Quines sèries noves valen la pena?

La finestra indiscreta, el programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries, perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit, a Catalunya Ràdio.

Si el teu món és sobrevivir, jo he de llenar el camino, perquè jo soy el escudo de la gente. Jo soy Reneira, el elegido.

Comencem parlant sobre House of the Dragon, que ha generat molta conversa aquest estiu, no al nivell de la sèrie original, però superior a la majoria de sèries, ha demostrat que és un univers que continua interessant molt, i a més, això ja ho vam comentar fa poc, la tercera temporada venia d'una segona temporada que havia tingut problemes, i crec que la clau han estat les incorporacions de la nova temporada, perquè ha tingut un antagonista, diguem-ne, eficient, en la figura d'Ormond Hightower, que ha jugat al Joc de Trons, amb la Reina Ira, i l'actor, el James Norton, ha aconseguit fer brillar el personatge entre desenes de personatges anodins, jo crec que això ha ajudat moltíssim, I una cosa semblant, jo crec que també podem dir sobre Tommy Flanagan, tot i que amb un paper més secundari. Això, unit a l'eliminació de personatges que no tenien gaire interès, ha ajudat molt a una temporada que, malgrat això, continua arrossegant problemes de ritme, i sobretot que ha desaprofitat a Eamon, que és un personatge que des del dia 1 ho té tot per ser icònic, i en canvi aquí l'han limitat a una trama redundant a Harrenhal.

Sí, i mira que va començar bé aquesta tercera temporada, quan en vam parlar ja fa unes quantes setmanes, deia, ostres, m'ha enganxat molt sobretot per aquesta idea que s'explora, em sembla que és el tercer o el quart capítol, de què passa quan ja tens el tron, quan estàs allà i has de regnar i has de fer coses, de veritat, i no és simplement estar allà pel poder i per fer riure, sinó que has de ser rei. I de la gent, sí. Clar, has de ser rei o reina en aquest cas, i això ens ha quedat molt interessant perquè no s'havia acabat d'explorar molt en aquest univers de Joc de Trons. I a partir d'allà, tot de cau. És a dir, i continua arrossegant per mi això que deies, el problema principal de, sobretot, la segona temporada, que és l'adaptació, o sigui, el timing, el ritme. La primera temporada jo crec que va pecar de massa prematura, perquè es va carregar massa d'hora els personatges joves, diguéssim, l'Emili Alcott, la versió jove, sí. I va com córrer molt de seguida, com que si no tinguessin temps per adaptar tot el que havien d'adaptar, però clar, el llibre és significativament més curt que tot el que hi ha a Joc de Trons, i ara tinc la sensació que ho estan dilatant excessivament. Passa que la majoria d'escenes de personatges secundaris no m'interessen. És que crec que la qüestió

és què dilates. És a dir. Has de saber quina és la trama que has de dilatar perquè té xitxa i pots aprofundir i no passa res perquè vagis preparant el terreny fins i tot per quan més endavant la trama avanci, però no has d'estirar trames que no donen gaire de si o personatges que francament. En el fons, la sèrie té un problema que és que hi ha personatges, pocs actors, amb molt de carisma i la resta amb un carisma inexistent. Aleshores, quan tu estires trames de personatges que no tenen gaire gràcia, per dir-ho d'alguna manera, doncs clar, és problemàtic.

A mi el que m'ha passat amb aquesta tercera temporada és que m'ha semblat més que les dues anteriors que és una espècie de pont entre la meitat de la història i el final. Crec que comença d'una manera amb molta contundència i a poc a poc es va desinflar una miqueta i va entrar en un terreny molt decadent, parlant molt de, precisament, doncs, què passa quan no estàs a l'oposició sinó que estàs al tron, tot i que no tens el poder que se't suposava, no? I és interessant, però li falta, o sigui, tot comença a enfocar-se molt cap a un desenllaç que tindrà la quarta temporada, aparentment, i deixa molts o potser massa coses, diguéssim, sense resoldre o en un punt molt baix. Aleshores, crec que la sèrie, capítol a capítol, va baixant, va baixant, va baixant i acaba d'una manera, trobo molt, destrepa bastant.

