"La bola negra": està a l'altura de les expectatives?

Comença La finestra indiscreta, amb Toni de la Torre.

Benvinguts a La finestra indiscreta, el dia que arriba a les sales de cinema, La bola negra. La nova pelicula de Javier Ambrosi i Javier Calvo, que s'ha convertit ella mateixa en una gran bola. Una bola promocional que, com més s'ha anat apropant el dia de l'estrena, més grossa s'ha fet, pujant les expectatives al voltant de la pelicula. Especialment, des que van guanyar el premi a la millor direcció a Cannes. Des d'aleshores la bola ha agafat encara més velocitat, i des que és clara candidata als Oscars, ha esdevingut gegantina. Això provoca un moviment a favor de la pel·lícula, un moviment que té a veure amb el suport a la candidatura de la bola negra als Oscars i al qual sembla que s'hagi de sumar tothom. Però aquest suport, diguem-ne d'indústria i institucional, hauria de ser compatible amb una mirada crítica de la pel·lícula. Això se li afegeix que la bola negra té al seu centre un discurs polític i social en què es vol reivindicar les històries de monomosexuals reprimides al llarg de la història. I aquest discurs també pot generar una confusió entre estar d'acord amb la reivindicació i que la pel·lícula només tingui virtuts. És una confusió entre crítica cinematogràfica i opinió política que s'està donant cada cop més, potser perquè hi ha qui parla sobre cinema des d'una mirada més activista que cinematogràfica. Ha de ser possible coincidir amb el discurs de la bola negra i alhora valorar-la de forma crítica. Entre una cosa i l'altra, entre la cursa pels Oscars i el discurs social, que no passi que la bola enorme en què s'ha convertit la bola negra esclafi la possibilitat de dissentir de l'opinió majoritària a l'hora de valorar-la com a pel·lícula. Ja sabeu que la finestra indiscreta, la dissidència i el contrast d'opinions sempre són benvinguts, i el cas de la bola negra no serà una excepció.

Yo no me voy a meter en tu corazón, hijo mío. Pero de puertas para afuera, tú tienes que ser quien tienes que ser. Un hombre.

Manu Ianya, esteriporter, bona nit. Bona nit, Toni. Què tal? Bona nit. De fet, Manu, tu ja ens vas avançar la teva opinió quan vas veure la pel·lícula Canes i ja ens vas dir aleshores que tenies la sensació de ser una veu dissident davant dels vents favorables que empantaven la bola negra. Imagino que ara aquesta sensació ha augmentat.

Clar, exactament. Perquè he de començar fent aquesta confessió, no? Dir que em resulta una mica difícil analitzar la bola negra sense tenir en compte aquesta campanya mediàtica i crítica que s'ha construït al seu voltant. Des de l'estrena al Festival de Canes, la lleu de elogis molt hiperbòlics que ha generat la pel·lícula, sobretot per part de la crítica espanyola, ha generat aquest clima en el que qualsevol petita dissidència s'interpreta gairebé com una traïció a la causa del film. A més, des que Netflix la va comprar per distribuir-la als Estats Units, la campanya a favor del film ha escalat, ha escalat global, i ja és una ferma candidata, com comentaves a la introducció, Toni, a les principals nominacions, als propers Oscars, als informes que ha anat traient Variety, Hollywood Reporter, als principals mitjans de la indústria de Hollywood, la situen allà entre 6-10 nominacions molt probables. I, de fet. Fa uns dies que estava al Festival de Venècia i parlava amb periodistes estrangers i agents de premsa internacionals, em deien que la bola negra ja té garantit aquest èxit rotund a escala global. Un èxit sorgit, des del meu punt de vista, de l'astúcia amb la que els Javis apel·len a la memòria de Federico García Lorca, aquest artista universal, per construir una obra que, des del meu punt de vista, combina amb gran habilitat un llagat propi i una vocació popular molt propera a a un cert sentimentalisme de Hollywood.

Jo vull començar, diguéssim, ja poso les cartes sobre la taula, dic que és una pel·lícula que en general, en termes generals, m'ha agradat bastant, i que, com ja comentaves tu a la introducció, Toni, té tot un pes polític que no se li pot negar, i en aquest sentit, crec que també, en un moment com l'actual, crec que per mi és una cosa valuosa que arribi una pel·lícula com aquesta, amb la força amb la qual arriba, perquè, a més, evidentment parla de lluites i d'una certa causa, diguéssim, no només parlem de qüestions com la homosexualitat i la lluita de la homosexualitat, sinó també, diguéssim, al final, una lluita gairebé antifeixista o directament pacifista, que em sembla que és, si no és el mateix, en qualsevol cas, jo diria que és important, i més enllà d'això també, en termes cinematogràfics, a mi sí que és una pel·lícula que m'ha agradat. Crec també que passa una cosa, i que de fet a mi em va cridar molt l'atenció, i especialment després de veure la pel·lícula, que és aquesta no només secció oficial a Canes, sinó un premi a la millor direcció, que en general el que s'entén que es valora en un premi a la direcció és una certa gosadia, una certa mà, diguéssim, que s'allunya una miqueta del que seria. El més canònico, el més mainstream, el que comentava el Manu, d'aquesta vocació allunyar-se una miqueta de certs tics de Hollywood. Jo crec que això pot causar una certa confusió a l'hora d'estimar i valorar aquesta pel·lícula. Per tant, jo diria que, d'entrada, ara seguirem profundament.

Ara anirem en detall, perquè, fet aquesta prèvia, podríem dir, sobre les expectatives que ha generat la pel·lícula, que em sembla que ja és molt difícil de separar-les de la pel·lícula en si mateixa, expliquem una mica quina és la proposta de La bola negra. La idea, com deia el Manu és apel·lar a la memòria de Federico García Lorca a partir d'una obra de teatre que ell va deixar inacabada, només se'n conserva en quatre pàgines, va començar a treballar-hi l'any 1936 i va ser assassinat aquell mateix any. La pel·lícula treballa amb tres línies temporals. Tenim l'any 1937, És a dir, un any després de la mort de l'orca, en plena Guerra Civil, tenim l'any 1932, que és quan està ambientada l'obra de teatre de l'orca i, per tant, és una trama que és ficció. I tenim el 2017, en l'època contemporània, on hi ha la història creada, pel meu parer, per unir les anteriors i lligar també tota la història amb el present. Aleshores, ja en aquesta proposta de tres línies temporals crec que es pot veure que La bola negra és una pel·lícula ambiciosa i que es vol presentar com una gran èpica davant l'espectador, una èpica sobre, ho hem dit, la repressió de l'homosexualitat i el dolor que aquesta repressió ha provocat durant dècades, que és, bàsicament, el que tenen en comú les històries que s'expliquen en aquestes tres trames. Creieu que seran sortit en la construcció d'aquest aparell narratiu? Perquè a mi, personalment, trobo que hi ha moments, especialment el segon acte de la pel·lícula, on tota aquesta construcció, tot aquest aparell narratiu, s'enfonsa una mica sobre

el seu propi pes. És possible. Comparteixo amb tu aquesta impressió d'estar davant d'una obra una mica irregular. Tot i que he de reconèixer que per mi el més meritori de la proposta de La bola negra és justament aquesta ambició desfermada que demostren els Javis, uns directors que no tenen prou en representar un únic període històric. I han de conquerir tres. A més, plantegen l'abordatge a cada un d'aquests tres temps abraçant el que jo definiria com discursos fílmics diferents. Tres registres fílmics. Jo aniré en ordre cronològic, d'acord? Ah, perquè. Perfecte, comences pel 32. Sí, començo pel 32. La part dedicada al 1932, que és aquesta que aboca a l'orca d'una manera més directa i des de la ficció, té un punt marcadament alegòric, que trenca amb la lògica realista per abraçar, suposadament, una certa poètica lorquiana, sempre amb aquest punt èpic. Suposadament, Manu. Bueno, jo crec que hi ha aquí un access, un maniarisme. Òbviament, a l'Orca hi havia un maniarisme i un cert access, però jo crec que aquí els codis amb els que treballen els Javis potser són més estandaritzats que profundament genuïns com passava amb l'Orca. Clar, és que és molt difícil el que intenten fer.

Després ja hi anirem, però el que intenten fer d'agafar una obra de Lorca i recrear-la i continuar-la i acabar-la,

vull dir, el repte. És molt agosarat. Després, tenim la part de 1937, que per mi es mou en les coordenades de la ficció històrica més ortodoxa, més clàssica, malgrat que té algunes fugues líriques que en aquest cas he de dir que sí que en funcionen força bé. Per exemple, la manera que tenen els Javis de fagocitar l'imaginari militar feixista i reconvertir-lo en una espècie de celebració queer, no dels cossos dels soldats feixistes de sobte convertits en territori de desig, això m'interessa moltíssim. Però també he de dir que em sembla un homenatge o una còpia, fins i tot força flagrant, del que va fer la directora francesa Claire Denis. A la gran obra mestra, Votre Bail, considerada la sisena millor pel·lícula de la història del cinema, segons la llista més oficial de millors pelis

de la història, que és la de Siren Sound. És evident que homenatge, inspiració, plagi, li pots donar el nom que vulguis,

però això ja. És força clar. I després, per últim, tenim aquesta part més actual, la que transcorre el 2017, on es pot percebre amb més claredat la marcada influència de Pedro Almodóvar. Sobretot en l'abordatge, aquesta espècie de melodrama que, combinat amb elements sentimentals, familiars. En aquest bloc de la pel·lícula, jo tinc la impressió que els Javis cauen en una relectura una miqueta superficial i no massa enginyosa de l'aproximació d'Almodóvar a la idea de vulgaritat. Això no vull dir que l'aproximació a la vulgaritat no sigui interessant. De fet, tenim tota aquesta història de cinema supersiu, del Modóver a John Waters, on treballen la vulgaritat d'una manera meravellosa. Però jo crec que la vulgaritat, perquè funcioni, ha de ser autènticament trencadora, irreverent. I aquí en molts moments sento que. El retrat o la representació condueix més cap a alguna cosa esperpèntica, una espècie de circ d'improperis i bratolades, sobretot en l'aparició del personatge de Lola Dueñas, que a mi no m'ha acabat de funcionar. Sé, per exemple, que el Tarik això.

Discrepa, discrepa, discrepa, tira, tira. No, no, simplement, a mi sí que em funciona en aquest cas, tota aquesta aparició i tota aquesta, de fet, aquesta primera part, o aquesta part, diguéssim, actual, sí que em funciona a tots nivells. I ara que comentaves, Manu, aquesta, diguem, aquests registres diferents, fa poc parlàvem del Ser querido, una altra pel·lícula que s'ha quedat, ja no anirà als Oscars però s'ha quedat com una mica a les portes i també parlàvem d'aquesta diversitat de registres que a mi en aquest cas crec que funciona millor en la pel·lícula aquesta de la bola negra perquè té més sentit que la de El ser querido.

I ara estava pensant aquesta idea de la diversitat de registres l'any passat vam comentar aquesta pel·lícula xinesa Resurrection una gran obra molt ambiciosa amb molts registres diferents, vull dir, això pot. Pot funcionar molt bé. Resurrection estava estructurada

de forma episodica. Clar, per blocs. I aquí tenim una barreja. I entenc que el teu argument, Manu, és que la barreja no funciona,

és caòtica. És que em sembla que al final aquesta taranyina intrahistòrica que van construint els Javis. Per mi, cada una de les històries o de les parts acaba d'alguna manera neutralitzant o marmant, opacant la força de les altres. I a mesura que avança la pel·lícula, a més, perquè tot camina cap a una espècie de clímax molt grandiloquent i molt emocionant, em sembla que al final, la recta final és una mica batibull d'elements de les tres parts que a mi em va costar d'empassar,

he de dir. Veus, jo no hi estic d'acord. Trobo que, encara que tinguin registres diferents, trobo que està ben trobat i que trobo justament que la barreja és una cosa que funciona. Amb el que jo tinc més pegues o hi trobo més problemes és en com s'ha fet aquesta barreja. Penso que de la barreja hi ha un moment que barrejar en les diferents trames la pelicula hi ha un punt en el que perd tensió, perd ritme hi ha un moment que es torna una mica flàxida, ser una pelicula tan èpica que comença a més d'una manera tan atronadora i que puja tant, hi ha un moment que la cosa es desmunta una mica i penso que té a veure amb com s'han dosificat aquestes tres històries i aquests tres registres però vaja, entenc perfectament el que dius Manu, seria interessant de fet a veure una peli amb només un o dos registres i una de les històries, però vaja, no és el que han volgut fer els directors.

A mi em passa que precisament aquesta és veritat que, clar, és una pel·lícula en general molt irregular, inevitablement irregular, però sí que crec que. De fet, estic bastant en desacord amb el que comentes, Manu, que d'alguna manera una boicoteja l'altra, aquestes trames, i jo crec que es retroalimenten l'una a l'altra, i a més dialoguen d'una manera, sobretot al principi, és veritat que després no sempre funciona igual, però van creixent mutuament, van fer-se créixer mutuament, no? A més, la manera de transicionar d'una trama a una altra crec que és intel·ligent. No la trobo subratllada, sinó que va a partir de petits desconcerts, tu vas entrant en les tres trames trenades. També crec que ho fa d'una manera A mi m'interessa molt i m'agrada molt aquesta història que té a veure amb el present, el 2017, perquè a més el personatge principal el que fa és començar a estar a Grècia i està investigant sobre unes músiques antigues de principis de segle XX a Grècia que parlen també de la qüestió queer, etc. I el que fa, no només això, sinó també la relació que té amb la seva parella, la relació que té amb la seva mare. Jo crec que d'alguna manera i a més amb una subtilesa que no sempre li veiem als Javis al llarg de tota la pel·lícula, vas entenent totes les lluites passades, per on han passat i per què han portat aquests personatges a ser com són avui. Totes les ferides obertes, totes les petites escletxes que encara no estan curades d'una lluita que segueix vigent.

