Manresa - Terrassa - Serinyà - Berguen

Nosaltres, els ignorants, sempre tenim curiositat. Som tafaners de mena, ja ho sabeu. Un dia tafanejàvem al web Catalans al Món i vam veure un missatge que deia "Som una família amb dos fills amb l'objectiu de marxar a viure a Noruega". I a continuació hi havia el correu electrònic d'una dona, Montse Frank. Vam veure que el missatge estava escrit l'agost del 2020, per tant, han passat més de sis anys, i les preguntes surten soles, oi? Ens vam preguntar al final a aquesta família catalana, hi deu haver anat, a Noruega, i com els hi deu haver anat, per què hi volien anar. ¿Era un trasllat per feina o un voler canviar de vida? Perquè era això, agost del 20, per tant, Covid. I marxar amb fills, quines complicacions afegides deu tenir? Doncs vam pensar que segurament aquesta família tenia una història poc comuna per explicar i hem buscat i hem trobat la Montse Frank per preguntar-li. Montse, bona nit. Hola, bona nit. O potser hauríem de dir en noruec A veure si ho dic bé. Perquè si sou a Noruega hauria de ser així, no? Es diu així? Ah, mira. Però s'escriu amb una sola O, oi? Sí, exacte. Però es pronuncia U. Molt bé. Ja hem après a dir gutnat en noruec. Ara ens explicaràs una mica la vostra experiència, però primer presentem una mica la família perquè els oients es quedin situats. Tu ets la Montse Frank, tens 39 anys, si no vaig errada. Vas néixer a Manresa i ets fisioterapeuta. El marit, l'Agustí Badilla, en té 46. És professor d'educació física i va néixer a Terrassa. Primer vivíeu a Terrassa, però amb la Covid us vau traslladar a Sarinyà, un poble entre Banyoles i Besalú. Aleshores teníeu dos fills, però va arribar el tercer. I els nens ara quants anys tenen?

Ara té el petit té 3, el del Roger al mig té. Es diu Guillem, el petit. El Roger, que és el mitjà, en té 7 i el gran, que es diu Arnau, en té 10.

Molt bé. Escolta'm, aquesta va ser una decisió molt meditada de fer les maletes cap a Noruega o va ser. Amb la Covid ens ofeguem i busquem la vida en un altre lloc?

Bueno, amb la Covid sí que ens sentíem ofegats i vam buscar aquest pas entremig de serinyar, un pas més amable, més tranquil a les nostres vides. Però ja començàvem a mirar una mica l'objectiu d'anar cap a Noruega, per tant va ser meditat i va ser treballat també al llarg d'uns quants anys previs a fer el canvi.

Has treballat i meditat, però l'objectiu era Noruega o éreu qualsevol país que pogués satisfer les vostres necessitats?

No, era bastant. Teníem bastant clar Noruega, perquè tenim un nexe familiar aquí. I bé, és un país que no coneixíem com el coneixem ara, però sí que havíem vingut algunes vegades i ens atreia. Si mirem el mapa, on estaríeu situats vosaltres? On viviu? Nosaltres estem. Mireu el mapa i la línia d'Oslo, estem a la costa oest. Estem a Bergen, però no a Bergen Ciutat, sinó que vivim a una illa, la costa oest està plena de petites entrades de fjord i de fraccions de terra, d'illetes, i vivim en una illa a un quart d'hora de Bergen.

Vista l'experiència, que suposo que, com totes les coses, té alts i baixos, un dia estàs més és la decisió correcta i un altre dia dius, vols dir? Ara mateix ho tornaríeu a fer? Creieu que va ser un encert, la decisió que vau prendre? Sí, totalment.

De fet, és una pregunta que ens plantegem amb els nostres fills també, perquè per ells potser va ser una mica més xocant, perquè el pare i la mare de cop ho volen deixar tot i marxar, però ara ells no tornarien i nosaltres realment ens sentim bé, ens sentim integrats. Perquè ens ha funcionat. Clar, clar.

Dèieu que teníeu aquest contacte familiar, per tant coneixíeu una mica Noruega, però clar, la gent es deu pensar, clar, i van per feina, perquè un dels dos tenia una feina allà i llavors, clar, la resta de la família va seguir. I això crec que no és així. No, no, no és ben bé així.

Sí que vam buscar una feina. El meu home sí que va trobar com a entrenador de bàsquet una feina en un club de Bergen. Però realment jo vaig marxar sense feina i la feina deia era mitja jornada. És a dir, no era el detonar, no era el motiu, la feina, per fer aquest pas.

Ja, i vau pensar molt en l'educació dels vostres fills a l'hora de fer aquest pas?

En si seria negatiu o seria positiu? No, al contrari.

Si per una millor educació, un millor sistema d'ensenyament, era el moment de fer això amb els nens que tenien. Mira, si ara has dit 3, 7 i 10, doncs tirem dos anys enrere, no?

