El vicepresident albans deia, nosaltres vivim els últims anys de la república romana, ara ve l'imperi. Aquest tipus de reflexions ressonen en la pel·lícula. Clar, això ho fa cristianitzant la moral grega, per contraposar aquesta visió cristianitzada de la moral grega a un món més marcat per la violència. I clar, l'únic és que per mi tot això es queda en un pla molt simbòlic, per dir-ho així, com allò de nosaltres els que sabem escriure, que és una mena de símbolo buit que no cabe, diguéssim, articulant-se dins del guió.

Parlem del tractament dels personatges femenins, perquè també se n'ha parlat molt. Tenim a Penélope, tenim a Circe i tenim a Calypso. A mi em crida l'atenció que, en general, ara, Raúl, que parlaves sobre wogs, antiwogs, en general s'ha reduït el paper dels personatges femenins. Alguns directament no hi són, com Nausicaa. Penélope té un paper menys actiu respecte als poemes pel que jo puc recordar. I també hi ha molts canvis amb Circe i Calypso.

Totalment, sí. Jo crec que en el cas de Penélope té alguna escena de caràcter en què se la veu més o menys forta, potent, interessant, però és veritat que respecte del llibre Penélope perd enginy. Una cosa que té l'Odissea és que Penélope és enginyosa. D'una manera semblant a com Ulisses és enginyós. I això es reflecteix en l'escena típica del taler, que això sí que surt a la pel·lícula, però, per exemple, a l'Odissea, al final de tot, quan Ulisses ja s'ha donat a conèixer, Penelope, davant d'ell, ordena als criats que moguin el llit, que el canviïn, que el portin a una altra habitació. I Ulisses, aleshores, diu, no, escolta, això no pot ser, aquest llit jo el vaig construir damunt una soca d'olivera arrelada i, per tant, no es pot moure, no? I, aleshores, Penelope reconeix que és Ulisses, realment, o sigui, l'ha posat a prova fins a l'últim moment, en lloc de llançar-se els dos braços, diu, a veure qui és aquest paio, no?, que ha tornat després de 20 anys. Vull dir que veiem que Penelope, en l'odissea, dins d'aquest entorn patriarcal, aconsegueix dominar la situació en la mesura que és possible. Això jo crec que en la pelicula no és tan clar. I després hi ha els altres personatges femenins, com ara Circe, que. Sí, la escena es visualmente muy interesante, me parece, pero el personaje se reduce mucho en dos sentidos.

¿Pero has preparado todo este comida?

¿Me estás preguntando? ¿Tú? Un viajero que claramente está comiendo, pero no ha tocado la comida delante de él. Claimas ser un navegador, pero ¿dónde está el armamento de un gran guerrero? ¿Y quién rompe la ley de Zeus al traer una espada a la casa de su hostessa?

És una de les escenes més impactants de la pel·lícula, però dius, Raúl, que el paper queda una mica reduït.

Sí, a mi visualment em va impressionar molt la transformació dels companys d'Ulysses en porcs, és fascinant. El que passa és que el Circe a l'Odissea té diverses dimensions, Circe és una bruixa. És una bruixa sensual, també, són amants amb Ulisses, però alhora és una bruixa que té una saviesa misteriosa. Li explica, per exemple, què ha de fer quan passi pel costat de les sirenes, per sobreviure a les sirenes. O sigui que és un personatge que transmet a Ulisses un saber sense el qual Ulisses moriria. I això fa que, clar, que ocupi una posició de poder, que la faci interessant, eh? A la pel·lícula això desapareix. A la pel·lícula, l'actriu, m'agrada molt l'actriu que fa de Circe, però queda reduïda a un tòpic de bruixa de rondalla, una mica, o sigui, sense sensualitat i sense saviesa.

Sí, en aquest sentit, jo crec que fa una miqueta, clar, una mica més injustament, però aquí Nolan fa una mica el que també feia amb el cíclop, no? Redueix bastant tot el que, diguéssim, tot el que seria la part literària d'aquell episodi o d'aquell personatge per portar una cosa molt més, diguéssim, entre cometes senzilla sí que és veritat que és una escena que en termes formals és espectacular aquesta també amb el que comentàvem de com Nolan pretén que totes les representacions tinguin una part molt física crec que Samantha Morton diguéssim la Circe deformant les cares, que realment allò no eren efectes digitals, sinó que realment eren animatrònics, eren pròtesis que es anaven deformant a mesura que la pròpia actriu, la pròpia Circe, els amassava,

per dir-ho així, fins a convertir-los en porcs. Sí, de fet, Tarek, és el que deies abans de la voluntat de Nolan de fer-ho el màxim d'orgànic possible.

