"La setmana tràgica": Geolocalització, eina per a la seguretat o control consentit?

El Suplement, amb Roger Escapa. Yo me voy a dar de baja del ABC. Dicta. Me apostaba, digo, pero ¿cómo honro mejor a mi padre? Ahora seguro. Yo le honro mejor si me doy de baja, porque mi padre no podría entender que usted escribiera en el ABC. Ahora sí va en serio.

A ver, esa niña, joder, que tiene derecho a hablar. Que todos vosotros sois muy feos, joder. Chao, pescao. Me tendrán que echar a tiros.

La Semana Tràgica.

Passen 4 minuts de les 10, nou capítol de la setmana tràgica, el suplement cada diumenge amb el Lion Cindreu i el Toni Rodón. El Lion Cindreu que ens espera a Londres, editor d'Economia Global a Reuters Breaking Views, i el Toni Rodón, doctor en Ciències Polítiques i professor de la UPF. Bon dia i bona hora a tots dos.

Bon dia i bona hora, què tal?

Bon dia, escolteu. Ja sabeu que soc des de fa anys secretari d'organització del Partit Rafinista, però això està fora de tota predicció.

I que feliços que sou sense Frenkie de Jong, eh? Qui és Frenkie de Jong? Això de Rafinha no t'ho esperaves, eh, Ion? Ni tu, que sempre l'has defensat. No, no, no. No, ningú, ningú. Jo crec que ni tan sols Hansi Flick, que és qui s'ho ha inventat. Vull dir que al final el mèrit, crec que, a banda de Rafinha, que és tot seu, també és de l'entrenador.

De totes maneres, també us dic, no us sorprenia que Rafinha no hagués estat nou abans? Vull dir.

A mi de fet em sorprenia quan van decidir a principi de temporada que qui jugaria de nou era Rafinha a mi no em va agradar gens la decisió i no ho tenia gens clar, no hi confiava gens per tant aquí jo no em penso que em medalla perquè jo no ho veia i per sort doncs no tinc cap raó.

Però això que dius que no t'ho esperava gens és perquè en dues temporades no havia jugat cap minut de nou. El sorprenent és que no hagués jugat cap minut de nou en dues temporades.

Els tres gols que fa ahir són de nou pur perquè el segon gol que és de cap a l'àrea petita te'l signa Lewandowski. I el primer, el retall que fa, és que li han fet aquest senyor. O sigui, està sobrat de confiança. I la fot amb la dreta. Xuta amb la dreta, sí, sí. No sé, escolta'm, tant de bo pugui mantenir aquest nivell, ara hi ha un petit desastre nuclear, que és que la Lliga s'atura pràcticament tres setmanes amb una aturada de seleccions. Sabem especialment què passa amb Rafinha quan se'n va amb la selecció. No només Rafinha.

Això és un calvari espectacular fins al 10 d'octubre. Això de les eleccions, aquest model de futbol que bàsicament són actors d'economia extractiva dels clubs, això no té cap mena de sentit i ja sé que no s'acabarà i que jo lluito contra marea i corrent, però prou ja.

Ara hi ha un mantra del tribunalisme que me'l puc atorgar a mi si vols, que és. Ostres, el Barça, com d'haver arrencat la temporada, és impossible que aguanti aquest nivell 10 mesos. Arribarem a l'abril, maig, fosos, ja veureu el Rafinha. Reserva't algun gol per quan arribin les alimentàries decisives de la Champions.

Home, no, això no té sentit. No, no, però també és veritat que, a veure, no sé si estàs d'acord amb mi, Jon, però Rafinha en algun moment, espero que no, però en algun moment suposo que baixarà. El que passa és que aquí també l'esperança meva és que jo crec que hi ha altres jugadors que no estan rendint el màxim possible i, per tant, pot haver-hi també una compensació perquè no es noti tant. Vull dir que l'equip no necessàriament se n'ha de ressentir. Amb qui estàs pensant? Amb el nostre amic Toni Gros.

