El videoclub #24: "Willow"

Joanric Barceló, bona nit. Bona nit. Com ha anat l'estiu? Doncs treballant. Bé, bé, però treballant, que hi ha cosa que. Per un músic, treballar a l'estiu sempre és positiu. Ara, he passat una calor, Toni. O sigui, he anat al cine, però ja no per la pel·lícula. He anat com a refugi climàtic. Home, podem constatar que sí, que ha fet una mica de calor aquest estiu. Sí, n'ha fet, n'ha fet. I és el millor lloc, diguéssim, per passar aquestes tardes que no saps on fotre't, pum, al cinema.

És veritat, i amb una mica de sort potser fins i tot pots veure una bona pel·lícula.

Home, mira, jo estic segur que molta gent hagués pagat perquè l'Odissea durés el doble.

Comença La finestra indiscreta amb Toni de la Torre.

Després pararem a fons de l'Odissea, de fet li dedicarem tota la segona part del programa i també parlarem d'estrenes, que n'hi ha moltes, però volíem començar la nova temporada de La Fenestra Indiscreta amb una pel·lícula que d'alguna manera ens inspirés per començar el nou curs. I qui millor per fer-nos una recomanació que no està dependent del videoclub preferit. Així que, Joan Enric Barceló, comencem temporada amb el videoclub.

I et dic que aquest estiu hem tornat a rebre moltes propostes, perquè cada cop els nostres, diguéssim, clients del videoclub són més i ens agrada molt que ens escriguin amb les pelis que volen que comentem.

Sí, ja t'ho dic, és la secció més estimada pels oients. Mira, sense anar més lluny, el que porto avui va tenir la bogeria de.

Dos vots. Home, dos vots?

Dos vots no em semblen tants, t'he de dir. Però quan dic dos vots, vull dir dos vots d'entre totes les pel·lícules publicades des de la sortida de la fàbrica dels Hernans Lumière. Aquest estiu, dues persones de Catalunya han demanat que comentéssim aquesta pel·lícula.

D'acord, vista així, sí que és un èxit. El poble ha parlat, Toni. Bueno, doncs endavant. Què demana el poble? El poble vol avançar. Home, em sembla que si alguna cosa no vol el poble,

són aventures en com està el món. Però el cinema sí, Toni, el poble vol que passin coses, que s'erigeixin herois, que caiguin règims, el poble vol maxi, vol bruixes, vol tendresa i personatges que els acabis estimant per les seves imperfeccions.

D'acord, aviam, més pistes. Qui més vol el poble? El poble vol Hobbits. Home, a veure, no, no. Perquè l'especial del Senyor dels Anells ja el van fer, bueno, de fet, en van fer tres d'especials, i em sembla que si hi tornem, al final, més que escoltar la finestra, ens tiraran per la finestra, no sé si m'ho explico.

No, evidentment que no. El Senyor dels Anells, a més, és una peli que no encaixa a la nostra secció, però sí que hi encaixa una pel·lícula amb un personatge similar.

Em sembla que sé per on vas i si ho estic intuint bé, ho aplaudeixo. Oi que sí, eh? Sí, em sembla que és una gran tria. No ens he dit quina encara.

Encara no, però ja t'ho dic jo. Willow. Oh, doncs volim a Videoclub.

El Videoclub, amb Joan Enric Barceló.

Willow, pel·lícula de l'any 1988, dirigida per Ron Howard a partir d'una història creada i produïda per George Lucas. El nas a tot arreu, eh, George Lucas? El protagonista és en Warwick Davies, en el seu primer paper principal, al costat del mític Val Kilmer, com a Matt Martigan.

Gran química entre aquests dos personatges, que són molt oposats, no?

Molt. És una mica Bilbo Saquet meets Han Solo. No ho havia vist així, però ara que ho has dit així, és exactament així. Seria molt injust, però, dir que és un senyor dels anells dels anys 80, perquè quedaria en curs. Hi ha molts paral·lelismes a la pel·lícula, ho anirem veient, amb històries i llegendes populars que tot coneixem. És com si haguessin agafat una coctelera i haguessin posat el millor de molts relats al servei d'una història.

Perquè no se'ns perdi ningú, però diríem que és un conte medieval per nens, amb bruixes, espases, castells, profecies i monstres, no?

