Gemma Solà Baqueró i Nani Sala, un amor entre fogons

Tast vertical a Catalunya Ràdio, amb Empar Moliner.

I amb l'Àlex Torío, la Sole García Insua, el Nil Vía, i a les vies de so, el Nil Hernández.

A l'estanxo d'humano.

El TAS vertical de Catalunya Ràdio, que és un programa de cultura, perquè l'agricultura és la primera de les cultures, aprofitem sempre l'espai de podcast per parlar d'altres variants de la qüestió que ens agrada molt, que és destapar ampolles, per exemple, omplir-les. Ens agrada parlar de camp, ens agrada parlar de gastronomia, ens agrada parlar de pagesos, de pageses, de cuiners, ens agrada parlar de tota la gent que ajuda a que l'agricultura, la verdura, la fruita, sigui un sector punter a Catalunya.

Sitting on the front porch on a summer afternoon, in a straight back chair on two legs, leaned against the wall.

Els dos convidats d'avui del tast vertical, quan els hem demanat quina música volien posar, han dit, va, doncs, la Dolly Parton, que va morir fa pocs dies, és una cantant, una representant del country, una dona que va fer bandera d'una. Elegant vulgaritat. Li agradava vestir-se, provocar, vestir-se. Va dir una frase que m'agrada molt. Va dir, per semblar tan pobre, has de comprar molt car. Va dir la Dolly Parton, que sembla tan fàcil això que fa, que és música de raels americanes.

to the fence along the lane. Their fragrance makes the summer wind so sweet.

I avui tenim amb nosaltres la Gemma Barcaró. Ella és pagesa. Hola. Ets pagesa, tens una història que ara ens explicaràs. No sempre has estat pagesa. Què va? Però vens de família pagesa.

La família sempre de pages. I jo la vida em va portar a acabar a la restauració, vaig conèixer el Nani.

El Nani, que és el nostre convidat també de l'altre cantó, el Nani Sala, cuiner quilòmetre zero. Hola, què tal? És un cuiner, un activista del producte de proximitat, el Mas de la Sala, el Bages. Fas mil coses perquè els pèsols, els tomàquets, les esvergínies, tot sigui conegut pels gaudidors.

Fes festes, fas de tot. Moltes coses, però tenim un any per anar-les fent, perquè cada cosa té la seva temporada.

Llavors la Gemma et va conèixer. Va sorgir l'amor. Va sorgir l'amor.

I vaig acabar entre fogons. La vaig enredar. Sí, em va enredar. Bé, treballava en un despatx i estava com cansada. I ell va dir que necessitaven mans a casa i hi vaig tirar. I allà vam estar plegats 25 anys, por ahí, por ahí. Déu-n'hi-do. Sí, tots dos a la cuina.

De fet, ens vam conèixer que encara no teníem inaugurat el que abans es deia Hostal del Camp. Ara es diu Mas de la Sala, però vam canviar en el seu moment el nom comercial.

El mas de la sala que té hotel i tota la gent de la comarca va cap allà quan has de fer un tast quan vols quedar amb amics vas allà vas allà al mas de la sala

un petit oasi allà entremig del no res bueno, no,

sí és casa nostra és casa de pagès, transformada som tres germans a mi va tocar, em vaig triar més que tocar, vaig triar la cuina els altres dos estan a sala. I ens complementem perfectament. I els inicis amb la Gemma, doncs, els dos, ella més aviat el quarto fred, postres.

Sala freda i postres, i bueno, i tinglados. Ens agradarà, ens agradarà els tinglados.

Però, esclar, Gemma, tu vas tornar a casa, diguéssim.

Sí. La salut del pare va fer que ens haguéssim de replantejar en aquell moment què passava, que van haver-lo d'operar, I era en un moment, l'operaven a l'hivern i era allò que vam fer la mirada i vam dir, ostres, si ara està convalescent i no pot treballar, quan arribi que estarà bé, que hi haurà, hi haurà un herbassar que psicològicament això el meu pare no hauria. No ho hauria paït bé. I bé, vam fer el planteig de. Primer també perquè amb el nani moltes vegades ens demanàvem el coneixement de casa, de pagès, si no hi havia ningú que continués on anava a parar tot allò, no? Era com que es trencava la feina del papa, la feina de l'avi, del besavi, vull dir, què passava. I bé, era un moment que vam dir, bé, provar-ho avui en dia. Abans feies un pensament i allò havia de ser per tota la vida. Ara, avui en dia, la gent és més, no? Anem provant i anem buscant el nostre camí. Jo, bé, o ho faig ara o més endavant ja no ho faré, perquè és una feina dura. I l'edat. No millores en aquest aspecte físic. I, bé, vam prendre la decisió que jo deixava la cuina i que me'n tornava a Calcliment i a prendre del pare.

Calcliment, que és. La casa, la casa de Pairal, em podem dir. Exacte, exacte. A Manresa. A la zona del Poal,

a tocar del Parc de l'Aulla, bueno, tota la vida, no sé dir els anys, 120 anys, que diguéssim els avis ja van. Ja van comprar primer un trosset i van anar fent créixer la finca, la casa, d'això. No és molt gran, eh? O sigui, és gran, però tampoc és una extensió molt gran. És gran per una persona sola. La portes tu sola. Sí, la porto jo sola, amb ajuda del nani. Molt de tant en tant quan pot, quan jo tinc un apunt d'allò que tens un moment de molta feina tinc molt controlat, és a dir, soc afortunada que torno als orígens i tens la sensació aquesta que tornes a casa que cuides algo que ha sigut de la família sempre que no ho has deixat que com a mínim ho estic intentant, que ja veurem. Els nostres fills no sabem. Són joves i ara de moment.