Toni Gros, Anthony Gordon. Tu el coneixies?

L'havies seguit a la Premier i on? Home, ha seguit, sí, una mica, una mica, sí.

Perquè qui ha caigut de peu, jo sempre, jo el reivindico, i em cau molt bé, i no sé explicar ben bé per què, i ahir és el primer partit que vaig patir un pèl per ell, perquè el vaig veure una mica. El vaig veure patir perquè va fer un parell de mistos quan el van posar de nou al final, veig que té una mica d'ansietat amb el gol, perquè no n'ha pogut marcar cap, però a la vegada el veig treballador, el veig bonjant, em sap greu que quan marquen un gol. No labrassin el primer, o sigui, que la celebració se l'emporti sempre Rafinha i la mínima mal. No sé, em sembla. Crec que no us esperàveu

l'encant nord-anglès, eh? Això crec que a vegades. No, no, és cert, és a dir, crec que teniu una mica la percepció d'anglesos sempre molt del sud, i jo crec que aquí hi ha un encant nord-anglès, diguem, que crec que cau en Gràcia, en segons quins entorns, i crec que és el seu cas. Ell és de Liverpool, veig. És de Liverpool, oi? Scouser, com diem aquí. Sí, sí.

I què passa amb els anglesos del nord?

Home, que són més simpàtics, no? Són afables i tenen aquest punt més, diguem-ne, de classe treballadora, sigui realment o no, però hi ha més, no sé, és un altre tipus d'actitud. És a dir, l'anglès més del sud, que potser es divideix més entre el cliché de Downton Abbey i una mica el cliché de. Bueno, que això també és molt al nord, però de certa festa, que això potser al nord hi és una mica més, però també el tenim aquí al sud, el que se'n diu Kent, que seria potser la zona aquesta més del sud, una mica. Els oasis d'on són? No, els oasis són de Manchester. A nivell musical, com sabeu, tot es divideix entre el nord d'Anglaterra. Però sí, jo crec que hi ha un tipus de persona simpàtica del nord d'Anglaterra, que és una mica com Anthony Gordon, i a mi em sembla un molt bon jugador. Per exemple, ahir la segona part, ell va entendre molt bé el partit, jo crec, i va portar molt a l'equip. Ara, també us diré una cosa. Jo crec que la manca de gol que hem vist no és un accident. És a dir, el colpeig de Gordon per mi no és gaire bo. I no ho ha estat mai. En el Newcastle acaba fent bastants gols, però perquè juga molts minuts de nou, juga molts minuts de mitja punta, i també a la Champions, ara no recordo quin partit va ser, però crec que va fer no sé si 3 o 4 gols en un partit. Llavors això li va inflar molt les xifres, però. Jo crec que és un molt bon jugador, jo crec que segurament serà titular a l'equip la temporada, i a mi m'agrada. Dit això, el tema del gol és estructural, jo crec. Vull dir que n'acabarà fent uns quants, però no és un jugador amb bona finalització, i jo crec, també s'ha de dir, si ho fos, és un jugador que ens hauria costat 130 quilos, és la realitat. Toni.

No, no, hi estic totalment d'acord. Però, clar, també és veritat que en el cas de Rafinha, durant una seva època, tampoc en feia de gols i,

per tant, les xifres. No, però, escolta, Rodón, la definició de Rafinha, si tu vas a mirar els partits de Leeds,

és que no té res a veure. Sí, sí, et dona una cosa diferent, és veritat, com diu Flick, et dona una mica de pausa, et dona saber llegir i calmar una miqueta més el partit, sobretot en contraposició a la bala de Deyemi. Però jo crec que, per exemple, ahir, malgrat que no va fer un bon partit, a la segona part millor, és a dir, el preferia amb ell que no pas a Deyemi, perquè el partit necessitava una mica de calma i no una bogeria d'anada i tornada, crec jo.

