"La setmana tràgica": És cert que al setembre ens divorciem més?

El Suplement, amb Roger Escapa. Yo me voy a dar de baja del ABC. Me costaba, digo, pero ¿cómo honro mejor a mi padre? Ahora seguro. Yo le honro mejor si me doy de baja, porque mi padre no podría entender que usted escribiera en el ABC. Ahora sí va en serio. A ver, esa niña, joder, que tiene derecho a hablar. Que todos vosotros sois muy feos, joder. Me tendrán que echar a tiros.

La Semana Tràgica.

La setmana tràgica a Londres, el Lion Cindreu, editor d'Economia Global, a Reuters, Veré i Quim Vius, i el Toni Rodón, doctor europeu en Ciències Polítiques i professor de la UPF, i golaç d'Antony Gordon ahir amb l'Anglaterra 2, Espanya 3, a la Nations League. No sé si el Lion Cindreu, que té passaport britànic, ho recordem, el va celebrar. Tu que deies que no marcava gols, doncs mira.

Ja estima que no ens va ser suficient, però sí.

Home, bon gol de Gordon. Mira, es va treure l'espineta. Jo vaig veure que el celebrava. Amb moltes ganes, vull dir que suposo que té ganes també d'ensenyar que pot fer gols amb el Barça. L'Aminia ho sabem, que marca a tot arreu, vull dir que.

Sí, va estar prou bé. Ja sabeu que jo soc una mica escèptic, o sigui, m'agrada molt Gordon, però soc una mica escèptic respecte a la seva definició.

Tot bé, Ion? Sí, sí, mira, podria anar pitjor. Podria anar pitjor. Toni, què tal l'optimisme?

Bona nit i bona hora. Bé, queda molt, no?, encara, pel 10 d'octubre, escapa.

Pel 10 d'octubre, ara, què és, el dia que torna la Lliga, potser? Sí, quan torna, vull dir això, és molt llarg. Sí, home, tres setmanes sense Barça, a vegades, pels que us agrada el futbol, doncs costa, costa una mica. D'aquí una estona, al suplement, farem un cara a cara amb el Lando Cruz i el Luis Hidalgo, són dos crítics musicals, periodistes, que no veuen gaire clar aquesta operació del retorn dels oasis i ens explicaran una mica per què, què s'amaga darrere, si és una operació de nostàlgia, de màrqueting, de jubilació daurada o simplement de gust per la música i per tornar als escenaris o una barreja de tot. Una operació de fraternitat segur que no és. Segur que no és. Doncs mira, parlant de fraternitats, ens fixem en un dels tòpics del setembre. És l'últim cap de setmana de setembre, el mes que hem tornat a la rutina, a la feina, al gimnàs. Justament aquesta idea de recomençament obliga un cert balanç que a vegades té conseqüències. No en va. El setembre és el mes en què en més disparen els divorcis. Ho sabem de sobres. Avui hi posarem ciència, hi posarem economia, hi posarem política. Aquestes dades que diuen que el setembre és el gran mes dels divorcis a casa nostra i més enllà. Si ens fixem en les dades de divorcis i separacions que dona el Consell General del Poder Judicial de Catalunya, des del 2007 en podem treure diverses conclusions. Toni, si no em corregeixes, cada any es repeteix el mateix patró. El primer i segon trimestre, de gener a juny, hi ha menys divorcis i el tercer i quart trimestre, de juliol a desembre, n'hi ha més. Per tant, el juliol i l'agost també concentren moltes demandes de divorci, però les vacances als jutjats en traslladen moltes al setembre, per això acaba sent el setembre. Amb més peticions. Més dades. L'any 2007 hi va haver més de 7.000 divorcis en un trimestre, en el pic més alt. Mentre que el 2024, és a dir, el més recent, n'hi havia poc més de 4.000. Per tant, els divorcis han baixat. Per què? Segur que el Toni ens sap explicar amb la ciència política per què passa això.

