"Els pisos d'estudiants sempre han estat un lloc gastronòmicament interessant"

El suplement. Amb Roger Escapa.

Amb la Marta Ferrer, amb la Rosa Rodón, amb l'Empar Moliner, si voleu enviar cartes a l'Empar, suplement arroba catradio.cat amb el vostre nom, cognom, el text i la consulta o la reflexió que li vau fer arribar a l'Empar a través de suplement arroba catradio.cat i també físicament a diagonal 614 de Barcelona.

Vols que et digui una cosa que em va passar en un lavabo amb ana botella? Encara estem així, Empar. Anna Botella va anar a fer un. Jo escrivia al País en aquella època, i em van enviar al Círculo Equestre, un gran encert, perquè Anna Botella feia una conferència, i se'n va anar al lavabo, i quan vaig veure que anava al lavabo, vaig córrer cap allà, només per fer-li una pregunta que desitjava. Vaig esperar que sortís. Això és un detall. I quan va sortir del lavabo, li vaig dir, hi ha paper? I me'n vaig anar a casa feliç. I ella què et va dir? Va mirar-me amb una cara d'esta demente que hace, pero estamos en el círculo ecuestre, pero me va encantar.

11 i 37 minuts. Fins aquí les anècdotes relacionades amb la Babu i l'escatologia. Jo crec que avui hem cobert el cupo, ja.

Anem a les pantalles. Ah!

Algunes recomanacions per aquest cap de setmana, també gastronòmiques. Comencem per la petita pantalla, o la gran, això què és? La gran pantalla. Això és una pel·lícula de cine que es diu El precio de la red. Molts de vosaltres segur que recordeu La Red Social, la pel·lícula del David Fincher que explicava el naixement de Facebook de l'amada Mark Zuckerberg. Doncs bé, en aquest cas, 16 anys després, el guionista Aaron Sorkin. Nascrit i dirigit, aquesta seqüela és El precio de la red, una pel·lícula que se centra en la investigació periodística que va destapar els efectes nocius de la xarxa social en els adolescents i el seu paper en campanyes de desinformació.

Segur que tots heu vist La red social, pel·lícula boníssima, per mi de les millors que ha fet mai David Fincher, i part de la gràcia d'aquesta pel·lícula i perquè va sortir tan bé és perquè tenia un dúo molt bo, que era, per una banda, David Fincher, grandíssim director, Seven, etcètera, etcètera. I de l'altre, Aaron Sorkin, que és un guionista que per mi molt admirat, m'agrada molt Aaron Sorkin, va la dir, i ara diré una cosa políticament incorrecta, a mi m'agrada més el Sorkin cocaïnòmen, perquè era el Sorkin bo, el Sorkin de El ala oeste de la Casa Blanca i de Newsroom, era quan escrivia d'una altra manera com escriu ara. Per què? Perquè els guions d'Aaron Sorkin sempre s'han caracteritzat per un ritme frenètiquíssim, és a dir parlen tots els personatges molt ràpid, tota l'estona, és un ritme que no te l'acabes d'estar super concentrat per veure què estan dient, perquè a més sempre són personatges molt intel·ligents, que tot el que estan dient és molt interessant. Què passa? Que quan tens un guió així, necessites un guionista, necessites un director que estigui a l'alçada, és a dir, un director que sàpiga dirigir molt ràpidament, que controli molt bé el tempo, que controli molt bé el ritme, i David Fincher, per exemple, és un d'aquests directors. Què passa? Aaron Sorkin és aquest guionista, però no és aquest director. I quan ell mateix dirigeix els seus guions, sembla que no entengui el seu propi ritme.

I a aquesta pel·lícula li ha passat, bàsicament, això. Que és molt interessant tot el que expliquen, perquè, recordem, és aquesta investigació que va dur a terme el Wall Street Journal, que segur que tots recordeu, un dels periodistes va guanyar el Pulitzer per la investigació, que bàsicament deia una cosa que, d'altra banda, no es podia saber, que és que Facebook enaltia l'extrema dreta. I d'allà, doncs, la sala del Capitol, etcètera, etcètera, que tots recordem. Bàsicament, l'algoritme de Facebook et portava a radicalitzar-te cap a l'extrema dreta. A partir d'aquí, la investigació periodística del Wall Street Journal i aquesta pel·lícula. Què passa? Que clar, tot el que estan explicant és molt interessant, però és molta teca que si tu no et vas llegir els anomenats Facebook files, és molt difícil d'entendre. Perquè hi ha molta part matemàtica, hi ha molta part de funcionament de xarxes socials, hi ha molta cosa política. Aleshores, si tens dos protagonistes, com són en aquest cas Jeremy Allen White, protagonista de The Bear, va fer de Springsteen el seu biopic, i Mikey Madison, que va guanyar l'Òscar per a Nora fa uns anys. Necesites que ho facin molt bé i que s'expliquin molt bé per entendre alguna cosa del que estan dient. I no acaba de passar. Llavors, entre que et perds amb el que estan explicant, que el ritme és molt feixuc, perquè és que no sap controlar el tempo del que està escrivint Aaron Sorkin. És una cosa que sembla mentida.

