"Forastera", una pel·lícula catalana de fantasmes sense fantasmes

La finestra indiscreta, el programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio. Encara tenim una estrena més a considerar, una pel·lícula catalana titulada Forastera.

Se m'apareix quan més la necessito. Si me dius que t'ajuda a posar rentaplats, això és una altra cosa. Ets una grossa. És una provocació terrible.

Es tracta d'una pel·lícula de la directora Lucía Leñar, basada en el seu propi curtmetratge sobre una noia jove a qui se li ha mort la seva àvia. Ha de passar el dol per aquesta pèrdua, però no només ella, sinó tota la família. I veiem com el seu dol és diferent dels altres. Ella comença. A fer-se passar per la seva àvia. Sí. I aquesta manera de gestionar el dol, diguem-ne, Joan, xoca amb el dol de l'àvia, especialment.

Clar, és una pel·lícula. Jo recomanaria inclús mirar el curt abans, que el curt el pudeu trobar filmint, perquè el curt tenia com una aposta molt forta per una atmosfera. Molt fantasmal i llavors faltava com un pli per mi d'emoció, de sentiment o de narrativa al dolor d'aquesta nena que seria mort l'àvia i començava de forma molt innocent, com molt naïf a fer-se passar per l'àvia i trobo que a la pel·lícula li omple d'alguna manera això que faltava en el curt perquè. El primer acte de la pel·lícula ens presenta el món, que és la realitat d'una família de classe mitja alta de Mallorca, on la protagonista, que està protagonitzada per Zoe Stein, que és una actriu que havíem vist a Mantícora, entre altres coses, Veus com es vinculada amb els avis, com ja es fa passar a vegades. Ella el que fa és que quan truquen a casa imita la veu de l'àvia, que es diu igual que ella. Clar, a més es diuen igual. L'àvia es diu Catalina i ella es diu Cata. Tens l'oportunitat de quan et truquen, que està la Catalina. I llavors ella posa aquesta veu ridícula, que és una cosa bastant divertida de la pel·lícula. I clar, jo vaig pensar, hi ha gent argumentant la pel·lícula i tot, vaig pensar, bueno. Estarem davant la típica pel·lícula sobre el dol i que també serà una espècie de coming of age a través de superar la mort d'algun familiar. I la veritat és que és una pel·lícula que em va sorprendre tant que després em va acabar decepcionant. O sigui, el segon acte de la pel·lícula on l'avi ha mort, després de la mort de l'avi, comença a ser un acte on ella comença a fer-se passar més per l'avi, es comença a vestir com l'avi, comença a tenir una relació més estranya amb l'avi, també. Em va semblar molt perturbadora, em va semblar com que era una espècie de pel·lícula de fantasmes sense fantasmes, o sigui, tot el que ja apuntava el curt a l'hora de mostrar com aquest buit a través de la llum, a través dels espais, a través de també del so, el so de la pel·lícula està realment molt ben aconseguit, porta la pel·lícula cap a un lloc molt perturbador sobre la pèrdua, sobre el dol, i vaig pensar que era la típica pel·lícula que. En el festival de Sitges podria encaixar perfectament

de fet és una peli que comença sent pelicula intimista que veuries al dà i a mitja peli es converteix en pelicula angoixant que veuries al festival de Sitges

i que realment no saps cap on anirà jo crec que el tercer acte quan dic que em va decepcionar és que realment ho porta cap al lloc més comú, també més coherent no és una crítica, realment em sembla que al final que té la pelicula és molt coherent però sí que em va impressionar molt. Les imatges que troba la directora, o sigui, més enllà d'aquesta espècie de malestar o de cosa perturbadora sobre la relació entre la nena i el seu avi, que està interpretat pel Lluís Omar, m'agrada molt també les coses en les que es fixa la directora, o sigui, com dins d'aquesta típica pel·lícula d'una nena que perd l'àvia, Trobo que ella es fixa en un parell de coses, que vaig pensar que, per exemple, quan l'àvia ha mort, l'àvia sempre va amb una ràdio a sobre, com escoltant la ràdio, i quan l'àvia ha mort, la nena se la troba morta i està escoltant la ràdio, clar, potser porta molta estona morta, i estan fent el típic programa com de música, com electrónica com nocturn i se la troba en una sensació completament que contrasta molt amb la imatge forta de l'àvia morta o imatges com les monges fumant després del velatori a fora de l'església com certa mirada que vaig pensar a aquesta directora realment li hauríem de seguir la pista perquè ja aquesta pel·lícula em sembla molt valiosa i també no sé què en penseu vosaltres però a mi m'està passant una cosa sobretot amb pel·lícules d'aquí o també per. Coneix una mica com funciona el món de les ajudes i de les residències de producció de certes pel·lícules, que quan apareixen els crèdits inicials de les pel·lícules i surten les productores, surten les ajudes, en aquest cas, per exemple, surt una ajuda com d'una televisió sueca. I després, durant la pel·lícula, ella té una espècie de romans amb un suec que està a la illa. I a mi em passa, em comença a pensar que. Que em condiciona molt la pel·lícula, que li veig molt a les costures. És com que, clar, tu entens que aquest tio és suec no per una cosa de guió, sinó perquè aquests diners no entraven.

És una mica com les últimes pel·lis del Woody Allen, no? Que vienen amb unes condicions. Condicions de títol, per exemple. Exacte. I ara sortirà a Madrid per tot arreu d'acord, doncs aquí amb el Woody Allen

em sembla que té certa gràcia, però en pel·lícules que són així que són, crec, molt sinceres de sobte és com si em tragués la sensació d'estar veient una pel·lícula és com que li veig totes les costures de producció i m'allunya del sentiment de sinceritat que volen transmetre en aquestes

pel·lícules és que passes a veure. Doncs a l'Excel, no? Exacte, passes a veure el pressupost i les condicions, passes a veure la part que no hauries d'estar veient quan estàs mirant una pel·lícula. Estaria bé que les ajudes i les subvencions no depenguessin de has de fer aparèixer un actor suec o.

Sí, o que ho posessin al final, o sigui, que realment si no hi ha cap altra manera de produir una pel·lícula, perquè produir una pel·lícula és molt difícil, que ho posin al final perquè així l'espectador no té aquesta sensació de veure les costures, no ho sé.

A l'hora em fa gràcia com la cosa d'anem a situar els nostres ciutadans com a potencials interessos romàntics pels espectadors, em fa gràcia.

Clar, és que a més jo no li cau d'haver el sentit a dir, d'acord, la subvencionem, i és clau per la subvenció que hi hagi un autor que sigui suec. O sigui, ho entenc en termes industrials, però per l'espectador això no té cap mena de sentit. No ho sé, potser, no conec els detalls, evidentment, però potser s'hauria de treballar perquè aquesta incorporació de talent suec fos darrere la càmera, potser. El problema és que sigui perceptible per l'espectador.

Molts cops sí que és cert que et trobes després els crèdits com un dissenyador de so suec, com això sí que no és tan flagrant. No et treu com a mínim. Però sí que em passa, últimament em passa, sobretot en produccions catalanes, que veus de sobte com una ajuda xilena i tot d'actors xilens. I trobo que està molt bé perquè és l'única manera de produir la pel·lícula, potser, però potser posar-ho al final, no ho sé, una partida proposta. El suggeriment del Joan.