"La ciutat cremada", 50 anys després: per què va marcar el cinema català

Catalunya, triomfant, tornarà a ser rica i

plena. Comença La finestra indiscreta, amb Toni de la Torre.

Tant ufana i tan supera.

Benvinguts a la finestra indiscreta el dia que celebrem que fa 50 anys que es va estrenar La Ciutat Cremada, la pelicula d'Antoni Ribas que va saber recollir els anells dels catalans, els anells de llibertat, de democràcia i de recuperació de la identitat nacional que van esclatar després de la mort de Francisco Franco. Una pelicula que es va finançar a través de donatius, ara ho explicarem, i que es va convertir en el primer gran èxit del cinema català. Un milió i mig de catalans van anar a veure la ciutat cremada l'any 1976 i el que van trobar a la pantalla va ser un mirall de les seves pròpies aspiracions, de la seva història i d'una identitat que durant dècades havia estat silenciada.

Pasaremos los políticos aquí presentes, pasarán los partidos aquí representados, caerán regímenes, surgirán otros nuevos, pero el hecho vivo de Cataluña.

Avui a la Fenestra Indiscreta una cita amb la història, el cinema i la memòria. Un viatge al postfranquisme per entendre per què la ciutat cremada es va convertir en un símbol i per valorar la petjada que ha deixat en el cinema català. M'acompanyen en aquest programa especial l'Albert Galera i el Tarik Porter. Bona nit als dos. Hola, bona nit, què tal? Bona nit, Toni. La Ciutat Cremada va ser la pel·lícula que va alliberar el cinema català del franquisme? Bé, de fet, la Ciutat Cremada,

diríem, va esdevenir la pel·lícula capdavantera d'un moviment cinematogràfic i social que es produeix justament a partir del 1975, coincidint amb la mort de Franco. En aquella època el cinema català s'allibera i esclata una independència artística absent de censura, que permet la gestació d'un cinema absolutament lliure i compromès, molt inhòspit fins a aquell moment, i això és tant a nivell social com a nivell polític, amb domini de pel·lícules de caire històric, i mitjançant les quals es comença a normalitzar l'ús del català al cinema, que fins aleshores era absolutament ciència-ficció. De fet, un dels grans greuges del cinema català durant el franquisme va ser precisament la prohibició de l'ús de la llengua catalana i el control absolut del règim, que no estava per res disposat a permetre ni la creativitat ni molt menys qualsevol reflexió de caire social i polític. El cas és que no es tractava només del fet de no poder rodar en català, sinó que el control ja s'iniciava en l'elaboració dels guions d'aquelles produccions catalanes que eren absolutament revisats a fi i efecte d'evitar la inclusió de qualsevol tipus de crítica o de posicionament ideològic per petit que fos. En aquest sentit, la ciutat cremada encapçala aquest esclat i es converteix en la pel·lícula més representativa del cinema català de la transició. En part també perquè, com deies, va tenir un èxit espectacular, imprevisible, un èxit inhòspit que fins aleshores. No havia succeït en cap altra producció catalana. Va ser tot un fenomen i va generar un fort impacte en l'espectador de l'època.

Sí, de fet, hi ha una anècdota que crec que representa molt bé aquesta necessitat del públic català o catalanoparlant per veure ficció, per veure cinema en la seva llengua, que és una projecció que va tenir lloc el 76 a Mallorca, a Palma, en la qual estava anunciada la projecció de la pel·lícula d'Antoni Ribas però en principi s'anava a passar en castellà, perquè segons la distribuidora només hi havia dues còpies en català i s'anava a passar en castellà. Aleshores, Antoni Ribas va anunciar que la passaria en català perquè ell anava amb una còpia en català. Aleshores, va haver-hi tota una sèrie d'incidents i només va ser a la mateixa sala que Antoni Ribas va dir que es podia passar en català. Es va haver-hi una votació popular a dins del propi cinema. I va arrasar, evidentment, l'opció en català i finalment es va poder passar en català, però era una cosa que jo crec que demostra molt bé que la gent estava molt necessitada de veure reflexada a la pantalla i sentir explicades les seves històries. És que segurament aquest

és part del motiu del seu èxit, és a dir, és una pel·lícula que es converteix en un símbol del catalanisme cultural, i segurament els motius són diversos, perquè per una banda hi ha el que s'explica en la pel·lícula, que narra uns fets històrics concrets, que ara hi anirem, però per l'altra, com deia Estaric, també passa que s'estrena en un moment molt precís, perquè recordem que tot just avui, fa 50 anys de la diada del 1976, que va ser la primera que es va celebrar públicament després de la mort de Franco. Com tothom sap, va ser una diada que no es va poder celebrar amb normalitat perquè les autoritats franquistes encara posaven moltes limitacions a les manifestacions. No va ser autoritzada per celebrar-se a Barcelona i finalment els va fer l'acte a Sant Boi del Llobregat. Clar, aquest va ser el primer acte públic després que la diada hagués estat prohibida i crec que tenir present això ajuda a entendre bé el clima d'aquest moment. Perquè, clar, poc més d'una setmana després d'aquesta primera diada, és quan s'estrena La Ciutat Cremada. Va ser el 20 de setembre de 1976. I per tant és una pel·lícula que pel contingut i pel moment entronca amb els anells catalanistes del seu context. I no passa gaire sovint que una pel·lícula reflecteixi de forma tan clara el seu context social.

Clar, i és divertit perquè al final no deixa de passar, no deixa de ser una pel·lícula que parla de 75 anys enrere. El que passa és que clarament el que explica i com ho fa se sent molt proper. I de fet, ara, si reveient la pel·lícula t'adones de fins a quin punt realment hi ha moltes coses que són conflictes, hi ha circumstàncies i al final una qüestió de fons que segueix sent molt vigent. I per tant jo crec que aquesta pel·lícula, en un moment en què tot estava trencant-se, però encara no s'havia trencat, I parla la pel·lícula també d'un moment en el qual, un canvi de segle, en el qual aquestes inquietuds polítiques i socials també hi són, i crec que clarament responia molt, encara que fos 75 anys més tard, el que necessitava veure la gent davant de la pantalla.

Clar, és que avui farem un exercici radiofònic, a més que serà molt interessant, perquè l'audiència del 75 responia, se sentia interpelada per una part de la història de Catalunya que havia passat molts anys abans, però probablement avui els oients, amb alguns talls que posarem de la pel·lícula, se sentiran alhora interpelats en el moment actual, connectarà d'alguna manera amb fa 50 anys i alhora connectarà amb pràcticament, en fi, amb 1899.

Que no sé si és una cosa bona o més aviat trista en realitat que ens passi això, però bueno, en tot cas és interessant en tot cas,

mira, la història que explica la pel·lícula, ara que parlem d'això del context, també és molt important per entendre com recull aquestes inquietuds, és una pel·lícula històrica. Que segueix diversos personatges durant un període molt concret que va, com deia, del 1899 al 1909 de fet, la ciutat cremada té un subtítol que és del desastre de Cuba a la setmana tràgica i per tant representa en pantalla. Episodis de la història catalana que el franquisme havia silenciat o presentat des d'una perspectiva molt limitada, com el tancament de caixes, el creixement del catalanisme polític amb el naixement de la Lliga Regionalista o la mateixa Setmana Tràgica. I a més ho fa, i jo crec que això és el més important, des d'una mirada pròpia, té una mirada catalana sobre la nostra pròpia història.

Sí, perquè la pel·lícula, de fet, va ser una forma justament de compartir el valor de la memòria històrica tan reprimida fins aleshores. Per tant, el valor pedagògic de la pel·lícula és absolutament innegable. El compromís de cineastes com en Antoni Ribas i Josep Maria Forn té aquesta representació d'aquest valor pedagògic que comentàvem. I, de fet, la pel·lícula ha quedat clarament com un gran tribut en favor de la memòria històrica perquè cada nova generació, d'alguna manera, disposi d'un material audiovisual que a partir de la ficció s'endinci en el cor d'una realitat, la que li va tocar viure al poble català durant una època tan convulsa com la que retrata el film de Ribes. Així, per tant, el sentit crític d'una pel·lícula valenta, com és el cas de la ciutat cremada, doncs crec que és molt notable perquè esdevé com un veritable tresor, no només per l'espectador inquiet, amb ganes d'aprendre o de rememorar, sinó també per tot aquell col·lectiu que potser mai ha arribat a analitzar el passat del país, però que apropant-se, doncs apropant-se en aquest cas al que explica la pel·lícula, és molt probable que entengui no només el que va succeir en aquell moment, sinó que raoni la relació amb els esdeveniments que sí els ha tocat viure, una mica el que comentava.

Sí, de fet, en el pròleg del guió que van escriure Antoni Ribas i Miguel Sanz, s'apunta que més enllà de totes les apreciacions tècnico-artístiques que hi hagi, es deia, com en el millor cinema d'Incestine, és suficient la vocació pedagògica del passat polític per tal d'entendre en profunditat el present.

A prop del riu hi ha una vernera, a prop del riu hi ha una vernera,

Hi ha molts personatges, perquè és una pel·lícula molt coral, però potser el més protagonista, per començar a introduir la història de la pel·lícula, és en Josep, que és un soldat d'origen humil que torna de Cuba l'any 1899. I que un burges que es diu Frederic Palau utilitza per fer entrar al país els diners que ha obtingut de la venda dels negocis familiars a Cuba. Com que els soldats no els registren, podríem dir que utilitza en Josep com a mula.

Hi havia algunes dificultats per fer la transferència pels bancs i vaig decidir que el millor era que els portés el soldat. Compreens? Ah, li vaig prometre ser enduros. Els soldats no els registren a la duana, saps?

Des del primer moment, la pel·lícula ja està posant davant nostre els dos extrems de la societat catalana. Els que pateixen la crisi, que seria en Josep, clarament, i els que tenen els recursos per convertir-la en una oportunitat. He de dir que després en Josep, tot just després d'això, de fer aquest paper de transportador de diners d'amagat, coneix la família d'en Frederic i s'acaba casant amb la Remei Palau. De manera que en Josep entra en el món de la burguesia.

Precisament la burgesia catalana té un paper molt important a la pel·lícula. Se la retrata com un col·lectiu especialment conservador, protectors incondicionals del seu capital i de la riquesa, que, bé, d'alguna manera pateixen l'augment incessant de l'anarquisme i del sindicalisme que els envolta innegablement. No són catalanistes, però la seva forma, la seva ideologia conservadora, facilita l'entesa amb el govern espanyol, temerosos precisament de perdre el seu patrimoni davant de qualsevol conflicte. Són burgesos que procuren. D'entrada, viure aliens a la realitat social, més enllà, diguem, de la seva classe, fins, això sí, que la revolta els esquitxa directament. El personatge del jove soldat, Josep, com deies, que interpreta el Xavier Lorriaga, actua primer com una mena d'intrus dins d'aquesta família burgesa barcelonina

dels Palau. Sí, de fet, ens introduïm nosaltres en ell, no? Sí, exacte. És el vehicle per entrar en aquest món, sí.

Sí, sí, sí, en Giuseppe som els espectadors que, efectivament, entrem a la realitat d'aquesta família. De fet, és ben acollit i es casa amb una de les filles, la Remei, malgrat, això sí, que se sent absolutament atret per l'altra germana, la Roser. Per tant, aquí entrem en un caire melodramàtic que ja analitzarem.

Sí, que això desenvolupa i és molt interessant.

Sí, jo crec que de fet, precisament, una de les coses que a mi m'interessa més d'aquesta pel·lícula i que crec que és especialment interessant és la manera com té Antoni Ribas de retratar la burgesia catalana a través de les seves, diguéssim, bicefàlies, per dir-ho així, no? Per una banda són. Conservadors, però alhora no són aliens el que passa al seu voltant i de fet moltes vegades intenten d'alguna manera convertir en oportunitats coses que d'entrada potser des de sectors més conservadors i més tancats segurament ho veurien com un desastre. I crec que hi ha una escena molt bona que explica això perfectament, que és precisament el moment en el qual el Josep, el protagonista, s'enllita amb la Remei, amb la filla del senyor Palau. És la filla que en realitat no li agrada. Exacte, amb la que no li agrada tant, diguéssim. Però és molt bo aquell moment perquè estan al llit, estan ja, diguéssim, fent-ho de tal manera que quan els trobin la família no quedi més remei que casar-los, però en comptes de fer un gran melodrama, una situació completament, diguéssim, tràgica, el que fa el senyor Palau quan els veu és asseure's al llit tranquil·lament. Dir, discutim-ho, i a més en aquest moment és molt divertit perquè el que fa Antoni Ribas és fer un elipsi i diu, discutim-ho, i just després passem una escena que ja és el matrimoni, no? És un violí tocant, un violinista tocant el violí perquè s'estan a punt de casar el Josep i la Remei.

