Mayka Navarro: "La terapeuta li diu a Isak Andic que si no dona 40 milions a Jonathan el perdrà"

El suplement, amb Roger Escapa.

Laura Negra. Maika Navarro. La dona de la setmana, Maika Navarro, bon dia, bona hora.

La dona de la setmana, que una setmana més entre

aquest estudi A veure, soc el pitjor anfitrió de la història de la ràdio, ho reconec, abans que et tiris la cavalleria pel damunt, jo em vaig comprometre que avui la Maika tindria aquí unes safates amb esmorzars,

amb fruita, amb croissants. Si amb un croissant em conformo. No necessitava aquí una. En fi, que jo m'estic cuidant, que amb un corazonet petit d'aquí del costat de la cantonada ja.

Ara, mira, et prometo que la propera pausa de publicitària me'n vaig corrent aquí al costat i no un croissant, no. No em dóna temps. Sí, sí, perquè ja ho farem.

Sort que he entrat aquí a la cantonada i he entrat amb una banana de la Palma. T'estaves menjant dos plàtans. Dos plàtans de Canàries, sempre de Canàries.

O sigui, no amb un, no? Dos. A tu te'n donaven dos, també.

Bueno, la mare em donava un i sempre d'amagat entrava a la cuina i ella em trobava la meva germana i totes dues intentàvem robar. He sigut sempre de. Com es diu això? De vida, no? De vida. Encanta, això. Aquesta nena és molt de vida. Aquesta nena. Avui la meva mare espero que m'hagi fet macarrons. Que vull dinar amb ella. Que ricos. Que els fa sense baixar mel. Exacte. Em van parlar un dia. Sempre amb formatget i gratinats. A veure, la Maika Navarro

es la dona de la setmana, entre altres coses, perquè la Vanguardia no s'ha cansat d'avançar un dia rere l'altre novetats al voltant del cas Endic. Els anem explicant des de les 6 del matí, tant bon punt hem arrencat aquest suplement. Maika. La última història que heu publicat amb el Toni Muñoz és que la terapeuta Maria Júlia Luderwall hauria demanat a la seva ajudant, la professora d'anglès, aquesta famosa Joana, que indiqués a en Dickfield, és a dir, al Jonathan, els punts perillosos de la famosa ruta a Collbató, on va acabar morint el pare. Aquesta informació complica encara una mica més el cas, bàsicament demostraria que Joan Atalanti coneixia els riscos del camí de Collbató abans d'anar-hi amb el seu pare, i també apunteu fins i tot que Maria Júlia i Joana, uns dies abans, van fer el recorregut juntes. Maica, no?

Bueno, totes dues coses són fets inquestionables. O sigui, Maria Júlia, la terapeuta i la professora d'anglès, a l'1 de desembre fan aquesta ruta de colbató, la mateixa ruta. Per què? Doncs la història és una mica rocambolesca. O sigui, aquesta senyora tenia determinats pacients, els feia un exercici de. De confrontació amb una situació extrema. I aleshores tenia un pacient, Salvador, que existeix, un jove diagnosticat d'esquizofrènia, pacient d'ella de fa molt de temps, que havia experimentat o vinculat un odi cap a la seva mare. I aleshores Maria Júlia estava dissenyant una teràpia que consistia en portar-lo en un camí, en un barranc, Ella simularia ser la mare i ella fer un exercici extrem. Doncs bé, li havia demanat amb aquesta professora d'anglès, en el seu dia ara ja no hi han trencat relació, però eren amigues, i ella, a més a més de ser professora d'anglès, és una dona de la meva edat aproximadament, fa anys que viu aquí a Catalunya, i li ha agradat la muntanya. O sigui, coneix molt bé les rutes, determinar les rutes, i coneix molt bé Montserrat. I li va dir, escolta, ¿me'n podries mirar una ruta? Que necessito precipicis. Diu, hòstia, ho tinc. Colbator, fàcil, s'arriba en un moment. I totes dues van a l'1 de desembre i fan aquesta ruta. I la comenten. I la professora li va comentar, doncs mira, aquí, aquí hi ha un precipici, aquí tal.