I, evidentment, el gran potser és el que ens preocupava més, no? Estava ja al límit que dèiem nosaltres, no? Ja quan ets adolescent ja sembla que. Que l'estàs traient d'un món que per ell seria important, l'adolescència, i realment vam pensar que seria positiu, i en el cas que no funcionés, haguessin tingut una experiència, que al final no són de vidre els nens, s'adapten a tot i aprenen del procés, i nosaltres això ho veiem positiu.

De tots tres, qui parla millor el noruec?

Home, jo crec que el petit parlava una mica de català quan vivíem a Sariñà i llavors ens va continuar parlant noruec aquí, no? És com molt natural per ell el noruec, el petit. Però realment tots tres, sí, sí. Tots tres han adaptat, no? Sí, vam tenir ajuda també a nivell escolar. Perquè tenen un programa dedicat a les persones estrangeres que tenen nens i que van a l'escola per tal d'aprendre el noruec i això va ajudar. Però ara mateix no necessiten estar en aquest programa d'idioma i parlen noruec com pràcticament els noruecs d'aquí.

És bastant impressionant. Clar, parlen noruec, deuen parlar anglès pràcticament i català, no?

Sí, i bueno, castellà potser és el que porta més fluix, però.

Deus parlar noruec. A tu t'ha costat, suposo que més que als teus fills, evidentment, no? Sí, m'ha costat,

però tinc una gran sort de treballar en una escola i he après noruec molt des de la base, no? Bueno, estic contenta, estic contenta perquè el porto bastant bé. És a dir, ara tots dos teniu feina. Sí, sí, ara tots tenim feines. Sí que és veritat que no són feines vinculades amb els nostres estudis que teníem previst, perquè sí que hi ha un requisit a nivell de feina, potser, per feines qualificades, que necessites un nivell més elevat de noruec, amb un examen oficial. I això encara no hem arribat, estem de camí. Però sí que treballem amb feines, jo tinc un contracte fix des del gener i l'Agustí i el meu home també. Deies que tu estàs en una escola, eh, has dit? Sí, és una escola de treballar en una llar d'infants. Aquí les llars d'infants són des dels 0, 1 any fins als 6 anys, és a dir, allarguen una miqueta més que a Catalunya. I sí, vaig trobar feina allà un mes i mig després d'arribar perquè vaig venir sense feina. I bé, la veritat és que estic molt contenta, estic molt a gust.

Per tant, entenc que la vostra idea és quedar-vos per sempre a Noruega. Sempre, no es pot dir mai.

Però, realment, hem invertit molt d'esforç personal i econòmic, també. I llavors, sí que estem, bueno, estem contents, ens sentim bé aquí, estem integrats, tenim feines que per no ser qualificades amb les nostres titulacions són ben remunerades i que ens permeten viure més bé que vivíem a Catalunya i estalviar al mateix temps, cosa que allà anàvem sempre ofegats, no? I, bueno. Crec que sí, que ens quedem per aquí de moment.

De moment us quedeu per aquí. Nosaltres tenim una imatge de Noruega, potser idíl·lica, sobretot amb el tema de l'educació, sempre ens posen exemples. L'estat del benestar nòrdic i molts altres països s'admirallen aquí, sobretot del món occidental, evidentment. La pregunta és, un cop que esteu instal·lats totalment i que ja sou una mica mig noruecs, és tan idíl·lic com sembla el país?

Home, jo penso que si diem idíl·lic tot és perfecte, segurament no, perquè, evidentment, sempre hi ha coses a millorar, però sí que a nivell de beneficis socials, del tema de l'educació, que jo sempre dic que és gratuïta, però és realment gratuïta, des de la llar d'infants fins a la universitat, fins als màsters, És a dir, és gratuït tot això.

Hi ha algun altre exemple que us hagi sorprès, eh? Ja he dit, amb l'educació m'ha quedat clar. No ho sé, amb cultura del treball, una mica el civisme, com funciona la gent en el seu dia a dia, la sanitat.

La sanitat també és pública, llavors també ens agrada, ens agrada el compromís que té el país també amb el medi ambient, el tema dels cotxes elèctrics, no?, Ara ja ho tenim com normalitzat, però realment quan venim de visita a Catalunya i veiem tot aquell fum, aquella contaminació, aquell soroll dels cotxes, és una mica estressant, no? També aquí el ritme és tot més baix perquè tampoc hi ha tant soroll i la gent treballa, però el que dius tu de l'estat del benestar valora molt el com te sents tu fent el que fas, no? I que el benestar emocional aquí es treballa molt i per tant no pots estar estressat treballant, no pots. Has de treballar tranquil, has de treballar. A un ritme que puguis tolerar sense estressar-te i hi ha molta preocupació per això.

Estic pensant en el tema de l'habitatge, que clar, vosaltres vau arribar aquí i amb tot el que està passant en aquests moments, on som nosaltres, no vosaltres, amb el tema de l'habitatge. Va ser fàcil trobar una casa, trobar un pis? No sé si és una cosa ràpida, si et demanen molts papers a l'hora de llogar o a l'hora de comprar alguna vivenda a Noruega?

A veure, és veritat que nosaltres vam tenir el recolzament de referències del club que va fer un contracte de temporada amb l'Agustí de bàsquet. Ells van ser els que van ajudar una miqueta a trobar la primera casa que vam tenir de lloguer. Es poden trobar especialment si nosaltres necessitem més espai, som una família gran, amb tres fills, però una persona jove que vulgui venir aquí a llogar un pis no és difícil, perquè hi ha molts pisos com a Barcelona, potser d'aquests de col·lectius que es diu de compartir, i no és que et demanin moltes referències. El que sí que és veritat és que el dipòsit és molt elevat, Són potser tres vegades o així. Necessites tenir uns estalvis potser per afrontar

un primer lloguer. Escolta'm, sempre en el fons no deixeu de ser uns immigrants que esteu instal·lats a Noruega. Jo pregunto, entre els pares dels altres nanos de les escoles dels vostres fills, entre la gent de la feina, quina ha estat l'acollida que heu rebut?

Jo m'he sentit sempre molt ben acollida per tothom. Penso que és un país bastant integrador, hi ha molta gent estrangera. Nosaltres ens hem sentit sempre molt bé, no hem tingut problemes de sentir-nos immigrants, sentir-nos que estiguem fora de lloc. Jo penso que en aquest aspecte som molt respectuosos i molt cívics i això es nota a l'hora d'acollir. A les persones no vingudes de fora, no?

No he trobat cap noruec que us hagi dit, però què feu aquí? Amb el temps que tenim aquí, amb la foscor que tenim aquí, vosaltres teniu el sol i la platja i aquell bon temps, en principi, què feu aquí? Què heu vingut a fer aquí? No us han dit això?

És la primera pregunta que et fan abans del com et dius és per què estàs aquí. Què feu aquí, no?

Sí, perquè ells tenen molt de costum de venir cap a, especialment al sud d'Espanya, però també a Catalunya alguns, de vacances, necessiten sol, perquè realment hi ha molts mesos a l'any que és fosc i, per tant, necessites aquestes vitamines i ho notes, que ho entens, per què volen anar a països amb sol. I clar que ens demanen el per què, però. També quan els expliques una mica la situació, potser laboral, a nivell de conciliació familiar o a nivell de beneficis socials, o de seguretat. Especialment amb els nens va ser molt important valorar aquest punt de la seguretat al carrer, la seguretat a l'hora de tornar a casa.

Van a l'escola a peu,

pràcticament, o què? Sí, sí, clar, sí, sí, van a peu, van a peu. Van a peu o amb esquís. Ah, d'acord, acabé, no? Van a peu o amb esquís a l'escola? No, no, no tant, no tant. Però pot passar, pot passar. Nosaltres vivim al Bergen, a Bergen plou moltíssim, i sí que neva, també, a l'hivern. Però no és el nord de Noruega, que allà és molt més heavy, a nivell de temperatures extremament baixes.

Escolta'm, m'han dit que heu descobert que els noruecs són menys alemanys i més caribenys del que podríem pensar. Explica'ns això, que us va sorprendre.

Sí, no és pel clima, evidentment. No, no, clar. Però. No, això a vegades ho comentem en el sentit de la feina, que nosaltres també veníem amb aquesta idea, que els noruecs, l'idioma aquest, que se sembla una mica entre l'alemany i l'anglès, tenien aquesta estructura més rígida de treball. D'eficiència, a nivell acadèmic també potser molt exigents, i ens hem trobat tot el contrari. Bé, tot el contrari. Sí que els agrada treballar bé, però tampoc no els agrada viure per treballar. I això ho tenen molt clar, és a dir, treballen, però quan és la teva hora de plegar has de marxar, no estiguis un minut més, no vinguis un minut abans. I a la feina, doncs, el primer que has de fer és seure't i fer un cafè i parlar i, bueno. Sociabilitzar.

Sociabilitzar, sí, sí, sí. Doncs aquesta és la història de la Montse Frank, del seu marit i dels tres fills. Terrassa Sarinyà Bergen, seria Reus París Londres, doncs vosaltres, Terrassa Sarinyà Bergen. O Manresa Terrassa, Serinyà Bergen, gràcies per explicar-nos la vostra història a la nit dels ignorants, i escolta'm, que us ho passeu molt bé, que disfruteu del país, i que continueu amb aquestes ganes de descobrir tot el que suposa viure en aquest país i amb el seu estat de benestar, que amb una mica d'envegeta sí que fa, ja t'ho dic ara, Montse.

Així que moltíssimes gràcies. A vosaltres, per l'oportunitat. Adéu, bona nit. Adiós, bona nit.