Ostres, m'ha sorprès que facis servir la paraula subtilesa. A mi també.

No, però precisament crec que. En aquesta trama? Sí, i a més, evidentment, estem parlant d'una cosa molt específica, d'un país molt específic, d'una lluita molt específica, i crec que precisament al principi troba un context prou alegòric com perquè no estigui el personatge a Espanya investigant una cosa, sinó que és gairebé una cosa que li ve accidental. Crec que tot aquest inici. Evidentment, no defensaria ni posaria com a adjectiu definitiu d'aquesta pel·lícula la subtilesa, però sí que aquestes primeres subtilés, inclús les representacions sexuals del principi, com un sexe gairebé desencantat, en fi, crec que tota la part

inicial és molt interessant. Ho estic veient i, de fet, m'ha sorprès perquè associar els Javis amb subtil és una cosa que crea com una dissonància molt forta. És curiós perquè a mi, justament, la trama del 2017, del present, És la que menys m'ha convençut, però crec que per motius que no tenen res a veure amb els teus, Tarek, sinó perquè penso que en aquest aparell narratiu que volien fer, la del present acaba fent una mica d'apega, és el que uneix tota la resta, i penso que perquè té aquesta funció, que és una funció que les altres dues no tenen, hi ha alguns moments que s'allarga artificialment. En canvi, a vosaltres, la que no us ha convençut, estic intuint, és la del 1932. És la que us ha convençut menys?

No, a mi la que m'ha convençut. Jo estic amb tu. La que m'ha convençut menys és l'actual. També té alguns episodis que a mi no funcionen gens. Tota l'aparició de Glenn Close i la idea d'utilitzar una hispanista estatunidenca per, de sobte, posar en valor aquesta

investigació històrica. Clar, és que tot això jo veig ortopèdic. I té un punt que necessitem explicar això i aquest personatge d'aquí per aquest motiu.

Simplement necessitem una gran estrella de Hollywood, de sobte, per crear aquest vincle amb un cert imaginari. No parlo d'oportunisme estratègic, sinó de vincle, de connexió amb aquell món, amb aquell discurs fílmic més hollywoodbià. En tot cas, els tres estem d'acord

en que no funcionen igual de bé, les tres trames, i això penso que és revelador.

Sí, però jo crec que tot respon al final a que és una pel·lícula que té la seva pròpia recerca. Evidentment, es troba en que és un cineasta molt respectat, que Netflix els ha vist cert potencial, produeix, al modo de dir, té tota una sèrie de condicionants per ser un cavall guanyador. I en aquest sentit, clar, hi ha una sèrie d'elements, com la Glenn Close, que segurament. Són més fruit de coses extracinematogràfiques, potser, que de la pròpia necessitat de la pel·lícula. Però jo crec que, com a pel·lícula, és imperfecta, i això sabeu que sempre ho valoro, perquè té una recerca. Igual que, de fet, les tres línies temporals tenen una recerca. I crec que, evidentment, és irregular i, per tant, imperfecta, però m'interessa molt aquesta recerca que fa el personatge de 2017 cap al seu passat. La recerca que fa el personatge de 1937 o els personatges de 1937 cap a una certa llibertat, cap a una certa recerca d'una lluita social, la recerca que fa el personatge de 1932 cap a la seva pròpia sexualitat, és a dir, tot plegat té un sentit que jo li valoro molt més que les imperfeccions que li vas detectant al llarg del drama.

Jo només dues cosetes per parlar de grans moments i moments que no funcionen tan bé. Si hagués d'escollir una part, la part que més m'agrada és l'inici de la part de ficció dins de la ficció. Tot l'inici de la part alegòrica em semblava molt, molt prometedora. Vols dir el que havia escrit l'orca. Exacto. Casualitat. La segona qüestió que vull dir és que estem mencionant força a Netflix, però s'ha de dir que la primera persona que aposta molt fort per aquesta pel·lícula és Thierry Fremont, el director del festival de Cannes, que quan arribem a Cannes, recordo el maig, ja hi havia el ronron de que La bola negra era la favorita de Fremont del festival, i després la compra Netflix i ara s'ha convertit en aquest èxit global.

Ara que el Manu parlava d'aquesta primera part de la trama que podíem deduir que potser era més mèrit de les quatre pàgines de l'Horca, què en penseu de la relació amb l'obra de l'Horca? Perquè és un homenatge o una reivindicació, però clar, es basa en apropar-se a una obra inacabada. I gosar acabar-la. I en això he trobat que s'assembla a l'Odissea, l'Odissea que serà probablement la seva gran contrincant als Oscars. És a dir, Nolan va tenir la gosadia d'agafar un clàssic universal com els poemes d'Homer i portar-los al seu terreny, i Javier Calvo i Javier Ambrosia han fet quelcom similar amb l'Orca, amb l'afegit que han fet, per dir-ho d'una manera ràpida, fan fiction, una mica, basant-se en l'obra del poeta. Jo ho trobo arriscat, sobretot, perquè aquesta part. La part que ells ficcionen, és a dir, no la part que deia al mano del principi, sinó cap al final, la part ficcionada, trobo que no és gaire reaixida, i aleshores, clar, agafar una obra de l'Horca, atrevir-te a tirar-la endavant, a completar-la, diguéssim, i que, almenys a mi, personalment, trobo que no està a l'alçada del que jo m'imaginaria que faria l'Horca,

Bueno, és un risc important. Sí, és un gran risc. Trobo molt acertada aquesta comparativa entre el que està passant amb la bola negra i el que va passar, el que és l'odissea de Nolan. És veritat que són dues pel·lícules que prenen un gran referent i el porten al seu territori i en aquest sentit no puc estar més a favor de cineastes que amb molta seguretat i amb molta energia s'apropien d'un gran referent i el fan seu. En aquest sentit no tinc un argument massa més sòlid per criticar com els Javi s'apropien de l'orca que dir que em sembla que no és massa fina la manera que tenen de completar l'univers lorquià i de fer-lo més gran perquè és veritat que en l'orca està l'esperit popular, està un cert maniarisme, està l'ambició i la denúncia i s'ha de reconèixer que els hobbies abracen tots aquests arguments, totes aquestes idees. Sí que és veritat que a mi em costa una mica, m'estic repetint, però em costa una mica aquest equilibri o càlcul que fan de treballar amb un imaginari almodovarià, introduir-hi unes pinzellades del que per mi és un sentimentalisme una mica hollywoodià, Però bé, he de reconèixer el mèrit dels Javis com reconec el mèrit de Nolan a l'hora de fer seva l'Odissea. Jo, en el meu cas,

prefereixo aquest atreviment, diguéssim, en nom de la memòria de l'orca, evidentment, diguéssim, una figura capital, que hagués pogut ser un excés de reverència, no? I en aquest sentit també prefereixo molt aquesta exuberància dels Javis que una mica la solemnitat patològica, diria, de Nolan, no? És que l'Odissea no em va agradar gens a tu. Cada vegada una mica menys. Va baixant pel tobogán.

Estic molt en contra, eh? Jo soc molt de l'Odissea.

Sí, però ara continuem centrant-nos en la bola negra. I parlant de referències, també em va fer pensar una miqueta en Hamnet, en el sentit que. Reflexionar una mica de com ressona la vida d'un gran creador en la seva obra i també com ressona la seva obra en nosaltres. I crec que en aquest sentit també és un exercici interessant. El personatge que fa Penélope Cruz en la pel·lícula, hi ha una frase que diu que el travestisme és la fantasia de la possibilitat, I jo diria que, en certa manera, La bola negra és una mica una pel·lícula travesti, perquè no s'apropia de l'orca, sinó que d'alguna manera es vesteix d'ell, encara que sigui amb registres contemporanis. I, evidentment, amb un estil molt més mainstream. Evidentment, els Javis ningú pretén que sigui l'orca, crec que ells tampoc pretenen ser l'orca, però fa una cosa que, i ja citant una tercera pel·lícula, que feia, per exemple, Tarantino a Once Upon a Time in Hollywood, que era fer un final molt tràgic d'una història que tots coneixem, donar-li un punt que, com a mínim, a través dels seus registres, però sí una miqueta menys tràgica, perquè al final, de totes maneres, parlant de l'orca, també parles d'aquest país, d'Espanya.

Absolutament, i m'agrada aquesta idea de la bola negra com a pel·lícula que es trasbasteix de l'orca.

Ara parlaves de la Penélope Cruz. La seva aparició, què?

A mi em sembla increïble, espectacular. Fa seva la pel·lícula, diria, en un parell d'escenes. Ella demostra tota aquesta presència i autoritat fílmica que ha anat guanyant amb els anys. El seu rol de reina del cabaret a la ficció de la bola negra, de fet, pot remetre el seu paper de diva juvenil, a la pel·lícula La niña de tus ojos, aquesta pel·lícula històrica i antifeixista que va dirigir el Fernando Trueba l'any 1998, però és superinteressant comparar aquests dos papers i veure com ha anat creixent Penélope en quant a registres i força expressiva. La seva innocència del passat, d'aquells temps de La niña de tus ojos, ha donat pas a una fundària dramàtica que per mi és molt, molt punyent. A la bola negra ella és la veu de la consciència respecte a aquests mals del feixisme.

Clar, sense explicar gaire res del seu paper, entra ella a la pelicula com un tro, diguéssim. Totalment. I en part és mèrit d'ella, però no creieu que en part també és perquè justament a la pelicula s'hi troba a faltar una mica aquest carisma, aquesta força de gran actriu que aporta ella? És que hi ha un altre paral·lelisme que podríem fer amb l'Odissea. Crec que són dues pel·lícules que també tenen en comú el fet de tenir aquesta ambició de ser grandioses, que se'n passen una mica l'espectador a la sala. I crec que també tenen en comú el fet que la pel·lícula sigui gran fa que les interpretacions de les dues pel·lícules no siguin el més meritori o no siguin el més memorable. O directament passin bastant desapercebudes. És a dir, que tot el que t'està ensenyant, tot el que t'està posant sobre la pel·lícula, a nivell estètic, especialment, passa per sobre del talent individual del repartiment.

Jo estic bastant d'acord, és veritat, tot i que aquí jo crec que sí que. Clar, és una pel·lícula molt coral i, a més, amb molts noms propis, potents i tal, però és veritat que estan tots una mica llimats o part d'ells. Jo, molt, crec que en contra del que comentava el Manu. Però jo sí que sóc. Primer, em va agradar molt el personatge de Carlos González, crec que fa un paper, diguéssim, el paper aquest contemporani, que em sembla molt interessant també, perquè inclús físicament i el que representa el seu personatge està molt allunyat dels protagonistes de les pel·lícules de qualsevol lloc i de qualsevol provinència i de més que veiem normalment. Però també m'agrada molt el personatge de Lola Dueñas i aquesta cosa esperpèntica, inclús caricaturesca, i aquestes escenes absolutament melodramàtiques, i sí, absolutament al modo variades, em sembla que funciona una miqueta com Penélope Cruz en la trama del 37. Crec que dona un punt en el qual, potser fins i tot si no t'interessa especialment el que està passant, donen energia. I a més, en aquest sentit, crec que Lola Dueñas. És increïble.

No, t'ha encantat? Sí, sí, sí.

T'he de dir que aquí estàs, Paula. A veure, jo he de dir. Jo he de dir que el seu personatge és una mica un pagot, però, objectivament, són grans moments d'energia actoral. Això és innegable. Crec que hi ha aquests grans moments, però, al final, estic d'acord amb tu, Toni, que, potser, a nivell global, la interpretació no és el que més destacaria de la pel·lícula. De fet,

una de les coses que més destacen, per contra, és la creació d'imatges úniques. És una pel·lícula que, Bueno, ja es veu. Posarem com a exemple, un exemple que tots els oients poden tenir al cap, perquè és el pòster de la pel·lícula, que és una escena que veiem directament a la pel·lícula, que és una escultura, una escultura de Sant Sebastià, que és una icona LGTBI, atrevessada per fletxes roses, i a sobre de l'estàtua, el personatge que interpreta la guitarrica de la Fuente, també pintant de rosa. Aquestes imatges, que tenen tanta força, no només aquestes, sinó unes quantes més, són el punt fort de la pel·lícula?

Per mi si hi ha imatges molt poderoses ho he comentat abans aquesta imatge dels soldats feixistes de sobte convertits en font de desig d'expressió i desig homosexual em semblen imatges molt poderoses jo vaig veure la pel·lícula fa 4 mesos i he de dir que arrossego alguna d'aquestes imatges en el meu imaginari potser això potser per mi és una pel·lícula de grans moments que més un conjunt equilibrat.

