Quan la vida t'agafa en pilotes

L'ofici de viure. A Catalunya Ràdio. Amb Gaspar Hernández.

Avui, a l'ofici de viure, quan la vida t'agafa en pilotes. Diu l'Emma Barthe que la vida no avisa, no negocia, no pregunta si estem preparats per qualsevol imprevist. I el que determina com reaccionem davant d'un fet inesperat no és el fet en si, és el que tenim a dins, el que determina com reaccionem quan la vida. Ens pot agafar, com diríem col·loquialment, amb pilotes. Ella diu, sona vulgar, però tothom sap de què estem parlant, perquè tots ens hi hem trobat en aquell moment en què tot canvia sense que ho hagin previst, per bé o per mal. Diu aquesta psicòloga que ens acompanya avui juntament amb la Míriam Sobirana i en Daniel Gavarró, que la vida arribarà. Sempre arriba, i el que ens permet afrontar-la és l'autoconeixement, que no és un exercici d'autoestima per sentir-nos bé, no és saber si som pacients o ens costa confiar, és conèixer-nos, perquè la vida no ens agafi desprevinguts, desprevingudes, quan el dolor, la pèrdua, el conflicte, el desengany, la desil·lusió o l'expectativa no es compleixen. O també per saber gestionar l'amor, l'èxit, l'oportunitat.

Estem parlant, doncs, dels imprevistos de la vida, quan ens agafen o no per sorpresa. La metàfora m'ha agafat en pilotes prové de la imatge d'algú a qui sorprenen a casa o en públic sense roba, desprevingut. Si et troben així, no estàs lliure per reaccionar, estàs incòmoda, no vas de la manera adequada per sortir al carrer o actuar correctament. La Emma, benvinguda Emma, ben retrobada, gràcies per ser amb nosaltres de nou, utilitzava la metàfora, quan la vida t'agafa amb calces, i dius, sona vulgar, però així ens entenem.

Bueno, es que la vida te agafa, como tú dices, en pelotas o en calzas. Sí, la verdad es que la vida es un viaje y van a pasar cosas. Van a pasar cosas. Y el único salvavidas que vas a tener en realidad es tu personalidad. Ya sabes que yo soy una defensora de los estudios de la personalidad. Porque vas a experimentar posiblemente todos los sabores. No solo dulces, sino amargos también. Y dolorosos. Y lo único que te va a sostener cuando ocurra eso, como un terremoto o un tsunami. Hay edificios que se mantienen porque tienen una base sólida. Estaban construidos en una estructura sólida. Y eso es lo que yo creo que se desconoce mucho. La estructura de la personalidad es eso, es justamente lo que te da solidez y depende de cómo piensas, cómo sientes, cómo actúas, cómo te relacionas, desde qué nivel de conciencia. Y yo creo que hay un gran desconocimiento ante la idea de que tú puedes conocer la estructura de tu personalidad. No solamente si soy introvertido, simpática o abierta, sino toda esa estructura que te pone encima de la mesa, cómo piensas, cómo sientes, cómo actúas, cómo te relacionas, desde qué nivel de conciencia Y eso es fundamental, porque van a pasar cosas.

Es aquel moment en que tot canvia sense que ho hagin previst per bé o per mal. I d'això estem parlant avui a l'Ofici de Viure. La Unitat d'Assessorament Lingüístic de Catalunya Ràdio ens ha suggerit canviar calces, que és una traducció directament del castellà per Quan la vida t'agafa en pilotes. Però ja ens entenem, Daniel Gavarró, no sé si. Benvingut.

Ens entenem, ens entenem. Ens entenem perfectament perquè, bueno, tu dius que passen coses, no, Emma? A la vida passen coses. I a vegades en els meus cursos faig trampa, no? I dic, va, que aixequin el braç els que mai hagin tingut un disgust. Que aixequin el braç els que mai els ha traït ningú, que aixequin el braç els que mai se'ls ha mort ningú, que aixequin el braç i de cap i volta tothom s'adona que a tots ens passen les mateixes coses. I que són inevitables. I des d'aquesta perspectiva jo també estic molt d'acord amb el que tu dius, Emma, que quan jo tinc el cap, el cor, les mans. Amoblades, estructurades, quan tinc una personalitat sana, les coses passaran. Però jo tindré una gran calma i una gran seguretat, perquè la seguretat no ve pel fet que les coses vinguin bé o vinguin com jo volia. Que no hi hagin imprevistos, que això és impossible. La seguretat ve perquè jo sé que me n'en sortiré.

Val. O sigui, és possible tenir aquesta tranquil·litat de fons, eh? De fons. És a dir, evidentment, que totes les vides, com estem dient, en un moment o un altre són tempestejades. Però podem afrontar els imprevistos d'una altra manera.

De fons, eh? De fons. Perquè a mi una frase que m'agrada molt dir és que quan renuncies a tenir sempre pau interior. Llavors la tindràs sempre. És a dir, que pots estar plorant i tanmateix aquest plor no et trenca. Però si tu creus que a la vida no tindràs disgustos, si tu creus que a la vida no et pujarà la pressió, si tu veus que a la vida no estaràs malalt, si tu creus que a la vida. Això és mentida. Ara jo puc estar disgustat i abraçar aquest disgust. Això no em trenca.

Bé, anem a saludar la Míriam Sobirana. Míriam, ben retrobada, benvinguda, gràcies per ser amb nosaltres. Una temporada més.

Sí, encantada de participar i d'aquestes converses que sempre són molt enriquidores.

Míriam, tu la faries teva aquesta expressió? Quan la vida t'agafa en pilotes, pots estar mínimament preparada?

