Pablo Derqui: "Abans d'interpretar un fill de puta, me l'estimo"

El Suplement, amb Roger Escapa.

L'eclipsi, amb Roger Escapa.

Si vols que surti el sol,

abans s'haurà de fer de nit.

S'ha fet fosca a l'estudi de Catalunya Ràdio, quan la llum s'apaga es desperta un nou món. Cada diumenge al migdia fem l'eclipsi, i perquè torni a sortir el sol, abans s'haurà de fer de nit.

Avui a l'Eclipsi, un lleó que va arribar al món un dimarts de lluna en quart minvant. Un home que va néixer el 10 d'agost del 1976 i aleshores la cançó número 1 de totes les llistes era aquesta.

Avui a l'Eclipsi del Suplement, Pablo Derqui, bona nit. Hola, bona nit, com estàs? Molt bé, i tu? Bé, no sabia que era aquesta la cançó que sonava. Mira el Tom John, encara al peu del canó. L'has ballat gaire, aquesta? L'he ballat bastant, sí, sí. T'agrada el Tom John? M'agrada, m'agrada, m'agrada. Acabes de fer 50 anys. Hòstia, sí. Perdona que t'ho recordi. Sí, sí, sí. Ho acabem de veure aquí. Clar, clar, clar. Oi que no ho semblo? No te'n recordaves, que tenies 50 anys?

Me'n recordo de tant en tant i és com si em caigués la fitxa contínuament. Dius, hòstia, és veritat, tinc 50. Saps què diuen això de l'edat? Que l'edat no és una cosa que O sigui, fer-se gran, la bellesa, en bé o en baixa, no és una cosa que tu vegis ni reconeguis en tu mateix, sinó que ho veus davant com si no fossis tu, com si fos un forat davant teu. I llavors tu l'estàs mirant i dius, això no soc jo. I de cop ve un més jove i te'n puja. Pic. I caus. Com ho vas celebrar? Són els altres. Amb amics, amb amics, de vacances. Una de les coses que té fer anys a l'agost és que no tens els amics habituals. Llavors són circumstancials, però bé, molt benvinguts i molt bé. Amb molt bons amics i celebrant-ho a gust. Et fa il·lusió encara?

O sigui, et feia una mica de por als cinquanta? Em fa il·lusió, fa por i il·lusió. Has tingut alguna crisi

vinculada a l'edat, al fet de fer anys? Abans, als quaranta. Als 40 hi va haver crisi. Sí, sense pretendre-ho, va aparèixer. Si jo era en perspectiva, mirant cap enrere, dic, hòstia, jo l'hòstia, me la vaig fotre abans. I per què? Bueno, per ser cosets de la vida. No sé, tothom té històries i tal, no?

Però la sensació aquesta de m'estic fent gran, estic deixant la joventut enrere, aquest era el conflicte? No. No, veus?

Era una cosa més de perdre l'horemus, perdre l'orientació, perdre't. I això em va passar abans. Ara sí que tinc la sensació certa de fer-me gran. Tornaries a alguna edat anterior? Una estoneta, potser als 30. Als 30. Van ser els millors anys de la teva vida? No, tinc moltes coses per fer encara, tio. No, no, però dels més mogudets probablement sí. Va, una altra cançó.

¿T'ho recordes del dia que es va morir David Bowie? I tant, sí.

Ara no sabría dir-te quin, però sí que me'n recordo,

sí, va ser un cop. A més, va morir abans del que li tocava, perquè crec que va ser per un càncer, no? Sí, sí. Suposo que és aquell dia que dius, ostres, uau, m'ha acompanyat el David Bowie. Aquesta l'has escollit per una nit de festa.