El Josep és el personatge potser que té l'arc més clar de tots perquè veiem que com dèiem té un origen popular però a través d'aquest matrimoni es va convertint en burges i es va allunyant malgrat que ell no ho vulgui té aquesta lluita durant tota la pel·lícula de la lluita obrera.

Sí, però fixeu-vos que malgrat això no acaba de perdre aquest idealisme marcat que té i apassionat, ni aquest esperit inconformista que l'envolta, de manera que es genera precisament un conflicte intern d'identitats i de posicions socials, que és un altre dels grans temes que analitza la pel·lícula.

Sí, i en aquest sentit també, a més, crec que és una pel·lícula preciosa en el sentit que no és gens taxativa tal com tampoc ho són els personatges, és a dir, va exposant les seves complexitats a través de les seves contradiccions, i a més és una cosa que fa, trobo que d'una manera molt intel·ligent el director Antoni Ribas, que és que a poc a poc aquestes contradiccions, que més aviat són internes, es van plasmant en el context col·lectiu, en el context extern. És a dir, va a poc a poc ampliant aquestes contradiccions. Crec que la paraula, de fet, contradicció, és la gran virtut d'aquesta pel·lícula i el que regeix tota la trama. I, a més, no només passa amb el Josep, sinó també amb la Remei, que ve d'un entorn burgesc, però és molt tolerant i, de fet, es va permeabilitzant dins dels entorns una mica més proletaris.

Hem parlat del Josep, hem parlat també de la Remei, que són personatges de ficció, però també hi ha personatges històrics, com en Cambó, i de fet en aquests primers compassos de la pel·lícula veiem com Cambó i Prat de la Riba intenten convertir la crisi d'aquell moment en una oportunitat política. Cambó està intentant construir una nova política catalanista allunyada dels partits dinàstics tradicionals.

A Espanya hi ha moltes coses que fan pudor de mort. Només cal que hi hagi algú que tingui prou estómac per enterar-les. Sí, sí. A l'obsessió de la guerra ha seguit l'obsessió de la regeneració, del reformisme. Amic Campó, cal aprofitar el sentiment general de disgust. La gent ha perdut la confiança en el règim. S'haurien de donar que el canvi que és en l'ànim de tothom. No el pot dur el regeneracionisme. Són els mateixos que ens han portat al desastre. Evidentment no aniran més enllà dels canvis mínims que els permetin quedar allà on són. El difícil per part nostra és aquesta mobilització general que ens cal. Sí. Sí. Cuant més hi penso, més veig com ens és de necessari el doctor Robert. Només un home honrat i admirat com ell té possibilitats de mobilitzar tota aquesta massa neutra que fuig com de la lepra de tot el que fa olor de política.

Aquesta escena crec que és molt interessant per entendre aquest moment en el qual els polítics catalans troben una finestra d'oportunitat per canviar les coses, però crec que a més és molt interessant l'escena previ i posterior a aquesta. En l'anterior veiem a la gent del carrer que està intentant saber quin serà el seu futur a través d'un ocellet predictor, diguéssim, I la posterior és el senyor Palau, el burgués, que també està veient com tots els paradigmes estan canviant i està llegint Nietzsche el llibre de Més enllà del bé i el mal, que és un llibre en el qual qüestiona les morals cristianes antigues. Jo crec que aquestes tres escenes seguides ensenyen molt bé aquest canvi imminent i inevitable.

I tanmateix en aquest punt s'introdueix en el conflicte Catalunya-Espanya, Espanya presentada ja com un estat opressor i per altra banda una Espanya que es veu saturada per aquest esclat de catalanisme que es produeix a Barcelona. I aquí també hi ha una radiografia molt interessant al voltant del conflicte.

Clar, Cambó i Prat de la Riba parlen de la necessitat de compensar el doctor Robert, que era l'alcalde de Barcelona el 1899. Durant el seu mandat es produeix el tancament de caixes, que és un episodi que apareix a la pel·lícula, on veiem que els comerciants industrials de Barcelona es neguen a pagar determinats impostos a l'Estat perquè consideren injusta la política fiscal del govern. I veiem com afecta a tothom, també a la família Palau.

Sí, i aquí hi ha un punt també molt interessant que és que els Palau venen a representar com aquesta burgesia d'alguna manera se sent enganyada, és a dir, hi havia una confiança que no té una conseqüència o que té una conseqüència negativa i per altra banda és molt interessant com justament el doctor Robert procurava defensar els interessos dels catalans i tot plegat fa bullir molt l'olla perquè es creï en aquest cas un altre conflicte més.

I aquest doctor Robert jo crec que és molt interessant també, i aquestes converses el que fan també són moltes reflexions polítiques que, com dèiem des del principi, tenen molta vigència. El doctor Robert diu que ell no és un home polític, sinó un home social, i el que molt li respon que aquesta distinció no existeix. Està fent política vostè encara que digui que no està fent política. Exacte, i que o fan política ells o la faran per ells,

que és una cosa que clarament podem sentir-nos tots identificats. Mentre Cambó intenta aconseguir reformes polítiques, Barcelona està bullint socialment. Els obrers pateixen unes condicions molt dures. Creix l'anarquisme, el sindicalisme, les vagues, les protestes, l'anticlaricalisme, que després això desenvoluparà molt. I això espanta molt la burguesia. Per tant, Cambó es troba entre dos conflictes. Madrid-Catalunya per una banda i burguesia-moviment obrer per l'altra. I aquesta doble tensió és essencial per entendre

la pel·lícula. Sí, de fet, penso que en dos casos el que provoca és el fet que descobrim com la representació de la divisió de dos extremos oposats, tant a nivell polític com social, acaben emergint amb molta força. De fet, els Palau actuen, jo crec, com una mena de representació del desordre ideològic i de la manca d'unitat política que ha arribat fins als nostres dies i que va ser tan visible justament durant l'època del procés.

Sí, sí, jo crec que clarament

Sí, sí, jo crec que clarament aquesta pel·lícula i aquest conflicte, o aquests conflictes en concret, els podem identificar fins i tot amb sigles i amb personalitats polítiques actualment. I crec que, a més, aquests personatges tenen les seves herències que podem anar rastrejant fins a l'actualitat.

