La plaga dels suplements alimentaris

Paula Molés obre un restaurant caníbal a Berlín.

En aquest nostre restaurant ens agrada la música i ens agrada que soni i que hi sigui present i pensen el mateix milers de restaurants del món que trien el seu fil musical per acompanyar els àpats amb aquella idea que la música no en pipi gaire, que hi sigui present però sense desturbar. Però no sempre és així. A vegades pot ser realment emprenyadora. I això és el que li va passar al compositor Ruichi Sakamoto, que no suportava la música ambiental que posaven en un dels seus restaurants preferits de Nova York, el Fajitsu, es deia, Fins al punt que va escriure una carta al propietari per oferir-se crear ell mateix una playlist per al restaurant. I així ho va fer. Peces calmades, minimalistes, majoritàriament de piano, un goig, vaja. De fet, la seva llista la podeu trobar a Spotify com a TheJajitsuList. Altres restaurants, però, trien el silenci, cap música de fons, i en alguns de més radicals fan callar tothom, com aquella iniciativa del Japó que es deia Moku Shoku, una mesura preventiva durant la Covid que demanava a la gent silenci absolut durant tot l'àpat. Sincerament, ho trobo un autèntic malson. Imagineu menjar sense poder ni mú. I entre això i les músiques estridents podríem trobar un terme mitjà. I si algú té dubtes, sempre pot recórrer a la famosa llista del Sakamoto.

Un restaurant caníbal a Berlín.

Gerard Jovany, què tal, com estàs?

Estava reflexionant sobre si m'agrada més el silenci absolut, música de fons o gent parlant.

Sí, deixa'm reflexionar-m'hi. Silenci, oi?

Sí, jo quan surto de la ràdio i torno cap a casa amb el cotxe. Què fas? No, la ràdio apagada, però ni música. Necessito deixar de sentir coses. El soroll del teu cotxe, el motor.

El motor del cotxe. Música blanca, no es diu, això? La que fa dormir els nens, sí. Els avions, les rentadores, els motors del cotxe, tot això. Sí, sí, sí. Sí, sí, home, avui, mira, avui vindrà el Regol i ell també pensa que silenci, perquè llavors pots fins i tot escoltar les textures més dels aliments, que si talles, tot això, bé, falta reflexió.

Falta que al teu acompanyant també li agradi el silenci, perquè si no, aquí ja.

Un desequilibri. Treure conversa a la música sempre és un lubricant, podríem dir-ho així. Va, ja veus que de mica en mica anem agafant velocitat de creuer i vinga, va, posem la setrillera a taula, que és hora de repartir l'oli, el vinagre, la sal i el pebre.

Doncs mira, avui untarem amb oli tots aquells que han fet possible que Catalunya disposi des de fa uns dies d'una nova IGP, o sigui, una nova Indicació Geogràfica Protegida. Es tracta de la IGP per Nil Serratà.

IGP per Nil Serratà, que és un producte lligat, em sembla, a diverses comarques del Pirineu, del Prepirineu i de la Catalunya Central.

Exacte, això vol dir comarques com la Cerdanya, Alta Ribagor, Sal Urgell, Els Dos Pallars, Solsonès, Ripollès, Vall d'Aran, també una mica més avall, Garrotxa, Osona, Bages. Després arriba també fins a la zona de Blanes i Tossa de Mar. En fi, són 24 comarques les implicades.

I el nom aquest de Pernil, Serretà, a què fa referència?

A la Cerdanya, antigament anomenada Serretània o Querretània. Ara no, les meves classes de llatí no. I què és el pernil serratà? Per si algú no l'acaba de situar, doncs és un producte carni elaborat a partir de la cuixa de porc de capa blanca, o sigui, el no ibèric, madura entre 7 i 9 mesos, es presenta desossat, no es fuma. I té un protagonisme destacat, a més de la sal, el pebre.

I no es fuma, eh? No és fuma, no dic que no s'hagi de fumar. No se sotmet a cap procés de fumar. Sí, sí, i tu l'has tastat el serratà? Probablement. Sí? Ah, no, jo crec que no, però bé, ara en tastaríem una miqueta. Enhorabona per això a tots, perquè és difícil això d'aconseguir una GP, sí, sí. I em sembla que en tenim 13 a tot Catalunya i després 12 de denominacions d'origen protegides, que no és el mateix.

No, són coses diferents. En una IGP, com a mínim, un dels processos de producció, transformació o elaboració del producte s'ha de fer a la zona geogràfica delimitada. En el cas de la DOP, totes les fases s'han de fer en aquesta zona. Per tant, la DOP diguéssim que és més estricta.

Doncs ja tenim l'oli a la setrillera i ara hi posem el vinagre.

Us és familiar, o tu, Paula, t'és familiar un d'aquests influencers de l'àmbit gastronòmic que es diu, espera que tinc aquí el nom anotat, es diu Cocituber. Cocituber.

Mira, et diré que potser alguna vegada m'ha sortit allò, però no el segueixo habitualment, però bueno, em sona alguna cosa, sí.

Sí. Fins fa un parell de dies no sabia qui era, però aquesta setmana en Cosituber ha sigut notícia perquè el propietari d'un restaurant del qual havia fet una mala crítica l'ha agredit pel carrer. Hi ha una part de l'agressió gravada en vídeo. ¿Qué dius? Sí, sí, ha circulat molt per les xarxes. Has venido todo por mí

y me has agarrado del cuello. No te voy a soltar. Venga, llama a la Guardia Civil ahora mismo. No has tocado nada a nadie, has venido todo por mí. Que me has agarrado del cuello, que mira cómo estoy. Recién llego de denunciar de la

Guardia Civil de una agressió. Aquest és en cosito ver explicant. Escolta, tristíssim, mare de Déu. Sí, sí. L'incident s'ha produït a la noble vila de Comillas, això és a Cantàbria. Molt maco, Comillas, sí. Es veu que el nano anava caminant pel carrer, gravant la ciutat, i de sobte algú el va agafar pel coll, li va clavar un cop de puny a l'esquena, el va tirar a terra. Drama. El propietari era el que el va agafar, el propietari del restaurant del qual en Cucituber n'havia fet una mala crítica el setembre de 2024, o sigui, fa dos anys.

Ostres, o sigui, el propietari era algú, home, rancuniós, perquè recordar-te'n dos anys després i anar-lo a buscar.

Sí, sí, l'hi tenia guardada. I com que la venjança és un plat que se serveix fred, pam, podem dir que en aquest cas el restaurador ho va fer correcte.

Ho ha fet perfectament, sí, sí. En tot cas, una abraçada al Gozituber, que ens agradi o no la seva feina, doncs ningú es mereix, òbviament, rebre una pallissa per

això a mig del carrer i tot això. Imagina't que els responsables de tots els productes que hem tastat al Nyapotop. I hem dit que són un llap, vinguessin a dir-nos la seva opinió.

Avui en tenim, de llapotop, o sigui que alerta amb el que fem. I ens falta posar-hi sal i pebre.

De sal i pebre és del que ens acabarem alimentant si els preus dels aliments continuen pujant tal com ho estan fent. Aquesta setmana llegim a La Vanguardia que els preus dels aliments a nivell mundial han arribat al preu més elevat dels últims tres anys. Les causes, com sempre, diverses i poc precises, però ens trobem el clàssic argument de la tensió geopolítica al qual li sumem els fenòmens meteorològics extrems, entre ells les onades de calor, que fan estralls a les collites.

