"He anat a un restaurant i he demanat a quina taula seu Woody Allen"

El suplement. Amb Roger Escapa.

Som els suplements, som a Catalunya Ràdio. Rosa Rodón, Marta Ferrer, passem per les recomanacions del diumenge. Avui comencem al cine.

Hi ha vida més enllà de la bola negra, això és una pel·lícula per gaudir en família, La isla perdida, l'última estrena d'estudi d'animació DreamWorks, els que van crear Shrek, entre d'altres, i que per molts és la millor pel·lícula d'estudi en molt de temps, Marta. Hi ha vida,

més enllà de la bola negra, ho dic perquè hi ha molta gent aquests dies que em diu que no pareu de donar la xapa amb la bola negra i ara no l'aniré a veure perquè n'heu

parlat tant que ja no la vull veure. Però quanta gent t'ha escrit preguntant, perquè jo vaig penjar que l'havia anat a veure i tota gent, què tal, què tal, què tal, vull dir, hi ha interès.

L'altre dia vaig anar al cinema a veure una altra pel·lícula que no era la bola negra i m'han dit, ja l'has vista, la bola negra? I dic, sí, però espera't a escoltar que n'he de dir el suplement. No, ho vam explicar i la vas deixar prou bé per ser la.

Per ser tu i parlar dels Javis, no, perquè els Javis no t'agraden.

Sí, la Marta no és fan dels Javis i a mi això em posava una mica neguitosa, Roger, que no fos tan professional i objectiva com és sempre, tot i que és veritat que ella d'entrada ja reconeixia que no era fan dels Javis, per tant una crítica positiva de la Marta aquí té molt de valor.

Tu ja has anat a la Bola Negra? No. Et ve de gust o te l'estalviaràs?

He llegit que diuen que, o sigui, fan veure, fan la ficció que no se sabia. S'han permès licències. Se amagava que l'orca era gay, clar, això és molt mentida, si és així.

Jo t'haig de dir que hi ha gent que ha fet unes crítiques que no han vist la mateixa pel·lícula que jo. Això jo no ho he vist per enlloc, no em sembla que ho amaguin, ni res similar. Si vols, el meu pare de persona no professional, com la Marta, que sí que sap valorar les pel·lícules amb un criteri, amb molt més coneixement, per mi és una molt bona pel·lícula, no és rodona. Jo hauria tret algunes escenes o potser algunes coses una una mica òbvies, però és una bona pel·lícula, ni em sembla que estiguin pretenent descobrir res, ni explicar una cosa que mai s'ha explicat.

No, és que s'ha dit això com si els Javi s'haguessin posat la bandera de, ei, nosaltres estem descobrint que el Lorca era homosexual, però això és mentida, és a dir, ells no van de banderats d'això, ells simplement agafen això com a punt de partida per explicar una història que al final eren els homes homosexuals durant la Guerra Civil, que històricament, doncs, estava prohibit, o sigui, no se'ls deixava ser lliures, i. I que, per tant, això a Lorca també li havia pesat perquè durant molts anys no es va explicar la seva obra en contexte amb la seva homosexualitat, que és un tret bastant rellevant.

Tinc la impressió que hi ha gent que ha fet l'opinió arran de les entrevistes que han donat els Javis i no tant mirant el que efectivament explica la pel·lícula. En tot cas,

és una pel·lícula que té el mèrit, que tenen algunes pel·lícules, que la gent les vol veure al cine i no esperar-se. I això és molt mèrit. És a dir, igual que l'Odissea, de dir, ostres, aquesta l'has d'anar a veure al cine, o aquesta l'has d'anar a veure al cine. Perquè es converteix en fenomen social.

Sí, doncs l'Isla Olvidada, que per demostrar que hi ha vida més enllà de la bola negra, també l'heu d'anar a veure al cinema, perquè sempre s'ha de donar suport al cinema, en general s'ha de donar suport a les sales de cinema, sempre, perquè evidentment és una experiència molt diferent la que pots tenir tu a casa teva mirant la pel·lícula com vulguis, que ja sabeu que jo no em fico mai amb com la gent ha de veure les coses, jo simplement recomano. Aleshores, aquesta jo recomano que l'aneu a veure al cinema, perquè una cosa que fa molt bé DreamWorks, també la fa Pixar, per exemple, però Pixar els últims anys. Però Adri Murks, una cosa que fa molt bé és innovar molt en la animació. Feu un tall d'això. En el que és l'animació i aquesta pel·lícula. En lloc d'estrelles, podria ser la majoria de pelis. Què et sembla aquesta peli? Podria ser una píndola dintre de la secció. No, el que deia, que aquesta pel·lícula el que demostra és que es pot fer animació diferent. I això ja ens ho venen demostrant altres estudis, com per exemple Sony, i el punt fort per mi d'aquesta pel·lícula és precisament com juga amb els diferents tipus d'animació, com inclou l'animació japonesa, estil anime, manga, etc. Com juga amb el 2D, amb el 3D. La història és molt senzilla, al final, a mi m'agrada dir que és una mica com Resacón en Las Vegas, però per nens petits. Perquè bàsicament són dues amigues que són amigues de tota la vida, s'estan a punt de separar perquè una ha d'anar a la universitat a un altre país i l'altra es queda al país d'origen i abans de marxar un artefacte màgic les transporta a una illa misteriosa on elles desperten i no recorden res de les últimes 12 hores que han viscut. ¿Té alguna cosa de les guerreres del K-Pop? Mira, en l'estil d'animació sí, és aquest estil, una mica, i aquesta idea de posar les dones fortes protagonistes, de posar l'amistat entre dones per davant, 100% sí, recorda a les guerreres del K-Pop. Aleshores, a partir d'aquesta premissa el que fan és intentar, com a Resacón en Las Vegas, pensar o descobrir què ha passat en aquestes 12 hores que no recorden, i a partir d'aquí coneixeran personatges secundaris, etc., etc., tot per al final explicar que nosaltres som productes dels nostres records i de les nostres memòries. I juga amb aquesta idea per construir una relació d'amistat molt maca que al final t'arriba a emocionar, també rius molt perquè la comèdia està molt ben treballada, però sobretot t'arriba a emocionar perquè ens explica com a persones i explica que al final nosaltres som el producte de les nostres vivències i que sense aquests records que sovint forgem amb altres persones no som absolutament res. Com a missatge innovador tampoc ho és. No, però a vegades. És un clàssic, eh? És el que dèiem abans, a vegades no cal un gran guió, no? A vegades cal una idea molt clara, molt ben desenvolupada, i la gràcia és el com. Una mica com la bola negra. Tot està explicat. A partir de quina edat, l'Isla Perdida, si fa o no fa? Jo soc bastant fatal amb les edats perquè no soc mare. Això ho pregunta per ell. Però jo crec que sí, crec que pots anar-hi.

El tema cine té una mala experiència prèvia i no hi vol tornar el meu fill jo crec que ara ja està a l'edat a punt de 5 anys i vam anar una vegada vam haver de sortir els 10 minuts perquè estava massa fosc és mala família perquè no t'agradi el cine però clar a casa dels cuiners de vegades no menja no podem anar al cine esperem que li agradi la ràdio almenys a veure com ho

superarem potser en aquesta ho superes. Mira, amb un cinema a la fresca ho arreglaràs. Segurament que sí.

Menjant melons. La isla perdida. La recomanació de la Marta, en aquest cas, pels cines. Perdida o olvidada? Olvidada.

A mi també em passa. La isla olvidada. La isla olvidada. Jo aquesta me l'apunto, m'has convençut.

Per dinar o per sopar, la Rosa Rodón avui ens proposa anar a un lloc que a banda de menjar bé també s'hi pot beure la crem de la crem del món de l'espectacle. Avui cal Isidre.

Cal Isidre, ens hem de posar seriosos aquí al Parc Moliner. Cal Isidre és un dels temples gastronòmics que tenim a Barcelona, al Carrer de les Flors. És un restaurant fundat el 1970 per Isidre Gironès, d'aquí el nom, i Montserrat Salbó. Ara mateix, qui cuina i ho regenta és la seva filla, la Núria Gironès, i és un restaurant on hi ha passat absolutament de tot, és part de la nostra història, i s'hi segueix menjant molt i molt bé. Només un consell, no demaneu als canelons per compartir, això és un error. Jo, francament, no ho tornaré a fer mai més. Perquè te'ls vols menjar tu sola. Home, és com a Can Ferran, eh? Eren massa bons. És així. Eren massa bons i de cop allò se'n va fer curt. És l'únic retret que, en el fons, és cap a mi, no cap al restaurant. A Calisidre. Calisidre és un d'aquells llocs on feien el que ara en diem cuina de producte i cuina de temporada. Abans no s'havia de dir perquè tots els restaurants eren així. Totalment, sí. Sí, senyora. L'Isidre Gironès va ser un dels grans senyors de la buqueria, conjuntament amb noms com Ramon Cabau. Era d'aquesta gent que sabia comprar, coneixia molt bé quant tocava comprar què i com cuinar-ho, i així va acabar creant aquest temple de Ciutat Vella, un restaurant on el servei és aquell servei clàssic, extraordinari, que saben posar la distància perfecta entre la formalitat i la proximitat.

Jo hi vaig anar fa poc, vaig preguntar a Marta quina era la taula de Woody Allen. Home, per no anar-hi, no? Per no seure a la mateixa taula. Perquè ara passarem a l'apartat salseig, que és el que interessa especialment a la senyora Ferrés. A Woody Allen, ho vaig preguntar, hi va un parell de cops l'any, amb la seva dona. Fa molts anys que hi va i ja és amic personal de la família, però amic real. De fet, Calisidra, que és un restaurant extraordinari, crec que n'estan una mica tips que parlem de Woody Allen, perquè hi ha altres coses. Però clar, és que aquí també hi van celebrar, per exemple, les bodes de plata. El rei emèrit, el rei Joan Carles i la reina Sofia. També hi ha un àpat històric, que crec que va ser el segon cop que el rei va visitar Catalunya, després un cop va ser coronat rei, que va compartir taula amb Marta Ferrusola i Jordi Pujol, però aquí també hi va haver una taula, que a mi m'hagués agradat això que es gravés, amb Joan Miró, Antoni Tàpies i Eduardo Chillida.

De fet, les obres d'ara estan per tot el restaurant, hi ha quadres de Fellini, però també hi ha un Tàpies, I vaig preguntar una mica al metre si em podia dir alguna cosa més que havia passat, perquè nosaltres vivim de la xafarderia, i em va dir que allà s'havien reconciliat un actor i una actriu molt famosos, espanyols, que no em va dir el nom, però sé que posteriorment han fet carrera als Estats Units. Llavors, clar, jo necessito saber què ha passat als llocs, imaginar-m'ho, mentre em menjo els canarons. Això ho dius tu, jo no ho sé. Però que estaven enfadats. Amb qui vas pensar? Jo no ho sé, jo us ho explico perquè desconeixeu tant les persones. Però estaven enfadats, aquests? No, es veu que era a l'inici de la relació, fa molts, molts, molts anys, allò quan la cosa està inestable. El que és important és què van demanar. En qualsevol cas, visiteu Calisidre, és un d'aquells restaurants que. I han d'estar sempre superplens, no és econòmic, val uns 70 euros per cap, però és el que val en realitat als restaurants bons, als llocs on es fan el sofregit, on s'ho compren tot, on es fa des de zero, on hi ha bon producte, on es respecta la temporalitat, és el cost que té. Si ho podeu fer menys, jo el que diria és aneu menys als restaurants, però aneu a llocs bons.

Mira, quan tu estàs parlant de 70 euros i de producte, clar, tu quan vas a un restaurant, com per exemple aquest, i et posen una gamba, m'estic inventant, tu has de pensar què pagues en aquell restaurant, però què tornen amb el preu que ells han pagat per la gamba? És a dir, què t'estan tornant de producte? És com quan compres vi, no? És, per tant, ostres. I sobre Woody Allen, seria interessant saber què menja, perquè no sé si heu vist el documental, el documental aquest de la gira. Que s'allotja a l'hotel Ritz i menja fatal, i li porten truita de patates i diu que és una truita vulcanitzada. És a dir, que no t'imagines un personatge molt menjador, Woody Allen, així com altres sí.

Quedaríem impressionats de gent suposadament intel·lectual que té una cultura gastronòmica nefasta.

Vull dir que ja el veus, que Tom està prim.

Anem a fer la digestió, va.

La petita pantalla Amazon Prime Video s'hi pot veure la hipòtesis de l'amor, una esperadíssima comèdia romàntica basada en una novela que han vist tant la Marta com la Rosa.

És d'aquelles pel·lícules que és més interessant el que hi ha al darrere que la pel·lícula en si. Perquè la pel·lícula en si. Ara faré una d'aquelles expressions que li agraden a l'empar, eh? És un ñe.

Jo discrepo, però ara hi anirem. A mi m'ha semblat just. Zero ñes? Jo crec que és una bona pel·lícula del gènere que és. O sigui, en primer lloc, una rom-com, o sigui, una pel·lícula romàntica. Oh, m'agrada, deixa'm apuntar rom-com. Apunta rom-com. Rom-com. Ja sabem com acabarà, des d'abans que surti el lleó, ja sabem com acabarà. I és exactament el que esperem. Jo és el que espero d'un diumenge.