4 minuts per arribar a un quart d'onze del matí. Avui amb el Lion Cindreu i el Toni Rodón a la Setmana Tràgica posem el focus en un fenomen que no és nou, però que s'ha instal·lat en el dia a dia especialment dels més joves. Avui parlem de la geolocalització, és a dir, compartir la ubicació en directe 24-7 cada dia de la teva vida, amb els amics, amb la parella, amb la família. És a dir, que a través del localitzador del telèfon mòbil tothom pugui saber on ets en tot moment. I aquí s'obre el debat, perquè som davant d'una pràctica en pro de la seguretat o una eina de control consentit. El gest és molt senzill. Tu entres a Google Maps o a la configuració del telèfon i cliques compartir ubicació amb qui tu vulguis. Normalment pots compartir-la amb fins a 30 persones, per tant un cercle reduït però ampli a la vegada, perquè a no ser que vulguis també incorporar cosins, més enllà de la parella o dels pares, aquesta persona passa a saber exactament on ets en cada segon de la teva vida. A veure, debat servit. Primer de tot, vosaltres ho practiqueu?

No, no, no. Jo no sé si ho fas tu, Jon, o tu és capa, però. No només no, sinó que em vaig quedar

xocat quan vaig veure el guió. O sigui, no. No sabia de què estàveu parlant.

Això ja demostra que estàs en una generació que estàs bastant exclosa d'aquí, i de fet hi ha dades, ara les repassarem, de que precisament qui més s'està geolocalitzant són les noves fornades que accedeixen a un smartphone, doncs els més joves, especialment també adolescents i dels 20 als 30. Digues, Toni.

No, anava a dir, mira, xifres, la generació Z, segons diuen ells, per això són enquestes autorreportades, per tant, tenen tots els problemes que acostumen a tenir aquests tipus de sondejos, el 65% diu que converteix l'ubicació amb almenys una persona, el que passa que no tot el temps, amb una intensitat prou freqüent.

Rodon, explica'm una cosa. Això és perquè estem preguntant a gent que són o han estat menors d'edat i, per tant, són els pares que els controlen? Perquè això sí que ho entenc més, eh? No, no, ells mateixos.

És a dir, la pràctica més habitual, que això sí que ho he fet, per exemple, el meu germà, des d'aquí una abraçada, ho fa sovint, que té criatures i, per tant, no pot estar mirant el mòbil tota l'estona, és dir, escolta, quedem, jo què sé, al centre de Mataró, per exemple, la meva ciutat, i no saps on, no? Llavors comparteixes la ubicació una estona

per saber on tens i el persegueixes. No, però espera't un moment. Els joves el que fan és, per exemple, s'ho comparteixen amb el grup d'amics i així, si han quedat a les 6 de la tarda, veuen si. La persona amb qui has quedat ja ha sortit de casa o és a casa seva. M'entens? Correcte. Així dius, va cinc minuts tard perquè encara no ha sortit de casa, que ho tinc aquí mirant. És a dir, aquest és el nivell de fixació. I després també, amb la parella, aquí el que comporta també de compartir la localització ja és un tema més de possessió fins i tot, de voler saber on estan tots els moments, vull dir que diguem els perills també. Clar, aquí hi ha dos temes.

Una és compartir la ubicació voluntàriament. Això que deies, cap a tu quedes amb algú i dius poso la ubicació i em perseguireu. Això en el fons, la meva opinió és que no és del tot dolent perquè així ens desenganxem del mòbil una miqueta, com a mínim durant aquests 15 minuts que compartim la ubicació. L'altra és compartir la ubicació indirectament o sense saber-ho. De fet, tots nosaltres ho estem fent probablement, perquè hi ha moltes aplicacions que ens controlen la nostra IP, hi ha moltes aplicacions que en segon pla miren on som, i de fet hi ha casos famosos, no? Per exemple, el tema d'Estrava i les bases militars secretes, que es va saber. Pels oients que no ho sàpiguen, Strava és aquesta aplicació social on la gent hi penja per on has anat a córrer, amb bici, etc. I bàsicament una persona d'Austràlia, un estudiant, va detectar, i es va fer famós el 2018, com una mena de mapa de calor que sortia al desert de l'Afganistan i de Síria, i bàsicament eren soldats americans, nord-americans, que havien sortit a córrer, no? Havien desactivat la geolocalització. Per tant, d'alguna manera, aquestes dues coses passen, directament o indirectament. El tema de fer-ho directament, és a dir, voluntàriament, aquí poden haver-hi dinàmiques molt interessants, que és que es pot generar aquella pressió social de grup, perquè. Imagina't que revelar un text és voluntari i de fet fins i tot barat, perquè és apretar un botó. Per tant, si tu no ho fas en un cert grup d'amics, això en certa manera es podria dir que és una informació negativa. I per tant, aquell que no ho fa pot estar obligat a revelar-ho. Podria ser que en el futur, si això es convertís en una pràctica, tothom ens veiéssim obligats a compartir la ubicació. Jo crec que no estem aquí. Una mica per posar el símil, saps els grups de whatsapps aquests que es creen, escapa sovint per fer regals i això ad hoc, que després queden morts allà al final de tot i ningú se'n va. Clar, marxar el primer costa molt, perquè després et diuen, ai, s'ha enfadat, has marxat del grup. I bàsicament el grup de whatsapp queda allà mort al final de tot del mòbil i no desapareix mai, no? Per tant, hi ha una pressió a no fer certes coses que tindria sentit de fer-les, el que passa que el grup no ens deixa. I on? Jo, des del punt de vista,

jo porto el terreny econòmic, aquí, en teoria, ens diu la teoria econòmica que la supervisió d'una i l'altra és positiva. Aquí, el que s'intenta solucionar sovint és un tema que se'n diu l'assimetria de la informació o el problema principal agent, que vol dir que tu tens dos agents, o sigui, dues persones i no tots poden tenir la mateixa informació del que està fent l'altre. Per exemple, el que deia el Radon ara de jo no sé si tu realment estàs sortint de casa quan m'has dit que estàs sortint de casa. I ja no em pots colar aquella mentideta de, ai, és que ja he sortit. No, si has posat la geolocalització. Però els exemples típics són més aviat, per exemple, els accionistes d'una empresa tenen molt menys informació de què estan fent els directius. O la persona que t'emplea, l'empresa que t'emplea, no té la informació de si tu realment estàs fent la feina que has de fer. Però aquí s'ha de dir, clar, en principi, des de la teoria, com més supervisió millor, però també per començar té costos. Tu necessites inspeccionar, és burocràcia, és temps. La tecnologia ha fet que aquest cost baixi en picat. I aquí han començat a sortir exemples, segurament tots haureu llegit el famós aquell d'Amazon, que en els seus treballadors utilitzava sistemes en la màquina de registrament de paquets per veure si els treballadors estaven anant a pixar o no. O, per exemple, Barclays, el banc anglès,

va instal·lar uns dispositius en cert moment sota els escriptoris que tenien aquests sensors de moviment i de calor per registrar quant de temps tu estaves assegut a la cadira. Això, el que troba la recerca econòmica quan ho fan, és que hi ha un punt a partir del qual això passa a ser negatiu, ja no només pel cost de la supervisió, sinó perquè erosiona la confiança de la persona que rep la supervisió els genera un estrès. De fet, fins i tot, incentiva el que se'n diu comportaments defensius, que vol dir que la gent es passa el dia intentant demostrar que no està fent coses malament. Això, per exemple, en el sistema bancari sabem que des de la crisi financera del 2008. Com que els bancs tenen tanta supervisió i regulació, es passen el dia intentant complir aquestes coses. Jo, per exemple, em van arribar a dir que la meitat del temps d'un directiu d'un gran banc tracta d'això. No sé si ho he exagerat, però en tot cas sí que hi ha exemples en què invertim tot el nostre temps en pensar sobre la supervisió. I el que sabem de certs estudis, per exemple, un interessant de dues investigadores que es deien Namrata Kala i Elizabeth Lyons, és que ells van mirar en el 2025, van agafar tots aquests treballadors remots de després del Covid, i van fer un experiment aleatori en què alguns treballadors els monitoritzaven

electrònicament, d'altres no, i alguns els treien o els posaven la monitorització segons si eren empleats d'alt rendiment o baix rendiment, alguns justificats i altres no justificats. I el que van trobar més aviat va ser que. Tu com a empleat no només reacciones al fet de ser observat, sinó a la interpretació de per què t'estan observant. Llavors, si tu perceps arbitrarietat, és a dir, que t'han de cop posat una supervisió sense cap motiu justificat, doncs tendeixes a baixar molt el rendiment. De fet, al revés, si tu ets un treballador que passes a ser de molt bon rendiment, i et treuen la supervisió sense explicar-te que és perquè has millorat molt el rendiment, doncs també t'endeixes a emprenyar-te i a treballar menys. Per tant, si això ho apliquem a les relacions socials, que no sé fins a quin punt és aplicable, però sospito que una mica sí, no és tant què fem servir, sinó com ho justifiquem. Toni, endavant.

Sí, jo tinc aquí un exemple social, precisament, d'una pràctica que espero que ja s'hagi erradicat des de fa temps, però que era bastant habitual en el nostre país, i en el fons en altres societats també passa, i que en català tenim una expressió molt bonica, que és fer d'espelma o anar d'espelma. No sé, Escapa, si ho has fet.

Home, i tant, i tant, he fet d'espelma moltes vegades per ajudar algun amic o amiga. A trobar la seva mitja taronja. I com ha anat? Ha funcionat? Doncs mira, et quedes més sol que la una, perquè normalment. No, no, per tu no, per tu no. Ah, per ells de Maravella, clar, sí, sí. El nono aquí se l'ha hagut d'enveïnar, sóc jo.

Clar, però la pregunta és, si no hi haguessis anat, hauria passat el mateix?

No, perquè aquella persona necessitava suport aèri, m'entens? M'agrada l'exposició.

Tinc una pregunta. Això és per mantenir la ficció que allò no és una cita o és directament

per suport emocional? A veure, a veure. T'ha d'explicar tot? Tu tens un amic que té ganes de samba, que hi ha un noi o una noia que li agrada. I aquella nit no té ningú amb qui sortir de festa o anar a prendre una copa o anar a fer un puzle. Aleshores necessita un company que l'ajudi a fer el puzle perquè hi ha una altra persona que també fa puzles que sap que estarà en aquell bar on la gent es troba per fer puzles. Tu vas amb el teu amic a fer puzles i mentre no trobes una peça hi ha una noia o un noi que resulta que és el que li agrada que li troba la peça que faltava. Aleshores aquests dos comencen una conversa, fan el puzle junts i tu que ets el que en sabia de puzles acabes sol amb l'espelma jo he de dir,

