"Mis muertos tristes": Pablo Larraín i Mariana Enríquez, cara a cara amb els morts

La finestra indiscreta. El programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio.

Ara sí, anem amb les sèries.

Porque avui s'ha estrenat Mis muertos tristes, una nova miniserie dirigida pel Xile Pablo Larraín i basada en diversos relats de l'argentina Mariana Enríquez. La protagonista és Emma, una metgessa acabada de jubilar que té un do inquietant. Pot veure i escoltar els morts.

Este show lo viene haciendo desde que tenía cinco años. Me hacía llorar a mí. No sé por qué tengo que soportarlo todavía. Es un show. ¿No? No.

Es un síntoma de mi estrés postraumático. Es muy normal, muy común entre la gente que, como yo, cuida durante meses a su madre sola hasta verla morir gritando de dolor.

La sèrie comença amb la mort de la mare, com estàvem escoltant, i l'arribada a casa de la germana, que també escoltàvem el tall, i que li deia, això d'escoltar els morts és una història que tens tu des que eres petita. Nosaltres sabem que no, perquè l'estem veient a ella, i veiem, primer veiem com veuen els morts, i després els escoltem també nosaltres, perquè envaeixen fonamentalment tot el matratge d'aquesta sèrie, i a part de la germana també arriba la neboda, La sèrie està protagonitzada per Mercedes Morán, i utilitza aquesta figura dels fantasmes per parlar de la memòria, la pobresa, la violència, la injustícia i l'abandonament social.

Sí, és una sèrie que enceta molts temes i que, a més, crec que ho fa d'una manera inquieta des d'un punt de vista formal, no només narratiu, sinó formal, no? Per començar, perquè tot el plantejament, inclús ara el tall que escoltàvem, ja té un punt que sembla com desapassionat, com molt neutral, inclús. No hi ha grans escarafalls, no fa els mateixos tics que la majoria de sèries de misteri o d'assassinats o de casos, diguéssim, no és un thriller. Clàssica en aquest sentit, i tota l'estona està jugant amb l'afredor, amb un afredor que evidentment té a veure amb la interpretació de Mercedes Morán, que per cert està molt bé en el seu paper, però també jo li diria que tots els escenaris, fins i tot els exteriors, semblen una miqueta un tenatori, no? El plantejament cromàtic, tot són colors apagats, blaus foscos, violetes, roses així apagats també. Tot juga una certa irrealitat, un onorisme. Em sembla que en termes atmosfèrics és una sèrie molt interessant. També la manera en com grava la reina, les escenes que són amb grans angulars, que el que fan és tenir com una visió enrerida de la realitat i d'alguna manera també ens fan empatitzar una miqueta amb la mirada de la protagonista, que això veu més del que veuríem nosaltres, veu més, en aquest cas veu morts, però també té una mirada que transcendeix la que tenim nosaltres.

M'interessa molt aquesta aproximació que fas, com el formalisme, aquesta força estètica que té la imatge en l'obra de Pablo Larraín. A mi en aquest cas no m'ha funcionat tant. Hi ha pel·lícules de Larraín que m'encanten, com no, potser les seves pel·lícules més obertament polítiques. Altres on s'aproxima a la misèria tinc més problemes. I en aquest cas, el retrat que fa de la misèria d'aquests barris marginals argentins. M'ha semblat una miqueta de disseny. Hi ha alguns tocs de la sèrie, almenys el primer capítol que he pogut veure, o com introdueix la cançó de Shakira d'una manera força gratuïta, m'ha fet no confiar tant en el retrat social que proposa. El retrat dels personatges sí que m'ha interessat, que no em passa sempre, perquè la reina té una tendència a vegades a ser una mica sàdic amb els seus personatges, li encanta la confrontació, la mala baba, i ja sabeu que això em costa una mica, però aquí he vist com una compassió de fons que es va manifestant amb el pas del temps, sobretot a través del retrat del personatge protagonista de Mercedes Morán i de la. I de la neboda, que m'ha acabat interessant.

