Jaume Puigpelat, ramader: "A Catalunya, la pagesia és tan diversa que hem après a fer de tot"

I amb la Sole García Insua, l'Alex Torío, i a les vies de so i a la producció, dos Nils, el Nil Vía i el Nil Hernández.

En aquesta música tan alegre, que convida tant a caminar, a xerrar, anar de festa, saludem el nostre convidat. Ell és el Jaume Puigpalat. Què tal, Jaume? Hola, Empar. Has triat Xarango. Sí, sí, sí.

Sí, és un grup que crec que ens ha acompanyat des de la meva joventut i ha sigut molt, que ha fet més soroll potser la meva joventut i bé, i també són lletres que també acompanyen i molt arrelades al territori.

El Jaume Puig Palat és un jove pagès o jove agricultor, què podem dir, o ramader?

Bueno, jo crec que ara ja ho som una mica tot, perquè som un país i la pagesia és tan diversa a Catalunya que hem après a fer de tot, a ser diversos i a fer de tot.

Tu ets una generació nova, ets l'esperança, sou els joves l'esperança d'aquest sector, que hem de considerar una part de la cultura d'un país, és l'agricultura, la primera cultura és aquesta, i vens a parlar-nos del que tu fas, que és el que intentem fer en aquest podcast del TAS vertical de Catalunya Ràdio. Tu tens una explotació, Xai del Solsonès, Puig Palat es diu.

Sí, Xai de Cal Puig Palat és la nostra marca, que és la nostra masia. I bé, estem al sud del Solsonès, al municipi de la Molsosa. Que és un petit municipi que tot just ara no arribem ni a ser censats. I com una mica tota la zona del Solsonès, Para del Baix, del Berguedà, que és també anomenat el territori de les Mil Masies, perquè és una zona particular en què hi ha moltes masies, que s'han conservat molt bé els patrimonis d'aquestes unitats de masia. I bé, sí, seguim amb l'activitat. Ara tenim activitat, sempre hem tingut activitat agrícola, amb terres de cultius extensius, ramader, amb ramat d'ovelles, i llavors també una part de bosc de silvicultura. Són sempre les tres activitats fonamentals de la nostra casa i també del voltant, del palissatge que tenim.

Clar, tu deies el territori de les mil masies, són masies que s'han conservat, com tu dius, algunes masies que tenen més anys que la història dels Estats Units. Són cases de vegades de 300 anys, de vegades de més, algunes amb torre de defensa, una bellesa que també és part del patrimoni català i que s'ha de conservar també, fent-les viure. Sí, sí, en el nostre cas, mira,

l'últim document que tenim és del 1111. Uau! Com es diu la casa? Casa Puig Palat, sí. Casa Puig Palat, des de llavors, eh? Igual que el nostre cognom, sí, també tenim tota una obra genealògica des del 1370, que ha conservat la casa i amb el treball també al final de generacions. Per tant, quina generació de pagesos ets tu? Sé que ha de ser la catorzena que està registrada. La casa té documents del 1111, però el seu origen no el sabem. Per tant, estem parlant d'una casa de més de mil anys d'història, que sapiguem que estigui documentada. La catorzena generació.

Tu, a diferència potser dels teus pares i dels teus avis, has fet aquesta tria. Sí, correcte.

Sí, sí, com dèiem, potser anteriorment, potser per tradició o per obligació, sembla que les generacions antigues es veien com obligades o per la família, per la feina, no hi havia tantes oportunitats, potser com ara. Però nosaltres ja som una generació que hi som perquè ho hem triat. Ens hem pogut formar, hem pogut veure amunt, hem pogut tenir unes connexions que abans no teníem. I em queda una frase que diu el pare, que ara si. Amb les comunicacions que tenim actualment, si el president del Brasil als Estats Units s'hi vol posar, el podem trucar. Cosa que 50 anys enrere d'això no podia passar. Aquestes comunicacions també ho ha canviat tot. Però bé, és tot també adaptar-se a les activitats, també adaptar-les als temps moderns. I per això jo crec que el nostre municipi és un bon exemple de gent jove que s'ha quedat, que continua amb les activitats. I ens hem format per adaptar-les al temps modern i poder seguir-la. Com us heu format? En el meu cas, jo soc enginyer agrònom, he format a la Universitat de Lleida. Ho vas tenir clar des de sempre, eh? Sí. Des de petit. Sí, sí, sí, perquè és una cosa que vam estar de petit, que ho veus sempre.

Però n'hi ha que no ho segueixen, eh?

Exacte, n'hi ha que no ho segueixen, això que diem, no? Es formen d'una altra cosa, ho trien. Però jo crec que tothom també t'estima i té coses als seus orígens, no? Del que feia l'avi, del que feia el pare, no?

I n'hi ha que els pares els diuen, no, no, no, vés-te'n, vés-te'n. Però hem d'esperar, hem de poder fer que no us eneneu, que pugueu guanyar-vos-hi la vida, que sigui, a més a més, una feina valorada com ha de ser.

Sí, sí, sí, hem de saber trobar les eines perquè. Perquè sí, perquè tothom es pugui sentir i que també adaptar les feines del camp als temps moderns. A vegades també ho explico amb els companys. També he fet de professor a l'escola d'àrea de Solsona, també amb alumnes. Hem tingut moltes visites també a l'explotació a la Universitat de Barcelona, a través del Martí Boada, que també és un bon amic de la família, i la Roser Maneja i altres persones. Estem molt oberts a compartir la nostra activitat. I també el discurs que fem sempre és adaptar-nos als temps moderns. Jo dic que no ets un home de camp si no vas al camp cada dia, si no vas a anar-me'ls cada dia. Bé, ja t'ho regalo.