Sí. Sí, a veure, a mi em surt un exemple que diu el mestre Thich Nhat Hanh, que imagina't, i ara que aquest estiu hi ha hagut tants incendis, imagina't que un dia tornes a casa i s'ha incendiat absolutament tot. És a dir, ho has perdut tot. En aquell moment tens un xoc. I en aquest xoc, com que saps que no pots fer res, no pots tornar enrere, respires. I en aquesta respiració comences a acceptar la situació. Perquè a vegades, quan la vida t'agafa en pilotes i comences a buscar culpables, a donar-li voltes al que està passant que no estava previst. Però quan és així una cosa que és com un xoc, que passa de sobte, que realment no t'ho esperaves, En aquell moment, una de les pràctiques que ens pot ajudar és respirar. Inspiro i trec l'aire. I en aquest respirar em vaig fent la idea d'això que acaba de canviar radicalment en la meva vida.

Lema Abarte diu, tornant a la personalitat, si no ens coneixem qualsevol cosa ens agafa en pilotes. Una ruptura que no podem pair, un èxit que sabotegem perquè no sabem viure sense el caos, una mort que destruïm perquè no has après mai que podies tenir-ne, una crítica que t'ensorra, una soledat que es torna insuportable, un moment de plenitud fins i tot que no saps rebre, que no saps acollir. I tot això no és perquè siguem dèbils, és perquè no ens coneixem.

Yo la verdad es que sabiendo que iba a hablar de esto, he traído como dos ejemplos para bajarlo, porque a veces queda todo como muy abstracto. Sabes, como el autoconocimiento, o vuelve al centro, respirar, que es importantísimo porque te pone como en el ahora, pero queda muy abstracto. Es decir, que no solo respirando vas a decir qué ha pasado con mi casa, que no la tengo. Es muy importante esa respiración, ese momento de la hora de conectar, de apartar de lo que está pasando. Pero he traído dos ejemplos para bajar la tierra que han sido de este verano. ¿Vale? Y mira, lo he apuntado aquí. ¿Que son ejemplos reals? Sí, sí, sí. Para que veas lo que significa el autoconocimiento de verdad. Que es conocer la estructura de tu personalidad. Mira, esto es dos casos. Uno es una ruptura de pareja y el otro, no os importa, os lo explico así como rápido. Sí, mira, una ruptura de pareja, por ejemplo, ¿no? Le hacemos todo el estudio porque, claro, tienes que conocer tu personalidad, no solamente lo que tú crees y tu narrativa, sino tu estructura, o sea, todas las variables que influyen en cómo tú vas a hacer frente a esa realidad. Imagínate, en este caso, esta persona, una mujer. Hiperanálisis, altísimo, dar vueltas continuamente a qué pasó. Anticipación aversiva, esto no me va a ayudar a salir, no volveré a encontrar a nadie. Generalización, todas mis relaciones acabarán igual.

Lectura del pensamiento, lo que el otro ha pensado, cómo lo ha hecho. Apego ansioso, dependencia afectiva, reactividad emocional, cualquier mensaje, recuerdo, silencio, le va a producir malestar y focalización en la carencia. Esto es autoconocimiento, que hemos trabajado. Hemos trabajado la autorregulación emocional, la flexibilidad mental, la adaptación mental, la conciencia emocional, la responsabilidad emocional, la integración de la experiencia y el aprendizaje de la experiencia. Esto es autoconocimiento. No solamente eso es lo que ha pasado en actitud positiva, no. Identifica qué variables de tu personalidad que tienen nombres y apellidos van a impedir que tú hagas frente a la situación. ¿Y aquellas variables se pueden cambiar? Claro. Lo hemos hecho. Y son personas que pueden hablar contigo. Y lo otro es lo mismo. Una posible reestructuración del trabajo. Tú imagínate, esta persona tiene hipercontrol, que va a pasar en todo momento, anticipación aversiva también, autoexigencia crítica, no voy a estar a la altura, relación difícil con el error, proyección ideal, vulnerabilidad emocional, control de impulsos bajo presión. ¿Qué hemos trabajado? Pensamiento prospectivo, o sea, puedo ver más allá, planificación mental, flexibilidad mental, tolerancia emocional. O sea, quiero decir que desconocemos, igual que colesterol, transaminas, astriglicéridos, desconocemos esta realidad. Y si no queda como muy abstracto, muy abstracto, medita, respira ya, pero no, o sea, tienes focalización en la carencia, te vas a focalizar en la casa que te falta.

A partir de aquí construyo y tengo que cambiar mi forma de pensar, mi forma de sentir, mi forma de actuar. Mi forma de relacionarte con lo que ha pasado con los demás y desde qué nivel de conciencia también. Entonces, esto es lo que yo creo que se desconoce de lo que es el autoconocimiento real, no en abstracto, sino que pongas esas variables que van a impedir. Tú ya sabes que yo sufrí la sorpresa del fallecimiento de mi pareja, repentina, o sea, fue lo último. Vamos a ver Napoleón que la estrena mañana a no estar vivo, sin ningún tipo de enfermedad. Y es evidente, Emma, que no estabas preparada. No, entonces ahí, claro, que he tenido que hacer variables. Claro, yo me conozco muy bien. Llevo 30 años trabajando la personalidad, pero claro, tengo que ajustar, tengo que optimizar, tengo que implicarme. Yo tengo sesgo de autosuficiencia negativo, que es que pa'lante con todo, que a veces incluso en mi propia evaluación pone, quédate un poquito más con el dolor. Pensé, ay, ¿sabes? Esto es conocerse de verdad, no solo palabras.

Un punt de vista molt interessant i enriquidor, el de l'Emma Abarte, que s'ha centrat des de ja fa temps en l'estudi de la personalitat, després en parlarem més. De fet, ens trobem en un programa de psicologia i també d'espiritualitat, com hem dit des del primer dia, aquest any fem 20 anys, Daniel Gavarró, i tu sempre has dit, ostres, gràcies per parlar d'espiritualitat des del primer dia.