Just a la fusta, sí, però dit així, sona com lleuger. I ho és, però sempre en aparència. A sota d'aquesta capa d'aventura lleugera hi ha grans moments de molta emotivitat i és en el fons un gran cant a l'amistat, a l'amor i a l'altruisme.

Va, doncs posem-nos en situació amb l'inici de Willow.

Som en un temps en que impera el terror. Els endevins han augurat el naixement d'un infant que ha de provocar la caiguda de la poderosa reina Batmorda. Empresonant totes les dones embarassades del rei Alma. La malvada reina s'ha proposat d'eliminar la criatura així que neixi.

És que a més, t'ho explica el fullet tortuga. Es pot molar més quan comença? És el mateix actor, és el Vicenç Manel Domènech. Som en aquesta pseudoedat mitjana i més concretament en un regne dominat per la malvada reina, ho ha dit, Bab Morda. Ui! Bab Morda. Morda. O sigui, no hi havia un nom més lleig per posar-li? Tu imagina't tenir una filla i dir. Montse, com li posarem? Diu, li posarem Bab Morda.

I anava amb mala lleig. Com no havia de ser dolenta aquesta dona? Encara prou bé que va sortir. Home, és veritat.

Si tu mires així, és veritat. I això dels noms dels fills, o ara tirant-nos cap al nostre terreny, els personatges. Això no té una secció, té un programa sencer. Com d'important és clavar el nom que li poses a un personatge perquè ja respiri l'aire que tu li vols donar. Un 10 ja per a George Lucas.

Aquesta reina té aquesta por que comentava el narrador d'una profecia que diu que naixerà una nena que derrocarà el seu règim i clar, aquesta nena qui és? És un bebè de molt pocs mesos i es diu Elora Dannen. Aquí també, molt ben triat. Perquè ara pensa, si la reina es digués, a l'hora d'anar, i la nena es digués, va morda, qui la salva? O sigui, no seria el mateix.

Hem corret en forma, eh, Joan Enric? Veig que les vacances. T'ho has dit que havies estat treballant? Sí, no. A mi em sembla que t'has descansat.

També he descansat. Si en tot cas, la va morda, què decideix? Capturar qualsevol dona que quedi embarassada per poder atrapar la nena que l'ha de destruir i matar-la. Cosa que té un ingredient, estaràs d'acord amb mi, bíblic, molt i molt clar.

Sí, sí, no? I a més hi ha aquest aire com de Blancaneus, no? Reina Malbada, la nena, nans. Sí, t'ho dic jo, és com una massa és un The Best Of. Això, a mi m'ho sembla que és un The Best Of. En tot cas, Bab Morda aconsegueix trobar la nena, no? És el punt de partida inicial. No, no, no, la nena és salvada,

in extremis, i acaba arribant. És veritat que la. Sí, arriba per un riu a un poblat habitat per nans. La comarca, per què no?

Home, aquí sí que la cosa és molt clara, eh? És a dir, aquest poblat.

Aquest poblat és bastant, bastant. És clarament Hobbiton. I acabarà a mans d'un home senzill, un home que està a les antípodes del que entenem com un heroi, no només per l'estatura, que ja ho hem dit, sinó perquè és un granger, té la seva família, viu tranquil i és aficionat a la màgia. Aquest personatge, oients ho heu endevinat, es diu Willow.

Els meus fills van trobar aquesta criatura abandonada al riu Granatluid. Eh! Una criatura deikini.

Això és el que aquella bèstia buscava. Donem-los-hi. No ho podem fer, això. La matarà.

No és pas dels nostres. Aquesta criatura és especial. Sí, se l'ha de portar més enllà dels límits del nostre poble. Ben lluny, a l'altra banda del riu, fins a la terra dels deikinis.

I què ho farà, això? Em sembla que el més just és que l'home que s'hagi d'encarregar de dur-li sigui el mateix que l'ha recollida al riu. Volenté. Proposo que sigui en Willow Upwood.

Willow, o dit d'altra manera, o en dit Warwick Davis, un actor que en aquella pel·lícula va assumir el seu primer gran paper protagonista i que hem vist més endavant en moltes produccions, una de les més cèlebres i recents, Lives Too Short, de Ricky Gervais.