Sí, perquè és una d'aquestes cançons, no sé, que et fan sentir bé, que t'aixequen l'ànim. I jo, per exemple, recordo molt que és una cançó que posàvem en una obra de teatre que fèiem, que recordo molt, que vaig fer fa uns anys, que es deia Des de Berlín, que era un homenatge a un disc de Lurrit, que vam fer amb l'Andrés Lima, amb la Natalia Poza, i aquesta cançó ens la posàvem sempre per escalfar i per sortir a tope cada funció. Tu, perquè ets actor,

quan ho vas descobrir que tenies un talent aquí?

No ho sé, no ho sé encara. O sigui, la vida m'hi ha portat i les circumstàncies m'han respost positivament, però jo no ho he decidit prèviament, ha succeït. Jo anava per les lletres, jo vaig estudiar una carrera de lletres. Què vas estudiar? Humanitats. On? A la Pompeu Fabra. I em vaig presentar a les proves de l'institut perquè jo prèviament havia fet teatre a l'escola i hi havia uns amics que es presentaven i ostres, mira, aquella cosa que m'agradava vaig aprovar i vaig entrar i va ser com si em diguessin sí, sí, val la pena. I llavors ha sigut així, o sigui, més aviat la professió m'ha trobat a mi, no? Al revés. I tocaves la guitarra, no? També, una mà? Malament. Malament, sí. Què tocaves? Acords, així, jo què sé, Bruce Springsteen, David Bowie, jo què sé. Però tenies una banda, teníeu un grup, allò? Teníem bandes, sí, sí. Però per lligar, per passar-vos-ho bé? Tota l'hora. Sobretot, ens agradava la música, bàsicament, però sí, lligar I què cantaves? Jo recordo sobretot una banda que vam tenir de Ritman Blues, que era una banda gran. Teníem secció d'avents, teníem teclat, teníem bateria, dos guitarras. O sigui, havíeu arribat a fer concerts. Sí, en plan a la festa de la universitat i coses així, sí. I la treus encara la guitarra en temps d'una casa? Tinc una casa. Que de tant en tant, sí, però molt de tant en tant, eh? Però no toco la guitarra, no soc guitarrista ni molt menys. Cantaves? Clar, jo cantava. Més que cantava, montava el número. Veus? Aquí ets l'actor. Clar, jo dic, hòstia, jo em fotia allà davant i no em molestava, no passava res, o sigui, al contrari, m'agradava. I estàs, doncs clar, té sentit, no? Que t'ho haguessin de dir.

Que et miressin, segurament. Sí. Home, tens la veu, no? O sigui, tens una veu molt característica, no? Has fet doblatge, tu, o? No, no.

Treballo a vegades fent locucions de publicitat, això sí, però doblatge no. I.

Bé, no, m'agrada aquesta faceta del músic d'abans de Sector, que intentava tocar la guitarra i posar-se al d'un escenari perquè el miressin, no? Bueno, perquè em miressin, tio.

Perquè disfrutessin amb mi, que jo també. Una sensació molt xula, eh? Un músic en un concert és molt potent. I en teatre, igual.

Ara et tinc davant i penso en el Trapero. Sí, sí, clar. Clar, clar. Pensa molta gent, el Trapero, últimament, eh? Pensa molta gent, sí. La consellera d'Interior potser també hi pensa. A veure, el Trapero. El Trapero és tan difícil d'entrevistar com Pablo Derqui. Home, què vols dir? Per què? Perquè jo tinc la sensació que tu tampoc gaudeixes de les entrevistes. Que les fas O per compromís, o perquè has de promocionar alguna cosa, o dius, avui vinc a l'Eclipsi

a veure l'escapa que em traurà. Bueno, això ho sé, però és evident. Tens tota la raó, absolutament. La radiografia està ben feta.

Sí, no m'agrada gens, no. Què és el que t'incomoda? No m'agrada parlar de mi.