Una tercera clau d'aquest primer acte de la pel·lícula es produeix prop d'una fàbrica on treballa en Josep. L'AMU intenta convèncer els treballadors d'anar a votar a les eleccions generals del 1901.

Es tracta de la sort del país. Quin país? Aquest, el qual mengem tots. El de todos. Escuteu! Escuteu tots! Els que vulgueu anar a votar, teniu el dia lliure! Cobrant tot el jornal. I vostè ens aconsellarà per qui hem de votar, oi? No podeu votar pel candidat que vulgueu, però cal que tingueu en compte que en aquests moments el més important de tot és guanyar els cacics, els veritables enemics de tots plegats, aquesta colla de l'ongla que ens administra. Clar, això provoca una discussió entre diferents obrers. No, no és un problema de mala administració, ni de govern, com diuen ells. El que no funciona és el sistema burgesc capitalista. Votar és col·laborar amb el sistema que ens explota. No estic d'acord. Si no votem els partits del govern, que són els que remenen a los sideres, tornaran a guanyar i es fotran a tots.

Una altra discussió que podria estar passant perfectament avui dia.

Absolutament, i de fet, no és que, com hem escoltat, no és el fet que els animin a votar, sinó que els adoctrina directament per qui han d'anar a votar. Per tant, aquí hi ha una lectura, també una reflexió molt interessant sobre el pes de les eleccions i de com es condicionen moltes vegades els vots.

I a més un exercici també molt complicat de fer que és que en aquesta pel·lícula no hi ha uns bons i uns dolents clarament i tampoc hi ha dos bàndols enfrontats simplement, és a dir, aquesta escena és molt interessant perquè el que fas per començar a plantejar-ne tres i ni tan sols són tots els que hi ha al llarg de la pel·lícula perquè finalment, evidentment, està basada en la història i la història és molt més complicada que això, crec que. Aquí, Antoni Ribas i Miguel Sanz el que fan és un guió molt interessant i una escena que, a més, en termes de muntatge també està molt bé, en la qual hi ha totes aquestes friccions que a poc a poc s'aniran desenvolupant i, a més, també a nivell d'estructura de la pel·lícula, perquè aquesta escena arriba més o menys a l'hora. Més o menys al minuts 60, i fa un trencament amb el que seria la primera part d'estructurament de la pel·lícula per expandir, com dèiem, aquests conflictes a tot, diguéssim, el que seria el context general. I doncs parlen de la lluita de classes, el trencament del segle XIX i XX, els nous paradigmes socials que venen anticipant tot el que després anirem veient, evidentment el tema de Catalunya-Espanya, etcètera, etcètera.

Ara que parlaves del muntatge i del fet que ens apropem al final del que podríem definir com el primer acte, el primer acte de la pel·lícula justament culmina amb un muntatge en paral·lel que és esplèndid i que serà un recurs que després anirà tornant a fer, he de dir, trobant amb gran encert, especialment a la part final, que ja hi arribarem.

Sí, clar, clar, és el moment de la celebració de l'any 1899 i l'any, diguéssim, l'any nou de 1900, i hi ha tres trames que es combinen, o tres representacions, o tres, diguéssim, paradigmes, precisament, de la celebració d'aquest any nou. Per una banda tenim els proletaris, que fan un sopar de germanom, que viures a hostés, en un terreny festiu, molt polititzat, per altra banda. Molt polititzat. Sí, després hi ha els burgesos que fan un sopar abundant però a l'hora solemne, molt religiós. Amb molta forma també, moltes regles, molt de protocol. Exacte, i finalment hi ha uns llibertins que no deixen de ser part de les classes benestants que defugen qualsevol solemnitat, qualsevol religió, qualsevol polític i tot és molt orgiàstic i obsè. I a més aquí hi ha una cosa que a mi particularment em fa molta gràcia perquè. Aquesta escena forma part, diguéssim, un dels extras o un dels figurants que hi ha en aquesta escena, doncs és Miquel Porter, el meu avi, que em va fer molta gràcia veure l'Ara de nou fent el lliberté, diguéssim, i que de fet, com ell, doncs una sèrie de representants culturals i polítics de l'època, bueno, dels anys 70, diguéssim, que estaven molt implicats en el cinema i en la cultura, el que van fer, doncs, No només és, diguéssim, contribuir d'una manera, doncs, amb diners o amb espècies o el que sigui, sinó també, doncs, formar part de l'elenc, perquè finalment, com que no deixa de ser una pel·lícula coral, doncs, es necessita molta gent implicada.

Per qui torni a revisitar la pel·lícula. L'avi del Tariqui és el personatge que, perquè van tots amb els ulls envenats, i tenen a la voluntat tot un seguit de dones despullades. L'avi del Tariqui és el que es destapa per poder mirar. Molt espavilat. Sí, sí, no puc dir d'altres coses. Que per cert, una escena, ara que parlava de dones despullades, una escena amb això, amb nus, amb erotisme.

Sí, és que de fet Antoni Ribas va aconseguir incloure alguns minuts de sensualitat, posem-nos en context de l'època, que era molt molt complexa també, més que a vegades fins i tot temes polítics, i que justament aquests instants així més sensuals esdevenen com un contrast molt interessant davant de la permanent tensió social i política de l'època. A mi també, si em permets, doncs m'agradaria molt destacar també aquestes intencions estilístiques d'Antoni Ribes perquè crec que són molt interessants per la pel·lícula perquè Antoni Ribes jo crec que sabia perfectament la pel·lícula que volia a nivell visual, a nivell conceptual. I des de l'òptica de la posada en escena, perquè és molt evident quin és el seu interès, el predomini de plans generals, que és la base visual de la pel·lícula, el poc ús del zoom, que això crida molt l'atenció, perquè en aquella època utilitzaven el zoom gairebé per qualsevol moment, o per qualsevol escena, o per qualsevol recurs, i en aquest cas també el rigor per l'enquadrament, un gran gust per l'enquadrament d'Antoni Ribes, que des d'aquí crec que també val la pena recordar-ho. Uh!

Segur que ho tenia clar perquè, clar, li va costar molt fer la pel·lícula. Com dèiem al principi, va tenir un finançament molt inusual.