Sense pressió. Sí, això que dius, Escapa, és cert, tot i que amb un gran asterisc. La recerca que tenim fins ara, efectivament, mostra que arreu de la gran majoria dels països occidentals, el pic dels divorcis és al febrer-març. Aquí, evidentment, cal distingir entre quan hi ha la demanda de divorci i quan efectivament es produeix. Per tant, estem parlant de sol·licitud de separació. I després, quan acaba l'estiu, que en alguns països és a finals d'agost, l'estiu a nivell laboral, eh? I en altres llocs com a casa nostra vindria a ser el setembre o l'octubre. En tot cas, a Catalunya, si mirem dades catalanes de l'IDESCAT, una cosa que he après fent aquesta secció és que la gran majoria de divorcis es concentren al mes de març. Per tant, seria un pèl més tard. El gran tema és. ¿Després de Nadal o què? Sí, clar, aquí una mica hi ha moltes teories i hipòtesis al respecte i, per desgràcia, no tenim una única explicació. Una mica la idea de les vacances i la recerca que s'ha fet és que posposen, és a dir, són només un artefacte, és a dir, que posposen una decisió que probablement ja estava presa o que hauria ocorregut igualment. En quin sentit? Doncs que les vacances, tant les de Nadal com les d'estiu, serien com una mena de rutina o de ritual que forma part de manera intrínseca en la parella. És a dir, si tu, doncs, la teva parella ja no va bé, sobretot si tens criatures i estàs acostumat, doncs, perquè sempre ho has fet així i consideres com un moment bonic anar a casa de qui sigui a celebrar Nadal o fer unes vacances conjuntes, trencar això és com una mena de cost cognitiu molt elevat o una mica elevat per les parelles. A més a més d'allò afegit de donem-nos una oportunitat, ara que no és la voràgine laboral, per intentar arreglar-ho.

O sigui, a l'estiu et baralles, després fas la reconciliació amb la tornada del setembre, però la cosa ja està molt coixa, per Nadal hi ha el trencament definitiu i després al març ho executes. Sí.

Podria ser una història així, sí. A veure, el tema és que si va malament amb la parella, les vacances no acostumen a solucionar-ho, sinó que, pel que sabem, acostumen com a mínim a deixar-ho igual o empitjorar-ho. Per què? Doncs per un simple efecte també automàtic, que és que si tu no et portes bé amb la teva parella i arriba l'estiu o les vacances, passes més temps amb ella o amb ella. Per tant, les friccions acaben creixent més. És cert que amb fills això és una mica diferent i que aquesta decisió de posposar una separació s'allarga una miqueta pel cost econòmic, emocional, tot el que vulguis que podria tenir en els progenitors. I on?

Sí, a veure, aquí una cosa interessant és la teoria econòmica del divorci. Clar, aquí si analitzem el divorci segons l'ortodoxia econòmica racionalista, doncs aquí, per exemple, hi ha un article dels anys 70 del Gary Baker, perquè evidentment n'hi ha, o sigui, no podia ser d'altra manera, I per dir-ho en el llenguatge d'aquesta escola de Chicago, tu et divorcies si la utilitat esperada de seguir casat és menor a la utilitat esperada de divorciar-te. I possiblement, i això és molt important, la possibilitat d'aparellar-te de nou, perquè això entra en el càlcul. Llavors clar, la pregunta que els sorgia a tota aquesta escola de les expectatives racionals era com és que llavors la gent s'havia casat ja d'entrada. I això és perquè tu en aquest model li has d'afegir el factor d'incertesa, que és que tu et cases, però no saps com acabarà la cosa. Et poden canviar les situacions sobre ingressos, salut, les preferències sobre tenir fills, repartir-se les tasques, la qualitat de la convivència, etc. Llavors, la seva hipòtesi és que una gran desviació entre allò que tu esperaves i allò que s'acaba realitzant, tant a favor o en contra. Et pot desestabilitzar la relació. Per exemple, si a tu et baixen els ingressos, malament, però si et pugen els ingressos, compte, perquè també eleva el valor de les alternatives que tens fora del matrimoni. Llavors, Aquí anem, en principi, si aquesta teoria és veritat, fa diverses previsions, prediccions. La primera, casar-te més jove té més probabilitats d'acabar en divorci, perquè tens menor informació i major incertesa i més vida útil per endavant, per tancar.

Correcte. Tens més vida per endavant

per brallar-te i per separar-te, sí. La segona, com més dura el matrimoni, menor probabilitat de divorci, una mica seguint això. La tercera, canvis de circumstàncies econòmiques, augmenten la probabilitat. És interessant, o sigui,

com més consolidat està el matrimoni, com més anys sumes. La probabilitat que et divorcis baixa, eh?