Heu de fer vacances potser també d'alguna manera, no? Heu de sortir a la nit.

Sí, i no només per nosaltres, perquè també necessites personal, necessites gent que t'ajudi i clar, la gent no vindrà a treballar al camp si li poses aquestes condicions. Doncs ens hem d'adaptar als. Els temps d'ara, amb els seus horaris, les seves vacances. I a més, és molt privilegi que per nosaltres és poder treballar a fora, amb una feina tan diversa, que un dia has d'agafar el tractor, un dia has d'anar al bestiar, un dia has d'anar al bosc.

És a dir, la gent de ciutat ha de poder gaudir del teu xai, que ara en parlarem, però tu has de poder gaudir d'anar al teatre. Un dia, i després de prendre copes. Correcte, correcte.

És una mica el que explico als alumnes, als amics. De fet, quan ja sigui continuar una activitat agrícola o ramadera o lligada al món rural, ja crear una infraestructura tant de personal com de maquinaria, que hi hagi més d'una persona. A vegades es diu, si vull sortir de la ciutat amb la meva parella anirem a la muntanya a fer el nostre negoci. Bueno, penseu-vos-ho bé, que treballeu abans amb explotació, coneixeu el món, perquè. Perquè és molta feina. A vegades la Heidi, doncs. Ha fet molt mal. No és la Heidi, anar a la muntanya, a les praderes i disfrutar. Llavors ho fan i es fot amb la castanya.

Tu tens ovelles. Sí. I són aquestes ovelles, aquests xais, els que tu vens, de quina manera? I quantes ovelles tens? Què fan?

Sí, actualment estem amb uns 800 caps de bestiar d'ovelles reproductives i llavors el que fem és gestionar una mica les parts de reproducció durant tot l'any perquè tinguem xais tot l'any, no? I llavors fem molt, tenim el certificat de venda de proximitat i venda directa i tenim un escorxador per sort pròxim que això també és un altre.

Això és molt important, això va deixar d'existir ara n'hi ha de mòbils però és a dir. No només per l'amor digne dels animals, no només per nostre sarlos que fan millor carn, sinó per tots vosaltres, no? Sí, correcte, correcte.

Per tenir escorxadors petits a les vores, en el nostre cas tenim l'escorxador de calma i d'aturar. El tenim a 15 minuts de casa, vull dir que és un privilegi. Més viatge pels animals, escorxadors grans, que també potser el tracte no és tan com un escorxador de petit, no? Tot es fa amb més carinyo. I poder conservar aquests escotxos també és fonamental per la petita pagesia, en aquest cas.

Ara parlarem de tres problemes, que jo crec que són centrals, i aquesta temporada en parlarem molt, d'aquests problemes, que són el llop, la burocràcia i el clima. Tres problemes i reptes per a tots vosaltres. Però, abans. Aquestes ovelles, que a més a més deuen fer una feina de desbrossadora natural, que necessitem? Si nosaltres volem comprar, com ho hem de fer?

Nosaltres tenim una pàgina web. Quina és? És xaiadecapoigpalat.com, que a través d'allà potser ens falta fer actualitzacions, ens falta modernitzar-la, però allà és molt important estar al dia a les xarxes. A través de les xarxes també tenim tota la fitxa, amb tots els números de telèfon, els correus, el contacte directe. Llavors nosaltres fem entrega del xai directament al client, amb restaurants, amb carrerceries. Ah, molt bé. Restaurants, carniceries, també per particulars.

També per particulars, sí. I ho porteu, dius?

Sí, o ho portem nosaltres o la mateixa carniceria també ens fa el servei de repartir-ho. Que bé. Sí, tenim les eines per poder.

I entre dos amics podem dir, va, fem avui un xai, per exemple, dos famílies.

Sí, l'únic que a nivell de productor, en el cas nostre i com passa amb la majoria, clar, ens és difícil vendre peces petites. Normalment hi ha la peça que repartim i és a partir de mig xai o un xai sencer. Llavors també a vegades es fan grups de consumidors per dir, clar. Un poder no té la nevera o el gancho el suficient per guardar un chai, no? Doncs bueno, s'organitza amb altra gent. Això és divertit, està bé. I està molt bé perquè una se'n queda més, l'altra més, o s'ho poden repartir, i llavors està bé. O llavors també els diem, doncs mira, venem chai a tal restaurant o tal escarnixeria, i que també a través d'allà el puguin aconseguir. Sens dubte la carn d'un

chai criat com el vostre és més bona, és millor.

Sí, sí, nosaltres conservem una mica el que s'ha fet sempre amb l'ovella i amb el que és el bestiar extensiu, que és sortir a pasturar cada dia. Si no, hi ha una inclemencia metronògica molt gran o no hi ha el suficient pastura fora, però la idea és que l'ovella s'alimenti dels boscos i dels camps que tenim al voltant. També és una eina d'una xarxa social molt important, perquè, clar, trobem la nostra finca i també les finques veïnes, els voltants. I fertilitzeu. Sí, serveix d'adob natural i d'estalvi d'herbicides, també de fitosanitaris, neteges del bosc, i, bueno, també és una eina com abans hi havia petits ramats d'allà arreu, ara potser com passa amb tot, tot el petit no és viable i has de t'oblidar a fer una roda com més gran de tot, no?

I això ara ens porta a la burocràcia, perquè quan parlem de xais que pasturen, que molta gent que té vinya ens ho diu, que venen a pasturar els xais quan no hi ha raïm, perquè si no, malament. Tu quan veus els xais pasturar, els que els agafaries per les potes del darrere, i són la millor talladora de desbrossadores del mercat.

Sí, sí, sí. Sí, sí, aviam, també diem l'ovella o el ramat extensiu, aviam, tampoc es menjarà un esbarrer o es menjarà un. No, no, no. No, vull dir, no farà tant la feina que una altra sobra, però si fas un tot és

fer una gestió i un control bo. És a dir, un control forestal fan, ja està, i després és això, la do, no? Sí. Aquestes són bèsties que mengen el que hi ha en els nostres boscos i ja està.

Sí, sí, que converteix aquella matèria seca amb adob, no?

És que això és el que es feia, és el que era de sentit comú.

Sí, sí, a més el bestiar o el remugant, no? És convertir un bosque, una herba que nosaltres no podem alimentar-nos, lo converteix en carn, no? Vull dir que és l'únic animal que ho pot fer, no? Una vaga que menja una herba que nosaltres no la farem, ho converteix en carn de vedell, en carn de xai, en carn de cabrit, tot el que és el bestiar extensiu, no? Vull dir que és. Excelent, això no hi ha cap ningú que ho fai.

Va, llop, burocràcia o clima, tu tries.

Xarango diu, una tarda a veure el foc, això és un privilegi, un privilegi únic que tenen la gent que viu a les masies.

Tenir foc, uau, és el luxe màxim. La llar de foc és l'emblema sempre de la casa, on ens reunim cada hivern a fer la xerrada del dia, del cap de setmana, la família, que molta família està fora, ho ha viscut a fora i torna, sempre és el lloc. És com el punt de trobada, la llara de foc, per aquests hiverns. I uns hiverns que cada cop són més calorosos, cada cop fem servir menys la llara de foc, perquè nosaltres ens trobem que el clima és un gran. El clima. És un gran condicionant pel que ve, perquè nosaltres tres temes ens quedem. Comencem per què? El llopo de l'origen, si el podem revertir els humans, el clima potser també, però potser o anem tard o ens hem de adaptar al nou clima. I que ens porta el clima a ser més resilients a l'hora de les nostres activitats. Segurament fer activitats molt més diverses. I estem en una zona que, ja ho sabem, a Catalunya ho produïm tot, produïm vi, produïm oli, produïm vedell, porc, és que podem tindre tot.

Som mar i muntanya, tenim unes verdures extraordinàries, peixos, els millors del món, marisc increïble.

Exacte, i el paisatge també ho permet fer tot, no? I llavors, jo crec que el gran repte amb el clima és poder ser resina en aquest sentit, no? Poder ser divers, com una mateixa finca, ja sigui gran o petita, tu puguis fer diverses coses, fer llenya, com fem nosaltres, fer llenya, fer xai, fer els cultius que fem, blat, ordi, principalment, colze, ferratge, doncs poder fer diverses coses perquè dir. Bueno, si en aquest any, en aquesta malaltia, sí que la malaltia pot ser diversa i això et fa ser més resistent en aquest clima. Llavors, també a través de la investigació pots trobar varietats que siguin més resistents a la sequera, més adaptades a cada zona. Perquè sí, ho veiem, està clar que la tendència del clima és augmentar la temperatura, fenòmens més paranormals, amb pluges de cop, no?

Sí, pluges de cop, i això arribarem aquí. Aquest any molts pagesos han posat cobertes els tomàquets, perquè maduraven massa d'hora, és a dir, les mongetes.

La varem a raïm, també, que tot s'ha adelantat, vull dir. Bueno, és una adaptació que entre tots, no només l'agricultor i també el ramader, perquè no, és una feina de la societat que tots ens hi puguem adaptar, perquè al final és un aliment que es produeix aquí i que tota la comunitat científica, la investigació, l'administració, òbviament, tots ens hem d'adaptar a aquest nou clima que vindrà.

Calen ajudes per fer coses que no havíem hagut de fer fins ara. Sí, correcte,

i d'aquí podem lligar l'aurogràcia, que potser d'una forma general et diria que l'aurogràcia. Hauria de canviar aquesta forma que té més de control i més de sensuïnador a una forma més d'acompanyament. És una mica tornar al que hi havia abans, que et venia un de l'administració i et preguntava quins problemes tenies o què et fa falta per anar bé, has tingut prou xais, has collit prou blat. Parlar una mica de la producció que necessita cada pagès o cada maneig que té, cada escupa, és molt específic. I poder trobar aquest punt d'acompanyament, perquè es troba la administració i ara és com, ep, ja aixeques les orelles, ja a veure què he fet malament, ja és el primer impacte. I abans era com, ostres, era diferent, potser, el tracte. I també aquesta tendència de l'intocabilitat, que diria jo, que és com el bosc no podem tocar, els animals deixem uns. És que estem tan equivocats amb això. I ara, jo soc nascut als anys 90, que són els grans incendis de Catalunya, i des que he nascut cada estiu sento la gestió forestal, la remedia extensiva, tot aquest tema va sortint cada estiu quan tenim els focs, i arriba l'hivern i tothom se n'oblida, ningú fa gestió del bosc i tornem a estar igual, no? I llavors, i en canvi veus que la tendència és a minvar l'activitat rural o agrícola o forestal, no? Perquè hi ha alguna espècie protegida o perquè hi ha. És que amb això estem

molt equivocats amb els arbres. I per això et preguntava això de la llar de foc, perquè. Oh, llenya, esteu gastant llenya. Ostres, i tant! La llenya n'hi ha molta i l'hem de gastar.

