Festival de Sitges, un viatge sentimental per la seva història i anècdotes

Abans de l'estrena Amb Sílvia Andrés.

S'ha acabat la 59a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Sitges és un festival de cine amb ADN català. Avui us proposo fer un passeig amb dos guies d'excepció que porten mitja vida cobrint-ho. Àlex Gorina i Alfons Gorina. Amb ells viatjarem pel temps i sabrem com és això de cobrir un festival.

Alex Gorina és un referent del món del cinema, una enciclopèdia cinematogràfica amb potes que ha compaginat la crítica, el periodisme i una defensa aferrissada de la cultura i el pensament lliure. La seva trajectòria professional està marcada pel Festival de Sitges.

Porto 42 anys de presència en el Festival de Sitges, però el primer va ser com a periodista. A continuació ja vaig entrar a l'organització, vaig fer de cap de premsa, vaig fer de cap de protocol, vaig fer de subdirector, fins l'any 1994, que vaig ser director durant 5 anys. A continuació, durant dos, vaig continuar formant part del comitè de selecció i a partir de llavors, una altra vegada com a periodista, fins arribar a 42 anys, que és força. Més que la meitat de la meva vida.

Quan vas començar fa gairebé 40 anys, com era treballar a Sitges? Com ens ho hem d'imaginar?

Però a partir del moment que hi vaig treballar ens allotjàvem al Calípolis, els despatxos estaven al Palau Maricel, no érem professionals i no cobravem i érem unes 10 persones treballant dia i nit 24 hores, sense parar, aconseguint miracles. De productores americanes que avui dia no tenen pel·lícules al festival. Havíem de tenir una vareta màgica per aconseguir-ho, però volia dir 8 cafès al dia, volia dir no menjar, volia dir no dormir, volia dir que el cap de premsa que era jo, a més a més, havia de posar els segells a cadascuna de les cartes que s'escrivien a màquina, una per una, per convidar la gent. Per exemple, 250 cartes.

Àlex Gorina recorda com li van proposar ser director del Festival de Sitges i per què al final va deixar la direcció del certamen.

La Generalitat i l'Ajuntament van venir a buscar-me i m'han dit tens quatre mesos per muntar el festival, acceptes? Per aquella primera edició de l'any 1994. I des de les cinc següents, igual. El festival no va parar de créixer i jo vaig abandonar. Després de comprovar que les lluites polítiques entre l'Ajuntament de Sitges i la Generalitat de Catalunya podien amb mi.

Però el que jo recordo del moment en què vaig prendre les regnes del Festival de Sitges va ser el malament que es va interpretar que aparegués la paraula Catalunya en el nom del festival, perquè a la gent no li agradava en absolut i volien que traguéssim la paraula Catalunya. I això em va fer patir moltíssim perquè la Generalitat era la condició que posava per poder seguir mantenint el festival en marxa. Vull dir amb això que si jo no hagués acceptat aquestes condicions, avui dia el Festival de Sitges no existiria.

També aclareix una confusió habitual que hi ha sobre el festival.

En el festival de Sitges va desaparèixer la paraula terror en un moment determinat, perquè era fantasia i terror abans. I es va entendre que el terror forma part del món de la fantasia, i llavors la gent segueix amb la idea que tot el que es passa a Sitges és cinema de terror, gore, sang i fetge o digueu com vulguis. És una porció petita del fantàstic la que ocupa el terror, però el públic que dicta el festival el que vol és sang i fetge. Llavors la gent que no és adicta al sang i fetge no ve pensant que es trobarà potser en sang i fetge. A Sitges hi ha un ventall molt gran de possibilitats de selecció.

Fem ara un recorregut sonor per algunes de les pel·lícules de Sitges que han marcat Àlex Gorina.

71 fragments d'una cronologia de l'atzar que va ser el film que va descobrir el públic d'Espanya a Michael Haneke. Entenia que allò fos una pelicula de cinema fantàstic. I estic molt orgullós, malgrat lo mal que es va interpretar, d'haver estat l'impulsor de la presència de Mikael Hareke al nostre cinema.

It wouldn't be in summer Seeing you in summer

I never would go. Camelot, un musical amb Barry Sardine Grave i Frank O'Neill de Joshua Logan, que és una pel·lícula musical, però amb una història legendària, com la del rei Artús i els cavallers de la taula rodona, amb ressurreccions incloses. Veure Frank O'Neill i Barry Sardine Grave presentant la pel·lícula va ser una emoció absolutament profunda.

Peter Jackson amb Brent Deard, Guillermo del Toro amb Kronos, Quentin Tarantino amb Reservoir Dogs. Todd Haynes, que va ser un dels amors de la meva vida i el qual vaig conèixer a Sitges quan va presentar Poison. I per tant Poison va ser una pel·lícula que també va canviar la meva relació amb el festival.

I amb Tarantino de fons era inevitable preguntar-li per alguna anècdota al festival de Sitges. Me'n va explicar moltes, però n'he triat una, perquè hem de resumir. Disculpes, professor Keating.

L'Alfred Perkins de Psicosi, que va venir al festival a presentar la tercera pel·lícula de Psicosi dirigida per ell, necessitava Maria. Tota l'organització del festival vam haver de llançar-nos al carrer, a Sitges, a buscar on fos Maria. No diré noms, ni diré si jo estava en el grup o no estava en el grup, perquè potser encara se'ns cauen els pèls, però haver alimentat de Maria Norman Bates crec que marca una vida.

Però aquest entusiasme d'Àlex Gorina ha quedat a la família i especialment en el seu fill, Alfons Gorina, a qui ha transmès la mateixa passió per mirar per la finestra que el cinema i la ràdio regalen. Com a periodista fa 20 anys,

2007 va ser la primera vegada, estem al 2026, és la vintena edició que cobreixo. I abans, clar, com a fill de director del festival, doncs, des dels anys 90, fins i tot finals dels 80, quan començava a treballar el meu pare aquí, recordo passejar-me per aquest festival, per aquest hotel, tota la vida, vaja, des que soc petit.

Alfons Gorina explica el secret de Sitges.

Jo crec que són els fans, bàsicament, el que renoven la màgia d'aquest festival any a any, perquè els festivals són cansats, són exigents. No sempre veus en realitat les millors pel·lícules, però ells són irreductibles. És un festival de celebració, de comunitat, de família.

L'Alfons, amb ànima de vell roquer, també comenta el funcionament d'un festival des del punt de vista d'un periodista que el cobreix. Penseu que té molt de glamur, que és molt divertit. Ara veureu que la realitat no és tan de pel·lícula com sembla.

Bàsicament t'aixeques molt d'hora al matí, a les 7 del matí segurament, perquè la primera sessió oficial és potser a les 8 i quart, i baixes a esmorzar i menges tot el possible, perquè ja no saps quan tornaràs a menjar. Llavors et fiques a la sala 8 del matí, que potser encara estàs morint de son, et congeles amb l'aire acondicionat de la sala, surts d'allà, et fiques a una altra pel·lícula sense ni descansar un moment i després segurament comences ja a fer entrevistes. Llavors sempre passa alguna cosa amb les entrevistes, sempre van tard. Ara et demanen, escolta, t'importa si et canvio tal? I dius, ostres, a veure, deixa que ho miri. O sigui, estàs fent un puzzle les 24 hores del dia. I on es fan les entrevistes a Sitges? La majoria aquí a Sitges es fan al jardí de l'hotel Malià, que és un espai bastant maco i agradable, el que passa és que cada vegada ja tinc la sensació que les promos i les coses ocupen més lloc i cada vegada hi ha menys espai per fer entrevistes. Si no, quan són entrevistes molt top recordo fer-les també en habitacions tancades,

Alfons Gurina té un coneixement abismal de cinema, cosa que ve de família i sent passió pel que fa. Tenia una pregunta obligada. Quins són els convidats que més il·lusió t'ha fet conèixer?

Vaig entrevistar el Shyamalan, que és un director que m'entusiasma. Aquest va ser un moment molt maco, per exemple, tot i que va ser divertit, perquè em van posar un cronòmetre darrere del senyor Shyamalan en quatre minuts, l'entrevista donava quatre minuts, ensenyava el cronòmetre, i quan feies la primera pregunta ja t'advertien que després venia l'última pregunta, i dius, home, sí, clar, si em dones quatre minuts és el que és, no? Jo el primer any que vaig estar aquí vaig entrevistar Joe Romero, entrevistar el primer any que vens aquí el director de La noche de los muertos vivientes, és una cosa increïble. Robert Englund, Freddy Krueger, Susan Salandon, evidentment va ser especialíssim entrevistar-la, en fi, és que tants.

Hem sentit tot aquest munt d'experiències que han viscut Àlex i Alfons Gorina, però inevitablement havia de preguntar sobre com veuen el futur del Festival de Sitges. Àlex Gorina fa aquesta reflexió. La hiperdimensió del festival,

considerant les infraestructures que té Sitges en cinemes ara mateix, no permeten seguir creixent. I aquest festival morirà d'èxit, perquè hi té una tal quantitat de públic i tan pocs recursos. Ja no econòmics, sinó estructurals, per poder atendre tota aquesta gent i projectar totes aquestes pel·lícules, que indiscutiblement la gent comença a tenir greus problemes. Primer, per pagar i venir aquí, que és molt car, i, a banda de tot, l'organització comença a fer aigües. S'hauria de pagar millor als professionals que participen i s'haurien d'ampliar els departaments del festival. Si es vol fer aquest salt endavant aposto pel futur de Sitges.

Alfons Gorina fa un apunt més.

Ja hem vist un canvi respecte a anys anteriors i crec que serà un festival cada cop més mediatitzat per les xarxes i aquest tipus de perfil. És un festival que a poc a poc anirà caient en el FOMO de gent. Que no és tan militant d'aquest gènere o d'aquest festival com pel fet de he de ser allà perquè tothom diu que he de ser allà i crec que el festival s'està adaptant a això perquè és el que toca i el que et fa sobreviure.

Si parlem del festival de Sitges no podem marxar sense que ells recomanin un parell de pel·lícules d'aquesta edició.

No sé si totes les pel·lícules que veieu al Festival de Sitges tenen estrena o no tenen estrena, però si veieu una pel·lícula que es diu Ghost in the Cell d'Indonésia, aposteu per ella totalment. S'ha reposat la versió reconstruïda i a més a més en condicions ja visuals perfectes de.

Tinc més d'un minut de tall d'Àlex Golina. Sort que l'Alfons ve al rescat.

No, no, no, sí, te'l dic, però crec que estic embargat encara. La pel·lícula de Cluenda, que es diu Wicker, està molt bé. És una mena d'Eduardo Manos Tijeras, versió medieval, per entendre'ns, però amb aquest esperit de l'amor incondicional i de la fantasia més genuïna. Una pel·lícula superinnocent, en el fons, però és una pel·lícula que em va semblar molt maca, realment.

Un plaer aquest passeig pel Festival de Sitges amb dos guies tan especials com els Gorina. Perquè Sitges sempre serà Sitges malgrat el mateix Sitges. Visca el cinema sempre.