Tres fills tenim. Dos. Si la gossa la comptes.

La Maria i el Jan, que de moment no. Quan els parles de la terra fan així. Que és dur i no s'hi veuen. Però jo en el seu moment, quan a nosaltres, el meu germà i a mi, el pare ens va demanar què passava amb Carl Climent, els dos també vam tirar cosses, jo estava bé en aquell moment a l'hostal del camp, el meu germà també es dedicava a la gastronomia, a un nivell així més top, i l'Ivan ja tenia la vida molt muntada i molt orientada a l'alta gastronomia, ell en el seu cas. Ell treballava,

va ser una part molt important, el teu germà del racó de Can Febes. Exacte. Del Santi Santa Maria.

Exacte, era la madreta, segurament, d'en Santi. I l'Ivan ho tenia tot molt enfocat cap allà. I jo realment també ho tenia molt enfocat al Mas de la Sala, en cap moment no ens havíem plantejat. És a dir, jo tota la vida. Tots hem treballat per casa, per la família, per tant, per mi, el més normal era treballar amb el nani, treballar per casa i treballar per la família. Aleshores, això va ser el 2019 i el 2020 va arribar la famosa pandèmia, que ens va sexejar a tots, sobretot a l'hostaleria. Vam rebre una part.

No podíeu omplir totes les taules, havíeu de separar-les, alguns ho heu deixat. Cada dos per tres hi havia una normativa diferent. Et donaven crèdits que després vas haver de tornar. Podem entrar en el tema. Això és terrible. Terrible, clar. Donem un crèdit, home, gràcies. Gràcies i I després et treuen la sorpresa.

La foto i ja no ens en recordem. Exacte.

Però hem de dir que allò que diuen que de tot lo dolent sempre pots, depèn de la teva mirada, pots treure algo bo, que hi hagués aquell moment, a mi va ser allò, el toc, allò, pam, era un dissabte, o sigui, el divendres deien que tancàvem els restaurants, havíem de tancar, nosaltres el dissabte començàvem la temporada de casaments, dissabte teníem un casament, el vam denul·lar, encara recordo la parella, a casa allà amb el Christian i el Joan el divendres, què fem, què no fem, hem d'esperar, què diuen I plorant. Sí, exacte, va ser un drama. Nosaltres amb les neveres plenes, imagina't, casament i tot això. I tancen el diumenge nosaltres hivernem tot el que podem al restaurant perquè no hi ha, o sigui, que es fia mal del menjar perquè esclar, en un restaurant com

el vostre el preu que perds de tot aquest menjar és elevadíssim són molts diners, molts diners, molts, molts sort n'hi ha que

hi ha congeladors i el nostre és bastant gran. I vam intentar, doncs això, congelar tot el que vam poder, però hi ha evidentment gènere per ceder que no, que era impossible. Exacte. Sí, sí. Total, que doncs,

jo el dilluns em plantejar, bueno, el dilluns, això va ser el dissabte, el diumenge, fem diumenge, era tot incert, post, tancats, no tancats, i jo el dilluns agafo el cotxe i amb el salvoconducte aquell que ens deixaven circular, com que hi havia el papa malalt a casa, Jo, amb el tema que s'havia de controlar la medicació

I que l'agricultura era un sector necessari.

Sí, però jo en aquell moment estava treballant al mas de la sala. És a dir, no havia plegat encara. Jo en aquell moment encara estava treballant. Però bueno, jo sí que cada dia anava a casa i a veure com estava el papa i tal. Doncs el dilluns ja vaig començar. Bueno, va, què hem de fer? Ah, doncs mira, s'ha d'anar fent feina. I jo cada dia anava a Cal Climent. Al principi, em sembla, només hi anava al matí. I al migdia arribava a casa i llavors estàvem més a casa. Va ser un plovia bastant aquella primavera, aquell any. Va haver-hi molt mildiu a la vinya. Exacte, va ploure molt. Per tant, les tardes era com que estàvem a casa amb la canalla i de xonses. Cosa que en el món de l'hostaleria era com molt complicat conciliar familiarment, doncs ens va. Ens va unir. Exacte, ens va o ens va fer discutir més, no ho sabem.

No, no, a més descobria una altra. Una altra vida. Exacte.

Sí, perquè és veritat, la gent de l'hostaleria no teniu caps de setmana, festes. És complicat.

Hi va haver-hi un confinament comarcal i ara trec pit del Bages, la moreneta és vagenca. Doncs un cap d'any, els quatre, vam anar a Montserrat, a veure la verga de Montserrat. Estàvem sols, però per nosaltres, un cap d'any, disfrutar de la família era el primer cop que ho fèiem. I els nens ja devien tenir cap als 18-19 anys. No, o menys.

I clar, no ho havíeu fet mai. Mai. No. Bueno, o anar en dates, això, dates molt assenyalades, fer segons quines coses. Recordo que vam baixar un dia a Barcelona, no sé, però que feies coses que un dissabte, un diumenge era impensable fer-ho, no? Clar, clar, clar.