Jo crec que ho has dit molt bé, Toni, que hi ha una qüestió iconogràfica molt deliberada, i no només dins de les pròpies fotogrames de la pròpia pel·lícula, sinó també a fora, tota la cartelleria, tota la dimensió estètica, i crec que té a veure amb una cosa que, de fet, de nou fa referència a Hollywood, que és que és una pel·lícula amb dos crèdits. Diguéssim, dos membres de l'equip molt destacats, un que és el director d'art, que és l'Oriol Guardiola, que és el que, diguéssim, té tot a veure amb el que és l'escenografia i la posada en escena davant de càmera, però a dalt d'ell hi ha el Roger Vallés, que és dissenyador de producció, que jo crec que té una mirada que té molt a veure no només amb el que hi ha davant de càmera, sinó amb tota l'estètica que el rodegi. Crec que en aquest sentit està tot molt pensat i molt ben empaquetat, diguéssim.

Clar, aquestes imatges que són tan potents, de fet, estan alineades amb el discurs, perquè el discurs és el contrari de subtil, és un discurs molt directe, que enfatitza molt. A mi en alguns moments us he de dir que trobava que m'estava subratllant massa el que volia dir la pel·lícula, però clar, segurament hi haurà espectadors que com a mi diran, d'acord, no cal que m'ho expliquis tot, que et porta una mica massa de la mà, però la intenció d'ells, de fet, és, bueno, és molt propi d'ells, eh?, posar el discurs sobre la taula amb un cop de puny, sobre la taula que acompanya

les imatges. Sí, sí, sí, no, no. Quan deia al principi que em semblava que hi havia algunes escenes interessants per subtils, evidentment, no. Evidentment, no hi ha res de subtil en general a la pel·lícula. I, de fet, hi ha un moment que per mi sí que li passa excés de factura, que és el moment que veiem l'orca en persona, en aquest moment, però sí. És una pel·lícula que crec que en cap moment pretén ser subtil, tampoc.

Ara que hem desplegat sobre la taula els diferents aspectes de la pel·lícula, quina és la valoració que feu de la pel·lícula? Us sembla una de les millors pel·lícules de l'any? Li donaríeu l'Òscar? A veure, jo no li donaria l'Oscar,

però és que en general mai li donaria l'Oscar a la pel·lícula que guanya l'Oscar. I en aquest cas, si hagués de triar entre les favorites de l'Oscar, que també hi ha l'Odissea, Proyecto Salvación i demés, sí, jo li donaria l'Oscar a La bola negra. N'hi ha moltes altres de l'any que no m'han agradat més.

Sí, jo encara estic esperant la gran pel·lícula espanyola o catalana, en particular catalana d'aquest any. Encara estic esperant. I si hagués de cantar-me hipotèticament per una favorita de Carles Oscar, jo seria una miqueta més de l'equip de l'Odissea.

Tu estàs més amb l'Odissea, eh? Però recordeu que vam fer un top 10, diria que devia ser, a la temporada passada, però el devíem fer, no sé, em sembla que a l'abril, potser, vam dir quines són les millors pel·lícules que s'han estrenat fins ara al 2026. En aquest top 10, ara entraria a la bola negra?

Per mi difícil jo en tot cas cap a baix de

tot però és que ni l'odissa ni la bola negra i jo

doncs aquesta és la nostra valoració de la bola negra que ha arribat avui als cinemes i de la que segur se continuarà parlant moltíssim perquè crec que ha quedat bastant clar que és que té molt molt molt contingut i moltes capes per tallar i per analitzar ens agraden

les pel·lícules que tenen coses a dir. La finestra indiscreta, amb Toni de la Torre.

Us he tirat la pregunta així molt ràpid d'on la col·locaríeu en el top 10, però hem de refrescar també. A vosaltres mateixos, crec, i als oients, quines pel·lícules hi havia en el top 10? Perquè la número 1 hi havia. La Gent Secret. Obra mestra. Per exemple. Maravillosa. Millor que la bola negra. Ara farem això.

Millor que la bola negra, sí o no. La Gent Secret. Sí.

Amarga Navidad. Clar, jo abans he dit que no tenia peli espanyola de l'any i per mi és millor, Almodóvar. Per mi també. Nobel Bach.

Linklater. Tim Linklater.

A favor de Linklater. Resurrection. A veure, crec que és millor pel·lícula segurament Resurrection, però jo en aquest cas prefereixo La bola negra. Resurrection em va enfadar extremadament.

Un poeta. Insuperable. Un poeta. Doncs ha quedat clar, no? No, no, continuem amb la llista, però ha quedat clar. En tot cas, continuem amb les estrenes perquè.

Mira, però una pel·lícula que situaria una mica el nivell Bola Negra, per mi, seria Hamnet, per exemple. Hamnet estaria al nivell de la Bola Negra. Per mi sí, la situaria una mica al mateix nivell.

Molt bé, ha quedat claríssim. Anem ara a la resta d'estrenes, ara a plataformes, perquè avui Russell Crowe ha estrenat directament a Netflix una pel·lícula titulada Anna Bomber.

És una pel·lícula que recupera, de fet, un dels casos criminals més famosos dels Estats Units, és el cas de Ted Kaczynski, un prodigy de les matemàtiques que va estudiar a Harvard, però va acabar abandonant la seva carrera acadèmica, es va aïllar en una cabana, i entre el 1978 i 1995 va enviar i col·locar bombes contra persones relacionades amb el món acadèmic, empreses, el món de les empreses tecnològiques, se'l coneixia com a Anna Bamber, Tenia un manifest on explicava les motivacions dels atacs i la nova pelicula se centra en el seu procés de radicalització. Jacob Tremblay interpreta a Ted Kaczynski i a Russell Crowe interpreta a un professor de Harvard que va dur a terme una sèrie d'experiments psicològics que, segons la pelicula, van ser clau en tot el que passaria després.

Eres el candidat perfecto. Sí, lo eres. Hay algo especial sobre ti y es exactamente lo que estamos buscando. Dado que solo tienes 16 años, necesitaremos la permisión de tus padres. ¿Tienes algún problema con eso?

Jo he de començar dient que la pel·lícula m'ha interessat més del que m'imaginava. Tot i així, iniciaré el meu comentari amb dues qüestions que crec que són problemàtiques per la pel·lícula. A veure. La primera és que, clar, estem a l'àmbit de Netflix, i a Netflix trobem una obra capital en l'àmbit de l'aproximació a la psicopatia, que és Mindhunter, de David Fincher. I realment jo crec que això és un privilegi per Netflix, tenir aquesta sèrie, però també una pedra a la sabata, perquè aleshores tota producció, sèrie o pel·lícula sobre el món dels psicòpates s'ha de comparar directament amb Mindhunter i fa molt mal. I una bomber és bastant estàndard en termes estètics. És curiós perquè venim de la bola negra,

que és justament el contrari. És a dir, La bola negra és una pel·lícula amb molta personalitat, i en canvi aquí tens justament el problema d'Anna Bomber, és que la personalitat és inexistent.

I hi ha una altra connexió amb La bola negra, que és el fet d'una pel·lícula partida en diferents relats de diferents èpoques. Sí, és veritat, hi ha dos eixos temporals, hi ha el passat i hi ha el present.

El passat on ell passa per aquests experiments psicològics. I el present dins de la història,

que és quan l'FBI l'està capturant. Exacte. Final de la dècada dels 50, finals dels 90. I per mi, en aquest cas, sí que són dues històries que no combinen massa bé. O realment no tens la impressió que una història estigui afegint massa cosa a l'altra. Són com dues pel·lícules que podrien funcionar de manera completament autònoma. Això realment a la bola negra no passa, per exemple. No, això no. I en aquest cas, entre aquestes dues pel·lícules, és veritat que la més moderna, la trama de finals dels 90, té l'interès de que és un thriller d'investigació que pot tenir alguna connexió amb el silenci dels anyells, el que fa la Shailene Woodley pot remetre al que va fer la Jodie Foster, la pel·lícula de Jonathan Demme, però amb menys energia, amb menys força. El que m'ha interessat de la pel·lícula és la trama pretèrita, la històrica.

Ah, però perquè és la que t'interessa, perquè tu menciones El silenci de les anyelles, però és que, de fet, d'aquest personatge se'n va fer una sèrie, que es de Manhattan Abomber, amb Paul Bettany, si no recordo malament. I clar, justament, estava molt ben feta, hi havia molta adrenalina, hi havia molta tensió, i justament la part de la captura i interrogatori, o sigui, tota aquesta part estava molt ben treballada. Aleshores, això, diguéssim, és un 50% d'aquesta peli. I no gaire reixit. Aleshores, l'altre 50%, al final, és el que pot arribar a tal interès.

Clar, és on està l'essència del discurs i del que pot tenir innovadors aquesta aproximació a un psicòpata, que és que veus realment com la seva forja, el seu naixement, té molt a veure amb el fet que va ser, entre cometes, víctima d'un procés, d'un estudi pseudocientífic, psicològic, molt. Empès i plantejat per institucions, no direm quines, per no revelar massa, però al final, la impressió que et queda, després de veure la pelicula, és que el Juna Bomber, òbviament, va ser un boig, però també una víctima del sistema. I què t'ha semblat de Russell Crowe? Perquè Russell Crowe. Oh, gran tema! Les aparicions.

Sé que és un gran tema. Sempre és una bona pregunta aquesta. A mi. Des de fa uns anys, la gran pregunta de Russell Crowe és, està fent la pel·lícula perquè vol o per pagar la tercera casa a Malibú? Exactament. És a dir, hi ha moltes vegades, estic inventant lo de Malibú, òbviament, però hi ha vegades que tinc la sensació que, bueno, ha treballat i ha fet l'encàrrec, que està molt bé, però que no s'hauria de transmetre, això.

Però el que és molt interessant d'aquesta dicotomia que estàs plantejant és que normalment és molt evident. Tu ho veus des de la primera o segona escena. Sí, perquè quedes a Malibú, tots els actors se'n

compren i no ho notes quan estàs mirant la peli. No, però en Bailey notes la desgana, el pilot automàtic.

Un punt de desidia, sí. En canvi aquí no és tan evident. O sigui, moltes vegades el veus així com passant l'estona o complint amb el mínim necessari però a mesura que va passant la història i la recta final emergeix una intensitat en el personatge que fa més ambigua on situar aquesta

pel·li en la dialèctica aquesta per mi és un alumne que va pel suficient diguéssim. Que intenten anar pel suficient i que en algun moment apreta perquè no es noti tant, però.

Clar, de fet, la qüestió és que el Jacob Tremblay, que tots el recordem en els seus papers com a nen, particularment a la pel·lícula The Room, es menja, el Russell Crowe. Per això ho dic.

I penso que és més de mèrit del Russell Crowe que mèrit, sense treure-li un cap, del Jacob Tremblay.

En fi, no és una gran pel·lícula. Per mi no, però per la gent que tingui interès en l'univers dels psicòpates, jo la podria recomanar.

Doncs Jonah Bomber, que la teniu a Netflix.

I al trescat trobareu Four Lions, comedia d'humor negra que segueix quatre homes britànics que decideixen convertir-se en jihadistes i preparar un atemptat terrorista. La pelicula juga amb la contradicció d'uns personatges que són incompetents, immadurs, amb, per l'altra banda, la seriositat del que pretenen fer. És un humor molt provocador.

Completament provocador. De fet, jo diria que és una de les comèdies políticament més incorrectes dels darrers anys. I això que és una pel·lícula de 2010. Unir dos conceptes com humor i un grup de terroristes islamistes que es volen inmolar d'entrada. Com més temps passa, més políticament incorrecta em sembla aquesta pel·lícula. I és molt sintomàtic, això.

A mi em sembla una gran pelicula, s'ha de dir que darrera hi ha aquest gran creador televisiu i cinematogràfic, Chris Morris, que va treballar bastant amb l'Armando Iannucci a la televisió britànica, i és un dels grans destralers, però autors de comèdies que també tenen crítiques molt fines,

eh, en un cert punt. Sí, de fet, un dels guionistes és el Simon Blackwell, que també era un dels guionistes de The Thick of It, i l'altre és Jesse Armstrong, el guionista de Succession. Té un equip al darrere

molt potent i al final el resultat evidentment és tan punyent i alhora intel·ligent com es podria esperar i de fet més, perquè de fet com deies Toni, és una pel·lícula que jo diria que no t'esperes lo àcida que és i lo. Que és, especialment en un moment com l'actual. Per tant, una comèdia molt negra, molt fosca i molt recomanable per, a més, sorprendre's de pensar que això és una pel·lícula que s'ha fet fa ja 16 anys.

Doncs Four Lions, que la teniu al 3CAT. I encara tenim més novetats.

Perquè avui també arriba Back Rooms, arriba a HBO i a Filmin, una de les sensacions de l'any pel que fa al cinema de terror, una pelicula feta amb un pressupost molt baix basant-se en la idea de l'espai liminal com un lloc terrorífic, ja sabeu que són aquests espais abandonats que semblen de trànsit entre un lloc i l'altre. L'exploració d'aquests espais és la clau d'uns vídeos fets a YouTube pel director, Cain Parsons, quan només tenia 16 anys, i són uns vídeos que en el seu moment es van fer virals, i que van atraure l'atenció de Day24, que no se li escapa absolutament res, i va posar Cain Parsons al capdavant d'aquest gran maquetatge que compta amb Renate Reinsberg com a protagonista, i que intenta replicar la mateixa experiència. Tot i que per mi continuen sent més recomanables ja perquè el mitjà és perfecte pel que intenta fer Backrooms als vídeos de YouTube.