I quins són els aliments que s'han vist més afectats per aquest clima i pels conflictes, per les guerres? Doncs mira,

l'índex de preus alimentaris bàsics de les Nacions Unides, que publica la FAO, va pujar un 1,9% el mes d'agost passat respecte del juliol a causa, sobretot, de l'increment de preu de cereals, sucre i làctis. Per exemple, les tensions a l'estret d'Hormuz, que és per on s'exporten tones i tones de fertilitzants fets al golf pèrsic, provoca que empugin els preus i, en conseqüència, la producció de cereals sigui més costosa. Hi ha exemples més clars. A Mèxic, uns 10.000 agricultors estan sense feina perquè les sequeres del mes d'agost han fulminat les collites de plàtan i de cafè.

Déu-n'hi-do, o sigui que bastants aliments posarien aquesta llista que es disparen al preu i que ho acabem nosaltres pagant i notant en la cistella de la compra. Doncs bé, de moment hem pogut repartir la sal, sí, sí, el pebre, l'oli i el vinagre, o sigui que ja és hora que entri la Dolors a cantar-nos el menú del dia.

Bon dia, veniu amb gana? Això espero. Sempre, sempre Dolors. Avui hem preparat uns farcellets de carn d'imitador amb xilis, una amanida de cruditers amb vinagreta de crític gastronòmic i uns dauets crus d'escriptor gironí amanits amb soja. I per començar com a plat fort, us podem oferir lloms de gastrònom amb una bossa de verduretes de temporada, un arròs melós amb cansalada de guitarrista o bé una pasta farcida amb carn distoriadora. Què us ve més de gust?

Jo avui pasta no. Avui pasta no i llavors

què ens queda? Jo arròs. Mandra també l'arròs perquè ja estic de l'arròs.

Estàs fins al cap de munt de l'arròs. Com a valenciana que soc.

El llom. Hi havia un llom de gastrònom. Això ho farem, va. Fantàstic!

De seguida els lloms de gastrònom. Un restaurant caníbal a Berlín. Amb Paula Moles. A Catalunya Radio.

Un porró de ciència.

Toni Massanés, director de la Fundació Alicia, com estem? Ben tornat, ben tornat.

Molt bé, sempre content i ausats de venir, de tornar a casa.

I tant, moltes ganes de retrobar-te avui a la taula, a la propera et plenarem de gent, eh? Avui tenim molta feina, Toni, i déu-n'hi-do les vacances, ja et vam escoltar, que vam provar enormement bé, o sigui que. Encantats, aquesta temporada, ja ho vam anunciar amb el Toni Massanés, ens hem proposat desmuntar grans mentides i notícies falses sobre alimentació que corren per les xarxes, pels mitjans, és que ara ja corren pertot arreu gairebé, i això li hem dit un porró de ciència. I per què un porró? A veure, un porró.

Doncs un porró de ciència per diverses coses. Per diverses coses, sí. Primer, perquè vam estar buscant aquesta idea de relacionar alimentació, frases fetes catalanes que relacionessin alimentació amb aquesta idea que ens estan enganyant, perquè ens estan enganyant, després en parlarem, els estudis, i cada cop ens enganya més en temes de d'alimentació, i recordo que vaig buscar, vaig passar una sèrie de frases, com compregar amb rodes de molí, fer el press, totes aquestes coses, però una d'elles agafava la idea que quan t'enreden, ens diuen que et fan beure galet, i beure galet és el que fas quan beus un porró, i com que nosaltres som molt porroneires, perquè a més al caníbal hi ha dos porroneires d'excel·lència, il·lustres i. El primer Salvador. Però jo també soc porronaire d'honor, per tant, i que hem de promoure la fe porronaire, aquesta cosa tan catalana, també perquè porró és una mida de capacitat, i per tant la idea d'un porró de ciència vol dir com un litre de ciència, una mesura de ciència, doncs això, per no veure galet, curiosament, un porró però que ens impedirà que bevem galet aquestes notícies falses, aquestes boles, aquests rumors falsos, que tant s'escampen i que, segons un estudi del FECIT, de la Fundació per la Ciència i la Tecnologia, absolutament recent, fet per científiques socials, etcètera, entre tots aquests rumors que les xarxes socials escampen, que nosaltres contribuïm molt a escampar. Sí, sí, fem el boca-orella també d'això, eh? Exacte. I llavors, quan han demanat aquest estudi del FECIT? I escolta, el que passa és que tu t'ho creus, i aquí hi ha un nebulós que diu, no, moltes vegades no, però I saps què acaba passant? És curiós, aquest mecanisme, que al final tenim moltes ganes, ho reconeixen la gent, amb aquestes enquestes indirectes, de donar bones notícies. Llavors, donar solucions. Jo t'ajudaré. He trobat això, que si et prens això, que si et menges això, si deixes de menjar això, si no sé què, tot serà fantàstic. I amb aquesta cadena, el que acaba passant és que de tots els rumors, de totes les falses notícies que corren, que són cada cop més, com hem dit, la més, i sense forament científic, la que ha detectat aquest estudi que corre més són les relacionades amb l'alimentació. Per això necessitem un porró d'agència per combatre-les.

Exacte, per això necessitem no beure galet, diguéssim, i això és el que intentarem fer un cop al mes aquí amb el Toni Massanés. Déu-n'hi-do, interessantíssim això, o preocupant, vaja, no?, que el món de l'alimentació centre, sobretot, totes aquestes notícies. Comencem a desmuntar aquests mites alimentaris i avui volem analitzar, Déu-n'hi-do, una moda que jo també he detectat entre el meu cercle d'amistats i familiars, impulsada una mica per la indústria, molt poderosa, que són les informacions relacionades amb els suplements alimentaris.

I primer de tot ens hauríem de preguntar, Toni, definim-ho, no? Què és exactament un suplement alimentari?

A veure. Doncs un suplement és un extra o afegit que es vol donar-lo quan hi ha un dèficit o una mancança al nostre cos, o hi ha una necessitat augmentada d'algun nutrient. Per tant, és important que els prenguem només quan ens falta algun d'aquests nutrients, cosa que detecta un professional, no?, un. Hauríem de fer una analítica, no? I a vostè li falta això. Exacte. I que per això, diguéssim, ens prescriuen el consum. Els suplements no són medicines i, per tant, no necessiten aquesta. Es poden vendre a tot arreu, no? Sí, sí, la venen de llibre. Però també es poden vendre als supermercats, això passa molt als Estats Units de fa molt temps, i és una de, com tantes, d'aquestes modes que en realitat hem importat d'allà. El problema és que, això, ben utilitzats, i quan els productes estan controlats, fan la feina que han de fer, però en la majoria dels casos ni està demostrada la seva efectivitat, ni els necessitem perquè no tenim aquests dèficits, per molt que ens ho hagi dit el cunyat, i per tant ens oprem. I ens en prenem, ens arribem a prendre molts. I això ha sigut una moda superràpida, com tot ara, totes les modes són superràpides, i de cop, no, això, al voltant nostre, tots, família, amics, de cop, tenen tot de.

Vitamina D, magnesi, omega 3, col·lagen, no? Què passa amb el col·lagen? La B12, la B12, òbviament, és la prescripció, veus, en aquest cas, mèdica, per tots aquells que segueixen una dieta vegana, no? Però, Déu-n'hi-do, ¿et sembla que ens aturem amb un dels suplements més consumits del món, en tota mena de formats, que és el famós omega 3? Per què s'ha fet tan popular l'omega 3? I quines propietats tindria, no?

S'ha fet popular perquè és veritat que el necessitem, no? És necessari, eh? Evidentment. En realitat, l'omega 3, això que diem, que aniríem un greix essencial pel nostre cos perquè no som capaços de fabricar, en realitat, quan parlem d'això estem parlant de diferents àcids grassos, és igual, no? Que el componen i amb diferents noms, ala, d'àcid, alfa, linolei, que és igual, EPA i DAK, que es troben o en algunes llavors, en les nous llavors d'allí, etcètera, o el peix, els greixos del peix blau. Al final, per dir-ho curt, és important que mengem peix blau, que tinguem aquesta aportació. Va bé per la salut cerebral, té efectes cardioprotectors, va bé per no tenir degeneració cognitiva, és antiinflamatori, és un nutrient que és molt important, diguéssim, i que, per tant, el tenim que tenir, el tenim que prendre, perquè nosaltres no som capaços de fabricar-lo.