És que té una estructura ja estranya, perquè no havia de començar amb l'episodi de la batalla. Recordem que l'episodi de la batalla pertany al final de la temporada anterior, però que acaba sent l'inici d'aquesta tercera, per tant té un episodi que és climàtic i després, realment, en els primers compassos manté l'interès i en algun punt al mig de la temporada, per mi que, sincerament, per mi no és greu, és a dir, per mi no és una cosa que m'enfonsi la temporada absolutament, però sí que és veritat que allà al mig hi ha una petita vall, que si s'hagués gestionat això d'una manera diferent, podria no ser-hi, podria haver estat al nivell d'interès molt més consistent, i no cal comparar amb Joc de Trons, només cal comparar amb la primera temporada de House of the Dragon. I és la segona vegada que li passa això. A la segona ja va tenir aquesta petita avall. A mi m'ha continuat passant molt bé amb aquesta sèrie, però si hi ha hagut aquest moment al mig de dir, bé, la continuo mirant perquè l'estic mirant, però no perquè estigui entusiasmat mirant-la, i això, clar, entenc que pot generar desànim.

De totes maneres, jo crec que els creadors fan un cert acte de fe amb aquests personatges secundaris que comenteu que potser no són tan carismàtics o no tenen tant ganxo, però crec que fan un acte de fe a l'hora de, diguéssim, donar-los prou importància com perquè en aquesta quarta temporada que jo sí que li tinc fe, diguéssim, floreixin una miqueta, no?

El que passa és que per mi és una sèrie que no li cal. És a dir, Joc de Trons ja era una sèrie supercoral i tots els personatges més o menys eren importants i fins i tot els secundaris podien ser els protagonistes. Aquesta jo crec que la gràcia era que al final era una història de tres o quatre personatges, la realització. Era l'Alicent, el Daemon i un dels fills de l'Alicent, que es diuen tots iguals i sempre em diuen els noms. Amon, Aegon, són tots el mateix nom. Tots li van posar Jon i William. I llavors, crec que era com el punt fort de House of the Dragon, era no ser similar a Joc de Trons en aquest sentit, i en canvi està tornant a caure a intentar semblar-se a Joc de Trons quan crec que precisament la gràcia és fer alguna cosa com El cavaller dels set regnes, d'allunyar-se, és a dir, som del mateix univers però ens allunyem perquè si no estem fent la mateixa història una altra vegada. Llavors prescindim absolutament dels secundaris i centrem-nos en els tres o quatre que al final són els que mouen la història i són els que els actors són bons, són carismàtics i tenen alguna cosa a dir. Jo continuo dient que

no apreciem encara com d'increïble va ser que a Joc de Trons hi hagués tants personatges i tots tinguessin tant d'interès. Ara estava pensant en aquests secundaris que potser no són gaire importants, però a Joc de Trons, quan va aparèixer, no recordo com es deia el personatge, però el personatge de la Bela Ramsey, que té un paper petitíssim, i en canvi ens vam enamorar tots del personatge de la Bela Ramsey. Per què? Perquè Bela Ramsey, què transmetia? Carisma a cabassos. Aquí també tens personatges petits que podrien tenir aquesta importància, però és que la majoria no se't guanyen.

És que vivim una miqueta d'un enamorament d'una sèrie que va ser Joc de Trons i jo crec que fins i tot encara no som segurament prou conscients de lo bona que era aquella sèrie. Jo hi pensava ara, l'element del mur i d'una amenaça que és abstracta al principi, que a poc a poc es va construint i que amenaça a tots els. És a dir, hi ha tota una sèrie d'elements que, clar, la feia molt, molt, molt més potent perquè tenia molts fronts oberts i tots estan molt ben oberts. I no només eren fronts, sinó aquests personatges que comentàveu, no?

Segurament perquè tenim aquest gran record de Joc de Trons i perquè House of the Dragon és una molt bona sèrie igualment, que li estem buscant la perfecció, que s'ha d'exigir la perfecció, però potser també és perquè estem buscant aquell nivell tan alt que ens va donar Joc de Trons. En tot cas, la tercera temporada de House of the Dragon, que ja es pot mirar sencera a HBO i que ha estat la protagonista de l'estiu.