No m'agrada les coses que no tenen cap sentit pràctic, o sigui, no. Per exemple, les xarxes socials les detesto no m'agraden,

tot i que estic però en canvi treballes per les plataformes que us monetitzen a través dels seguidors que teniu sí,

però jo no crec que a mi monetitzin pels seguidors que tinc o almenys la meva carrera no està orientada en aquest sentit i no pretén que sigui això durant molts anys no ho ha estat, però la indústria funciona així jo crec que és qüestió de temps no sé si abans de les xarxes socials però això jo crec que és una bombolla que està a punt d'esclatar perquè no té cap sentit jo no trobo cap sentit.

El Pablo Derqui fa de Trapero, amb nom i cognom, de Josep Lluís Trapero, a Cronos, que és la pel·lícula que retrata el que va passar el 17 d'agost i els tres dies posteriors amb tot l'operatiu policial. I has parlat mai?

No, no, personalment no vaig parlar amb ell, no. Perquè no necessitava parlar, crec. No volia tampoc entrar en la seva vida, ni molestar, ni. De fet, sí que és cert que havia de ser una persona reconeixible, perquè és l'únic que té, o després que surt en la pel·lícula, que tenen clarament el referent real. Però la pretensió amb el director, amb el Fernando González Molina, era d'apropar-nos a la seva essència sense fer una. Un calc, no? I és el que hem intentat, llavors no calia que jo entrés en la seva vida ni em volia molestar. Clar, et consta si ha vist la pel·lícula? No ho sé. No ho sé, no ho sé. La Patricia Plaza sí que sí que l'ha vista, però ell no ho sé. Al Liceu el dia de la presentació no hi era. No, crec que havia de venir per un últim moment. Ara sabem que s'estaven coent coses bastant complicades en aquell moment.

Bé, una setmana després de l'estrena, ell va acabar plegant, va acabar cessant. Vull preguntar, ¿amb què et vas inspirar a l'hora d'interpretar un personatge tan conegut per tota la societat catalana. És veritat que físicament i el to de veu hi ha una cosa que crec que us sembla, us iguala, no? Però després tu has de fer la teva proposta d'un personatge que tothom té a l'imaginari.

Sí, bueno, mirant vídeos seus i escoltant com parlava i justament amb el director, seguint una mica les seves pautes físiques, però sense anar, ja et dic, sense anar a mimetisme, saps? Així, així, vull dir que que recordés el trapelo més que fer el trapelo. Era aquesta la idea.

Era un personatge que havia de caure malament, havia de caure bé, perquè ell ha passat per tots els estats. És a dir, va haver-hi un moment en què l'independentisme el va abraçar. Després, quan davant d'un tribunal va explicar que tenia un pla per detenir Puigdemont, el va maleir. El van jutjar després en un debat electoral per la presidència de la Generalitat. El carès president Illa va anunciar que si ell aconseguia arribar a la Generalitat el fitxaria com a cap de la policia. Això va ser un fet que es va convertir en realitat i al cap de dos anys de formar part d'això ha acabat sortint. Aleshores té moltes llums i té moltes ombres. No sé si cau bé, cau malament. Durant un temps ha caigut bé a una part de la societat, després ha caigut malament. Tu el retrataves durant tres dies, només.

Clar, i tampoc preteníem donar aquest sentit moral ni res al personatge, no. El que sí, donar una. Era un tio bastant expeditiu i amb un sentit de professionalitat molt clar. I llavors és el que he intentat transmetre a les poques seqüències que apareix el personatge. T'agradaria que veies la peli? Sí, clar, clar, sí. Jo trobo que has sigut respectuós amb això, sí. Clar que sí, sí.

Amb qui et disputes els papers, tu? Perquè els actors, jo crec que quan es fan, no sé si tu fas càstings o no en fas, però tu deus saber que hi deu haver gent de la teva generació amb qui de tant en tant, ostres, mira, pues a aquest li han donat, no sé, m'ho invento, el Julio Manrique. O, clar, els teus rivals amistosos, qui són?

Clar, ja són gent de 50. Clar. Sí, sí, rivals amistosos, tu ho has dit molt bé. Sí que n'hi ha, no sé, hi ha molts, doncs, pensa ahí, tota la gent de la meva generació, més o menys. Però, per exemple, per fer el trapero. Ah, clar.

Qui hagués estat un bon trapero, per tu? A banda del Pablo Berki. No, n'hi ha molts, jo què sé, ara mateix.

Mira, el Verdaguer, per exemple, l'Ivan Benet, jo què sé, estic sent que potser es podria semblar una mica. A tu t'han donat papers de dolent, normalment, no? Sí, sí. Com és això? Com és això? No t'ho dic jo, veus? De la mateixa manera que no entenc com la vida m'ha portat aquí, per què jo dono aquesta. Tu m'ho podries dir, que em mires des de fora?

No, perquè jo crec que imposes. Ah, sí? Sí. Veus? Hi ha una part d'imposició, de dir, ostres, uau, Pablo Dergui, alerta. La veu, la posada en escena, que després potser es munta com un castell de cartes, no? Però al final estàs fent d'actor, estàs interpretant algú.

Sí, sí, però jo no és una cosa que pretengui, jo no vull imposar a ningú, jo tinc una manera de ser que em sembla ser que per càmera dono aquesta cosa. Mira, jo al principi sí que és cert que m'agobiava una mica, pensava, per què jo sempre d'aquesta manera o tal qual, què veuen, no? I jo m'he anat acostumant i inclús he trobat un gust, perquè resulta que aquests personatges són moltes vegades més interessants de fer. Saps? Perquè tenen moltes més possibilitats de trobar escardes i claroscurs. Són més xulos. De fet, intentar que la gent empatitzi amb un personatge que és bastant sospitós moralment, és guai, és molt xulo. Com et poses a la pell d'una mala persona? Per exemple, no veient-la com a mala persona. Tothom té. Empatitzant amb el dolent. Sí, entendre-ho. Intentar entendre O sigui, què seria. Com seria jo si fos ell? Saps? Com seria jo? O sigui, jo, amb aquesta disfressa de dolent. La dolenteria, el que sigui, sempre és una percepció. És una lectura moral que tu fas des de fora. Doncs per apropar-te a un personatge tu l'has d'estimar, tu l'has de defensar, tu l'has de deixar on sigui i poder-te justificar en qualsevol moment, com si et preguntessin sempre, tu quan fas el personatge has de sentir-te lliure i no jutjar-lo. Llavors és així, apropant-se, estimant-lo. Tothom és estimable, no?

Home, hi ha persones que menys, eh? És a dir, Donald Trump a mi em costaria fer-li una abraçada, la veritat. I te n'he donat un que és gratis. O sigui, si trobem un de la societat catalana potser ens fotem en un jardí, que també n'hi ha, eh?

Però jo crec que tot i així hi ha gent més O sigui, evidentment que hi ha tot un ventall i hi ha una progressió. Jo, empatitzar amb Donald Trump em costa molt. O Netanyahu, per exemple. A mi em costaria moltíssim. Però, per exemple, interpretar-lo a Netanyahu. El Bibi, que diuen els seus col·legues. Per què li diuen Bibi als col·legues? I la seva dona, que pimple com una mala cosa. Perquè, jo què sé, sí que segur que ha de ser estimable, però per mi és un fill de puta.

O sigui, abans d'interpretar un fill de puta, te l'estimes, tu? L'has d'estimar. És l'única manera d'interpretar-lo. A l'eclipsi del suplement sempre demanem als convidats que ens expliquin una nit memorable o algunes nits memorables que l'hagin acompanyat. Pablo, som-hi.