escapa, sempre he pensat jo soc més del que tant vaig a dir una cosa potser políticament incorrecta, escapa però jo sempre he pensat que això es feia perquè l'espelma, perdó, no et vull ofendre escapa, era més físicament lleig que l'altra persona això no, i tant, i tant això dono per despuntat, també. No aplica, no aplica en aquest cas. No, no, no. Clar, el tema en què volia anar és que A veure com ho digues, això, ara. Sí, sí. No, clar, precisament, fer d'espelma o anar d'espelma abans era una pràctica habitual, perquè en moments en què el matrimoni o les relacions eren, doncs, suposaven. Era un afer familiar, bàsicament. S'enviava gent, no?, hi havia gent, doncs, que supervisava que molts altres no fessin el que no havien de fer, no?, en públic. I és precisament això, quan tenim un actor extern que ens vigila el nostre comportament, doncs evidentment no és el que seria si aquest actor extern no hi fos. Això primer. I després, en un altre tema que no es té res a veure amb l'espelma, però que va lligat, òbviament això té una qüestió de seguretat o de ciberseguretat. De fet, aquí hi ha un estudi famós, el 2013, que uns investigadors el que van fer són agafar 15 mesos de dades de mobilitat, de un milió i mig de persones, és a dir, allò, registres d'antena, sense noms, tot anonimitzat, sense noms i cognoms, i amb la ubicació cada hora i la precisió de l'antena, és a dir, la latitud i la longitud, una mica, però no precisa, identificava el barri o la zona i no pas el carrer o el lloc concret. La conclusió a la qual van arribar aquests investigadors és que només amb quatre d'aquests punts, d'aquests milions de punts que tenen de cada persona, pots arribar a identificar el 95% de les persones. Per tant, òbviament hi ha una qüestió de seguretat quan compartim aquesta ubicació i, de fet, De tant en tant, per això ens demana a tots els nostres sistemes operatius que tenim que canviem les contrassenyes, perquè en algun moment s'ha produït alguna mena de fuita de dades i podria ser que algú fes servir això per objectius no gaire ètics, positivament parlant. Vosaltres,

quan canvieu la contrassenya, sempre poseu un número més del que ja teniu? Sí, bàsicament sí. D'acord, d'acord.

Però això és perquè l'empresa, amb força, saps, hi ha un automàtic que t'ho fa canviar tota l'estona. Clar, home. Però jo tinc una xifra molt llarga.

Sí, no, no, jo vaig pel 53, crec que ja. Ara no ho proveu, perquè. Ah, mira, gràcies. Heu de saber què va davant. Quin banc tens, escapa? No, no és el banc. És el de la Corpo, és menys interessant. Vull dir que no. Sí, sí. No, la pregunta és, fas servir la mateixa contrassenya de la Corpo al banc? Aquesta és la pregunta. No. No, no. I si fos veritat tampoc t'ho diria.

Jo el que estic fart són aquests sistemes de doble, triple, quatriple autentificació. Vull dir, prou ja. Arribem a un sistema

quàntic d'encriptar contraseñas. Estic en desacord. Estic en desacord, home. Això incrementa la seguretat sense un cost especial. Jo el que m'emprenya és una cosa, jo puc dir-ho aquí. Podem establir un estàndard mundial de què és acceptable per una contrassenya? Perquè a mi el que em rebenta és que en un lloc has de fer servir un caràcter especial, a l'altre no pots fer servir el caràcter especial. Home, prou d'això ja! De fet, i és una cosa curiosa, posar mil números o afegir un número al final és bastant menys ineficient a nivell de seguretat que, per exemple, no ho sé, escriure tot un vers sencer, que potser a vegades és més fàcil, no? Si tu escrius amb lletres només, o tot en minúscules, seria una contrassenya més secreta que això.

Per tant, tu t'imagines escriure, jo què sé, el canigó com a contrassenya?

Clar, si tu ho pots escriure ràpid, diguem, no? És molt millor que anar allà mirant els numerets i. No és això, et pots memoritzar per cada lloc un text llarg però diferent. Però això no és possible, perquè clar, cada lloc et posa les seves punyeteres. Ha de ser entre 7 i 15. Va, home, va.

Tres minuts per dos quarts d'onze. Ho deixarem aquí. Avui el Toni Rodón amb la seva mitja taronja, que era el Ion Sindreu, i amb una espelma que estava al mig.

A mi ningú em posava espelmes. A mi ningú em posava espelmes. Jo això no ho entenc. Tu havies de batallar sol, eh?

Bé, però mira com has acabat. Casat i amb dues criatures que no et deixen dormir. O sigui que no t'ha anat tan malament. Jon Cindreu, Toni Rodón, una abraçada. Cuideu-vos. Fins ara. Que vagi bé. Fem una pausa i més amor al suplement. Arriba el Pep Borrell. Ell és escriptor, és conferenciant i reivindica una cosa que no sabem si està gaire de moda, que és el matrimoni. Ara en parlem.