I tant. I a vegades l'impacte que fa per algú que no algú urbà, o que no pot conèixer tan amb honra, de veure un bosc tallat, de recent tallat, que ostres, quin impacte que fa.

Que ens. Porta això també al mateix, la percepció del món urbà sobre les espècies com els senglars, els cavirols, els conills, que comprometen moltíssim les collites de tothom. Sí, correcte.

I Catalunya sempre ha sigut una s'ha ajustinat tot el bosc, no? A vegades també ara que estem tan globalitzats i tan esconduts al món, no? Això ho comparem a vegades amb la deforestació de l'Amazones o amb l'idil·ligui a l'Oston dels Estats Units, però aquí no. Catalunya és un bosc que s'ha ajustinat sempre. I aquí passa al contrari, aquí hi ha forestació, aquí perdem camps agrícoles, el bosc. El bosc sempre guanya. El bosc va conquerint i tot això és continuïtat de bosc, més perill d'incendis i el que volem és que hi hagi mosaic agrícola. Camps, vinya, bosc i tot això fa de talla foc, fa un territori més viu, més dinàmic i més biodiversitat.

I aquest estiu s'ha demostrat, moltes vinyes, molts conreus han parat el foc, que no ha travessat.

Sí, correcte, i també d'administració, veus també, podem veure un gran exemple aquí en els parcs naturals, aquí al Montseny, aquí a Sant Llorenç, bueno, és. Una mica agafaré la frase que diu el pare, que és com una expropiació sense pagar, això dels pares naturals. És una crítica una mica forta, però clau és que els pares naturals, que els països han marxat tots perquè no els deixen fer res. Els camps estan abandonats, els boscos, doncs sí, clar, potser molts cartellets, molts corriols perquè hi passi la gent, però on és l'activitat humana? Al Montseny, quants països queden? Han marxat tots perquè no. Degobiats que no els deixen fer res, no es pot tocar res, i pleguen.

I això ens porta també al llop. Tenim. Jo sempre, quan us sento parlar, quan vaig a comprar, que m'agrada fer-ho, l'altre dia parlava amb un pagès que em deia que té cabres, i em deia que les cabres, si se't mor una cabra, doncs has de trucar perquè se l'emportin, etcètera. D'acord, tu no la pots llençar al bosc. Paral·lelament, hem d'alimentar els voltors artificialment perquè no tenen menjar. No té cap sentit.

Sí, sí, clar, el tema és una mica això que dèiem, no? L'acompanyament aquest que dèiem a través de l'administració, que, ostres, es vigila molt per la preservació del voltor, del llop, de l'ous, d'espècies de flora, però. I la preservació de la pagesia, de la gent que ha gestionat sempre el territori. Això és com. Nosaltres sempre estem per sota de tot això. És a dir, el llop s'ha reintroduït i és problema per vosaltres.

És a dir, tornem als contes d'abans, la caputxeta, el llop és el bosc, el llop es menja les ovelles i els caçadors salven sempre tothom.

Sí, sí, correcte. Sí que, òbviament, s'ha vist i s'ha comprovat que potser el llop serveix com de regulador de l'ecosistema. Hauria de servir per controlar la població de senglars, de cabirols, que en tenim tants. Però, clar, el llop és llest, el llop és astut, caça cada dia i si veu una espècie domèstica i no tan salvatge, anirà a atacar aquelles espècies domèstiques. I ja veiem molta problemàtica, sobretot ara al Pirineu, amb els ossos també. Els ossos també és l'altra cosa que anirà tant al Pirineu i que està afectant a tants ramaders. Però el llop ara va baixant. Nosaltres ni el pare ni l'avi ja no en havíem vist mai de llops. I ara fa dues setmanes vam tenir el tercer atac de llop amb el bestiar. I és tota una adaptació, és un canvi de maneig que hem de fer. Parlen també, es fa aquest discurs de la convivència amb el llop. És una paraula que a nosaltres a mi m'agrada conviure amb humans, entre animals. Sembla que convisca amb el veí, amb els de la Mossosa, amb els de Pinos, amb els de Calaf, de Calonge, però bueno, convivència és un animal, no? I diu, no, no, és que si té enfrontes, és que ni defensa pròpia, no? Si veiem el llop atacant el bestiar, tampoc només el podem espantar, no? Si hi ha un animal problemàtic que està sempre atacant el nostre ramat, i al final. Al final també et trenques la capa i dius, bueno, hi ha algú que està allà amb una llicència d'activitat que fa ramaderia extensiva, que fa el xai, que fa producte de proximitat i que l'ajudem i l'apoiem, inclús subvencionem des d'Europa perquè fa aquella activitat i per altra banda també tenim un llop que també l'ajudem a que s'introdueixi. Paguem tots els danys que faci el llop amb aquest bestiar, però clar, no és suficient amb això, vull dir, cap ramader vol veure cada dos per tres els seus animals morts o ferits. Cap ramader vol cobrar per les ovelles mortes, no? No, no, això no ho vol, el que vol és que et pugui tancar el bestiar i que pugui anar a dormir tranquil, perquè clar, ja ho hem vist amb aquestes ataques, és que pases, quan tens l'atac, és que pases una setmana que et vas despertant cada dos per tres. Ja t'adaptes, hi ha tecnologies hem ficat uns collars per poder veure les ovelles si es mouen molt hem de reforçar els ballats de nit gossos protectors que vam haver d'agafar bueno, fes un canvi de maneig. Que per a algú jove com jo, doncs, bueno, potser ja ho has triat i amb valentones, però amb una població rural que tenim bastant envellida, doncs aquell senyor o aquella senyora que està a punt de jubilar, diu, bueno, això fa basar el bas, això diu, doncs jo plego, o sigui, a mi m'agrada bastiar cada dos per tres.