Gràcies per parlar d'espiritualitat des del primer dia, perquè quan parlem d'autoconeixement, Implica conèixer dues coses que em semblen fonamental. Tot això que estàs dient tu, Emma, que em sembla bestial, aquesta autoobservació en la qual jo em veig a mi mateix com veuria un veí, com una tercera persona, diu, mira, el Daniel ara vol semblar simpàtic, mira, el Daniel ara vol passar de sapercebut, mira, el Daniel. M'explico? I aquest adonar-me que hi ha una sèrie de coses que se van repetint i que construeixen d'alguna forma una muralla, una estructura, que provoquen molts problemes, i a partir d'aquí, evidentment, hi ha tota una tasca de reequilibri. Però mirar-ho, eh? Perquè molta gent diu que ho mira, i no ho mira. El que fa és criticar-ho. Es jutja, es maltracta, es compara. No passa res. Hi ha moments en què tu vols cridar l'atenció. Doncs ja està. Que no heu estat en una taula de Nadal amb la família? Que no hi ha algú a la taula de Nadal que no calla? Que no hi ha algú. N'explico? Parla de la seva personalitat. Si et mires a tu mateix, pots mirar d'anar-ho equilibrant. Una personalitat sana. I això forma part de l'autoconeixement, la primera banda. Però hi ha una segona. Quan jo tinc una personalitat sana. De cop i volta em començo a preguntar d'on emergeix aquesta intel·ligència que em constitueix, aquest amor que estic expressant, aquesta energia que s'expressa de forma absoluta a nivell psicològic però també a nivell físic. I ni la meva intel·ligència, ni el meu amor, ni la meva energia les he creat jo. Jo soc fill d'elles. I te n'adones que tu ets part d'una cosa molt més gran. A partir de fer les paus amb el psicològic, l'espiritual neix d'una forma natural, com una experiència, no com una creença. I en aquest programa tenim la sort que des de fa 20 anys s'atreveix a parlar d'aquests temes i de posar-los sobre la taula.

Sempre als dos nivells, és a dir, no voler dir vinga, ara anem a passar a l'espiritual sense tenir en compte tot l'aspecte psicològic, de personalitat,

etc. Perquè seria una fugida i de fet hi ha molta gent que diu, per exemple, tenia una amiga que tenia problemes amb la seva sexualitat i llavors es va fer monjo, va durar sis anys, al cap de sis anys els problemes. Si jo tinc una rata a casa meva i tanco els ulls, la rata marxa, no? Doncs s'ha d'observar la personalitat, l'estructura, mirar de reequilibrar-me, però alhora, quan jo faig net a casa meva. Hi ha harmonia. És a dir, quan jo faig neta la part de personalitat, lo espiritual neix com una cosa natural. Si no, és una fugida, que ho fa molta gent.

Anem a escoltar la Míriam Sobirana, perquè hem dit moltes coses.

Míriam, endavant. Sí, gràcies. A veure, jo crec que totes les tradicions espirituals parlen d'una essència de l'ésser humà. I quan connectem amb aquesta essència que el Daniel ha apuntat cap a ella, on sents que hi ha un amor que flueix en tu, que et sents part d'un tot, que sents que formes part d'una constel·lació d'estels humans, per dir-ho d'una manera, aleshores, t'adones que l'estructura psicològica, igual que l'estructura del cervell és flexible, l'estructura psicològica també la podem transformar. És a dir, les pors, per exemple, doncs jo en una època de la meva adolescència tenia molta por a parlar perquè deia que era molt complicat això de la comunicació per tota una situació familiar. I vaig decidir fer-me pintora i tocar el piano. Vaig fer la carrera de piano i de belles arts. Per què? Perquè el pintor no parla, parla l'obra. De fet, ets doctora en belles arts, Míriam. Exacte, sí. I mica en mica la vida em va posar en una comunicació total. Estic aquí, però també he donat moltes conferències, etcètera. I què és el que em va ajudar a superar les pors? No un tractament psicològic, sinó la meditació, l'espiritualitat, la respiració, que no és només el fet físic de respirar, sinó respirar tota la plenitud i tota l'abundància de la que l'univers ens ofereix. I si estic d'acord amb l'Emma, que pot sonar una mica abstracte, perquè ens costa posar en paraules una experiència espiritual, ens costa com quina paraula

li posaries, però quan tu estàs fent una pràctica de silenci, de meditació. Es transformen moltes pors, hàbits i actituds que són les que fan que puguis acceptar el que en el budisme diuen que tot és incertesa i tot és canvi, i és que no només ho diu el budisme, per tant, deixar aquesta tendència de controlar, que jo me la trobo molts clients i moltes persones a qui acompanyo, que no sé, d'alguna manera ens han ensenyat que hem de tenir-ho tot controlat, doncs mira, resulta que no podem tenir quasi res controlat. I la meditació ens ajuda. Per mi d'una forma molt eficaç, sobretot si és una meditació ben acompanyada, ben entesa, ben practicada, perquè puguis, sí, fer una planificació, avui hem planificat que estaríem els quatre conversant i això és necessari, Però també obrir-se a que no només depèn de mi el que jo planifico, sinó que poden passar moltes coses que se me'n van de les mans. I el viure còmodament amb això, ens obre a una experiència que encara que m'agafin amb pilotes, jo estic còmode amb pilotes, si jo estic còmode amb mi mateixa amb pilotes, doncs, bé, sí, clar, jo no em posaré amb pilotes al carrer, com ha fet algun artista, eh? Si m'agafen de cop amb pilotes, doncs mira tu, benvinguts, aquest és el cos que tinc, no? Per tant, la meditació a mi m'ajuda molt a estar còmode amb mi mateixa.

Després en parlarem, després parlarem d'aquest sentir-nos també lliures, com si diguéssim amb menys equipatge, d'un possible segon significat d'aquest viure despullats o despullades de manera metafòrica. Emma Barté, tornant a la personalitat també i a partir del que hem dit, estem. Com sempre, bé, estem comentant el tema del dia a l'ofici de viure des d'aquesta doble vessant, psicologia i espiritualitat. Psicologia per no fer un bypass espiritual, és a dir, per no tapar aspectes de nosaltres fent un salt endavant. I espiritualitat per veure una mica més enllà del que copsen els nostres sentits. Aleshores, Emma, tornant als imprevistos, el fet que la vida ens agafi amb calces com dius tu, amb pilotes, arribem a la conclusió que això, d'una manera o una altra, és inevitable, Emma, no? És inevitable. Perquè podem treballar aspectes de la nostra personalitat i llavors que la vida ens agafi d'imprevist en altres aspectes, no? O sigui, això sempre hi serà.

