Mònica Terribas: "El papa Lleó vol seguir investigant sobre els abusos de l'Opus Dei"

El suplement, amb Roger Escapa.

Torna a sonar Van Morrison, El suplement,

això vol dir que torna Mònica Terribas. Mònica, què tal? Bon dia, bona hora.

Molt bon dia, Roger. I bona temporada. I per tu, especialment, i per tot l'equip. Com estem? Ha anat bé l'estiu? Si no entrem gaire en detalls. Exacte, passem. Saps? Canvia de tema. Bé, tot bé. Tot molt bé. Som aquí per explicar una cosa meravellosa. Que t'ha ocupat els últims anys de feina, tu, Mònica, això, eh? Sí, de fet, des que vam començar el Minuto Heroico, la investigació sobre l'opus DF va ser una part de la meva vida i. I per tant, he viscut moltes emocions de gent que ha patit molt i de gent que li ha costat molt explicar-ho, no? Per la reputació social que té l'Opus Dei, no? I per tant, no em puc queixar de res. La Mònica ens visita

amb nova criatura sota el braç, el Buen Espíritu.

Me presionaron. En el momento de mayor vulnerabilidad. A los seis meses de haber pedido admisión ya tenía silencio, disciplina, me bañaba con agua fría. Entonces ahí empieza el acoso y derribo.

Se plantea una visión enfermiza de la sexualidad.

La Mònica ens visita amb aquesta nova criatura sota el braç dos anys després d'endinsar-se en el món de l'Opus Dei amb el documental El Minuto Heroico, que narra la vida dins de l'obra des de la perspectiva de les dones, premiat amb un Premi Ondas, per cert. Aquest divendres s'ha estrenat HBO Max El Buen Espíritu. El Buen Espíritu és una investigació, en aquest cas sobre el paper dels homes dins de l'obra. I que narra a la perfecció fins on arriben els tentacles de la institució, un rol, el dels homes, molt més executiu, per tant, també molta més responsabilitat i amb molta més culpa. Això es va estrenar ahir, Mònica. Ahir, ahir, ahir. Tens sensació de, ostres, això ja ha sortit, i mira, ara ja és de la gent,

i que passi el que Déu vulgui. No, no, i ho notes perquè comences a rebre missatges i comences a respirar a les xarxes, però sobretot comences a arribar-te feedback i e-mails que ja feia dies que jo rebia, però ahir especialment de gent que ho corrobora, de gent que ho ha viscut, de gent també que diu, per què no has parlat amb la gent que estem a dins de l'obra i estem tenint experiències positives? I torno a explicar-los el mateix que. Que he explicat tantes vegades, que és que quan hi ha una vulneració de drets s'ha de parlar amb els responsables, no s'ha de parlar amb la gent que no té els drets vulnerats, perquè si no, viuríem en un món on seria molt difícil la denúncia, no? Però és un moment interessant per veure les diferències entre homes i dones. I els homes, com que els costa més explicar que els hi han fet mal, en general, us costa més explicar que us fan mal, quan ho feu. Implosiona d'una manera molt més dura, molt més trista, molt més d'impotència, perquè us heu reprimit molt més temps. Això és fruit d'una educació patriarcal que fa que els sentiments estiguin sempre molt més camuflats. Què és el bon esperit i què és el mal esperit, Mònica? El bon esprit, sort que tinc el Juan aquí al costat per si hi ha alguna cosa que no dic bé. El bon esprit a dins de l'Opus Dei és fer el que diuen els directors de l'Opus Dei, fer, complim les normes, complim el plan de vida, fer la fidelitat quan toca, fer el testament quan toca a favor de l'Opus Dei, si vols estudiar una cosa i te'n recomanen una altra, aquesta és l'altra cosa, és el que has de fer, perquè ho diu Déu, perquè Déu parla a través dels directors espirituals de l'Opus Dei. Tenir bon esprit és no queixar-te, fer correccions fraternes als altres companys, no tenir amistats particulars, vol dir no tenir amics a dins de l'opusdei, allunyar-te de la teva família de sang perquè t'has d'entregar en cos i ànima a l'obra, etcètera, etcètera, etcètera. I el mal esprit és tot allò. Que vagi en contra d'això que diem. És a dir, tens mal esprit quan tens esprit críctic, quan dius, això per què ho fem així? Això no ho hauríem de fer així, això és mal esprit, perquè estàs qüestionant tot allò que l'obra ha establert, no? I aleshores és de mal esprit dir no al teu director espiritual és de mal esperit parlar amb gent amb la que se suposa que no has d'explicar-li que tens dubtes de fe o que tens dubtes de vocació això ja és de mal esperit és de mal esperit no donar tot el teu sou a l'obra és de mal esperit pensar que fora de l'opus dei pots tenir una vida emocionalment diferent de la que tens allà dins és tot el seguit de coses que et portarien a tenir llibertat per resumir-ho.

Va ser una època meravellosa. El que falla és que en

aquest món tan bonic de l'Opus Dei hi ha una gota de verí. I és una gota de verí que no es veu.

Dos quarts d'onze, aquest és el testimoni d'un home francès que va acabar a Polònia, de molt jove, crec que el van enviar a Polònia. Amb 15 o 16 anys. I la cicatriu encara li supura, tot i que va aconseguir sortir-ne.

Sí, el testimoni de Bruno Devos, que jo recomano molt a la gent que miri El Buen Espíritu, evidentment sencer, però el minut i mig d'arrencada de la sèrie de Bruno Devos, que puc assegurar-li a la gent que ens està escoltant que jo em vaig quedar blanca, perquè vaig començar l'entrevista i ell fa una intervenció, em diu "A moment, Mònica, i m'atura", i fa un speech que és el que encapsala aquesta sèrie, que les montadores, la Laia Giral és la que el va triar i queda meravellós a l'inici del primer episodi. El Bruno Devos era un nano de classe mitja, nascut a Versalles, que entra en contacte amb els clubs de l'obra i que el pita com a numerari i que l'envien a Polònia amb 16 anyets, menor. Per expandir l'obra cap allà. I allà es va quedar, perquè quan em va sortir la seva vida ja estava allà i ja no ha tornat mai més. Jo l'he anat a entrevistar a Polònia, al mig de la campanya de Polònia. Té una vida meravellosa, és matemàtic, té una companya de viatge ara. És un home amb molta fe, molta, molta fe. Continua creient, eh? Molt creient. Ha escrit un llibre que es diu La face caché de l'opuster i fa molts anys que el va escriure, però que no ha tingut mai cap rellevància perquè, evidentment, aquests llibres tampoc no han tingut la difusió que es mereixien. Però el Bruno és un dels 14 personatges que a mi m'ha deixat derrotada després de l'entrevista.

Diries que les dones amb qui vas parlar fa un parell d'anys han estat més capaces que els homes de refer la seva vida i desvincular-se emocionalment?

Jo diria, i ara els homes se'n tiraran al damunt, però que les dones, les numeràries auxiliars, que són una de les protagonistes que estan a dins del minuto heroico, com que són persones que han estat abusades laboralment i que no han tingut comandament a dins de les organitzacions de l'Opus Dei, un cop n'han sortit. Elles no han sentit culpa perquè elles no havien estat victimàries. I com que no havien estat victimàries, han refet les seves vides d'una manera emocionalment potser més senzilla. En el cas de les numeràries, no. I en el cas de les agregades, tampoc. És a dir, com en el cas dels numeraris i tal, ells han executat també, han sigut els que han fet que tot funcionés dins del sistema. Especialment els homes han organitzat, han administrat, han tocat diners, han anat amunt i avall, etc. Han tingut el poder de l'Opus Dei. I. El sortir d'aquesta institució sentint-te que tu has estat no només víctima, sinó victimari, costa molt més de refer. I més si has trigat més anys. Si tu mires a l'inici del segon episodi del Buen Espíritu, en els cairons he posat els anys que cadascun d'ells ha estat dins de l'obra. 25 anys dins de l'opusdei, 20 anys dins de l'opusdei, 23 anys dins de l'opusdei, 17 anys dins de l'opusdei. Per què? Perquè ells han estat molts més anys els testimonis que donen la cara al Buen Espíritu. I això fa que la sortida, aprendre de zero, ara m'estan escoltant segur alguns exnumeraris que no surten al Buen Espíritu, però que han parlat amb mi, doncs aquestes persones avui estan veient en el Buen Espíritu les seves vides i segurament hi ha gent del seu entorn que no té ni idea que han sigut numeraris.