Sí, en aquella sèrie que bàsicament el Ricky Gervais se'n. I ell mateix accepta riures del fet que és un actor que ha participat en. Bueno, és que prèviament, abans de Willow, havia estat un Ewok. Per tant, havia participat a Star Wars. Havia aparegut a Labyrinth. Ep, tots en peus. Videoclub 1, aneu-lo a buscar. I a més, posteriorment, va ser el professor Flitwick a Harry Potter. I un nan en àrnia, vull dir que és un actor que ha aparegut a grans franquícies molt conegudes, però en canvi molta gent es pot creuar amb Warwick Davis pel carrer i no sap qui és, i Ricky Gervais i ell mateix se'n fotien del fet que fos tan poc conegut. No, pare. No.

Encara que al bosc hi hagi fades que et poden adormir durant cent anys. Això no m'amoïna. I follets. I dracs. I trolls. Trolls que et treuen la pell de viu en viu i t'arrenquen la cara. Arrenquen? Saps que no els puc veure, els trolls? Et podria portar allà de sa pare. Jo també, jo també, pare.

Sóc un pare molt afortunat, sabeu? Tant de bo poguéssiu venir.

Quin gust escoltar el doblatge en català.

Aquest doblatge és fantàstic, diré que l'hem rescatat dels arxius d'aquesta casa, però afegiré que aquest doblatge s'incorporarà a Disney+. Jo diria que abans que acabi l'any, si tot va bé, perquè és una de les pel·lícules que han aconseguit que tingui el doblatge a plataforma. Gran notícia. És un element molt d'història clàssica, el fet que Willow és un heroi que vol emprendre, o ha d'emprendre un viatge, però ho ha de fer en contra de la seva voluntat.

Sí, però fixa't en una cosa. A Star Wars, que deies abans, Luke Skywalker és l'escollit. A Matrix, en Neo, és l'escollit. A Willow, l'escollida, és un nadó. I l'heroi és l'home que decideix no abandonar-la. És el secundari que fa el pas endavant. I aquest, diguéssim, desplaçament de l'èpica fa que la història sigui especialment emocionant. Aquell home no vol viure aventures, no vol marxar de casa, no vol deixar la família, però entoma la responsabilitat. La vida li està dient, mira, potser no ets el centre de la profecia, Willow, però ets imprescindible perquè la profecia arribi al final. Per tant, Viaja al canto, en Willow Sur, acompanyat per una sèrie de gent del seu poble, que tots són baixets. Ai, ai, ai, Toni, que sembla la comunitat.

Clar, clar, no, a veure, quan has dit que ell no és l'escollit, que en realitat és una cosa col·lateral, clar, Frodo és exactament això, no? És algú que en principi té un paper secundari. I que ha de complir amb aquest paper que en el cas de Willow és entregar a la nena el primer daikini que no és una cosa que prenguis aquí en el bar sinó que és com anomenen

els humans a la gent gran a la gent més alta i el primer que trobarà serà un que no gira gaire rodó, immens estaràs d'acord amb mi, immens en el seu paper d'un heroi vingut a menys conegut com Matt Martigan presentació que no quedeix indiferent. Dona'm una mica d'aigua, Marek.

O et mataré. Ho has entès? Aigua.

Afanya't! Doneu-me aigua, tams de bassa miserables. És un daiquini, estem de sort. No li podem donar a ell, home. Si l'han engaviat és per alguna cosa. Willow, ens l'hem de treure del damunt. Els soldats ens empaiten. Bé, hem de donar la nena a algú. Jo sóc algú. Traieu-me d'aquí i jo em cuidaré de la nena. Jo hi confio plenament. Però si he intentat escanyar-me.

Tot això, per cert, que no, perquè potser hi ha oients que no han vist la pel·lícula, no ho recorden, però tot això, ell està en una mena de gàbia. Sí. O sigui, Matt Martin el presenten tancat en una gàbia que penja, no sé d'un arbre, no sé d'on penja, però està penjat dins de la gàbia. I aquesta gent, o sigui, n'hi ha que els sembla bé donar-li la nena. Tu, ja n'hem trobat un, deixem-li la nena i marxem cap a casa. És un senyor que està allà, empresonat, i diu, no, jo la feina ja l'he fet, és un daiquini? Sí, li dono la nena i me'n torno cap a casa.