També hem de comentar el retorn de Ted Lasso, que encara no ha acabat. S'està estrenant un episodi cada setmana i recordem que la sèrie estava oficialment acabada, però han decidit reiniciar-la en una quarta temporada en què han fet que el personatge d'en Ted. Que havia tornat als Estats Units, prengui la decisió de tornar a Londres per entrenar un equip femení. Jo continuo pensant que ja fa molts anys que ho dic, que la temporada realment bona va ser la primera, quan hi havia la barreja perfecta entre comedia reconfortant i drama esportiu, ara ja fa temps que és només comedia reconfortant, cada vegada es passa una miqueta amb el sucre en algun moment, i que és una mica repetitiva, sobretot a la quarta temporada, perquè jo he tingut la sensació de déjà vu. Però, i aquest és un gran però, és tan reconfortant i com que funciona això i que quan va tan bé el dia que ho necessites, doncs clar, li perdones tot.

Jo és que a Ted Lasso li tinc una estima tremenda. És a dir, és exactament això. És una sèrie que jo em planto davant de la tele i jo em sento com a casa. I aleshores, clar, desprendre't d'això és molt difícil. No la puc analitzar molt efectivament.

És la frens actual, en aquest terme, en aquesta idea de sentir-te com a casa o que sigui com una abraçada.

I clar, la tercera temporada, bé, va ser un tren de rodalies descarrilant molt fort. A mi les primeres dues m'encanten. Jo crec que la segona també està bastant avançada. En algunes coses és millor que la primera. Jo només penso que la fórmula perfecta,

era la primera i jo trobo a faltar, jo una mica com el Manu el drama esportiu m'agrada molt i trobo que quan està ben jugat suma, i aquí el tenien el tenien ben jugat i l'han anat traient ja no hi ha esport aquí,

gairebé és veritat, el que passa és que sí que és veritat que en aquesta quarta temporada, que per mi no és tan una continuació com una espècie de rebut encobert, perquè al final a excepció del Ted, el Beard la Rebeca, la Kili i el Roy Kent, que és un personatge que m'encanta. La resta són tot nous, és a dir, és tot l'equip femení nou, no hi ha gairebé ningú de les primeres tres temporades. Clar, és una mena de tornem a començar, no? És com si haguessin passat 20 anys i hagués tornat la sèrie, el que passa que n'han passat bastant menys.

Bueno, han anat a copiar la primera temporada que era la bona. I funciona. I en alguns casos, literalment. Sí.

Literalment, perquè hi ha personatges que s'assemblen molt, hi ha dinàmiques que

s'assemblen molt. I situacions. Jo recordo el Ted que decideix. Era una excursió a les clavegueres que decideix o alguna cosa així, i aquí decideixen anar al bingo. L'episodi que el Ted decideix una cosa estranya per tornar a unir l'equip. Sí, el que passa és que és això,

com que la primera era impecable en el format, doncs si copies el format i escrius uns personatges que per mi estan ben escrits, és a dir, jo tenia por de dir, wow, i ara m'enamoraré d'un altre equip, d'uns altres personatges, d'unes altres jugadores, i de seguida la veritat és que ho he fet, per tant, amb això funciona bastant. El que em genera una mica més de dubtes és exactament què hi pinten tots els personatges que arrosseguem d'altres temporades i que potser no està tan clar que hi hagin de ser. El que passa és que com que això implica bàsicament el Roy i la Kylie, a mi m'agraden molt tots dos personatges i la relació que tenen, doncs jo els hi compro absolutament tot. També perquè han de refer el desastre de la tercera temporada, que va ser un desastre absolut en aquest sentit. Jo, clar, o sigui, és que estic abraçant Ted Lasso i mira que hi havia entrat amb molt de scepticisme, eh? Sí, de dir, bueno, a veure aquí què farem, perquè no hi ha Bill Lawrence, que era com el geni real rere la sèrie, que està fent Shrinking i per això està ocupat i no pot fer Ted Lasso. Però la veritat és que, en general, m'ho estic passant bé, estic rient bastant. Torna a tenir el problema que els capítols són molt llargs,

amb això sí que no han après, és a dir, és una comèdia de 30 minuts, no pot ser més. I això jo crec que deu estar imposat, imagino jo. Doncs no té cap mena de sentit. Hi ha d'haver algun motiu no relacionat amb una qüestió narrativa, sinó de consum. Perquè si no, no entenc, perquè ja s'ha vist molt clarament que allargar 50 minuts cada episodi és excessiu.

Clar, però penso, bueno, clar, penso en una sèrie com Slow Horses, que justament són pocs capítols, és veritat que tots tenen com uns 50 minuts, però clar, no és el mateix una comèdia com Ted Lasso.

No ho sé, no tinc cap coneixement, estic intentant, perquè a mi em sembla que és tan evident que no aguanta una comèdia de 50 minuts, però vaja, també he de dir que la majoria de comèdies noves té una tendència a arribar a aquestes xifres.

Ja, però és que la comèdia no es presta bé als 50 minuts. No, no va bé. També he de dir que una cosa que m'ha agradat molt d'aquesta temporada és tot el component de futbol femení, de com han entrat en tota la temàtica que envolta aquest esport, de les desigualtats amb els equivalents masculins, de problemes de conciliació. D'orientació sexual, és a dir, totes aquestes coses que potser amb l'equip masculí havien quedat més oblidades, perquè en el fons es parlava de salut mental i d'ego, que és una cosa molt de futbolista, i en canvi aquí sí que hi ha una voluntat d'anar més enllà i d'explorar les desigualtats, el component social, el masclisme inherent d'aquest esport, i això també m'ha guanyat bastant.

Doncs la quarta temporada de Ted Lasso, que s'està matant un cop per setmana, a Apple TV.

I abans dèiem que House of the Dragon ha estat la sèrie més seguida dels últims mesos, doncs n'hi ha d'altres que han passat desapercebudes, i és el cas de Tiptoe, una miniserie fantàstica que penso que val la pena recomanar als oients perquè no la deixin escapar. S'ha estrenat sense cridar l'atenció, malgrat ser el nou treball de Russell T Davies, guionista conegut per miniseries que van funcionar molt bé, com Years and Years o It's a Scene, i també pel fet de ser un creador que ha treballat molt sovint en ficcions que parlen sobre personatges homosexuals, fins i tot quan això era molt menys habitual que ara. És el creador, per exemple, de Queer as Folk, que va ser una sèrie pionera en aquest sentit. En aquesta nova proposta, que com deies titula Tiptoe, de puntilles, és el títol que li han posat en castellà, presenta la història de dos veïns. Un d'ells és un home conservador i carregat de prejudicis i l'altre un home homosexual que té una mirada més lliure. Entre ells dos va emergint una fricció que la sèrie deixa molt clara des del principi que acabarà molt malament.

Sí, acabarà extremadament malament. Molt malament, sí. I això, de fet, t'ho deixen clar des del principi. No direm res, però molt malament. Exacte, i t'ho deixen clar des del principi, és a dir, la primera escena ja t'explica quina és la conclusió o quina aparentment és la conclusió, però després comença tota una trama que, com deies, són aquests dos personatges que són molt oposats, diguéssim, que són dos veïns que és el que té la societat, que han de viure porta a porta dues persones que no tenen res a veure i que, de fet, més aviat s'intentarien evitar per no dir una altra cosa, i a poc a poc es va construint al llarg de cinc episodis, aquesta petita fricció va construint-ne d'altres i a poc a poc tot va creixent. El que passa és que Russell T Davies, un guionista i un creador més que contrastat, és molt hàbil a l'hora de traçar, diguéssim, tot aquest crescendo, Sense renunciar a molts tons diferents, sense renunciar a plantejar una sèrie que t'enganxi molt i a l'hora que et diverteixi, a l'hora que et faci por, que et generi moltes sensacions diferents, però tot al voltant d'aquest fenomen que a poc a poc va creixent o que ara mateix està molt a l'ordre del dia, que és aquesta homofòbia, aquesta. Diguéssim, aquestes corrents feixistes. Crec que comença amb aquest moment molt impactant per una banda perquè d'alguna manera ja et preveu de com pot acabar la cosa i per altra perquè funciona, com dic, té una estructura narrativa que diguéssim que. Et presenta molt ràpidament el punt de partida i el punt final perquè tu vagis diguéssim tenint curiositat per com va evolucionant i a més té una cosa molt maca i molt interessant que és que a cada episodi hi ha una conversa central que a més està molt ben integrada dins de la pròpia trama en la qual hi ha una sèrie de tesis que són molt interessants i crec que molt importants a explicar i a parlar-ne d'una manera entre cometes desenfadada.