Parla'ns una mica dels consells locals i de com funciona aquesta història dels controls dels diners i, després, com es delaten els uns als altres.

Són dues coses diferents que segur que el Federico i el Juan podran explicar, però hi ha una figura dins de l'Opus Dei que se'n diu la correcció fraterna. És a dir, si tu, Roger Escapa, Quan treballàvem junts vam tenir aquest honor fa uns anys. Veies que la Mònica feia una cosa malament, tu me la deies. I em deies, Mònica, jo això no ho faria. I jo deia, tens raó, o el que sigui. En canvi, una correcció fraterna dins de l'Opus Dei és. El Roger Escapa li diu al director de Catalunya Ràdio. La Mònica. Saps? Això és una correcció. Llavors després el director decideix si ve a tu i tu m'ho dius a mi o com administra aquesta informació. Però ell ja la té aquesta informació. M'explico? És a dir, ell va acumulant greuges de tothom. Pel bé de tots però va acumulant tota la informació això és una correcció fraterna això fa que tu estiguis tot el dia. Diu l'Àngel Valdés en el documental. Pam! Ven pa'cà! Venga! I ell llegeix la cartilla i van tot el dia vigilant. Pam, pam, pam, pam. El cas dels consells locals és l'organisme mínim, i això ho hem volgut explicar molt bé al Buen Espíritu, perquè no hem anat a explicar la prelatura ni. No, no, no, no, perquè la prelatura, com saps, no he volgut parlar. Sinó com funcionen els consells locals, que és la forma de govern dels centres, que hi ha el director, el sotsdirector, el secretari i el sacerdot, Amb veu, però sense vot. I aquest organisme és el que diu, a veure el Juan com va, a veure el Federico com va, a veure l'Antonio com va, tal, tal, tal. I llavors parlen entre ells els likes. Els likes. El director, el sotsdirector, el secretari. El secretari diu, el Juan no ha portat aquest mes, no ha portat els diners que havia de portar, i em consta que s'està gastant diners perquè s'han anat a dinar amb fulanito, fulanita, tal, tal. Llavors el sacerdot, que té veu però no vota, diu, bueno, pregunteu-li si està estable emocionalment, o tal cosa, tal altra. I llavors va introduint una cosa que en alguns casos els forcen a fer-ho, en alguns casos ho passen malament els sacerdots, que és la vulneració del secret de confessió, que pot ser directa o indirecta, com explica molt bé Santiago Buenasolinas, el catedràtic de Canonic, no?

Te van metiendo en el molde. Te hacen sentir que eres más grande de lo que eres, que tienes más capacidad de la que tienes. Tú eres muy inteligente, tú eres una gran persona.

¿Qué me vas a decir tú que un niño tiene esa sensación o esa visión de que Dios antes del Big Bang ya le ha dado la vocación y entonces, pum, de repente apareces en este mundo?

La Mónica ha viatjat per tot el món buscant testimonis, però el que volia preguntar és, sabem a Catalunya quanta gent forma part de l'obra?

És que els números no els saps, perquè, i això és una cosa que ara si m'estan escoltant Antonio Moya des d'Agora Quàntica o l'Agostina des d'Opus Libros, els números de l'Opus Dei són un misteri absolut, perquè sempre diuen que són uns 90.000, 94.000 membres. Clar, has de pensar que, com es veu molt bé en el capítol 3 del Buen Espíritu, els membres laics jurídicament no formen part de l'obra, només ho són els sacerdots de l'Opus Dei, que són uns 2.000, diuen ells. Els membres laics no són membres jurídicament vinculats a l'obra, ho són emocionalment o moralment, però no jurídicament. Ells parlen d'aquests 94.000 pensant en els laics i pensant en els supernumeraris. Però en realitat no hi ha un vincle jurídic. Aleshores, d'exnumeraris, tampoc. Només hi ha els números que circulen, evidentment, si fas comptes de la quantitat de gent que s'ha posat en contacte públic, per exemple, amb Opus Librosi, que ha escrit les seves històries. Però és molt difícil de dir quanta gent hi ha de l'Opus Dei. Però, Roger, no oblidis que l'Opus Dei no és només els que són membres, sinó els que li donen suport socialment. I això és molt més ampli, perquè aquí entres dins de famílies dels col·les, gent que està vinculada a l'escola de negocis de l'Opus Dei, al món universitari, que tenen molts amics, que aquests amics els donen negocis, que els tenen empatia o simpatia, que ho veuen en positiu, que ho és, perquè hi ha molt. Bueno, tot és bona gent a dins de l'obra, no estem parlant d'una. De males persones Tenint en compte que era la