És que ho heu de tenir fàcil, heu de poder fer una vida fàcil, i ara estàvem parlant de viviu en masies, feu una feina rural, però tots nosaltres, tots els ciutadans tenim dret a wifi, a dormir tranquils, és a dir, a les comoditats del segle XXI, hem arribat a la lluna.

Sí, correcte, i realment sí que es pot prioritzar, perquè al final. Clar, l'administració espanyol-catalana també renta les mans de dir, bueno, això és una llei europea, que hi ha una expansió del llop, que hi ha una població de llops mínima a cada territori. I amb això ens renta les mans, però clar, però sí que hem de ser responsables amb les actuacions i actuar-hi ja, no? Perquè, bueno, ara es base reguladora per fer subvencions, per fer inversions, per poder ajudar-nos, però bueno, tot això és lent, tot això costa. Avui mateix fem una reunió entre ramaders al departament. Avui mateix fem una reunió a Manresa entre ramaders. I què exposareu? Bueno, s'exposa una mica a la problemàtica dels que hem tingut atacs, doncs com han subit els atacs, quin maneig fem cadascú i com creiem que podem, o com ells creuen que podem adaptar-ho perquè puguem ser-hi tots. Però, clar, tot i així, ells també no t'asseguren d'any zero, no? I ho veiem en casos al nord d'Espanya, Astúries, Cantàbria, aquests llocs, a França també, llocs que sempre els han tingut. Bueno, ells diuen, mireu els casos d'èxit que hi ha, però realment parlant amb Ramadí dius, no, no, aquí èxit no hi ha res, no ho volem.

Perquè la diferència de bosc entre, és a dir, Europa dictamina i diu que s'ha de reintroduir el llop, però m'imagino que el nostre bosc mediterrani, que el bosc de Cantàbria són molt diferents, és a dir, teniu problemàtiques molt diferents segons d'on sigueu?

Bé, ara han fet com un curro accelerat del llop, no? Ni el pare ni l'avi ho tenien, i ara des dels atacs a través dels agents rurals, que realment ens han fet un bon acompanyament en aquest sentit, i ens anem formant, no? A veure com va el llop, ara de moment són llops solitàries, que barquen molt terreny, estura que ja tenen manades, no? O sigui, és una cosa molt diferent, no? Però bé, ells ja ens diuen, en dos o tres anys hi haurà llops a tot Catalunya i potser en cinc o sis hi haurà manades també repartides per tot arreu. Llavors, és com anem-nos preparant. No és el mateix com ataca un llop solitari, com ataca una manada. I tenen més gana, necessiten, clar, clar. Ells cacen dia sí, dia també, carn fresca i, bueno, ells diuen, no els hem de ficar al màxim de tardes possibles perquè ells vaguin a, no depredin els domèstics, vaguin salvatges, però, bueno, també. Un cop el salvatge no tingui prou menjar salvatge, aniran al domèstic. Com el senglar. De seguida ho aprenen. Ho aprenen. Tenen menjar al bosc, però se'n van als cultius. Tenen un grup de WhatsApp claríssim. Nens, cap aquí. Aquí el pagès acaba de plantar uns pesos boníssims. Avui sortim a sopar. Sí, sí, sí.

Llavors, clar, per un pagès, per un ramader, que hi hagi un llop, que hi hagi senglars. Això li suposa fer tanques, que no són barates. Li suposa posar pasto elèctric, vigilar-lo.

Sí, suposa més un cost afegit, que és el que reclamem, que, òbviament, que això a l'administració se'n faci càrrec. I més, clar, per l'altra banda, prioritzant allò, però també prioritzant la remedia extensiva. Tot això és anar cap a menys de remedia extensiva, perquè. Aquí hi ha zona de llop, aquí hi ha zona d'os. Ostres, avui no aneu a pasturar, perquè ara hem detectat que aquí hi ha molta presència. I, clar, convertim tot més intensiu. O sigui, la presència de grans abradadors, tot és més intensiu. I. Clar, justament és el que no ens cal. No ens cal, no. Si hi ha la ramaderia extensiva menys, doncs això encara ho priva més, no? I llavors, clar, jo estic.

Per tant, tu diries que la lluita contra el llop és més fàcil des de la ramaderia extensiva i no des de les petites explotacions.