You know, if you'd asked me in 1996, what do you think 2026 would be like, I'd have said glory days. We'll have equality, we'll have love and kisses, we'll be holding hands, skipping down the streets. They tricked us, didn't they? They just waited. Oh, they let us all come out. So now we're standing in the open, ready for them to shoot us down.

En aquesta conversa es parla sobre com s'estan legitimant els discursos homòfobs i són converses en què es veu clarament l'objectiu de Russell T Davies en aquesta sèrie, que és advertir sobre la impunitat que envolta l'homofòbia actualment, però alhora estan molt ben integrades en la ficció, és a dir, són punyents, tenen un objectiu claríssim que és llançar discurs perquè arribi a l'espectador, però estan integrades d'una manera. Que és prou orgànica.

És prou orgànica, bueno, de fet jo diria que és totalment orgànica i crec que és una gran virtut, perquè si no es podria tetxar de discursiva o de, diguéssim, posar per sobre el discurs a la trama, i no ho fa. Aconsegueix que aquestes converses siguin perfectament plausibles i que, a més, et toquin la fibra precisament per això, perquè tu les reconeixes dins d'un context que, diguéssim, perfectament possible i que no et sembla una imposició de guió, per dir-ho així. I a més, per altra banda, també el que detectes és que Russell T Davies és algú que ha viscut i ha crescut i ha conegut molt les lluites del col·lectiu i que plasma molt bé també les incipients pors o les pors que ara ens trobem en un món en el qual els dirigents de grans països i gent de poder, diguéssim, està tornant a recaure en unes derives i en uns discursos que són desoladors, especialment per a algú que se sent immediatament en perill quan se'ls torna a qüestionar coses que ja se'n tenien superades, no? De fet, Russell T. Davis també és el creador de Years and Years, que també advertia una miqueta d'aquest futur en el qual a vegades pensem que tot estarà solucionat i no és així, no?

I en el cas de Yes and Yes déu-n'hi-do els pronòstics que va fer, com es van complir. Sí, Harry és un creador que ha arribat a una etapa de maduresa on té aquesta capacitat de mirar enrere i alhora també de mirar cap endavant i la veritat és que té una mirada com a creador que és molt fina i és molt interessant. Fa unes radiografies que almenys com a espectador em fa la sensació que està clavant bastant l'estat de les coses.

Sí, a més té aquesta capacitat de fer-ho sense renunciar a la comèdia i tu pots estar rient i al cap d'un moment amb la sang

absolutament engegada. Trobar-te això, sí. Sí, és molt potent. I els actors ho juguen molt bé això. Sí, sí. Que no els hem mencionat on és l'Alan Cumming, que és un actor molt vinculat a The Good Wife. I l'altre és David Morrissey, ha fet molts personatges, però segurament el més recordat és el governador de The Walking Dead, que dius, és el mateix actor, és exactament el mateix actor, que és un actor fantàstic, i del qual en parlarem ara, perquè ha estrenat una sèrie també aquesta setmana. En tot cas, tip 10, Tarik, t'ha encantat, eh?

Sí. Molt, molt gran sèrie. Això sí, jo crec que s'ha d'anar amb peus de plom perquè t'ho passes molt bé fins que. De puntetes. De puntetes, exactament.

