Empar Moliner: "Els sommeliers catalans han de deixar de dir que un vi és 'molt xulo'"

El suplement, amb Roger Escapa.

Ampar Moliner, bon dia, bona hora. Home, què tal? Rosa Rodón, què tal, com estàs? Molt ben dia, molt bé. Marta Ferrer, benvinguda de nou. Bon dia, què tal? Tenim el gallinó una mica esbalotat, perquè què ha passat aquí fora, Ampar? Aquí us heu trobat.

En realitat no ha passat res, però comencem per primer.

En realitat no ha passat res, però comencem per primer. Hem estat enganyats. És boníssim. A veure, tots sabem que la terapeuta de moda. Seu tu terapeuta. Sí, és veritat, la terapeuta sense títol. Maria Júlia. Maria Júlia. Luderwall. Encanta. Estem a favor d'ella perquè nosaltres trobem que està molt bé cobrar molt per tot. La terapeuta, la pseudo-terapeuta del Zendik, vols dir. S'ha de cobrar. Eh, no? Sí, cobra, cobra molt. Llavors, la pseudo-terapeuta del Zendik i de mig Catalunya zona alta. Pel que m'han explicat, es veu que el dia que se sàpiga les teràpies, doncs, n'hi ha molts. Llavors, la Rosa, nosaltres ja sabem que està per aquí, que viu per aquí o té un despatx aquí. O treballa per aquí prop, sí. Llavors la Rosa ja sap que tenim un interès, que quan la veiem per aquí anem a mirar a veure com va l'estira. Cops de colze, cops de colze. Sí, sí. I llavors la Rosa ha vingut molt feliç. Avui diu, nenes, tinc una foto, tinc un vídeo de la terapeuta. Nosaltres, home, per favor. Ens ensenya un vídeo i ens ha ensenyat com ella. Ha dissimulat per fer el vídeo. Ara hem de saber. Era el ritme d'investigació. Això és il·legal, Rosa. Espera't un moment, tot ha acabat fatal. Tot ha acabat fatal, eh? Però explica, per favor, Rosa, el micro és teu, tens una música ad hoc.

El cas és que jo estava molt sugestionada pel fet que em dieu que Maria Júlia volta per aquí. Llavors, jo vinc aquí atenta, Roger Escapa, atenta, no fos cas que la notícia passés abans d'arribar a la ràdio, no? Llavors, jo m'he fixat en un cotxe que m'ha cridat l'atenció, jo em mirava el cotxe, en realitat, i miro i dic, la persona que hi ha dintre és Maria Júlia. No l'era, eh? Jo he vist el vídeo i he dit que aquesta senyora no és Maria Júlia. De fet, qui ha punxat el globus ha estat

Roger Capa, amb una crueltat. Perquè clar, ella ha vingut i diu, tinc Maria Júlia, llavors jo he dit, jo tinc aquest problema meu de la prosopagnòsia que no sé qui és qui. Per tant, jo.

Les cares no les saps acabar de xifrar a vegades.

No, de fet, els dos, l'Hidalgo, que el tenies aquí I el Nando, tu qui ets? L'Hidalgo i el Nando, qui són? Ah, doncs els conec. Però això et passa amb el teu marit, per exemple? Fora de context, sí.

Un dia en parlarem. Un dia t'asseuràs a la cadira dels pacients del suplement.

Home, i tant. Es viu molt bé. És meravellós. Perquè pots quedar malament sense excusa. No coneixes a ningú.

Jo he arribat amb il·lusió i li he ensenyat primer la imatge a l'Empar, que m'ha dit si calés.

Jo he dit, jo no sé, digueu vosaltres. Llavors, la teva companya de fatigues, la Marta ha dit que sí. I aquí, a la peixera. Tothom ha dit que.

Tothom s'ha emocionat molt. És que hi ha un tema, Maria Júlia, que sempre du ulleres de sol.

I la gent que du ulleres de sol mai acabes de saber quina cara del to va fer. Hem repassat tot el que duia. I finalment jo entro a l'estudi il·lusionada i Roger escapa. Que tenim a Maria Júlia. He vist a Maria Júlia. I la mira i diu, però si no és pas ella. No s'hi assembla de res. I m'ha buscat una foto, m'ho ha ensenyat.

Sí que s'hi assemblava, però no era la de debò. És a dir, potser té una imitadora, Maria Júlia. Jo me l'he trobat més d'una vegada als entorns per aquí a la vora i. Tu la veus? Sí, no la conec, eh? Vull dir, no he interconegut mai ni una paraula. Però l'he vist, m'hi he fixat i el que m'ha ensenyat la Rosa no era ella.

Però ja es dona que hem estat felices. Això és una mica com aquella senyora que va ser enganyada per un Brad Pitt fals. És veritat. Aquesta senyora. Soc jo ara. Aquesta senyora durant un temps. Nosaltres durant un minut hem sigut feliços, hem dit, mira, som més que la Navarro en aquests moments. Ostres, quina il·lusió que et fa. Ostres, ara tenim un vídeo de la Maria Júlia, ja em diràs tu per què. Però és aquesta senyora del Brad Pitt. Durant un temps, un temps, va ser la nòvia de Brad Pitt. I això no l'hi treu ningú. I va resultar ser un estafador. Sí, però durant un temps, perquè el senyor li escrivia en castellà i tot això, li enviava fotos, aquesta senyora potser un dia li va dir, Angelina, que asco, no? I ell va dir, sí, sí, estàs més bona tu. Això no té preu, no té preu. És a dir, aquesta senyora ha pagat per ser la nòvia de Brad Pitt durant un temps. Jo estic super a favor d'això. Visca l'engany. Som-hi.

Això és Cartes a l'Empart, amb l'Empart Moliner. La idea d'aquest espai és que vosaltres, els oients, pugueu traslladar a l'Empart totes les inquietuds de la vostra vida quotidiana que considereu que tenen gràcia de ser compartides.

Relacions de parella, de família. Sí, Maria Culla vol parlar amb mi, perquè de ser odoterapeuta, ser odoterapeuta, una mica.

El que us vingui de gust. Ho podeu fer en format físic, amb la vostra circular, el vostre text, la vostra carta, a Diagonal 614, o bé ens podeu enviar un correu electrònic. A suplement.catradio.cat Avui la primera carta ens l'ha escrit un tal Ramon.

Que diu així. Estimada, en part, em dic Ramon i soc addict als telenotícies. Sé que hi ha vicis més menys preables que aquest, però no me'n sento orgullós. Tinc una alarma al telèfon mòbil que sona quan falten 5 minuts per les 9 del vespre. És el temps que em dono per agafar un bon lloc al sofà, encendre la televisió i quedar abduït per aquella allau de notícies. Abans no tenia clar si el que m'enganxava era la crònica internacional, la crònica política o la crònica de successos, però ara tinc perfectament detectat en quin moment es concentra la dosi de nicotina. Visualitza-ho en part. La persona d'esports acaba el seu sermó, deixa de mirar a càmera i es posa a parlar amb el presentador per fer una mena d'enllaç simpàtic. Al presentador, no ens enganyem, li importa un rab el que li està explicant la persona d'esports i mai sap ben bé què afegir. Certament és molt incòmoda de veure i penso, no podrien guionitzar-ho per evitar-los el tràngol, el mal tràngol? Quin interès té la televisió a deixar-los a l'estacada? O potser és una estratègia per donar-li naturalitat al Telenotícies. Fins que no trobi una resposta, no em penso treure aquesta alarma, esperant el teu diagnòstic. Ramon. Ramon.

És a dir, ell parla de quan. Això que has fet ara tu de Diola, com esteu? Que si entres en detalls, ja s'acaba la secció, no? O vol dir quan ja sona la música.