O sigui, si estàs escrivint una cosa, l'has de saber dirigir. Doncs bé, no és el cas. I després, l'altra cosa que per mi sí que és motiu de céser, és Jeremy Strong. Si recordeu, a la red social, Mark Zuckerberg l'interpretava Jesse Eisenberg, que per aleshores era un actor bastant desconegut, però que ho va fer molt bé. Entre altres coses perquè no va intentar imitar Zuckerberg. És veritat que Zuckerberg no era un personatge tan conegut com és ara, segurament no era un personatge tan alienígena gairebé com és ara, que és un home bastant estrany. Jo crec, Marta, perdona, sí que era tan conegut, però era un altre Mark Zuckerberg. Sí, exacte, ha canviat molt Mark Zuckerberg al llarg dels anys. Aleshores, el que va fer Jesse Eisenberg, que és una cosa molt intel·ligent, que és, en comptes d'imitar Mark Zuckerberg, fer com la seva interpretació de Mark Zuckerberg. Ara Jesse Eisenberg ha dit, jo no vull saber-ne res més d'això ja, jo estic fent les meves pel·lícules, estic dirigint, em va tot molt bé, no vull tornar a interpretar aquest paper, i Aaron Sorkin ha dit, bé, doncs agafaré Jeremy Strong, que és un dels protagonistes de Succession, i que faci de Mark Zuckerberg. I què passa? Doncs que ha fet una imitació molt pèssima de Mark Zuckerberg, o sigui, sembla un gag molt dolent del Polònia, amb tots els respectes cap a Jeremy Strong.

Però Jeremy Strong no és d'aquests que es prepara els papers, que es posa tant a la pell que és insuportable durant uns quants mesos?

I aquest és l'altre, que fa aquesta cosa que els agrada tant als actors, sobretot nord-americans, que és el method acting, que queda molt bé dir-ho. Jo faig method acting, que vol dir que no surten mai del paper. Actors de mètode. Sí, actors de mètode. No surten mai del paper, és a dir, s'estan fotent uns calampers després i estan en el paper. O sigui, tu te'l trobes fent pipi I estan en el paper de Mark Zuckerberg en aquest cas. Clar, això a Daniel Day-Lewis, per exemple, li funciona molt bé, perquè ha guanyat Oscars per fer això. Però a Jeremy Strong no li ha funcionat. I ha fet un paper que és molt ridícul, és una cosa molt robòtica, és una cosa molt freda, o sigui, és una cosa que no t'entra per cap lloc, i a banda, el seu paper dintre de la pel·lícula està tan mal escrit, pobret meu, sorkin, que tens la sensació que ni és protagonista ni res, i que si elimines les seves escenes, la pel·lícula fins i tot pot ser sortida.

El mètode és Stanislavski, el mètode és Stanislavski, que diuen els actors, que a casa en deveu haver parlat, si el mètode és Stanislavski, de ficar-te a dins o no.

Que al final no deixa de ser una excusa, també, perquè actors homes, sobretot actors homes, és una cosa que les dones no fan, pel que sigui, fan només els homes, és una excusa perquè els homes puguin ser imbècils en els sets de rodatge,

anem a dir-ho així. Però les dones, i per exemple l'Anna Lizaran explicava que fins i tot es posava un perfum adient al personatge, és a dir, molts actors el fan, eh, aquest mètode? Com de ficar-se dins del personatge.

Però una cosa és posar-se dins del personatge i una altra és que tu el dimecres ja has acabat el rodatge i vas a sopar amb les amigues i segueixes fent veure que ets aquella persona.