Sí, jo diria en aquest sentit, clarament, se li nota molt la petja a Pablo Larraín, aquesta és una sèrie d'autor, i jo crec que també és una cosa que sempre hem de celebrar.

Sí, perquè parleu de l'aspecte visual, però també l'aspecte sonor, eh? I crec que s'ha pogut notar en el tall. Hi ha com un blanc de so permanent que es combina amb tot aquest formalisme d'aquest color violeta, gris, blau que mencionava el Tarik.

Sí, sí, tota l'estona estàs com si estigués en una espècie de purgatori i crec que, evidentment, sí que hi ha tot aquest component social miserable i, de fet, la major part de l'acció passa en unes cases que són limítrofes en un barri marginal on comencen a passar, doncs, coses, diguéssim, però crec que també en aquest sentit és interessant la dimensió política que té tot plegat, no? En aquest sentit, evidentment, estem parlant d'un text original de Marian Enríquez, que sempre hi ha, diguéssim, aquests terrors i aquests elements paranormals, però que clarament tenen tota una petja diguéssim, de retrat social de l'Argentina contemporània, però a més és molt interessant perquè ve aquesta tieta, aquesta germana protagonista que ve dels Estats Units, i clarament les dues germanes representen dos països que estan en un estat absolut de decadència, no? També estan en una espècie de tanatori o en una espècie de purgatori, diguéssim, amb aquesta Argentina contemporània barrejada amb aquesta Estats Units contemporània, no?

I sense fer cap referència directa ni a Milley ni a Trump, pots sentir en el rerefons la presència d'aquestes figures.

Claríssimament, claríssimament. I hi ha tots aquests elements en els quals a l'Argentina contemporània encara hi ha certes rèmores d'una certa mirada socialista, per dir-ho així, dels equipaments. Per exemple, es fan moltes referències a hospitals i als equipaments públics. I l'ús que em fan els argentins que han migrat als Estats Units quan tornen al seu país i totes les coses de tardocapitalisme que també tenen els Estats Units crec que té tota una dimensió política que no és subratllada que està allà i que fa que aquesta sèrie tingui un pes i tota una profunditat que fa no només molt interessant en termes formals, en termes narratius sinó també en termes geopolítics

i socials per mi és una gran sèrie. Segurament, però per mi el que té més pes, com deia el Manu, són els personatges. Trobo que al final el que t'acaba I mira que són uns personatges que tenen un punt O sigui, no són personatges fàcils. No gens. Ni esquematis, ni. Jo diria que és una sèrie d'autor i, a més a més, no és una sèrie fàcil. És a dir, fa pujada en el sentit que no et facilita gens les coses i que has de desxifrar tu molt. Però els personatges trobo que, en pocs episodis, perquè són només quatre, se t'acaben guanyant malgrat ser complicadots.

I de fet diria que deu ser una sèrie, moltes vegades quan veus pel·lícules, en aquest cas aquesta sèrie va estar en format pel·lícula de tres hores a secció oficial a Sant Sebastià. Això no surt mai bé. Exacte, i se la va acusar que hi havia coses que s'havien quedat desdibuixades i jo diria que és una sèrie pensada per ser una sèrie de quatre episodis que segurament funcioni molt millor en el format televisiu que en el format televisiu.

Afortunadament, he de dir, perquè quan es fa a la inversa, és a dir, quan hi ha matratge per fer una peli i fas la transformació en sèrie, normalment, que això passa molt poc sovint, passava molt més abans, es nota molt. A la inversa, normalment, es fa per això, per portar-la a festivals. I s'acostuma a notar, perquè, clar, hi ha una idea, hi ha una visió, hi ha una estructura, i per molt que tu treballis allò. Doncs és molt complicat que de cop i volta tingui forma en llarg matratge que funcioni igual. Clar, clar, quan no respectes les formes originals acaben havent-hi mancances sempre. En tot cas, els quatre episodis els teniu a Netflix, aquesta sèrie, Mis Muertos Tristes.

Has escoltat un fragment de La Finestra Indiscreta. Pots escoltar el programa sencer a l'app de Catalunya Ràdio i a la plataforma 3Cat.