Absolutament d'acord, tot i que he de dir que segueix sent una pel·lícula que a mi em sembla d'aquestes títols imprescindibles per entendre no només el terror contemporani, diria, sinó també què vol dir ser natiu de les xarxes socials i d'internet. Jo crec que Backrooms té una dimensió realment terrorífica perquè d'alguna manera el que fas representant aquests espais abstractes no deixa de ser una mica l'experiència que pots tenir navegant per internet, que és un pou sense fons en el qual cada vegada estàs en llocs més estranys i més aleatoris.

On pots entrar en llocs molt perillosos, sí, que et poden xoclar i que no tornes a ser el mateix, sí.

Jo crec que és una pel·lícula en aquest sentit molt, molt, molt interessant i que segur que tindrà tota una estela posterior superpotent. I, per altra banda, em sembla una pel·lícula de terror en la qual, evidentment, segurament es sobreexplica una miqueta més que els vídeos originals, però no deixa de ser una experiència molt, molt, molt especial i que, per mi, clarament, un dels grans títols de l'any.

Bacroms, que teniu a HBO i a Filmin. També tenim El Mago del Kremlin a Movistar, pel·lícula que narra l'ascens del poder de Vladimir Putin, que interpreta Jude Law, però ho fa des del punt de vista d'un assessor que es deia Vladislav Surkov i que va ser instrumental perquè Putin arribés a presidir Rússia. Dirigeix Olivia Sayas. I compta Manuel Carrer al guió, un tàndem magnífic, adaptant una novela de l'escriptor Giuliano Dampoli.

Clar, hi ha pel·lícules que són rellevants i pel·lícules que gairebé són necessàries. Després la pel·lícula és millor o pitjor, però realment aquest El mago del Kremlin et permet entendre no només les sensibilitats, l'ascens singular de Vladimir Putin al poder, sinó com tots aquests nous, totes aquestes noves figures autoritàries d'ultradreta, populistes, com ascendeixen al poder, utilitzant els mitjans de comunicació, les xarxes socials, d'una manera molt oportuna, aprofitant el desconcert de la població. És una pel·lícula molt sistemàtica, amb molta informació. En algun sentit, jo la podria relacionar amb la xarxa social del David Fincher. No és tan reaixida a nivell formal, però tens la impressió d'estar veient a la pantalla claus del món contemporani. Mira, podria fer un bon.

No, un tàndem no, un bon trio, una bona sessió de tarda. Seria El mago del Kremlin. Anniversary, que en vam parlar la setmana passada, i The Apprentice. Tu fas aquesta tripleta I acabes esgotat. A part de que m'has esgotat, tens una idea bastant clara de com funciona això del populisme. I te'n vols anar a un altre planeta. Ara camin de planeta, perquè l'altra novetat és. Toy Story 5, que no tenen absolutament res a veure amb això, que ha arribat a Disney+, amb doblatge en català. Recordem que és la pel·lícula en què les joguines de Pixar es veuen amenaçades per les pantalles amb una tauleta que captura l'atenció de la nena protagonista. És un intent de Toy Story per tractar un tema que preocupa molts pares i mares. Que acaba sent una mica més tèvida del que prometia i que té alguna trama sobrant, però en conjunt és una pel·lícula millor del que va ser Toy Story 4.

Jo he de reconèixer que encara no l'he vist, però la tenim com la pel·lícula que veurem aquest cap de setmana. D'aquest cap de setmana no passa. Doncs te la deixo a tu, Manu.

I abans d'anar amb les novetats de les sèries hem de fer un regal a un oient perquè la setmana passada vam posar en marxa un concurs conjuntament amb el Festival de Cinema de Sitges i ens heu rebentat el correu electrònic i no és estrany perquè el premi és un pack de 10 entrades per anar a veure 10 pel·lícules al Festival de Sitges que comença el 8 d'octubre per participar havíeu de respondre la pregunta qui va ser l'actriu que va protagonitzar la primera pel·lícula de Resident Evil. Evidentment, heu contestat tots correctament perquè he de dir que vam ser bones persones i ho vam posar fàcil i heu dit tots Mila Jovovich, que era el nom de l'actriu hem fet el sorteig entre tots i qui s'emporta el pack i a qui li sortiran a partir d'avui amics per tot arreu és en Roger Aran bravo el nostre equip de producció es posarà en contacte amb el Roger i vaja, gràcies a tots per participar.

Ens agraden les sèries que ens posen un mirall al davant. La finestra indiscreta. Amb Toni de la Torre.

Ara sí, anem amb les sèries.

Porque avui s'ha estrenat Mis muertos tristes, una nova miniserie dirigida pel xile Pablo Larraín i basada en diversos relats de l'argentina Mariana Enríquez. La protagonista és Emma, una metgessa acabada de jubilar que té un do inquietant. Pot veure i escoltar els morts.

Este show lo viene haciendo desde que tenía cinco años. Me hacía llorar a mí. No sé por qué tengo que soportarlo todavía. Es un show.

¿No? No. Es un síntoma de mi estrés postraumático. Es muy normal, muy común entre la gente que, como yo, cuida durante meses a su madre sola hasta verla morir gritando de dolor.

La sèrie comença amb la mort de la mare, com estàvem escoltant, i l'arribada a casa de la germana, que també escoltàvem el tall, i que li deia, això d'escoltar els morts és una història que tens tu des que eres petita. Nosaltres sabem que no, perquè l'estem veient a ella, i veiem, primer veiem com veuen els morts, i després els escoltem també nosaltres, perquè envaeixen fonamentalment tot el matratge d'aquesta sèrie, i a part de la germana també arriba la neboda, que descobrim molt al principi que també té aquesta capacitat d'escoltar i veure els morts. Al mateix temps hi ha uns assassinats que desencadenen una sèrie d'esdeveniments sobrenaturals que fan que els morts comencin a fer-se presents entre els vius. La sèrie està protagonitzada per Mercedes Morán, i utilitza aquesta figura dels fantasmes per parlar de la memòria, la pobresa, la violència, la injustícia i l'abandonament social.

Sí, és una sèrie que enceta molts temes i que, a més, crec que ho fa d'una manera inquieta des d'un punt de vista formal, no només narratiu, sinó formal, no? Per començar, perquè tot el plantejament, inclús ara el tall que escoltàvem, ja té un punt que sembla com desapassionat, com molt neutral, inclús. No hi ha grans escarafalls, no fa els mateixos tics que la majoria de sèries de misteri o d'assassinats o de casos, diguéssim, no és un thriller clàssica en aquest sentit, i tota l'estona està jugant amb l'afredor, amb un afredor que evidentment té a veure amb la interpretació de Mercedes Morán, que per cert està molt bé en el seu paper, però també jo li diria que tots els escenaris, fins i tot els exteriors, semblen una miqueta un tenatori. El plantejament cromàtic, tot són colors apagats, blaus foscos, violetes. Rosas així apagats, també. Tot juga una certa irrealitat, un onorisme. Em sembla que en termes atmosfèrics és una sèrie molt interessant. També la manera en com grava la reina, els petits, diguéssim, les escenes, que són amb grans angulars, que el que fan és tenir com una visió enrerida de la realitat i d'alguna manera també ens fan empatitzar una miqueta amb la mirada de la protagonista, que això veu més del que veuríem nosaltres. Veu més, en aquest cas, veu morts, però també, doncs, Això té una mirada que transcendeix la que tenim nosaltres.

Ana, digues. M'interessa molt aquesta aproximació que fas, com el formalisme, aquesta força estètica que té la imatge en l'obra de Pablo Larraín. A mi en aquest cas no m'ha funcionat tant. Hi ha pel·lícules de Larraín que m'encanten, com no potser les seves pel·lícules més obertament polítiques, altres on s'aproxima a la misèria tinc més problemes i en aquest cas el retrat que fa de la misèria d'aquests barris marginals argentins m'ha semblat una miqueta de disseny hi ha alguns tocs de la sèrie almenys el primer capítol que he pogut veure o com introdueix la cançó de Shakira d'una manera força gratuïta m'ha fet no confiar tant en el retrat social que proposa. El retrat dels personatges sí que m'ha interessat, que no em passa sempre, perquè la reina té una tendència a vegades a ser una mica sàdic amb els seus personatges, li encanta la confrontació, la mala baba, i ja sabeu que això em costa una mica, però aquí he vist com una compassió de fons que es va manifestant amb el pas del temps, sobretot a través del retrat del personatge protagonista de Mercedes Morán i de la. I de la neboda que m'ha acabat interessant jo

diria en aquest sentit clarament se li nota molt la petja a Pablo Larraín aquesta és una sèrie d'autor i jo crec que també és una cosa que

sempre hem de celebrar sí perquè parleu de l'aspecte visual però també l'aspecte sonor i crec que s'ha pogut notar en el tall hi ha com un blanc de so permanent que es combina amb tot aquest formalisme d'aquest color violeta, gris, blau que mencionava el Tarik.

Sí, sí, tota l'estona estàs com si estigués en una espècie de purgatori i crec que evidentment sí que hi ha tot aquest component social miserable i de fet la major part de l'acció passa en unes cases que són limítrofes en un barri marginal on comencen a passar coses, diguéssim, però crec que també en aquest sentit és interessant la dimensió política que té tot plegat, no?, en aquest sentit. Evidentment estem parlant d'un text original de Marian Enríquez que sempre hi ha aquests, diguéssim, aquests terrors i aquests elements paranormals però que clarament tenen tota una petja, diguéssim, de retrat social de l'Argentina contemporània. Però a més és molt interessant perquè ve aquesta tieta, aquesta germana la protagonista que ve dels Estats Units. I clarament les dues germanes representen dos països que estan en un estat absolut de decadència. També estan en una espècie de tanatori o una espècie de purgatori amb aquesta Argentina contemporània barrejada amb aquest Estats Units contemporani.

I sense fer cap referència directa ni a Milley ni a Trump pots sentir en el rerefons la presència d'aquestes figures.

Claríssimament, claríssimament. I hi ha tots aquests elements en els quals a l'Argentina contemporània encara hi ha certes rèmores d'una certa mirada socialista, per dir-ho així, dels equipaments, perquè es fan moltes referències a hospitals i als equipaments públics. I l'ús que em fan els argentins que han migrat als Estats Units quan tornen al seu país i totes les coses de tardocapitalisme que també tenen els Estats Units crec que té tota una dimensió política que no és subratllada que està allà i que fa que aquesta sèrie tingui un pes i tota una profunditat que fa no només molt interessant en termes formals, en termes narratius sinó també en termes polítics

i socials és una gran sèrie. Segurament, però per mi el que té més pes, com deia el Manu, són els personatges. Trobo que al final el que t'acaba I mira que són uns personatges que tenen un punt O sigui, no són personatges fàcils. No gens, ni esquematis. És a dir, no és gaire fàcil ni connectar amb ells ni anar a favor seu. I he de dir que és una sèrie que el Tarek deia que era d'autor. Jo diria que és una sèrie d'autor i, a més a més, no és una sèrie fàcil. És a dir, fa pujada en el sentit que no et facilita gens les coses i que has de descifrar tu molt. Però els personatges trobo que, en pocs episodis, perquè són només quatre, se t'acaben guanyant malgrat ser complicadots.

I de fet diria que deu ser una sèrie, moltes vegades quan veus pel·lícules, en aquest cas aquesta sèrie va estar en format pel·lícula de tres hores a secció oficial a Sant Sebastià. Això no surt mai bé. Exacte, i se la va acusar que hi havia coses que s'havien quedat desdibuixades i jo diria que és una sèrie pensada per ser una sèrie de quatre episodis que segurament funcioni molt millor en el format televisiu que en el format.

Afortunadament, he de dir, perquè quan es fa a la inversa, és a dir, quan hi ha matratge per fer una peli i fas la transformació en sèrie, normalment, que això passa molt poc sovint, passava molt més abans, es nota molt. A la inversa, normalment, es fa per això, per portar-la a festivals. I s'acostuma a notar, perquè, clar, hi ha una idea, hi ha una visió, hi ha una estructura, i per molt que tu treballis allò. Doncs és molt complicat que de cop i volta tingui forma al llarg matratge que funcioni igual. Clar, clar, quan no respectes les formes originals, acaben havent-hi mancances sempre. En tot cas, els quatre episodis els teniu a Netflix, aquesta sèrie, Mis Muertos Tristes.