Exacte, exacte, sí, sí. I crec que aquesta és una escena que, de fet, ens torna a acostar una miqueta al cinema de terror, en aquest cas una mica al terror corporal, però que segueix una sèrie d'elements que em semblen lluables en aquest sentit. També hi ha tota la part dels lastrígons, aquests gegants lluitadors en el qual no l'han seguit una mica la tradició, per exemple. De Peter Jackson amb El Señor de los Anells forçava les perspectives i feia servir òptiques de tal manera que no necessités CGI perquè fossin gegants impressionants o les escenes a l'Hades que es van rodar a Islàndia de nit amb el sol de mitjanit perquè tot donés una sensació realment d'una llum espectral i els personatges, els morts, diguéssim, estaven literalment enterrats. Hi ha tota una sèrie d'elements que, al llarg de la pel·lícula, fan que tot sigui bastant tangible i crec que és un dels grans punts a favor d'aquesta proposta.

L'altre element que més tenen en comú dos personatges femenins és que en el cas de Circe i en el cas de Calypso també hi ha una renúncia claríssima al component sensual. Tu ara, Raúl, mencionaves que ell té una relació amb Circe però amb Calypso també té una relació que a més és molt sexual i no. Aquí no la veiem, no la veiem per lloc.

I tant, sí, a l'Odissea Calypso és una ninfa sensual, apassionada, que vol viure eternament amb Ulisses. A més, l'illa de Calypso és paradisia, que és verda, plena de fons, tot aquest aspecte. I en canvi, a la pel·lícula, És una senyora bastant avorrida, que sembla una terapeuta, que li dona flors de loto perquè oblidi tots els seus traumes. De fet, això el que fa és fusionar els lotòfecs que surten a l'odissea amb aquest personatge. I de fet, li dona un paper estructural. Important perquè en l'Odissea Ulisses explica les seves aventures als feacis i en canvi Quiles explica a Calypso.

Clar, però no deixa exactament de fer-li de terapeuta quan la mena de relació que tenia anava per una altra banda. Exactament, exactament. Era un altre tipus de terapeuta. Però és que Nolan és bastant escèptic si parlem de sexualitat, eh? Tampoc l'ha entrat molt aquí, però crec que és una característica bastant general del seu cinema, no li interessa el sexe.

No li interessa i quan el grava jo diria que el grava bastant malament, recordem l'escena aquella tan estranya d'Oppenheimer, però més enllà d'això jo crec que precisament, clar, el tema d'Acalypso específicament hauria de destilar un erotisme o una sensualitat o una exuberància que no es veu per enlloc, només es veu de fet i d'una manera bastant ja, diguéssim, cohibida, per dir-ho així, amb el paisatge. És l'únic exuberant que hi ha en totes aquelles seqüències i, a més, el talla molt ràpidament. Hi ha aquell moment en el qual, recordem, veiem en un pla general a Ulisses, que és la primera vegada que el veiem, entre cometes, en el present, i és l'únic moment en què veiem un paisatge realment exuberant. A mi em recorda molt tota aquesta part, la part més, potser, discutible del cinema de Terrence Malick, recordem a l'Arbol de la Vida, aquesta part més new age, que em sembla molt allunyada d'aquesta exuberància que a priori hauria de destilar. I torno a remetre'm a la pel·lícula de Ulisses de Camerini, perquè crec que hi ha una cosa que feia molt bé i d'una manera molt intel·ligent, que era jugar amb els colors, és a dir, que cada episodi, per dir-ho així, tingués la seva pròpia cromatisme, i que precisament. No sortia Calypso, però sí que sortia Nausicaa i els Feasis, i en aquell moment tot era molt primaveral, tot era molt pujat, uns colors molt vius i molt sensuals, precisament. I aquí, en canvi, en Olan, tota l'estona es juga amb els veixos, amb els ocres, amb els grisos. És a dir, ni tan sols els colors desperten cap passió per la vida, que al final també té aquest component el text original.

Clar, és molt homogènic, diguéssim, en termes cromàtics, però en canvi sí que juga amb el so, sobretot. Amb el so sí que juga molt. Primer, perquè té aquesta banda sonora de Ludwig Norenson, que és molt singular, perquè li dona un gruix de trascendència a la pel·lícula que funciona molt bé. I després, per exemple, fa una troballa magnífica a l'escena de les sirenes, que és el silenci.

Sí, a mi em sembla que aquesta escena segurament és del més interessant en termes cinematogràfics des del meu punt de vista de la pel·lícula, perquè fa una cosa que no sol fer Christopher Nolan, que és jugar amb l'off. És a dir, no veiem cap sirena, no escoltem ni tan sols el que diuen les sirenes, que això és una cosa que sí que escoltàvem a la pel·lícula, per exemple, de Camerini. Tot ho hem d'imaginar i això fa que aquesta experiència que només sent, diguéssim, Ulisses, nosaltres tinguem la mateixa curiositat i la mateixa sensació d'incertesa que es tindria des de fora. És a dir, fa que el que abans era una experiència col·lectiva aquí ho individualitza. Crec que és molt interessant aquest moment, igual que el moment de Desile i Caridis, que és un moment que. Segurament podria haver-se esplaiat molt més, perquè és molt espectacular, però fa que tot ho veiem de rasquillada. Veiem com els dos monstres, però més o menys, o els dos elements, però més o menys, i fa que sentim aquesta mateixa por profunda i telúrica, fins i tot, dels personatges que l'estan vivint en primera persona.

Però no trobo que en general, crec que ja ho he dit abans, però no trobo que és una pel·lícula bastant freda. En general, Nolan ja és força escèptic emocionalment. De fet, ho comentàvem en el monogràfic que li vam dedicar al Manu i amb la Glòria, que té aquesta tendència a no posar gaire emoció i, en canvi, quan la vol posar, es passa de frenada i acaba sent cursi, segons com. Clar, l'Odissea és un gran espectacle i hi ha moments com la caiguda de Troia que són colpidors. Però en general la vaig trobar força mancada d'emocions. Esteu d'acord amb això?

Sí, sí, sí, sí. Aquesta grisor, de fet, és general, eh? És visual, la grisor, però diria que també és una grisor de guió, una mica. De fet, i després hi ha aquesta cosa que em molesta una mica, que els personatges han de parlar xiu-xiuejant. Perquè tot és baix i tot és pla, no? No, perquè tot és com allò, molt transcendent, i si ho diuen xiu-xiuejant sembla com més intens i més important, no? Sí. A veure, hi ha un aspecte d'aquesta crisó que a mi em fa una certa gràcia, que és que trobo que és divertit que hi hagi una odissea que no sembli gens mediterrània. O sigui, que el que ens esperem és el Mediterrani, el sol, la platja, aquestes coses, i que en canvi sembli tot Escandinàvia. Doncs bueno, és una opció estètica que trobo que és prou original, que és interessant, però per mi té un efecte insuficient.

Clar, inclús es podria argumentar que sembla fosca perquè no deixa de passar pels edats del torment que està vivint el protagonista, no?

Sí, a mi em passa que sempre peca aquest senyor, crec jo, d'un excés de solemnitat. I fins i tot els personatges, no? Matt Damon o Tom Holland. Crec que tots plegats no tenen el carisma que podrien haver tingut aquests personatges, perquè tots estan tota l'estona tristos, apagats, sempre tot és una cosa de crepuscle, d'un moment ja que qualsevol cosa anterior va ser millor i ara ja no hi ha res endavant que sigui. Fins i tot en aquest relat de tornades em fa sensació que tot està perdut.

És que no hi ha cap interpretació memorable a la pel·lícula. Potser Samantha Morton com a Circe és el més destacable, però Matt Damon. Probablement, hem parlat de Craig Douglas abans, les comparacions són odioses, però anava a dir, si féssim un rànquing d'actors que han interpretat a Ulisses, jo no sé on quedaria, però.

Però jo diria que això és molt, o el 100% o el 90% de culpa de Christopher Nolan, perquè fa un plantejament que, fins i tot, si tu vols fer una actuació molt més, diguéssim, espectacular, pujada, no pots.