segona part que t'enfrontaves a l'Opus Dei d'aquesta manera amb aquest treball periodístic i que has hagut de trepitjar de nou uns quants ulls de poll. Quin recorregut va tenir l'impacte de la primera part que va sortir? També tenint en compte que el papa Francesc entén que al seu entorn li va arribar el document.

No, no hi ha ell. O sigui, ell va rebre el minuto heroico, el destí o la divina providència, depèn de si ets creient, va fer que el papa Francesc entrés a l'hospital la setmana següent. Em consta que l'havia rebut a través de la seva secretaria personal i que em van dir, envia una salutació a les 14 membres, ai, a les 13 dones que han donat la cara, però fins aquí no vaig saber res més del Vaticà. I em consta que el Papa Llaó XIV té la voluntat de seguir la investigació sobre els abusos espirituals, això em consta. La primera cosa que va fer Prebost quan va arribar a la cadira de Sant Pere va ser demanar a l'Opus Dei que li portés la reforma als Estatuts. Li va tornar a demanar i ara està a les seves mans perquè ells han entregat un esborrany del que ells consideren que seria una reforma als Estatuts de l'Obre.

Tu vas demanar una reparació pública. Creus que això pot arribar a passar?

Jo no tinc molta esperança, perquè després del minuto heroico que ells van demanar, van fer un comunicat des de l'Opus demanant perdó, tal, no sé què, dient que hi havia un canal d'escolta i sanació. Si el canal d'escolta i sanació funcionés bé, les persones que es consideren víctimes de l'obra haurien sortit, perquè totes són de bona fe i les coneixem, dient que el canal d'escolta i sanació funciona bé i que estan reparant i indemnitzant. Això no està passant.

A ritme del REM, amb aquest Losing My Religion, rebem un dels testimonis que apareix al Minuto Heroico. Ell és el Juan Hernández. Juan, bon dia, benvingut. Bon dia, Roger. Avui en aquest estiu de Catalunya Ràdio, acompanyant la Mònica. El Juan és fill de Saragossa, segona generació d'una família de l'Opus. Els teus pares són supernumeraris i algunes de les teves germanes continuen sent numeràries auxiliars. Tú estabas predestinat a formar part de l'obra.

Exactamente. Fue algo que la familia, mis hermanas, rezaron por ello desde antes de yo nacer, de hecho, a los pies de la tumba de José María Escrivá. ¿Cómo era el teu dia a dia allà dins? Pues, bueno, en realidad, con una dedicación muy alta a las normas de piedad, normalmente son como dos horas y media o tres al día, si juntas todas las prácticas es tiempo que se te va en esas normas de piedad. Luego, centrándome mucho en los estudios, en sacar la carrera adelante con buenas notas. Vas a la Navarra, ¿no? Y luego participando en ese apostolado y proselitismo de compañeros y amigos a los que hablar sobre Dios, dándoles ejemplo con mi vida y acercándoles a Dios.

Tu has estat numerari, anaves per sacerdot, finalment però tu vas estalviar tot això. Per què? En quin moment t'adones que allò no funciona?