A veure, que t'expliqui. És que tinc moltes, que quan preguntes així. Bueno, no moltes, però és que és difícil quedar-se amb una, però jo, mira, per. Per prompte, potser per les primeres, potser que recordi, és quan jo tenia 16 anys, que vaig fer un interraïl amb els meus amics, i va ser com una, no sé, com entrar de cop al món adult i a la llibertat, i sobretot, conèixer Europa d'una manera molt lliure, va ser com. Una molt benvinguda hòstia forta i recordo la primera nit de viatge que vam sortir de Barcelona a París que vam estar tocant la guitarra al tren tota la nit vam arribar a París vam conèixer un noi per allà que va començar a cantar amb nosaltres i vam acabar tot aquell dia a la nit tocant davant de Notre Dame. Doncs jo què sé, dos, tres hores, i al voltant nostre hi havia, no sé, cent persones escoltant-nos i nosaltres tocant la guitarra, pensant, aquí anem enganyat, aquí, com ho hem fet? I tocant, i tocant, hem guanyat una pasta, uns francs, i va ser una d'aquelles nits que dius, uau, què ha passat aquí? I aquesta la recordo molt, molt, perquè ja et dic que és. Quants éreu, quants viatjàveu? Érem cinc. Amb motxilla. Sí, sí, motxilla, saco. I això, entrar a l'edat adulta, la llibertat, el sentir-se lliure i tot nou, em recordo molt aquella nit.

Quina nit més bonica, eh, d'altra banda. Brutal. I deus tornar de tant en tant, no? Vull dir, ara que en tens 50, dic, tornaré a tenir 16 si torno a entrar en un tren, no? Probablement sí, allò va ser impressionant, sí.

De fet, encara recordo amb aquells amics. Us veieu? Sí. Molt poquet, molt poquet, però tenim un grup d'interrails, sí. I vinculada a la feina, alguna nit que t'hagi marcat? Sí, jo, per exemple, recordo molt, molt, molt, molt, la nit en què vaig estrenar, vaig tenir la sort de poder estrenar Calígula, de Camus, a Mèrida, al Teatre Romà de Mèrida, que és un dels llocs així més imponents o especials per un actor, perquè qualsevol actor trobo. Surts allà i tens una paret humana de 3.000 persones que d'entrada imposen moltíssim, però de cop és com una abraçada, és com una abraçada càlida. I bueno, va ser màgic. A part que el paper era difícil, recordo estrenar allò allà com a algo especial, sí. Què és el que enganxa d'aquesta feina? A mi m'agrada, jo vaig estudiar humanitats, per exemple, a mi m'agraden llegir, m'agraden sentir emocions o perdre'm en històries o reflexions en la lectura. El teatre fa físic això una mica, i quan tu. Transites aquests textos que a tu et fan vibrar i aconsegueixes que tot vibri al teu voltant allò és màgic, suposo que és quan crec entendre que és com quan un músic està tocant i tot sona perfecte al voltant és com una màgia que tot vibra jo crec que deu ser això. I al moment en què el públic respon i t'aplaudeix al final? Clar, clar, és que llavors hi ha una comunió, després hi ha una resposta, és com la consecució, no?, de tot allò. Però bueno, hi ha no només els aplaudiments, hi ha els silencis, les respiracions, això la gent no sé si se n'adona tant quan és espectadora, però no has de sentir molt el públic, el veus, el sents respirar, tu saps una paraula com ha caigut, de quina manera, perquè tu l'estàs fent cada dia. Saps com ha calat aquella reflexió que has deixat anar? I això ja és molt fort, és una sensació molt potent. I quan la gent tus i esternuda? També, clar, clar, també et trenca l'ànima. És curiós, eh? I a més, saps, quan esternuden, saps que això és perquè no t'ha agradat, o és perquè ara et trobes una mica incòmode, i dius, sí, ja, ja, ja sé de què va. Ara ja ho veig venir, mira, ara t'ho explicaré, que tal, tal. Són aquestes tosses de ja, ja sé, ja.

El Francesc Garriol el devies conèixer. Sí, sí, sí. Havíeu treballat plegats? Va fer de germà meu, per exemple. Potser era una mica més gran, ell? Era una mica més gran, sí. Un cop molt fort. Per una nit d'insomni, el Pablo Berqui és de la secta.