Mentrestant HBO han estrenat la sèrie francesa Paolo, un thriller psicològic sobre un home de vida normal que es retrova amb un antic company d'escola que ara és un polític carismàtic que aspira a convertir-se en alcalde. Y el Paolo queda fascinat per la seva personalitat i pel món, sobretot, del seu antic company i decideix implicar-se en la seva campanya. I és així com comença una relació que m'ha fet pensar una mica en Ripley, el personatge de la Patricia Highsmith, que de fet també va tenir una sèrie, on hi havia l'Andrew Scott, entre d'altres. És a dir, és una relació que comença amb admiració i es transforma

en obsessió. Sí, certament té connexions amb Ripley, inclús jo diria que també amb Anniversary, aquesta pel·lícula que ha estat sent un fenomen i que vau comentar aquí a la finestra fa una setmana, i d'alguna manera parla d'aquest efecte que pot fer la política i el poder en certes persones, en aquest cas en un individu, i especialment si es tracta d'un individu que no se sent ningú en el moment en el qual es troba aquesta figura que comença a admirar o a obsessionar-se. Dirigeix la sèrie de Sebastià Mornier, que havia fet una pel·lícula que de fet ja parlava una miqueta d'aquesta mena de mecanismes, una pel·lícula que es diu L'origen del mal, l'origen del mal, i de fet és interessant aquest primer capítol perquè parla d'una fascinació no entrant en personatges. Grandiloquents o que estan diguéssim a les més altes esferes de la societat sinó és un personatge que el protagonista és un personatge que té una feina mitjana, és de classe mitjana que té, simplement se sent una miqueta petit i s'emmiralla en un personatge que era company seu de classe a la infantesa que està aspirant a ser alcalde d'una petita ciutat de província diguéssim de

França sí que és una ciutat petita que tampoc és una primera espasa de la política a França.

Exacte. Aleshores, és molt interessant que aquesta fascinació, diguéssim, com descriu aquesta fascinació que pot néixer de coses una mica més insospitades, i no hi ha grans ni gestos heroics, ni grans epifanies, és una cosa que té més a veure amb uns certs desencisos, amb uns certs recursos de gustos amargs, amb una petita crisi existencial soterrada, diguéssim. Que t'hi pots sentir identificat, vols dir? Efectivament, i crec que el gran encert d'aquesta sèrie és aquesta dimensió moderada que va creixent i es va convertint això sí, comença amb una escena ja d'entrada molt violenta, però que van endinsant-se en aquests mecanismes

que ens hi podem sentir identificats però alhora no farem totes les coses que arriba a fer el protagonista perquè no som així per sort nostra. Doncs això és Paolo que teniu a l'HBO. I de nou a Netflix, avui han estrenat El problema final, miniserie que adapta la novela homònima d'Arturo Pérez Reverte, una mena d'homenatge al gènere de detectius, on José Coronado interpreta un actor retirat que anys enrere havia interpretat a Sherlock Holmes i que ara es troba en una illa a prop de Mallorca on es produeix una situació, anem a dir, una situació agatacristi. És a dir, un temporal deixa 13 persones aïllades en un hotel.

Se lo ruego, hágalo por mí. ¿Qué pretende que haga? Mírame. ¿Qué deduce?

¿Sabe que solo soy un actor? ¿Ha interpretado al mayor detective de la historia? Bien, déjeme pensar.

A práctica de deporte. Bien, probablemente tenís. Y es usted zurdo.

Bé, hem escoltat un intent de fer la típica deducció Sherlockiana, una deducció que acaba sent arquetípica, una deducció que acaba sent un cliché també, que és sobretot el que trobarem en aquesta sèrie. Mira que s'ha treballat de vegades Sherlock Holmes de diferents maneres, homenatjant-lo des de diferents angles, jugant-hi de mil i una maneres, i jo diria que gairebé totes han sortit millor que això. Sí, també en part perquè normalment qui juga amb Sherlock Holmes són britànics, que saben una mica, jo crec que tenen una aproximació, bé, que tenen més clar el que tenen entre mans. És que això no funciona de cap manera, i mira que té, hem mencionat a José Coronado, però també hi ha Maribel Verdú, el repartiment, per exemple, vull dir que té un repartiment. De no els coneguts. Sí, sí, sí, Maribel Verdú,

Coronado, Mariel Valverde, Pepo Nieto, Gonzalo de Castro, evidentment el repartiment és de luxe, i crec que vol imitar en aquest sentit, i en tots els sentits, més enllà dels grans referents d'Agatha Christie i Holmes i companyia, el fenomen que va ser en el seu moment punyades per l'espalda. De fet, fins i tot la tipografia d'aquesta sèrie s'assembla, però crec que no va bàsicament enlloc. Jo diria que si volguessis fer una analogia, podries dir que és com una partida de Cluedo, amb tots els seus clichés i tots els seus punts en comú, però que tu no estàs jugant, sinó simplement mirant. T'exigeix això, és com mirar una partida de Cluedo que jugar a altra gent. I jo diria que, bueno, en fi, crec que pots estar bàsicament tota la sèrie sigui cuinant, rentant plats o planxant i demana zero. Crec que és la sèrie que menys et demana que visen tot l'any. Pots estar fent el que sigui. I l'experiència serà la mateixa això de les

plataformes diuen pots estar mirant la sèrie i alhora mirant el mòbil això és un nivell després hi ha l'altre nivell que és pots estar seguint la sèrie mentre estàs a l'habitació del costat això és l'altre nivell i jo crec que estaríem aquí pot ser una de les pitjors sèries que hem vist aquest any?

jo diria que és la sèrie que menys m'ha exigit de tot l'any però no només que no m'hagi exigit és que demana que me n'allunyi bueno, també ho fem això de

vegades de vegades també us diem, escolteu millor això potser és una bala que s'ha d'esquivar això sí,

si et ve de gust estar assegut al sofà sense pensar absolutament res aquesta sí que és la teva sèrie quan entrem en coma demanarem que

ens posin el problema final a Netflix mentrestant. You've been warned!

Pierce Brosnan, Helen Mirren i Tom Hardy, quina triada, i després per la contundència en moments claus, és a dir, no té por d'oferir escenes de violència espectacular, cosa que no ens hauria d'estranyar perquè té al darrere aquesta sèrie de Guy Ritchie, i sap dosificar molt bé aquests moments amb un entramat d'aliances i amenaces molt complex, i que la segona temporada es complica, perquè la família té uns conflictes interns molt preocupants amb dos dels fills fent moviments pel seu compte.

Aquí tothom pot traïcionar a tothom. Per mi Mobland és una sèrie que m'ha reconciliat amb la cara més crua de la ficció de gangsters. Penso que al llarg del segle XXI, començant sobretot també als anys 90, hem vist un cert gir irònic, satíric, postmodern en el cinema i les sèries de gangsters. És veritat que hi ha excepcions, penso en Peaky Blinders o les darreres pel·lícules de Martin Scorsese. Però tinc la impressió que la ficció de gàngsters ha anat perdent gravetat, fins i tot una certa solemnitat. En canvi, Mobland, des dels seus inicis, proposa una espècie de retorn, o potser un reinici, oblidant el to irònic de les ficcions de gàngsters dels germans Coen o de Tarantino, per recuperar una tradició més crua del gènere. I en aquest sentit, el que és paradoxal i molt interessant és que el director de molts dels capítols és Guy Ritchie, i productor executiu.

Sí, sí, sí. Acredous a Ronan Bennett, que és un dels guionistes de Top Boy, per exemple, que és una sèrie de gàngsters bastant més sòbria que això, però que hi ha un contacte temàtic.

Clar, però lo interessant és que Guy Ritchie havia sigut, per mi, un dels responsables de la pèrdua de gravetat de la ficció de gàngsters, tirant més cap a la ironia, cap a la paròdia, gairebé. Però aquí el tenim reprenent, no sé si una certa seriositat, però una certa gravata.

Per mi aconsegueix, especialment a la segona temporada, fer les dues coses. És a dir, pot ser greu i alhora amb un punt juganera, caricaturesca i a mi m'agrada, és a dir abraço moltíssim aquest Pierce Brosnan absolutament passat de voltes que l'hem pogut escoltar cridant abans o el personatge de la Helen Mirren és a dir, ha agafat un to en la frontera però més pujat.

Més proper al que et podria fer el creador de Peaky Blinders, per exemple. Sí, o el mateix Tarantino, o el Guy Ritchie de. Com es deia la saga de Gentleman?

Sí, que s'estrena de segona temporada fa poc. És a dir, combina. Una qüestió passada de voltes. Exacte, combina la gravetat que deies, Manu, que funciona molt bé en els moments d'aliances, enemics, traïcions, amb aquest punt de personatges que sí, que són caricaturescos, que són excèntrics, en aquest punt excèntric.

Clar, per mi l'exemple perfecte d'aquesta evolució o transformació que planteges, o combinació de registres, és el personatge de la Helen Mirren, que per mi a l'inici de la primera temporada era un personatge molt sinistre, clarament té una aura a Lady Macbeth, que va movent els fils des de darrere, i en realitat. Ficant mala bava i creant tensió en aquest nucli familiar, però per mi era un personatge força seriós i a l'inici de la segona temporada hi ha una escena en un lloc de carreres de gossos on ella sembla una paròdia, no sé, sembla d'una comèdia nord-estatunidenca de família guillada.

Però jo ho passo molt bé amb aquest concepte d'estar com una cabra. Especialment ell i ella

estan com una cabra, perquè per seriós ja tenim el personatge de Tom Hardy.

Clar, que per mi potser és massa seriós i tot, eh? Massa lacònic. Però hi ha un contraste. Però no ho sé, a mi em fa una mica de por, que la cosa s'acabi anant de mare, se li escapi de les mans al Guy Ritchie. Podria ser. Ja ho veurem. Jo de moment m'estic passant molt bé. Perfecte. La primera temporada, fins i tot et diria que els últims plans de la primera temporada, que era el Pierce Brosnan allà celebrant-se a si mateix dins d'una presó, ja em semblava massa passat de voltes. Ara en la segona temporada estic veient potser algun puntet més d'això. Estic un pèl preocupat, però estic enganxat a la sèrie.

Jo crec que anem cap aquí, eh? Jo crec que anem cap a pujar el nivell de l'exageració i d'aquest esperit juganer i d'entreteniment.

En tot cas, he de dir, i parlem dels actors, i la qüestió del Pierce Brosnan em té absolutament fascinat, no? Aquest gir. De sobte a veure l'antic James Bond convertit en aquest gàngster d'espietat salvatge, absolutament amoral, és molt impactant. I m'ha fet pensar en un gir actoral mític, que és quan Henry Fonda va deixar enrere la seva imatge d'etern home noble per encarnar el pistoler d'espietat del western fins que li va arribar l'hora de Sergio Leone. Crec que el que fa Pierce Brosnan aquí té molt nivell, té molt nivell.

Doncs va, repassem les sèries que hem comentat, perquè hem parlat de Mis Muertos Tristes, de Paolo, de El Problema Final, que segur que triarem, i de Mobland, que no ho hem dit, però es pot veure a Sky Showtime, que està inclòs en altres plataformes també, com per exemple en Movistar Plus. Amb quina us quedeu?

Ostres, jo no ho tinc fàcil, perquè estic molt enganxat a Mobland, Mis Muertos Tristes m'ha semblat molt suggeridora. Doncs jo tiro per Mobland, mira. Potser et sorprèn, Toni, crec, eh?

No m'ha sorprès. Ah, fantàstic.

No, perquè he notat que a Mis muertos tristes t'agrada,

però no t'ha entusiasmat. És que em costa connectar amb aquestes pel·lícules on hi ha tanta crueltat.

En canvi, Moble, han aconseguit entretenir-te, i això. Sí. De vegades no té freu, eh? Man, has deixat els muertos tristes, tio. El Tarik, en canvi, era evident que triaria Mis muertos tristes. No, no, jo vaig per el problema final, eh?

No, no, no, no. Deixo clar que. Mismo es dos tristes, sí.

I jo desempato, i crec que també es pot intuir que em quedo emmoblant. Gràcies a les dos per aquesta estona de prescripció. Ens veiem la setmana que ve, perquè ara arriba l'Albert Galera per reivindicar un clàssic imprescindible del cinema italià.

Amb aquesta música de banda de circ comença la desfilada juganera, grotesca i inquietant dels personatges de 8 i mig, l'obra mestra de Federico Fellini. Una pel·lícula fonamental que s'ha incorporat a la plataforma 3Cat. I per aquest motiu, avui ens volem endinsar en una pel·lícula que si intentem explicar-la en paraules, probablement haurem de començar dient que és impossible d'explicar en paraules. Perquè Fellini hi posa un director de cinema en crisi, Un projecte que no sap com acabar, els seus records d'infantesa, les seves fantasies, les seves pors, les seves dones, els seus desitjos, i ho barreja tot en una pel·lícula que d'alguna manera també parla de com es fa una pel·lícula. És cinema dins del cinema, però també és memòria, somni, desig i confusió, i potser és precisament aquesta confusió la que fa que 8 i mig continuï sent fascinant encara avui. Per tant, avui entrem a l'univers de Fellini, un univers on la realitat i la fantasia se solapen. Així que us proposem que durant aquesta estona deixeu de tocar de peus a terra i intenteu volar cap amunt, tant amunt com pugueu, i que ningú no us obligui a baixar tibant de la corda fins que haguem acabat. Ei, cap avall, baixa.

Cap avall definitivament.

I per intentar posar una mica d'ordre dins d'aquest món de somnis, records i fantasies, m'acompanya l'Albert Galera, amb qui intentarem entendre què hi ha darrere d'una de les pel·lícules més personals, lliures i desconcertants de Fellini. Bona nit, Albert. Bona nit o bona notte. Comencem pel principi, si et sembla, és a dir, pels números del títol, perquè és un títol tan poc convencional. I per la història, que s'amagà darrere de "Vuit i mig".

