Oriol March: "Cal un Nuremberg contra qui ha prioritzat exclusivament l'educació emocional a l'aula"

Back to Basics, diu la consellera, i la idea també, ahir va haver aquesta cimera amb tots els partits Menys Vox, també Aliança Catalana, per incrementar el pressupost educatiu fins al 6% del PIB. Catalunya està al 4%, al voltant del 4% ara, per sota de la mitjana europea. No sé si és una declaració d'intencions, si creieu de veritat, si fer marxa enrere és possible amb el model educatiu que tenim.

Jo el que crec moltíssim és que darrere d'aquest eufemisme, els materials escrits de referència estable, els manuals de tota la vida, són imprescindibles. És a dir, aquesta idea que l'alumne pren uns apunts que no deixen de ser la percepció del que el professor, amb encert o amb desencert, ha explicat. I que aquells apunts són la línia de flotació de l'assignatura. És un error pedagògic greu. Qualsevol assignatura, qualsevol disciplina mínimament rigorosa ha de tenir un manual de complement a les facultats, a les escoles. I això ha desaparegut. Havia desaparegut. La idea que l'alumne, insisteixo, porta la carpeta i allà ho porta tot, penso que és un d'aquests bàsics. Irrenunciable. Evidentment ortografia, evidentment oralitat, evidentment expressió, escrita i verbal, però el manual, com el llibre, el punt de referència, l'essència, la completud de l'assignatura, fora dels apunts, això és imprescindible. I ara perdoneu-me perquè

abandonaré la moderació i la prudència, però jo vull un Nuremberg. Jo vull sang i vull revenja. Vull un Nuremberg contra tothom que va impulsar el contrari del que deia aquests dies la consellera Niubó. Vull que hi hagi un Nuremberg contra aquests que han prioritzat l'educació emocional, exclusivament emocional dels nens, en lloc de l'educació per paràmetres d'aprenentatge. Vull un Nuremberg contra qui va decidir que els nanos se'ls havien de posar pantalles i ordinadors per ensenyar-ho tot a l'aula, i vull un Nuremberg per tots aquells que han menys tingut, menys preat, i han volgut apallissar conceptes com la memòria per aprendre a l'aula, perquè al final, ho deia l'altre dia Lion Cindreu, i crec que té tota la raó del món, si tu no aprens un concepte després no el pots relacionar, si tu no tens memoritzats, una sèrie de bàsics. Després tu ja pots tenir intel·ligència artificial, pots tenir un mòbil a la mà, que si no saps què estàs buscant, mai sabràs què has de preguntar i, per tant, la resposta mai et satisfarà. I crec que hi ha coses que s'han fet els últims anys que no tenen cap mena de sentit. Crec que haver desterrat, per exemple, els dictats del funcionament habitual de les classes em sembla una barbaritat. No sé qui se li va acudir, però crec que la Fiscalia hauria d'intervenir en aquest improbable Nuremberg que hi haurà i crec que al final,

quan tu veus els resultats de PISA. Aquí hi ha responsables polítics. Polítics. Només cal que hem mirat qui ha ocupat les conselleries d'educació els últims quins anys,

si vols. Jo aniria més enllà. Hi ha hagut un moviment pedagogista a Catalunya que ha estat profundament decebedor pel que fa als resultats i crec que en algun punt del camí haurien de donar explicacions de per què hi ha hagut gent o mètodes que han tingut una influència descomunal en els responsables polítics i que segurament no perdran mai la feina. Només faltaria, jo no desitjo que ningú perdi la feina, només desitjo que se'ls assenyali per haver provocat la caiguda d'un sistema educatiu que ja tenia problemes i que. Sobretot, perquè per mi el problema principal és aquest, l'escola ha deixat de convertir-se en el principal motor de l'ascensor social a Catalunya. L'escola està per igualar, que qualsevol persona que entri a qualsevol escola del país surti amb els mateixos coneixements, independentment del seu nivell de renda, independentment del que hagi viscut a casa seva, independentment dels diners que hi hagi a casa seva, del nivell cultural que hi hagi a casa seva, que tu surtis amb 16 anys de l'educació obligatòria, amb els mateixos coneixements de tot. I això s'ha trencat, i és un pacte social d'aquells que costarà molts anys de refer. Ha vingut amb la destral, l'Oriol Marc, avui. Olga.