Van valorant, i això està constatat, o sigui, no és una suposició. Perquè això ho ha declarat la professora, i això consta també en els missatges que han intercanviat totes dues, perquè totes dues, la professora a Mossos d'Esquadra, perquè encara no ha declarat el seu judicial, els Mossos li demanen el telèfon, ho autoritza i vol que en el contingut vinculat amb aquesta investigació, i en el seu dia la terapeuta declara. Seu judicial i també la magistrada li demana el telèfon i volquen aquests missatges. Això sí, per tant, aquestes dues senyores. 13 dies abans de la mort d'Isaac Andíc, fan aquest mateix recorregut. El mateix. Bueno, un recorregut pensat amb un senyor que es diu Salvador. Vale, acaben la ruta. I la terapeuta, i així a partir d'ara és allò que la professora declara a Mossos. I que a l'avantguàrdia, amb el Toni Muñoz, hem tingut accés. De fons hem tingut accés. I, bueno, aleshores, què explica ella al seu policial? Doncs que la Maria Júlia li diu "Mira, m'aniria bé que acompanyessis per aquesta mateixa ruta a un altre pacient que tinc, de nom Jonathan Andik, que té problemes de gestió de diners". I ja m'està bé, que a més a més ell vol fer, descobrir una nova ruta per portar la seva neboda i ja me'n va bé que totes dues que tots dos parleu en anglès i l'altra,

pues vale si tu m'ho demanes, imagino que li cobraria per aquesta feina per tant, doncs bé i. Aleshores, també és una prova, o sigui, no és una suposició ni una hipòtesi, no és un indici, és una prova, perquè recordo als oients que els investigadors estan treballant amb els missatges de telèfon, doncs, Jonathan i la professora es citen el 7 de desembre per fer aquesta mateixa ruta. I abans de començar, tots dos queden citats, no sé com queden citats, la terapeuta li envia un missatge d'àudio que consta en poder dels investigadors, que li diu, ara jo estic interpretant com li diu, però més o menys devia dir-li, no sé si en anglès o en castellà o en català, Escolta'm, Johanna, o Jou, perquè crec que li deia Jou, recorda, ara quan marxis amb el Jonathan, que li has de marcar els punts, no sé si li dius, de risc, complicats, difícils, perillosos, del camí. Recorda-ho, eh? I l'insisteix en dues ocasions, no t'oblidis. Desconec si en aquest camí que tots dos, Jonathan i la professora d'anglès, fan aquell dia, desconec si la professora li va marcar aquests punts. Sí que tenim en aquests moments. Un comunicat de la defensa de Jonathan Handic assegurant que, bueno, dient que ell en cap moment s'ha interessat per cap teràpia de confrontació i que, dos, en cap moment ningú li va assenyalar cap espai

ni punt de risc en aquest barranc. Insisteixo, la professora d'anglès tenia l'encàrrec amb un missatge de veu. D'indicar a Jonathan Handic tots aquells punts compromesos del camí que totes dues uns dies abans havien visualitzat i que no estaven pensats en principi pel que diu la professora, a ella li expliquen que és per un tal Salvador que assisteix. Que existeix. Aquest Salvador és un

altre pacient que tenia la Maria Júlia que estava diagnosticat de esquizofrènia.