Pues fue en el centro de estudios. El centro de estudios es un periodo formativo muy intenso que ocurre normalmente cuando todos estamos en la universidad. Son dos años en los que además de esa carga lectiva que tendrás en tu universidad y lo que acabo de explicar, tienes como unas formaciones intensivas en lo que es ese espíritu de la obra, ese buen espíritu. Y yo lo describo normalmente que es como un molde. Estamos numerarios muy jóvenes que venimos de distintos lugares de España. Y de Latinoamérica, porque también la Universidad de Navarra tiene muchos alumnos de Latinoamérica. Y al final te encajan en ese molde donde tienes que entrar perfectamente desde la forma de pensar, la forma de vestir, la forma de expresarte. De manera que, y esto se lo explicaba Mónica, el. Para mí hubo un momento de clic mental cuando recibí una corrección fraterna, que acabáis de explicar, por parte de un compañero en el que me tenía que quitar una pulsera, una pulserita muy pequeña y fina, roja con motas amarillas, que yo mismo me había comprado y regalado como reconocimiento de ese esfuerzo de haber podido acceder a la Universidad de Navarra. Fue todo como muy simbólico, pero a la vez fue lo que me permitió a cambiar y a entender ese molde tan estricto que ni siquiera una pulserita minúscula me permite llevar. No vayan a pensar que mi masculinidad va a ser menos por tener una pulsera.

Parlant de la teva masculinitat, tu vas descobrir que eres homosexual, no? I això, allà dins, et va generar unes contradiccions brutals fins al punt que fas teràpia de conversió.

Sí, exacto. Y empiezo en la propia Universidad de Navarra. Un catedrático que a día de hoy sigue ejerciendo y siendo profesor en la universidad fue quien hizo terapias de conversión conmigo y sigue hablando de esta posibilidad a estudiantes de la propia institución entonces es muy fuerte pero efectivamente pues fue un numerario que me dio a conocer un libro que escribió este catedrático sobre el tema de la homosexualidad. Y para mí se me va a abrir el mundo en el sentido de, anda, tiene una solución. Este sentimiento de repulsa y de asco que tengo sobre mí mismo porque no lo entiendo y esa culpa por cada vez que me aproximaba a algo relacionado con ese deseo y esos sentimientos, pues me lo pueden arreglar. Pues fui yo directamente quien contactó con este catedrático y desde su despacho de la universidad empecé a hacer terapias de conversión. Luego junto con él, reforzado por un equipo de psicólogos online, porque no tenía recursos para pagar terapia como tal, y con idea de al cabo de los meses, desde Madrid ya, ir a la consulta de un mal reputado psiquiatra, a Quirino Polaino y su equipo, a hacer terapias con él. Por suerte no llegué, justo me quedé a las puertas. ¿Cuántos años tienes ahora? Ara 36. Fa 17 anys que em vas

sortir de l'opus, pràcticament. Sí, en 2009. Com decideixes sortir-ne? Perquè hi va haver un moment que expliques també al Minuto Heroico que vas tocar fons de tal manera que fins i tot fas un intent de suïcidi.

Eso ocurrió justo el verano en el que yo lo dejé, porque no lo he mencionado, pero ese último periodo, por este malestar, me recomendaron acudir a un psiquiatra de la Clínica Universidad de Navarra, en esa famosa cuarta planta que muchos hemos sufrido, donde me diagnosticaron ansiedad y depresión y me recetaron. Prozac, que en cualquier caso no aparecen en los informes oficiales. Curiosidad. El caso es que cuando yo me fui, esa orientación sexual se me presenta de una manera bastante poco amigable. Poco amable, y sentí tanto asco, tanto dolor, tanta repudia de mí mismo, que quise dejar de sufrir, pues estando yo solo en Londres, sin ningún tipo de. Pues pasó lo que pasó. Y la verdad es que, pues eso, desde aquí, ¿no? Quiero también aprovechar para recomendar a todas las personas que hayan podido pasar por algo parecido, porque esos tentáculos son muy extensos, que lo denuncien. Hay una asociación que se llama No es terapia aquí a nivel estatal y que pueden acudir a ella y buscar consejo y ayuda. ¿Tú crees en Déu ahora? No, ya no. Esa relación se fue distanciando y rompiendo con el paso del tiempo y también con, lo voy a decir, con terapia. O sea, con una reflexión propia de dónde he estado, de dónde vengo, qué significa esto, qué simbolismos le doy. Y yo creo que a raíz de todo eso, esa creencia ya no está. La teva família ha entès tot el camí que has fet? Pues no sé si la palabra es entender, lo han visto, pero la verdad también he de decir que de manera muy. Muy sutil y muy poco comunicada por mi parte hasta hace muy poco. El momento en el que me empiezo a abrir con mi familia fue a raíz del visionado del minuto heroico, de esas mujeres que abren camino y al reconocerme y pasar una lumbalgia de un mes y medio ahí somatizando todo lo somatizable, fue como, oye, ¿esto qué está pasando? Y fue a raíz de eso que me puse. Me acerqué de nuevo a mi madre, luego a alguna de mis hermanas, luego al resto, y también gracias al buen espíritu y justo este verano he tenido unas cuantas conversaciones con ellas que creo que han sido enriquecedoras y que he podido en ese momento compartir lo que realmente sufrí.

