Novetats de pel·lícules a les plataformes

La finestra indiscreta, el programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio.

Anem ara a la resta d'estrenes, ara a plataformes, perquè avui Russell Crowe ha estrenat directament a Netflix una pel·lícula titulada Anna Bomber.

És una pel·lícula que recupera, de fet, un dels casos criminals més famosos dels Estats Units, és el cas de Ted Kaczynski, un prodigy de les matemàtiques que va estudiar a Harvard, però va acabar abandonant la seva carrera acadèmica, es va aïllar en una cabana, i entre el 1978 i 1995 va enviar i col·locar bombes contra persones relacionades amb el món acadèmic, empreses, el món de les empreses tecnològiques, se'l coneixia com a Anna Bamber, Tenia un manifest on explicava les motivacions dels atacs i la nova pel·lícula se centra en el seu procés de radicalització. Jacob Tremblay interpreta a Ted Kaczynski i a Russell Crowe interpreta a un professor de Harvard que va dur a terme una sèrie d'experiments psicològics que, segons la pel·lícula, van ser clau en tot el

que passaria després. Eres el perfecto candidat. Sí, lo eres. Hay algo especial sobre ti y es exactamente lo que estamos buscando. Dado que solo tienes 16 años, necesitaremos la permisión de tus padres. ¿Tienes algún problema con eso?

Jo he de començar dient que la pel·lícula m'ha interessat més del que m'imaginava. Tot i així, iniciaré el meu comentari amb dues qüestions que crec que són problemàtiques per la pel·lícula. A veure. La primera és que, clar, estem a l'àmbit de Netflix, i a Netflix trobem una obra capital en l'àmbit de l'aproximació a la psicopatia, que és Mindhunter, de David Fincher. I realment jo crec que això és un privilegi per Netflix, tenir aquesta sèrie, però també una pedra a la sabata perquè aleshores tota producció, sèrie o pel·lícula sobre el món dels psicòpates s'ha de comparar directament amb Mindhunter i fa molt mal. I una bomber és bastant estàndard en termes estètics.

És curiós perquè venim de la bola negra, que és justament el contrari. És a dir, la bola negra és una pel·lícula amb molta personalitat, i en canvi aquí tens justament el problema d'Anna Bomber, és que la personalitat és inexistent.

Clar, i hi ha una altra connexió amb la bola negra, que és el fet d'una pel·lícula partida en diferents relats de diferents èpoques. Sí, és veritat, hi ha dos eixos temporals,

hi ha el passat i hi ha el present. El passat on ell passa per aquests experiments psicològics. I el present dins de la història, que és quan l'FBI l'està capturant. Exacte.

Final de la dècada dels 50, finals dels 90. I per mi, en aquest cas, sí que són dues històries que no combinen massa bé. O realment no tens la impressió que una història estigui afegint massa cosa a l'altra. Són com dues pel·lícules que podrien funcionar de manera completament autònoma. Això realment a la bola negra no passa, per exemple. No, no. I en aquest cas, entre aquestes dues pel·lícules, és veritat que la més moderna, la trama de finals dels 90, té l'interès de que és un thriller d'investigació, que pot tenir alguna connexió amb el silenci dels anyells, el que fa la Shailene Woodley pot remetre al que va fer la Jodie Foster, la pel·lícula de Jonathan Demme, però amb menys energia, amb menys força. El que m'ha interessat de la pel·lícula és la trama pretèrica, la històrica.

Però perquè és la que té interès, perquè tu menciones El silenci dels anyells, però és que, de fet, d'aquest personatge se'n va fer una sèrie, que és de Manhattan Abomber, amb Paul Bettany, si no recordo malament. I clar, justament, estava molt ben feta, hi havia molta adrenalina, hi havia molta tensió, i justament la part de la captura i interrogatori, o sigui, tota aquesta part estava molt ben treballada. Aleshores, això, diguéssim, és un 50% d'aquesta peli. I no gaire reixit. Aleshores, l'altre 50% al final

és el que pot arribar a tenir interès. Clar, és on està l'essència, jo crec, del discurs i del que pot tenir innovadors aquesta aproximació a un psicòpata, que és que veus realment com la seva forja, el seu naixement, té molt a veure amb el fet que va ser, entre cometes, víctima d'un procés, d'un estudi pseudocientífic, psicològic, molt. Empès i plantejat per institucions, no direm quines, per no revelar massa, però al final, la impressió que et queda després de veure la pel·lícula és que el Juna Bomber òbviament va ser un boig, però també una víctima del sistema. I què t'ha semblat Russell Crowe?

Perquè Russell Crowe té gran tema. Les aparicions. Sé que és un gran tema. Sempre és una bona pregunta aquesta. A mi. Des de fa uns anys, la gran pregunta amb Russell Crowe és, està fent la pel·lícula perquè vol o per pagar la tercera casa a Malibú? Exactament. És a dir, hi ha moltes vegades, estic inventant el de Malibú, òbviament, però hi ha vegades que tinc la sensació que, bueno, ha treballat i ha fet l'encàrrec, que està molt bé, però que no s'hauria de transmetre, això.

Però el que és molt interessant d'aquesta dicotomia que estàs plantejant és que normalment és molt evident. Tu ho veus des de la primera o segona escena. Sí, perquè quedes a Malibú,

tots els actors se'n compren i no ho notes

quan estàs mirant la peli. No, però en Bailey notes la desgana, el pilot automàtic. Un punt de desidia, sí. En canvi, aquí no és tan evident. O sigui, moltes vegades el veus així com passant l'estona o complint amb el mínim necessari, però a mesura que va passant la història i la recta final, emergeix una intensitat en el personatge que fa més ambigua on situar

esta paraula en la dialèctica aquesta. Per mi és un alumne que va pel suficient, diguéssim. Que intenta anar pel suficient i que en algun moment apreta perquè no es noti tant, però.

Clar, de fet, la qüestió és que el Jacob Tremblay, que tots el recordem en els seus papers com a nen, particularment en la pel·lícula The Room, es menja, el Russell Crowe. Per això ho dic.

I penso que és més de mèrit del Russell Crowe que mèrit, sense treure-li un cap, del Jacob Tremblay. En fi, no és una gran pel·lícula. Per mi no, però per la gent que

tingui interès en l'univers dels psicòpates, jo la podria recomanar.

Doncs Jonah Bomber, que la teniu a Netflix.

I al trescat trobareu Four Lions comedia d'humor negra que segueix quatre homes britànics que decideixen convertir-se en jihadistes i preparar un atemptat terrorista la pelicula juga amb la contradicció d'uns personatges que són incompetents, immadurs amb, per l'altra banda la seriositat del que pretenen fer, és un humor molt provocador.

Completament provocador. De fet, jo diria que és una de les comèdies políticament més incorrectes dels darrers anys. I això que és una pel·lícula de 2010. Unir dos conceptes com humor i un grup de terroristes islamistes que es volen inmolar d'entrada. Com més temps passa, més políticament incorrecta em sembla aquesta pel·lícula. I és molt simptomàtic, això, eh?

A mi em sembla una gran pelicula, s'ha de dir que darrera hi ha aquest gran creador televisiu i cinematogràfic, Chris Morris, que va treballar bastant amb l'Armando Iannucci a la televisió britànica, i és un dels grans destralers, però autors de comèdies que també tenen crítiques molt fines, en un cert punt.

De fet, un dels guionistes és el Simon Blackwell, que també era un dels guionistes de The Thick of It, i l'altre és Jesse Armstrong, el guionista de Succession. Té un equip al darrere

molt potent i al final el resultat evidentment és tan punyent i alhora intel·ligent com es podria esperar i de fet més, perquè de fet, com deies Toni, és una pel·lícula que jo diria que no t'esperes lo àcida que és i lo. Que és, especialment en un moment com l'actual. Per tant, una comèdia molt negra, molt fosca i molt recomanable per, a més, sorprendre's de pensar que això és una pel·lícula que s'ha fet fa ja 16 anys.

Doncs Four Lions, que la teniu al 3CAT. I encara tenim més novetats.

Perquè avui també arriba Back Rooms, arriba a HBO i a Filmin, una de les sensacions de l'any pel que fa al cinema de terror, una pel·lícula feta amb un pressupost molt baix, basant-se en la idea de l'espai liminal com un lloc terrorífic, ja sabeu que són aquests espais abandonats que semblen de trànsit entre un lloc i l'altre. L'exploració d'aquests espais és la clau d'uns vídeos fets a YouTube pel director, Cain Parsons, quan només tenia 16 anys, i són uns vídeos que en el seu moment es van fer virals, i que van atraure l'atenció de Day24, que no se li escapa absolutament res, i va posar Cain Parsons al capdavant d'aquest gran maquetatge que compta amb Renate Reinsberg com a protagonista, i que intenta replicar la mateixa experiència. Tot i que per mi continuen sent més recomanables ja perquè el mitjà és perfecte pel que intenta fer Backrooms als vídeos de YouTube.