Jo t'estic dient les previsions d'aquest model econòmic. Ara et diré si funcionen, eh? Sí. La tercera, el que dic, quan canvien les circumstàncies econòmiques, augmenta la probabilitat de divorci, perquè cap amunt o cap avall hi ha algú que té incentius per trencar, no? I la quarta seria que la gent que es divorcia ho fa sovint amb opcions de tornar a trobar parella, perquè si no, no ho farien, no? Llavors la pregunta és, això es compleix, la realitat? Doncs mira, ho he intentat indagar. La primera, això de casar-te més jove, clar, aquí hem de calcular la probabilitat anual de divorciar-te, perquè si agafem la probabilitat al llarg de tota la vida, clar, si et cases més jove tens més anys, per tant és més probable que et divorcis. Però, fins i tot ajustant per això, sí que sembla que casar-te a la vintena té més risc d'acabar malament. La segona, és cert que com més dura el matrimoni, menor probabilitat de divorci, més o menys sembla que sí. És a dir, la literatura sol trobar una relació com de pujada i baixada, com una valla entre muntanyes. No, perdó, primer, el risc de divorci és baix, és com una muntanya. Després augmenta els primers anys, arriba un màxim i disminueix gradualment. Tenim un estudi, per exemple, de Finlàndia, recent, que ve a confirmar aquest patró, fins i tot controlant per les característiques sociodemogràfiques de la parella. El tercer, és cert que si et canvien les circumstàncies econòmiques et tendeixes a divorciar més, Poc clar. Sí que hi ha alguns estudis que associen perdre la feina a que se't divorciïn. Però també és cert que si això passa en recessions, com que tothom és a l'atur, la gent tampoc té recursos per marxar. Per tant, no és poc clar. I el que sobretot no he trobat és evidència d'aquest, podríem dir, efecte Goodfellas o efecte del llop de Wall Street, oi? Que és que si et fas més ric, parteixes peres per trobar alguna cosa millor. Jo no he trobat evidència empírica d'això a nivell macro. I finalment, la quarta, ¿és cert que la gent que es divorcia sovint ho fa perquè sap que trobarà parella? Doncs home, potser sí. Hi ha un estudi, per exemple, alemany del 2022, que troba que en general els que inicien divorcis la vida els va millor. No econòmicament, perquè econòmicament hi perden els dos, però a nivell de satisfacció, amb la vida sentimental, trobar parella, tot això, sí que sembla que si et divorcies et va molt millor que si se't divorcien. Per tant, aquí hi ha una certa indicació que la gent sap el que fa.

Pràcticament un quart d'onze del matí, som al Suplement, som a Catalunya Ràdio, la setmana tràgica amb el Lion Sindreu i el Toni Rodón, parlant d'una cosa tan agradable com són els divorcis. A veure, Toni, crec que tens informació sobre si parelles, matrimonis ideològicament diferents, té més números de divorciar-se o no.

Sí, sí, però abans puc afegir una cosa d'escapa que he calculat sobre tu. Què vol dir sobre mi? Ara, des d'aquí primer una abraçada a Diana Gómez, a qui no conec, d'altra banda, però he calculat la teva probabilitat de divorciar-te a mesura que passa el temps.

No em posis en un problema, eh? No, no, tranquil.

I, a veure, clar, aquí hi ha alguns supòsits. He fet un modelet estadístic basat en això. Escolta'm, posa Lion d'exemple. No, home, ara ja he fet els números. Un home guapot, ric, amb una veu molt sexy.

No es pot traslladar. No es pot traslladar.

Bàsicament tens un 7% de probabilitats de divorciar-te, escapa, en els propers 5 anys. En els propers 5 anys? 5 anys, sí. I sobretot, això es deu al fet que teniu una criatura, perquè si no. Ah, o sigui que només estem junts per la criatura. Jo això no ho he dit, eh? I després, al cap de 10 anys, la probabilitat puja fins al 13%, i més enllà d'això, se situaria un 20%.

Un 20%. Bé, però el resum és que. Hi ha més probabilitat que continuem junts que no que. D'acord. Per tant, ja pots deixar de soar. Ja li comentaré quan arribi a casa a veure què A veure com ho veu. No he rebut cap missatge, vull dir que a aquesta hora encara deu dormir.

Molt bé, molt bé. Encara. Respondent a la teva pregunta, les parelles que no converteixen ideologia se separen més o no? Clar, aquí hi ha un tema, que és que, normalment, si ara els oients pensen què pensa la seva parella, aquí hi ha el que se'n diu un efecte d'autoselecció, és a dir, que en general la ideologia de les parelles, directament o indirectament, s'acaba semblant. Aquí hi ha un número que normalment es dona en aquests estudis, que és una mica menys d'un quart de les parelles, és a dir, un 25%, són parelles que ell o ella, o no tradicionals, un dels membres de la parella, pensa diferent. Per tant, allò, un és d'esquerres i l'altre de dretes, un és independentista i l'altre és unionista, etc. Per tant, estem parlant d'un grup petit de la població. Ara bé, si mirem què passa en aquests casos, la conclusió és que sí, és que quan hi ha una parella, un dels membres de la qual ideològicament és diferent, òbviament no és el principal factor, però que sí que dona un cert empeny, un cert empantet al fet que es divorcien.

Però això ja ho saps de prèvies. És a dir, més o menys, ja has parlat segurament, has afrontat aquesta conversa, has acceptat un cop t'has casat que discutireu sobre aquesta qüestió. Bé, sí, sí, no,

perquè per sort o per desgràcia, al món en general, les persones no són uns yonquis de la política, com per exemple puc ser jo, que sense ella no puc viure i no parlen de política bastant, i normalment els temes polítics no són una temàtica diària en les seves converses a l'hora de dinar o de sopar, no?, Per tant, hi ha vegades, com per exemple un estudi va trobar en el cas del Brexit, que era un tema que no estava sobre la taula durant molts anys, o ho era, però de forma menys important, quan es va produir l'època del Brexit i allò efervescent, moltes parelles que no sabien que l'altra persona, que el seu marit o muller era pro-Brexit o anti-Brexit, doncs això va crear friccions i, de fet, entre aquestes, la probabilitat va pujar gairebé un 2% que es divorciessin o se separessin. O una mica passa el mateix cas en el cas dels Estats Units, on les parelles demòcrates i republicanes tenen un 14% menys de probabilitat de continuar juntes. Això, per exemple, es va veure fa uns anys, quan va haver-hi la sentència d'Obs, la de l'avortament, i el fet que molts estats van posar restriccions a l'avortament, les parelles mixtes d'aquests estats van tenir una probabilitat més elevada de divorciar-se o de separar-se. Per tant, és possible, en resum, que per la gran majoria de la gent que els temes polítics no ocupen les seves sobretaules, quan hi ha un esdeveniment important, augmenti marginalment el fet que se n'adonin que són més diferents del que s'havien pensat en un principi. Ion, què et sembla?

Bé, jo la darrera pregunta que volia respondre amb això, que vaig veure que estava en el guió, és com és que ens dona la sensació, i no sé si la teniu, però jo sí que la tenia, que la gent cada vegada es divorcia més quan de fet sembla que no és així. Perquè, per exemple, l'any 2007 hi havia més de 7.000 divorcis en un trimestre a Catalunya, i el 2024 poc més de 4.000. Clar, Aquí tu has de mirar divorcis també per població, per cada mil habitants, el que se'n diu la taxa bruta de divorcis.

Aquesta sensació potser és perquè tu tens l'edat ara en què la gent se separa.

És això, jo crec que també hi ha un altre factor, no? És a dir, si mirem. Clar, on podria dir? És que hi ha menys divorcis, no? Primer, per població, no és així, la taxa de divorcis també baixa, però també podria ser perquè la gent es casa menys, oi? Diu, hi ha menys matrimonis i, per tant, menys divorcis. Però la veritat és que, ho he mirat, la taxa de nupcialitat, que se'n diu, no ha canviat des del 2011, quan va deixar de baixar. Per entes i amb la pandèmia, la gent literalment no es podia casar. Però si mirem. Els matrimonis, que havien estat de cap a caiguda feia molts anys, s'han estabilitzat, però els divorcis segueixen caient. Llavors, clar, sí, com tu dius, com és que la gent tenim la percepció contrària? Clar, el meu instint és que, precisament perquè el matrimoni ja ha trobat aquest nou equilibri seu, com una institució menys hegemònica del que era, Els que es casen són una selecció de gent que ja s'ho pren més de debò i té menor probabilitat de separació. La part de la població que s'aparella com a parella de fet o de manera informal és aquella on les separacions són elevades. La pregunta és. A part de ser més elevades, que és normal, segueixen augmentant, i d'aquí la percepció, i això ho he intentat consultar, i hi ha uns quants estudis fets a diferents països, perquè d'això costa tenir dades, de les parelles fora del matrimoni, i per exemple hi ha estudis als Estats Units, a Finlàndia, al Regne Unit, sembla que efectivament és així, o que hi ha una mica la tendència sí que és aquesta, que percebem major divorci, no perquè hi hagi més divorcis, sinó perquè hi ha tendència a haver-hi més separacions, de fet, fora del matrimoni. Ara, tampoc em veig amb cor de firmar-ho categòricament, no sé el Rodón què pensa. Ion Cindreu i Toni Rodón,

avui la cosa anava de divorcis. Ens és igual. No, no ens és igual. Ara vaig al Toni. Tu has anat mai a una festa de divorcis, Toni?

Sí, sí, sí. Què dius, ara? Com que sí? Escolta, és que això. Jo encara estic en estat de xoc des que ens van convidar. Bé, no? Des que us van convidar, és a dir, els dos que es van casar? Sí, sí, és a dir, una parella, amics nostres, fa molts anys, que estaven casats, anava a dir feliçment casats, però segurament no tant, i de cop un dia rebem un correu que ens convidaven a una festa del divorci.

Tots dos? És a dir, la van fer junts? Anem a celebrar que ens assaparem.

Rodon, Rodon, els hi vau haver de donar un regal? No, no, no. Un moment, un moment,

explica la història. No, no, i nosaltres al principi

amb la Marina ens pensàvem que era un error, allò típic que escrius el correu ràpid i vols dir alguna altra cosa i poses festa del divorci. Però sí, sí, era ell i ella que ens convidaven a un lloc per celebrar que se separaven i que havien estat molt contents junts, però que a partir d'ara, diguéssim, cadascú seguiria la seva vida en el seu camí. Escolta'm, els vull entrevistar, aquesta parella. Ja et passaré el contacte. Aquesta exparella. Sí, sí. I no, no, la festa, bueno, una festa, com si fos, a veure, no com si fos una festa de matrimoni, evidentment, però era una mica estranya. Home, t'ho diràs si era una estranya,

però un moment, un moment, un moment. Ells què feien? Van fer parlaments d'explicant, justificant? Simplement era una excusa per trobar-se i fotre's unes copes de vi?

O què passava aquí? Sí, això, i també una cosa bonica, que potser hauria de passar més, de dir que, bé, nosaltres com a parella no podem seguir junts, perquè, pel motiu que sigui. Per què? Per quin motiu ho van dir? Home, doncs no ho vaig preguntar, si hi havia banyes o ja no es portaven bé o els agradaven pelis diferents, no ho sé. I això, però que continuaven sent amics, i que, per tant volien que això, que fos un esdeveniment que generés bona notícia.

Estic fascinat per aquesta història, sisplau. Són catalans, entenc? Sí, sí, sí.

D'on són? S'ha complert? S'ha complert això? O sigui, realment han seguit amics? O allò era un xou i després aquí s'han tirat els pianos pel sobre?

Això no ho sé perquè passa allò tan clàssic que la vida va passant i clar, tu estàs acostumat a veure'ls tots dos alhora i perds una mica el contacte. D'on són? De Barcelona tots dos, sí. Ja et passaré el contacte. Escapa, no pateixis. Posa una cosa que només m'ha passat una vegada a la vida.

Està olorant ja l'entrevista aquesta que fa i després posen els clips pertot arreu i a la gent li encanta. Aquella parella de pilots era una? També, separats.

Ah, veus? Separats, els pilots separats. També? Ha caducat molt malament aquella entrevista.

Doncs m'estàs aquí destrossant la cosmovisió. Sí, sí, tothom separat. En fi, aquí aguantem.

Ion Sindreu, Toni Radon, que vagi molt bé. Moltes gràcies, un plaer.

Estàvem casats o no? No, aquí no. Doncs mira, em confirmes la teoria.

Fem una pausa i de seguida els germans Gallagher del suplement, el Luis Hidalgo i el Nando Cruz. Ara tornem.