Això va molt bé per lligar, que et diuen. Hi ha roles de parella, hi ha parelles que O

hi ha parelles que porten tants anys que ja estan una mica avorrides que s'inventen dos personatges i es troben en un hotel. No ho has fet mai, tu, això? No, perquè em fotria riure. Això ho hem vist a les pel·lícules, no sé si passa a la vida real. Però tu has d'aguantar el personatge tota la. Això vol dir que tu ho has fet? No, a mi m'han explicat que hi ha gent que ho ha fet.

Has portat una bombona de botà a casa, per exemple.

Al final et sorprendrà. The neighbors are complaining about the crop tops.

Va, una altra estrena. Disney Plus ha estrenat la segona temporada d'Adults, una mena de friends millennial que han cantat tant a la Marta com a la Rosa i que explica la història de cinc amics joves que comparteixen casa a Nova York. I amb l'excusa d'avui, la Rosa Rodón repassa algunes receptes típiques d'episos d'estudiants.

Us haig de dir que els pisos d'estudiants és un format que m'ha obsessionat molt i és un altre de les víctimes de la crisi de l'habitatge que estem vivint. Jo recordo que abans tu anaves per Barcelona i veies els bars els més cutres, els més barats, i hi havia allà un grup de gent bevent estrelles i alimentant-se d'olives i cacauets, que eren la gent del pis d'estudiants que vivien a dalt. I jo m'ho passava molt bé. Jo no vaig tenir la sort de poder compartir pis, perquè vaig seguir vivint a Badalona a casa dels pares quan estudiava, però era molt bonic veure la gent d'altres regions de Catalunya compartint pis. O, per exemple, una amiga meva, que ens vam fer superamigues a la carrera, era menorquina, i era el típic pis on hi vivien menorquins, que anaven acabant les carreres i se'ls anaven passant entre ells. I era una època, crec, de la vida molt bonica, i aquesta crisi absolutament ha arrasat, també. Bueno, no sé com s'ho fa a la gent que té fills a la universitat, perquè és que no sé com s'ho estan fent, francament. Però abans, a Barcelona, almenys, que és el territori que jo conec, hi havia molts pisos d'estudiants on passaven sempre coses surrealistes, perquè era el primer cop que t'enfrontaves a la vida d'adult. Tu saps que ara hi ha

algun pis d'estudiants que hi ha equips i brigades de mares que van a netejar. Això és terrible. És brutalment terrible.

A l'Autònoma hi ha la vila. I tant, també la vam viure, la vila. Un lloc extraordinari. Això ja no passa, vols dir? La gent ja no ha d'aprendre a cuinar?

Sí, però llavors potser ve algú que t'ho neteja. És una altra cosa. Per sort.

No ho facis, en part, que la teva filla està en aquesta època. Sí, home.

Això també, en part. Sí, sí. Criança conscient universitària. Que, per cert, has dit Disney Plus, perquè s'ha de dir així, però jo trobo incorrectíssim dir Disney Plus, perquè ve del llatí, plus. És com quan deien gladiator, i no gladiator. O sigui, acabarem dient pantocrator, O sigui, he dit plaç, però a vegades dic plus. Vull dir que no hi ha cap coherència. No, no, no, s'ha de dir plaç. Ells diuen plaç. O sigui, ells diuen Disney plaç, però per què han de dir plaç, ells, si és llatí, colló?

A mi això m'enfada en el meu gremi amb els forns Josper, que són meravellosos, els van inventar el Maresme, i tothom diu, tenim un Josper, i acaba de ser Josper si ve de Josep i Pere. Efectivament,

sí senyora, a favor estic.

Rosa, avui ens portes carmanyoles de receptes improvisades de menjar per endur escalfat al microones.

A veure, resituem, resituem. Com dèiem, en els pisos d'estudiants passen moltes coses. Jo, per exemple, tenia uns amics que se'ls va enganxar una capsa de cereals a la porta de l'armari, de lo brut que estava.

Jo hi va haver una època de la meva vida que guardava les capses de cereals buides. I això ha passat. Per què? Bueno, perquè el cartró costava d'anar a llençar i aleshores sacaves el cereal i quedava a l'armari dels cereals. Tu menges molts cereals, ja se't veu. Molts cereals. No, menjava, menjava. Ara hem canviat alguns hàbits per sort. Però bé, que tu ets de vida. Els meus amics se'n fotien perquè quan venien a casa buscaven menjar i aparentment hi havia menjar. Però tots els dispositius estaven buits de dits. M'agrada com penses, escapa enganyant els amics. Sí. Jo el que us vull recomanar A mi em serà útil aquesta secció avui. Em serà útil, sí.

Jo el que us vull recomanar és un llibre, que és La nevera migplena. Va ser una idea de l'editora Planeta Gastro, conjuntament amb Jordi Roca, el petit dels germans Roca, i els seus nebots, el Marc i el Martí, van fer un recull de receptes pensant en aquest moment de. El fill, la filla, se'n va a viure amb els col·legues o amb gent que no coneix perquè se'n va a la universitat, no ha obert un fogó a la seva vida. Què pot fer? Què pot cuinar? I hi ha receptes divertides, a mi em va fer molta gràcia, la truita de patates fetes amb doritos que s'obren o broqui rebussat amb doritos. Em sembla una recepta raonable, una cosa que podria passar. Adrià? Ja havia fet la truita de patates, de patates fregides. Efectivament, ho veiem a Genesi, és un dels imers. De fet, li ha anat tan bé recuperar a Genesi que l'he vist amb una famosa marca de patates fregides anunciant-ho aquests dies. Home! Per tant, està molt bé, està molt bé. Doncs aquí hi ha una versió feta amb Doritos i també hi ha el broqui l'ha rebussat amb Doritos, que és una manera de fer salut i mort alhora. Per tant, em sembla fantàstic. Eros i tànatos. Eros i tànatos. Es podria dir així, aquesta recepta. Em sembla que és una recepta realista. Sí, oi? M'encanta. Per la setmana que ve la fem. Bé, doncs us vull recomanar aquest llibre perquè el pugueu regalar si coneixeu algú que està en aquesta situació d'emancipar-se i, per favor, no aneu a rentar els calçotets dels fills.

I es compren molt airfryer, eh? I tu vas a les botigues d'electrodomèstics i els joves venedors ja et diuen hi ha els envasos que es poden llençar pels estudiants que tenen airfryer, que és un forn petit. En part tinc una sorpresa per tu, va. Oh, m'encanta, quina.

Que d'aquí uns instants, ara obriran aquesta porta de l'estudi de Catalunya Ràdio. Digue'm qui és, que no el coneixeré. Entrarà una persona important, que és el. ¿Podem obrir la porta, sisplau? Sí, endavant, endavant. Donem la benvinguda al director del Servei Català de Trànsit,

Ramon Lamiel. L'haig d'abraçar. Ampar Moliner, una nova conductora. Bravo, bravo.

Dos petons s'aixequen, encantat, senyor Lamiel. Exacte, sí, sintonia trànsit. A veure, el Ramon Lamiel avui ve un diumenge amb un context diferent, i és que d'aquí uns instants s'asseurà a la cadira de l'Eclipsi, es farà de nit en aquest estudi, i xerrarem al voltant de les nits. Abans, però, bon dia i bona hora, eh? Bon dia i bona hora. M'he fet un fart d'entrevistar-lo, però mai en aquest context, i avui, si et reunim aquí aquesta hora, una mica abans de l'Eclipsi, és perquè en part Molinés està d'estrena, s'ha tret el carnet de conduir. Per tant, endavant.

Bon dia, Empar. Bon dia. Meravellós, tot. Ja és un gran èxit que t'hagis pogut treure el carnet de forma, no sé quan hi has estat, una mica ràpida. Perquè hi ha 80.000 persones que s'esperen per treure's el carnet.

No, però jo fa O sigui, ja venim de l'any passat, em sembla, eh? Hi ha molta cua, que això no ho entenem, tampoc. I també amb l'examen. Però què passa? Perquè no és barat treure's el carnet. Vull dir que.

Doncs passa que. Això depèn de la Dirección General de Tráfico. No és per carregar nobles a ningú, eh? Sí, sí, carregui, carregui. Que depèn de Madrid, de la Dirección General de Tráfico, que és el responsable de tenir el cos d'examinadors a Catalunya. I això no ens en cabem d'en sortir. Llavors, hi ha propostes. Falten examinadors. Sí, sí, sí. Hi ha propostes per part de la DGT, que espero que l'última que han fet ja sigui, per dir-ho així, ajudi a lleugerir tota aquesta cua. Però nosaltres també els hem fet propostes diverses per poder-los ajudar a examinar persones.

