Quines sèries noves valen la pena?

La finestra indiscreta, el programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio.

I ara, anem a les sèries.

Aneu traient els mocadors perquè aquesta sèrie, que per mi ja és una de les sèries de l'any, ja us ho dic, és una sèrie dura amb la que plorareu entre bastant i molt. Es diu Babies i segueix el patiment d'una parella que volen tenir un fill i no poden. I per tant, d'una sèrie que posa en imatges un dolor. Que molt sovint és silenciós. Les parelles que passen per la situació d'intentar aconseguir l'embaràs i que no es produeixi o que acabi en un avortament o més d'un, viuen tot el dolor que en deriva sense parlar-ne amb ningú, normalment, perquè hi ha un tabú al voltant dels problemes de fertilitat, sobretot al voltant de tot el procés mèdic que involucra, I com que està estretament relacionat amb el cos de la dona, que al final és la que passa per les exploracions, les ecografies i el tractament en el cas que es faci, sembla que ha de quedar o que hagi de quedar en l'àmbit de la intimitat i que no s'hagi de poder explicar. I aquest silenci també fa que sembli que és un problema excepcional, quan és al contrari. Els problemes de fertilitat cada cop són més freqüents i per les parelles que veuen com el seu desig de ser mare i de ser pare s'estronca, el fet de poder veure en una sèrie que el que estan vivint no és excepcional, sinó que és tan comú que algú ho ha posat en una pantalla, és molt valuós. I també ho és pels que no s'han trobat mai amb aquestes dificultats perquè sovint són massa lients al que suposa i per tant els manca empatia i tacte cap a aquestes circumstàncies. De fet, a la sèrie a banda de la parella protagonista n'hi ha una altra que està en una situació molt allunyada de la de voler tenir un fill. Però la seva trama acaba complementant la dels protagonistes en aquest sentit. Per tant, estem parlant d'una sèrie molt realista. I per això no és una sèrie fàcil de veure, però és un cas d'aquells en què l'adjectiu necessària, que moltes vegades utilitzem amb molta facilitat, s'ajusta molt bé.

Sí, jo diria que justament és difícil de veure perquè té aquest realisme que no dramatitza en excés, sinó que és tot fet amb una tendresa i una cura que al final ho fa encara més dolorós pels que ho estem veient. A mi m'ha interessat molt aquesta manera d'explicar una cosa tan sensible i que és tan gran i pesa tan fort sobre les vides d'aquí. D'aquí estan en aquesta situació, però des d'un punt de vista tan diferent o des d'una manera d'explicar-ho tan diferent del que jo estic acostumada a veure en ficcions. Sento que la maternitat o no maternitat molts cops en els personatges femenins de sèries o pelis de tota mena es fa servir com aquesta última. Evolució d'un personatge, no? La que vol ser mare no podrà i això la fa madurar, o la que és una mica esborrejarrada, doncs ara li fem l'arc en què serà mare, ho acabarà sent i així s'entrarà i acabarà la sèrie, no? I aquí està tot fet amb com d'un costumisme, que no vull dir que sigui superficial, no?, sinó que t'ensenya com aquest aquesta situació pesa, no?, i va xocant amb totes les arestes de la vida, no?, que es troben amb amics, amb família, no?, i com tot et condueix o condueix els personatges allà mateix, llavors, doncs, sí que he valorat molt aquesta sensibilitat, com està feta. Sí, perquè al final és una

qüestió que està absolutament tot arreu. Recordo una de les primeres escenes del primer episodi, que van a una reunió d'amics, o, per exemple, n'hi ha una altra, però és que són molts semblants, i hi ha un nadó, Clar, la presència del nadó, per ells dos, té un pes que per la resta que hi ha al voltant ni experimenten el pes ni tan sols són capaços de veure el pes, lògicament, que estan vivint ells.