Sí, de fet, un finançament popular. Què és això en aquella època, no? És a dir, devia ser també una ciència-ficció, no? I el cas és que en Toni Ribas va ser, podríem considerar-lo com un visionari, perquè va aconseguir una participació econòmica popular dues dècades abans del naixement del crowdfunding i això tan habitual que hem tingut els darrers anys, no? I això va ser perquè el rebre negatives constants d'ajuts oficials es va avaler de la participació de comptes en participació, que d'alguna manera va animar la col·laboració de productors i entitats socials diverses que van aportar un pressupost al voltant dels 40 milions de pessetes. No obstant, malgrat aquest moviment participatiu, crec que és absolutament de justícia esmentar el nom de Josep Maria Forn, que va ser fonamental. De fet, la seva companyia PCTID es va convertir en la principal responsable de la producció del film, no sense una lluita important per fer front a la censura franquista, òbviament. Havien de regatejar-la com bé podien, no? Una dècada abans, Forn ja havia produït una altra pel·lícula fonamental en la realitat catalana de l'època, des de l'òptica de la immigració andalusa, l'estupenda La piel quemada. Poc després de La ciutat cremada, va impulsar la fonamental també, o Canya-retrat intermitent, d'Aventura Pons, El 1979 va dirigir Companys Procés a Catalunya, el 2006 va escriure i dirigir una altra crònica catalana essencial, com és El coronel Macià, i la seva darrera pel·lícula va ser El somni català, realitzada el 2015, amb la que va deixar la seva empremta definitiva sobre el seu compromís amb la causa catalana.

Anem al segon acte de la pel·lícula perquè al segon acte la història és d'haver més complexa, perquè s'hi afegeixen més trames. Però en Josep continua funcionant com a fil conductor. Cada cop té més conflictes a causa de la seva nova posició dins la burguesia i de fet ell vol participar en els plans revolucionaris dels obrers. I acaba col·laborant en una acció en què aconsegueixen fer descarrilar un ferrocarril. Després el detenen a ell i als seus companys, però només ell surt de la presó perquè és el sogre que surt de la presó. Sí, sí. El que el treu de la presó.

Exacte. I de fet aquella escena jo diria que un parell d'escenes que són molt representatives. Aquella concreta en la qual ell el treuen de la presó és gairebé còmica, perquè veiem el militant dels obrers, el gran representant de les lluites obreres, que abaixa el cap i entra dins del carruatge del senyor Palau, així que una miqueta com Cap Cot, i és bastant, diguéssim, representatiu de com claudica aquesta, o parcialment aquesta part idealista del senyor, o sigui, del Josep.

Clar, és que en aquest moment és fins i tot humiliant, no? És a dir, tu acabes de fer el gran acte revolucionari, I ve el sogra Borges a pagar diners, però a més a més ha de pagar el valor del ferro garril descarrilat, que després s'introdueixen dins la fàbrica com una mena d'escultura,

ha de pagar una mortarada per treure-te-t'ho d'allà. Sí, i després el senyor Palau contracta el Josep i el porta a la seva fàbrica on treballa, I allà també hi ha una escena molt interessant en la qual, doncs, un obrer que sembla que l'hauran de fer fora per introduir el Josep i el Josep es nega que el facin fora. Això, què passa? Que agrada molt a la resta de treballadors i aleshores el senyor Palau li diu "ets la peça que faltava en aquesta família, algú que tingui contacte amb els treballadors". És a dir, de nou aquesta mirada absolutament, diguéssim, especuladora i calculada,

interessada del Borges. I un punt grotesc fins i tot i a la vegada molt irònic.

Sí, sí. En Josep, bé, ho dèiem, no?, continua oscil·lant entre aquestes dues posicions i també entre dues dones, amb la que s'ha casat, no?, la Remei, i amb la cunyada, la Roser.

De fet, en la relació d'en Josep amb la seva família política, els Palau que estem comentant, doncs el relat inclou aquest marcat to melodramàtic que també avançàvem abans i que incideix en el fet d'haver-se casat amb una de les germanes de la família, però sentir-se irremediablement atret per l'altra. Janine Mestre, interpreta a la primera, i Angela Molina, una jove Angela Molina, a la segona. Antoni Ribas es reserva alguns instants del film per mostrar una atracció sexual que culminarà els darrers instants del film, que ja comentarem, i això sí, fent-se fort, evidentment, com dèiem també abans, davant de la persecució de la censura. A mi em sembla també molt interessant destacar que en la radiografia dels Palau crec que és inevitable advertir una mena d'embrió per a futures sèries de sobretaula de TV3. Sí, absolutament. Oi que sí? Perquè és com un referent, no? Sí, sí, és claríssim. Sobretot en la creació dels personatges de les sèries més famoses de la casa i aquestes nissagues familiars que connecten clarament amb els Palau.

I al mateix temps, el volum d'erotisme que té aquesta escena és el contrari del que trobaríem a la sala. Absolutament. Perquè hi ha una escena que el personatge de

la Roser està jugant amb els nens. Sí, això anava a dir. Em sembla que aquesta escena és una de les escenes més, diguéssim, on l'erotisme, on la sensualitat, on l'atracció no explícita es pot veure d'una manera més, diguéssim, més ben retratada. Perquè veiem a la Roser, que és una Angela Molina molt jove i guapíssima, està jugant amb un nen i com aquest nen vol posar-se sota les faldilles i aleshores hi ha un joc de mirades permanent en aquesta sobretaula aparentment innocent que a poc a poc va pujant de to i va pujant diguéssim de sensacions que em sembla que aquí també parlàvem abans del muntatge crec que el muntatge d'aquesta pel·lícula és molt interessant i aquí el muntatge i el plantejament de mirades i de diguéssim qüestions implícites està molt

bé el pla contra pla aquí funciona molt bé en aquesta escena.

Albert, mencionaves a Xavier Lorriaga i la Janine Mestre i l'Angela Molina, però la quantitat d'actors que apareix en aquesta pel·lícula és espectacular, és una pel·lícula molt coral i apareixen molts noms propis que cal destacar.

Sí, de fet, com a tota bona superproducció, tots coneixem les superproduccions de Hollywood i el fet de glutinar agrapats d'estrelles a la ciutat cremada, va incorporar un llarguíssim repartiment amb actors i actrius de diversa procedència i d'estils ben diferents, amb la valentia fins i tot de transformar José Luis López Vázquez en Enric Prat de la Riba, Adolfo Marsellar, que com a Francesc Cambó, o a Ovidi Montlló com a Emiliano Iglesias, que és una aposta arriscada, que després funciona la pelicula, però evidentment és prou arriscat. A més dels que hem mencionat, ens destaquen en Pau Garzavall, Joan Borràs, o Alfred Loquet, el gran Alfred Loquet.

Sí. Sí, també intervencions potser una mica més breus, però de Núria Espert, de la Teresa Gimpera, de la Mari Sampera, la Montserrat Roig, que apareix molt breument a l'escena de l'ocellet que mencionaves abans, Tarik, i fins i tot en Joan Manuel Serrat, que interpreta el carboner Clemente, que té una escena al final que també és molt sucosa.

Un dels moments clau de la segona part de la pel·lícula és la visita d'Alfons XIII a Barcelona l'any 1904. Cambó s'entrevista amb el rei i li parla del problema català.

Se habla con frecuencia y no siempre con comprensión del problema catalán, de lo que este pueblo pide y de lo que el poder central nos concede, que siempre es una mínima parte. ¿Cómo no va a haber problema catalán? Todo, todo lo que es esencial para nuestra vida ciudadana ha de resolverse en Madrid. En Madrid, señor, nunca tienen prisa. Creemos, señor, que estas ansias de libertad las juzgará vuestra majestad sin prevención alguna. Nosotros, como concejales de Barcelona. Solo deseamos que esta ciudad sea no solo la primera de España, sino una de las primeras del mundo. Y como catalanes, solo deseamos la prosperidad de Cataluña, como seguramente la desea también vuestra majestad. Y esto, señor, solo se conseguirá con la libertad, con la autonomía, que al engrandecer a este pueblo, engrandecerá también a su rey.

Clar, això és una recreació de l'entrevista que Cambó va mantenir amb el rei Alfons XIII durant aquella visita del 1904 i és una escena especialment significativa perquè Cambó no està demanant la independència, està defensant davant del rei una solució política que doni més autonomia i capacitat de govern a Catalunya.

Clar, la paraula autonomia aquí és clau, perquè Cambó què està fent? Està procurant trobar el que realment vol la burgesia catalana, és a dir, la forma perquè Catalunya encaixi dins de l'estat espanyol.

Sí, a mi, més enllà del que diu, que també és molt potent, perquè al final això és un text basat en el discurs real o en l'entrevista real que va tenir el lloc i que va pronunciar Cambó, Però també m'agradaria destacar com ho planteja aquí Antoni Ribas, que és amb un pla fix. És a dir, moltes vegades hi ha floritures o certes, diguéssim, recursos que ho fan una miqueta més lleuger, però aquí el que decideix fer Ribas és un pla fix de gairebé tres minuts en el qual veiem clarament la cara de Cambó parlant. No hi ha res més, és molt, molt, molt auster perquè el que diu és molt important i molt essencial per entendre aquesta pel·lícula i per entendre al final la història de Catalunya. La escena acaba així.

Pasaremos los políticos aquí presentes, pasarán los partidos aquí representados, caerán regímenes, surgirán otros nuevos, pero el hecho vivo de Cataluña.

De fet, aquesta escena va provocar una gran oberció en l'estrena de la Ciutat Caramà de Barcelona l'any 1976 als cinemes Florida, que són els actuals en regna Florida Blanca, perquè el públic de la transició la va interpretar també, com dèiem al principi, en clau de política contemporània. En escenes com aquesta, el que és clau és el guió.

Sí, un guió que, abans ho comentava en Tarí, que Antoni Ribas i Miquel Sanz van ser, doncs, van formar aquesta parella de guionistes, i Miquel Sanz va ser, de fet, una persona de confiança d'Antoni Ribas, tant és així que només va treballar amb ell, perquè al llarg de la seva carrera, a banda de la Ciutat Cremada, també va participar en els guions de la trilogia de Victòria, i en el guió de Dalí, el biòpic de Salvador Dalí, que Ribas va dirigir l'any 1991. I en aquest punt, si em permets, també em sembla molt interessant destacar la fotografia de la pel·lícula. Hem parlat de l'aspecte visual, de les formes que utilitza Toni Ribas, del seu ideal, però la fotografia de la ciutat cremada i el seu aire noucentista em sembla interessantíssim i un dels grans encerts de la pel·lícula va ser obra del del Sevillà Teo Escamilla, un dels grans directors de fotografia del cinema espanyol, encarregat de puntualitzar, justament, els detalls de la imatge realista que pretenia en Toni Ribas, que sempre va voler fer, ja no tant fer una pel·lícula clarament documental, però sí apropar-se a una realitat. És a dir, intentar evitar la falsificació al màxim possible. I en aquest cas Teo Escamilla va aconseguir l'objectiu de no caure en el parany de l'artificialitat. Escamilla va tenir en Joan Minguell com a aliat en tasques de càmera i com a tècnic d'imatge. S'ha proclamat la vaga.

Veniu, la vaga. S'ha proclamat la vaga.

Pau, pau i sempre pau. La protesta del poble és justa, però la pau és absolutament necessària per ordenar la nostra terra. A la vaga pels nostres germans de Melilla.

Amb l'esclat de la Setmana Tràgica arribem al tercer acte de la pel·lícula, tercer i últim. La revolta contra l'enviament de reservistes al Marroc per reforçar les tropes espanyoles de la zona de Manilla ha començat com una protesta obrera, però ràpidament es descontrola i de seguida veiem com una de les principals manifestacions de la revolta és l'atac contra esglésies i convents. S'incendien molts edificis religiosos, també escoles, i la pel·lícula ens porta llavors a un convent. On hi ha una de les escenes més fortes de la ciutat cremada. Veiem com s'han profanat les tombes dels convents. Es troben cadàvers de monges amb senyals d'haver estat violentades i els treuen dels convents i els exposen públicament. Quina bestiesa.

Qui haurà portat tot això? Tota la culpa és nostra. Ens havíem d'haver fet càrrec de la situació.

És terrible. Deixeu-les aquí. Que les vegin els reginors. Destapeu els duts. A terra. Mireu, sense porques, ja no podem fer res, les desgraciades. Està lligada. Mireu, senyors, mireu. Es veu ben clar que les martiritzaven. Mireu les cicatrius. Les lligaven de mans i peus, qui sap per quines porqueries. Ho hem comprovat, aquesta no era verge. Mireu, mireu com té el cos.

La pel·lícula aquí juga amb els rumors que circulaven en aquella època, perquè existien històries segons les quals dins dels convents de clausura passaven coses terribles, abusos, morts ocultes, nadons enterrats, clandestinament. La pel·lícula presenta aquesta rumorologia i alhora és una escena que serveix per mostrar fins a quin punt la setmana tràgica es converteix en un caos que ja no controla ningú.

Sí, és una pelicula, és una escena com deies Toni, que és molt dura i molt colpidora i de fet quan, crec que de nou està molt ben plantejada en termes de posada en escena perquè ja ho fa d'una manera que no entris en terrenys diguéssim frívols o tendenciosos sinó que ho porta a una cosa que també té la seva càrrega política i no és simplement l'exhibició d'uns fets que van tenir sense els seus regafons. Tota l'estona estem veient, o sigui, comencem veient una discussió en la qual es parla de com les polítiques estan portant aquesta situació, diu, se'ls recrimina als polítics, manteniu el poble en la ignorància per explotar-lo, i ara la ignorància s'ha girat contra vosaltres, i acte seguit veiem com aquesta ignorància, com uns nens jugant amb uns cadàvers, diguéssim, d'aquestes monges, i crec que és l'expressió més gran d'aquesta barbària, no? A més, és una escena en la qual, després d'aquesta frase, la música que va composar Manuel Valls Guarina és molt, molt, molt trista, diguem-ne, lugubre, i aleshores veiem aquest joc de nens, entre cometes, amb una càmera bellugadissa, amb aquesta música i amb aquestes imatges que són molt, molt, molt frapants.

Que per cert són un dels instants on apareix Núria Espert per tant la seva presència va ser justament en una de les seqüències més delicades de la peli

i en Serrat que és el personal carboner que agafa un dels cadàvers i el passeja per la plaça

el ministre de la guerra. Ha aïllat la ciutat, ha tallat totes les comunicacions amb la resta del país. I ha fet córrer la notícia que Barcelona ha esclatat un motín separatista. El capità general amenaça

bombardejar la ciutat des de Montjuïc. Tracta d'evitar que els obrers de les altres sindicals d'Espanya s'assolidaritzen a vols d'aquí, traient a relluir el vell conte del separatisme.

A l'exèrcit entrarà Barcelona per sufocar la revolta. I mentrestant s'han organitzat barricades al carrer. I aquí arribarem al clímax de la pel·lícula, de nou amb un muntatge en paral·lel magnífic. Per una banda tenim els obrers armats preparant-se darrere una barricada, per l'altra, els soldats que s'apropen al mateix punt, i en aquell mateix carrer, la casa dels Palau, on estan jugant com si res.

El que sentiu són canonades. O disparem o fugim. No hi ha cap més solució. Han arribat més tropes. Porten soldats de València.

El més que fugim. El que fugi és un maricó. Vull anar canonades a les barricades del carrer de Sant Pau.

A l'esquerra

de l'Eixample han detingut uns capellans disfressats que disparaven contra els soldats perquè creguin que són els obrers. I així l'exèrcit es decideixi a reprimir-los. On vas? A prendre la fresca.

Clar, aquesta seqüència que va en un moment, va des dels canons al carrer fins a la festa amb la música dins la casa, és que és magnífica.

A mi, amb aquesta idea que dèiem al principi, les contradiccions, em sembla que aquesta escena ho plasma absolutament d'una manera molt brillant, perquè a més. Clar, el Josep no deixa de ser algú que està amagat en una casa on s'està fent una festa, en una casa que, a més, està just al davant, estan a punt d'enfrontar-se

a aquests dos bandos. De fet, des del balcó, des de les finestres, poden veure perfectament la barricada.

Exacte, i és un moment que crec que, des d'un punt de vista, diguéssim, gràfic, per dir-ho així, és molt visible, és molt palpable, aquestes contradiccions. Tenint en compte, a més, que dins d'aquella casa dels Palau estan amagant a dues monges, que d'alguna manera tot allà és un caldo que està a punt d'explotar d'alguna manera, i el Josep està molt incòmode amb aquesta sensació d'incongruència entre les seves idees i la seva realitat en aquell moment.

De fet, en Josep el que fa és esclatar perquè es converteix en aquell moment en la representació, diguem, com més pura del compromís ideològic, no? És a dir, per sobre de qualsevol estatus. En aquell moment ell sap que ha d'actuar i deixar més enllà el seu benestar, fins i tot. Sí, sí,

és el moment en què agafa l'escopeta, finalment, i baixa al carrer. I la seva intenció és ajudar els que són a les barricades.

Josep! Josep, vine aquí! Jo vindré jo amb els teus fills! Vés-te'n! També són teus els nens! I ja n'hi ha prou amb la merda dels fills!

Aquesta frase, que jo penso que és una de les frases per la posteritat, ja n'hi ha prou amb la merda dels fills, em sembla que és una frase. Bé, perquè en aquell moment en Josep què ha fet?

Sí, sí, té tot el sentit del món. S'oblida ja de la família, de qualsevol O sigui, de la família política, en aquest cas, i de la seva pròpia, del seu acomodament, allò que dèiem, i només contempla ja, arribats en aquest punt, el compromís amb la causa per la llibertat del poble, ja no li importa res més, no?

Escoltàvem la Remei que li diu al Josep on vas, la Remei que és la seva dona, però qui va al darrere d'en Josep no és la Remei, sinó és la Roser, va al darrere d'ell per aturar-lo i l'acaba trobant dalt d'un edifici des d'on pretén disparar els soldats i així ajudar i participar en la guerra. Però a ella se li tira al damunt i aleshores és quan esclata la tensió sexual que hi havia hagut entre els dos. És una escena molt trencadora perquè acaben tenint relacions sexuals mentre la batalla continua.

No ho facis! Però qui és? No et

comprometis. Han arribat tropes de fora.

Aquesta pobre gent no té cap possibilitat. I tu estàs fet per guanyar. Com jo.

Clar, és un final molt fort perquè inclou molta cosa, és a dir, inclou l'esclat de l'amor, l'amor oprimit fins aleshores, o l'esclat del desig sexual, però d'altra banda es detalla molt fortament la derrota de la llibertat i també tant mateix l'orgull del moviment obrer per haver portat el seu compromís fins a les darreres conseqüències.

I també el que fa és una cosa molt interessant, que crec que es posa a qüestionar molt, al final, també, el sentit moral que movia, aparentment, el Josep, no? Perquè, clar, ha enviat a la merda els fills, literalment, se n'ha anat a combatre per, diguéssim, per defensar, aparentment, els seus ideals, però acaba fent l'amor mentre els seus companys, diguéssim, es maten i ell ha abandonat la seva família. És a dir, que no és simplement un idealista que es troba a les cames. No, no, és un personatge complex. Exacte, i crec que de fet el que dèiem i que seguim veient tota l'estona són aquestes contradiccions internes i externes hi ha en aquesta escena un moment que a més crec que és molt icònic és que quan comencen a fer sapatons i comencen a fer l'amor el rifle que

portava el Josep cau ella l'aparta fins que cau recordem que són una taulada dalt d'un edifici molt amunt i ella aparta el rifle fins que cau a baix al carrer.

Exacte, i d'alguna manera jo crec que també respon una miqueta. Fa no tant, als anys 60 s'havia començat a parlar de fer l'amor i no la guerra, crec que aquesta és la representació més il·lustrativa de què vol dir fer l'amor i no la guerra, llançar les armes.

Sí, sí, a més és un rifle que cau a càmera lenta en aquell moment. Que s'agafa el seu temps. Sí, sí, és realment molt icònic. Música.

La pelicula acaba amb una pila, com veiem, una recreació dels afusellaments d'alguns dels detinguts pels fets de la setmana tràgica, entre ells Ferrer i Guàrdia. Recordem que la pelicula està feta un any després del final del franquisme, així que aquesta memòria històrica de la repressió és molt important pel públic que la va veure el 1976. Es lliga simbòlicament i políticament la repressió i els afusellaments del franquisme amb els de la Setmana Tràgica. I tot seguit són els Segadors. Va ser el primer cop que l'Himne Nacional de Catalunya es va poder escoltar als cinemes després del franquisme.

Sí, recordem que Els Segadors havia estat prohibit durant prop de 40 anys per les dictadures de Primo de Rivera i Franco. Manuel Valls Gorina va crear una banda sonora on precisament el segador sona en diversos trams del film. La banda sonora actua de fet gairebé com un element narrador propi en moltes parts, molts fragments de la pel·lícula. I aquest és un dels aspectes que crec que és molt remarcable perquè en aquest cas Manuel Valls Gorina el que va fer és demostrar aquesta qualitat dels compositors d'actuar gairebé com a guionistes.

Després de la Ciutat Cremada hi va haver altres pel·lícules que en van ser areves i que també són importants pel cinema de la transició.

Sí, ja hem mencionat abans Companys Procés a Catalunya, dirigida per Josep Maria Forn l'any 1979, centrada en la darrera etapa del president. També tenim des de l'òptica documental una pel·lícula, jo crec, absolutament fonamental, que és Ocaña, retrat intermitent del 1978, la d'Alventura Pons, pel seu atreviment tan formal com conceptual per retratar una figura genial i transgressora de la Barcelona de l'època. I després també destacaria visions més còmiques, més iròniques, però molt interessants pel que tenien darrere fons, els films generacionals de Francesc Vallmunt, especialment l'Urgia del 1978 i també La Quinta del Porro, 1980, que tota una generació encara recorda amb molt bon grat. El mateix Antoni Ribas va continuar fent cinema. Sí, malgrat les dificultats per tirar endavant la ciutat cremada, doncs Ribas va aconseguir assolir el seu somni d'explicar uns capítols claus de la història de Catalunya que completaria, de fet, uns anys després amb la creació de la trilogia de Victòria, és a dir, Victòria, la gran aventura d'un poble, Victòria II, la disbauxa del XVII, i Victòria III, el seny i la rauja, realitzades consecutivament entre el 1983 i el 1984.

Mai va deixar de ser ambiciós, malgrat les dificultats econòmiques que va passar, conseqüència de les pèrdues que va patir, les pèrdues econòmiques que va patir amb la trilogia Victòria. Perquè després, per fer terra de canons, l'any 1993, va arribar a estar acampat 10 mesos a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per demanar una subvenció que el govern no li va concedir. I, finalment, el 1999, sí, va aconseguir tirar la pel·lícula endavant.

Sí, aquest moviment a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, el recordo perfectament, com des del Telenotícies, doncs. Segur que molta gent ho recorda. Sí, es anava, doncs, incidint en aquesta posició absolutament, doncs, inquestionable per part d'Antoni Ribas, no?, De fet, amb Terra de Canons, també, centrades en els dies de la Guerra Civil Espanyola, va completar, diguem, la seva ambiciosa visió global de la societat catalana a partir de l'arribada ja del segle XX.

De fet, és maco com, jo crec que, areva una mica d'això, però l'estem veient últimament com el cinema català comença a perdre la por a retratar-se i a relatar-se a si mateix i a relatar, diguéssim, el que, d'alguna manera, és la nostra història, el nostre passat, present i també futur. I crec que, a més, parlant de la Ciutat Cremada específicament, crec que és molt important també reivindicar-la com una obra que no només és interessant pel que, sinó també pel com. Hem estat parlant bastant de les escenes i del plantejament, salvant les distàncies, però Bertolucci, el mateix any que es va estrenar la Ciutat Cremada, estrenava Novecento, evidentment, Visconti i tota la seva anàlisi dels segles XX, però també XIX i anteriors, Crec que aquí Antoni Ribas va fer una obra que, d'alguna manera, hauríem de tots conèixer mínimament perquè no deixa de ser una manera d'entendre'ns a nosaltres mateixos.

De fet, jo crec que als catalans moltes vegades ens ha faltat creure'ns més al nostre propi cinema, al nostre propi compromís i la nostra pròpia història a partir de l'audiovisual.

Doncs avui hem posat el nostre granet de sorra per recordar i reivindicar l'esforç d'Antonio Ribas amb una pel·lícula que 50 anys després continua sent importantíssima. Sense la ciutat cremada no es podria explicar el cinema català. Albert, Eric, moltes gràcies. Moltes gràcies a tu. Ha estat un plaer, gràcies. Fem una petita pausa i anem amb les estrenes de la setmana amb l'Ofelia Carbonell i en Joan Pàmies.