Empar, ara que ets una conductora oficial, que tens el carnet de. El provisional. El provisional, què és el que t'inquieta de ser conductora oficial, ja? És a dir, quins dubtes traslladaries al director del Servei Català de Trànsit? És a dir, una retenció, allò que dius a la P7, ara m'han obert aquest carril. O les quatre cruilles,

preguntem-li el dubte de les quatre cruilles.

Les quatre cruilles hem de preguntar. Quan et treus el carnet i acabo d'arribar al vostre món dels nous conversos, hi ha un moment que tu entens que aquelles normes que et posen no són per fotre't, com penses al principi. No són perquè tu hagis de suspendre, al revés. Són perquè tots ens puguem entendre. És com una metàfora de la vida. Atura't tu que passaré jo i després passaràs tu. Ojalá ho féssim sempre, això, així, no? Però les quatre cruïlles. Imaginem una cruïlla, una creu, amb un conductor a cada carrer, que es troben tots, i per tant cada un en té una a la dreta. Qui passa primer? O el que es mori últim?

Ja sé que no passarà això jo recordo el Canadà que era el primer que arribava a la Cruïlla però aquí no ho sé però el fet que jo no ho sàpiga és una reflexió que també ens ha de portar. A fer-la entre tots, és quant temps fa que no hem passat per una autoescola els que tenim el permís de conduir. Molt bona aquesta.

Jo estic segur que si ara em fessin l'examen teòric i també el pràctic, tinc uns vicis. Tothom, tothom. És a dir, això s'hauria de poder revisar de tant en tant, no només a nivell facultatiu mèdic que estiguis en facultats de tenir reflexos, sinó hi ha uns canvis reguladors també que s'han d'anar actualitzant.

No, això està damunt la taula. Hi ha alguna norma que hi ha? Com per exemple la norma que deixa que un noi de 12 anys pugui anar amb bicicleta pel voral de l'autovia, a mi em sembla d'un perill terrible. Em sembla terrible. O sigui, un noi de 12 anys pot anar amb bicicleta per l'autovia. Ho trobo fora del món.

Pels vorals de l'autovia hi poden anar els ciclistes. Ja. És evident que és més recomanable, més saludable i hi hauria de ser així, segregar els carrils perquè no corrin perill els conductors de bicicletes, no? Però tornant a la. A la reflexió que fèiem ara fa un instant, és molt important que tots passem una revisió de vida, per entendre'ns, en la formació del cotxe al llarg de la nostra vida. I el que fem en els centres de reconeixement és francament millorable, perquè, com molt bé deies, és potser una revisió mèdica, però no una revisió ni de conductes ni de conceptes. I no només els conceptes, sinó també les conductes. És molt interessant la gent que fa els cursos per recuperar punts. Hi ha uns cursos per recuperar punts, a vegades per recuperar tots els punts i, per tant, el permís. Tothom que acaba aquell curs, que és un curs de conductes, tothom es pensa que condueix molt bé, els fan fer tota una sèrie de reflexions i se n'adonen que no, que no condueixen bé. Tothom que ha fet aquest curs, que hi passa una víctima i els explica el que ha passat com a víctima, ell o la seva família, i tothom diu que l'hauríem de fer tots. No està malament. Hauríem de fer tothom aquest curs. Última pregunta, en part, perquè he d'anar a la publicitat. Cuenca. Què passa amb Cuenca? És la conseqüència d'aquesta. Que la gent se'n va a treure's el carnet de conca. Per tant, perquè és més fàcil. No, més fàcil falten examinadors.

Hi ha un examinador que és de tots els futbolistes, allà.

T'imagines que és perquè

T'imagines que és perquè ho volen fer ràpid. Per què? Perquè només és un carrer. Per què?

És molt important tenir una bona formació, llavors una formació express segurament no serà una bona formació. I dos, els va a cuenca moltes vegades per agilitzar el tràmit de poder-se treure el permís, perquè aquí no ens el podem treure amb facilitat perquè falten examinadors.

Bé, el director del Servei Català de Trànsit, el Ramon Lamiel, l'Empar Molinent, la Rosa Rodón, la Marta Ferrer, gràcies a tots. Em quedo amb el Ramon Lamiel, farem una pausa. Reconvertirem alguns aspectes d'aquest estudi. Es farà de nit i després de les notícies de les 12 xerrem sobre les nits de Ramon Lamil. Gràcies a tots, que vagi bé. Ara tornem.