És important això que diu el Juan, perquè sentirem el Federico. El Federico Johansen ve de família que no és de l'obra. I hi ha descrites al Buen Espíritu algunes coses que li van passar al Federico, com que la seva mare em va anar a buscar-lo al centre sense dir-li a ell. I va dir, tantes vegades com us emporteu el meu fill menor, vindré a buscar-lo. És a dir, les experiències familiars de cada membre són molt diferents. N'hi ha que no han tingut vincles amb l'obra i n'hi ha com el Juan que tenen tota la família i en el cas del Juan pot parlar amb elles, en el cas de l'Enrique és més difícil, etc. Vull dir que les casuístiques són molt diverses. El que és comú a tots els que estan al bon espíritu és que ho fan tot des de la bona fe i sense rancor.

Federico Johansen, bon dia, buenos días. Buenos días, ¿cómo estás? Desde la Argentina. Usted fue numerario hace más de 15 años, ahora hace casi 40 ya que salió, ¿no? Durante más de 15 años fue numerario. ¿Cómo está y qué le ha parecido el trabajo de Mónica?

Bueno, el trabajo de Mónica a mí me ha parecido espectacular desde todo punto de vista. Y voy a contar algo que Mónica no contaría, pero lo voy a contar igual. Cuando Mónica empieza a entrevistar gente, cuando me empieza a entrevistar, a mí me dijo una o dos cosas que no tenían nada que ver con el Opus Dei. Que yo decía, ¿esto de dónde lo sacó? Que si lo dije, no, mirá, no es mi experiencia, etc. Y después hablé con algún otro que había entrevistado, Y me dijo que le había pasado lo mismo. Y llegamos a la conclusión de que lo que buscaba Mónica era un perfil de entrevistado que no tuviera rencor, que no tuviera odio y que si Mónica nos preguntaba algo que el Opus Dei no hacía, no dijéramos sí, eso. O sea, como tratando de demostrar que pasaban cosas que realmente no pasaban. Me pareció una profesión. De una profesionalidad terrible. Lo segundo que me parece que hay que destacar de Mónica es que nunca permitió que tuviéramos el menor contacto. Yo conocí a los demás, para los otros 13 participantes de la serie, de la serie Bendigo, después de que salió la serie. No quiso que tuviéramos el menor contacto entre nosotros para que no se pudiera llegar ni a pensar que esto era una conspiración. Y creo que parte de la fortaleza del relato de la serie es que es un coro. Empiezo diciendo una frase yo, que tengo 70 años y me fui hace 40 del Opus Dei. Sigue Juan, que tiene 36 años y se fue. Entró en el Opus Dei cuando yo. Nació cuando yo se me había ido del Opus Dei y está en otro país. Termina la misma frase, otra. Es una una sensación de que es en todo el mundo lo mismo que esto es una cosa de la institución. Porque una de las cosas que el Opus Dei, por lo menos en los comentarios que se ven, en las redes sociales intenta mostrar no, esto lo que pasó son errores de las personas no, no, no son errores de las personas esto pasó a lo largo de todos los tiempos en todo el mundo y eso muestra clarísimamente que no es un error de las personas que es algo institucional que es algo que como decía Juan astutamente nos metieron en un casillero nos formaron a todos igual y de esa forma. Lograron que vivieran las mismas experiencias en todo el mundo.

El Federico Johansen explica això al Minuto Heroico.