Like a vision she dances across the porch as the radio plays Oh, ever since singing for the lonely Hey, that's me and I want you only Don't turn me home again, I just can't face myself alone again Don't run back inside, darling, you know just what I'm here for. So you're scared and you're thinking that maybe we ain't that young anymore. Sure, a little faith is magic in the night. You ain't a beauty, but hey, you're all right. Oh, and that's all right with me.

Se t'ha posat la pell a gallina, Pablo. Uau, sí, cada vegada que l'escolto aquesta cançó, sí. Està preciosa.

L'has anat a veure, suposo. Sí, home, sí. Ets dels que fa cua per comprar entrades i estar allà a primera fila?

No tant, no, no, ja no, ja no. Però vaig poder anar a veure perquè va ser un regal d'uns amics i vam poder anar. Va estar a l'alçada de les expectatives? És que un senyor que té l'edat que té, i fa aquest quart de tres hores de concert, tres hores i mitja de concert, ja d'entrada és per treure'l al barret. Estava cascadet de veu, estava cansat. Jo el veia, clar, és que té una edat, però igualment, és que és quart d'aquell concert que és per flipar. I té cançons que duraran per sempre. A mi aquesta cançó és un himne dels perdedors, preciós.

O sigui que tu amb la guitarreta has intentat fer una mica de Bruce Springsteen. Sí, clar. T'ha costat dir-ho, eh? No, per què? No, per què? Perquè jo he anat intentant aquí burxar què cantaves, què cantaves, i al final cantaves Bruce Springsteen com tothom. Sí, però. Ah, bueno, sí, clar, clar. I U2, i. Ah, U2 també? Sí. U2 ja és més guilty pleasure, eh, a vegades? Sí, per què? Bueno, perquè té molts detractors, també. Bono jo crec que és un personatge que ha deixat de caure bé. Sí, mesiànic, una mica així. Tens raó. Té un ego descomunal. Tens raó, tens raó. El Bruce suposo que també, però el dissimula una mica.

Tens raó, tens raó. Ep, és una opinió. Tens raó, tens raó, sí, sí. És veritat.

Te'l poses en una nit d'insomni o realment és la metàfora que et treu la son a tu?

No, però no he dit somni perquè és. O sigui, tu la música te la poses per dormir o per aguantar O per conciliar el son una altra vegada, no? Per exemple. No, aquesta, quan jo assumeixo, per exemple, que no podré dormir, aquestes són les cançons que em fan volar. Que em fan plorar. I que, no sé. Hi ha moments que dimiteixes?

És a dir, guanya l'insomni i dir, bé, doncs ja no intento dormir. Saps què em passa? Que jo no n'he tingut gaires d'insomni. Quina sort. Fixa't. Sí, no sé, jo. Una rutina no la tens, tampoc, perquè hi ha setmanes que et deu haver de treballar de nit, d'altres de dia, és a dir, tu no saps què és un horari d'oficina. No, no. Però, bueno, intento mantenir rutines, perquè si no, em tornaria boig. Quines són les rutines diàries? Esport, per exemple? Sí. Què fas?

Nenedes? Nenedo. En piscina? Sí. Una mica gimnàstica i

nedar i la línia aquella de la piscina és que jo també estic intentant entrar al club dels nedadors però estic en la fase que encara estàs a punt de dimitir també has

de passar per allà. Has de trencar barreres que creus intrencables.

El fred, ara que vindrà el fred, com guanyes el fred? Per si són. No, no, no. Sí, sí. Si tu dius que no, és que no. Veus, això, aquí és on anava. La vergonya de que et vegin amb. Clar, és que els actors no teniu vergonya. Sí que tenim. O desitenim. Doncs parlem de la vergonya dels actors. La vergonya de que et vegin amb un banyador slip. Aquesta també és una vergonya fotuda. Pots posar-te un burka, si vols, també. No, no, no. O un neopreno. No, mira, a Lleida l'han prohibit, el burka. No em puc posar un burka. Un neopre. No, un neopre. Veus? Un neopre sí que.