Fins que t'atropella la sèrie. Però t'avisa, eh? Abans d'atropellar-te, t'avisa. T'atropellaré. Per tant, si hi aneu, sapigueu que sereu atropellats. La teniu sencera a HBO i és realment molt recomanable.

Ens agraden les sèries que ens posen un mirall al davant.

La finestra indiscreta amb Toni de la Torre.

I parlem sobre una novetat d'avui de Netflix, que és el retorn de The Gentleman, que ha estrenat segona temporada. Es tracta d'una sèrie creada per Guy Ritchie que, recordem, té com a protagonista un home de família aristòcrata que torna a Anglaterra quan mor el seu pare i hereta el títol de duc i una finca enorme. El que ell no sap és que també hereta el negoci de narcotràfic que té lloc a la finca, que farà que es trobi en mans de gent molt perillosa. Ell està interpretat per Theo James, l'actor de The White Lotus, que s'ha d'entendre amb la dona que dirigeix l'operació criminal que interpreta Gaia Scodelario, l'actriu de Skims. Clar, és una sèrie que funciona principalment pel xoc que es produeix entre el món de l'aristocràcia britànica. I el món del crim organitzat i l'intercanvi de papers entre els dos mons, perquè de vegades els més nobles són els criminals, els que tenen idees més fortes i en canvi els que se salten més la llei d'alguna manera no estricta són els aristòcrates. Té una vocació clarament d'entreteniment i quan és divertida li pots perdonar que el guió sovint està una miqueta agafat pels pèls. Una miqueta, sí.

A veure, Guy Ritchie sempre ha sigut un home més de direcció i sobretot de direcció d'acció que no pas de guió. I en aquest sentit, The Gentleman, que té relació amb la

seva mateixa pel·lícula. Sí, del 2017, pot ser? Ja no recordo. Confio en la teva memòria. 2019, sí. No havies de confiar.

No, no, no. Doncs això, pel que fa a l'acció i al sentit de l'humor, que són com dos dels ingredients bàsics del cinema i en general de les produccions de Guy Ritchie, doncs és exactament això. I a la segona temporada continua sent això, tot i que és veritat que l'humor el perd una miqueta perquè diguéssim que el personatge principal que aportava l'humor, que és el Fred Ward, que és el germà del protagonista que en teoria havia d'arretar el negoci, la finca, el títol, tot això, doncs no ho acaba fent perquè està molt perjudicat. Perdut a la vida, i aleshores és veritat que és una segona temporada més d'acció, jo m'atreviria a dir que d'humor. I a mi això, sobretot en els tres primers capítols, em va perdre una mica.

T'ha costat una mica. Però ja es veia venir tal com va acabar la primera temporada, que no ho explicarem, per si algú no l'ha vist, però ja es veia venir que la sèrie agafaria un to més de sèrie criminal i menys de comèdia.

Clar, que a mi això em funciona, el que passa és que en els primers tres capítols tinc la sensació que és massa una sèrie criminal tradicional. Llavors, a partir del quart, la sèrie per mi fa una pujada absoluta i en la segona meitat de la temporada és quan realment arriba la xitxa bona i és on realment m'ho he passat bé. On he tingut la sensació de voler i necessitar el següent capítol i de mirar-me'ls tots d'una tongada, sobretot per aquesta aparició d'aquests nous personatges, que és una família mafiosa italiana a través dels quals ells volen aprofundir en el negoci, fer que el negoci creixi. Però que alhora també potser no acaba sortint del tot com s'esperen. I aquí, i sobretot amb el descens a les tenebres del protagonista, que d'altra banda és un descens molt clàssic

pel tipus de personatge, és Michael Corleone. De fet, ja el germà li diu, tu has nascut per això, per ser criminal, això d'aristòcrata no et va, en el fons ets un tio fred que ha nascut per fer anar la pistola.

