"La constelación del perro": millor el vell boig de Coppola que el vell conservador de Ridley Scott

La finestra indiscreta, el programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit, a Catalunya Ràdio.

Una pel·lícula que demostra que, un cop més, per molt bo que sigui un director. Si el guió que té entre mans no està al nivell, el resultat pot ser molt decebedor. Estem parlant de The Dog Stars, pel·lícula que aquí té el títol de La Constelación del Perro i que presenta un escenari postapocalíptic com a conseqüència d'un virus que ha eliminat gran part de la humanitat. És una pel·lícula basada en la novela escrita per Peter Heller que proposa una visió intimista d'aquest punt de partida postapocalíptic i se centra en la necessitat dels supervivents de reconectar amb altres éssers humans. Per això els protagonistes són dos homes que viuen. Aïllats i protegits, un d'ells no confia en ningú i l'altre, en canvi, no troba el sentit a una vida aïllada i per això, quan reben una transmissió de ràdio misteriosa, decideix que ha d'anar a investigar-ho encara que pugui ser perillós. És en aquest viatge on coneix una noia que té un anhel similar. I miss music.

I miss driving in the car and listening to music.

Jacob Elordi i Margaret Qualley interpreten aquests joves que volen creure que el futur no és només violència mentre que Josh Brolin és un home amb experiència que prefereix protegir-se l'encarregat d'adaptar la novela ha estat Michael Smith que és el guionista del Renascut d'Iñarritu i el menciono explícitament perquè com dèiem sembla que el guió és el principal punt feble, tot i que no l'únic. De la pelicula, perquè és un guió on tot està exposat a través dels diàlegs i on tot és molt lineal. En canvi, la novela estava desordenada expressament perquè volia transmetre l'estat mental del protagonista. I la pelicula simplifica tot això, ho converteix en una narració convencional, i la direcció de Ridley Scott, que és força impersonal, tampoc ajuda gaire.

Sí, a mi em crida l'atenció. Jo soc un gran admirador i gran fan de Ridley Scott i ara estava pensant en la pel·lícula, i no fa massa que la vaig veure, però realment l'he oblidat bastant. És una pel·lícula que crec que passa molt més lleugera del que pretén, una gran producció amb un elenc i un dispositiu i tot plegat tan potent. També, evidentment, té a veure amb que Ridley Scott, per molt que tingui un guió més bo o més dolent, però ja no és tampoc el director que va. Trencador absolutament transcendent que va ser fa uns anys i em sembla que aquesta tercera edat que està vivint com a cineasta és una mica decebedora que compara una miqueta amb Coppola en el sentit que és un cineasta que Coppola està fent unes excentricitats importants i en canvi Ridley Scott està convertint-se en un cineasta absolutament. Conservador i amb poques o bastant poques coses diria aquesta pel·lícula a més, jo crec que té un repartiment bastant espectacular, només amb Josh Brolin Margaret Qualley, Dwight Pierce, Jacob Elordi que encara que ens agredi més o menys però no deixa de ser ara mateix un dels actors més importants del panorama internacional i en canvi tots ells estan com apagats, no tenen massa xispa perquè tot plegat és bastant,

bueno, això, una mica nudí diria jo. És que em va fer pensar molt en The Last of Us, no en el sentit que hi hagi una comparació tampoc tan directa, sinó en el sentit que això podria ser un episodi de The Last of Us, i clar, no pot ser que una cosa et remeti tan clarament a una altra sense que hi hagi cap tret diferencial que la separi una mica, a més tractant-se d'una història que en el fons és. Bastant similar, perquè és el clàssic escenari postapocalític que en els últims anys hem vist moltes vegades.

Sí, en termes de plantejament audiovisual, en termes de plantejament d'imatges, realment podria ser perfectament un episodi de The Last of Us, inclús en aquest esperit d'una societat que s'ha fos i que ara hi ha uns quants personatges que intenten reviure o que intenten subsistir. Per una banda això. Sí que hi ha una qüestió que em sembla curiosa, que és l'estructura. L'estructura narrativa de la pel·lícula no és clàssica o realment no funciona com una trama habitual, perquè tota la part final. Trenca una miqueta i és amb el que seria el viatge o una narració postapocalíptica habitual. I sí que té una cosa que em sembla curiosa, que al final no deixa de ser com sintomàtica, perquè no deixa de ser una pel·lícula que d'alguna manera retrata la societat estadounidenca com una societat que no contempla en cap cas que la solució, potser, per un estat de postapocalipsi no siguin les armes, sinó la solidaritat. Em sembla que és una bona il·lustració d'això. Més enllà d'això, crec que és una pel·lícula. Entretinguda, però bastant imprescindible.

A part d'entretingudes, Eric, vols afegir l'adjectiu de sabadora? Estaries d'acord? M'ho compres?

Sí, t'ho compro tranquil·lament. La finestra indiscreta.

El programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio.