"No n'hi ha prou amb inscriure't per l'Spartan Death Race, t'han d'escollir"

El Xip Grok amb Pere Bosch. I quines ganes que teníem de saludar-lo. Pere Bos, molt bona tarda. Què tal, Oriol? Bona tarda, jo també, eh? Preparat per una nova temporada? Catorzena temporada ja del Xip Groc aquí al Tot Gira, qui ho havia de dir? Catorzena temporada, molts personatges, molts quilòmetres correguts, per tant, evidentment, amb moltes i noves aventures que ens portaràs aquesta temporada, que segur que ja en tens algunes de preparades i de bones, eh?

Ja ho veuràs, i per començar en tenim una de tremenda. Doncs va, vinga, som-hi. Tret de sortida. Abans, però, del protagonista d'avui, Oriol, comencem amb la competició que continua donant-nos molt bones notícies i recentment hem tingut un bon grapat.

Per exemple, a la Gomera, a les Canàries, aquí el català Lluís Puigvert ha guanyat la prova de quilòmetre vertical del Mundial d'Sky Running. Ja el vam tenir al Tot Gira, de fet, en l'última secció, en l'últim chipdrog del mes de juny, va ser el nostre darrer protagonista. I en la prova ultra d'aquest Mundial, el Julen Calbó i la Mireia Pons van ser subcampions en les proves masculina i femenina. I encara tenim més èxits. Aquí anem, la meitat de les dones s'acabarà aquí. 3,

2, 1, go!

És la Mònica Guilera. La Vilafranquina ha pogut completar per segona vegada en la seva carrera l'increïble, l'inconmensurable Tor de Glacies. És una cursa de 450 quilòmetres i 32.000 metres de desnivell positiu que es fa al voltant del Mont Blanc.

Torna a dir la distància perquè em sembla al·lucinant. 450 quilòmetres, dius? Sí, sí, 450 quilòmetres i.

32.000 metres de desnivell positiu és, vaja, més de tres vegades el desnivell de l'Everest. Es fa després de l'Ultratrail de Montblanc, que són 170 quilòmetres, doncs això és més del doble de l'Ultratrail de Montblanc. Estricadies, eh? De fet. Ella ha estat vuitena, és tota una proesa el que ha aconseguit, i el seu temps final ha estat de 33 hores, 22 minuts i 16 segons. Una autèntica barbaritat. I això que en aquesta edició la meteorologia ha acompanyat i ha anat prou bé. Per tant, un nou èxit de la Mònica. La llibre. A veure, Oriol, en aquestes 14 temporades del Xip Groc, aquí al Tot Gira, les hem vist de tots colors. Hem parlat amb corredors i corredores que han guanyat curses arreu del món, que han fet rècords bestials a la pista, a l'asfalt, a la muntanya, i sobretot també hem parlat de reptes que semblen impossibles. Maratons, ultramaratons, bagyards, barclays, ultramants, curses a l'Antàrtida. Podríem dir que hem vist de tot, no? Sí, sí, els nostres bojos i les nostres boges. Exacte. Doncs hem vist de tot, però potser no tot, perquè avui us portem una història absolutament increïble, la d'un corredor de pira a la conca de Barberà que ha completat un dels reptes més inhumans, jo ho dic així, jo crec que és la paraula, inhumans del planeta, l'Espartan Death Race. És el Daniel Rosselló que ha superat la cursa de la mort.

Amb aquest nom ja pràcticament m'ho dius tot, però que ens ho expliqui ell, Daniel, bona tarda. Hola, molt bona tarda. Benvingut al Tot Gira, ets el primer boig d'aquesta temporada, perquè explica'm què carai és això d'un Spartan Death Race.

Quin honor, perfecte. Doncs, a veure, l'Spartan Death Race és això, és una de les curses més extremes del món, i res, bàsicament, es basa en una cursa on tu no saps què vas a fer. Tens només 30 dies abans de la cursa, on t'envien el material que hi haurà, a partir d'aquí et pots fer una idea de què et trobaràs, ja et pots ser corda, com. Com per fer ràpel, com mosquetons per que hauràs de fer una via, com ulleres per que hauràs de nedar, vull dir, hi ha de tot. I res, doncs vas fent això, no saps quan comença, no saps quan acaba, no saps quan durarà, no saps quan participants hi ha, o sigui, no saps res.

I tot i això, tu t'hi apuntes, molta gent ha sentit parlar, Daniel, de les Spartan Race, que són curses d'obstacles de tot tipus, però això és pitjor, d'aquí el seu nom, aquesta Spartan Death Race, que és molt més que una cursa, aquestes 72 hores de proves físiques i també mentals i sense possibilitat de dormir. Per començar, quina és la ment macabra que ha dissenyat això?