Clar, això, tot i que previsible, em funciona, i m'interessa, i trobo que el Theo James realment està molt bé. El que passa és que a mi, el que més m'interessa de tot, i en aquesta segona temporada es comença a explorar una mica més, és aquesta química entre els dos protagonistes, entre Theo James i Kai Escodelario, dos personatges molt guapos, que sempre que hi ha dos actors molt guapos en una sèrie com aquesta saps que hi ha d'haver algun tipus de tensió sexual romàntica. I joven, i joven. I aleshores aquí, a la primera temporada tenien aquesta relació més d'estar picats, de no acabar de funcionar aquesta relació de socis, però a la segona temporada crec que es comença a explorar què passa més enllà i aquí és on a mi m'agrada la teca.

Doncs The Gentleman, que ha estrenat segona temporada a Netflix, una altra opció és Gone, que és una sèrie protagonitzada per David Morrissey, que s'ha estrenat a Filmin i ell interpreta el director d'una escola privada de secundària on van famílies acomodades. És un home molt estricte que té una vida aparentment perfecta fins que la seva dona desapareix d'un dia per l'altre. Ell confia que tornarà i que deu haver un motiu lògic que expliqui la seva absència, però finalment, quan ella no torna, ho denuncia la policia. A la detectiva encarregada del cas li estranya, ja des del principi, la calma amb la que ell es pren la desaparició i pels espectadors això també fa que sigui difícil no pensar que amaga alguna cosa. Aquesta sospita inicial vertebra, una sèrie de misteris. Jo diria clàssic, que funciona molt bé perquè és breu, només són 6 episodis, i perquè, per tant, no té temps de convertir-se en una cosa molt rogambolesca, i perquè aquesta figura del marit sospitós està molt ben treballada, perquè David Morrissey té aquesta capacitat d'ensenyar coses sense dir ni una sola paraula. Sí, estic 100% d'acord.

És la típica, tu quan penses una sèrie britànica de misteri, doncs és aquesta sèrie, és a dir, és Brochurch, és aquesta cosa que els britànics fan molt bé, que és crear molta misteri, crear molta tensió, fer una cosa molt aterrada a terra, com deies, sense grans girs de guió perquè no els necessita, però que t'enganxa simplement perquè el misteri està ben fet i perquè hi ha un marit sospitós. I això sempre ens agrada molt quan hi ha un marit sospitós. I a més ho aguanta molt bé.

Aquesta sospita està molt ben aguantada tant per part del guió com per part de l'actor.

Clar. I l'altre punt fort per mi és el que deies, el David Morris, aquest actor que amb un aixecament de cella o amb un. Microgest i ja t'està dient moltíssimes coses, fa que tu constantment estiguis dubtant del seu rol en tot això i que a més crea un argumentari molt interessant sobre l'home que fa por aquesta figura, sobretot pel que fa a les relacions de parella o les relacions heterosexuals home-dona, aquesta idea de l'home que mai saps per on et pot sortir i no és gratuït que la investigadora sigui una dona que la desapareguda sigui una dona llavors totes aquestes. Petites coses que va explorant en aquest sentit, fa que li doni una capa més al que podria ser un misteri clàssic que, repeteixo, no deixa de ser-ho.

Sí, està molt ben lligat en els dos sentits, en el temàtic i en el de la investigació. Va, doncs hem de triar en aquest cas entre dues sèries. Tenim The Gentleman, tenim Gone. Amb qui no us quedeu?

Jo, The Gentleman. Doncs jo vaig per Gon, eh? Aquestes sèries així britàniques, de pocs capítols, i que enganxen bé, i que comencen i acaben. Gràcies.

Jo també vaig per Gon, he de dir, perquè, exacte, per això que diu el Tarik, més David Morrissey, que déu-n'hi-do quins regals ens està fent, perquè tip-toe. Sí, un paper increïble. Justament amb l'Alan Cumming fa un paper formidable, i és un actor que s'ha d'admirar tot el que faci. Doncs moltes gràcies als dos. Marta, ens veiem aviat. Tarik. Queda't, que ens ajudaràs a analitzar l'Odissea. Que vagi bé.

Fins ara.

A través de les pel·lícules somiem en un món millor.

La finestra indiscreta amb Toni de la Torre.

La finestra indiscreta. El programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio.