Empar Moliner: "L'aixella mai està acabada de dutxar"

El suplement, amb Roger Escapa.

Aquesta temporada, els diumenges del suplement, tenim una lletra ferida que ve disposada a ajudar els qui més ho necessiten, els oients, entre els quals no es troba el Pep Borrell, el conferenciant que acabem d'entrevistar. Ens ha agradat molt. I que no tenia cap dubte sobre com afrontar la vida i els reptes que et posa per davant. I tenir baldó a casa, això és interessant. Tu tens baldó a casa? No. Tu t'han enganxat mai amb ple fornici a casa? No, tampoc. Has enganxat els teus pares alguna vegada? No, però ens passava allò quan érem petits. No, és que és una imatge tètrica.

A tu t'ha passat? Sí. D'acord, d'acord, d'acord, ja està. Només algú que li ha passat pot dir que és una imatge tètrica, que això és molt. És molt lleig pels pares. No se supera. Tètrica. És molt lleig. No se supera. Jo quan era petita pensava com a mínim ho deuen haver fet sis vegades. Pensava això jo. 6 germans? 5. Jo la 6. Bé, jo la 1.

La número 1, eh? Bé, escolta'm, estem d'estrena. De seguida, les consultes dels oients. Setmana del llibre en català, també hi seràs. Crec que hi vas divendres, si no ho sabies, t'ho recordo. Veig aquí programada una conversa entre Ampar Mollet i Care Santos a dos quarts de 6. T'esperen a la setmana del llibre en català. Sí, sí, del matí no crec que.

No, no, és que mai se sap això, jo sempre. Sisplau, setmana de llibre en català, el dia abans envieu un missatget a l'Empart. Ja els hi dic, eh? Totes les biblioteques també, com. On és? No me'n recordo.

Això és Cartes a l'Empart, un nou espai del Suplement, on els oients envieu les vostres inquietuds a suplement.cat, també ho podeu fer a diagonal 614, en format físic, i podeu dir el que us vingui de gust, reflexions al voltant de la família, dels animals de companyia, d'hàbits saludables, hàbits menys preables, decepcions amb els homes del temps, passions literàries A partir d'aquí, l'Empar en fa una selecció i diu la seva. Anem a la primera.

Ens ha escrit l'Artur, aquesta setmana és una de les seleccionades. Salutacions cordials, el meu nom és Artur, formo part del club de persones que es dirigeixen a la parella pel seu nom. Per seguir aquesta directriu m'han dit d'avorrit en amunt, però jo m'he mantingut ferm. Per mi és un senyal de respecte i també una mostra d'admiració cap a la meva dona, perquè considero que té el nom més preciós del món. La meva dona es diu. Catalina. M'encanta. Quatre sílabes. La nostra relació, la de la Catalina amb l'Artur, és una relació igualitària i ella fa el mateix amb mi, perquè sempre que em reclama posa Artur al davant. Tot això en part per traslladar-te que hi ha una cosa que em treu de polleguera i és que cada dia he d'aguantar els excessos de confiança de gent que ni em coneix i que seguiria amb la seva vida si de mama atropellés un tren. Dilluns al mercat la peixatera em va dir vida meva, la carnissera em va dir carinyo i la dels llagums em va dir amor. Dimarts a la teràpia, figura. Dimecres a la confiteria, pastisset. Dijous al veterinari, em van tillar de ratolinet. I divendres, estant amb la boca oberta, el dentista em va deixar anar un guapo del tot impostat. Aquest cap de setmana ja no penso sortir de casa. Veurem si el dentista era el Pep Borrell. A veure, a veure. Diu, aquest cap de setmana ja no penso sortir de casa, em quedaré escoltant la ràdio, ematent el consell que em puguis donar, atentament, signat, amb totes les lletres. Artur.

L'Artur m'agrada molt perquè és una persona que fa quilòmetre zero. Fa comerç de proximitat. Té una vida que. És a dir, va a la plaça, no va al súper. Va als llagums. A veure, Artur, que la. Va a la teràpia. Va a la teràpia. Li han dit figura. Això vol dir que no deu ser la terapeuta. Maria Júlia. La Maria Júlia. Es diu Maria Júlia? La del Sandic, sí. A veure, aquesta teràpia.

Bé, i hi ha qui diu, alguns psicòlegs diuen que és molt agosarat dir-ne teràpia, que n'hauríem de dir pseudo-teràpia o gurús.

A veure, aquesta teràpia és anar a Montserrat, on hi ha barrancs, a sentir què passaria si llences per un barranc una persona que no et cau bé. Això, si ets pobre, fas voodoo. Agafes un ninot i claves agulles. Perquè, clar, has de tenir molt temps lliure per anar a Montserrat. I després, una altra cosa. Jo ara penso, si jo li digués a la meva família. Hem d'anar. Si els digués, hem d'anar d'excursió a Montserrat, què em dirien? S'han acabat les excursions a Montserrat i a Collbató. És que ni contestarien. Però si els digués, hem d'anar a fer una teràpia a Montserrat. No vindrien mai. Mai de la vida. Tu com arrossegues algú a fer teràpia a Montserrat. Però estic molt a favor d'aquesta pseudo-terapeuta perquè devia cobrar molt. Perquè es veu que. Saps aquí a la plaça Gregori Taumaturg? Que a tothom li diu Traumaturg, per cert. Ningú sap que és un Taumaturg. De vegades diuen Dramaturg, que també està molt bé, Sant Gregori.

Doncs en amunt de Traumaturg. Tenia diversos clients, la mateixa terapeuta. Tothom hi anava, jo vull saber què cobrava, per favor, si algú. Tu no hi has anat mai, eh, la Maria Júlia? No, no tinc temps d'anar a Montserrat, jo. A més, amb qui n'hi dia? Ja et dic, jo faria vudú. O sigui, la classe baixa, com a molt, es passa al fisio. Dic, no, cobra bé, fa bé, cobra bé. Llavors, l'Artur. L'Artur, que la peixatera li digui. Què li ha dit? Vida meva. Ratolinet, pastisset. No, ratolinet és el veterinari, perquè això és molt fort. O sigui, perquè li diuen català. Llavors aquí Artur aguanta. No sé si us en recordeu d'aquella sèrie de TV3 que sortia un camell que venia droga, que parlava en català, era l'únic que. Que deia un dia va dir una frase que deia tinc un material que és com la melmelada i vaig pensar, hòstia discriminació positiva devia ser aquí del guionista i vaig pensar, l'Institut d'Estudis Catalans ha de subvencionar aquest camell i tots els catalans de bé hem de fer cua davant d'aquest senyor llavors si el veterinari et diu ratolinet aguanta, la peixatera no t'ho dirà ningú mai més, la peixatera és una altra cosa diu en vida tot, però Artur què et puc dir jo. Que no vagis, sobretot, perquè t'entenc, t'entenc, ratolinet, clar, hi ha gent que es diu, jo dic Hola Xurri, quan no sé com es diu la persona.

A la teva parella li dius Hola Xurri? No, a tothom. A la meva parella me'n recordo com es diu. I llavors perrenyava bé el nom. El nom, Catalina! O quan envies un WhatsApp de retret. Àlex, t'has deixat. Queda bé, queda bé. Poses sempre l'accent, Àlex? Sempre. No, i tant, i tant. I la L geminada. No el punt baix, no el punt baix. El punt al mig de les dues Ls, si no em pertorbo molt. Llavors, l'Artur, jo ho entenc, i per exemple, ara no conegués una persona que li diria hola xurri, o hola ximpleta, coses d'aquestes. Enseñaran molt la X perquè sembla que estic fent broma i així demostro que no és mentida, que no me'l sé. Aleshores, Artur, on no has d'anar? Jo no sé d'on ets, Artur, però potser no ets de Barcelona. Si haguessis d'anar a Barcelona, com a nosaltres som a Barcelona, avui no, eh? Però bé, avui sí. No vagis a la Rambla. Perquè a la Rambla hi ha uns restaurants que s'anomenen Healthies, que espero que no hi vagin mai les amigues de les arts. Ja les tenim aquí, eh? La Rosa Rodón i la Marta Ferrer. Es posa Healthy, i fan cheesecake i lemon pie. De debò? No, però es posa així ara. Si ara tu poses pastís de formatge és un tifa, és un merda seca, un desgraciat.

Has de posar cheesecake. Però el que pregunto és, realment a la Rambla hi ha uns restaurants healthy ara?

Sí. No, posa això, posa healthy. Hi ha aquestes plantes de plàstic a la paret i a les lletres de neu. Llavors, aquests restaurants es caracteritzen perquè hi ha un noi amb pantalons de peto i un dels tirants fora, caigut, com si fos de Tom Sawyer, però ara. Llavors aquest noi camina molt diligent, ve cap allà. Tu pots sortir del geriàtric en aquell moment, que ell et dirà. Hola, chicos. ¿Habéis decidido? ¿Os traigo las cartitas? Tot en diminutiu i et diu hola, chicos. Tu dius hola, chicos. No. Hola, senyora. Desgraciat. O sigui, hola, chicos. No. Llavors, Artur, no hi vagis mai. No hi vagis mai perquè et dirà hola, chicos. Perquè et dirà hola, chicos. Llavors, hi ha una altra qüestió. Catalina té quatre síl·labes. Està bé. Està bé no. No abreviem. Els catalans abreviem cap al final, els castellans cap al principi. Però Catalina, que és Lina? Seria Lina en català, segurament. Jo conec catalines que es diuen Cata, però. Cata Coll, la portera del Barça. La Cata Coll, sí, sí, sí. Però hi ha parelles que es diuen Cari, per exemple. Amor. Hi ha una cosa pitjor. Ve un matrimoni, fe uns formatges a casa teva, t'estimen encara, Com el Pep Borrell. I els agrada que es noti. I llavors es diuen More. Sense la A. Perquè es noti que són. Que ells es dirien Amore, però. More! I s'ho diuen en veu alta, perquè tu ho notis. Perquè tu ho notis, que tu estàs allà, Catalina.

More! Tu, el Pep Borrell i la seva dona, com creus que es diuen entre ells? Pel nom.

Jo voldria saber quantes vegades es posa el boldo.

A la setmana, o al mes, o a l'any. Perquè segons la A la setmana. Uau, ets molt optimista. No ho sé, no en tinc idea. Artur, estic amb tu. Artur, una abraçada. Gràcies. Esperem que l'Empar Molinet hagi ajudat. No li preguntarem a la Marta Ferrer i a la Rosa Rodón si tenen baldó a casa seva. Tenen baldó?

A casa no hi ha baldons, però també vivim dues persones i entre algú serà una autèntica sorpresa. Estic d'acord, sempre estic d'acord amb aquesta frase.

Hi ha gent que té aquelles càmeres, que són fora i estan mirant. És pitjor.

Jo ets a dir que ara tinc moltes amigues amb gats i quan estàs amb elles li dius, què fas? I estan mirant el gat. Llavors, no sé com prendre-m'ho. O sigui, tu estàs fent un cafè amb l'amiga i de cop veus que mira el mòbil i diu, què estàs mirant? Diu, què fa el gat? I penses I penso, la meva companya ha de ser una autèntica tipa, perquè aquesta persona ha decidit prescindir de la meva conversa i mirar què fa el gat. Potser t'hauré de fer una carta un dia, Empar, i ho comentem.

Per favor, sí. Ens ha escrit, Empar, una tal Aurora, que diu així. Detesto. Que em presentin gent nova. I no, no té res a veure amb el meu caràcter. Et ben asseguro que jo la vergonya no l'he coneguda mai. Si detesto que em presentin gent nova és perquè m'incomoda profundament la primera interacció. He de fer una encaixada de mans? He d'anar a buscar les galtes del meu interlocutor i plantar-li dos petons? Dependrà de si davant tinc un home o tinc una dona? I per què hauria d'importar això, en cas que importés? I el més important, on són els de protocol quan més els necessites? Com pots comprovar? Sóc un sac de dubtes, però una cosa la tinc clara. L'abraçada queda completament descartada del repertori. Això de fregar els pits amb altres dones mentre aproximem els cossos no ho repetiria, sincerament. I entre homes es fa encara més evident. Ho sé perquè ho he vist i perquè m'ho han explicat. Si t'hi fixes, tenen la tendència a inclinar-se cap endavant i deixar el cul una mica més enrere, no fos cas que es formés un nos marine. Jo crec que en part que entre tots ens podem estalviar aquestes escenes. T'envio dos petons, una abraçada, una encaixada de mans, el que prefereixis atentament, signat Aurora.

Ui, ha tocat molts temes, l'Aurora. Estem a favor de l'Aurora. Aurora. Petó rai. Perquè el petó normalment no és petó, és galta contra galta i petó aèric que se'n va. Que quantes vegades tu estàs fent un petó a una persona que mira enrere i tu estàs veient. Una persona més enllà i és com si l'hi estiguessis fent el petó. D'aquest protocol n'han sortit molts amors entre polítics i guardaespatlles. Passa això, que el guardaespatlles està més enrere, hi ha la fregada i hi ha aquella mirada. Llavors, hi ha un altre problema que és la diferència d'alçada. Digue-m'ho a mi si jo t'haig de fer un petó a tu m'han de posar uns coturns o tu acabaràs amb o jo et faré un petó al genoll que d'això passa de vegades quan no et vols esforçar fas un petó i ja està.

A vegades es donen dos petons amb molt poc d'esforç per part de les dues persones. És a dir, algú que posa la galta, allò que dius que veus que li fan molta mà.

Però ja està bé, és un petó aèri, són mediterranis, això ja em sembla bé. Llavors, el fregar pits, això és veritat, i aquí es produeix de vegades un mansplaining femení. Que, per cert, avui al tren, quan venia, un senyor, estàvem asseguts, dos-dos, i m'ha dit, fes la foto. L'he fet, ara te la passo. Diu, fes la foto perquè es vegi que estem obligats a fer mansplaining. Te l'envio.

Mansplaining. Ens havia sentit la setmana passada i et feia el

comentari de dir, escolta, mira, ens estem tocant i jo no et vull tocar. No era senyor, era noi. Espera't un moment, que l'he fet ara mateix. Espera't un moment.

Mentre l'Empar envia comentar que la qüestió dels petons, la galta amb galta i el petólaire fins que et trobes un italià, per exemple, i llavors hi ha uns problemes de per quina banda comencem. Jo, que a vegades coincideixo amb molta premsa estrangera, a vegades tenim disgustos perquè sembla que busques. Perquè els italians van per l'altra banda? Sí, clar, et trobes al mig, i clar, això és problemàtic. Espera, és que llavors. Tu, l'italià comença per la dreta. Sí, i diria que els francesos també. Jo tinc molts problemes amb els estrangers. Llavors et venen els dos llavis, oi? I pits sense voler, t'has fregat de llavi.

Així com a primera impressió no és la que desitjo. No és la que desitges. I quan tu deies pits, ara ja t'he enviat la foto, eh? Pits. Pot passar que una fembra de pits més separats o sense sostenidors es trobi amb una fembra de pits molt junts o amb sostenidor d'aquell de. Wonderbra. Wonderbra. Llavors es produeix. Encara existeix el Wonderbra, o no? No ho sé, hi ha un Wendercult també, eh? Ah, sí? Sí, sí, sí. Un pujab? Sí. Digue-li pujab. Digue-li faixa de tota la vida. De color carn. Ai, no, color nude. Faixa de color carn és pujab nude. Ara, amb les noves tendències. Llavors, és veritat que et fregues de pits, ja ens ho diem, freguem-nos, o refreguem-nos. Llavors, fas una mica com un gest de sardana, quan són dues dones, que tires els bracets enrere per. Per què no? Per què no? Es noti. Però hi ha coses molt pitjors. A mi, per exemple, el que m'incomoda molt és acomiadar-me, perquè quan arribes, mira, però quan te n'has d'anar, aquell petó sí que fa mandra. Jo me'n vaig al lavabo sempre i faig veure que no hi ha sigut. Els cuiners, per exemple, tenen un gest molt bo. Que és, clar, quan tu estàs en un restaurant, t'ha agradat molt, el cuiner és famós, i tothom el vol anar a abraçar i fer-se una foto. Llavors el cuiner, perquè no se li abracin ja, perquè estan contents, alegres, estan molt afusius,

el cuiner sol posar-se les mans al pit en forma d'ix, com dient, estic molt agraït, així no se li acosten. Que hi ha una cosa pitjor? I a tu t'ho haurà passat, els famosos us passen el selfie. Aquesta sí que és bèstia. Perquè el selfie, la persona que vol el selfie, se t'agafa i et fot l'aixella a l'espatlla. I l'aixella mai està acabada de dutxar. Ja ha passat el dia, l'aixella ja ha passat un tros de dia. A l'estiu, menys. Et pots trobar amb una aixella lila. Perquè ara hi ha aixelles liles. Tanyides. Et pots trobar amb una aixella peluda, no cal dir-ho. Et pots trobar amb una aixella ja efervescent. I tu estàs allà. Llavors passa una altra cosa. La persona que vol un selfie, imaginem una senyora que diu, Roger, et segueixo. Et segueixo, m'agrada molt a mi. Algú diu, et segueixo, m'agrada. Roger, et segueixo, que ens farem un selfie. Llavors ho vol fer amb el seu telèfon. Ui. Que és molt pitjor que el teu, ja t'ho dic ara. Llavors no ho troba, no troba l'aplicació, espera't un moment tu vas veient gats, gossos fotos de menjar, muntanyes els nets, no troba l'aplicació, és igual, tu la deixes allà que vagi remenant, llavors l'ha trobat llavors passa un tercer per allà que ens fa una foto, que ja no és un selfie perquè si no,

tu tens la possibilitat de dir, ja la faig jo t'allunyes molt amb el braç i així no tens l'aixella, però si el fa un tercer, se t'agafarà llavors. Dura una estona, cinc segons. Llavors, ha de mirar si li ha agradat la foto. Espera't un moment. No que no hem quedat bé. Dius, però si no ve d'aquí, de veritat. No ets Kate Moss. No ve d'aquí. No ve d'aquí. No és que el ruixi ha quedat tallat. Tornem-hi. Tornem a fer la foto. Gràcies, maco. Això em porta a una cosa que passa a la melero, que és que a la melero, a la tertúlia, hi ha seients, hi ha uns coixins. Per què? Perquè queda molt malament que el tertulià quedi més alt o més baix. La gent equipara baixesa a poca credibilitat. Per això a mi me'n posen dos. Llavors, quan canvien. Imaginem que ve Niño Becerra i tu estàs aquí fent la tertúlia. Llavors agafen el teu seient, li posen a Niño Becerra i en posen un altre. Llavors a Niño Becerra li toca el teu coixí calent, que és una cosa. Jo l'agafo i me'l quedo. Dic, no, no, no, el meu coixí, la meva calentura és meva. No li donaré a Niño Becerra perquè em sap molt greu. I has de saber què pensarà ell, no? Exactament. I mira,

jo el que crec que no ha quedat ben resolt tampoc és el tema de, o sigui, crec que els petons han anat en detriment de donar la mà també d'home a dona, però mai ho acabes de resoldre bé del tot, no?

No, jo soc molt partidària de la genuflexió, molt, molt, molt, una mica com a la família reial. Tu agafes, t'agenolles i després també soc molt partidària del ves a mans. Tu allargues la mà. I que te la besin, que et besin l'anell. Endavant. Això, de fet I si no,

mira què deia el Pep Borrell fa uns instants. Això m'ha agradat molt, eh? Bueno, doncs si ets una persona educada, pots saludar tothom i dir gràcies i somriure, a menys gent abraço, a menys gent li dono la mà, i a una persona li reservo tot el meu ésser.

Oh, m'encanta, tot el meu ésser. Poso el baldó i patam, patapam. De fet, quan els teus seguidors que tinguin una edat que hagin llegit Folky Torres. Recordaran o hauran fet el que se'n deia fer l'amistat, que era besar la mà de l'avi o del capellà. Fes-li l'amistat a l'avi. Llavors, que li besaves la mà, que això pot ser bonic, de cara amb borrell, de dir, fem l'amor, xurri. No, fem l'amistat, Catalina.

Cartes a l'Empar, a suplement arroba catradio.cat, amb el vostre text, la vostra circular, la vostra comunicació, la vostra correspondència, o si no, també a diagonal 614 de Barcelona, en nom d'Empar Moliner, en nom del suplement. I ens podeu fer arribar aquí les vostres cartes i l'Empar també en farà una selecció i les acabarà resolent. Empar, diumenge que ve una mica més, si et vols quedar ets benvinguda.

Ara haig d'anar, us ho sentiré des de cala meva sogra, perquè avui tenim operació col·locació de cortines a sogra. Uf. Ja estan tots allà.

Fa la sensació que et ve molt de gust, no?

En realitat, va a dinar a casa la sogra, que és una gran correnera. Sí, és correcte, vaig a dinar allà.

Però abans hauràs de resoldre l'enigma criminal. A veure, va. Vinga, va.

Enigmes Criminals.

Un jove ben plantat era a casa engalanant-se. Tenia una cita. Sempre havia estat un noi molt presumit, però aquesta vegada s'ho va aprendre massa la valenta i la cita no es va arribar a produir mai. Què ha passat?

Tenim guanyador d'entre totes les respostes que hem rebut, que avui n'estan moltes, la més original és de l'Oriol Ros, que diu, que diu, que diu, diu clarament el noi s'estava resorant els genitals i per si la cita arribava al llit, en un moment precís es va fer un tall i entre la delicadesa de la zona i la impressió de beure tanta, tanta sang, es va marejar i va picar de cap contra la banyera, se'l van trobar amb el coll trencat i sense vida. Per tu, aquests 60 euros per vas canviar qualsevol supermercat condis amb xilets o amb el que vulguis, per les oracions. L'Oriol Ros, en part Moliner, moltes gràcies. A vosaltres. L'enhorabona, que vagi bé la setmana del llibre. Dos minuts per dos quarts de dotze, pausa, i les amigues de les arts amb recomanacions gastronòmiques, culturals, seriàfiles, de tota la mena. Fins ara.

El suplement, amb Roger Escapa.