Els cadàvers, no passa res, no passa res aquest senyor. En tot cas, m'interessa molt aquesta primera seqüència de Willow i Matt Martigan, perquè veiem ben bé quin peu calça cadascun. La majoria dels companys de Willow ja ho han vist, diuen, escolta, tu, l'hem trobat, marxem, Però en Willow sap que deixar-la amb Matt Martigan, que està presoner d'aquesta gàbia enmig del no-res, no és un bon pla. I en Matt Martigan, diguéssim, que intenta persuadir-los de totes les maneres possibles. Home, és un gran entebenador. És un gran entebenador. Però clar, en aquell moment Willow pensa, està com desesperat, enyorat de casa seva, dels seus I clar, quan a sobre passen un seguit de cavallers pel costat i cap li fa cas. Quan els ofereix la nena, clar, només té una solució. Alliberar Matt Martigan i confiar que aquest home complirà la seva paraula. Escoltem si ho aconsegueix. Ningú no se'n voldrà

cuidar de la nena. Sabeu per què? Perquè a tothom se li enfum. Tret de mi. Voleu tornar amb la vostra família i jo vull sortir d'aquesta gàbia. Deixeu que jo me'n cuidi, en tindré tanta cura com si fos meva. Jo crec que ho farà, Willow. Què en pot saber ell de criatures? Sí, és veritat, però conec moltes dones que en saben. Si en la meva vida hi hagués algú, no ho sé, una filla potser, tindria alguna raó per continuar vivint. No em podeu deixar morir. L'única cosa que vull és protegir-la.

Tu li donaries la nena? A veure, jo, com a guionista, sí.

Jo, Joan Enric Barceló. Tu, si fossis Willow i estiguessis allà i t'haguessin encomanat la nena. Ni de conya.

O sigui, ni de conya. Ara bé, en Willow, clar, com que segueix les ordres d'un guionista, cedeix i obre la garjola.

Així està molt millor. Ho has fet molt bé, menut. Sí, sí, d'acord.

Has promès que la cuidaries. Vine amb el pare, bonica. També l'hauràs de rentar. Esclar que sí.

Li caic bé.

Aquí tens els bolquers i la bota de llet. Ni queda gens? És per ella. Que et penses? No n'hi prendria mai. T'hi amoïnes massa, Marrec. Es diu Willow. Volia dir Willow. Gràcies, nois. Willow, has fet el que calia. Torneu cap a casa i ompliu el rebost.

O sigui, a Matt Martigan la nena li dura exactament cinc minuts. Despresta tot això del torneu cap a casa, tranquils. Tranquils, compleu els rebots. Els cinc minuts que triga una àliga a robar-li, cosa que en Willow veu de seguida i entén que el seu viatge encara no ha acabat. Ja veus, Toni, que aquí l'heroi no és el millor guerrer, ni el millor mag, ni el més valent, és simplement el que no mira cap a una altra banda.

Clar, i això és el que fa el personatge interessant, que Willow primer compleix l'encàrrec. I després decideix assumir la responsabilitat, i aquí neix l'heroi. No quan agafa la nena per primera vegada, sinó quan podria tornar a casa i no ho fa. I, novament, això em recorda molt al Senyor dels Anells, perquè, clar, Frodo, quan realment es fa heroi, no és quan decideix portar l'anell fins a Rivendell, és quan, un cop ja el podria haver entregat als seus daiquinis, que són en Gandalf i la companyia de l'anell, ell diu, no, jo. Jo seré qui el portarà fins a Mordor. Clar, però qui no porta és un anell.

El que està en joc és una vida humana, una nena de molt pocs mesos, i això a cada escena tingui un valor emocional afegit molt clar. La pregunta és tan senzilla com esfereïdora. Què fas quan una vida indefensa cau a les teves mans?

I a partir d'aquí, aventures, personatges secundaris divertits, tensió, por i alguna llagrimeta cap al final.

Sí, és veritat que té molts ingredients i segurament aquesta és una de les seves grans virtuts. Sí, fins i tot té una història d'amor. També. Diguéssim una història d'amor poc ortodoxa, una mica com els inicis del videoclub. Exacte, exacte. Entre en Matt Martigan i la filla de la reina, la Sorcha. M'agafes massa fort. No vull que te m'escapis.

Per què? Perquè per tu sóc el sol, la lluna i les estrelles del cel?