Siempre. Lo que te sostiene es precisamente la estructura de tu personalidad. Otra cosa es otro tipo de autoconocimiento, que es cuando ya que esto ya sería otro tema de conversación, otro debate, que es el reconocimiento de nuestra naturaleza trascendente, lo transpersonal, lo transracional. Esto ya es otra cosa. Ahora hablamos de lo que te sostiene en este viaje que llamamos vida en una realidad. Física, biológica Y per dirlo d'alguna manera ens estàs

dient que els fonaments, com si diguéssim,

poden ser més sòlids. És que jo, la verdad, és que A ver, no pretendía decir esto aquí, pero bueno, da igual, porque ahora va a salir en un libro. Yo en una meditación tuve una experiencia cumbre, en toda la regla. Pero en toda la regla, pillada totalmente en pelotas. O sea, pero no es para explicarle ahora. Desde que tuve esa Y ocurrió de una manera espontánea, porque yo reeducaba la actividad eléctrica de pacientes oncológicos, porque un cerebro a tres tercios, con neurofeedback, pues potencia la inmunidad. Y yo sí. Quería enseñar a los pacientes oncológicos a relajarse, tenía que practicar lo que es la relajación. Entonces yo me monitoreé, de ahí pasé a lo que se supone que es la meditación, esa presencia en el ahora, y ahí ocurrió una experiencia en toda la regla. No estoy para contar la hora, pero bueno, me fundí en un océano de luz. Bueno, da igual, da lo mismo, no quiero hablar de esto ahora aquí. Pero desde ese momento, ¿qué haces con esto? Entonces entendí que una experiencia de iluminación no te convierte en iluminado. Por lo tanto, es cómo yo voy a cambiar mi vida para ser, no quiero decir mejor persona, porque parece algo moral. Pero en ese momento, ¿cómo en la práctica aquí, con las cosas que suceden, cómo voy a responder desde un nivel de conciencia que me acerque a esa iluminación, pero en mis actos? Porque hay gente que ha tenido experiencias de iluminación, porque luego busqué muchísimo sobre esto, leí muchísimos libros, la primera es Richard Maurice Book, La conciencia cósmica, y hay gente que ha tenido experiencias místicas y han sido verdaderos desastres, o sea, por no decir monstruos. Sí, sí, han desenvolupat molt una part d'ells y d'altres estan totalment subdesenvolupades. Exacto, porque esto es como, tú no puedes pasar de un peldaño sin haber integrado y trascendido el anterior. Eso está clarísimo. Por lo tanto, a mí tener una experiencia mística que pretendí repetir, pero ya era el ego, porque no ocurrió más, ya quería el deseo de repetirla, no. Así que ahora yo siempre digo, ¿sabes qué? Medita menos y ama más. Siempre lo digo, lo he dicho aquí. O medita menos e indaga más en ti, en tus actos, en el día a día. ¿Cómo respondes a una crítica? ¿Cómo respondes cuando no te dan la razón? ¿Cómo respondes cuando han dejado la relación? ¿Cómo respondes ante el miedo? Esta es la verdad de la meditación. Es verme en el día a día, en este viaje que llamamos vida.

Aleshores, la persona que ens estigui escoltant en aquests moments i, per exemple, que passi per un moment de dol, que tingui la sensació que s'ha trobat amb el títol d'aquest programa a la pràctica, com va ser el teu cas, o sigui, de cop i volta, de manera imprevista, la pèrdua d'algú estimat, una crisi, una malaltia, un acomiadament de la feina. Pot reconectar amb recursos interns que creu que no tenia o ha de començar un treball de vell nou?

Claro, pero es que el cambio de la psicología es este, precisamente. Yo no veo a nadie que no le haga un estudio exhaustivo de la personalidad, pero a nadie. Y a veces que me dicen, no, no, es que no quiero hacerlo, quiero hacer terapia, no. Es que no voy a escuchar tu narrativa. Primero quiero ver tu estructura. A partir de ahí yo te preguntaré cosas o tú me contarás cosas. Pero primero veo colesterol 400, ¿vale? Ay, es que abuso de las grasas, es que abuso del alcohol. O sea, voy después. Si alguien me viene, he perdido a alguien. Claro, me viene alguien y digo, tengo que ver quién eres. Es que yo lo vivo igual que la medicina. Por supuesto somos cuerpo. Existe la medicina como disciplina. Somos mente. Existe la psicología. Y somos espíritu y existe la religión para conectar con esa realidad espiritual. Pero no lo olvidemos. La psicología es importante. Es que yo creo que la psicología, el poder, de verdad, y tal como están las cosas, creo que tenemos que recuperar lo que es la psique.