Clar, allò que fa la gent d'anar a fer el vermut,

escolti, no ho teníeu previst. No, no, sí, el veiem passar. Com a molt, vens allà i farem el vermut plegats, però estan allà amb l'ull controlant la feina. Doncs, bueno, me'n vaig anar a Camp Liment. D'entrada, sense cap objectiu, sense res, simplement aprendre del Papa. Ben fet o mal fet, aprendre del Papa. La transmissió. Sí, perquè llavors aquí hi havia gent que deia, si fas ecològic o fas convencional o què fas, jo deia, no, no, no, jo faig el que fa el papa. I aprenc d'ell amb el temps i quan mica en mica pugui, jo què sé, anar-me formant, llegint, anar a cursos, tenim la sort que a Manresa tenim l'escola agrària, vull dir que es fan moltes coses. Jo suposo que ja mica en mica aniré trobant el camí encara no l'he trobada encara estic allà encara estic aprenent suposo que tots estem sempre aprenent però ja es nota la teva mà has evolucionat hi ha coses però vull dir que tinc molt present el papa faria aquí ara potser faig més cap allà però bueno el papa ens va deixar el mes de gener. Ja feia un any i mig que el tres hi anava poc però per exemple l'any passat encara quan vam plantar l'estomaquera ell encara estava allà esguiolant, lligant potser només podia fer mitja hora o tres quarts no li donava permès físicament, però aquella estoneta sabem que aquella estoneta era feliç ens enfadàvem això ho has de fer així,

això no sé què no seria relació pare no seria pare.

I aquest any representa és la primera temporada que he fet l'estómac era sola i ha sigut ha sigut especial.

Jolín, Jolín, Jolín, Jolín I'm begging of you please don't take my man.

En una conversa que té per protagonista la Terra i els avantpassats, doncs és molt normal emocionar-se. I sempre d'una manera o d'una altra. Ens emocionem parlant d'aquestes coses. Tu has perdut el teu pare fa poc, el teu pare et va transmetre això, i allà estan aquelles tomaqueres. M'agradaria explicar als oients del TAS vertical, que ens escolten sempre quan estan podant o fent coses de casa, aficionats o professionals. Hi ha cuiners, hi ha gent que està cuinant a casa, hi ha gent que està plantant coses. M'agradaria explicar què vam fer ahir. I això va per tu, perquè vosaltres dos sou una mica tanca el cercle. Hi ha gent que diu, no, nosaltres tenim ovelles que pasturen per la vinya i tanquem el cercle. Vosaltres tanqueu el cercle perquè la teva verdura, Gemma, va al mas de la sala. O sigui, tu li vens la verdura. I tot queda a casa, eh? Espero que li facis bon pes. Que li facis bon pes. Bueno, bueno. Que no toqui. No toqui. Ja l'hi poso jo. Exacte.

No, és un privilegi. En molts aspectes. Primera, perquè dona un confort treballar de saber que jo planto i el que hi hagi no em discutirà preu. El preu no te'l discutirà i també saps que ho tens venut. I els quilos. És a dir, jo arribo allà i dic, nani, t'he deixat gènere allà darrere.

No sap el que li he deixat. Ja no em diu quantes caixes.

Ja m'ho trobaré. Esclar, ahir, què vam fer ahir? A veure. Vam fer una festa molt divertida.

Sí, vam improvisar una tarda bonica. El que vam fer un pas més, ara ho explicarem. Perquè, a veure, el mas a la sala no s'entendria sense que el Climent a darrere. I no només sense calcliment, sinó tots els productors de proximitat que treballem.

Tu d'això em fas bandera. No quilòmetre zero, mil·límetre zero, si es pot. Intentem, si es pot, sí. Per què? Perquè és la lògica. És a dir, tu ets un abanderat del producte de proximitat. A la teva zona i nostra hi ha un producte bandera. Únic al món i tu no el serveixes.

Doncs, el d'ahir va ser que ella va acollir al matí, a mig matí ens ho porta el mas a la sala. Ho elaborem, i una vegada elaborat, ho tornem a Cal Climent perquè tenim uns invitats super especials. A més a més, hi havia el castell de focs que. Clar, era festa major.

Era festa major a Manresa.

I des de Cal Climent es veuen els focs artificials amb trons. Sí, i vam enredar una parella perquè ens vingués, bueno, acompanyar i conviure i viure l'experiència en primera mà. I vam fer un sopar, bé, molt humil, però amb un gran producte. Però vam fer conserva. I, exacte, com que estem molt a prop del Parc de l'Agulla, com ha dit la Gemma, i era el Cassell de Fox, ens tallen el carrer d'accés a Cal Climent. Per tant. Vam anar tots amb molt d'hora a la tarda i teníem molt de temps. Què vam fer? Aprofitar per fer conserves de tomàquet.

Per fer conserves de tomàquet. La teva mare, que va estar allà dirigint les operacions, sort, sort d'ella, perquè si no haguéssim

fet A casa la conserva sempre l'hem fet, en el seu moment la feia la iaia, després la feia la mama.

Això es feia i s'ha perdut naturalment. La conserva està al supermercat. Clar, és a dir, és molt fàcil anar a comprar aquell tetrabric que van en paquets de tres.

Per nosaltres hi ha un seguit de coses que són molt fàcils perquè tradicionalment les hem fet sempre. També vull empatitzar amb la gent, per exemple, que viuen aquí a Barcelona, que hi ha coses que són complicades i que han de fer un sobresforç per trobar segons quines coses. És deure i obligació de buscar, d'esforçar-nos-hi, però des de fora també ens deure i obligació d'ensenyar o de. Que se'ns transmeti.

Exacte. Hem de parlar amb els grans, que són els que ho han fet sempre, per nosaltres poder-ho transmetre. Fer conserva, n'hem de saber.

Allò que diuen que per circumstàncies, i mirarem cas per cas i tot és justificat. No hi ha cap cosa que es fai amb mala fe. És a dir, jo no fai conserva. No, vull dir, a vegades és desconeixement, a vegades és la situació que cada família té, vull dir, hi ha molts ingredients aquí. Per dir, és que la gent han deixat de fer així molt, sí? Trobo una mica que si resquéssim. Bueno, la societat es va per aquí. Sí, que poden sonar excuses, sí, però són el seu dia a dia.

Ja ho sabem que els congeladors, la tecnologia moderna, la volem. Ens agrada, ens ajuda a la cuina, a les cases, naturalment. Però ens hi hem d'esforçar. I aleshores, des de fora, jo el que.

Crec que nosaltres des de fora que ho tenim tant per mà, jo que ho tinc tant per mà perquè encara no ho he perdut de la família, encara es fa, tinc la sort que el nani amb el restaurant, ell té molt clar el tema del rebost, el té, o sigui, és ADN.

Tu això del rebost sempre ho dius a més a més, que hem perdut la cultura del rebost i que l'hem

de recuperar la cultura del rebost. Però segurament és un. Una acció i reacció, perquè clar, si em porta 20 caixes de tomàquet, jo no les gasto amb la mania de tomàquet, no m'haig d'espavilar.

I a més a més, quan estem a final de temporada,

el tomàquet ja potser no el pots posar al restaurant. Exacte, perquè ja té mal aspecte, el que sigui. Doncs aquí neix el concepte de rebost, el millor tomàquet possible, perquè és temporada, el millor preu possible, no per la confiança amb la gent, sinó perquè el preu de mercat ja és baix, perquè n'hi ha molt, doncs aprofitem per elaborar i fer conserva per tot l'any. I aquí apareix que això no és cap novetat ni invenció, però apareix novament el concepte de rebost. Clar, és a dir.

Hi ha gent, i això quan veníem cap aquí que hem vingut compartint. Sostenibilitat. Hem sigut sostenibles, perquè el transport públic és complicat, és llarg, és lent.

Sí, venir des de Manresa o venir des del Bages cap a Barcelona no estàs capaç.

No, i encara. Doncs hem estat parlant d'això. Hi ha gent que diu, no, és que jo per Nadal vull cireres. Aquí o jo és que per Nadal és que a mi em fa il·lusió tenir carbassó però no faig mai crema de carbassó quan toca però per Nadal la farem i el trobarem car sí.

I el trobarem car, però aquell carbassó per arribar al prestatge al supermercat.

És important fer pedagogia, perquè amb el concepte de rebost, nosaltres a la sala oferim crema de carbassó per Nadal, però posem crema de carbassó del rebost. Del rebost, és a dir, l'heu fet i l'heu guardat, que és el que ha de ser.

Quan hi ha l'accident, quan és temps de carbassó, hi ha molt carbassó si estàs de sort allò treballa el carbassó el veus créixer

exacte minut a minut aquí aquest carbassó

ahir no hi era i avui perdona. Total, que no tens. És el que deia el nani. Hi ha un moment que hi ha coses que, per molt que treballis, no ets a temps a consumir, o sigui, a treure-ho.

A mi em sembla culturalment molt important que es doni carbassó per Nadal conservat. O sigui, que està molt bé. I quan parlem d'aprofitament, de no malbaratament, tot això és molt important.

Bueno, això és una cosa que abans volia dir, que un Nadal. El que a mi em fa sentir molt bé també que el Climent és que jo no tinc, quan a vegades sents notícies de la quantitat de malbaratament que hi ha, ja no a un restaurant, ja no a les cases, sinó en el quilòmetre zero amb el pagès, aquest carbassó perquè no fa les mides que ha de fer, aquest perquè és que ha sortit botorut, aquest perquè no sé què, hi ha una quantitat de quilos de menjar que es fan malbé, que són bons. Això també és culpa nostra, una mica, dels consumidors. Però hi és, eh? O sigui, la realitat és que hi és. O perquè hi ha un excedent de quilos i el supermercat diu, jo és que te'n puc vendre 10 caixes, 15 no, per tant, hi ha aquelles 5 caixes que a vegades queden allà al limbo. Jo estic contenta perquè planto i el nani té la capacitat.

O sigui, s'ocorre moltíssim no hi ha malbaratament jo tinc una experiència perquè fa dos o tres anys vam fundar la comunitat Slow Food de la Catalunya Central i a part de fer sopars, el que deies abans a la introducció. També estem fent l'acció de l'ada parellada del gastro recup. Això és superimportant. Que és un sopar l'any, a l'octubre, que és productes que s'han quedat fora del circuit comercial, que no es pot vendre per qualsevol motiu que no sigui la qualitat, és a dir, han de ser bons, doncs s'elabora un sopar. Doncs el primer any que el vam fer. Vam fer una crida amb els productors, els pagesos de la comunitat de Slow Food per agafar aquest menjar fora de circuit que no es podia vendre. Ens van portar una cistella, tot plegat va ser una cistella. Vam dir, amb això no fem res. Vam fer una crida més gran a nivell de manresa, de comarca, de coneixement, proveïdors dels restaurants que elaborem al sopar. La cistella aquella es va convertir en una panera. Correcte, molt bé. Encara no en tenim prou la mateixa organització ens posa a disposició proveïdors a nivell de Catalunya per si ens fa falta aquest material per fer el sopar o el dinar és un àpat vam contactar amb una cadena de supermercats i ens van portar una furgoneta. És a dir, la nostra experiència, no dic que sigui objectiva, però la nostra experiència ens diu que a la gran distribució hi ha molt més malbaratament que no pas en la proximitat. Això és per reflexionar.