Continua amb ella, que manté. I que volíem fer-li aquest experiment. Experiment que fins allò no s'arriba a realitzar i fins a nosaltres publiquem a l'avantguàrdia i mantenim, tot i alguns companys que crec que, no sé, jo crec que a vegades no cal. Invertir tant de temps en desmentir un company sin fer la teva informació. Per tant, jo no desmentiré a ningú, però el que sí que mantinc és la informació que signo amb la capçalera de l'avantguarda, amb el Toni Muñoz, i és que Jonathan Andí, coneixedor. D'aquest exercici que volia fer la terapeuta amb un altre pacient, diu, ostres, doncs m'agradaria assistir. I no era inevitable, perquè la tècnica de Maria Júlia ja comportava que d'altres pacients participessin en exercicis terapèutics. I cuidaven, participaven, era una cosa de bueno, aquí tenim un especialista que ens ho detallarà millor, però no era tan habitual. Jonathan Handik, insisteixo, nega que ell s'hagués interessat per res de tot això. I una cosa molt important, tots aquests elements demostren que Jonathan Handik el 14 de desembre va presuntament va matar el seu pare? No. Que són, aquí tenim un extraordinari lletrat, elements, i és veritat, i tu dius, ostres, però quina coincidència, quina coincidència, bueno. De moment estem parlant d'això, coincidències.

La Maika ho ha explicat molt bé, abans del Miguel Perlador. Carles Munguilot, el fet que hi hagi aquestes dues notes de veu o aquests moments en què la Maria Júlia li diu a la seva ajudant, la Joana, indica sobretot, sisplau, en el Jonathan, els punts perillosos de la ruta, on hi ha els precipicis. Això, de quina manera pot ser utilitzat?

En un judici. Bé, és un indici, en aquest cas acreditat, si és una nota de veu i no es fa una pericial que digui que està manipulada, és una prova directa que allò s'ha dit. Com a indici, s'assumirà a l'elenco probatorio, a la suma d'indicis, mitjançant els quals, lligant amb sentit comú, amb regles d'experiència i amb lògica, podrem arribar a la conclusió, lo que es diu el juicio de inferencia, de que si A, B, C i D està acreditat, el resultat és aquest. Sempre i quan no hi hagi una alternativa, fes per ell i per semblant que expliqui que aquests indicis et porten a una conclusió diferent de l'assassinat. No demostra res, però la suma d'indicis. Fins i tot el Tribunal Suprem alguna vegada ha admès un sol indici molt potent. Per poder condemnar. Però aquí no és el cas. Aquí hem de fer suma d'indicis i fer un judici d'inferència sempre sota les regles del sentit comú. Això és molt important.

Perdonar mai la presumpció d'innocència del senyor Jonathan. Jo entenc perfectament que en aquests moments tots els nostres oients estan dient ja està, ja està, ja està, ja està. No. Si anem enrere, recordem el dia que teníem a l'autodepressor de la magistrada Recal Nieto, que afortunadament va tindre el sentit comú de difondre-ho als mitjans de comunicació per no especular i tenir allò i entendre per qui aquest senyor era detingut, acusat d'una cosa gravíssima, que era la mort del seu pare, que ell sempre ha negat, ell i el seu entorn familiar han negat, perquè li donen suport, però recordem que. Una setmana després, Cristóbal Martell, el seu advocat, signava un recurs d'apel·lació que està pendent de resolució a l'Audiència de Barcelona, on ell, amb arguments, anava desmuntant, amb el seu criteri, aquests arguments, i vam dir tots, ostres, però això què té l'Òliga? Per tant. És l'alternativa. Per tant, jo el que vull que els nostres oients, o sigui, no es deixin portar a arrossegar per l'entusiasme, dir, ja està, ja està. Bueno, tenim un element, evidentment, El que més important que ha passat aquest estiu i el més important del que jo crec que aportem aquesta setmana a l'avantguàrdia és. El valor que els investigadors donen, aquest testimoni que de sobte irromp en aquest escenari, que ningú coneixia, i molt important, del que ningú misteriosament havia parlat, perquè és una altra pregunta que es fan els investigadors. Perquè el Jonathan no en parla mai. Aquest Jonathan no explica que aquest 7 de desembre van acompanyat d'una professora d'anglès que li havia enviat la seva terapeuta. Ell té una explicació també per això, al seu entorn, i és que, bueno, Ostres, perquè ell està en un moment que ell el que entén, que només que dir, que no entén per què ningú el creu que ell no va fer això. Que no va a fer això, i que de sobte determinades coses que formen part de la seva intimitat, de la seva vida privada, i que no té per què explicar determinades coses, també és legítim. I hem de pensar, i també diuen, amb una situació emocional complicada, que ha mort el teu pare davant teu, no has pogut fer res, i a sobre t'estan acusant. Doncs imagino que això també afecta a l'hora de. D'explicar el que tu valores que és important o no.