Daniel. Tota la raó del món. Hem de recuperar la psique, perquè sense una psique sana, jo soc un conflicte per la meva família, pels meus amics, pel meu treball, per la societat. És a dir, la gent que no es cuida a si mateixa és una càrrega social. La gent que no es coneix a si mateixa és un problema. I això ens porta a un lloc molt interessant, i és que la consciència no és un tema individual, sinó que és un tema col·lectiu. I això ho haurien de repetir 900.000 vegades, perquè igual que el gènere en un cert moment va entrar a l'agenda política, en algun moment entrarà a la consciència. I el que estic dient ara ja sé que no s'entén i no m'importa, perquè quan fa 150 anys es parlava que el gènere havia d'entrar a l'agenda política, tampoc s'entenia. Però és un fet. Si tu ets un ungabolunga i vius en un edifici, generaràs molts problemes a la gent del teu edifici. És a dir, la teva evolució de consciència, la teva evolució de personalitat, tal com tu t'acullis, té conseqüències individuals, però també col·lectives. Avui parlem molt més de l'individual. Perfecte, fem-ho, fem-ho. Però té tota la raó del món. Nosaltres, és a dir, si jo tinc un problema amb el meu pare, jo primer l'he de resoldre. Perquè puc tenir una experiència extraordinària, una experiència sim d'aquestes espectaculars, i després, quan passi dues setmanes amb el meu pare, el voldré matar. La pregunta que sovint jo em faig, una pregunta molt pràctica. Molt senzilla és, davant de qualsevol situació d'aquestes complexes, és. Perquè tu deies, Emma, lo important és el que faig. Lo important és el que faig. No el que sento, no el que penso, no el que faig. Llavors moltes vegades em pregunto què faria aquí l'amor. I em trago el que estic sentint, em trago el que estic pensant, em trago i actuo com penso que és el millor per mi i pels altres, i això també va modificant la meva visió del món, va modificant les relacions amb els altres,

va modificant la meva psique. Claro, porque al final es cómo respondes de esa mirada más contemplativa, porque si hablamos de espiritualidad, son los niveles de conciencia, el instinto que es el miedo, la emoción reactiva, la reflexión, la comprensión y la contemplación. Alcanzamos esa mirada contemplativa. ¿Qué es la mirada contemplativa? La mirada del perdón, del amor, de la comprensión. Y luego llevamos a esta vida unitiva que tú hablas, que al final es una vida unitiva. Realmente es ese uno original.

Sí, hay un libro muy vago que dice primero la colada, después del éxtasis, la colada.

Sí, sí, conozco este libro. De hecho, Daniel, el que comentes de la consciència col·lectiva, hi estic totalment d'acord. És a dir, es parla que cada vegada hi ha més gent amb malalties mentals, però no és una cosa d'una psique individual només, sinó que és l'entorn i la col·lectivitat que evoca. Que hi hagi més desequilibris i que les persones estiguin com més desconnectades del seu eix. Jo faria servir l'exemple connectat amb la meditació i la diferència entre practicar meditació, asseure'm a meditar, i el que és realment meditar, que és aquesta. Mirada contemplativa i viure des d'una connexió que Raymond Panik diria cosmoteàndrica, no? És a dir, connectada amb el cosmos, connectada amb l'utrascendent, el teos, i l'andros amb la consciència col·lectiva. I és la diferència entre. Anar amb una bicicleta estàtica al gimnàs o a casa a agafar la bicicleta i anar per la muntanya, pel carrer, per totes parts amb bicicleta. És a dir, la pràctica de la meditació seria estar assegut amb aquesta bicicleta estàtica que estàs practicant. El que pot ser un possible estat meditatiu, però després t'ha de servir per la vida diària, és a dir, per agafar la bicicleta, realment, i sortir al carrer amb bicicleta. Per tant, quan la gent diu jo medito, a vegades el que fan és practicar meditació, però no realment entrar en aquest estat de connexió, com més cosmoteàndrica. I què passa quan estàs amb aquesta connexió? Doncs que no només sents

l'amor, del que acabo de parlar i que realment penso que és essencial, no? Què diria l'amor aquí? Sinó que, a més a més, surt la confiança, que està com molt relacionat, és a dir, confiar en la vida, confiar en les persones i adonar-me'n de com el que jo faig. Té un impacte amb els altres, no només la selfie, que s'ha posat tan de moda fer-se selfies, que no sé com es diu en català una selfie, perquè ja és un anglicisme, ja l'utilitzem. En català diem, vaig a fer una selfie. Sí, ara ja l'hem incorporat, totalment. Totalment, no és només mirar-me jo al malic i com queu, sinó quin impacte té el que faig en el món, quina empremta està tenint. Això ens ajuda a ser més conscients que quan hi ha imprevistos. Doncs com canvia la nostra narrativa, com responem, des d'on responem? Responc des de l'amor o responc des de la por? I a vegades tenim certs hàbits que és aquí on es necessita un autoconeixement psicològic perquè si el meu hàbit és sempre tenir por del que passarà i què passarà, què passarà, que em poden fer mal, doncs això interromp el flux de connexió més àmplia cosmo-teàndrica.

Sovint es fa servir la metàfora que davant de situacions imprevistes val més transformar-se en una canya de bambú en comptes d'un mur de pedra. El mur és rígid i davant d'una pressió extrema s'esquerda i es trenca. El bambú és més flexible, coneix les seves limitacions, accepta els canvis, es doblega amb el vent de l'adversitat i recupera la forma original sense trencar-se. No sé fins a quin punt aquest autoconeixement del qual estem parlant avui a l'ofici de viure, també des del punt de vista psicològic, Emma, Vol dir capacitat d'adaptació, ser d'alguna manera més flexibles. Aquest coneixement de nosaltres ens ajuda a ser més flexibles davant l'adversitat?

Vuelve a lo mismo. Depende de tus variables de la personalidad. La idea del bambú está bien, pero no tenemos que ser como el bambú. ¿Por qué? Porque cuando pasa O sea, el bambú es como que, ¿sabes? Es flexible, luego vuelve. No. Hay situaciones que te han sacado absolutamente del lugar y ya no vuelves a ese O sea, tu centro espiritual sí. O que ya te han colocado en otro escenario. Vale. O sea, te han sacado de ahí. O sea, no es que vuelvas otra vez, no, es que tu realidad ha cambiado completamente. Estás en otra realidad. Entonces, a partir de aquí ya no eres la misma pieza del bambú. O sea, estaba aquí y ahora está en otro lugar, en otro escenario, con otras circunstancias. Y vuelves a empezar. Es un continuo así. Pasan cosas, un nuevo yo. Pasan cosas, un nuevo yo. ¿sabes? te vas construyendo fíjate que hoy he hecho el podcast de los lunes que lo he hecho hoy y es que personas dicen ¿pero por qué me pasa esto? ¿cómo encontrar el sentido a todo? a lo mejor no es así tenemos que cambiar la mirada a lo mejor es ¿me pasa esto? ¿qué hago con esto? ¿qué saca de mí esto? la vida creo que va más por ahí no que esté escrito que tengas un accidente no, ha pasado un accidente ¿qué saca de mí eso? ¿Sabéis? ¿Qué hago yo con eso? Tenemos que cambiar porque esto lo oigo mucho. ¿Pero por qué me pasa esto? ¿Por qué me ha dejado? ¿Por qué me han? Lo que sea. No. ¿Ha pasado esto? ¿Qué haces ahí? Creo que es la verdadera lección, como si dijéramos. ¿Qué haces a partir?