Vale, doncs és això, o sigui, crec que, bueno, això, com has dit tu bé, molta gent coneix l'Espartan Race, doncs aquestes curses evidentment tenen un creador, que és el Joe, que és un tio que s'ha dedicat tota la seva vida a fer curses d'alta muntanya, curses d'extremes, curses d'aventura, i a base de fer-ne moltes va decidir, amb gent del mundillo que havia conegut, de fer una cursa que ni ells poguessin acabar. La van fer, ell viu al mig d'una granja, vull dir, amb una granja al mig de la muntanya, allà a Vermont, als Estats Units. I la cursa aquesta la realitzaven entre ells, entre els col·legues, per veure qui era capaç d'acabar només, doncs això, un cop l'any i tal. I llavors van dir, hòstia, per què no inventem algo que sigui com factible per tothom? I van inventar les Spartan Race. I va reservar aquesta cursa només per això, per triar ells els bojos que li molen, i anem allà i fem un cap de setmana de veure equipet abans.

Com bé deies, això era Pitchfield, a l'estat nord-americà de Vermont. Tot molt secret, gairebé no se'n troba informació d'aquesta cursa. Per tant, com t'inscrius? Com et seleccionen com un dels agosarats que participen en aquesta prova? I quins requisits et demanen, Daniel?

D'acord, és això. A mi m'agrada molt posar-me reptes i dir, a veure si soc capaç, a veure un toco sostre, i anar fent així. Llavors jo venia d'un repte que havia fet que, bueno, abans d'això havia anat a un mundial als Estats Units a fer una competició del DECA, que és com un esport així híbrid. I vaig dir, vale, doncs d'aquí al maig vaig estar al meu poble pujant i baixant la mateixa muntanya fins a fer el mateix desnivell de l'Everest. Per recaptar fons, per una situació benèfica i tal. I quan vaig acabar això, clar, això al final van ser 54 hores, amb 200 i pico quilòmetres i 8.800 de desnivell. I vaig dir, hòstia, què faig després d'això? I aquesta cursa sempre la tenia sentida, perquè és això, dintre del mundillo de les curses d'aventura i tal, és com la més dura. I just van obrir candidatura. I dic, vinga va, ho provo. Que això bàsicament és el Joe obre el seu correu i diu a partir d'ara expliqueu-me qui sou i què feu. Si m'agrada us triaré, si no, doncs ni respondré. I mira, jo ho vaig fer per provar i em va respondre. I com el vas convèncer? Què li vas dir per seduir-lo? Bàsicament això, clar, li vaig explicar que en aquell moment jo tenia 21 anys, que havia fet això, havia estat 3 dies baixant la mateixa muntanya del meu poble, i va dir, vinga, aquest tio mola.

Aquest boig el vull amb mi. A casa què et diu en Daniel?

Bueno, sempre m'ha mat molt d'esport a casa, vull dir, mon pare també n'ha fet molt, llavors estan com molt acostumats, vull dir, és això. Com li vaig a comprar el pa, em diuen, bueno, doncs vés, vull dir, no no es preocupen.

I així et plantes allà l'última setmana de juny, com bé deies, sense saber res d'aquesta prova, ni els horaris, ni quines proves hauríeu de superar, ni res de res. Com arribeu allà i com és l'adaptació, instal·lar-vos, i com comença tot?

És això, jo ja vaig comptar d'anar-hi una setmaneta abans, quatre o cinc dies abans, Perquè, a veure, al final, si aquesta cursa ja sabia que estaria com a mínim quatre dies sense dormir, si a això li sumo que vaig amb jet lag i que tinc el barri girat i tot, dic, serà inviable. Llavors vaig intentar arribar-hi una mica abans per aclimatar-me una mica. I res, jo havia, com dius tu, no hi ha res d'informació, però vaig començar a buscar blogs i gent que hi havia anat i que havia parlat de la cursa i això, i em vaig trobar un que va explicar que ells els van dir que el dia abans, a les quatre de la tarda, havien d'estar allà per fer el control de material. I començaven demà al matí. I quan van arribar allà els van dir, no, no, que comenceu ara. Llavors nosaltres vam fer la mateixa. Vull dir que això, clar, de fer-hi un munt d'anys, i no sé, cada any la canvien, la cursa, no sempre fan el mateix. I aquest any just va donar la casualitat que ens havien un correu, a les 4 de la tarda estigueu aquí, amb el material que farem el control, i la cursa començarà el divendres a les 6. I dic, bueno, dic, jo per si de cas em preparo com si hagués de començar aquest dia a les 4 de la tarda. I sí, sí, evidentment, vam arribar allà, fem el control de material i ens diuen, bueno, comenceu ja. Esclar, un munt de gent que encara no tenia tot el material allà perquè es pensava que hi havia coses que no calia que portés. Gent que encara es pensava que podria anar a casa i sopar i dormir. Vull dir, clar, va ser una bogeria des del principi, però bueno, en aquesta part vaig tindre sort que ja sabia per on aniria el virus. I el primer repte que us vam proposar, quin era? Això va estar bastant guai. El primer repte ja va ser per recollir el dorsal havíem de competir entre nosaltres. Jo vaig ser el primer a agafar-lo, en aquest cas. I bàsicament ens van dir, hi havia un arbre que estava a mig quilòmetre i ens van dir, heu d'anar arrossegant-vos fins a aquell arbre i tornar, sense aixecar la panxa de terra. Diu, que l'aixequi i torna a començar. I els cinc primers que arribin agafaran el dorsal. I mira, vaig ser d'aquests cinc primers. Mare de Déu, senyor. Com un cuc. Sí, sí, sí, bàsicament, rollo sí, rollo militar. Aquest any a sobre van dir que cada any la cursa s'enfoca en una temàtica. Un any va ser la temàtica de l'engany, inclús durant la cursa, aplicaven corredors falsos que tiraven per camins que no eren per despistar-te, que et perdessis, vull dir. És una bogeria. I aquest any era militar. Llavors hi va haver molta cosa, això, de test militar, de coses d'aquest estil, així.

A mi em sembla, Pere i Daniel, que això és la. Aquesta prova de l'Espartan Death Race és el joc del calamar, més el túnel del terror del Tibidabo, més la travessa de TV3, que s'estrena per ser aquesta propera setmana, i que potser, Daniel, agafaran alguna idea de tot això que estàs. Que estàs explicant, perquè a banda d'arrossegar-te per un cuc, això és tot just per recollir el dorsal, a partir d'aquí devia començar la gran gesta.

Sí, hòstia, aquesta és bona, vull dir, només recollir, quan tots vam tindre el dorsal, aquí va haver-hi gent que ja es va tirar del bar començar a recollir-lo, vull dir, va ser espectacular. Això us parlo que eren les 11 de la nit, allà ja feia fred, estava plovent, vull dir, i ara en condicions xungues. I ens diuen, bueno, va, com que està plovent i això, just aquest any traiem un documental sobre aquesta cursa, l'estrenem aquest any, I nosaltres érem fortunats de poder-lo veure. I dic, ni de broma, parem la cursa perquè està plovent una mica i ens fiquen a veure un documental. Ara dic, no pot ser. I ens diuen, seguiu-nos. I comencem a caminar amb les motxilles, amb tot, i ens porten, bueno, entrem cap al bosc, tal, i arribam a un llac. I ens diuen, l'aigua d'aquest llac és una que desemboca de no sé on, està l'aigua a 5 graus. Nosaltres, vale, entreu. Entrem dintre el llac. L'aigua a 5 graus, congelats. I espereu-vos aquí dintre, nosaltres, vale. Comencen a portar un projector, una pantalla, una carpa, i sí, sí, ens van muntar una pantalla davant del llac i vam estar les dues hores de documental dintre l'aigua a 5 graus veient el documental. La penya ja amb hipotèrmia, la penya ja super xunga, tal, com s'acabava el documental, doncs això, ja vam adonar gent i ens diuen, bueno, ara comença la cursa de veritat. I doncs a partir d'aquí, quatre dies més.

I en aquell moment, tu no vas pensar, a veure, on m'he ficat? Potser és el moment de plegar? No, eh?

No, és que seré tossut. I no t'enganyaré, eh? Totes les coses que he fet fins ara, vull dir.

Tossuti i poc fradulic, també, de ser muy cierto. Ho soc molt, eh? Ni que.

Vull dir, no t'ho creuràs, però ho soc molt, ho soc molt. I és això, vull dir, no t'enganyaré, totes les curses que hem fet fins ara, i tothom que corre ho sabrà, que les curses, per molt que les pateixis, sempre tenen aquest punt de gaudir-les, de dir, hosti, tot i el patiment l'he gaudit, aquesta no. Vull dir, aquesta va començar dient, hosti, quina merda, i va acabar dient, quina merda, vull dir. La vaig patir tota l'estona.

Quin va ser el moment més bèstia, la prova més bèstia que us van posar, que et va posar més al límit de dir, fins aquí?

A veure, és això, és una mica el conjunt. Clar, quan ja comença la cursa, major cosa que us he explicat ara d'això, vull dir, no és un punt de dir, clar, això va ser una bogeria perquè tots van ser una bogeria. Però sí que hi ha moments de dir, de realment, de veure que hi ha perill, saps? Que és on realment em preocupa una mica de dir, cuidado. Vull dir, jo al final, evidentment aquesta cursa té nom, vull dir, tot el que vulguis, i això de la cursa de la mort és propaganda, vull dir, totes les curses volen fer aquest marketing, no?, de tindre aquest nom. Però clar, no pensava que fos tan extrem, i allà realment vaig veure que sí. Vull dir, ja ens van dir el primer dia, cada cop que marxeu a la muntanya, perquè això tota l'estona, és el que us he dit, estàvem a la granja del Jou, marxàvem i tornavem. Vull dir, podíem marxar durant 12 hores o durant 24, però sempre era anar i tornar. I ja ens ho deien, diu, cada cop que marxeu, heu de prendre la motxilla per aguantar-vos altres aquí sols fins dilluns. Diu, perquè si us perdeu, no us vindrem a buscar fins que s'acabi la cursa. I dic, bé, això és boqueta per espantar-nos. I no, no, vull dir, va bé, la primera nit vam pujar en una muntanya, vam fer uns exercicis, vam baixar, I hi va haver una noia que va arribar a poder les 4 hores, dient això, que s'havia perdut, que al final havia vist els zooms de la granja, havia pogut tornar i tal, i els de la cursa li van dir, sí, sí, ja us ho hem dit, vull dir, ja us hem dit que us podíeu perdre i que us hauríeu d'espavilar, vull dir que nosaltres no ens vindríem a buscar fins que s'acabés. I així en un munt de coses, vull dir, un va caure al riu i el van acabar trobant els metges super hipotèrmics, vull dir, i per això el van trobar pels metges i perquè ell estava xulant amb un xiulet. Vull dir, és això, coses que realment dic, guau, cuidado aquí. No ho sé, hi va haver un moment també, la segona o la tercera nit, ens van portar un neumàtic d'aquest tractor de, jo què sé, 300 quilos. I ens van dir, entre tots, l'heu d'agafar sense que toqui el terra i pujar-lo sense que toqui el terra del dedot de la muntanya. Cada cop que toqui terra hi haurà tal penalització. Evidentment, era un camí inviable, vull dir, ni entre tots, i això ens van fer portar les motxilles i les càrregues. I això, vull dir, el pneumàtic va caure, li va pillar el braç amunt, braç trencat. Un altre li va pillar la cama sota, el tromell també fora. Vull dir, un munt de coses així, saps? De dir, buah, és que realment, i l'última tarda. Ens van fer tirar, ens van dir, ara heu de carregar tot i anem a la part nord de la muntanya, que és com la part dura. Us heu de posar tota l'equipació a sobre, amb tota la motxilla i tot, que eren uns 40 quilos. Us heu d'anar arrossegant fins a baix del riu, deixar-vos emportar per la corrent, un riu d'aquells d'allà, amb ràpids, amb de tot. Us heu de deixar emportar per la corrent durant dos quilòmetres i allà, quan trobeu una trencant a contracorrent a l'esquerra, la pugeu un quilòmetre més i allà us trobareu un tio que us dirà què heu de fer. I jo em pensava que això era un farol per a veure qui s'abandonava i no, i no, no, ens ho van fer fer. I això ho vaig rebre una bogeria, de clar, la gent amb les motxilles que les tirava cap avall, jo vaig veure un tio que s'ho feia a l'avant meu, vull dir, va ser una bogeria.

Proves físiques i mentals, perquè també hi havia proves de memòria, quan ja portàveu moltes hores sense dormir, per tant, us van posar el límit, i això arriba un moment en què de 52 participants només en quedàveu 6, que sou els que ho vau completar, i arriba el moment en què us diuen, s'ha acabat. Com va ser i com ho vas viure, Daniel?

És això, vull dir, clar, això estem parlant ja de la tercera nit, ja es veia que això no podia durar massa més perquè en això estem parlant que portàvem quatre dies amb això, amb gent amb braços trencats, vull dir, amb peus perforats per pedres perquè vam fer curses descalços també, vull dir, de pujar a baixar una muntanya descalços, ja es veia que això no podia durar massa més perquè la penya estava palmant per tot arreu. I això, i l'última nit ens van fer un test, com es ve de memòria, i bueno, ja es veia que això devia ser de les últimes proves, no podia durar massa més, i jo veia estar amb els organitzadors que ja com que es preparaven per fer el final i tal. I res, això era un moment on ja vam tindre que recitar tot el que havíem memoritzat durant tota la nit mentre pujàvem o baixàvem una muntanya, i res, bàsicament giràvem una ruleta, i la ruleta et deia una pista. La meva, per exemple, va ser. Una pedra grossa amb un camber i durant tota la cursa hi vam passar moltes vegades per un camber amb una pedra grossa i vaig anar allà i vaig trobar la calavera que és com el premi que et donen per acabar la cursa i ja està, així es va acabar Em

sembla al·lucinant tot el que està explicant en Daniel i jo també tinc una pregunta a la granja d'en Jou hi havia una UCI mòbil o aquesta gent amb braços trencats amb peus perforats això hi havia allà un habitual llament en forma d'ambulància o ni això?

Bueno, hi havia tres metges amb un quad, que eren els que si se liava, i ells t'ho deien, ens ho van dir al principi de la cursa, si et fan una assistència mèdica que duri menys de 13 minuts, pots seguir. Si l'assistència mèdica dura més de 13,

quedes fora, quedes eliminat. Quedes eliminat i ingressat directament. Exacte. Déu-n'hi-do, Pere, el primer boig de la temporada. És un boig en majúscula amb tots els respectes, eh, Daniel? Perquè, evidentment, tot això que expliques s'han de tenir molt ben posats per poder-ho fer. Per tant, des d'aquí tota la nostra admiració de Daniel Rosselló, que ha participat en aquest Espartan Death Race i que ha estat un dels, pràcticament, únics concursants que ha acabat completant aquesta prova. Saps quants quilòmetres finals vas poder completar en aquests tres dies de, no sé si dir cursa o d'aquesta bajanada a majúscules que vas fer?

La veritat que no sé per què és això, ja m'ho he aprendre, tinc el rellotge, no el vaig ni engegar, el tenia només per saber a quina hora era i per controlar una mica cada quant menjar, cada quant beure, però no ho sé, més de 150 segurs i molt de les nivells sobretot, perquè allà tot són muntanyes, d'allà de Vermont, que és pràcticament la frontera amb Canadà i Estats Units, o sigui que per aquí anava. I clar, la cosa no és només els quilòmetres, sinó les càrregues de pes i la forma de fer-los, vull dir, sí, sí.

Ganes de tornar-hi, no sé si te n'han quedat, però Daniel, tu que has fet molts reptes, ara explicaves aquest de pujar al teu poble, a Pira, al desnivell de l'Everest, tens algun altre repte entre mans o no?

Doncs sí, és això. Vull dir, per sort o desgràcia, jo només estic buscant què serà el següent, i m'agrada trobar algo que de dir, hòstia, no sé si podré. Clar, després d'haver fet això, no sé quina cursa em pot. Clar, evidentment, puc fer una marató en menys de. Vull dir, puc provar de fer alguna cosa així, de ficar-me algun repte, de dir. No m'ha acabat de cridar tant. Ja que la terra no sé què fer, tiraré cap a Nadal. I res, ja que estem, aprofitar per fer-ho per una bona causa i això, el meu repte d'estar 30 hores seguides nedant piscina amb un piscinaval.

Perfecte, doncs 30 hores nedant. Jo l'heig facilet a tenir en compte el que acabes de fer. Per tant, per tu, 30 hores nedant a la piscina del poble serà facilet. Daniel, ens ha apassionat parlar amb tu. Quan facis alguna altra bogeria en forma de piscina o el que sigui, ens ho tornes a explicar aquí al Xip Groc perquè vaja, ens traiem a Barret i ens ho hem passat molt bé. Moltíssimes gràcies, s'agradeix molt. Moltes gràcies. Vinga, una abraçada. Igualment.

Vinga, doncs ha estat espectacular aquest inici de temporada d'Oriol en un xicoroc que hem d'acabar amb una notícia trista, perquè hem de parlar d'una mort, la de la corredora Ida Amelie Robson en un accident de muntanya. Tenia 30 anys, era una de les estrelles emergents del trail mundial i va patir un accident mentre corria per una de les crestes més conegudes de Noruega a més de 1.300 metres d'alçada. Aquesta setmana, doncs, el món del trail ha estat de dol.

Sí, sí, malauradament, i ahir també hem pogut veure com a les últimes hores la Sara Alonso, íntima amiga, va guanyar ahir una cursa per País Basc i li va poder retre un merescut homenatge a l'Aida. Pere, hem encetat aquesta catorzena temporada amb un botge en majúscules, evidentment en tindrem més al llarg de la temporada, però un plaer tornar a encetar la temporada d'aquell xip groc. Fins la propera, gràcies, una abraçada. Igualment.