Si la lluta contra el llop, al final, clar, si el llop volta per allà, tu què fas? Tancar els animals perquè no vols que te depredi el llop. Llavors ja no te la jugues a sortir. Però clar, òbviament, si tu destines la teva explotació, òbviament volem pasturar els boscos per fer una millor gestió territorial. I l'ovella, la vaca, la cabra, si té herba al bosc per menjar, per què l'hem de tancar i donar-li menjar a nosaltres? Per què l'hem de donar? Penso, és que llavors no té cap sentit. Té menjar fora de sobres, no? I llavors, per això, vull dir, clar, dues grans prioritats, el llop i la remedia extensiva, pues xoquen. O el llop i l'os, també el puc posar, perquè ara sembla que el llop és la problemàtica de nostre, però l'os també, el Pirineu, ara ja diuen que n'hi ha 120, 130. Estem en grups també, òbviament, de WhatsApps com els Portsanglars, no? Sí, sí, sí, home, clar. Amb ramaders del Pirineu, bueno, al final tots estem també en xarxa. I bueno, veus que. Veiem si algú surt a crims un altre cop. La problemàtica del Pirineu és. És que, és que, clar. I, clar, i llavors tenen altres problemes que es troben. Tens un atac de llop o dos i has sigut allà dalt, potser tens algun animal mort que no el veus, aquell ja no el podràs cobrar. Clar, vull dir, estem per fer remuneració extensiva, estem per fer carn de xai, carn de vedell de cabrit, per fer llet, també, i no volem ser policies del bosc.

I et dic una cosa, tot això canviarà quan un dia no allunyà ataquin un turista. Sí, correcte. Això passarà. Un turista, un pixapins que vagi per allà, això passarà. Un nen, això passarà.

Sí, sí, sobretot en algunes notícies a Europa que ha passat. I inclús també al Pirineu es troben alguns llocs que, inclús a nivell de turisme, tampoc saben si estan bons. Potser sí que treu gent per poder veure-los, però potser el que té una família amb nens que volen passejar. Per allà va caire o porta i dirà, ostres, pues potser me'n vaig a la Costa Dourada perquè sé que no hi ha ossos ni llops, no? Bueno, d'una manera som un país que estem molt acostumats a pujar el pedraforc amb sandàlies perquè no tenim grizzlies ni tenim. Llops salvatges en comparació amb altres llocs que quan surten al bosc mira el meu cunyat que és colombià quan va venir aquí a conèixer aquí anava al bosc amb un machete sempre aquí perquè a Colòmbia què tenen? Bueno, tenen els jaguars, tenen els. Ah, bueno, clar, clar, clar, clar. Tenen ossos també. Te vas a fer un passeig i et trobes un jaguar. I clar, aquí estem molt ben acostumats a la Hedi, no? A sortir pel bosc, anar a buscar bolets i anar molt tranquils, no? Això també és una mica canvi, a partir del nivell de societat, de dir, bueno, aniré a passejar pel bosc i em puc trobar un os, ara, no? Que també és. Bé, realment, ho volem, no ho volem, amb quina mesura? Tenim eines, dius, bé, volem tenir llocs, doncs tu posem-nos en llocs controlats, potser. Sí, per què no? Tenim boscos de sobres per a tots, no? Dius, potser, bé, tenim una situació més controlada, tenim també tecnologies que els poden controlar, es poden veure millor. Bueno, hi ha eines que crec que afavoriria que poguéssim ser-hi tots, però clar, no les apliquem i els afectats som els ramaders.

Això és una cosa que hem d'intentar. Que arribi a la gran part dels consumidors catalans que són de ciutat, que són persones compromeses, amb ganes de menjar de proximitat, és a dir, no hem de pensar que la gent de les ciutats viu d'esquena al camp i a la ramaderia.

Sí, sí, perquè a la ciutat, inclús als pobles, al final a tot arreu, obres els aixetes, surt l'aigua, vas al súper. Això hauríem d'aplaudir. Sí, vas al súper i ho trobes tot. Potser en algun moment estaria bé que dius, aquesta setmana no hi ha vedella, o aquesta setmana. Potser no hi haurà aigua potable.

Ho veurem tot molt per suposat, i el supermercat més. Agafem coses retractilades,

no té cap sentit. Sí, sí, sí. Estem acostumats a que ho tenim tot, de qualsevol moment. Però bé, crec que també hi ha una consciència, cada cop més, ho veig també amb els joves, que cada cop també es miren més el que mengen. Crec que cada cop es fa millor una educació alimentària més bona, mirar d'on ve, mirar com està fet, doncs això crec que agafa més consciència la gent del que menja i del que pren. I que siga així, que el petit productor, els productors d'aquí cada cop tinguin més protagonisme amb els mercats.

Tu ets professor, has dit, a l'escola de. Una escola agrària de Solsona. De Solsona. Sí. Els teus alumnes, diries que són vocacionals?

Sí, sí, sí. I crec que hi ha una mica de tot. Hi ha els que venen de família pagesa que volen seguir l'activitat i hi ha altres que també que venen de ciutat, d'altres llocs i que volen dedicar-s'hi. Porta-me'n un dia algun d'aquests alumnes, que m'agradaria molt. Hi ha noies també? Hi ha noies també, sí. Quin tant per cent diries? Potser un A l'escolsona fan dos cicles, el cicle rural o alimentari i el forestal. Al forestal potser ja tenim un 30% de noies i a l'agrícola potser una mica menys,

diríem 10-15%. A la pagesia, el vi, sempre hi ha hagut dones, sempre n'hi ha i sempre n'hi hauran, però està bé veure-les. Sí, sí, sí.

Està molt bé aquesta perquè es fa com una barreja de gent que, òbviament, que ve de família pagesa, que té alguns conceptes ja adquirits i ara estan ben petits, els que venen de fora és com una cosa que ells donen per suposat, i als altres els ve tot de nou, i està bé fer.