Doncs sí, perquè fixeu-vos que inicialment s'anava a conèixer amb el títol de "La vela confusione". És un bon títol. Prou bonic, no? I que també hagués encaixat molt bé, segur que hauria funcionat correctament, però val a dir que ja bastant aviat va passar a anomenar-se "Otto e mezzo", "Vuit i mig". I per què es va decidir optar per aquest títol que, d'altra banda, es va convertir com una espècie de mitologia o de fascinació molt onírica al voltant del mestre de Rimini, tan connectat justament, precisament, amb els somnis? Doncs el tema és tan senzill com el fet que es tractava de la vuitena pel·lícula i mitja de la seva obra, perquè al mig seria el segment La tentazione del doctor Antonio, que està inclòs en el film col·lectiu Vocatio 70, aquell film realitzat un any abans de 8 i mig, on també van participar altres mestres, com Vittorio De Sica, Mario Monicelli o Luquino Visconti. Ah, té sentit, té sentit. És la primera pel·lícula i mitja. Té sentit. Clar, perquè la mitja és el segment, no? Sí, sí. Però compte també, perquè, i aquí és on el tema acaba agafant encara més interès, el mig també podria ser perfectament la pel·lícula que hi ha dins de la pel·lícula de 8 i mig. Aquí ja ho comencem a complicar, eh? És una pel·lícula que queda a mitges. Sí. Sí, és una mica surrealista, com de fet molts elements de la seva obra, i molt especialment d'aquest Vuit i mig. En qualsevol cas, aquesta pel·lícula és Fellini en la seva màxima representació, una de les seves grans obres mestres, com deies al principi, una pel·lícula sensacional, absolutament inimitable. I fixeu-vos que a vuit i mig ja hi trobem elements claus del que faria a partir d'aleshores, però també connectava molt bé amb el que ja havia fet anteriorment, sobretot el tractament dels somnis, el circ, les dones, la creació, l'existencialisme, el catolicisme. La memòria i, sobretot, i molt important, els records. Perquè Vuit i mig és la gran producció cinematogràfica sobre el pes i la importància dels records que van circulant al llarg del film mitjançant aquesta representació tan onírica marca de la casa. A Vuit i mig el món de Fellini esdevé exuberant, descontroladament apassionat, apoteòsic i, sobretot, enorme.

Una pelicula apassionant que comença en un silenci absolut, com aquest, un silenci molt desconcertant. Veiem un embús de trànsit, amb tot de cotxes esperant un darrere l'altre, i per tant és una escena. Que hauria de ser molt sorollosa, i en canvi només sentim el silenci, i tot seguit un tambor que sona de forma insistent.

Aquest silenci, de fet, ja és tota una declaració d'intencions del to que tindrà la pel·lícula a partir d'aleshores, perquè som dins el somni de Guido Anselmi, el protagonista, un director de cinema en plena crisi existencial i també creativa. I en aquest sentit, doncs, jo crec que només algú tan agosarat com Federico Fellini podria començar una pel·lícula amb aquest silenci d'un somni, o més aviat d'un malson.

Un malson, un malson, perquè de fet és un indici molt angoixant, perquè a l'absència de so s'hi afegeix el fet que veiem els conductors dels diferents cotxes que estan al voltant del seu, que estan gairebé patrificats. Fins i tot hi ha un autobús on hi ha tots els passatgers drets i no se'ls veu. Estan tots quiets i a més no se'ls veu el cap. I aleshores la càmera s'apropa al cotxe on hi ha el protagonista i descobrim, ara comencem a escoltar-ho, descobrim que hi està atrapat, clava cops de peu a les finestres per sortir mentre veiem que hi ha un fum que va omplint el vehicle.

És que és un inici absolutament espectacular, demoledor, difícil d'imitar, pràcticament no s'ha pogut igualar. I és precisament, Fellini el que va fer és optar precisament per presentar el personatge a partir de l'ansietat de l'inconscient, no? Amb aquest recurs meravellós i aquest, tan brillant com és aquest silenci que estem comentant i aquesta absència de diàlegs, no? I aquest sos una mica increscendo. I compartir aquesta ansietat justament a partir de la representació, diguem, estrictament visual i surrealista d'aquest malson, no? És una primera escena, com dèiem, aclaparadora, que no et pot deixar indiferent de cap manera. De fet, jo crec que si no has vist mai la pel·lícula et sorprèn a uns nivells estratosfèrics, no? Sí, sí, sí. I és tanmateix un dels pròlegs més brillants de la història del cinema.

Segur que si hi ha algun oient, que potser algun n'hi deu haver, que no s'hi ha endinsat mai en el món de Fellini i que no ha vist mai Vuit i mig, jo crec que aquesta introducció. Et deixa absolutament bocabadat. A més, és una introducció que explica molt bé la necessitat del personatge, i potser també del mateix Fellini, de lliurar-se de la crisi creativa que l'atrapa.

Vol que parlem de la pel·lícula? Sí, sí, esclar. Molt bé. Després ja em dirà si aquestes anotacions les he demostrat també al seu productor. Francament, no voldria causar-li problemes. No, no, no es preocupi, ho he demanat jo. Miri, en una primera lectura ja salta als ulls que la manca d'una idea problemàtica o, si vostè vol, d'una premissa filosòfica. Què li sembla, seiem? Fa del film un seguit d'episodis absolutament gratuïts.

Com que pateix aquesta crisi, el projecte s'endarrereix, aquest projecte de pel·lícula, i això fa que tingui problemes d'ansietat, que ja hem comentat, i un metge li recomana anar a passar uns dies a un balneari. Però al balneari el perseguiran totes les seves preocupacions, començant per aquest personatge que escoltàvem ara, que és un crític de cinema reclutat com a assessor de la pel·lícula, i que se li apareix al balneari per dir-li que ha pogut llegir el guió, i que és una pel·lícula inconexa, bàsicament. Aquí ja estàs jugant amb el paral·lelisme entre la pel·lícula que prepara el director de

la ficció i la mateixa Vuit i mig. Sí, aquest punt és molt interessant perquè Federico Fellini el que va fer és optar per trencar la lògica lineal del cinema clàssic, és a dir, donant molta més importància a les fantasies del director que era, per altra banda, el seu alter ego. Així seguim el director durant el seu objectiu de rodar una sofisticada pel·lícula de ciència-ficció. Molt desordenada, com la seva pròpia vida, bàsicament, i alhora hi posa els records de la seva infantesa i joventut, donant a la pel·lícula un aire nostàlgic absolutament meravellós. Aquesta forma narrativa en què Fellini decideix compartir tota aquesta recopilació onírica. Dels seus records personals doncs no era nova per ell quan va realitzar precisament Vuit i mig perquè ja ho havia fet abans però sí que d'alguna manera ho va elevar a un nivell sublim. És una opció narrativa inconexa que justament connecta amb la dolce vita que havia realitzat tres anys abans. El que fa el mestre italià és compartir amb els espectadors fragments de la seva memòria però al·ludint el convencionalisme. Narrativa que de fet li provocava més aviat com anima adversió.

Un es pregunta que volen realment els autors? Ens volen fer pensar? Ens volen fer por? El joc revela ja des del principi una pobresa d'inspiració poètica. Ja em perdonarà, però aquesta pot ser la demostració més patètica que el cinema porta certament un retard de 50 anys respecte a les altres arts. A més, el tema no té ni tan sols el valor d'un film d'avantguarda, malgrat tenir-ne aquí i allà totes les deficiències. He pres alguns apunts, però no crec que li siguin útils. Em resulta un poc misteriós el fet que vostè hagi pensat en mi per una col·laboració que francament no sé com es podria dur a terme.

Ah, no, no, no. Al contrario, em serà de molta utilitat. Miri, jo el film. Aquesta pel·lícula, vull fer-la. N'he retardat uns 15 dies l'inici. Només perquè. Només

perquè perquè I se'n va. Deixa la conversa a mitges. Veu alguna cosa i se'n va. El personatge no acaba d'explicar el perquè del retard. Se'n va a parlar això amb una altra persona que reconeix allà el balneari no deixa de ser una manera de fugir d'estudi i això ens porta a seguir-lo per veure d'on surt la crisi el que és interessant és que ja aquí la pel·lícula barreja personatges que són realment el balneari personatges que hi són però que representen la veu del director com en aquest cas les crítiques d'aquest crític en realitat són les crítiques que es fa a fer línia a si mateix i després n'hi ha que que ja s'aniran introduint,

són figments del subconscient del personatge. Sí, clar, perquè en Guido està certament confús, que aquest és un tractament que va evolucionant al llarg de la pel·lícula, la seva crisi personal que provoca els somnis i els records de la seva vida, que d'alguna manera el superen per tot arreu, està totalment bloquejat. Però un Fellini tan especialment inspirat ens permet seguir la seva profunda confusió, precisament evitant qualsevol justificació i buscant això sí, la complicitat de l'espectador, que diríem, i això també és important per qui no l'hagi vist mai, que és un espectador que ha d'estar atent, òbviament, i a qui mai infravalora, ha fet molt remarcable, ni amb recursos ni amb explicacions prou determinants. Al contrari, ens convida a experimentar. Un viatge entre realitat i imaginació i fer-ho de la mà d'aquest guido. Hi ha el llarg nombre de convidats que aniran desfilant al voltant d'aquell balneari tan peculiar, que de fet és el gran escenari on transcorre gairebé tota l'acció del film.

M'agrada que diguis desfilar perquè té aquesta connotació de circ que apareix tan a 8 i mig i que és tan feliniana.

I que conclou sobretot en el final que ja explicarem. Exacte. Per cert, aquest balneari icònic era real. Estava situat concretament al Chianciano Terme, una vila termal de la província de Siena, a la Toscana italiana. Això sí, tota la part d'exteriors es van rodar al voltant de les seves aigües termals, tot i que alguns interiors, això sí, van ser recreats als estudis, als mítics estudis de Cinecittà de Roma.

Mira, això és un viatge pendent, eh? Anar al balneari icònic de 8 i mig. Doncs, quan vulguis, ho organitzem. Tot aquest viatge fet de la mà de Marcello Mastroianni, que havia treballat en Felini a la Dolce Vita, que hem mencionat abans, on interpretava Marcello Rubini, aquell periodista que recorre la nit de Roma i que va convertir l'actor en icona. Rodant la dolce vita és quan es va formar una amistat entre els dos entre Mastroianni i Fellini una amistat molt estreta i aquest va ser el factor que va fer que Fellini pensés en ell per 8 i mig perquè al final el personatge de Guido el director és un personatge en què Fellini hi posava tant de si mateix que necessitava un actor amb qui tingués molta confiança a més Fellini deia que Mastroianni tenia una qualitat essencial que és que no imposava l'actor sobre el personatge.

És que Marcello Mastroianni va actuar com a veritable alter ego de Federico Fellini. Marcello es va acostumar a representar Federico sota les seves directrius i mitjançant el talent de Mastroianni trobem la base dels elements de la personalitat del cineasta que si hagués tingut habilitats hagués sigut actor i s'hagués interpretat a si mateix sense cap mena de dubte. Però Mastroianni li treu els seus dubtes, les seves fantasies, les seves relacions sentimentals. Fellini i Mastroianni. Jo crec que vam formar una de les relacions director-actor més personals i intenses en tota la història del cinema. Poques unions en aquest sentit van ser tan importants formades en base a un enteniment increïble, que és bàsic aquest enteniment per tot això que estem comentant. Amb tot això era evident que només Marcello, per tant, podia ser el Guido Anselmi, pretès per Fellini, a 8 i mig. Mastroianni va ser l'únic actor capaç d'entendre i aprofundir amb tantíssima convicció en les inquietuds, no només del cineasta, sinó també de l'home, de l'home que s'amaga al darrere d'aquest cineasta.

Per entendre's tant, trobo que tampoc no van treballar gaire. A banda de l'Eugebita i Vuit i mig, tampoc no van treballar molt junts.

No, i això és curiós, perquè hi ha molta gent que relaciona directament tota l'obra de Fellini a directament vincular a Mastroianni, i no és exactament així, tot i que també van treballar junts a La ciutat de les dones, a Ginger i Fred. A més, Mastroianni es va interpretar a si mateix a Roma i a Intervista. Però, com bé dius, no deixa de ser curiós que no fos una relació més extensa. De fet, perquè és que realment costa molt d'imaginar Fellini sense Mastroianni, gairebé. És pràcticament un conjunt que no es pot separar. En qualsevol cas, la seva efectivament va ser una relació determinant, no només per la forma de definir la representació felliniana que comentàvem a partir de l'actuació de Mastroianni, sinó també per la pròpia evolució de la història cinematogràfica. Tot i així, també val a dir que Mastroianni va deixar una frase per la història al voltant de la seva relació amb Fellini, que és, si més no, un tant sorprenent, que estava carregada de sarcasme, perquè Marcello va dir "va ser una veritable i bonica amistat basada en una desconfiança total i recíproca". Imagino que és irònic, això, no? És irònic, però hi ha alguna cosa que s'entreveu quelcom que devia suposar un problema entre ells en algun moment determinat, com tota gran relació.

Sí, és veritat, tens tota la raó. Sigui com sigui, ara sembla. És que és impossible imaginar 8 i mig amb un atractor.