A mi m'ha impressionat molt, com que jo crec que li aporta aquest realisme del que parlem, m'ha impressionat molt com les coses van passant, com que hi ha algo que a la sèrie van passant les escenes, als personatges els van passant una sèrie de coses relacionades amb això, que es van acumulant, perquè hi ha moltes escenes que no s'acaben desenvolupant, però que s'acumulen, s'acumulen, s'acumulen i en un moment exploten, però exploten d'una forma molt poc. Pornogràfica o molt poc sensacionalista, sinó d'una forma molt delicada i molt. Entens molt bé el que està passant als personatges, no? No hi ha una recreació en el dolor dels personatges. I crec que també és important destacar la duració dels plans. Em va sorprendre molt que, per ser una sèrie així, que hi ha plans que duren moltíssim, plans fixes de la parella abraçant-se en un pàrquing, i hi ha com aquesta cosa del temps que va passant durant la sèrie, com per retratar aquest patiment o la dificultat que està travessant aquesta parella. I per citar una altra escena que trobo que també exemplifica molt bé aquest realisme del que parlem, després de l'avortament, jo crec que és de les primeres vegades que veig un productor visual que parla, no només en tant de delicades, sinó que parla tan bé del que és un avortament espontani, per exemple, i hi ha aquesta escena que tornen a casa i es troben un repartidor d'Amazon. Llavors són com petits detalls que realment aporten molt realisme al que estan vivint els personatges i genera l'empatia de la que parlaves tu.

Sí, és que de fet, part del motiu que fa que la sèrie sigui colpidora és que formis part del dia a dia d'aquests personatges, és a dir, especialment aquesta parella que intenta tenir fills, com deia el Joan, hi ha seqüències molt llargues de la seva quotidianitat, on els veiem parlant sobre nimietats, anant a comprar, fent bromes, entre escena dramàtica i escena dramàtica, o millor dit, entre escena important pel que fa el que ells volen aconseguir, que és ser pares, i escena important pel que ells volen aconseguir, no hi ha altres coses que estan omplint, no hi ha altres subtrames que volen que pretenen ser igualment importants, sinó que hi ha coses molt poc importants però on allò que els està passant també va traient el cap per tot arreu.

Sí, és allò, fa com físic per l'espectador allò que un cop tens al cap aquest desig de ser mare, de ser pare, no pots pensar en altra cosa o ho veus per tot arreu, com allò que diuen que de cop un dia veus. Veus nadons per tot arreu, el transport públic al carrer on sigui, doncs trobo que fa com molt físic aquesta cosa, no? D'incloure-te en la intimitat dels personatges, no? En moments que són com molt tendres per ells i tu sents, ai, ara estic mirant algo que no hauria d'estar veient, potser, no?

Sí, té una mica aquest punt que a més és molt. No ho he dit pel creador de la sèrie, l'Estefan Golazewski, que havia fet una sèrie semblant a la que es deia Marriage, que es va estrenar aquí, no sé, deu fer uns 4 o 5 anys. Ara ja no es pot veure enlloc. Que és això, és aquella cosa que passa sovint amb les sèries, que s'estrenen i al cap de 4 o 5 anys desapareixen de la plataforma i adéu-siau, i els protagonistes eren Sean Bean i Nicola Walker, i aquella sèrie en el fons ja era l'autora de Segrets d'un Matrimoni de Bergman, vull dir que ja és aquesta idea d'observar de forma minuciosa aquesta quotidianitat. I per fer això jo crec que és imprescindible, sobretot, que els actors estiguin totalment implicats en això. Jo crec que en aquest cas els dos estan molt bé. Ell és la Siobhan Cullen, que és la, que vaig costar d'associar-la, la protagonista del Victoria, perquè el paper és molt diferent. Jo tampoc la vaig reconèixer. És una comèdia, i aquí està fent un drama, està fantàstica. I ell és el papa, és Edu, que l'hem vist, per exemple, a I May Destroy You, i que serà el futur Snape a Harry Potter.

Sí, tots dos tenen, a part de que els creus molts com a parella, tenen aquesta delicadesa, aquesta fragilitat, com que acompanya molt bé la sèrie, i està molt bé, trobo que, o sigui, ella està immensa, realment és molt fort a nivell interpretatiu, però està molt bé el personatge d'ell perquè ell té aquesta cosa de la parella que acompanya i que l'intenta recordar que ha de ser positiva va dient molt stay positive, stay positive inclús acaba sent una mica pesat acaba sent un tio pesat

en alguns moments ell és un personatge que i jo estic segur que hi ha molts homes. Que s'han trobat en una situació semblant que s'identifiquen, que és aquesta sensació de has d'ajudar, però no deixes de ser un secundari d'alguna manera en tot això. Aleshores, com ajudar si no és intentant enviar un missatge positiu, però tampoc no pots. No pots fer gaire més en tot això, no pots ajudar i podries ajudar, però no pots.

Clar, i trobo que com a actor està molt mesurat per no eclipsar, o sigui, com que hi ha alguna de la seva interpretació que també remeta al personatge. I trobo que estàs realment molt equilibrat. No hay nada que puedas hacer para

salvar a nuestros bebés.

Deia el Joan que la tensió esclata, efectivament esclata, hem escoltat un fragment on esclata, i quan esclata. Quan esclata és devastadora, perquè a més a més hi ha hagut tota aquesta prèvia molt realista. Jo el que he trobat és molt realista. Per exemple, les escenes en les quals a ella l'examinen, tot, la crema, els sons, el so de la màquina, la crema, el comportament de la metgessa, tot és extremadament realista.

Sí, mostra molt bé el negoci de la maternitat. També m'agrada molt la sèrie que parli molt de diners, que parli molt del que costen les fotografies de l'ecografia, com que ells compren dues fotografies.

Sí, que els diuen 5 dòlars, 5 pounds, no sé què els diuen.

Però una cosa tan senzilla com una ecografia, Clar, retratar-la realment tal com és, quan els sons són perfectes, clar, l'impacte és molt més gran i dius, ostres, hi ha aquest efecte mirall.

Sí, i això que deies de quan esclata el conflicte, a mi el que m'agrada també és que realment a nivell narratiu sí que es para la sèrie d'alguna manera, com que es centra en aquest conflicte, però. Segueix avançant, com el muntatge no canvia, o sigui, realment pot haver esclatat el conflicte i la segona escena són ells dos al llit i la següent ja és com que ella està cuinada un altre cop, realment no és que de sobte tot canviï, sinó que les seves vides segueixen avançant igual que avançaven fins ara, i ens sembla molt difícil

d'aconseguir aquest nivell de realisme. Sí, perquè a més això és la vida real, és a dir, passen coses però després has de dinar i ja estan a comprar i ja estan a la feina li treu aquesta

com teatralitat o dramatització que a vegades envolca ja aquests temes més delicats que és normal que ens hi vulguem parar amb més que ho volem explorar emocionalment llavors aquesta cosa justament que tot segueixi que ni la sèrie no s'aturi a mi també em pesa com a espectadora hi ha un punt que que sents aquest comptador enrere o aquesta cosa de bueno és la vida i encara ho fa pitjor que no si fos un gran drama.

Doncs Babies, que s'ha estrenat a Filmin, i és la primera proposta de sèrie de la setmana, canviem ara de to completament perquè tenim nova temporada de Slow Horses.

La sisena temporada ja d'aquesta sèrie que protagonitza Gary Oldman i que està basada en les noveles de l'escriptor Mick Herron, els nous episodis s'estrenen dimecres vinent pel TV i plantegen una situació que al principi sembla com un error burocràtic, que és que els protagonistes no estan cobrant a final de mes. I a mesura que van indagant el per què, descobreixen que han estat eliminats del sistema de l'MI5 per algun motiu. I a mesura que això va avançant es va descobrint que, bé, hi ha algú que està eliminant un per un els agents d'aquesta, diguéssim, unitat de perdedors, que és la dels espies de Slow Horses.

Clar, no només eliminant burocràticament, sinó eliminant literalment aquests antics Slow Horses amb una violència i una sang freda bastant sàdica, però amb els. Típics tocs una mica còmics que té la sèrie, no? Com que la primera mort que apareix, per exemple, que és una mort molt violenta, una de les assassines es mira a les ungles per fer temps, no? Com que realment hi ha aquests petits tocs que té la sèrie que aquí segueixen presents. Jo crec que la sèrie segueix tenint molt bon nivell i el Gary Oldman, que és un actor que a mi sempre m'ha generat molt rebuig, no sé per què, però. Sembla que toques sempre, sempre. Doncs aquí, que precisament.

Ni a. Com a fan de Harry Potter

que ets. No tant, eh? Ni tan sols als Batmans del Nolan, ni. Sempre m'ha fet molt fàstic el Gary Oldman. I Drácula. No, no, no, no suporto, no suporto. De debò és un acto que li tinc sempre. Sabeu que és mania injustificada? Sí, sí, clarament injustificada. Perquè no estàs argumentant res. Clar, clar, jo no, és que no, no, sóc incapaç d'argumentar-ho.

Però aquesta és la versió, en tot cas, segur que t'ha de generar més rebuig, perquè apareix com el màxim de fastigós possible.

Però curiosament, aquí me l'he cregut molt, aquest personatge desagradable i carismàtic, que ja és l'únic que representa tota aquesta sèrie, com els marginats són els que acaben sent els més honestos, els més íntegres, aquí trobo que em convenç molt. I és molt divertit com reacciona al fet de no estar cobrant, perquè el personatge diu que es posa en vaga. No cobro, no treballo. I se'n va a dinar, però. Quan li arriba la informació que estan assassinant antics Slow Horses, la seva integritat, que és la gran virtut del personatge, decideix començar a investigar-ho. També m'agradaria parlar que el Jack Clowden potser és el nou James Bond. Ha sortit aquesta informació, no sé si ho sabíeu, i també em fa gràcia que, com que em sembla algo irònic, que un dels Slow Horses acabi sent.

Que el més inútil dels espies acabi sent el més eficient dels espies, no?

Sí, però jo crec que aquesta temporada s'ho comença com bastant al nivell de les anteriors. Sembla que la trama aquesta del pare del personatge del Jean Loudon que apareix al final del primer episodi serà com una mica l'eix narratiu i tota aquesta intriga dels assassinats a sang freda dels antics Slow Horses.

Jo és una sèrie que la gaudeixo molt. A més, ja fa, no sé si soc jo, però diria que ja fa un temps que s'estrena més o menys una temporada un cop l'any. Sí. Sempre que arriba el setembre, pum, tens la teva dosi de Slow Horses, i això comença a ser ja tan estrany, és a dir, hi ha actualment uns salts tan grans entre una temporada i la següent, dius, no, dos anys més tard o tres anys més tard ha arribat la. Ja no recordo res. Tampoc és això, però hi ha un procés de desconexió a mesura que passa el temps, i aquesta periodicitat de saber que. Cada vegada que comença un nou curs, arribarà una nova temporada de Slow Horses, que no deixa de ser, per molt que siguin uns espies desastrosos, no deixa de ser com una segona família, perquè han jugat molt a això, doncs és molt reconfortant.

El carisma de l'equip de Slow Horses realment crec que és un dels grans virtuts de la sèrie, i això que dius tu de la periodicitat, com tornar una mica. El curs comença amb la família de Slow Horses, que torna a aparèixer. Això és perquè les graven totes seguides. De fet, quan va acabar la cinquena ja vam poder veure les primeres imatges del que seria la sèrie d'emporada. I sí que és cert que genera aquesta familiaritat que també la sèrie representa en aquests perdedors que són a la vegada els que més confronten el sistema.

Clar, no, i a més com que està basat en les novel·les que ja estan escrites, suposo que en aquest sentit ho tenen molt fàcil perquè el ritme de producció sigui el que ha de ser, el que ha de ser, que és una temporada cada any. Doncs és Lo Horses que torna, ho hem dit abans, aquest dimecres, dimecres vinent, a Apple TV amb la temporada que ja són 6, 6 temporades.

A la finestra indiscreta et recomanem el bo i millor, perquè no et mereixes menys.

Perquè a Movistar s'ha estrenat una sèrie basada en un cas real, una sèrie que es titula Creednos. És un cas esfereidor sobre un taxista de Londres que autoritzava la seva feina per seleccionar dones joves que pujaven soles al seu taxi per la nit. De fet, tenia un mètode molt calculat. Recollia la víctima al taxi, i li explicava que havia guanyat molts diners en una aposta o al casino o alguna excusa similar, aleshores, com que havia guanyat molts diners, els oferia alguna cosa de beure, un xampany, alguna beguda, que estava adulterada amb drogues. I quan la dona començava a perdre la capacitat de reaccionar, l'agradia sexualment.

Bona nit. You look like you've enjoyed yourself. Oh, yeah.

It was just to catch up with friends.

Male or female? Female. I was going to say if it was a fella. What a lucky guy he is. I've had a great night tonight myself.

El més esfereïdor és que moltes víctimes van explicar pràcticament el mateix patró, però la policia no va connectar els casos.

Sí, és una sèrie bastant dura, especialment el primer capítol, que quasi que se centra en una primera víctima, com des del principi de la seva nit fins al procés de la denúncia, dels aclamants mèdics i tot això. És bastant vivencial, no? I a més a més, hem de dir que està situada als dos mil i pico. Sí, al principi és als dos mil, sí. Clar, que ara ho estem veient amb una òptica i una consciència, que potser fa que mentre veiem el personatge en el taxi, com a espectador se t'encenen totes les alarmes de com has de veure alguna cosa que t'ofereixen de nit sol en un taxi, com li estàs explicant on vius, com no sé què, però clar, és una altra època, llavors. Sí que fa bé aquesta feina de posar-te molt en el cos de la víctima, però jo veient-la he agraït que, tot i que explora el tema del mitú, un altre mitú podria ser aquest cas, sento que se centra més en aconseguir aquest tu, entre cometes, que no en centrar-se en el patiment d'una sola víctima i de fer-nos entendre per què una sèrie així és necessària a base de fer-nos veure com pateix, no? La sèrie això comença amb una primera víctima, però et va ensenyant diferents casos, i com tots aquests casos, tot i que el taxista segueixi el mateix patró, no hi ha una víctima perfecta, les dones que surten són diferents, tenen entorns diferents, reaccionen diferent davant del taxista, reaccionen diferent sobre la idea d'haver estat agredides, llavors jo crec que aquí aconsegueix aquest concepte de. D'una cosa estructural i sistèmica, més que no d'una violència concreta contra una dona, sinó que està molt ben treballada. A més a més, també m'agrada el to que, a més que això, ser un drama on veus patir molt una dona, té aquesta cosa com de true crime, d'aquesta cosa serial del taxista, que et fa entendre-ho més com una persecució criminal que no pas com a un drama personal.

Per mi un dels grans encerts de la sèrie juntament amb el que deies Ofelia és que i potser això és el que la distingeix potser d'altres sèries perquè darrerament s'han fet moltes sèries de casos reals i a més a més amb aquest efecte retroactiu d'anem a explicar això que va passar als 80, això que va passar als 90, això que va passar als 2000 és que inicialment sembla que serà una sèrie criminal però hi ha un moment en què queda clar que va més enllà d'això i per tant. Que va més enllà del cas concret i el que vol és denunciar el que deia abans, la negligència policial. És a dir, a mesura que comença a acumular casos, que comença a fer-se evident que hi havia allà un patró i que la policia va ser negligent, doncs la sèrie passa a anar, deixa una mica davant del taxista, va una mica més enllà del taxista per parlar també sobre per què es produeix això, per què hi ha aquesta negligència.

Sí, de fet, les escenes de la denúncia, dels exàmens, del després, són gairebé igual de terrorífiques o tenen un to una mica similar al de l'agressió, perquè, de fet, són escenes que es construeixen com teixint tot de microagressions que se segueixen perpetuant contra les víctimes. Llavors, jo crec que això també és molt interessant de veure-ho, les víctimes no com a algú incomprès, sinó que té com tot un món en contra. Bueno, i al final,

sense explicar gaire cosa, però hi ha un moment en què les diferents víctimes decideixen unir-se per denunciar la policia. Aleshores, aquí ve la pregunta. Què passa quan tu denuncies la policia? Vull dir que és molt interessant el que el planteja a partir d'aquí. Creednos, s'ha estrenat a Movistar Plus i tenim encara una última sèrie a comentar i si us agraden les sèries criminals, us interessa.

Perquè acabem el repàs de les novetats amb una sèrie de misteri, que és d'aquelles que et xuclen la seva atmosfera, o l'atmosfera, és que l'atmosfera pot ser molt important. Ho fa tot, eh? Ho fa moltes coses, eh? Pot ser fins i tot que un punt de partida. Que diguéssim, potser tenim una mica vist, ens acabia atrapant igualment. I a mi em sembla que aquest és el cas d'aquesta sèrie que es diu Last Sin, que també li han posat el títol en castellà de Causa Abierta, que és una sèrie australiana protagonizada per un ex policia a qui fa anys li van segrestar la filla i que des d'aleshores viu en un estat de càstig autoinfligit. És alcohòlic, es fica en baralles i no troba la manera de refer la seva vida.

No funciona para mi, ¿vale? Solo no funciona.

La sèrie comença quan es troba en els ossos d'un cadáver d'una criatura que va ser enterrada fa més de 10 anys. Tot apunta que és la seva filla i també sembla que ell finalment trobarà un tancament, però evidentment les

coses es compliquen. Sí, jo he de dir que no m'he atrapat tant com tu, Toni, en aquesta sèrie. A mi l'atmosfera em pesa molt. Però el que sí que m'ha agradat del primer episodi és que a diferència d'altres sèries amb la mateixa temàtica que es basen molt en el misteri, en qui ha matat aquesta nena, tot aquest misteri, comença centrant-se més en el conflicte del personatge de superar, de tenir una resposta, de tenir un tancament al dolor que té de la desaparició de la seva filla. I això ho fa fent-te còmplice tu com a espectador al principi, perquè a l'inici troben aquests ossos d'una nena, un home com. Típic com personatge, clarament, com mig homeless, amb uns gossos violents.

Senyor que va pel bosc i es troba el cadàver, que és l'inici de qualsevol

episodi de CCI i companyia. Exacte, exacte, però en aquest cas. En un moment de l'episodi el protagonista sospita que aquest personatge que tu has vist trobant els ossos és l'assassí de la seva filla, no? I això m'agrada perquè realment el que et fa tu com a espectador és saber que aquest home no mata la seva filla i entendre molt bé que el que vol aquest personatge és tenir una resposta, tenir un tancament que clarament no el tindrà almenys en el primer episodi. És força complicat, sí. Però sí que em passa això amb la sèrie, que aquesta atmosfera jo sento que ja l'he vist diverses vegades, no? Té com aquesta intro tipo True Detective, té els típics plans de drons, de paisatges, no? Aquesta música com mig misteriosa, els flashbacks amb colors saturats i com els bordes del pla completament il·luminats, llavors són o tots els tòpics també narratius, no? L'ex-policia en rehabilitació. I llavors trobo que comparant-ho amb altres propostes se'm fa una mica fluixa. I trobo que tampoc, almenys el que he vist de la sèrie, no acaba d'aprofitar un món que em semblava interessant que és que el personatge ara treballa com a operador d'emergències. Com que ella té trucades de persones que estan en perill i a vegades no pot. Hi ha un moment de l'episodi que intenta prendre's la justícia per la seva mà. I hi havia un món allà que vaig pensar que potser també era interessant i pel que vaig veure en l'avançament del següent episodi no sembla que vagi cap allà i no entenc cap on va. A mi em va passar que de sobte semblava una altra sèrie.

No, jo veig que té un destí bastant clar, que és el fet de és que no ho puc dir perquè. Si ho dic, aleshores passarem a aixafar la sèrie, que és una cosa que no volem fer. No, clar, té tota aquesta. És a dir, formalment, diguéssim, el vestit és vestit True Detective. Clar. Aleshores, sí, ja ho has vist. Ara, el vestit True Detective ens agrada. Clar, sí, a mi aquest vestit m'agrada, molt millor que altres vestits. Aleshores, és veritat el que dius, Joan. Però és un vestit que no està tan ben fet. Sí, no arriba, no arriba, és veritat. És com la part del doll, que podries fer una comparació amb Mare of Easttown, si vols. Aleshores, si jo ara dic, no, aquesta sèrie és semblant a True Detective, Emerald of Easttown, estarem enganyant els oients, d'acord? Però la intenció, una mica, que té la sèrie, o una mica els referents, són aquests, no arriba ni molt menys, està uns quants nivells per sota, però igualment. Amb aquests ingredients es crea una sèrie de misteri que a mi m'atrapa més que d'altres sèries de misteri que es fan i que a més té com a protagonista un actor, el Patrick Bramall, que és un actor conegut bàsicament pel seu registre còmic. Potser algun oient l'ha vist a Calling from Accounts, que és una comèdia romàtica molt poc ortodoxa. Però aquí fa un canvi de registre molt notable. Trobo que se'n surt molt bé amb el to.

Sí, jo me'l crec. L'actor trobo que està bé i que defensa molt bé el seu personatge. Jo me'l crec bastant.

Va, anem a repassar aquesta sèrie, per cert, la teniu a l'Apple TV. Anem a repassar els títols de les sèries de la setmana, perquè hem parlat de Babies, de Slow Horses, de Create Nos i de Causa Abierta. Amb quina us quedeu?

Jo em quedo amb Babies, sens dubte. Recomano molt entrar a la vida d'aquests personatges i entendre bé el seu drama. Crec que és molt admirable el que fa aquesta sèrie.

Sí, sí, jo també amb babies.

Jo em quedo amb babies de carrer, malgrat la defensa que he fet de causa abierta, em quedo amb babies també de carrer. Per tant, em sembla que aquesta setmana és un ànima.