Sí, com convertir d'alguna manera la vida quotidiana en el nostre mestre. Ho dic perquè jo ja estic molt d'acord que la meditació és una eina, la pregària és una altra eina, el silenci és una altra eina. Hi ha moltes eines molt importants i que han de ser fetes servir en el moment adequat en el que jo estic preparat per fer-les servir. Però per mi la fantasia que hi ha unes tècniques que em portaran a un lloc determinat és errònia. Perquè les tècniques són, jo ho deia a la Míriam, com les bicicletes. La veritable feina és la feina de la vida quotidiana. ¿Puc fer servir aquesta alegria per gaudir-la i no donar-me importància? Interessant. ¿Puc fer servir aquesta tristor? Per plorar, i no sentir-me alhora al centre del món, i no sentir-me especial, perquè soc únic, però no soc especial. És a dir, puc prendre tot el que vingui a la meva vida com una forma d'aprenentatge, i aquí sí que nosaltres ens convertim en un bambú, però que de tant en tant, com tu dius, el transplanten. I ja està. Quan dius Emma,

quina part de mi està traient? Què està traient de mi? Aquesta situació imprevista que estic vivint ara, potser són parts que nosaltres teníem soterrades, amagades, que no havíem desenvolupat.

Puede ser que la propia vida te muestre al final quién eres tú. Tú respondes frente a la vida. Sí que me gustaría decir una cosa, Daniela, a lo mejor que cuando hablamos de, disculpa que a lo mejor me aparto un poco, de personalidad sana, yo no utilizaría sano porque no estoy sano, estoy enfermo. Yo diría más como una personalidad en equilibrio, con estabilidad. No por nada, porque hablamos mucho de salud mental y dejemos de hablar de salud mental porque parece que es que. Por eso luego entran los miedos, estar enfermo, porque no tengo salud mental. No, tienes bienestar psicológico. O sea, ¿estás bien psicológicamente? Yo cambiaría ya el término de salud mental todo el día a bienestar psicológico. Claro, hay mucha gente que no

tiene diagnósticos ni trastornos, pero que no está bien. Hombre, la mayoría, te diré.

No, hombre, perdona. Todo el mundo tiene algo de que ahora llegas a casa y alguien pasa a responder. O sea, si es que en verdad, el descubrimiento. Mira, en el estudio, ya sabes, lo de la plataforma de autoconocimiento, una persona me ha llamado muy graciosa y me ha dicho. Pero Emma, tengo 37 vulnerabilidades, me lo dijo yo, que estoy fatal. Digo, no, tenemos, todos tenemos, es que claro, no tienes que tener una patología, es esa vulnerabilidad que puede fastidiarte el día a día, en tus relaciones más próximas.

La plataforma a la qual aludeix l'Emma Barthe, que és la seva nova criatura, Unico.quer, es diu? Sí, si voleu informar, és unico.quer a internet, allà trobareu tota la informació. Una pregunta, Míriam, sobre un aspecte més general al qual fèiem referència abans, quan la vida ens agafa desprevinguts, desprevingudes, perquè hi ha una tragèdia col·lectiva, Qualcom que ens sobrepassa total i absolutament. Per exemple, suposo que tu has seguit atentament l'última tragèdia que s'ha viscut al Nepal, Míriam.

Sí, sí, sí, ho he seguit molt atentament. A veure, jo crec que en situacions així. Jo no parlaria tant d'adaptar-nos a la nova situació, però el que la història repeteix una i una altra vegada, que en situacions de tragèdia surt l'esperit col·lectiu de cooperació i de solidaritat, com a vegades no surt. És a dir, la gent convida estranys a casa seva perquè s'han quedat sense casa, perquè s'han quedat sense família o el que sigui. Aleshores, aquesta consciència col·lectiva que el que ha passat no només m'ha passat a mi, sinó que ens ha passat col·lectivament a un poble, per dir-ho d'una manera, això genera molta unió i molta solidaritat, que he d'ajudar. I aquest esperit d'ajuda i de col·laboració. Jo crec que és molt important, ara més que mai, tal com estem vivint les situacions, on el que passa que moltes vegades es reforça l'esperit individualista i gràcies a aquestes situacions crítiques i de crisi, diguéssim, doncs sorgeix un esperit més de solidaritat. I referent al que dèieu abans, jo comentaria un parell de coses que estic d'acord, potser, no parlar d'enfermetat mental o si estic sa o no, i parlar més d'estar en equilibri. Però clar, l'equilibri a cada moment depèn de les onades que vénen. Però parlaria més d'estar obert o tancat a allò que la vida em porti. És a dir, per exemple, a casa, uns familiars, això ja diguéssim que en pau descansin, doncs no feien esport perquè al fer esport et pots fer mal i et pots morir. I després, doncs, els meus pares, fos de l'esport, vull dir, jo d'adolescència vaig fer tota mena d'esports. I aquesta idea, no, vius obert al que pugui passar o vius tancat a la defensiva. I un altre tema que voldria posar, a veure què en penseu, quan parlàveu de l'adaptació, de si m'adapto o no m'adapto, que a vegades tenim la tendència, quan passa alguna cosa, a lluitar en contra, o a fugir, o a tancar-nos, torno al tema de tancar, no? I no sé com ho veieu això.

El tema de fugir i tancar-nos deu ser un dels trets que deu tenir estudiats l'Emma.

Bueno, yo creo que es la respuesta del miedo, del instinto, que es lucha, bloqueo o huida. Sí, y es verdad. Sí, sí, aparte, desde la base neurológica, o sea, tenemos una naturaleza instintiva que cuando se activa tiende a eso, o me bloqueo, o lucho, o huyo. Pero la adaptación mental es una variable que se mide también. Es que lo podemos medir. ¿Fins a qué punto la persona se adapta? Claro, le falta adaptabilidad. Claro, es que todas estas cosas se pueden medir, identificar y reconocer. Y luego la persona cuando tiene esa identificación de falta de adaptabilidad, entonces cuando puedes entrar en autoobservación, porque como lo tienes, lo has visto, entonces ahora dices, ahora me doy cuenta. És verda. Sí,

quantes vegades ho hem escoltat això, Daniel, amb persones que diuen, ostres, ara me n'adono, i aquest adonar-se'n ja suposa un canvi en ell mateix.

Ja suposa, d'entrada, un primer canvi. Després veurem com ho treballem, i suposo que moltes vegades al anar-ho veient, per exemple, una persona que es veu que vol cridar l'atenció, paréntesis, i no ho ha vist mai, cosa que succeeix un munt de vegades, ho dic per experiència personal, que hi ha persones que tenen 50 anys, són unes plastes, sempre demanen atenció, atenció, però no ho veuen perquè si ho veiessin se n'adonarien que és terrible. A partir del moment en què se n'adonen, clar, ho fan una vegada i diuen, ho acabo de fer, ho fan una segona i diuen, ho acabo de fer, però a la cinquena o a la setena o a la 223. Ja no ho fa simplement perquè ho veu ridícul veure en gran part permet que les coses caiguin tot i que hi ha tota una part d'entrenament que s'ha de fer perquè a vegades en veure no és suficient i a mi sobre això de les pors el viure obert i el viure tancat i que la por és una cosa natural i de supervivència sense por els éssers humans no haurien sobreviscut hi ha una cosa que m'agradaria remarcar i és que no naturalitzem les pors excessives. Perquè hi ha persones. Això que deia la Míriam, no? Que si faig esport, doncs em puc morir. Jolines! Si hi ha milers i milers de persones que van als gimnasos que estan tots plens i no.

El que passa és que suposo que la Míriam d'això feia referència a una època del passat, no?

Sí, sí, sí. No, ni les creences, como en determinado momento, esas creencias.

I tu normalitzes la por, perquè creus que això et protegeix, però no et protegeix, sinó que en lloc de fer-te viure quan estàs obert, Et fa sobreviure, que és una caca.

Bé, estem parlant, en el fons, d'autoconeixement. No només la psicologia se n'ha ocupat, evidentment, d'aquesta qüestió, sinó també la filosofia. Cal recordar el clàssic de Sócrates, quan va posar la base de l'autoconeixement amb la famosa frase "Coneix-te a tu mateix com a eina per actuar amb saviesa davant la incertesa i l'imprevist". També per ell l'autoconeixement era un procés actiu, qüestionar-se, acceptar els propis límits, dialogar, transformar la vida en funció del que anem aprenent. Bé, això donaria per molts programes o per una temporada sencera només des del punt de vista de la filosofia, no? Et deia, diferenciava entre sobretot el que podem controlar i el que no, com a eina clau per gestionar imprevistos i amb serenitat. Tot això, bé, ara la filosofia estoica està de moda, eh, Daniel Gavarró, no sé, tu l'integres a algun aspecte?

Sí, sí, jo l'integro, perquè una cosa és que estigui de moda, l'altra cosa que no sigui certa. Hi ha coses que podem controlar i coses que no. Ara, que tot és això? Doncs no. L'equilibri de la personalitat va molt més enllà. Va de veure, d'auto-observació, va de presència. Va de veure límits, va de veure I a mi em sembla que és. Mira, ara que estaves dient això i estem parlant d'això està de moda, de l'altra cosa, i em sembla fantàstic, eh? Millor que estigui de moda això, que. Que altres aspectes. Però molta gent és Instagram addicta. És a dir, li entusiasma posar cors i comentaris a frases brillants, però no pensa passar a l'acció en cap moment. I, bueno, pues està bé, està bé, està bé, si no t'importa viure a mig gas. Però hi ha molt poc compromís en la vida. Compromís en la vida, jo penso que és una cosa que deia implícitament l'Emma. Hi ha un cert moment en la meva vida que jo he de dir que vull veure qui soc. Perquè jo vull ser adult i vull deixar d'enganyar-me. I a partir d'aquí, doncs, comencem. I mentre, Instagram a dictes.

Estem a la recta final d'aquest ofici de viure en què estem parlant del fet que la vida ens agafi d'imprevist, dels imprevistos de la vida, i a l'expressió, quan la vida t'agafa en pilotes, la Míriam Sobirana, i enllacem amb el que comentàvem abans, Tu ens proposes, m'has enviat avui un vídeo sobre el tema, ens proposes també viure una mica més metafòricament despullats o despullades.

Sí, sí. Jo crec que ens hem posat moltes cuirasses precisament per la cultura en la que un ha nascut, per les creences que hem adoptat des de petits, etcètera, etcètera. I. La proposta és precisament anar-se traient totes aquestes cuirasses i viure d'una manera com més autèntica, despullant-se, metafòricament, que no cal que sigui físicament, però atrevint-me a ser jo mateixa. Davant de situacions que normalment no m'atreviria perquè s'ha de seguir l'etiqueta, per dir-ho d'una manera, s'ha de seguir el comportament que s'espera. I moltes vegades jo m'he trobat acompanyant persones i a mi mateixa, per exemple, que la persona no s'atreveix a dir que no i diu que sí perquè va bé, però no està sent honesta amb si mateixa. Si jo hi ha una cosa, que no la vull fer, que no estic d'acord, que no va amb els meus valors, doncs atrevir-me a ser jo mateixa, atrevir-me. A dir-ho. I això és molt, molt, molt alliberador. Sí, ens fa la sensació que

l'Emma Berté ja viu una mica així, també, no? O sigui, sent ella mateixa, o sent molt ella mateixa, sense pèls a la llengua.