El Miguel Perlado, psicòleg clínic forense especialitzat en sectes, president de la Societat Europea sobre Influència i Control Coercitiu en Grups. Miguel, què tal? Bon dia i benvingut. Què tal? Bon dia. Tu ets psicòleg col·legiat. Què t'ha semblat aquesta teràpia de simulació de caigudes a la muntanya que aquesta setmana n'hem anat parlant tant?

Anem a veure la primera aclaració, perquè clar. Torna a sortir terapeuta, etc. Aquesta senyora no és terapeuta. Tampoc terapeuta. Aquesta senyora no és psicoanalista. Aquesta senyora no és terapeuta humanista. Aquesta senyora no és coach, etc. Aquesta senyora té una professió que té quatre lletres, que és guru. Si estem parlant d'una persona que en un moment de la seva vida, com és bastant habitual en aquest tipus de perfils, tenen una crisi, accedeixen a algun tipus de cursos, de creixement personal, etc., asoleixen una espècie d'il·luminació a través de la qual creuen que tenen un mètode, una tècnica que ajudarà a tot un plegat de pacients i que la finalitat finalment és dissenyar un mètode, escriure'l i per això valdrà tot, fonamentalment estimular la dependència.

De fet, el volia escriure fins a tal punt que van lluitar perquè li publiqués un llibre i així és com argumenta el Jonathan Andik el viatge que va fer a Quito, a l'Equador, ho publicava i també ho avançava al país.

Sí, la Rebeca Carranco i el Jesús García, la cirereta era. Tots ens preguntàvem, Equador, per què no expliques? Per què no expliques que has anat a fer a Equador? Que insisteixo, no és que tinguem curiositat en aquest viatge, sinó que és un viatge que la magistrada cita en els seus set indicis quan el deté. Per què? Doncs perquè és un viatge, el fa quatre mesos després de la mort del pare, és un viatge llampet que fa i on. Desapareix el telèfon mòbil que portava el dia que mora el seu pare. Telèfon que l'assegura que l'han robat. I ha costat un any i mig saber que va fer a Ecuador. I un altre cop, qui apareix? La terapeuta. La Maria Júlia. La Maria Júlia. I per què. Perquè totes aquestes creences que ella sustentava i practicava en aquesta ciutat de Barcelona, a gent que viu molt a prop d'aquesta ràdio, amb molta, molta gent, amb molta capacitat adquisitiva, doncs hi havia un projecte per convertir-los en un llibre.

Fundamentalment sí, passava per aquí i a col·lutinar els pacients i sí, sí, el modus operandi és ben conegut d'aquesta senyora des de fa i com d'altres, que com diu la companya, estan a casa nostra també treballant-hi, no? Suposadament com a terapeutes o coaches o el que sigui, no?

Hi ha algun fonament científic que sostenti que portar al precipici una persona pot ser una bona idea? No és ni una teràpia, no és cap no, no,

vull dir que això és el que podríem descriure com una terapia boja, una pràctica, diguem-ne.

Un diagnosticat d'esquizofrènia, no perdem de vista.

Són persones que estimulen un tipus de pràctiques que és portar les persones al límit, sota la il·lusió que si jo faig una bona sacsejada, això et transforma. Això es ben a dir avui en formats intensius, de caps de setmana, etcètera, però a petita escala, com veiem en aquesta situació, són persones que tenen capacitat verbal i una capacitat de fer una posada en escena molt seductora per introduir-se en cercles socioeconòmics potents. Amb un llenguatge místic, espiritualista, indefinit, i amb un alt component esotèric. Tota la teoria de les set cronologies arrela directament amb tota la tradició teosòfica i esoterista occidental, els set chakres, els set nivells de vibració, etc. Fum, tot és fum. Bueno, tot és veure de fonts majoritàriament esotèriques, combinar-les en una manera que sembla atractiva, amb una posada en escena sota la rúbrica de terapeuta, quan evidentment ni ho és, ni de lluny.

Aquesta relació tan propera entre pacient i terapeuta, com sembla que tenien, que anava més enllà també de les estrictes sessions, perquè fins i tot li indicava, li triava l'excursió i feia un viatge expressament perquè tenien un projecte conjunt, que és publicar un llibre, i que li aconseguís els contactes per poder publicar el llibre. No sé si l'hem de qualificar d'estranya, que és una relació que va més enllà de la professionalitat. Si és que hem de parlar de professionalitat tenint en compte que l'acabes d'etiquetar de guru.

No, no, no parlem ja ni de pràctica professional. Això és una transgressió, diguem-ne, dels límits i de la vulnerabilitat de les persones. És a dir, el modus operandi és, jo t'obro en canal, tu m'expliques tots els meus problemes, quan estiguis sagnant jo et donaré l'eina, segueix aquesta tècnica que jo et proposo, i que fonamentalment es basa en estimular una dependència excessiva de les persones, anul·lar progressivament la seva capacitat, diguem-ne, de discriminar i de percebre per si mateixos, introduir-los en un context on els elements cada vegada són més complexos i més esotèrics i més incomprensibles, totalment incomprensibles, i finalment estimular, no?, que s'apropa molt a un vincle sectari. Són aquest tipus de vincles molt fusionals, com formant una nova família, com jo t'ajudarà a tots els nivells i finalment, clar, tots els nivells són les finances, la teva consciència i el que tu faràs o deixaràs de fer. Maica. Pregunta per

Montguilot evidentment Maria Júlia no hi era el 14 de desembre en aquesta muntanya no estava aquell dia recordem que en un dels seus escrits la magistrada ja encarrega Mossos obrir una via per la possible participació de terceres persones en aquest presumpte homicidi via que a dia d'avui no està tancada de fet. El fet que la defensa a dia d'avui, gairebé quatre mesos després, no hagi tingut accés a la declaració de la professora d'anglès i la importància que té, tot són una sèrie d'elements que indueixen a pensar, i evidentment aquí no pot haver-hi cap confirmació, que en aquests moments als jutjats de Martorell hi ha una peça secreta centrada en la possible responsabilitat d'aquesta terapeuta. Tot aquest dibuix que ha fet el Miguel del poder que tenia, recordem que venim d'un escenari on ara hem sabut aquesta setmana que ella és la que decideix quin és el camí. Per fer què? Jo no sé si Mària Júlia sabia. Confiava en que ell portaria el nabot o era un encarre per fer amb el pare? Això no tinc ni idea. Per tant, no entraré aquí. Però sí que Maria Júlia dissenya, decideix quin és el camí, és el que convida a. Indica a Jonathan que el faci amb una col·laboradora, però és el que l'indica, i que venint d'un moment en què, en un moment de confrontació pare i fill, és ella la que li diu a Isaac, al pare, o li dones 40 milions d'euros o perds el teu fill. O sigui, pressiona el fill. O sigui, que té una capacitat real cap a aquest Jonathan antic. No sé com definir aquesta. Pressió. Aquest ascendent. La pregunta és, tot això que he dibuixat té alguna traducció penal? Perquè jo crec que en aquests moments s'està investigant. Això és una creença que no tinc elements, però vaya, per índices.

Segur que deu haver-hi una peça secreta, perquè si no, la defensa necessàriament hauria de tenir la declaració. Té transcendència penal. Hi ha una figura que és la participació per inducció. Un delicte es pot cometre personalment, com a còmplice o com a inductor. La inducció ha estat molt treballada per la jurisprudència. La inducció no és tan senzilla, perquè jo puc dir ara a la Maik, mira, quan surtis vas a robar una cartera i ens n'anirem a dinar. A veure, si ella surt i roba una cartera, a mi no em condenen per inductor perquè ella ha fet un acte lliure i jo no l'he obligat psicològicament. La inducció ha de ser potent, ha de ser amb una relació de causa-efecte acreditada i el més important. Pel que sabem, ella mai li va dir vés en aquest camí amb el teu pare i tira'l d'alta a baix, perquè fins i tot la teràpia que ella, digueu, que volia fer amb el noi que és esquizofrènic, ella s'hauria posat en el paper de mare, amb la qual cosa qualsevol advocat diria, miri, si ella es posa en el paper de mare és per llevar el límit en la teràpia, però no pensant que l'apretarà, l'empotxarà i la tirarà d'alta a baix.

Sí, però recorda l'auto d'apressor. Jo estic fent ja una mica d'advocat. Si n'anem a l'autodepressor, recorda que la magistrada ja fa referència a aquests missatges compartits de matar el padre i que Martell va respondre amb això és una idea freudiana. O sigui que aquesta figura d'aquest exercici que realitzaven en aquesta teràpia, si no dic teràpia, els oients no. Seudoterapia. Bueno, en aquesta pseudoterapia, en aquests exercicis exoteris, o digue-li com vulguis, que exercien, ja es parlava de matar el pare. Element que fa servir la magistrada i que Martell rebat en el seu escrit dient, escolti, això és unes tècniques, és Bede Freud, és una cosa metafòrica.

Jo crec que ho hem dit abans que és el que es coneix com prova de contraindici que és una prova de contraindici quan tu puguem donar una explicació que t'exculpa no la dius i te demostren que has mentit si ell tot això ho hagués explicat us podria contextualitzar molt més bé ara què ens sorprèn per què ho amagaves

per què no ho vas dir. Aquí, a veure, jo penso que juntament amb el que dèieu, que sí, que és ben difícil, eh? Quan un entra a sala, la qüestió de la inducció és altament complexa. No obstant, no s'ha de perdre de vista un altre pes que és fonamental en aquest tipus de processos d'influència excessiva que es posen en marxa, que és que en aquest tipus de pràctiques, el sacsejar d'aquesta forma la persona. Perquè l'oient ens entengui, totes les coses que un té a dintre es fan un bate-burrillo i comencen a sortir com una emborralla d'una forma descontrolada. Llavors, hi ha un punt intermig, diguem-ne que és el factor d'aquest impacte psicològic que tot aquest tipus de pràctiques té, que és desestabilitzar la identitat, fer ressorgir elements molt primerencs i molt d'odi, de sentiments d'enveja, de rivalitat, de sentiments molt potents que poden accelerar. O poden incidir, secundàriament, en un procés que després es pot complicar de moltes maneres. I aquesta peça és la que és més difícil d'objectivar des del punt de vista forense o penal. Quan tenim, evidentment, àudios, material documental, podem fer i filar més primi i dir aquí, aquí, aquí i aquí, i així va ser el recorregut. Però quan desapareixen àudios, quan les proves no s'atornen, llavors és més difícil. Miguel, ja hi som,

per també aprendre alguna cosa de tot plegat, més enllà d'intentar esbrinar què va passar. Com ens podem assegurar que la teràpia que estem seguint l'aplica algú col·legiat i que no hi ha cap mètode estrany al darrere?

La pregunta tu ja dones una primera pista, que estigui col·legiada la persona, ja és un primer element. No obstant, no és l'únic. Hi ha persones col·legiades que poden derivar cap a una pràctica. Abusiva o una malpraxis, etc. Però ja és un primer element que ens garantitza que aquell professional, home, si més no, és un professional. I després. L'UJI ha de saber que la professió de psicoterapeuta és una professió que a dia d'avui a casa nostra requereix encara una reglamentació, altres països la tenen a llei estatal, hi ha un cert buit en quant a la pràctica, però hi ha federacions que veien pel bon funcionament de l'aplicació de la psicoterapia en les diverses orientacions i l'usuari, l'UJI ha de saber que quan un va a un psicoterapeuta ha de ser psicòleg, metge i amb una formació de postgrau no inferior moltes vegades a 4 anys de formació de postgrau. És a dir, a veure, hi ha uns mínims que l'usuari ha de conèixer.

I un gurú es pot tornar gurú perquè ell ho ha decidit i ningú s'ha col·legiat sense que assumeixi cap conseqüència? Pot exercir com a tal

mentre hi hagi gent disposada a anar-hi? Evidentment, com aquesta dona, senadora, xamana, gurú, guia, coach, da igual, va canviant la rúbrica en funció del moment i perquè hi ha una indefinició. Llavors, clar, des del punt de vista legal, tu mateix demà pots penjar a casa teva, que fas sanació energètica i ningú tira res.

¿Hi ha algun senyal d'alerta pel pacient que decideix anar-hi,

que ens hagi de fer saltar l'alarma? Sí, alerta quan aquella persona, ja no dic ni professional, quan aquella persona, i si té un ascendent professional encara. A més, s'introdueix en àrees de la teva consciència que són íntimes i teves. Hi ha jardins en els quals un ha de respectar i no. Posa'm un exemple, sisplau. Home, anem a veure, decisions econòmiques. Decisions empresarials. Dos més dos fan quatre,

en aquest cas. No paro de pensar.

Recordem el paper de Maria Júlia en tot el procés, en aquesta voluntària O sigui, ella. Anem a veure, jo, clar, si estem parlant. De la família amb el patrimoni més gran de Catalunya. Un dels homes, una de les fortunes més grans d'Europa. Val, és aquest el context. Algú pensa que Jonathan Endig li anava de 40 milions o 30? És igual, o sigui, qui determina que aquest home li ha de donar 40 milions al seu fill perquè pugui marxar de Mango i encetar nous projectes és ella. La que pressiona Isaac Andik és ella, i això tampoc és una suposició, perquè a més ella ho defensa, ho defensa, i a dia d'avui ho continua defensant, que feia bé. I això ho sabem perquè és un dels elements que també va declarar en el seu moment aquest psiquiatre catedràtic, el doctor Volvena, que l'hem tingut aquí, i que ell. Va tenir pare i fill a la seva consulta a més a més ho va explicar molta gent dient amb voluntat compartida de tots dos de sanar la seva relació perquè estava molt deteriorada i el catedràtic li diu a Isaac no li ajuda amb els projectes però no li entreguis 40 milions perquè t'ho diu ella per què 40 i no 100 o 20 o 10 és que aquest jardí però què feia ella ficant-se en aquest jardí.

Controlar, manipular, i finalment marca un camí que persegueix apropiar-se, beneficiar-se.

Dos quarts d'onze del matí, el Miguel Perlado ens ha estat de gran ajuda. Moltes gràcies, Miguel. Tornaràs aviat. El Carles Munguilot avui ha fet hores extres. Tots tres esteu convidats a esmorzar. Paraula. Maika Navarro, l'enhorabona, de debò t'ho dic, malgrat tot. Fem una pausa i després de la publicitat sí que menjarem bé. Saps per què? Senyals horaris, un. Dos.

Sorpréndeme. Bueno, yo comeré bien porque me apiro de vacanzas. Ferran Adrià, el suplement, després de la pausa. Sí. Ara tornem. Però el de veritat o la mentira? Tots dos.

El suplement, amb Roger Escapa.