No, és el donapàs del presentador principal a l'home del temps, o quan el presentador principal recull els esports de. A veure si tu quan vagis a esquiar també seràs capaç de fer un salt tan pronunciat.

Però això, tu diries que no està guionitzat? Perquè jo ara aquí on deia cartes de l'empar, que m'han enviat les cartes els teus col·laboradors, posava bon dia i a mi m'han posat un bon dia. Que he dit, a veure, me l'han posat perquè potser no el diria. Guió ja. Però és més inquietant encara quan sona la musiqueta. I parlen entre ells i ja no ho sents. Que això fa molta ràbia, i també fa molta ràbia a la ràdio, almenys sentint la musiqueta. Què us dieu, no, en aquell moment? Què us dieu? Què us dieu? Clar, no pots dir m'ha acabat d'atropellar un sangrà perquè ja t'ho has dit, per exemple. O demà no vindré perquè ja t'ho has dit. Però tampoc pots fer les bromes que feu a la redacció tots de notícies. Tots sabem que, per exemple, quan hi ha algú que està malalt, hi ha bromes, de dir, escolta, A veure si ens tocarà a nosaltres. Ja ho tenim tot preparat, però a veure si ens tocarà a nosaltres. Aquesta és la qüestió. Llavors, clar, quan estàs a la ràdio, i sona un anunci, per exemple. Llavors dieu. Ui, si sapiguéssiu el que s'ha dit ara, això ens fa ràbia brutal. O sigui, quan tornem de la publicitat i fa una tertúlia, la tertúlia ha continuat durant els anuncis. Escolta una cosa, per què els hi pagues, tu, aquests? Per parlar? No. D'entrada, escolteu els anuncis com nosaltres, per favor. Escolteu-los. Perquè són els que us paguen. Llavors, és això. La tertúlia ha continuat. Que, a més a més, és mentida. La tertúlia ha continuat d'altres coses. Els tertulians, per exemple, de la tele, és veritat que els anuncis parlen, però t'ensenyen els seus nets. Sí? Amb la Melero passa això? Mira, amb la Melero passa i amb el Cuní no passava mai, perquè amb el Cuní, per exemple, això que soni la musiqueta i que està parlant, no passava mai per una cosa, perquè el Cuní sempre anava tard. El Cuní apurava d'una manera tan bèstia, tan bèstia, que havia passat els matins quan compartien Cuní i Melero, Cuni s'anava a dins, que llavors menjava els entrepans, que hi havia entrepans a TV3 en aquell moment, s'agafava dos entrepans, agafava el pernil, això és veritat, el pernil d'un entrepà, se'l posava a l'altre entrepà i se'l menjava. Sí, tenia ració doble de pernil. Sí, que llavors la Raola, com que era vegetariana, feia al revés, es menjava. Fins i tot amb això anaven sincronitzats. Sí, excepte el pernil salat que la Raül alguna vegada havia pecat. Això es va saber. Jo crec que en aquest

Ramon el que el pertorba per això és aquest moment de donar pas al d'esports amb el presentador principal del Telenotícies.

Clar, perquè a mi el que em pertorba és la sintonia, en canvi. Que tu dius. Una sintonia. Ara aquests dies que entrevistàveu el refri. Que li donaran un premi per la sintonia de la bola negra tu dius, tu estàs veient una sèrie i has fet la sintonia d'aquella sèrie o la del TN, és igual que la gent s'ho mira i diu salta-ho ràpid. De què serveix aquesta feina? És a dir, saltar intro. És a dir, fer de compositor de sintonia de sèrie o de TN és la feina més miserable del món. Només comparable a la de guionista de sèrie, també, el senyor que escriu les tres paraules, aquelles que posa romàntica, atrevida, picante, que això.

O a vegades comenten el vestuari, no? El Cruanyes algun dia diu, avui tots dos anem de color blau.