Bueno, que significa ser jo misma, pero bueno. Yo creo que has dicho una palabra referida a Sócrates, que es el atrevernos a cuestionarnos. Es tan importante. Hace unos meses me vino una chica a consultar, tiene gracia esto, que a lo mejor dices, pues no estamos de acuerdo, pero bueno, que viene toda enfadada y me dice, es que mi madre me ha llamado hija de. Bueno. La Seba Mara. Sí. Mi madre me ha llamado hija de Y yo le dije dos minutos antes, ¿qué ha pasado? Porque ahora va con esta narrativa. No por nada, no se está justificando esto. Yo le dije, tu madre te dice, tú, hija de. Pon la mesa. O sea, quiero saber qué ha pasado dos minutos antes para que tu madre, a no ser que tenga un trastorno o lo que sea, te haya dicho, claro, esto no gusta esto, ¿sabes? O sea, hay veces que ese cuestionarte es importantísimo para que tú te des cuenta de la contradicción. Hay una frase que me encanta también, que no recuerdo el autor, que es tienes que convertirte, que no creo en la conversión, pero tienes que convertirte en alguien para lograr ser nadie. ¿Qué quiere decir? Primero me conozco bien, ese alguien, y luego puedo ser nadie y vivir desnudo, como dice Miriam. Llegarnos realmente a desnudar todas las creencias. Identificando esta realidad que todo es O sea, dime tú quién no tiene una mente condicionada. Es que todo es condicionamiento. Entonces, claro, despojarme de todos los condicionamientos requiere mucho cuestionamiento. Mucho cuestionamiento.

Y el cuestionamiento importa la libertad. Sí, total. Y a vos yo soy yo. I quan jo no soc jo, qui viu la meva vida? Aquesta és una pregunta a nivell individual. Però a nivell col·lectiu és, si jo no soc jo, qui aportarà al món el que jo havia d'aportar? Per tant, és una obligació moral, és una obligació social descobrir-se.

En Daniel Gavarró ha vingut vestit avui amb una camisa. Grova africana. Sí, és africana? Sí, és africana. Molt alegre, eh? Molt alegre. Sí, la miríem avui, perquè no ens acompanya aquí a l'estudi, si no miríem t'encantaria, però ja penjarem la foto, eh? Perquè va la línia una mica dels teus quadres, eh? La llum de la camisa d'en Daniel Gavarró.

Sí, jo deixa'm dir una coseta, referent al ser jo mateixa, que evidentment l'Emma qüestiona, bueno, què vol dir ser jo mateixa? Aquí podem entrar en un altre gran tema per un altre programa. Però quan som autèntics, quan realment estem connectats, diguéssim, amb l'essència del nostre ésser, flueix l'alegria. Jo crec que hem de recuperar l'alegria. De ser nosaltres mateixos. I al ser nosaltres mateixos contagiem aquesta alegria als altres, que en aquest món fa molta falta.

Són Míriam Sobirana, Emma Barthe i Daniel Gavarró. Ha estat un plaer, senyores, senyor. Gràcies per tornar a l'Ofici de Viure, a aquesta nova temporada. Gràcies. D'aquí uns instants, Sergi Torres, tancant l'Ofici de Viure com cada dissabte.

A Catalunya Radio, l'ofici de viure. Amb Gaspar Hernández.

Tanquem l'ofici de viure amb Sergi Torres, que com la setmana passada es troba a Cuba. Sergi, ben retrobat. Gràcies, Gaspar. Bé, ens parlaves l'altre dia de les dificultats que estan passant i que tu també vius en primera persona amb els cubans, les cubanes, que. Que no tenen llum, pràcticament llum, a vegades una hora al dia, dues hores, tenen problemes, com dèiem, amb el menjar, per conservar-lo, amb el transport, no tenen benzina. No sé si a tu et crida l'atenció, també, a part de l'agraïment i la gratitud. Dels quals ens parlaves la setmana passada, una mica el tarannà que ells tenen davant d'aquesta situació, com ho afronten. Ens ha arribat la informació a través dels mitjans de comunicació i dels corresponsals de la zona que hi ha una mena com d'estoicisme, que ho porten no amb resignació, però sí potser amb més serenor de la que sembla.

Doncs mira, és molt curiós això que dius perquè és cert i el que et diré ara es veu i cal fer una mirada d'apertura davant d'un escenari com el que un està vivint. Quan obres la mirada t'adones, per exemple, que ballen molt, festegen molt. La música, per exemple, el poder festejar des d'aquest espai que per mi és un festeig a la vida. Això és sorprenent en el que estic vivint, però també és molt curiós com han desenvolupat un sentiment de fraternitat, de comunitat, d'ajudar-se els uns als altres. Es miren pel carrer i se saluden d'una manera fraternal de dir sé el que estàs passant perquè ho estic passant jo si necessites quelcom, jo estic per ajudar-te de la forma que pugui. I això es respira al carrer. I és una sensació, Gaspar, que jo tampoc no havia viscut. Així com no he viscut la precarietat que estic vivint aquí, tampoc havia viscut aquest sentiment de col·lectiu, de fraternitat. Hi ha molta propaganda, i es llegeix en molts cartells encara, de resistència a l'enemic, de la resistència a la revolta, de guanyarem, vençarem, no podran amb nosaltres, però és propaganda política sobre la invenció d'un atac imaginari, d'una entitat imaginària que no existeix, i ells han transformat aquesta resistència en aquesta fraternitat, i això és molt bonic de veure, i és una de les coses que m'emporto d'aquí, d'un gran aprenentatge.

Sergi, en continuarem parlant. Moltes gràcies des de Cuba. Una abraçada. A les oients i a les oients també. Moltes gràcies. Una abraçada.