Però és molt interessant, perquè el que tria. El nou convers, el que diu jo vull ser pagès, aquest l'hem d'aplaudir molt, eh? I l'hem de posar molt fàcil.

Sí, i a vegades veus que és el que també s'hi esforça més, no? Perquè l'altre, com que ho té potser tot més encarat i tot més fàcil, el veus de sempre, en canvi el que ho tria, doncs veus que s'hi esforça més, té més interès i aquest, òbviament, aquest se l'ha d'acompanyar.

S'ha d'acompanyar, hem de pensar que aquesta gent jove pot repoblar grans zones de Catalunya que estan despoblades, pobles preciosos, cases boniques, i això és una feina molt important.

Sí, sí, els hem de saber empènyer cap aquí, perquè molts també, com passa amb altres feines, que tots al final ho acaben veient una mica turbi, complicacions burocràtiques per incorporar-se, i acaben anant cap a l'administració, acaben formant-se cap a gent rural, cap a bomber, cap a altres coses, una mica el nostre vent també és mirar-lo de dir ostres si ho feu que no sigui per les condicions si ho feu perquè sigui perquè us agrada però si realment veniu aquí per poder-vos incorporar fer una activitat ramadera o agrícola o de silvicultura ostres intenteu lluitar per això i aconseguir-ho doncs mira,

profes com tu. Però fer modern, que segur que és molt emblemàtic, ajuda molt a despertar vocacions. Aquí sempre intentem que hi hagi xumaliers, anòlegs, pagesos. Per què? Perquè ens encanta.

Sí, sí, sí. He intentat, també he fet altres, he intentat sempre, no estar sempre a vegades tancar-se a casa amb les activitats, no? A vegades, segons també la família que et toca, és com, no, no, quan ja acabes els estudis, va cap a casa a treballar i queda de frota fent a casa, no? En el meu cas he tingut una família molt oberta que m'ha ajudat a dir, ostres, vaig estar una part del temps a la Patagonia Argentina, aprenent dels sistemes d'allà.

Sempre que me'n parlen d'això, és molt diferent. És molt diferent, molt diferent. Has de venir un altre dia a explicar-nos com ho fan.

Sí. Però fes-nos en cinc cèntims. Clar, primer és l'extensió, no? Clar, clar, clar. La Patagonia. La Patagonia. Vaig a l'Argentina, estaré sis mesos i miraré una mica tot, a Buenos Aires, a la Pampa, mira tot arreu. I quan soc allà, si la Patagonia sola, ja són cinc Catalunyes, no? Clar, clar. L'extensió, clar, hi fa molt, hi fa molt. Llavors, clar, pues explotacions, tot és molt més gran, tot molt més extensiu, tot molt més salvatge, no diria jo, que aquí. I, clar, una altra història, no? O sigui, una altra història. I jo pensava, quan tornava a dir, que a vegades els meus companys que diuen, vostès viuen en una masia a un quart d'hora del poble, que sembla que viuen al col del món, no? Jo quan vaig anar allà dic, no, no, jo estic a la gola del llop. Allò és viure al cul del món, allò que fas dues hores en cotxe i no veus res, allò que veus allà unes pollancres i un home allà, un mapuche indígena o un de la Patagonia de la vida que viu allà sol, que poder no viure gent des de feia. 5 mesos, 6 mesos.

A més, els Mapuches tenen una cuina interessantíssima basada en les verdures i una llengua a preservar. Sí, sí, sí.

Va ser superinteressant. I el vehicle d'Hospital Gata era el mate. El mate, la hierba mate. Sí, sí, sí. Que al principi.

Ostres. Quan els veus, a vegades veus el tren, el metro, algú que està prenent mate, sempre tens moltes ganes de dir, deu ser boníssima.

A mi al principi em va costar, és una cosa amarga, però dic, ostres, és que veig. És la socialització. Sí, amb la feina feia molt d'assessorament amb comunitats rurals d'allà, comunitats indígenes, i clar, era com el seu vehicle d'hospitalitat, no? I ara com, clar, ells ho comparteixen el mate, ells serveixen el mate d'albans a 20. Sí, sí, sí. A vegades supes tots del mateix lloc, penso, dues o tres vegades. Totalment. Bueno, mira, jo què sé. Però bueno, mira, ja ho fregues una mica de simulant. Quan t'ho fan, quan t'ho fan, doncs acceptes, no? Sí, sí, sí, fa una experiència molt maca. I llavors també, doncs això, he fet de professor a l'escola agrària, he estat també d'enginyer amb una empresa de. De gestions regàries a porreig. He pogut fer altres coses perquè és molt ric no tancar-se. Al final sempre m'han de poder obrir la ment amb altres coses. Perquè a veure què fas tu, et sembla que podés fer el perfecte. Dius, ostres, he vist allò, allò puc adaptar aquí, allò puc posar aquí. I fer xarxa, al final també tecnològica per fer xarxa i compartir coses i experiències.

Ara, de fet, molts pagesos et diuen que estan veient sistemes de rec. D'altres llocs més desèrtics que ara han de copiar, no? Que encarren gerres, poroses, tot això, no?

Sí, sí, correcte, correcte. La globalització que potser per una banda porta coses en contra, no? Però també porta moltes coses a favor. Vull dir, poder aprendre tècniques d'altres països amb el mòbil des del sofà de casa, això l'avi no ho podia fer, no? L'avi només podia escoltar el veí i gràcies, no? Vull dir que. Això m'ha portat a això, poder aprendre els uns als altres i fer. Però igualment,

també hem d'aprendre molt dels avis, eh? Aquesta transmissió, això, un avi que li preguntes, a qui preguntaria això? I sempre et diu, què hi havia abans? O, això aquí no et viurà. I que tenen sempre raó.

Sí, correcte, correcte. Això aquí, no. Sí, si llavors tu deixes una cosa, va malament i ja t'ho deia, ja t'ho deia. Però bueno. I els hem d'escoltar, eh? Els hem d'escoltar. Perquè jo crec que ells, bueno, clar, ells, si estava, això que deia abans, ells estaven cada dia allà al peu del canó, al camp, al bestiar, o sigui, crec que ells se l'estimen més que ningú, no? Segurament les formes de maneig i de portar-ho canvien molt amb.

I se'ls ha fet molt poc homenatge a totes aquestes persones, homes i dones del camp, eh?

Molt poc homenatge. Sí, sí, sí. I com tot és que, clar, dius, com es portava el camp fa cent anys o fa mil anys? Segurament eren bastant similars. Segurament anàvem amb la mula, anàvem amb el cavall, que si s'inventa alguna eina especial, pues. Amb els anys d'història, segurament no canvia gaire les coses, però de 100 anys cap aquí, doncs clar, ha canviat tot. El que sigui el petroli, el tractor, les eines, doncs clar, ha sigut una revolució molt bèstia, no? Vull dir, segurament els avis també veurien com es porten ara les coses i dius, hòstia, però què ha passat aquí, no? Amb 50 anys aquí ha canviat tot, no? Llavors també és com passa també amb tot, no? La tecnologia avança molt de pressa i al camp també passa. També comencen a arribar uns tractors autònoms que ja poden anar sense conductor, els drons, també tot això.

Això és increïble, eh? Anem de fer un programa perquè estan fent ja controls de maduració de raïm.

I parlen de robots que colliran. Robots que collen, també. Sí, sí, clar, la tecnologia també està molt. Això. Tu ho has vist? Sí, sí, ho he vist, ho he vist. Hi ha màquines ja que són com pops que van agafant poma, espera. Tot això ve i també vindrà al camp i esperem que vingui cap a bé, que ens ajudi i que sigui bo per a tots,

per a mi, la qualitat de vida. Ara que et tinc aquí Fes que pari el temps. Deixa'm descobrir estels sobre la peça.

Una conversa amb el Jaume Puig Palat. Ell fa xai al Solsonès, ens ha explicat coses de la seva feina, del seu mestratge, ens ha promès que ens portarà algun alumne, alguna. Totes les persones que tu consideris interessants que venen aquí, ens agrada molt sentir parlar d'això. Has vingut a parlar del chai que tu vens, i ara tornarem a repetir la pàgina web, però hem parlat de moltes coses, de llops, de futur, de la Patagònia, però si algú diu, ostres, vull menjar chai, un chai cuidat com abans, que menja, que ajuda a la gestió dels boscos, què hem de fer?

Doncs amb el nostre cadastro que et dic, la pàgina web que és xaidacalpuigpalat.com, també allà surt i amb altres pàgines trobaràs les nostres direccions, els nostres telèfonos i allà fem el contacte directe i gestiona d'una setmana per l'altra, podem gestionar la comanda o com fer-ho tot. I també dic, faig propaganda del nostre, però en general ja dic, mengeu xai, doncs sí, ja només del nostre. Allà on aneu, pregunteu xai, pregunteu d'on ve, d'on és, als supermercats també mireu aquells xais a veure si és d'aquí o és de Nova Zelanda o d'Anglaterra. Ho ha de posar en el bar. Ho ha de posar, sí, sí. I a vegades no està de més, aneu a la botiguera a dir, ostres, però aquest xai, jo vull xai d'aquí, on puc trobar, no? A vegades també ets així a nivell del consumidor, o la creixeria, ostres, vull xai, no? O vull cabrit, o.

Però que no hagi viatjat 200 quilòmetres, ai, 2.000 quilòmetres. 2.000 quilòmetres, exacte. O sigui, hem de practicar el quilòmetre zero o ens extingirem.

Sí, correcte. Això és així. Correcte, correcte, i també saber el cicle, no? També a vegades s'associa la proximitat a la qualitat, dius, bueno. Hi havia alguns agricultors que dius, bueno, això que fas, aquestes pràctiques, no estan d'acord amb el que penso jo. Però dius, bueno, si és pròxim, em sembla que és més proper i pots veure com es fa o t'ho poden explicar.

Tens raó amb això, no? Pràctiques ecològiques, n'estem parlant en el teu cas, no?

És a dir. Sí, sí, correcte. Sostenible, sostenible, o sigui que tot sigui acorde a l'ús dels químics, l'ús de fertilitzants, que tot sigui acorde amb el benestar, amb el que ens marca la llei.

La llei pròpia, la nostra llei, la llei del sentit comú. La llei de l'avi,

la llei del sentit comú. Sí, els avis eren ecològics, i aprofitaven com ningú, aquesta gent. Gràcies, Jaume Puigpalat, per venir a Catalunya Ràdio des del Solsonès. T'ho agraïm moltíssim. L'entrada a Barcelona deu haver estat simpàtica.

Sí, una mica, però bueno,

quan també voltem, també ens movem, ja sabíeu on em posava. I ara gaudir de la ciutat, si estàs per aquí, i que és el que fem quan venim a la ciutat. Sí, aprofitem. Un plaer haver vingut i gràcies per convidar-me. Més vegades.