Sí, que això ho fa el Cruanyes. Ho arriba a fer una presentadora i la maten per cosificar-se ella mateixa. Tu creus? Com és que mireu el vestuari d'aquesta presentadora, etcètera, etcètera? És a dir, en tot cas, jo crec que ho guionen, no? I si no saps què dir? Sortim de dubtes.

Mira, tenim un Ramon que avui està d'estrena i que, si una cosa sap, és presentat a les notícies, entre moltes altres coses. Podem classificar Pellicer? Ramon Pellicer, bon dia, bona hora.

Bon dia i ben cursificat. Oh, oh, oh.

Escolta, m'encanta aquesta conversa que esteu tenint. A veure, fes-nos sortir de dubtes, Ramon, ajuda'ns. Aquest diàleg, concretament en el cas dels esports amb l'Artur Peguera, era sense guió al 100%, que aquesta era la gràcia. D'acord. És més, a vegades, mentre anava un vídeo abans d'aquella comiades la secció, jo li deia, ara et diré això, no fotis, no t'atreveixes, segur que no. I alguna vegada m'havia atrevit, llavors ell sortia com podia, deia, bé, és la teva opinió, però no saps, amb aquella mirada fugicera, volguem dir, ui, ui, ui, estem fent broma, però potser ens estem fotent dins d'un jardí que no sabrem com sortir. Aquesta és la gràcia. Jo t'he de dir que la majoria de gent. El que més m'ha comentat dels Telenotícies són aquests diàlegs, aquestes converses quan s'acaben. I algú fins i tot m'ho ha demanat. Escolta, per què no en feu més? No, no, el que us dieu per descomptat. Però no, no, per què no aneu per. Escolta, això per què no? Per què no li teniu més joc? Perquè a mi és el que acaba interessant-me més al final.

Més que la notícia del dia, allò que heu obert la portada, que heu estat patint com uns desgraciats. Això m'ho han dit. Sí, sí, sí.

Clar, és que quan vas al teatre i dius anàveu molt ben vestits. Però aquesta no és la nostra feina, saps? És una cosa afegida, és un moment de distensió.

Sé que és veritat que aquest moment de distensió és molt més fàcil pel que dispara, pel que intervé primer, és a dir, pel presentador principal, en aquest cas el Ramon, que no pel desport, que és el que ha de replicar

i potser no té aquesta ocurrència. Si és l'Artur Peguera, s'ha preparat la resposta perfectament i te la torna pitjor que com l'hi has enviat tu.

El que ens agrada molt és, per exemple, no és el cas de l'Artur Peguera, però per exemple, un home del temps, que li facis una pregunta que li costi de contestar. Això ens fa il·lusió, que sigui tímid, que digui, no, però ara no parlem de mi, aquestes coses. I després, què us dieu per això?

El que més mal els hi fa és quan els dius, bé, ahir vas dir que ploria. I no ha plogut.

Jo sé que el Cordomí té una guardiola a la redacció per quan li pregunten fora d'antena quin temps farà. Això t'ho cobro. Sí. Això t'ho cobro. Escolta, però què us dieu quan sona la música? Això és el que volem saber. Mira, quan sona la música no

ens diem res que no pugui ser publicat, perquè sabem que l'escarrega el dimoni i que en un moment determinat una regleta pot no ser a baix del tot, pot no estar desconnectat ben bé aquell botó del micròfon i allò saps que pot sortir en antena. Per tant, tu n'ets conscient que el portes al micròfon. No dius res que no pugui ser escoltat, per tothom. Això d'entrada, perquè és una norma. És de supervivència, per entendre.

Jo vull demanar una cosa, que ja la feu, eh? És a dir, quan acabeu, teniu allà el teleprompter i tots els ordinadors i tal, però també teniu papers. I llavors, quan agafeu els papers i. Els feu picar contra la taula per alinear-los, aquest gest, aquest gest que un dia no tindrem, és meravellós i és maquíssim. Fa d'endreçat, fa de persona que porta paper. I això és bonic. És que has de tenir cura

del lloc de treball que no és només teu, sinó que el comparteixes amb altres presentadors i quedaria fatal que ho deixessis tot allà escampat perquè l'altre quan arribés es trobés això i a sota doncs un got mig ple i no, no pot ser, vull dir, tu has de ser endreçat des del primer moment. I si no ho fas en aquell instant, aleshores se t'oblida i queda. La pregunta. Ramon, a Vèrtex,

que s'estrena aquesta nit a TV3, anirem amb paper, anirem amb prompter, com anirem?

Anirem com puguem perquè estem encara enllestint-ho tot d'última hora. És el que tenen els programes quan comencen. No estan ben preparats fins que no has fet ja com a mínim tres edicions. Però vaja, en aquest anirem amb tot. És a dir, tindrem paper, tindrem fitxes, tindrem pròmter, tindrem fins i tot convidats.

Avui al vespre, aquesta estrena de Vèrtex amb el Ramon Pallicer a TV3, els diumenges, amb un programa que deixa ser una mica el que és presentar un telenotícies, i aquí va més enllà, perquè evidentment, això que expliques, hi haurà temes, hi haurà taules, hi haurà entrevistes, tancar la setmana, començar-ne una de nou, entenc que viureu de l'actualitat, però tocareu també una mica de magazín.

Ho has descrit perfecte. El que farem sobretot, almenys aquest és l'objectiu que ens marquem, és abordar aquesta actualitat des de diferents angles, angles que no siguin tan vistos durant la setmana, perquè els formats de programa són diferents del nostre. Llavors mirem d'anar una miqueta més enllà, en alguns casos per aprofundir, en altres per complementar, i en els que més ens agradaria és poder donar aquest enfoc nou. És a dir, ostres, no m'ho havia plantejat.

El Ramon Pellicer amb el Vèrtex, avui just després del piromusical de la Mercè, a les 10. Per tant, avui arrenqueu cap a quarts d'11, Ramon? Exacte, sí, sí, enganxats a l'últim coet. Ens pots avançar algun dels continguts que tindreu?

Doncs mira, tenim la Sílvia Catà, que és la primera entrevista que farà a televisió, la primera dona comissària en cap dels Mossos d'Esquadra. Parlem de seguretat i parlarem de sensació de seguretat.

Molt bé, doncs ens dubta un dels temes també que envolten el debat públic. Ramon, et puc preguntar quants anys tens? 65, no? 65, home, deuen ser els 65 anys més ben portats de la televisió catalana. Bueno, bueno. Catalana i mundial. I mundial. Bé, la Melero també l'altre dia vaig veure l'edat que tenia i no m'ho creia, eh? Vull dir que no sé, a vegades. La Melero és una altra. Sortir a la tele a vegades et rejuveneix, tu. No sé com us ho feu, escolta'm. La Melero és brutal. Els de la ràdio estem decrèpits, estem fatals. Sí, l'altra, l'altra. Quina barra. L'altra. Bé, però és que. Vols que et cosifiquem a tu també? No, ja ho fa la Maika, els dissabtes. Ah, calla. Ramon, una abraçada, moltíssima sort amb el que vingui. Una abraçada, em para, una abraçada, Roger. Adeu. Salut. Un quart i mig de 12 del migdia.

Va, que tenim una altra carta. Ens l'ha escrit la Georgina i diu així. Estimada, en part, aquesta setmana m'han acomiadat de la feina, però el que més m'ha dolgut no és quedar-me a l'atura. El pitjor de tot és el motiu que han al·legat els meus superiors. Manca de caràcter. I això que feia de bibliotecària. Sí, com sigui, ara resulta que els éssers humans estem dividits en dos bàndols. Els que tenen caràcter i els que no en tenen. Jo em pensava que cadascú tenia el seu, uns més alegres, d'altres més malhumorats, però veig que estava molt equivocada. És més, he descobert que hi ha éssers inanimats. Que tenen més caràcter que les persones. Una cosa insòlita. Això, en part, segur que m'ho pots corroborar, però he sentit a dir a algun sommelier que determinat bit té caràcter. He sentit galeristes assenyalar que determinat quadre té caràcter. I fins i tot, i això és el pitjor, he sentit dir a una immobiliària que un pis de mala mort, per evitar referir-s'hi com a tal, és un pis amb caràcter. I saps què, en part? Que ja m'està bé no tenir caràcter, perquè tots sabem que quan diem que alguna cosa té caràcter és per no dir que té una mala lluna que no se l'aguanta. Amb molt d'afecte, la Georgina.

Georgina, primer de tot et passarem el monguilot, perquè. Per dir-ho a la seva manera, això és despido improcedent. El Montguilot diria despido improcedent. No pot ser que t'acomiadin per caràcter. Quan dius això del sommelier, que un vi té molt caràcter, sobretot, que digui que té caràcter, que digui que és fi, que digui el que vulgui, però sommeliers catalans, us demano, us suplico, que quan anem al restaurant no ens digueu aquest vi és molt xulo. No és molt xulo, no ho és. No m'ho feu, per favor. Llavors, el pis. El pis. A veure, digueu el que vulgueu.

Quins sinònims puc O sigui, per no dir xulo, per no dir xulo, en part, que els sommeliers que tenim d'oients, que no se sentiran.

Està boníssim. M'agrada molt. T'agradarà molt. És llarguíssim. El que vulguis, però molt xulo. És deliciós, no? És xulíssim. Aquest vist molt xulo. Aquest vist molt xulo, que el tinc. Ho diuen molt, eh? Molt. O sigui, és real, eh? És molt xulo. Això que està dient l'empat, és un problema real. Busquem altres paraules per no dir xulo, va. És molt xulo. Està allà igual, eh? És muy xulo. Te vino muy chulo. Estupendo. És que els van dir que ho feien massa complicat. I llavors van dir, anem-ho a fer-ho planer. Com ho farem? Entre la frivolitat i aquell senyor que t'està tan enfadat, hi ha d'haver un terme mig. Segur que el trobarem. El pis. Mira, mentre no et posin ideal parejas, ideal parejas vol dir que és molt petit. Muy luminoso vol dir sense ascensor. Estimada Georgina, tu ets bibliotecària i dius que no han de tenir caràcter els bibliotecaris, però una mica sí, perquè ara el bibliotecari ha de distingir entre el bibliotecari de biblioteca i el bibliotecari d'arxiu. El bibliotecari d'arxiu, que tu vas allà a investigar coses, vas a Salamanca, vas a mirar els papers aquells, per exemple, llavors el bibliotecari d'arxiu, que t'ha de portar els papers ell, i que tu no pots ni tocar, i que tu et mira amb cara que li vols robar, aquest, sobretot, ha d'anar molt a poc a poc, a buscar les coses, no pot portar pes, i no es pot enfilar bé les escales.

Això és el que es demana d'un bibliotecari d'arxiu. Tu li dius, quiero, si vas a Salamanca, quiero aquel volumen d'allà arriba, Todos queréis lo de arriba. Que és l'equivalent a quan vas a un restaurant a esmorzar. Dius, posi'm un entrepà. I et diuen, tots veniu a la mateixa hora. L'hora d'esmorzar, venim, no? Llàstima, doncs això igual. Llavors la Georgina deu ser bibliotecària de biblioteca, que han de fer callar molt. I llavors has de tenir caràcter. Caràcter. Se'n diu dels actors, també, dels actors característics. Això és molt bonic. Un actor de caràcter. Un actor de. Contraposat al galant, no? És a dir, caràcter és personalitat. Moltes vegades et diuen, quan ets petit, els pares diuen, és que tu no tens personalitat, allò de la finestra. Tu, el que faci. Tu devies ser un dels nens líders de la classe. El que faci el Roger, ho faràs tu. Si el Roger estira per un. No tens personalitat, diuen. Que és mentida. És com dir. Pots tenir una personalitat que sigui una tifa de personalitat. Vegem el meu cas. És com quan dius una cançó que no té missatge. Perdona. Sí que té missatge. Té una tifa de missatge, però té missatge. És a dir, Ave Maria, cuando serás mía, té missatge. Té un missatge important. No, és com quan diuen, no, les pel·lícules per adults no tenen guió.