Me quería morir realmente, estaba en un curso anal en Córdoba, a 800 kilómetros de donde vivía, y yo decía, por favor, que cuando vuelo a ir a volver manejando me pise un camión. Honestamente pensaba que me iba a ir al infierno y que además de irme al infierno mi vida iba a ser una porquería. ¿Qué tal estás ahora? No, estoy muy bien. O sea, a ver, esto es una cosa que también hay que entender. Yo, el momento que más sufrí en el Opus Dei es cuando me estaba yendo. Bueno, sufrí. ¿Por qué sufrí cuando me estaba yendo? Porque realmente creía, porque es lo que me habían hecho. No solo me lo habían hecho creer, o sea, estos son frases que aparecen también en el Buen Espíritu. El fundador de la obra, Monseñor Ejérida, hablaba que si uno se va de la barca, chao, se ahogó, va a ser totalmente infeliz en esta tierra y además se va a ir al infierno, con lo cual. Eso era una cosa terrible. Ahora, por otro lado, yo no podía con mi propia conciencia, donde me daba cuenta de que estaba engañando a un montón de gente, que estaba mintiendo, que tenía Y en esto hay que ser, hay que entender que uno tiene la conciencia cauterizada. Voy a poner un ejemplo muy tonto, si no te molesta. Hace muy poco, una de las protagonistas del minuto heroico, Marina Pereda, publicó un libro que se llama La Obra.

No sé por qué salió el vocero del Opus Dei en Suiza, que supongo que no habrá salido él personalmente, sino que está actuando como vocero del Opus Dei, a decir que el libro mentía porque en el Opus Dei no hay menores. Todos los que estuvimos en el Opus Dei sabemos que en el Opus Dei hay menores. Yo tenía 14 años y medio cuando entré en La Obra. Y esa misma, entonces dice, no, porque jurídicamente los menores, y como dijo Mónica, bueno, jurídicamente los laicos tampoco son del Opus Dei, con lo cual mentís cuando decís que hay 90.000 miembros en el Opus Dei, es decir, y él no tiene conciencia de que está mintiendo, supongo yo, porque si la tuviera, para la religión católica la mentira es un pecado, y supongo que se tendría que confesar, y para eso tendría que estar arrepentido, y para estar arrepentido debería decir, no, miren, yo dije una mentira. Pero entonces, uno tiene la conciencia cauterizada en un punto donde empieza a no darse cuenta de las cosas que pasan. Yo una cosa que también suelo decir es que la mayoría de la gente del Opus Dei es buena gente. Y también son víctimas los que están adentro. O sea, no es que las víctimas somos los que salimos. Los que salimos, lamentablemente, fuimos víctimas y victimarios. Y yo pido perdón a todas

las personas que les pueda haber causado un daño por este motivo. O que les causé un daño, no que les pueda haber causado, perdón. Pero los que están dentro también son víctimas, hay que entenderlo y hay que abrazarlos y hay que darse cuenta de que no son mala gente, sino que son víctimas también que todavía no han tenido la posibilidad de darse cuenta, pero son víctimas.

Són les històries del Federico Johansen a l'Argentina, del Juan Hernández de Saragossa, totes elles molt ben explicades, en aquest cas el Buen Espíritu, el documental de la Mònica Terribas per HBO Max, que s'hi ha dedicat aquests últims anys professionals de la seva vida i que ja han vist la llum, en aquest cas, Mònica. Sí. L'enhorabona i a veure quin recorregut és. Esperem que serveixi per això que explicaven, no? Si el Juan, després de veure. El Buen Espíritu, no, el Buen Espíritu no, el Minuto Heroico, es va atrevir al Salbras i dir, ostres, a mi això també m'ha passat.

Jo l'únic que demano és que el Vaticà, l'entorn del Papa, si ell no té temps de veure-la, vegi, analitzi i faci alguna cosa, perquè l'Opus Dei, la prelatura, té la responsabilitat, l'Església Catòlica, del que hi passa. Hi passen coses que tenen a veure amb els sacraments del sacerdoti que ell hauria d'atendre.

Mònica, moltes gràcies. T'esperem al suplement un cop al mes. Aquest és el nostre cor. Per tant, el mes que ve, més actualitat també amb la Mònica. Ara farem una pausa, notícies de les 11, i tornem amb Pau Gasol al suplement. Un beso, Federico. Que vagi molt bé pel Federico i també el Juan. Un beso. Merci, Roger. Ara tornem.