És essencial, podríem dir. Clar, ara aquí entraríem, a vegades també es diu això amb el verí, moltes vegades ho diem, la quantitat és l'important, no? És a dir, clar, quina quantitat necessitaríem, no? Per dir-ho així, ara que parlàvem de peix blau, quantes racions de peix blau a la setmana per anar coberts d'aquest Omega 3?

Sí, per fer-ho fàcil, diguéssim, el que necessitem serien aquestes dues racions a la setmana de peix blau, no? Per tant, prendre dues vegades a la setmana sardines, seitor, barat, salmó, tonyina.

Has dit seitor i has dit salmó. Ara entrem en això, ara.

Avui ens enseñarem alguns fets divertits sobre

Avui ens enseñarem alguns fets divertits sobre la salmó i un nou tipus de salmó.

I això és una de les altres coses que també, Toni, permet em dir, ens han colat d'aquesta manera, perquè diem, ostres, a veure, si sempre hem lluit aquesta dieta mediterrània, aquest peix blau, el problema és que, òbviament, cada vegada en consumim menys, això. Ja ho hem dit moltes vegades, però déu-n'hi-do amb el salmó, que cada vegada en consumim més. Algú ho ha fet molt bé, també, aquí, no?

Ja ho sabem, això, eh? Ja ho sabem, això, eh? Potser l'únic peix que mengen, o dels pocs, o en tot cas el que mengen més o el que tenen com a aliment bàsic. Clar, ara mirant,

perquè aquí ens heu preparat un superquadrant, diguéssim, si entréssim en coses tècniques, però per això ho diem, perquè realment ho han fet molt bé, però alerta, perquè el barat, gairebé, si anem a comptar, té el doble d'Omega 3 que el salmó.

No passa res, eh? O sigui, tampoc ens volem carregar el salmó. El que ens volem carregar és la dictadura del salmó. Evidentment, no. Vull dir que no és el peix de les nostres costes, per tant, en podem baixar de tant en tant, diguéssim, no? Doncs la cosa és que, evidentment, aquest salmó, que ara ja es produeix en piscifactories, jo estic a favor que, si volem menjar peix, hem de fer una acuicultura, però ha de ser una acuicultura responsable, evidentment que no. Que no s'alimenti sobretot de peixos que estem pescant de pesca salvatge, perquè al final els números no surten i per tant hem de buscar alternatives. Aquestes alternatives que busquem precisament són les d'alimentar-los amb d'altres coses que no són peixos. Alimentar-los amb d'altres coses que no són peixos, una part sí, però l'altra no, fa que es redueixi la part d'aquest Omega 3 que ja hem dit que ve directament només de la cadena tròfica dels peixos, o sigui. Si tu no menges més peixos, tens menys omega 3, per dir-ho d'alguna manera. I això és el que els passa amb aquests salmons. La seva concentració d'omega 3 no sigui la mateixa dels salmons salvatges. Què hem de fer? Al final, tant menjar salmons, i sobretot menjar moltes sardines, molt soetó, també barats.

Menjar peix blau, i llavors si detectem que no, és quan algun dia, algun bon dia, algú diu, ai, doncs saps què, i tornem al cap del carrer, com hem començat, em suplementaré. Alerta perquè, clar, suposo que suplementar-se perquè sí, perquè ho has decidit tu, sense prescripció mèdica, de qualsevol cosa, a llarg termini, amb dosis altes, home, doncs tampoc és molt recomanable. No.

Deu ser un perill. Exacte. Quan parlem de suplementacions, hem de veure allò que ens prenem. Si s'elimina d'una manera molt fàcil pel nostre organisme o ens costa més d'eliminar. A vegades és molt fàcil, allò de més que prenem amb la suplementació, aquells nutrients de més que prenem, a vegades són fàcils d'eliminar pel nostre organisme i a vegades no ho són tant. Si no ho són tant i en tenim un excés, o fem patir els nostres òrgans perquè l'eliminin, o en alguns casos aquesta acumulació de més, en casos molt exagerats, ara tampoc en absolut es tracta d'alarmar ningú, pot portar a tenir trastorns, diguéssim, d'ingestius, etcètera, o a tenir acumulacions que acaben podent ser tòxiques. I aquest també és el cas de si prenguéssim massa omega-3. Aquí sí que és la dosi, és la mesura. No el varies la mesura, doncs n'hem de prendre, però no n'hem de prendre massa, hem de tenir aquest equilibri.

Ha quedat claríssim i Déu-n'hi-do en aquest porró de ciència, no sé si ens ho cabrà tot en un porró, n'haurem de comprar uns quants més, potser una dotzena, perquè trobarem segur temes per donar i per vendre, com dèiem quan començàvem, per no beure a galet, perquè no ens facin creure coses que no són.

I com deien, en la majoria dels casos, doncs mira, si ens alimentem bé, doncs no ens caldrien potser tants suplements. Més de setembre, aquell mes que sembla que l'estiu queda enrere, Déu-n'hi-do encara calor, però hem tingut les primeres aigües, o sigui, verdures, hortalisses, Toni, doncs carbassó, pebrot, albergínia, mongeta tendra, encara patata, ceba, pastanaga, i de fruita què tenim?

I de fruita tenim encara préssecs, mores, pomes, prunes, peres, el raïm, en el seu moment. Sí, ui, boníssim ara, eh? En permís de totes aquestes temperatures tan bèsties que fins fa un parell de dies, que a més, per exemple, han fet que s'enredereixin els bolets i totes aquestes coses. Hi ha hagut alguna florida, però està tot parat. Però tenim tot això. I també tenim ametlles i avellanes.

I tenim figues. Que ja sabeu que quan fem la llista de la compra, nosaltres sempre ens agrada aturar-nos amunt dels productors d'aliments. En aquest cas, de les figues, que les esperem i són meravelloses i ara estan en plena temporada.

Roc Feliu, molt bon dia. Hola, molt bon dia. Com estem, Roc? El Roc Feliu és pagès, és tercera generació d'una família pagessa calpinela, el Guaire, el Sagrià, i en Roc, de fet, va ser pioner a conrear figues coll de dama ecològiques al Guaire, i també té la certificació de METER, que això és la certificació que donen a la gent que fa agricultura biodinàmica. Bé, jo i el Toni som uns apassionats de les figues, com suposo molta gent que ens escolta. Comença l'acollida, em sembla, a l'agost, oi, Roc? I encara allargarem fins al novembre. Com va la temporada? Jo no sé si tot això que ara sempre és el primer que preguntem, eh? Doncs altes temperatures, poca pluja, això com us va?

Bueno, de fet, en guany, amb tanta calor, l'arbre està molt estressat per les altres temperatures de calor. El fruit no ha creixut el que devia créixer, però la dolçor és impressionant. Mai del món havíem tingut una figa tan dolça com en guany.

Oh, sí, jo vaig provar unes, bueno, menjo sovint, però les últimes vaig pensar, això és una meravella. O sigui que la dolçor, en part, és per això que ens deies.

Sí, per les altes temperatures és que no han deixat fer la peça més de qualitat.

Clar, al final el que fa la fruita és acumular tota aquesta energia del sol en forma de sucre, no? És un sucre molt bo i, a més, és superagradable, diguéssim, també per aquesta textura dels piquets de l'asfíguen, que jo trobo que té tota la gràcia del món, a part de ser mediterrània, seria l'excel·lència del paradigma mediterrani.

Ara pensava, Roc, que aquí al Guaire el Sagrià hi ha producció de figues, de fet, la més gran de Catalunya. Per què es conrea tant aquí? És a dir, quines condicions hi ha al Guaire perquè la figa s'hi faci tan bé?

El clima és espectacular i aquí hi va haver un senyor que va implantar el cultiu de la figa. Aquest senyor era guàrdia civil. I la va començar a portar cap a Mercabarna i allí va començar tot. Tot va trobar-se exquisit i ara és un dels pobles més grans de Catalunya i potser d'Espanya en fi.

A tot això estem parlant de figa Coll de Dama, que no sé si és la varietat estrella de les figues, és la reina, vaja. Com la podem reconèixer nosaltres quan siguem a plaça comprant figues? I després et preguntaré per això de la IGP, perquè em sembla que no, a veure si l'aconseguim finalment, la indicació geogràfica protegida.

Una fruita coll de dame la podeu conèixer pel seu coll, perquè totes les figues són més aviat xatetes o més aviat redones, i la coll de dame, com diu la mateixa paraula, té un coll d'uns dos o tres centímetres que, bueno, la paraula ja ho diu, és el coll de la figuera.

Serà més esterilitzada de la part que està enganxada a l'arbre, diguéssim, no? Sí, sí.

I el tema de la IGP, de moment no ens acabem de posar d'acord. Tenim el suport de l'Ajuntament del Poble, tenim el suport del Consell Comarcal, tenim el suport de diverses entitats que ens ajuden, però els productors no sabem si realment la volem o no la volem. I quan ens donarem compte, un altre poble ens passarà la mà per la cara i ens dirà que la tenen ells. Si fem la IGP ha de ser tothom, ha de ser tot el poble. I hi ha gent que no ho vol, que sempre han anat per lliures i que ja ho tenen bé i que no volen entrar en aquesta certificació i no els pots pas obligar. I no estem units-units.

Aquest és un gran problema del país, eh? Deixa'm dir que ens costa molt col·laborar, eh? Sobretot amb el del costat, eh? No només pas a vosaltres, però és molt trist, perquè és evident que la nostra agricultura i la nostra pagesia necessita que els petits comercialitzin junts. Són massa petits, pocs i poc avenguts, que diem. Exacte. Escolta'm, i el tema de la distribució, com ho feu? És un altre dels problemes, diguéssim, no? De les qüestions.

Bueno, el tema de la distribució, tots els que tenim, hi ha gent que estan agrupades en cooperatives, i els hi fan allà a la cooperativa, i els que estem individuals, que són pagesets, que ens veiem nosaltres la fruita, nosaltres mateixos ens busquem els canals de distribució, busquem els camions adequats que fan el grupatge per portar-lo directament a destí. La figa aguanta bé. Nosaltres vam fer uns estudis, recents, fa uns anys enrere, a l'IRTA, i vam estar fent unes proves, i la figa, si no es toca de la càmera, sense obrir i tancar que hi entri aire, la figa pot aguantar fins a 21 dies.

Bueno, Déu-n'hi-do. Escolta'm,

i encara és veritat allò que hem dit sempre, que la figa per ser bona ha de ser clivellada, sacallona i picada pels pardals?

Bé, picada pels pardals, no, però clivellada sí, perquè és quan la figa està en el punt més idoni de sucre,

de brix. Molt bé, quan comença a obrir-se una mica, comencem a veure allò vermell, de la polpa vermella. Sí, sí. De dins, molt bé.

Ara, Roc, deies que sou petits, però Déu-n'hi-do per ser petits, perquè a banda de ser productors de figues i comercialitzar, també feu licors de figa i cervesa de figues, que jo això de la cervesa de figues no m'ho havia sentit mai.

Sí, vam apostar per donar-li una mica més de carisma a la figa, perquè estàvem llançant molta figa que no la podíem posar a la indústria, i vam dir que havíem de donar-li una mica més de sortida. Vam estar pensant i vam fer proves i vam poder treure. Al mercat la primera cervesa de figa del món, ecològica i sense gluten. I bueno, per nosaltres és un gran prestigi.

Que bé, aquest valor afegit que dèiem, d'aquesta artesania alimentària, que també està molt bé. Roc Feliu, tercera generació de Calpinel, el Guaire, el Sagrià, aquest pagès, entre altres coses, però també de figues coll de dama ecològiques. Moltíssimes gràcies, de veritat, i que vagi molt bé la campanya pel que queda. Ah, se m'oblidava, home, el cap de setmana vinent, del 19 i 20 de setembre, em sembla hoy, farem una nova edició de la fira de la figa del Guaire, amb mercat de figues, degustacions, tastos, tallers, és a dir, que tothom cap al Guaire, si és que hi té curiositat.

Moltes gràcies, Roc, una abraçada. Moltes gràcies a vosaltres.

Abraçada, adeu. I gràcies també a Toni Massanés. Ens retrobem aviat al Caníbal. D'aquí un mes ens farà. Ah, no, no, abans ens veurem. No ho podria resistir. No, no, ni jo, però és que abans tenim l'estrena de Genesi i ho haurem de comentar tot això. Escolta, d'aquí uns minuts farem el primer ñapo top de la temporada, que avui promet, perquè hi haurà la Carme Ruscalleda, el Ferran Adrià, el Jordi Roca, tots alhora. No sé si et dono alguna pista. I després, Filip Regol, des de Londres. Però abans, una nova entrada de l'abadopèdia, aquesta enciclopèdia particular de Salvador García Arbós, que avui la paraula que ens descriurà és recepta. A veure què és una recepta. Adeu Toni, un abraçado adeu adeu.

Cuideu de memòria o feu servir receptes? Vau aprendre a cuinar a casa mirant o vau assistir cursos de cuina i de pastisseria? Us parlaven de receptes i de fórmules, que si les receptes són indicatives i les fórmules precises, que a la cuina es fan receptes i a l'obrador fórmules, com si la gent de pastisseria no tingués cintura. Què és una recepta? És el document que conté tots els materials, ingredients i els passos a seguir per preparar un plat menjívol. La fórmula seria el mateix, tot i que el terme el fem servir més en coses serioses, de risc o secretes, com la farmàcia, la química o la Coca-Cola. Un llibre o una llibreta manuscrita amb un conjunt de receptes seria un receptari. Un receptari necessita coneixement per desxifrar-lo, passió per posar-se una estona davant dels fogons i talent per obtenir uns resultats satisfactoris. El talent és molt important. Ho sabeu, la recepta de la truita? Ous, oli, sal, una paella al foc amb oli, poseu els ous al plat i tireu un polsim de sal i els bateu amb una forquilla. No oblideu trencar els ous i llençar les cloves a les escombraries. Quan els ous siguin batuts, s'aboquen a dins de la paella amb l'oli calent i el foc una mica alegre. Es remena aquella cosa llefiscosa i quan comença a prendre, es va plegant, donant-li la forma de peix o de fus. La gent que té talent la deixa crueta per dins. La gent que no en té li queda enganxada a la paella, la cou massa o la crema. I tothom ha seguit la mateixa recepta.

Un restaurant caníbal a Berlín.

A Instagram i a X ens trobareu amb l'usuari arroba caníbalberlín. Amb Paula Molés, a Catalunya Radio.

I és el segon menú de la temporada del Caníbal, o sigui que s'ha fet esperar una miqueta, només una miqueta. Com totes les coses bones. Exacte, com totes les coses bones. Aquest servei de verificació gastronòmica del nostre restaurant popularment conegut com Anyapotop. Gerard Jovany, ben tornat. Moltes gràcies. I no sé qui s'ha ofert com a voluntari avui per venir aquí a la nostra taula i inaugurar aquesta novena temporada del Caníbal.

Doncs mira, per obrir una altra temporada d'aquesta secció de referència, en negatiu, sí, però de referència, que és el que ens interessa, s'ha ofert com a voluntari una persona que conec bé perquè compartim algun projecte que coneixem bé aquí a Catalunya Ràdio, on ja fa uns quants anys que volta, i que coneixen també els espectadors de TV3 per les seves aparicions celebrades al Polònia.

Ai, Xavi Espinosa, benvingut al restaurant Caníbal. Què tal? Moltes gràcies. Com a casa, eh? Com a casa, eh? Què tal, no? A més, em consta que tens sensibilitat per la cosa gastronòmica, eh?

Tu ja vols menjar i tot això, eh? Sí, sí, sí, sóc un malalt del menjar. Ets un malalt del menjar. Ho confirma. Sí? És de les coses que em perd més i en el que gasto, bàsicament, el. Bàsicament, com a la m'atrauré. En lo que gasto, bàsicament, mi dinero.

Sí, sí, no? Bé, dèiem que el sentim molt aquí a Catalunya Ràdio, el que passa que, clar, sovint el sentim fent imitacions, és a dir, poques vegades amb la seva pròpia veu. Poquíssimes. De fet, és un dels grans imitadors que tenim. Jo, personalment, home, és el més talentós que conec. No sé, tu, Jovany, si en coneixes algun altre de més talentós. És el millor, és el millor. És el millor, amb diferència. És el millor d'allà, amb bons ulls. Sí. Sí, sí. ¿Et sembla que sentim una mica part del teu repertori? No sé, per algun despistat que encara no t'hagi escoltat. Mira, va, aquí una petita mostra.

Pulsent d'aigua, mitja centíletra per metre quadrat.

Això sempre està bé. Ja saps que a mi m'agrada molt la colla tradicional. Un osama catalana, què vol dir exactament?

Però expliquem-ho. Lo que es el al, lo que me inventó el Bully. A la hora, lo que es la técnica del balón.

Bueno,

muy contento de poder jugar al final del Mundial. Creo que todo el mundo que juega a fútbol sueña con jugar estos partidos.

Es una vergüenza esto, es un impresor.

Soy Jordi Roca y esto son Cosas de Casa.

¿Cómo no va a querer volver si nunca me quise marchar? Además que todavía estoy en forma.

A favor de que vuelva, pero al Barça, no al PSG. Yo gané la Champions sin él, no lo necesito. De Solemon a mí.

Ai, Xavi, és que de veritat, vull dir, com ho fas això? Com t'ho fas? O sigui.

Hi ha una cosa de picar més pedra del que potser la gent es pensa, perquè has d'estudiar els personatges, has de conèixer-los, estar connectat amb l'actualitat, vull dir que hi ha tota la part de treure la veu, que és gravar-se i anar repetint i anar provant, però després hi ha la part de tenir el discurs. Hi ha un treball darrere

de les seves veus i jo, tot i que ho sé, cada matí el veig i dic. Xavi, avui podríem fer. No sé quin personatge, perquè m'he llevat pensant en un personatge i li encarrego així, com si es pogués treure els personatges de la butxaca. I de vegades ho fa, perquè de vegades li dius a algun personatge que pel to de veu que té o la manera d'expressar-se, doncs li va bé i te'l treu al moment.

Hi ha personatges que requereixen poca preparació i personatges que de cop pots estar mesos fent-los, però no ho saps fins que t'hi poses, aquest és el tema.

Ara has dit gravar-te, clar, jo m'imagino a tu, gravant-te a tu mateix, i escoltant-te moltes vegades, gravant també els personatges, no sé, el Guardiola, qui sigui que vulguis imitar, també això?

Sí, sí, jo tinc més de, quasi 3.000 notes de veu al meu telèfon, que són tot proves de personatges, i aleshores les que m'agraden tenen el nom del personatge, i en quin estat està, bé, més o menys, correcte, I després hi ha un munt que simplement posa nova nota de veu, que les que no tenen títol són les que de moment no aprovo. I així és, grava els personatges no, perquè com que hi ha una maroteca gegant a YouTube, a la ràdio i a més, no cal. És més sentir-me jo, perquè la nostra veu mai sona igual quan l'escoltem nosaltres que quan sentim una gravació. La gravació és la que mana.

I algú et supervisa, jo m'imagino assajant, no amb tu mateix, sinó, no sé, algú de la teva família que et digui per qui vas bé, per qui no, clar, com una obra de teatre, no?

Fer assajos. Exactament, sí. De fet, és la meva família. El grup de WhatsApp que tenim són els que jo envio. Pobrets. 4.000 notes de veu allà. No, envio només la selecció final i ells són destroyers, eh? Són els més cabrons, em perdó de la paraula, però ja em va bé perquè són els més exigents i els que aproven o no

les imitacions. I el Jovany també et deu revisar alguna cosa, no? Revises o no?

Jo sempre em considero un gran director d'artistes.

És que és veritat, i després ell, com a gran guionista que és, ajuda molt a construir el personatge, perquè un cop tens la imitació, després has de crear un personatge que sigui graciós, que pugui fer riure, i aquí, doncs, amb la seva ment privilegiada, ho anem construint.

I diu tenir alguna cosa, un punt obsessiva, no?, d'anar allà repetint fins que estàs content, no? amb intentar imitar algú el millor que puguis

és bastant perfeccionista en Xavi fins que no n'estàs segur a vegades jo li dic, va, Xavi aquest personatge ja està a punt per treure'l i ell, no, espera, deixa'm el treballar una mica més la veu, no sé què.

Sí, sí, s'ha de ser exigent, però bueno, com tots ho sou, amb les vostres feines, cadascú amb el seu.

I tu quan et vas adonar que tenies aquest do per imitar,

eres molt petit? Era molt petit. Jo crec que ens passa a tots els imitadors que a l'escola imitem a professors, imitem a companys, en el seu moment jo vaig començar també a imitar els imitadors del Polònia, quan va sortir el programa, i allà, bueno, és una cosa que tampoc et prens mai seriosament, perquè no passa d'allà, de fer riure als companys o a la família. Però sí, des de petit, i un dia vaig tenir la idea de dir, va, anem a veure si podem professionalitzar-ho, i va anar bé la cosa, i fins avui. Que bé.

Ara has dit Polònia, perquè clar, la gent, òbviament, també t'escolta per la ràdio, però també et sent per la televisió. Caracteritzar-te, és a dir, que et maquillin, et posin a. Això ajuda a entrar en el personatge, perquè a mi em fas molta més gràcia. Sense res, clar, sent tu perquè no, veus sortir del teu cos de la teva cara tal com és una veu que no quadra, llavors si et veus caracteritzat

és diferent sí, però fixa't que quan em veus sense caracteritzar fent un personatge normalment la meva expressió facial o els gestos canvien i miren d'adaptar-se al personatge que imito. Aquesta mena de màscara imaginària que jo em poso, quan te la posen de veritat en maquillatge, et situa allà, o sigui, per l'imitador et col·loca allà molt més directament en el personatge que has de fer. Aleshores, moltes vegades estem allà al camerino de maquillatge, ens estem mirant al mirall i dius, hòstia, ja tinc més la veu, perquè ja ho estic veient. Realment ajuda, sí, sí.

I t'han vestit de Carme Ruscalleda, per exemple, ara pensant en gent del nostre àmbit.

Sí, en fet, Paula, ja saps que jo sempre estic feliç de venir a casa teva, d'aquest programa fantàstic que em feu cuinar, un producte d'aquí, treballat amb amor, com ha de ser,

pensament d'ironia, gotes de crítica. Collins, tu mira quina cosa ens està fent. Però sense embafar, eh? Això és important.

Això és important, sí, sí. I jo no sé si. Deu haver alguns més difícils que d'altres, però fer Jordi Roca ha de ser. Bueno, o no, ara no sé.

Mira, justament et diria que Jordi Roca. Fàcil? Sí. Porque Jordi Roca

tiene que estar bien, que es tan airejada, y fa que es grite, y oye cosas de casa, que es bastante más fácil

del que puede parecer. Pero fa patir.

Aquesta imitació em fa patir. El coll deu patir una mica, poder. Ho sembla, però no. No especialment. Potser amb els anys també desenvolupar-se una mica de tècnica. Potser els més difícils d'imitar són aquests personatges que no tenen coses on agafar-se, així com el Jordi Roca, sí que pots agafar els canvis de to que fa quan parla així com xifio a gent, però d'altres que tenen un to molt més pla, aquests deuen ser, bueno, això ho sabràs tu, deuen ser complicadíssims.

Un Xavi Hernández mateix en el seu moment o. Que és un personatge que és molt clar té aquesta veu però no tenia molt va costar molt de treure'l és de nas aquest, no? o com ho fas això? és més com de com de

gola o el Jordi Turull, per exemple el secretari general de Junts un personatge que també té una veu molt normal però al final t'agafes aquesta cosa greu i justament t'agafes això el fet que no té molt doncs el fas un personatge més aviat així com entre cometes Soso, un personatge, bueno, sense esma.

Un de molt intens, perquè ell també és així, és Nando Jovany, potser.

Home! Home! Família! Aquest cansa. Oh, Ferran. Ferran no, Nando, xato. M'has dit Ferran. No, Nando Jovany. Hosti, entre les croquetes, els canelons, el rali de cara, els vídeos de xarxa tot plegat. Estem amb la morena que no parem. Bueno, perdoneu, us deixo que vaig inaugurar

un restaurant. Sí, sí, sí. Pura intensitat, aquest. Aquest cansa, no? El Jordi Roca feia patir i aquest cansa. Deus perdre alguns quilets, també, tu, eh?

Sí, bueno, hi ha alguns que sí que són d'esforç i que acabes esgotat, la veritat. Aquest és un d'ells, sens dubte. Però per mi un de.

No sé, és que m'impressiona tant veure't, però veure't fer Ferran Adrià, això ja són paraules majors. Bueno, és que.

Perquè el Ferran Adrià és un geni. Sí, ho sabem, Ferran, ho sabem. El que estàs veient és un geni, per això t'impressiona. Els altres són uns pelacañas, no sé quantos. Clar, el que és imitar cuiners, xefs. Están molt bé els que han fet coses que són normaletes, però després el que és imitar-me a mi. No, no, això és una.

M'explico o no? No t'expliques, tampoc esperàvem una altra cosa. El que serà molt interessant de veure és que n'hem parlat alguna vegada, la sèrie aquesta que es trenarà aviat al 3CAT a finals de mes, Gènesi, que és sobre l'origen del bulli i tot l'esclat del fenomen Ferran Adrià. Hi ha un actor que es posa en la pell del Ferran Adrià i que l'haurà d'imitar suposo que intentant no portar-lo a la paròdia.

No ha de ser fàcil això, perquè el Ferran es presta molt a.

Es presta a la paròdia i en aquest cas l'objectiu no és fer riure.

Més o menys el Lidval no fer el pallasso. A vegades tindrem problemes. Després hi ha el Carlos Cueva que fa de meu germà. Sí, sí, sí. L'Albert Adrià. No, no, no, hi ha un elenco xulo.

És molt xulo, sí. I em consta, de bona font ho dic, que el Ferran està molt content amb la imitació que ha fet el Miquel. O sigui, fa molt bé de mi. És important, això. Sí, sí. Una cosa, per cert. Ara aquí, els guions del Jubany, tu improvises o no? Perquè hi ha una part que aquí hi ha unes lletres que gairebé no es poden llegir. Bueno, aquest és el Ferran, però si ho fas al peu de la lletra, m'he millor dit o no? N'heu fet, no?

Sí. Anem fent. El gruix del que és l'acudito, on ha d'haver-hi l'humor, clar que s'ha de seguir les directrius del guió, però després hi ha una part que també el directe o el que jo tinc al cap del personatge. El guió és com la línia mestra, la guia mestra, i a partir d'aquí anem sortint i anem tornant.

Ai, i em consta que has estat a Mèxic, que abans dèiem això de que t'agrada tant menjar, perquè tens arrels mexicanes. Sí, sí, jo soc nascut allà, de fet. I s'hi menja molt bé, a Mèxic, almenys això m'han dit, eh? Molt, molt, molt.

I t'ho dic de bona fe, perquè a més vaig amb la meva família al completo, són malalts del menjar, també, i saben molt bé a quins llocs anar, i tinc família repartida pel país, lo qual és una benedicció, perquè pots provar. El bon menjar, no el per turistes, sinó el bo de veritat de diferents zones, que és un espectacle a Mèxic. Des de tacos, elotes, que és una cosa, per exemple, que aquí és molt desconeguda, que és el blat de moro que aquí per nosaltres és groc i petitet més aviat, allà és blanc i molt més gros. I els grans tenen, té tot un gust diferent i es prepara, o sigui, es prepara res, amb maionesa, formatge i chile, li claven un pal i tu menges així pel carrer, això és super típic. I és una delícia, per exemple. És que hi ha infinitat de coses, no acabaríem mai.

No, no, no acabaríem mai. D'escoltar-te, no sé què li has preparat al Xavi. Home, l'amistat suposo que has volgut ser benevolent,

perquè clar. Bàsicament, per triar el producte d'avui he comptat amb la seva col·laboració. Què dius? L'hi has fet comprar? És terrible, és terrible. He pensat, ja que ve el Xavi, doncs provem una cosa mexicana, i clar, jo a Cardedeu per trobar menjar bo mexicà ho tinc una mica complicat, i li he dit, Xavi, tu segur que tens localitzat algun lloc, Barcelona, on es puguin comprar coses típiques d'allà, i m'ha portat tamales. Ho he dit bé, tamales són com una mena de farcellets de pasta de blat de moro farcits amb alguna cosa i embolicats amb una fulla que pot ser o de plataner o de la mateixa panotxa del blat correcte,

o de plàtan o del blat en aquest cas de plàtan

donaré tres arguments a favor d'aquest producte, tres arguments en contra després en fem el tast i dictem sentència fantàstic,

doncs va, comencem pels tres arguments a favor.

El primer és original, sobretot si t'ho menges aquí, a Mèxic deu ser més habitual. Tu reps o et presentes a un sopar a casa d'algú amb aquests tamales i probablement sorprendràs el personal, tot i que cada vegada coneixem més elements de la gastronomia mexicana. A més, són perfectes per un àpat informal. I la possibilitat de farcir-los de diferents coses, per exemple, avui n'hem portat de dos farcits diferents.

Sí, això és rajas con queso, vol dir, són trossos de chile, en aquest cas, podria ser poblano, en aquest cas és jalapeño, i formatge, i l'altre que tenim és de pollastre, de tinga de pollo.

Per tant, la possibilitat de farcir de diferents coses aquests tamales fa que es puguin adaptar als gustos de tothom. Totalment. Segon argument a favor, tot el que sigui acabar amb la plaga d'empanades argentines serà benvingut. Ara no vull obrir cap conflicte diplomàtic amb els argentins, o sí, però prou locals d'empanades argentines. Si hem de començar a inundar locals de tamales, seran benvinguts els tamales. I el tercer argument a favor és el preu. Prou assequible, són uns 9 euros per capsa, hi ha 3 tamales a cada una, 3 euros per tamal. Això pesa 5 grams, vull dir, amb una capsa, amb tres tamales, és una pat, no? Sopes amb tres tamales? Jo crec que sí. Per tant, per 9 horets és un preu més que raonable.

Fantàstic, doncs avui tastem tamales amb l'imitador més talentós que coneixem nosaltres, que és el Xavi Espinosa, i aquests són els tres arguments en contra.

El primer, aquests productes a mi em generen angoixa i frustració. Parlo des de la frustració i el ressentiment que em genera comprovar com absolutament totes les cultures del món, menys la nostra, tenen facilitat per internacionalitzar les seves especialitats gastronòmiques, per volgars que siguin. Obviant, hi ha pizzas, crepes, panetones i tots aquests aliments perfectament consolidats aquí. Ara ens arriben tsunamis d'empanades argentines, com dèiem abans, kebabs, ramen i els tamales que tenim aquí. I escolta, benvingut sigui, però a veure quan nosaltres som capaços de col·locar alguna cosa d'aquestes de manera massiva en algun lloc. Clar que sí. Serà que no tenim coses. Mare de Déu. Sí, sí. Según argument en contra, quan tastes això et quedes amb el dubte de com deu ser la versió artesana, perquè, ens entenguem, tots hem menjat crepes acabades de fer, però potser també hem provat d'aquestes crepes envasades o congelades i efectivament no tenen res a veure les unes amb les altres. Per tant, si això ens agrada, ens obligarà a intentar descobrir algun dia, d'alguna manera, com són els tamales acabats de fer. I el tercer argument en contra serien els ingredients. Clar, els tamales són un producte popular a Mèxic, segurament la gent en fa a casa. Aquí els que tastarem són la seva versió industrial. Per tant, que per bona que sigui, inclou ingredients de ductosa procedència que comencen parell i segueixen amb un número. Aquí veiem que hi ha antioxidants, correctors d'acideses, passidors, etcètera. Per tant, aquests serien els tres arguments a favor, els tres arguments en contra, i ara arriba el moment de fer el tast dels tamales. Xavi, aquests concretament no els havies tastat? No, aquests no.

Per tant, és sorpresa per tots. Serà sorpresa també per tu.

Clar, però la referència que tens tu d'un bon tamal no és la meva, eh? Perquè tu els has tastat a Mèxic,

entenc. Sí, i jo he tastat. Només els tamals fets al vapor però embolcallats amb la fulla del blat de moro. Ah, i aquesta és diferent, eh? I aquesta és de plàtan i canvia. Molt. El gust, la textura de com queda, canvia bastant. Aquests, de fet, els que estan fets amb fulla de plàtan, molt sovint se'ls diuen tamales oaxaqueños, perquè a la regió de Oaxaca es fan així. Per tant, aquests són totalment nous per mi, també. Ah, doncs estem en igualtat de condicions. A veure, anem a obrir-ho.

Crema una mica, no?, perquè ho acabem d'escalfar al microondas. A veure. Anem a fer una cosa.

Bueno, veiem com tres farcellets. Perquè això es menja

amb els dits o coberts? No, amb coberts. S'ha de tallar. Del plàtan. Fa bastanta bona olor, he de dir. L'olor m'ha transportat, per exemple, a la paradeta del carrer habitual on menjo jo. Bona olor, sí? Sí, sí, absolutament.

Però, a veure, la fulla de plàtan es menja o no es menja? No, no, s'ha d'obrir. No, no, no, una llàstima. Fes-li la volta, Paula. I has d'haver dit.

Obre-ho amb cura si està molt calent, i dins hi hauria d'haver-hi, obre-ho del tot, eh? Sí, sí. Dins hi hauria d'haver-hi aquesta pasta feta amb farina de blat de moro

i en aquest cas rajas. Mira, mira. Aquí està el farcit. Mira. Això són rajas con queso, que això és, veus, els trossets de chile.

Menja, menja amb mi, que no em deixis sola. M'està venint una mica de gust estar-ho i no sol passar en aquesta secció. Veam què passa. Per un dia que no ho tries tu, llavors ara t'han vingut les ganes. Exacte. Ai, formatge aquí, eh? A veure. Bueno, bueno, bueno, les cares són de. Com, què? Més aviat d'aprovació. Força bé, eh? Home, pica una miqueta, eh? Et pica? Sí. Clar, el que a tu et pica,

el que et pica a Paula o al Xavi és la normalitat. Està aquí fotent unes cullerades que diu que

dius A mi no em pica, però. El gust és bo, eh?

És una pasta perquè la gent ens faci la idea. Anava a dir una pasterada, però això no queda molt bé. És una massa. Una massa, anem a dir-ho així, una massa, amb trossets d'aquest xile, aquest formatge fos aquí al mig.

Molt bé això, eh? A mi m'ha agradat bastant. Tenint en compte tots els condicionants que deia el Jovany, el fet que sigui industrial. La dificultad de portar aquí els ingredients, els afegitons que porta per ser industrial, Prou bé, eh? Prou bé. Visca els tamales, eh?

Sí, sí, sí. Doncs mira, a veure si haurem fet prou. Un dia que no triu el producte i resulta que triomfem. És el criteri. És que té bon criteri i aquí no. Molt bé, molt bé. Doncs res, us he de fer la pregunta. Comencem pel Xavi. Si haguessis de situar aquest producte, aquests tamales, en un punt de la línia que va del producte top al producte nyap, on la situaries?

Alerta, que s'ho està pensant. No puc dir que sigui un nyap, que és el que jo m'esperava.

Per tant, l'aproparem més al top, salvant les distàncies del producte menjat allà i fet allà, però l'aproparíem al top.

I tu, Paula, on situaries aquests temades?

També el top, sense tenir referències. Sí, sí, però està boníssim. Jo ara mateix dinaria això, sense cap mena de problema.

Me n'alegro profundament.

Jo crec que ja podem dictar sentència. Tenim que aquests tamales són un producte.

Que bé començar la temporada així.

I tant, i tant. Gràcies, home. No, home, a vosaltres me n'alegro, me n'alegro que us hagi agradat.

Doncs esperarem la propera vegada per escoltar-te on sigui, a la ràdio, veure-te a la televisió o seguir-te també a les xarxes socials, que allà sí que ens agrada fer, és l'única cosa que m'agrada fer, scroll infinit, que és veient el Xavi imitar, imitar, imitar, i llavors. Gràcies, Paula, de veritat. Moltes gràcies, de veritat, Xavi. Una abraçada. A vosaltres, una abraçada. Adéu, adéu.

I avui la cadira lliure del restaurant Caníbal és a Londres, Déu-n'hi-do, i allà tenim el nostre crític de capçalera, Filip Regol. Filip, ben tornat, com estàs?

Molt bé, fa un temps fantàstic aquí. Fa bon temps a Londres, sí? Sí, ha plogut una mica allí, però el temps fantàstic.

La pluja és el bon temps, clar que sí, i tant, i tant. Això és el que desitgem, almenys aquí, que plogui i faci una mica de fresca. Ara ets a Londres, però val a dir que també has estat a París. Una mica t'has marcat una història de dues ciutats de Dickens, gairebé, eh? Grans destinacions gastronòmiques, totes dues. Jo no sé què t'ha agradat de París, què t'ha agradat de Londres, si les haguessis de comparar gastronòmicament parlant, quins són els punts febles o els punts forts de cadascuna?

A París ha sigut un sopar Pierre Gagné, i ara quan torni aquesta nit serà un bistró, i tal, no he fet una. Una gran estancia a París. París jo crec que és més potent gastronòmicament que Londres, és evident. L'interessant de Londres és potser les cuines. Etniques, com es diuen. No he tastat la cuina de l'Índia, que hi ha molt bons restaurants indis, però sí he tastat un parell de restaurants de cuina xinesa, que és difícil de trobar a Espanya, segur, i fins i tot a França, cuina d'aquest nivell. I tenia aquesta curiositat, va ser un dels motius d'aquest viatge.

I en canvi París continua més els clàssics. Bueno, tu has visitat un dels grans clàssics de la ciutat, que és el senyor Pierre Gagné.

Sí, un clàssic que fa 35 anys que l'he conegut i que l'hem baixat per cuinar a Barcelona a un restaurant que es deia L'Aram, doncs no era un clàssic en aquell moment, era el més modern i el més vanguardista que hi havia. Amb el Michel Brassi i el Ferrari, que començava, que ja en el bui feia coses interessants. O sigui, ara s'ha tornat un trànsit, però mai no ha sigut, en el fons.

I per què Pierre Gagné, per qui no el conegui, és una de les figures més importants de la gastronomia mundial?

Doncs té molts restaurants justament a tot arreu, a Seúl, a Dubai, etc. Encara molts restaurants se n'ha quedat després de la pandèmia uns quants. És un cuiner que va trencar una mica les normes gustatives. Va assemblar gustos, sabors, en el plat que fins aleshores no es feia. La Nuer Cuisine era molt tranquil a aquest nivell i ell va posar al plat productes i sabors que no s'havien de trobar mai i s'ha agosat. A fet, ha inventat també una estètica que va ser molt copiada en els anys 90, de posar ratlles de salsa. El plat o cercla de ratlla del plat, i encara ho fem, el cuiner ho fan, i no sabem on vénen. Abans, amb la Nuber Cuisine era un fons de salsa, però no hi havia efectes visuals, gràfics amb la salsa, no? I ell ja no ho fa, això, pràcticament. Ja? No, fa temps que l'ha deixat de fer. I fa uns empretats molt tranquils i molt recollits i coses que han evolucionat a aquest nivell. I 35 anys després és interessant encara, però no és l'efecte que va produir quan ho vam conèixer nosaltres,

O sigui que quan un cuiner agafa amb una cullera gran una salsa i fa una forma amb un plat, això és idea del senyor Pierre Gagné, que efectivament ara si ho veiem algunes vegades considerem que és de moder, una mica, depèn de com, no? Podem considerar que està passat de moda, perquè quants anys té el senyor Ganyé ara mateix? Ja és gran eh?

75 anys i he parlat amb ell, m'ha fet sopar a la taula de la cuina, hem parlat, hem fet sobretaula, li he preguntat quan volia retirar-se, m'ha dit, bueno, avui l'he decidit, seran 4 anys. Bueno, 4 o 5 anys. O sigui, vol arribar fins i tot als 80 anys i no sé si és bo això o no.

Bueno, deu ser difícil la jubilació amb personatges com ell dedicats en cos i ànima tota la vida a cuinar i a estar a les cuines. Igualment és un àpat que vas gaudir, independentment deixem enrere l'amistat, que sé que això potser influeix d'alguna manera, però és un àpat que vas gaudir. I quant costa menjar al restaurant de Pesganyer?

Doncs, m'ha convidat i tal, perquè ens coneixem des de fa temps, i m'ha fet, no m'ha fet el degustació, que val crec uns 400 i pico, però m'ha fet plats, i són molt interessants perquè els seus plats no és un plat i prou, és un plat que són com un petit degustació que et posa. A la taula, tot desplegat, de cop. És com un servei, és com recuperar, l'he dit al meu post a Instagram, és com recuperar una mica l'antic servei a la francesa que posava tots els plats, evidentment eren peces grosses d'aquella època, de segle passat, però recuperar el servei a la francesa en el sentit que tot està a la taula. De cop arriba un cambreret amb una safata amb 10 plats. I et posa tot davant. I tu vas marxant, més o menys no hi ha ordre i no hi ha problemes de temperatura tampoc. Per fer evolucionar el cervell a la francesa cap al cervell a la russa, que és successiu, justament el tema de la temperatura va ser un dels motius perquè els flancs no es refredin allà a la taula. Bueno, és l'estiu i no hi havia cap problema de temperatura, i he fet dos plats d'aquest. Ell va inventar una mica els plats satèl·lits, un plat central i side dishes, com es diu ara, o plats satèl·lits, i que també s'ha copiat. Va fer una mica de revolució al plat, amb els gustos i tal, i després en el com menjar. Doncs Daniel va ser un pioner en aquestes coses. Una cosa que a mi ja grinyola una mica que abusa molt del dolç salat fins i tot ha fet un llibre que es diu sucre salé per anys i he tingut l'usaria de la sobretaula de parlar d'aquest tema amb ell i no se l'havia plantejat la veritat jo crec que és important

això és que no et llegeix no sé si encara guardeu l'amistat després d'això. Anem a Londres, va!

Deies que de Londres t'havia cridat l'atenció aquest ventall amplíssim de cuines ètniques, que no t'havies aproximat a la cuina índia, però sí a un restaurant xinès on, teòricament, t'havien dit que feien el millor anaclacat o el millor anacalapaquinesa de tota la capital, de tot Londres. Es diu tresor imperial, si ho traduïm.

Imperial Treasure, un tesoro imperial. Només menjar això, perquè realment per una persona és ideal per menjar. Per dues o tres persones fins i tot, però clar, jo estava sol, però jo el podia tastar sí o sí. I va ser, bueno, a Instagram he publicat el post, la manera en que el cuiner surt a la sala i fa tots els talls amb la pell, famosa pell cruixent. El pitres nota una mica que està fet amb una baixa temperatura prèvia, que queda una mica més pastós, i et posa una cosa que jo pensava que era sal, i vas pensar, bueno, una mica de sal no estaria malament, i vas posar, era sucre. Encara més sucre. És que, clar, t'anava a dir que la neglecat és del salat, també, eh? Sí, sí, sí. Però va ser molt bo, realment no vas poder acabar amb tot, i m'he acondicionat per un takeaway, i ara nit estava molt tip, la veritat. En fi, és una experiència, jo crec que val la pena, i acabar amb un postre de mango, Allí sí que trobo que el mango era molt adient, que critico molt les cuides aquí, que posen mango, que foteu, van posant mango quan tenim pressec de Lleida, molt bo aquí o d'Hordal. Allà el mango era molt adient.

Filip Regol, doncs moltíssimes gràcies ja sabeu que el podeu llegir al seu blog perquè tot això ho trobareu explicadíssim amb aquestes crítiques que són molt més que crítiques, observacions gastronomica.com i també seguir-lo al seu Instagram. Desitjo que tornis-se i estalvi a casa, Filip. Molt bé. Molt bé, Filip. Una abraçada. I fins aquí el menú d'avui. Moltes gràcies per venir i us esperem diumenge vinent a la mateixa hora, a la una del migdia. Canviarem el menú, però a la cuina serem els mateixos.

Pilar de Pedro, Sílvia Andrés, Helena Miquel, Nil Hernández García, Gerard Jovany i una servidora, Paula Molés.

Hola, ja saps que jo sempre estic feliç de venir a casa teva, d'aquest programa fantàstic on feu cuina amb producte d'aquí, treballat amb amor, com ha de ser,

pensament d'ironia, gotes de crítica. Collons, mira quina cosa ens està fent. Però sense abafar, eh?

Me gusta mulata que baila, me gusta mulata que goza, se come también si no vacilo, se come también que para gozar.

Me gusta mulata que goza, me gusta mulata que baila, se come también si no vacilo, se come también que para gozo.

¡Ferrero!

Me gusta, holanda, que goza Se come también, si no vacilo Se come también, que para gozar Iribombo, iribombo.