Sí, perquè no es tracta només del talent del gran Mastroianni, sinó aquesta forma d'enteniment que hem estat remarcant, que va ser tan essencial, i per altra banda, la creació estètica del propi Mastroianni, la forma de moure's, que era inimitable, les mirades, els gestos, aquesta forma de moure's. Correcte, que això només ho podia fer ell. La manera va llogar-se de caminar, de fer aquells intents. Un estil, a més a més, elegant, sofisticat. És que jo crec que la classe de Mastroianni realment era increïble i ha estat un dels actors que millor sabut està davant d'una pantalla.

Havíem deixat en Guido el balneari, on no només el persegueixen les obligacions relacionades amb el seu projecte, també el persegueixen les dones de la seva vida, que tenen un paper molt important a la pel·lícula.

Sí, perquè en Guido és un faldiller en tota regla. Un barbe blava, com l'anomenen. Ho podem dir clarament, sí, sí. De fet, l'hi diuen directament així, en un moment de la pel·lícula, i és, efectivament, la figura femenina ha estat un constant de la vida de Guido Anselmi, tal com ens ho presenta Fellini. De fet, totes les dones que han format part de la seva existència aniran apareixent, o desfilant, com dèiem abans, durant la seva catarsi al balneari, no? És a dir, mare, muller, germana, amants de tota mena, o assistents, no? Un seguit de dones. Que es mostraran dins el caos de personatges masculins que també aniran desfilant durant l'extravagant presència coral. Que tenen potser més a veure amb la part de la feina, no? Directors, guionistes, crítics. Correcte, aquest crític que hem esmentat abans, no? I, òbviament, gent del món del circ, tan important en la representació onírica feliniana. El circ és una base fonamental de l'obra de Fellini i sobretot a 8 i mig i és més present pràcticament que en cap altra obra, excepte les que ja van centrar-se directament en aquesta forma artística. El circ i la fascinació per la figura femenina, que també és evidentment fonamental. En molts instants del balneari, el film acaba convertint-se precisament en tota una ciutat de les dones, un títol que dèiem abans que també va formar part de la unió entre director i actor. Una ciutat que és el propi balneari termal de les dones, que tant han condicionat la vida d'en Guido i que també ho farien, evidentment, en la del propi Fellini.

Guido, no podem dormir aquesta nit. És la nit que el retrat mou els ulls. Però no tinguis por, només hem d'estar callats. El doctor Justino mirarà cap a un racó i allà hi haurà el tresor. Sigues valent i ens farem rics, tu i jo. Te'n recordes de la paraula? Asanissi massa. Asanissi massa. Asanissi massa.

Parlàvem de les dones, també hi ha el record de la infantesa. I, de fet, aquesta escena que estàvem escoltant és una escena que conté un dels elements més crítics de la pel·lícula, que és aquesta frase de assa ni si nassa. Tres paraules inventades que es mencionen a la pel·lícula. Assa, Nisi i Massa, i que estan relacionades amb els records infantils.

Sí, és una de les meves escenes preferides de la pel·lícula i un dels meus capítols fonamentals, perquè és tan bonic tota aquesta metàfora, aquesta representació, a partir d'aquestes paraules, no?, i que formen part d'alguna manera d'aquesta mitologia que és molt gran, que envolta el 8 i mig, no? Assa, Nisi i Massa també seria com el MacGuffin particular d'en Fellini, no?, Tres paraules que han generat molta fascinació i que resulten molt importants dins el context de la pel·lícula. Per què? Perquè venen a ser, doncs, justament això que deies, la representació, una mica, del propi Rosebud, de Fellini, en quant a la relació de la gran empremta emocional dels seus records d'infantesa.

Doncs anem a desencriptar, anem a desxifrar què vol dir assanissimassa.

Sí, de fet, només cal fer un petit exercici que no és dificultós per comprendre el significat d'assanissimassa. A veure. Doncs fixeu-vos, si seleccionem la primera síl·laba de les tres paraules, el resultat és animar. El que podria ser l'anima de Guido Anselmi i per tant l'anima del propi Federico Fellini englobant-la en l'estricta educació catòlica que li va tocar viure tant el personatge com el cineasta si que això també apareix a la pelicula si de fet la frase es va construir també a partir d'un joc del llenguatge infantil italià diguem similar a l'alfabet serpentí en el joc cal agafar una paraula duplicar les seves vocals i col·locar la lletra S enmig. Per tant, si s'eliminen les sílabes afegides, és a dir, sa, si, sa, comprovem el missatge ocult a-ni-ma.

Bé, no sé si ho estem embolicant o no, però. No, no, jo no crec que ho estem explicant prou bé i crec que els que envinin la pel·lícula per primera vegada o els que aprofitin l'ocasió ara que està al Trescat i la repeteixin, potser ara es miraran aquesta escena d'una manera diferent. I una altra cosa que podríem fer és continuar parlant de 8 i mig parlant d'aquesta manera. També. Home, a base de missatges. És tot un repte anar afegint aquesta combinació de multiplicar la vocal i afegir-hi una S. Una S al mig.

Sí, també és important per això tenir en compte que Fellini era un gran admirador de Carl Jung en la psicologia del qual la paraula ànima és la representació de la part femenina inconscient de la ment d'un home. Per tant, ànima i el seu missatge ocult, a partir d'aquest asseníssim assa, ha d'haver clau per entendre la incorporació d'aquestes tres paraules i la importància vital que li dona al cinesta, i per això ho estem remarcant. I és que el que fa Fellini és construir aquest record, aquest capítol essencial de la seva memòria, mitjançant aquesta forma tan hipnòtica de narració, on els somnis segueixen ocupant el protagonisme capdalt, mentre la realitat, diguem, segueix a la recerca del seu lloc, buscant a veure per on pot aparèixer. Sempre, evidentment, amb clar desavantatge en respecte a la representació onírica, que és fonamental i és la base narrativa amb la que agafa el suport el propi Fellini.

Estàvem parlant de les dones d'Anguido, o el que és el mateix de les dones de Fellini, i si et sembla, repassem-les, perquè a través de cadascuna d'elles van apareixent una a una i totes tenen

un paper diferent a la pel·lícula. Sí, entre elles, per exemple, moltes aniran apareixent en aquest imaginari real o en la realitat imaginària, per entendre'ns. Sí, en els dos plans de la pel·lícula. Correcte, sí. Per exemple, hi trobem la Luisa Anselmi, que és la muller d'Anguido. La dona. La dona. Una dona, a més a més, molt elegant, atractiva, moderna, amb un tallat de cabell fins i tot ja habitual dels 60's, però que ja indica una mena de rebel·lió feminista, per entendre'ns, una dona amb una forta personalitat. Que està interpretada per la Nukaime. Un personatge molt important perquè seria el més proper a Julieta Massina, no físicament, que no s'assemblaven gaire, però sí a nivell de figura clau. La dona d'en Federico, al llarg de més de 50 anys, molts dels quals se'ls va passar assumint les infidelitats inacabables del cineasta.

Parlarem d'això de les infidelitats. Ella, com a personatge, és la que té la mirada més lúcida respecte a les mentides d'en Guido. És a dir, ell és algú que, el director, que construeix molta ficció al seu voltant, també per nosaltres, però sembla que ella és el personatge que té la capacitat de travessar aquestes ficcions i veure la falsedat que hi ha al darrere. Només és una pel·lícula.

Ho sé millor que ningú que només és una pel·lícula. Que és una invenció, una altra mentida. Encara que ens hi hagis ficat a tots a dins. I com que a tu ja et va bé, la veritat però és una altra. I només la sé jo. La sort que tens és que jo no tindré mai la poca vergonya d'explicar-la als altres com fas tu. Però fes-la, fes-la la pel·lícula. No, no la faré. Un flauta, a carona. No, no la faré. Fes creure a tothom que ets meravellós. Però què vols ensenyar als altres? Tu, que no has sabut dir res que fos cert a qui s'està al teu costat, a qui ha envellit amb tu.

Clar, és que la Luisa, com la mateixa Julieta Massina a la vida real, doncs està ja com molt escarmentada dels idilis del seu marit, fins al punt que s'ha tornat com, evidentment, molt, molt desconfiada, no? En aquest sentit, cal destacar una altra seqüència excel·lent, que és l'arribada de la seva amant, la Carla, al balneari, i el joc de mirades que s'estableix entre tots tres. Aquella amant d'enguido al film, la Carla, interpretada per Sandra Milo, és una dona que encaixava perfectament en l'ideal femení felinià. No, a més,

per complicar-ho més, l'actriu, la Sandra Milo, va començar a ser amant de Fellini justament en el rodatge de 8 i mig. Per tant, tant el personatge com ella eren amants de Fellini, no? Un del real. I l'altra, de l'alter ego, és que sembla realment

que Fellini ho hagi fet expressament. És que, clar, has de saber fins a quin punt formar part d'una estratègia, perquè, efectivament, aquí acabem barrejant realitat i ficció, ficció i realitat, d'una manera molt sospitosa, si més no, no? D'altra banda, també dins la galeria femenina de 8 i mig i el submón d'en Guido hi apareix un d'aquells personatges que només poden formar part de l'univers felinià, la Saraguina, interpretada per Edra Gale, una dona bruta que malviu a la platja, però que, com la Volpina de la pel·lícula Marcord, porta de corcoll els nois per la seva forma d'escarar de moure's i mirar-los al compàs del ball de la rumba.

Home, si aquest ball. De fet, aquesta pel·lícula té dos balls icònics.

Aquest és el primer. Sí, és el ball improvisat de la Saragina, que és tota una icona feliniana, no? La dona que balla per fer contents els nois a canvi d'una propina, d'unes monedes, no? La rumba comença a sonar de sobte. Sense haver de justificar res. És a dir, funcionant de meravella en una altra gran decisió artística que, una vegada més, trenca amb la narració més tradicional. La rumba de la Sara Aguinà és molt significativa perquè veiem com un guidonent i els seus companys experimenten una certa satisfacció sexual únicament gaudint amb els moviments de la dona i les seves lleugeres insinuacions, fins que tota aquesta màgia preadolescent és interrompuda per l'arribada dels capellans. Fet, a més a més, que a Fellini li serveix per incorporar una ironia al voltant de les doctrines, tancant la seqüència a fast motion amb els religiosos caient per sorra de la platja, com si es tractés de cinema còmic. Sí, de cop i volta, sí.

Clar, és que la dona a cavall és fascinant i prohibida alhora, no? Per tant, el naixement del desig sexual de Guido, que podríem col·locar aquí, perquè realment és un nen en aquesta escena, està immediatament associat a la culpa religiosa.

Sí, Fellini tornar a incorporar records personals en el conflicte psicològic i emocional del nen. La moralitat a la que ha estat sotmès frena no només els seus impulsos, sinó, i això és molt interessant, el seu grau de felicitat. Perquè, de fet, quan estava amb la Saragina es limitava a ballar amb ella. No hi havia més insinuació per part seva ni per part de la dona. Però, esclar, hi ha un capellà que li assegura que es tracta del diable i, aleshores, el nano, òbviament, és víctima d'una gran confusió.

Clar, però dins del mosaic femení de 8 i mig, també cal destacar, per descomptat, una dona antagònica de la Sara Guina, la Clàudia, és a dir, la Cardinale, guapíssima, la representació de la dona feliniana més perfecta, fins i tot inabastable, però que al mateix temps simbolitza la puresa. És molt interessant perquè, de fet, és la dona que als primers compassos de la pel·lícula li serveix aigua al balneari, sempre, des de l'òptica de la seva imaginació, òbviament, el que suposa un dels pocs instants de pau emocional del nostre atabalat protagonista, no? En Guido es mostra fascinat.

Es congela tot, no? Sí. Quan apareix la Clàudia servint aigua o és aquesta A més, no parla.

No, no parla i està, en aquell moment, està alliberat de tot. No parla fins al final. Al final sí que parla.

Canets de bonica. Em tens meravellat. Em fas bategar el cor com un col·legial. No t'ho creus, eh? Quin respecte més autèntic i profund que transmets, Clàudia. De qui estàs enamorada? Amb qui estàs? A qui estimes? A tu. Has arribat just a temps, saps? Però per què somrius així? No se sap mai si jutges, si absols, si m'estàs prenent el pèl.

Estic escoltant, has dit que vols parlar-me, explicar-me la pel·lícula, jo no sé res.

Tu series capaç de plantar-ho tot i de començar la vida de cap i de nou? Escollir una cosa, una sola cosa, i de ser fidel a aquesta cosa, aconseguir de convertir-la en la raó de tota la teva vida, una cosa que ho sigui tot, justament perquè és la teva fidelitat el que la converteix en infinita. En series capaç?

Gran pregunta, eh, per cert. Tu estaries capaç de

llançar-ho tot i de començar de cap i de nou? És una pregunta de resolució ben complicada, no? I és eterna.

No, a més a més, ell, clar, ell li pregunta això perquè ja quan la veu fugazment al balneari, clar, ell veu en ella, en aquesta dona ideal. Justament una possibilitat d'escapar de tot de començar de zero que s'acaba concretant al final de la pelicula, però això ja ho veurem després vull dir que és un personatge que té aquesta idea que representa la possibilitat d'una fugida ell té totes aquestes responsabilitats com a director. Té totes les responsabilitats de totes les dones de la seva vida i aquell punt de fuga que hi ha allà. Sí, és com l'esperança,

una petita esperança que va apareixent i que està allà i que l'està cridant d'alguna manera.

D'un personatge que, en el fons, el que vol és fugir. És a dir, és un personatge molt definit perquè el que vol és trobar la porta per escapar de la situació cada vegada. Parlem també dels homes, que apareixen a 8 i mig, perquè, clar, a banda del mateix Guido. Potser són personatges més d'una peça.

Sí, una vegada Fellini va definir les dones com el veritable misteri interior. I és cert que, encara que hi ha espai pels homes a la pel·lícula, la majoria, és cert, no tenen una personalitat precisament gaire interessant. Molts es corresponen, com hem dit abans, amb professionals de la indústria, com dèiem, a. Productors, tècnics, com aquell crític de cinema que hem escoltat, i que d'alguna manera també Felinia aprofita per fer una certa càrrega contra algunes característiques del sistema que no convencia. O i tant, per la roda de premsa de l'últim acte és un exemple claríssim. En qualsevol cas, però, dues excepcions de personatges masculins que són, o que van estar especialment mimats per Fellini, i que em ve de gust recordar, per una banda l'amic personal de Guido, que és Mario Mezzabotta, personatge que va interpretar Mario Piso, que ve a ser el protagonista masculí d'aquell altre ball, abans hem comentat el ball de la Saraguina, doncs el segon ball al que et referies abans, és aquest icònic ball que es realitza juntament amb Bárbara Steele, i que va servir, segur que molts ho sabeu, d'inspiració per a Quentin Tarantino amb el mític ball protagonitzat per Uma Thurman i John Travolta al restaurant Jack Rabbit's Slim de Pulp Fiction.

Clar, Mario és un home gran que balla amb una noia més jove i el ball és una manifestació del contrast entre els dos perquè ell és tot joventut i modernitat i balla molt bé mentre que ell podríem dir que s'esforça a seguir-la fa el que pot. Sempre he pensat que és una escena que en realitat parla sobre la por de l'envelliment, que a més es projecta sobre en Guido, perquè en Guido està mirant l'escena i en aquell moment porta un nas fals de pinocho. Associat justament al que dèiem abans, no?, les seves mentides, les seves fantasies, que la seva dona Luisa sap detectar tan bé.

Sí, exacte. Jo crec que és una seqüència molt interessant, per què? Doncs perquè a través del ball comprovem una mena de desig per l'eterna joventut, no?, que jo crec que és un altre dels grans temes del film. Penseu que sovint els personatges pregunten i reflexionen sobre l'edat, arribant a condicionar les seves accions, no? De fet, uns minuts abans, quan Guido es troba amb en Mario, aquest li fa broma com si li costés caminar, per acte seguit demostrar que està en plena forma. Després del ball li diu alguna cosa així com que ja ho ha donat tot i demostra, evidentment, un esgotament físic que no pot dissimular de cap manera. Mentre, i aquí és l'interessant, efectivament, Guido s'ho mira tot amb aquest nas fals de Pinotxo, que ve a representar la mentida o la fantasia de tot allò que el seu amic justament pretén aparentar.

L'altre personatge masculí que volies destacar és el mag, el mag Maurice. Sí,

perquè és que això és fascinant, no? És l'assistent de l'evident Maya a la pel·lícula, interpretat per l'excusés Ian Dallas. I si em permets, m'agradaria justament fer referència a la vida d'aquest personatge molt breument, perquè és el fascinant mag de 8 i mig. Si heu vist la pel·lícula, quan la veieu, de seguida la identificareu. Va ser la seva única participació com a actor en una pel·lícula. En realitat, Ian Dallas era un prestigiós intel·lectual, dramaturg, interessat en tot allò paranormal, que fins i tot posteriorment es va convertir a l'Islam sota el nom d'Abdul Kader al-Murabit. Es diu fins i tot que els seus pensaments van arribar a influir a moviments terroristes. La vida de Dallas, jo crec que, sens dubte, mereixia una pel·lícula en tota regla. Home, sí, sí, sí, efectivament, sí. Però és que, a més a més, afegim-li també la dada que el seu mag para Fellini va servir com a inspiració reconeguda per aquell mestre de cerimònies immortalitzat per Joel Grey al cabaret de Bob Fosse.

O sigui, espectacular, no? Déu-n'hi-do, i tant, sí, sí. I l'altre que mereix un comentari a part, crec jo, és Nino Rota. Per descomptat. Perquè m'ha estat escoltant.

Gran part de la banda sonora ja, i. Sí, efectivament, hem estat escoltant molts temes d'aquest 8 i mig, que és una banda sonora absolutament icònica, no? I és que el cinema de Federico Fellini no es podria concebre de la mateixa forma sense aquesta complicitat indispensable de Nino Rota. Si parlàvem de la importància en la relació de Fellini i Mastroianni, Fellini i Rota vindria a ser un equivalent exactament igual i fins i tot diríem encara més moltes vegades perquè li va servir de suport i perquè van treballar en més ocasions que no pas amb Mastroianni. La música del gran compositor Llombart és una part fonamental importantíssima dins d'aquest imaginari felinià. Deia que havien treballat moltes vegades junts i és que van arribar a col·laborar en un total de fins a 16 ocasions, una unió que és patrimoni mundial de la cultura. Nino Rota ens va ajudar a comprendre el sentit de la nostàlgia, de l'enyorança, del desig, de les ganes de viure, de la supervivència, a respectar els esperits, com seduir fins i tot i com deixar-nos seduir. I molt especialment ens va donar les claus per gaudir del record i la materialització del somni felinià. Jo crec que la de Vuit i Menys és una banda sonora transcendental perquè és purament feliniana, perquè té tota la sonoritat que buscava Fellini. És realment identificable per aquella melodia de circ, pels ritmes de fira que introdueix molt bé, i sobretot per definir aquest desordre mental d'en Guido.

Sí, això te n'he de dir, que és molt important que la música reflecteixi aquest estat de confusió permanent en el que viu el personatge. Totalment,

i el tema de la passarel·la amb el que es tanca el film és icònic i ja definitiu.

Escala de Fellini i Rota va ser una col·laboració entre director i compositor que ha passat a la història per ser una de les més brillants i influents, però també, i això és molt interessant, per la forma de la seva creació. Nino Rota sembla que no necessitava veure imatges de les pel·lícules, ni tan sols li calia llegir els guions. Ell composava a partir de les converses que mantenia amb Federico Fellini, perquè el director tenia tan clares les imatges al seu cap que les compartia amb el compositor de forma tan boja i apassionada que aquest ja en tenia prou. És a dir, era tan gran. Déu n'hi do, eh? Clar, clar, era tan gran el seu enteniment que mentre Fellini anava parlant i li anava explicant la pel·lícula que tenia al cap i després de tantes hores de converses doncs el que feia Rota és que mentre Fellini el deixava que anés parlant, que anés compartint les seves disseccions i ell començava a improvisar melodies al piano mentre Fellini anava parlant i després això i la confusió vindrà per aquí i després

apareixerà una altra persona això em recorda el tàndem Lynch va de la menti que també hi ha escenes de Lynch allà explicant les seves coses i va de la menti anar.

Segurament van ser un referent o un precedent a l'ingiba de la menti. A banda de la creació original de Rota, també és interessant remarcar que la banda sonora de 8 i mig és molt rica en la seva idea musical, també perquè inclou l'obertura del Barber de Sevilla de Rossini i la cavalcada de les Valkíries de Wagner a partir de l'adaptació que en va fer el mateix Nino Rota.

Justament la cavalcada de les Valkíries sona en un dels moments més emblemàtics de la pel·lícula, que és tota la seqüència de l'Harem, perquè aquí és el moment en què es troben totes les dones de la vida d'en Guido, les dones de la seva vida i les dones de les seves fantasies. I veiem com pot arribar a ser de. Fantasios però sobretot cruel amb elles.

Sí, i el Wagner que queda també a la pel·lícula, tothom recorda Wagner i la cavalcada de les Valkíries amb Còpola i Apocalipsi 9, però l'ús que en fa el Feliné, ostres, és que sembla una música escrita per aquella seqüència, no?

Té molt més sentit, de fet, perquè clar, aquestes dones són efectivament les Valkíries.

Sí, i aquest espai que comentaves és aquest entorn improvisat en el que Guido, degudament preparat amb un fuet a la mà, s'enfronta a totes les dones de la seva vida. Apareixen totes aquelles que hem anat coneixent al llarg del matratxe i també incorpora una jove exòtica que és com una mena de representació de l'esperança enfront d'una veterana vedette que es resisteix a pujar al pis superior i desapareix del món de Guido, encara que la seva actitud esdevingui més aviat

un tant grotesca, no? Sí, però clar, és que tota la idea de quan la meva fantasia es fa gran, l'envio a l'envio com una mena de bueno, no sabem què és, no? És com la part superior del pis de dalt.

Sí, ve a ser com una mena de. La desterra, no?, l'exilia. Sí, en la part, diguem, en els nostres dies, potser és la representació de Leonardo DiCaprio, no?, amb aquelles nòvies que quan arriben a no sé quina edat ja no serveixen. No sabem on les envia, però les envia a alguna banda. Al pis superior, segurament.

No, a més, ella diu, jo no ho diré amb tota aquella colla de dones velles. És a dir, hi ha implícit que allà dalt ja han anat pujant altres fantasies i altres dones.

De la seva vida. I és que aquesta imaginària feliniana funciona tan bé a través d'aquesta llarga seqüència mitjançant la qual van circulant totes aquestes dones que Cuido va estimar o que va desitjant un passat també a mig camí entre l'orgull i el que seria la decepció.

Al final, les dones de la seva vida i de la seva fantasia es revelen i d'aquí també l'ús final de les Valkíries. Exacte. Abans dèiem que l'únic personatge que sembla que el podrà treure de la seva crisi és la dona que interpreta Clàudia Cardinale, que representa aquesta dona ideal, aquesta possibilitat d'afogar-se, però al final, a través d'ella, el que descobrim és que el que passa aquí és que en Guido no sap estimar.

Jo no ho entenc. Troba una noia que el pot fer reneixer, que li retorna la vida, i ell la rebutja. Perquè ja no hi creu. Perquè no sap estimar prou. Perquè no és cert que una dona pugui canviar un home. Perquè no sap estimar prou. I sobretot perquè no

tinc ganes d'explicar una altra mentida. Perquè no sap estimar prou. Em sap greu, Clàudia, haver-te fet venir fins aquí. Et demano perdó.

Quin farsant que estàs fet. Així no existeix aquest paper a la pel·lícula. Tens raó tu, saps?

No hi és aquest paper al film. No hi ha ni tan sols un film.

Dona la sensació que Guido mai s'ha arribat a enamorar de cap dona en concret. Més aviat s'ha enamorat segurament de la fascinació que li han produït. Crec que no és només el fet que no sap estimar, sinó sobretot el mal que això li provoca, la frustració. Part de la seva crisi existencial és deguda a aquesta mancança, segurament molt condicionada també per la seva infantesa, per l'educació rebuda, I per aquest excés de relacions que ha portat fins a la saturació emocional que està patint al llarg de la pel·lícula.

Sí, així que torna a ser arrossegat cap a les seves obligacions, és a dir, cap a la pel·lícula que no aconsegueix acabar i aquesta crisi artística pren forma de metàfora. Amb un decorat monumental on s'ha de rodar la pel·lícula, que és monumental però buit, que aquesta és una altra de les imatges més icòniques de 8 i mig. Sí,

perquè és realment molt impactant, no? És una estructura metàl·lica gegantina situada a la platja que ve a representar la plataforma d'un llançament especial, segons la pel·lícula que té en ment. Però clar, és una creació freda i enigmàtica, molt costosa, però el més curiós és precisament que el seu ús és sempre incert, bàsicament perquè We Don't Sell Me no té gens clar quina pel·lícula vol fer. Per tant, s'estableix un contrast amb una ambició desmesurada que no vol perdre sota cap concepte, però a la vegada xoca frontalment amb la seva crisi personal i, òbviament, l'artística.

I al final de tot, en Guido simplement accepta que ell està fet de tot el que li passa i comença un ball en forma circular que uneix tot el que hem vist fins ara, realitat, fantasia, cinema, passat, present. És una idea bonica.

Aquell ball per la passarel·la, amb tots els personatges agafats de la mà, desprèn una càrrega d'humanitat deliciosa, no? Finalment, és una forma d'acceptar precisament aquesta realitat que s'ha anat camuflant al llarg del film, mentre fer línia porta una dosi d'optimisme. Sembla que ens vingui a dir "vivi la vita", no? I si em permets, doncs, a moda de conclusió, jo crec que en una època de cert convencionalisme narratiu, on poques pel·lícules realment ens acaben sorprenent de debò, recuperar el cinema de Fellini i molt especialment aquest Vuit i mig ens permet comprovar com el cinema més modern i creatiu, intens, compromès, intel·ligent i profund, no necessàriament ha de ser el més recent. 63 anys després de la seva realització, el visionat de 8 i mig segueix sent un pla indescritible i un gran viatge per l'ànima personal. Assa ni si massa. Doncs justament perquè

és una pel·lícula única en tants sentits, valia la pena recomanar-la avui, aprofitant que la teniu disponible al Trescat. Albert, moltes gràcies, com sempre. Gràcies a tu, un plaer. I fins aquí el programa d'avui. La setmana que ve parlarem d'una nova adaptació de Les Deladen, el clàssic de John Steinbeck. Gràcies, com sempre, per acompanyar-nos i que tingueu un bon cap de setmana.