De fet, té aquest moment que és el de les sirenes, on pot, on pot, on pot explotar. No hem parlat, per cert, de Zendaya, que interpreta Atena.

Sí, que és un detall interessant de la pel·lícula, trobo, perquè un problema que té qualsevol adaptació de l'Odissea és què n'hem de fer dels déus. A l'Odissea hi ha déus que es relacionen amb les persones, que es transformen, i com ho fas tot això. I la pel·lícula, de fet, n'ha conservat una només de divinitat, que és Atena, I és bastant reveladora, crec, també del plantejament ideològic que hi ha i d'aquella intervenció en els debats americans que deia abans, perquè aquesta Atena és, ho veiem al final de la pel·lícula, té la cara d'una noia que va ser assassinada en el moment en què els grecs van entrar a Troia. Per tant, aquesta deessa és el trauma d'Ulysses, és una projecció del seu trauma, o sigui, ens podem imaginar que no existeix de veritat la deessa, que és simplement una al·lucinació que té ell, perquè està dominat per la culpa. Però, a més a més, és negre, i això fa pensar, de fet, hi ha un llibre que es titula justament Black Athena, Athena negra, de Martin Bernal, que és un estudi sobre Grècia, un estudi, diríem, anticolonial, que parla de la influència que tenen les cultures del nord d'Àfrica i del Pròxim Orient sobre Grècia. I en aquest sentit és una tria feta contra el supremacisme blanc o contra la idea de la Grècia com un miracle, que és l'origen de la civilització blanca europea occidental. I en aquest sentit també és una pel·lícula anti-Trump.

Doncs també és destacable el fet que per aquesta revelació que la deessa en realitat és la noia, és una cosa que passa en l'últim acte de la pel·lícula. Ara sí, jo crec que estem entrant en espòilers de la pel·lícula, però sort que ho he vist abans perquè ara encara hi anirem més. De fet, trobo que és bastant meritori que ell aconsegueix en Nolan, mantenir les seves constants com a autor, ja hem parlat una mica bastant del personatge i del tema de la culpa, però hi ha altres elements com per exemple la narració desordenada que és una característica habitual del seu cinema i fins i tot se les empesca per fer un gir final, el gir dels pobles del mar.

La lengua, oscura de su belleza, hasta que la rompimos. ¿Eres la gente del mar? Sí, mi reina. El rompimiento de la ley de Zeus está creciendo como una plaga. Nuestra era de bronce está colapsando. Y tal vez no pudiera ver las ruinas de lo que había hecho.

El Raúl està somrient. Estava a punt de. Com qui escolta una comèdia, eh? Us volia preguntar, què us va semblar i com ho interpreteu?

Em va fer gràcia O sigui, hi ha una cosa de la pel·lícula que és curiosa, vull dir, que no es pot dir que no sigui una pel·lícula documentada, perquè qualsevol detall de la pel·lícula té darrere coses que han dit historiadors, o coses que han dit filòlegs, i això dels pobles del mar ve d'una teoria que tenen alguns historiadors molt poc clara, que diuen que la civilització nicènica es va acabar perquè van arribar uns pobles del mar que van posar-se a destruir palaus, que potser eren indoeuropeus mateixos, també. No, la veritat és que hi ha molt poques dades sobre això. I per tant, ella agafa aquest detall, però clar, acaba fent que siguin ells mateixos que són els pobles del mar, diguéssim. Ells mateixos que escarreguen la civilització i que ho destrueixen. I clar, és aquesta idea de la civilització destruint-se a si mateixa, que al capdavall és el que hem anat comentant.

Sí, a mi, bueno, crec que al final, com que no deixa de ser també una nova ficció partint d'un relat molt antic, crec que fins i tot és divertit que jugui amb aquestes, entre cometes, especulacions. Crec que si estigués fent un Oppenheimer de nou seria més problemàtic, però en aquest cas a mi em sembla, fins i tot, que de les poques coses segurament realment lúdiques que té és aquestes petites com fugues cap a coses que segurament no són tan rigoroses o que són una mica més, doncs això, ficcions possibles.

Clar, al final és un gir que busca un cop d'efecte al final i aquest cop d'efecte té molt a veure amb l'espectacularitat que mencionaves, Raül, al principi i en aquest sentit és molt curiós, ja per acabar, com aquesta Odissea de Nolan. Té el seu posat amb la pel·lícula El retorn d'Ulisses, d'Uberto Pasolini, que es va estar l'any passat i va passar molt desapercebuda, malgrat tenir Ralph Fiennes interpretant Ulisses i Juliette Binoche com a Penélope.

Sí, a més, és interessant comparar-les perquè, de fet, el punt de partida diria que no podria ser més diferent en una pel·lícula que en l'altra, perquè al capdavall el que fa Pasolini és renunciar a dos moments més afectistes i coneguts de l'UIC, o sigui, renuncia a totes les aventures, a tota aquesta part se la salta, i se centra en les escenes que tenen lloc a Ítaca, Presentant Ítaca com un món arcaic sotmès a les necessitats més bàsiques, estan dominats per la força, o sigui, res d'una civilització de grans palaus, eh? Admirada per tothom, és una cosa molt diferent. Però aleshores el que fa Pasolini. És centrar-se en les relacions problemàtiques entre Telèmac, Penelope i Ulisses, i fa girar la trama al voltant d'una hipòtesi que trobo que dona molt de joc, i que és molt interessant, un cop ho has pensat, és impossible deixar-hi de pensar, crec, que és la idea que després d'una guerra salvatge, després de 20 anys d'absència, després d'haver perdut tots els companys, Ulisses potser té vergonya de tornar, o sigui, potser pensa, hòstia, jo. Puc presentar-me allà com si no hagués passat res, no? Però al capdavall, els seus companys, o sigui, al començament de l'Odissea, ja ho diu, diu, Ulisses volia salvar els seus companys, però ells es van morir per la seva pròpia insolència, que és com una manera de disculpar Ulisses, no? Però Ulisses els volia salvar i els va perdre al capdavall. I per tant, tenim aquesta, també un Ulisses més psicològic, això ho té en comú amb Nolan, però tenim l'Ulisses que té vergonya de tornar, Talémac que no vol saber res del seu pare, perquè està fart ja de sentir-ne històries i d'esperar-lo, i vol que la seva mare es casi d'una vegada i que tot continuï, Penelope que dubte realment de si casar-se amb un pretendent, i de fet hi ha un pretendent amb qui sembla que té una relació una mica afectuosa. I això hi construeix tota la pel·lícula al voltant de les relacions personals entre tots tres, sobre els recels acumulats, la recuperació progressiva de la confiança, i tot això passa en un món totalment sense déus, aquell problema que deia de què es fa amb els déus en les adaptacions de l'Odissea, Pasolini decideix carregar-se'ls totalment. Però jo crec que amb interpretacions molt bones, interessants, Juliette Binoche fent de Penélope és molt interessant, està molt bé. I per mi la pel·lícula d'Uberto Pasolini fa una de les coses més interessants que es poden fer en un clàssic, que és agafar-ne un aspecte, només un, o sigui una cosa petita, allò Ulisses a Ítaca, la relació amb el seu fill i la seva dona, i agafar un aspecte petit, ampliar-lo, problematitzar-lo i veure què passa, no? I això és el que fa la pel·lícula.

Doncs fins aquí la nostra anàlisi de l'Odissea, amb les virtuts i els defectes de qualsevol adaptació, mira'm, quedo amb la voluntat de tornar als clàssics de Christopher Nolan, un director que al capdavall fa cinema comercial, per molt que tingui una mirada d'autor, i que per tant ha aconseguit revifar l'interès per un text clàssic com l'Odissea, cosa gens fàcil d'aconseguir. Raúl Tarik, gràcies per aquesta estona de conversa tan interessant. Moltes gràcies a tu. I fins aquí la primera Finestra Indiscreta de la temporada. La setmana que ve tornem, com sempre, i serem cada divendres, i a més, divendres que ve serà la diada. I tenim preparat un especial sobre la ciutat cremada, una pel·lícula fonamental del cinema català que fa 50 anys. Ja sabeu que podeu recuperar el programa quan vulgueu al web de la Finestra Indiscreta, catradio.cat barra finestra, i al nostre Spotify. Gràcies, com sempre, per acompanyar-nos i que tingueu un bon cap de setmana.

¡Vamos!