Treu-me els cabells de la cara o te'ls arrencaré. Escolta, ¿de debò que he dit totes aquestes coses aquesta nit? M'has dit que m'estimaves. No me'n recordo gens. M'has enganyat. No, és que. A la nit estava fora de mi.

Suposo que el meu poder et tenia captivat i no t'hi podies resistir.

Més o menys. I ara què? M'ha passat. Que t'ha passat?

Visca en les tenebres sense tu i dius que t'ha passat? Sí.

La sorxa que té la veu de la senyoreta Musso, de l'imperdible Parker Lewis. Ara no recordo el nom de l'actriu de doblatge, però és la mateixa actriu. Em recorda una mica la Leia. Abans que deies que ella és Han Solo, ella és la Leia, una mica aquesta cosa de a mi no em salva ningú, però alhora m'estic fonent en els teus braços.

És que Lucas va dir copiar-m'ho, si total és meu.

Sí, sí, també és meu. Ho porto d'aquí cap allà. Qui em plagiarà? Qui millor que jo per plagiar-me?

Saps que penso que potser Willow no és la pelicula de fantasia més perfecta segurament dels anys 80 potser té ingenuitats com moments una mica infantils potser té una estructura molt senzilla però precisament per això continua tenint

com un encant especial totalment a taquilla no va funcionar massa de fet quasi et diria que va ser gens que va funcionar però. Jo estic segur que tu preguntes a gent nascuda als anys 80, i la gran majoria et saben dir de quina pel·lícula parles.

Home, sí, i tant. No només això, penso que saben de què parles, i a més crec que inclús poden recordar escenes concretes, com per exemple la de la transformació, ja cap al final de la pel·lícula.

Ostres, pels espectadors que no estiguin al cas, és molt bo això. Willow intenta convertir un personatge anomenat Finn Raziel de cabra a dona, i com que no és gaire bon mag, diguéssim que no li surt a la primera.

I també hi ha l'escena dels porcs, en la que també queda clar que la reina Bab Morda s'inspira una mica en la ciència de la mitologia grega, justament avui que parlarem després de l'Odissea. Com goseu desafiar-me?

Vosaltres no sou soldats! Sou porcs! Torch! Don Hondar!

I visualment penso que funciona molt bé. És que la peli és del 1988 i és com si fos una peli frontissa, com si el cinema dels 80 es transformés tècnicament en el dels 90, amb les opcions que tenia a nivell d'efectes especials i aquest tipus de coses.

En tot cas, va ser gràcies als videoclubs que la pel·lícula es va popularitzar i per això estic content que la recomanem com a primera de la tercera temporada. Em sembla un bon inici, però per si queda algun uller indecís, per què hauríem de mirar per primer cop o revisitar Willow?

Mira, crec que és la pel·li ideal per veure just abans que acabi l'estiu i molts nens tornin a l'escola. Perquè Willow tracta d'algú que no té la mida, ni la força, ni la seguretat que sembla que ha de tenir un protagonista. Algú que dubta, que té por, que voldria tornar a casa i que sovint se sent fora de lloc. I això, per molts nens i nenes que tornen a l'escola, pot ressonar moltíssim, perquè l'escola. També pot ser un lloc d'aventura. I potser no sempre en el sentit més bonic. A vegades és un lloc on et sents petit, on et comparen, on et fan sentir diferent, on sembla que només comptin els més forts, els més populars o els que fan més soroll. I aquí Willow té aquesta idea preciosa que diu, ei, la grandesa no sempre es veu des de fora. La fantasia, ja ho hem dit abans, ens parla sempre d'escollits, de profecies, de grans destins. Willow. Ens recorda que moltes vegades el món no el salven els més espectaculars sinó els que tenen cura dels altres per això continua emocionant perquè darrere dels castells i la màgia hi ha una intuïció molt humana que ser petit no vol dir ser insignificant i que de vegades el més heroic que podem fer és protegir algú acompanyar-lo o simplement no deixar-lo sol aquesta és la màgia de Willow recordar-nos abans de tornar a començar aquest curs que no cal semblar un heroi per estar a l'alçada d'una aventura immensa.

Em sembla una recomanació magnífica i una manera molt bonica de començar aquesta temporada de La Finesta Indiscreta. Així que, com sempre, Joan Enric, un plaer.

És meu. Fins aviat. Fins aviat.