Sí, podria pràcticament aplaudir tot el que ha dit l'Oriol sense voler el Nuremberg. És a dir, aquí ja la meva moderació m'impedeix d'una mica més enllà, però certament jo em faria moltes preguntes. Què és el que hem fet amb l'educació? I des de quan hem deixat de fer coses. Que juguin a favor de l'educació? En quin moment es va perdre el sentit del que significa anar a escola? En quin moment es va perdre el sentit del que significa esforçar-se? En quin moment es va perdre el sentit del que significa exigència? Que jo crec que són paràmetres que han desaparegut absolutament dels plans pedagògics actuals. Jo hi crec en l'educació emocional. No sé si a horari complet i a les escoles és el millor lloc per dur la terma. El que sí que crec. És que les xifres, les dades ens demostren que les generacions estan perdent un nivell o estan arribant a un nivell sota mínims. Només cal passar-se per una aula. No sé, jo he fet classes, jo crec que molts dels que estem aquí hem fet classes i és desesperant, és desesperant. El nivell especialment de cultura general. Dels i les alumnes del país és absolutament desesperant. El nivell de curiositat, de manca, òbviament, de curiositat, que per mi és fonamental per tal d'avançar, és desesperant. Però és que aquí hi ha moltes persones que saben que això està passant perquè ho veuen i perquè tenen fills, també. Vull dir, és que no cal anar gaire lluny. És que si tu tens fills i tens fills que van creixent i van evolucionant escolarment, tu t'adones que el seu nivell no és ni molt menys el nivell que hauria de tenir una persona que va a escola tots els dies, que va a classes tots els dies i que suposadament s'està preparant per exercir una vocació ja en el nivell universitari, que aquí hi ha el nivell universitari, en fi, si traiem tres o quatre carreres que continuen mantenint paràmetres d'exigència estables, és per en fi. És per posar-se les mans al cap. Però jo sí que tinc la sensació que ara farem una taula de treball, crec que bé entès, farem una taula de treball per fer un calendari, per decidir què és el que farem.

L'acord d'ahir és que es tornen a trobar. Ah, molt bé. I la voluntat d'arribar al 6% del pic, que crec que sí que és

significatiu i important. A mi em sembla bé que hi hagi una voluntat. Em sembla bé que hi hagi una voluntat. El que passa és que no només arribem tard, sinó que tinc la sensació que estem tota l'estona marejant-la per dir-ho. Estem tota l'estona, ho he dit, tots els anys. I sí, tu deies, hi ha hagut responsables d'educació, consellers, conselleres. Això ve de molt enrere. Això ve de molt enrere. Per tant, no sé si les pantalles. Ens hem gastat molts milions amb que tots els nens i nenes tinguin la seva pantalla individual, la seva tablet o el seu ordinador per treballar. Ara els volem retirar. La pasta no la tornaran, però bé, esperem que a partir d'ara la pasta s'inverteixi als diners, als calés de tots, s'inverteixin en coses que siguin més profitoses. És que jo crec que clama el cel,

no ho sé. Jalón i Molins. Crec que em salvaré del Nuremberg pels pèls. Perquè jo vaig deixar el Departament d'Ensenyament fa 31 anys. Ai, ja l'oncar rebràs avui? No, no ho rebré, perquè fa 31 anys. Ha prescrit. Ha prescrit. Per començar, ha prescrit. Si havíem fet algun delicte. I mira que em vaig arribar a signar de coses, eh? Però no depeníem dels moviments pedagògics. Era una altra manera de treballar no ens plegàvem a l'última moda que passava per allí i això va costar vagues perquè bé, el moviment estava ben implantat però jo crec que el sistema educatiu necessita quatre coses necessita que la gent sàpigui que el valor de l'esforç és insubstituïble i que sense esforç ni hi ha escola ni hi haurà societat. Perquè el món no funciona per emocions. El món funciona per principis de jerarquia i per principis d'ordre. I llavors, bé, els nens els podem fer feliços. Però l'objectiu de l'escola no és fer feliços. L'objectiu de l'escola és que els nens i nenes surtin sabent, tenint una cultura general que els permeti afrontar la vida i que els iguali a tots en el nivell de coneixement. Visquin on visquin. Per què fem les zones pedagògiques al Pirineu? Perquè aquells nens o nenes els agrupàvem o no tenien escola. I per què suportàvem escoles amb només cinc nens? Perquè quan tu tanques l'escola, tanques el poble. El poble deixa de tenir vida. Per tant, hem de tenir present aquestes coses. I ens hem fet il·lusions d'una realitat que és molt tossuda i que es basa en l'esforç. Aquest és el primer principi. El segon és el treball, que és la memòria. No pots sortir fent veure que el món. Què hem fet? Hem fet una generació de gent que no accepta la frustració i que la primera vegada que té una frustració cauen en depressió. Dic, home, per l'amor de Déu, els hem de fer. Què és l'antídot contra això? Que treballin. Que treballin i que el seu treball sigui mesurat i tingui recompensa. Perquè si no, podem parlar a l'infinitum

de totes les quantitats. No, no, acaba, acaba, perdona, acaba.

Després la continuïtat. No podem tenir un dia fem una cosa, un altre dia fem una altra cosa, ara farem una reunió d'una reunió per preparar una altra reunió. El diagnòstic ja el tenim. En tantes coses a Catalunya tenim diagnòstics. No necessitem més diagnòstics, necessitem tractaments. I llavors continuem fent diagnòstics. I la tercera és l'estabilitat. Jo quan vaig veure. Jo soc un outsider absolut del sistema educatiu en aquests moments. Però quan vaig veure que treien les lectures obligatòries, que tot el que era obligatori es treia. Escolti, la vida no és un camí de roses on tot funciona bé i tot es pot preveure. La vida té dificultats. La vida és. Superar-te un dia i un altre, sabent que a vegades et sortirà bé i a vegades et sortirà malament i que has d'estar preparat per les frustracions. I si no preparem els nostres joves per aquests temes, tindrem una societat als peus dels xinesos i dels americans, si és això el que es vol.

Endavant, Marc. Jo és que havia demanat la paraula abans de sentir en Toni i no puc millorar, no puc millorar el que comentes, estic totalment d'acord, és a dir, per mi la reflexió, jo la que faria és el. Les responsabilitats, en aquest Nuremberg del que parlava l'Oriol. És a dir, jo crec que tots d'una forma molt col·lectiva vam caure en aquest discurs de la felicitat, de la comoditat, en alguna mesura, si t'expliquen que l'escola pot ser la disjuntiva entre aquest model pel que jo també ara, sense embuts, m'abono, aquest model d'esforç, d'exigència, o un model de felicitat i de benestar. Si és veritat que existeix l'opció, evidentment tots ens aboquem al segon, però és que no existeix l'opció, és que estic totalment d'acord. És a dir, l'escola ha de ser el punt de referència on s'implementen, on es projecten aquests grans valors que construeixen l'individu, que són perseverança, esforç, frustració, empatia, resiliència, i això exigeix un canvi de model, perquè si no ens podem trobar amb els pixats al ventre.

Molt breu, sisplau, Olga i Salom. Sí, molt breu moment. Simplement per fer un apunt favorable a professors, professores, l'antídot tampoc és el ser hombre d'abans. Home, jo no ho he dit. No, no, ja ho sé, ja ho sé. De cap manera. Amb això el que vull dir és que l'educació emocional és important i ho és també. Hem de pensar quina responsabilitat ha de recaure en l'escola i quina responsabilitat ha de recaure en les famílies, que han deixat absolutament la responsabilitat d'aquesta educació a les escoles. Exactament, cosa que és impensable fa uns anys. Però sí que hem de preparar una generació empàtica, una generació que entengui que fer mal al teu company de cole o de classe ha de tenir un càstig. Càstig, si no passa res per castigar els joves i els nens i nenes. Però també hem de parlar d'una realitat que té a veure amb els professors, professors saturats, desencantats, descreguts, mal pagats fins fa res, desautoritzats absolutament. Aquesta és una realitat que també s'ha permès políticament i que s'ha enquistat al llarg dels anys. Ells ho han dit, han aixecat la veu moltes vegades i tampoc sé si els hi hem escoltat el que caldria políticament parlant.

Jo només volia fer dos punts. Un, els pares han de confiar en l'escola. No pot ser que els pares s'enfrontin contra els professors i que el nen sempre tingui raó. El nen no sempre té raó i el nen ho ha de saber. El que volia dir és. Hi ha una diferència que jo crec que és fonamental, és educació i ensenyament. L'educació s'ha de rebre a casa i ha de ser refrendada a l'escola. L'ensenyament te l'ha de donar l'escola, però el nom fa la cosa en aquest cas. Jo crec que no va ser un bon canvi aquest, però bé, és igual. Sobre el 6% del PIB, em sembla estupendo. Vigilem en caure amb la dictadura de les xifres, perquè jo vaig conèixer, quan estava en ensenyament, la dictadura dels 25 per aula. Escolti, això depèn. Depèn. No hi ha números màgics i el 6% per a fer què? Jo vull saber per a fer què el 6%. Perquè si no, els llançarem.

Tres minuts per arribar a dos quarts de deu. He de fer una pausa després de reivindicar el bolígraf vermell. Aquí sí que heu estat bastant tots quatre amb ganes de suspendre, si cal. Farem una pausa i passem per Lleida, que ha donat llum verda a la nova ordenança que inclou la prohibició de portar burca on hi cap a l'espai públic. El suplement, amb Roger Escapa.