I quan veus, per exemple, contenidors fora dels supermercats, que també després et diuen que nosaltres mateixos, si anem a buscar la fruita i la podem agafar o triar, triem la teòricament maca. I això I la mengem pels ulls. Sí, però això penalitza molt alguns productes catalans. La poma, per exemple. Tothom té la idea de la poma Blancaneus i potser la de Lleida, que és extraordinària, no té aquest aspecte brillant que li posen

cera a vegades l'autoestima a vegades també hem donat

més valor al que ve de fora de casa que al que tenim a casa i s'estima el que es coneix necessitem

fer molt autocrítica quan ets al prestatge del supermercat. O al mercat allà on vagis a comprar ets poderós ets molt poderós no em posaré on vas a comprar és igual, això és un altre maló però quan vas a comprar. Aterrissa, mira i analitza reflexiona què tens allà davant en quines condicions tens allò allà davant per què compres això i no compres allò fa molts anys vaig anar a un supermercat a l'estranger i recordaré sempre un supermercat així molt verd molt bonic, molt d'això recordo que hi havia champinyons hi havia la caixa de champinyons. Envasar el típic blister aquell de 250 grams de xampinyons i al costat mateix tocar per tocar xampinyons a granel. I jo pensava, jolín, amb la bosseta de paper, saps allò, molt bonic, molt d'això. I jo deia, a mi m'explotava el cap, de dir, si ja vens els de granel, per què punyeta tens aquests aquí, que hi tens el plàstic, el blíster i tot. Al final jo mateixa vaig dir, si tenen els dos, és perquè el públic que tenen en aquell supermercat, els dos, tenen el que el vol envasat i té el que no està envasat. Per tant, aquella gent està allà per guanyar-se la vida, I t'ofereixen tot allò que venen. Si nosaltres quan anem a comprar diem, això no ens convé, i deixem de comprar-ho, aquell supermercat no voldrà llençar aquells blisters de champinyó, per exemple. Sí? Per tant, ja deixarà de ser, i vull dir que és una acció. Molt de cadascú, de reflexionar el que fem, com comprem, on comprem, de quina manera comprem, sí?

Per exemple, l'enciam. L'enciam és un tema, és a dir, de fet, un podcast sencer de l'enciam. Per què? Perquè en cap restaurant de les grans capitals catalanes, o en molt pocs, et trobaràs un enciam de veritat. Un enciam, un enciam. Et trobaràs enciam de bossa brots com a molt

segons com hi haurà algú que et dirà que l'enciam, depèn de quin pagès el compris en el meu cas, a vegades passa és que és més brut això et diuen

la feina aquesta de netejar l'enciam els deu costar horrors. També et diuen que a la nevera no n'hi caben dos, que ocupen molt, i en canvi la bossa aquella que porta més sulfits que una ampolla de vi, per qui es queixa dels sulfits, eh? Exacte, que fa molt. Doncs, és normal comprar un enciam amb porexpant a sota? Ho hem normalitzat. S'ha normalitzat, malauradament.

I és el que dic, eh? Em sap greu atacar, eh? Jo penso que darrere de cada acció passen coses o simplement que anem amb el pilot automàtic i no. I no pensem, no? Que ens devem a pensar una mica de això que faig?

És coherent? Et diran, ens escolten molta gent de Barcelona, molta gent de Barcelona Capital, Bas Llobregat, molta gent de Tarragona, que són les grans ciutats de Catalunya que reben els creuers, o sigui, amb turisme. I aquesta gent et diu, jo on puc anar a comprar en Siam? On puc anar a comprar verdura? Però tenen els mercats, eh?

Jo el que anava a dir, a Barcelona hi ha varietat de mercats, hi ha el mercat de les

cegueres I el mercat de pagès, que un dia els hem de convidar al podcast també. Però és a dir, admetem que no és fàcil, admetem que el Nil Hernández, que està aquí fent de tècnic, que és una persona jove, el Nil Hernández potser no té temps d'anar a comprar una cistella i se'n va al súper i es compra el que pot perquè té molta feina i ha de sortir és a dir, què podem fer per una persona de la seva edat digue'm quants anys tens, Nil. 20 anys té el Nil, viu amb els pares, Nil, viu amb els pares, llavors això encara no ho tenim, però un dia el Nil necessitarà anar a comprar verdura. Segurament és una persona que té en compte el seu cos, es vol cuidar, vol menjar vitamines, la gent jove té en compte això, però. És complicat. Què li hem de dir?

És que és una hora de prioritats, també. Hi haurà una persona que la seva prioritat serà trobar-se amb els amics, que està superbé, per anar a fer un got. Prioritari. Prioritari total. Sí, però aleshores és el que diem de l'ordre de prioritats. Hi ha gent que li és més important això que una altra cosa, que anar al mercat tal dia a anar a comprar. Clar, jo li diria que al final anar a comprar al mercat i saber qui compres i com compres i què compres i en quines condicions ho compres I donar conversa és una inversió de futur teu, de la teva salut, del teu benestar. De fer relacions amb persones que cada vegada passem pel costat d'algú i no som capaços de dir-nos bon dia.

Això és així, eh? A les botigues ja ningú diu bon dia, als grans tampoc, eh? No diuen res perquè fa vergonya. Sí, sí.

Per tant, mica en mica anem perdent com un seguit de cosetes que no en som conscients,

però les perdem. És complicat, però la societat ens porta cap aquí, eh? Abans, per exemple, entrar un sou a casa n'hi havia prou per viure. Sí, ara no. I normalment era la mestressa de casa que es cuidava de les compres, de comprar cada dia i de. Aquesta feina. Això ara és impossible, ni dos sous no d'això. Però, a veure I anar a comprar és molt car, ja ho heu dit, és evident. Però i ara què està corrent de tornar a lo tradicional? Per exemple, ara no fa gaire que s'està impulsant el projecte a nivell català de Singulars. Sí. Explica, explica.

Han vingut aquí, eh? Sí, sí, els tornarem a portar perquè estan a punt d'assolir. Expliquem-ho per si algú no ho té present. Bueno, doncs res,

és intentar apropar el producte de proximitat català, evidentment, perquè vivim a Catalunya, a tothom. I amb això fan servir primer els productors, crear la seva pròpia distribució, perquè un dels grans problemes, a part que la societat va per aquí, és que en algun moment o altre de la història s'ha exclòs el producte de proximitat de la gran distribució. Exacte. Aquest és un handicap, que n'hi ha molts més. La gran distribució és la part important, és a dir, el pagès ha de guanyar la vida amb molta gent. És el que deies, on vas a comprar aquí a Barcelona? Si no vas al mercat, poca cosa més. Doncs aquest projecte és. Ja s'ha contactat amb la pagesia i petits productors agroalimentaris, això ja s'ha fet. S'està ja començant les obres d'una nau, em sembla que és a Prats de Rei, per allà. I ara ja s'està treballant en buscar botigues tradicionals de tota la vida. Botigues que ja existeixin. Que ja existeixin. Això és important. Per donar. Varios objectius, que són boníssims, brutals. Donar vida als pobles, perquè no desapareguin més botigues de les que ja han deixat d'aixecar la porta cada dia, però és que després també botigues de barri, de Barcelona, de les capitals, de tot arreu. És a dir, tots aquests productes els serviran.

A les botigues, a la xarxa de botigues catalanes. El tema de la distribució, anar a portar el gènere, però anar-lo a portar a diferents punts és molt complicat. A mi, que em demanin dos quilos del Virginia, una caixa de carbassó, tres caixes de tomàquet, un i un altre el mateix, i que jo hagi de fer tot un circuit per anar a repartir això. A part que, per exemple, has d'acollir, l'avantatge que té el producte local i de proximitat és que pots apurar d'acollir quan allò està a la planta, està en el seu punt més xulo, no acollir abans. Pots plantar varietats autòctones. On aquestes variedats, si les fas viatjar gaire, tampoc sobreviuen. Allò que diem, hi ha tomàquets que aguanten carros i carretes, perquè estan pensats, perquè hem de fer molts quilòmetres. Però ja sabem com són. Exacte, però aquest producte de proximitat local, de varietats locals i tot això, és més fràgil. Si a mi, per exemple, m'hagués de dedicar el que faig a fer distribució, quantes hores hi hauria de destinar i com ho faria és molt complicat perquè si estelles en fas no sí que en fas el meu objectiu quan jo planto és pensar en mas de la sala és el teu holding el holding mas de la sala és a dir, soc l'hort del mas de la sala ara és molt guai que hi ha restaurants que a mica a mica tots s'estan fent l'hort nosaltres

ho hem tingut sempre perquè el papa ja ho feia el que passa que no es ficava en valor en aquella època era una cosa que no venia no era guai compres la verdura amb ell perquè et convé però no perquè hi hagi cap tret diferencial amb el temps s'ha anat ficant en valor tot això. I jo ara, en aquest moment, soc l'or del mas de la sala. L'únic que, clar, si plantes 1.000 tomaqueres, doncs potser no en plantes 1.000, en plantes 1.200, per tant tens una mica d'excedent, que aquest, entre cometes, excedent, és el que fem les cistelles. I les cistelles, al final, és una comunitat petitona de famílies, deuen ser, no són gaires, eh? En temporada alta, veig rondar les 40, una cosa així, però que formen part de calcliment. Jo sé que a la Montserrat els tomàquets li agraden d'aquella manera i no li agraden d'una altra manera. Que a mi m'encanta el tomàquet quan és madur i poder-lo collir de la planta o sigui de la tomaquera quan és madur però hi ha la rosa exacte, però hi ha la rosa que per unes circumstàncies ella es menja el tomàquet molt verd perquè va fer un règim i d'això li van recomanar que mengés el tomàquet molt verd clar, jo quan collo aquell tomàquet penso que és santa, quina llàstima però a ella li convé allò per tant,

quan collo els tomàquets per ella jo estic a la tomaquera i estic pensant en els tomàquets de la rosa. Per tant, jo tinc una comunitat molt petita i estic molt còmoda on estic i com estic perquè puc posar noms i cognoms a cada una de les cistelles. Jo no tinc la cistella de no sé qui, tinc la cistella de la Lluïsa i l'Albert, perquè són la Lluïsa i l'Albert. Sí, perquè estic jo sola i ho faig d'aquesta manera i m'ho controlo jo d'aquesta manera. Com que després hi ha el nani darrere del restaurant, que si avui he fet una mica menys de quilos a les cistelles i amb ell li empujo uns quilos més, no rondina, o intenta no rondinar.

Diferencial de les cistelles és que són obertes cada dilluns o diumenge o vespre jo li passo una

llista i ells agafen el que els convé tant

el que els convé de producte i la quantitat de producte que vulguin això és important

així no et sobra exacte, jo el que.

Jo vaig anar a Cal Climent i amb les amistats tothom, oh, però si estàs allà, em faràs la verdura, o sigui, podré venir-te a buscar la verdura. Va començar així, llavors la meva amiga ho va dir a la seva altra amiga i ha sigut així. Tothom té un amb algú altre és una talaranya que, sí, que tot va tot està connectat. Veia que allà ja hi havia gent que feia en cistelles tancades. Tu tens aquest mínim de cistella, llavors si vols afegir coses pots afegir coses, però d'entrada et vindrà això, no ho pots triar. Jo he pensat que amb aquest format més petit que jo feia no tenia sentit que si tu sou dos a casa, que ara a l'hivern aquesta setmana et fiqui una col i la setmana que ve et torni a ficar una altra col. A l'estiu, si cada setmana et repeteixo tomàquet, és agraït. Però a l'hivern, la verdura verda. És més polèmica exacte, per tant si jo et poso una col aquesta setmana la setmana que ve em diràs em quedarà mitja em tornaràs a posar una col?

és que no, una col no a casa rondinen

s'ha de gestionar molt exacte, per tant jo vaig dir jo et passaré la llista del que crec que colliré que també pot ser que em pensi que hi haurà alguna cosa i a l'hora de la veritat arribi allà. I no estigui al punt, no s'hagi passat, bueno, que passin coses, sí? Perquè allò que diem, la vida en directe. Sois menjant tot el cos, sí. Exacte. També tenen dret a menjar. Sí. Exacte. Aleshores jo vaig dir, bueno, doncs, jo us passo el que, llavors vosaltres digueu-me. Hi ha vegades que em demanen un quilo d'aigua i dic, escolta'm, te n'he ficat mig quilo perquè no en tenia prou per tothom i entre tots us ho he repartit. I ja està, i tothom et diu fantàstic, és igual, la setmana que ve ja en tornaré a demanar ja està, tothom feliç el Climent és un lloc que busquem, està bé has pensat de

fer visites per a escoles? perquè jo crec que les granges necessiten rebre. Aquest públic jove que vegi una mica com quan ens portaven a beure la Coca-Cola de petits i dir a l'estrella d'am que també ens donaven una llauna quan dic que

és petit i que m'ho faig jo tot és com, sí, estaria guai però s'ha de pensar molt bé. I a mi el que em fa molt respecte és la canalla, m'encanta la canalla, però a pagès, vull dir les coses, quan jo m'imagino. No, no, no, no, no, és a dir, veig trampes a tot arreu, veig el rei callar, déu-n'hi-do que tingués un criollà, o és des d'allà i tens les eines, imagina't que agafa un eixador i.

Perquè jo amb els meus hem sigut molt rurals sí, però tu ja estàs pensant en Pol la Mariona

però a casa dels altres a vegades els pares són molt és un entorn que l'hauria de canviar molt

deixeu-me introduir un aspecte de l'educació que és fonamental l'educació per recuperar els valors de la proximitat hi ha una experiència d'Slow Food que es va crear la comunitat Slow Food Educa. Liderada per l'Anna Reventós que el seu projecte consisteix en trobar escoles que es vulguin implicar a fer un hort escolar dintre de cada territori ja s'ha detectat un producte de l'horta que ha de tenir unes condicions especials és plantar a inici de curs escolar i que la recollida sigui a finals del curs escolar. Que si pot ser una varietat en risc de desaparició, molt millor. Per exemple, a casa nostra, al Bages, ho estem fent amb la col verda manresana. Aquesta col té unes característiques especials. Sí, està boníssima.

Fa fulles, no fa cap d'ell. Per tant, tothom l'ha de tastar.

Sí, i tant, i tant, i tant. Per fer el trinxat és la millor col. Perquè és molt verda.

I et queda un trinxat verd, queda un trinxat guai.

Segons l'Enric Casasalles, que ho vau tenir d'invitat aquí, diu que antigament la col manresana tenia cap d'ell. Però per deixar-la de plantar s'ha fet silvestre, diguéssim, i fa fulles, que és molt agraïda perquè vas tallant. Pots tallar una fulla, és clar. Exacte, i es va reproduint. Però el que diu ell és que si a la llarga aconseguim l'objectiu i es recupera, a poc a poc anirà tornant a formar cap d'ell, que és el seu estat natural. Doncs continuant amb l'Eslau Foteduca. Per plantar, en el cas nostre, la cola verda manresana, amb el suport d'un agricultor, d'un pagès o pagesa, que els dona els consells per treballar l'hort. Els nens la cuiden durant tot l'any, ha d'haver-hi el mestre o la mestra que li encanti

el projecte. Aquí n'hem entrevistat algun de mestres d'aquests en el escolar, que són uns meravellosos.

I aquí, on entrem els cuiners, on entro jo, que és meravellós, és quan ja toca d'agafar-la, de menjar-la, anem un dia. L'acollim entre tots, els alumnes i jo, i cuinem la col a l'aula, no al menjador de l'escola. A l'aula portem els trastos i fem el plat i tothom es menja el que hem fet entre tots. És fantàstic, una experiència boníssima.

Aquell dia que la canalla a casa rondinen perquè tenen col,

aquell dia se la mengen a crema dins. I potser no surt del tot bona, perquè el material que fa servir no hi estàs habituat, però sí, disfruten moltíssim. I el que et reporten. És tan gratificant, tant, jo en una segona vida seré mestre, perquè m'encanten els, bueno, tal com actuen les respostes que reps, abraçades, eh? Quan s'acaba la classe m'abracen tots. La canalla és això, són neutres, no? És tot un gat. El primer any que ho vam fer a Sant Fruitós per cert, un lloc per anar a comprar producte de proximitat cada tercer dissabte de mes al Mercat de la Terra Slow Food de Sant Fruitós Mercat de la

Terra Slow Food de Sant Fruitós que és petitet, molt bonic però anirem portant gent de tota Catalunya perquè pugueu comprar els que no sou d'allà tot i que anar allà a aquell mercat t'ho passes bé,

disfrutes és molt petitet. Però bé, ja portem tres anys treballant-hi. És un cop mensual, ens agradaria fer-ho setmanal, però bé, és complicat, perquè hi ha altres mercats. Ara hem parlat de l'Enric, doncs, duplica en aquell dia.

Sí, exacte. No, i que el Vages, pagesos que s'hi dediquin professionalment tampoc, O sigui, no n'hi ha tants, eh? No n'hi ha tants, però ni al Bages ni a. Sí, sí, no, no. Ens costa, ens costa. Exacte, vull dir que a vegades diem. Al final són les mateixes cares sempre. S'han de fer mercats, s'han de fer això, però els recursos d'anar a mercats.

Necessitem joves, joves que estudin, que estudin. Que s'enganxin. Que vulguin ser pagesos, ramaders.

Suposo que n'hi ha, eh? El que passa és que també hi ha coses que no són fàcils, tampoc. És a dir, jo soc afortunada perquè a casa ja hi havia el negoci engegat. No he hagut d'anar a buscar una terra, no he hagut de comprar una maquinària. Sí, vull dir, un caigui de començar de zero, l'accés a la terra no és fàcil, Clar, perquè hi ha uns requisits, si tu vols fer hortes, d'anar a un lloc on aquella terra et puguis assegurar que tinguis aigua, que puguis plantar, que sí, vull dir, hi ha uns requisits. No sempre és fàcil de trobar-la, sí? Per tant, llavors administrativament també hi ha uns topalls i unes coses que ens. Bueno, que fa que no sigui tan fàcil.

Aquesta cançó us sonarà. La canta la Dolly Parton, però la va fer famosa una altra. Que va ser la Whitney Houston. Que fàcil que ho fa, no? Això és slow food.

Canten els àngels. Sí, sí, sí.

Una persona important, una part de la música. Ella mateixa, el seu negoci, que va ser ella.

Els Tomàquets estan a punt d'acabar-se. I, per tant, si algú ens escolta i diu, ostres, que vagi al mas de la sala, fins quan els faries una amanida, als oients del cas vertical?

Fins a la primera glaçada que hi ha i te'l baixes. D'acord, d'acord. I el que és maco ara és que hi ha una interacció molt maca entre els productes d'estiu amb els primers de tardor. Hi ha hagut anys. Que hem fet un plat de tomàquet amb rovellons per exemple oh, oh,

oh estic colapsant oh, tomàquet amb rovellons estic colapsant el canvi

climàtic potser no deixarà gaires oportunitats més

però porta això a vegades és a dir, quantes vegades hem vist que hi hagi la calorada que hem tingut aquest any, per exemple ehm. Al Climent no tenim hivernacle, per tant estem exposats al sol torredor. Hi ha sombrerets, però no hi ha hivernacle. Per exemple, aquestes torrades els ha avançat moltíssim. La collita ens l'ha avançat. Tres setmanes o una cosa així normalment ell a l'agost és quan fa allò la producció important de conserva de tomàquet és aquell moment que hi ha el tomàquet i hi ha el virginia és tot potent aquest any el juliol ja està anant allò que passa, que passa i jo dic aquest any que el crimen l'acabarem abans del que normalment l'acabem perquè és que ha treballat moltíssim i tanta calor no, jo crec que sí i la. A la calor va haver-hi uns moments que també va fer que caigués molta flor, és a dir, hi ha hagut estàries de flor que l'hem perdut. O sigui, tu tranquil, que el sofregit el tens.

No, no, ja el tinc assegurat per tot l'any. Hem de treballar molt

perquè faci curt. Exacte. I si faig curt algun any, que fa temps que no faig curt, Ho diem. Aquest sofregit de tomàquet és tomàquet de pot perquè ja no en tenim.

Perquè no podem enganyar tampoc. És molt fàcil enganyar. Per què enganyar si tu pots educar? Exacte, ni més ni menys. Volem ser educats quan venim als vostres restaurants, quan venim als vostres horts. Volem aprendre coses, ens encanta. I les experiències són inoblidables. Per això vam fer la conserva de tomàquet. Exacte, vam fer la conserva de tomàquet amb la teva mare, amb amics. I és una festa que ens l'hem d'inventar cada any. Hem de fer la festa de la conserva de tomàquet.

Però ja no serà invenció, ja serà repetició.

Recuperar tradicions, al final això. O sigui, a les cases de pagès hi havia el moment que tocava conserva, el moment de la matanza del porc, o sigui, hi havia uns rituals, hi havia. Segurament a les cases de pagès molts moments s'anava expressament al bosc a buscar bolets. Ara és un dia, anem a buscar bolets, però llavors segurament era obligació anar-los a buscar perquè al final s'ha de menjar tot l'any. I els bolets els tenien allà, les cases de muntanya els tenien i els havien d'anar a buscar perquè era una cosa que sortia que era bona i que ens

omplia el rebost. La Gemma Barcaró que és pagesa de Cal Climent i el Nani Sala que és cuiner del Mas de la Sala aneu-hi a tots dos llocs o aneu a un lloc que us portarà a l'altre lloc però no us ho perdeu perquè els pagesos i els cuiners són artistes són els nostres artistes moltes gràcies per venir gràcies a tu per convidar-nos moltes gràcies.

I'm a river and it's a town Just about to turn into sea.

29.000 personas por día, 29 razones para volar lejos de mí.

Si alguna vez era un pecado malo, una ruta escatada en el cráneo, ¿por qué tengo que caminar? Porque la montaña estaba en una pequeña montaña y yo soy un fracaso.