Sí, jo li espero alguna cosa més, la veritat. He de dir, com que sigui ben rodada, que el guió no sigui de riure. D'Amazon Prime. De riure involuntari. Clar, el problema principal és que és Amazon Prime. Que ja no li podem demanar moltes coses a Amazon Prime. Per què? Doncs perquè, home, la qualitat de les coses que està fent Amazon Prime i Netflix, déu-n'hi-do, s'estan coronant una miqueta. Aleshores, jo venia a explicar més que res el lío de darrere les càmeres, que és el que a mi m'interessa, perquè aquesta pel·lícula està basada en un llibre d'una escriptora que es diu Ali Hazelwood. Ali Hazelwood, com està passant amb tants altres llibres, sobretot de rom-coms, que s'estan publicant i són escriptores joves les que els publiquen, va començar escrivint fanfiction, que és un concepte que no sé si teniu dominat. El fanfiction és, per exemple, en el cas d'aquesta noia, a ella li agradava molt Star Wars. I li agradava molt l'última trilogia que es va fer de Star Wars, que si recordeu la protagonitzava un Daisy Ridley, que el seu personatge es deia Rey, i l'antagonista era Adam Driver, que el seu personatge era Kylo Ren, que era el fill de Harrison Ford, etcètera, etcètera. I ara estem parlant de la Guerra de les Galàxies. Estem parlant de la Guerra de les Galàxies. Aquest és el context de la Guerra de les Galàxies. A aquesta noia li agradava moltíssim la Guerra de les Galàxies i a ella li agradava tant que va decidir escriure ficció sobre aquests dos personatges que, si heu vist les pel·lícules de la Guerra de les Galàxies, no tenen realment una trama romàntica desenvolupada, entre altres coses perquè comencen sent antagonistes. O sigui, el fanfiction és allò que treuen personatges d'una altra ficció i s'inventen una altra història. Correcte. I no hi ha límits aquí, perquè tu pots fer un fanfiction que estigui dintre de l'univers, en aquest cas de Star Wars, o et pots inventar, jo què sé, treballant en una cafeteria o fent el que tu vulguis que facin aquests personatges. Però podríem fer-ho de Roger Escapa, per exemple? Sí, segurament hi ha fanfiction de Roger Escapa, ja ho buscarem. Ho buscarem. En qualsevol cas.

Aquesta és profe de neurociència, l'autora aquesta.

Ella va agafar el seu background de neurociència, va agafar aquests dos personatges i es va inventar una història d'un univers alternatiu en què aquests dos personatges eren un estudiant de doctorat de Biologia i un professor de Biologia de Stanford, concretament, i va fer un fanfiction d'això, que a les webs de fanfiction va tenir molt èxit, una. Editorial va veure que tenia molt èxit i li va publicar el llibre, doncs bàsicament canviant els noms i poca cosa més.

I després van venir les plataformes, que és el que estan fent

amb totes aquestes pel·lícules. Se n'ha fet aquesta pel·lícula que, si heu vist i teniu coneixement dels personatges i de les trames d'aquestes pel·lícules de Star Wars, a mi m'ha passat, se m'ha fet molt difícil diferenciar-les i separar-les perquè constantment estava pensant, ara aquest és aquest, ara aquest fa la funció d'aquest altre, que no sempre passa en moltes adaptacions de fanfiction, però en aquest cas sí que passa, I sobretot, per mi, el problema principal són els dos actors, que, pobrets meus, aquí hi ha l'altra part del salseo, que és que l'actor protagonista està casat amb l'actriu que feia de rei a la Guerra de les Galàxies. És a dir, està fent de protagonista d'una història basada en el personatge de la seva dona. Aquestes coses t'encanten, Marta. A mi m'encanta. Jo he vingut aquí a explicar-vos això perquè tingueu el context, perquè la pel·lícula després la veureu i em direu, home, Marta, doncs mira, m'he passat mitja pel·lícula mirant el mòbil. I jo diré, sí, com havia de ser. A mi el que em fa gràcia

d'aquestes adaptacions, en part, és que hi ha totes les senyores, dic senyores perquè habitualment són senyores, que s'han llegit el llibre, a vegades fins i tot diversos llibres d'aquestes sagues, i miren l'adaptació de la peli com si fos una cosa superimportant, i fan unes disquisicions veient el que han fet bé, el que no han fet bé, el que han reflectit, i són llibres bastant justets.

Si s'ha queixat la guionista de l'Odissea, que dius, escolta, una cosa, és una adaptació, deixa'ls en pau que no surtin a Usika.

Va, acabem. Passem per la Mercè Rosa Rodó en aquests dies. Fira Terra i Gust.

Sí, la Fira Terra i Gust és una fira que penso que sempre està molt ben organitzada. La fan al parc de la Ciutadella, és gratuïta, hi ha una pila d'activitats gastronòmiques, és un dels llocs on es fa gala també dels productes de proximitat, com per exemple podeu tastar els vins de Can Calopa, recordeu que a Barcelona s'hi fa vi. I després també hi ha una fantàstica selecció de restaurants on presenten platets per anar tastant, a 5 euros el platet. Hi ha el bar Pepino, que m'agrada molt, és un bar de Gràcia, un bar a vins, no sé si el coneixes, però està bé. I és d'un noi italià que fa també uns platillos de pasta molt xulos. Hi ha l'Espai Puntal, que també està superbé, el Born, el Gastro Garage del Prat, el Mascladís, el Teoric Taberna, que és un dels meus restaurants preferits. Penso que hi ha una molt bona selecció i les activitats també són xulíssimes. Per exemple, si aneu avui, un cop s'acabi el suplement, evidentment, encara podreu enganxar l'activitat que farà l'Artur Martínez, el supercuiner de Terrassa que té el Tru, i que tornarà a obrir l'Agurt ben aviat segur, o, per exemple, el nostre estimat Marc Ribas, conegut per tot Catalunya, on també hi farà una demostració de cuina. Si el voleu veure en directe, el tindreu aquesta tarda en el Terra i Gust, al Parc de la Ciutadella.

Doncs tancament de la Mercè amb la Rosa Rodón proposant-nos aquesta fira del terra i gust. Anirem tancant abans, però hem de resoldre una cosa que és molt important, que és l'enigma criminal, i avui la cosa no era fàcil.

Enigmes criminals. El franc tirador tenia l'encàrrec d'eliminar el primer ministre del Japó. Però va acabar matant per error el president de l'Uzbekistan, que era just al costat. Què ha passat?

Què? Què ha passat? Ho sé. Era la Rosa, la franc tiradora, i es va equivocar, es va pensar que era un, era l'altre. Jo crec que està rodat.

Està rodat, què vols dir? No, està arnudat. Ha fet un esternut. Ha fet un esternut i la bala no ha anat on tocava.

Entre les respostes més originals, suplementarrobacatradio.cat, avui n'hem rebut unes quantes i. La guanyadora s'emporta un xec regal per valor de 200 euros, les canviables en prop de 1.500 establiments de Catalunya adherits a la comerciada. Recordem que el franc tirador. Tenia l'encarreg d'eliminar el primer ministre del Japó, Rodolí, però va acabar matant per error el president de l'Uzbekistan, que era just al seu costat. Què ha passat? Que en part no era la Rosa. No era la Rosa. Tu, Marta, tampoc? No, jo volia tenir un record per Shinzo Abe. Ah, mira.

Aquí? Sí, va morir així. També va ser un tranquil·lador? Aquí has estat molt bé.

Gràcies. Sí, sí, sí. Aquí has estat ràpida.

Però va ser un frenetirador també? Va ser, i el van disparar.

No va ser un frenetirador, però sí. El van disparar i va morir. I si era allò.

Tots ens ha passat que et diuen l'esquerra i tu vas a la dreta.

T'has equivocat. Això em passa molt. Em para, això em passa molt. A la meva família li posa molt nerviós, això. Doncs descarteu l'ofici de frenetiradors. Diuen dreta, jo vaig a l'esquerra. La teva família.

La meva parella, la meva mare. Tots ho fan bé, menys tu. Sí, menys jo.

Ja et comprenc tant. A veure, va, que resolem la història. Jules Roura. El ministre usbec va voler correspondre a la típica reverència japonesa just en el moment del tret. Ja és mala sort perquè li hagués sortit més a compte ballar el lasgi, la dansa tradicional del seu país. Un premi per la Jules Roura, o el Jules Roura, ara no sé si és un home o és una dona. Talonari de xecs regal per valor de 200 euros, bascambiable en prop de 1.500 establiments de Catalunya adherits a la comerciada. L'enhorabona, moltes gràcies. A partir de dissabte que ve, més enigmes criminals amb la veu del Lluís Soler. Empar Moliner, ara sí, moltes gràcies. De res. Rosa Rodón, també, moltes gràcies. Adéu. Marta Ferrer, molta salut. Que vagi bé. 5 minuts per les 12, farem una pausa i es farà de nit el suplement. Qui arriba és Pablo Derqui.