Perdona, tenen el guió que cal. És a dir, que arribi a casa un lampista i faci molta calor, és un gran guió. No necessites gran cosa més, a vegades. Ja està, és perfecte, llavors ja està. Shakira ja està, uns missatges que per cert ens porten a Quevedo les lletres de Shakira amb aquests jocs de paraules que ella fa i la literatura del jo, etc, etc ojo amb Shakira, llavors. És veritat que algunes persones no tenim personalitat amb algunes coses. Per exemple, ara hem arribat aquí i tu, no sé què, t'has posat la jaqueta. Sí. I la Rosa ha dit, ostres, t'has posat la jaqueta i jo tinc calor. I jo soc una persona, per exemple, sense cap personalitat tèrmica. M'està bé tot. De debò? Ni fred ni calor? Ni tu ni tu. O sigui.

¿Tant podries estar amb màniga curta com vas com amb una jaqueta al damunt? Sincerament, sí.

Quan em diuen anar en un taxi. L'aire condicionat. Li va bé. Em va bé tot. Em va bé tot. Quina sort. Equidistància tèrmica, eh? Equidistància tèrmica, però cadascun té una de no personalitat. Per exemple, quan a l'Ara traiem els outfits de Hollywood, allò que fa el Callarissa, que diu, no l'ha encertat. Les catifes vermelles. No l'ha encertat amb l'outfit. Dic. Si a mi em preguntessin, a mi tot em sembla bé, de roba. És a dir, t'agrada això? Jo penso que tot em queda bé. Això és una mostra de caràcter, pensar que tot et queda bé. No sé, tot m'està bé. Jo us veig guapos a tots avui, vestits. Ens arreglem per fer el programa. No, perquè veniu amb moltes coses, veniu de molt diferent. Quan diuen, aquest vestit no l'han encertat perquè les sabates no concorden i en canvi l'escot és massa baix. ¿Cómo saben? ¿Cómo saben? Veus? Això és una interrogació retòrica, eh? És a dir, és com Segismundo a por artia los pretendo cuando me traes así. És a dir, està fent una interrogació retòrica. No espera una contestació.

Aquesta cançó és de Jordi Cubino, de Sabadell. Imagina't.

Has tornat a sortir Sabadell, eh? Dos quarts de dotze del migdia. Ho deixarem aquí per Moliner. Moltes gràcies. De res. Farem una pausa i continuarem el suplement amb la Rosa Rodón i la Marta Ferrer i potser també David Bisbal. I no parlarem gens. Home, sí que parlarem. No, escoltarem els anuncis.

No, no, ara durant la pausa, perquè això és el que fa ràbia. Explicar que ha estat molt més interessant la pausa de publicitat que el de després. Tu vas amb cotxe i dius, jo no m'ho puc saltar, això. Doncs escolta'm, escolteu-ho vosaltres també.

No, un dia, a la pausa de publicitat, vaig parlar una mica, vaig deixar els micròfons oberts. Ah, es va sentir. Sí, es va sentir, però ho vaig fer expressament. I vau dir incorreccions. Aquell dia em van tancar. Un despatx i vaig sortir despentinat. El nostre director? No, no, no, el no.

El nostre director Borda? No, no, no, no. Perquè faig unes trucades, eh? No, no, no truquis a ningú.

Ah, d'acord. No truquis a ningú. Ara tornem.