Absolutament d'acord, tot i que he de dir que segueix sent una pel·lícula que a mi em sembla d'aquestes títols imprescindibles per entendre no només el terror contemporani, diria, sinó també què vol dir ser natiu de les xarxes socials i d'internet. Jo crec que Backrooms té una dimensió realment terrorífica, perquè d'alguna manera el que fas representant aquests espais abstractes no deixa de ser una mica l'experiència que pots tenir navegant per internet, que és un pou sense fons en el qual cada vegada estàs en llocs més estranys i més aleatoris. On pots entrar en llocs

molt perillosos, sí, que et poden xuclar i que no tornes a ser el mateix, sí. Jo crec que és una pel·lícula,

en aquest sentit, molt, molt, molt interessant i que segur que tindrà tota una estela posterior superpotent. I, per altra banda, em sembla una pel·lícula de terror en la qual, evidentment, segurament es sobreexplica una miqueta més que els vídeos originals, però no deixa de ser una experiència molt, molt, molt especial i que, per mi, clarament, un dels grans títols de l'any.

Bacroms, que teniu a HBO i a Filmin. També tenim El Mago del Kremlin a Movistar, pel·lícula que narra l'ascens del poder de Vladimir Putin, que interpreta Jude Law, però ho fa des del punt de vista d'un assessor que es deia Vladislav Surkov i que va ser instrumental perquè Putin arribés a presidir Rússia. Dirigeix Olivia Sayas. I compta amb Manuel Carrer el guió, un tàndem magnífic, adaptant una novela de l'escriptor Giuliano Dampoli.

Clar, hi ha pel·lícules que són rellevants i pel·lícules que gairebé són necessàries. Després la pel·lícula és millor o pitjor, però realment aquest El mago del Kremlin et permet entendre no només les sensibilitats, l'ascens singular de Vladimir Putin al poder, sinó com tots aquests nous, totes aquestes noves figures autoritàries d'ultradreta, populistes, com ascendeixen al poder, utilitzant els mitjans de comunicació, les xarxes socials, d'una manera molt oportuna, aprofitant el desconcert de la població. És una pel·lícula molt sistemàtica, amb molta informació. En algun sentit, jo la podria relacionar amb la xarxa social del David Fincher. No és tan reaixida a nivell formal, però tens la impressió d'estar veient a la pantalla claus del món contemporani. Mira, podria fer un bon.

No, un tàndem no, un bon trio, una bona sessió de tarda. Seria El mago del Kremlin, Anniversary, que em van parlar la setmana passada, i The Apprentice. Tu fas aquesta tripleta I acabes esgotat. A part d'acabar esgotat, tens una idea bastant clara de com funciona això del populisme. I te'n vols anar a un altre planeta, no directament. Ara caminem de planeta perquè l'altra novetat és. Toy Story 5, que no t'agrada absolutament res a veure amb això, que ha arribat a Disney+, amb doblatge en català. Recordem que és la pel·lícula en què les joguines de Pixar es veuen amenaçades per les pantalles amb una tauleta que captura l'atenció de la nena protagonista. És un intent de Toy Story per tractar un tema que preocupa molts pares i mares. Que acaba sent una mica més tèvida del que prometia i que té alguna trama sobrant, però en conjunt és una pel·lícula millor del que va ser Toy Story 4.

Jo he de reconèixer que encara no l'he vist, però la tenim com la pel·lícula que veurem aquest cap de setmana. Exacte, d'aquest cap de setmana no passa.

Doncs te la deixo a tu, Manu.

La primera pel·lícula de Resident Evil. Evidentment, heu contestat tots correctament perquè he de dir que vam ser bones persones i ho vam posar fàcil i heu dit tots Mila Jovovich, que era el nom de l'actriu hem fet el sorteig entre tots i qui s'emporta el pack i a qui li sortiran a partir d'avui amics per tot arreu és en Roger Aran bravo. El nostre equip de producció es posarà en contacte amb el Roger i, vaja, gràcies a tots per participar.

Has escoltat un fragment de La Finestra Indiscreta. Pots escoltar el programa sencer a l'app de Catalunya Ràdio i a la plataforma 3Cat.