No, però pots posar-te. És massa assenyit. Pots posar-te una cosa més llarga. Una cosa més llarga. Això de la vergonya. La vergonya. Què et fa vergonya? No, no, que t'he de dir que els actors són molt vergonyosos, això és un mite que no és cert. Molt vergonyosos, potser precisament per això ens hem de disfressar contínuament per fer d'altres persones. A mi, per exemple, no m'agrada gaire parlar de mi, per això, perquè em fa vergonya, tio. A qui li importa el que jo pensi o senti, no?

Del 0 al 10, en aquests 25 minuts que fa que estem xerrant, com de malament ho estàs passant? No, no, t'ho agraeixo.

Potser un 4 i mig, està bé, està bé.

A veure si arribem al 5 i potser et deixo marxar, va.

No hay tiempo para los carros, chicos. En la calle, haciendo todo ese ruido. No hay caballos en la 8ª avenida. Porque esta noche, voy a estar con ustedes. Porque esta noche, voy a tomar ese viaje.

Aquest també l'has intentat. Imitar. No tant, no tant. Tu feies imitacions? Sí, sí. De personatges o de cantant?

Cantant suposo que també, no me'n recordo gaire, però veus, això és una de les coses que m'han vingut després, m'han recordat, ostres, jo muntava numerets a casa, no me'n recordava. Per combatre la vergonya, potser. Sí, però jo feia molt riure de petit. Feia molt riure, tota l'estona. I a qui imitaves? A la Carmen Sevilla. A Maradona. Saps què et diré ara, no? No, no ho faré. Al Botanito. No me'n recordo. No, no, no ho faré. Ja t'ho dic. Mi ovejita, mi ovejita. És que no me'n recordo. Ho has fet, veus? I. Bé, Tom Waits l'has escollit per Una nit tòrrida. És que a mi és un home. Aquesta cançó m'enamora. Em trobo que és preciosa. Una tòrrida. Tòrrida, què vol dir per tu? Bueno, sí, clar, clar. Estava pensant. Jo no sé per què m'he anat més cap al romanticisme. Que després pot portar a la torridesa, també. Torrids.

Yo, Pablo, em dono per satisfet. Si vols afegir alguna cosa, et dono els últims minuts per, sí, donar alguna aportació, animar la gent que vagi al cine, que en comptes d'escollir la bola negra vegi Cronos. O has de promocionar alguna cosa o algun director que vulguis que et truqui per fer una peli et faria

il·lusió algun algun en concret no sé, molts, molts a mi tenir feina ja em suposa un èxit i ara mateix en tinc, o sigui que no sé, tot el que vingui després és benvinguda, no sé. Ara què tens en ment, ara? Ara estic preparant una sèrie amb Diagonal per Disney. Tu vius a Barcelona, entenc. Sempre he viscut a Barcelona i viuré a Barcelona, crec. No et faran fora, eh? Bueno, no ho sé, aquesta és una altra. Perquè ara, com estan les coses i els preus, la cosa es complica. Però m'agradaria quedar-me a viure aquí.

Et toca anar a Madrid sovint a treballar? Sí. Treballes més en català o en castellà? Potser més en castellà. El Major Trapero avui al suplement, a l'eclipsi del suplement, el Pablo Derqui i el Major Trapero. Doncs mira, demà al matí de Catalunya Ràdio em consta que entrevista, estarem atents perquè segur que serà interessant, i potser us trobeu aquí el Pablo Derqui i el Trapero de Davó escoltant el Ferran López, director general dels Mossos d'Esquadra. El matí de Catalunya Ràdio, hem entrevistat pel Ricard Ostell, o sigui que segur que estarà bé també sentir-lo i tenir una altra cosa en comú, que és que tots dos esteu escoltant la ràdio. Pablo, un plaer. Per mi també, gràcies. Ara tornem.

Passeu, passeu, de les tristors en farem fum. La casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú.