Quines sèries noves valen la pena?

Vaig sentir l'horitzó.

La sèrie destacada d'aquesta setmana és Gènesi, que fa una crònica de la revolució culinària que va dur a terme Ferran Adrià al Bulli. S'estrena dimarts vinent al Trescat i és sobretot una sèrie molt ambiciosa, que controla dues línies temporals alhora, cosa que no hem vist gaire a les sèries catalanes. D'una banda tenim un Ferran Adrià jove arribant al Bulli i treballant a les ordres d'un altre cuiner, al mateix temps que veiem com es van unint els elements i les persones que seran les protagonistes d'aquesta gran explosió de creativitat culinària d'aquells anys. Aquesta és una trama molt ben documentada, assessorada pel mateix Ferran Adrià, entre d'altres, i l'altra, d'altra banda, l'altra trama, és una trama que passa al present, una trama que és ficció sobre una cuinera que vol reobrir el restaurant familiar i que es complementa amb la primera. Aquest anar i venir entre les dues trames la fan una sèrie complexa, Una sèrie estimulant que sap sobretot encomanar un moment molt concret d'estar creant una cosa nova amb la vibració que això suposa i també és, i aquest em sembla potser l'aspecte més valuós, una sèrie amb una clara vocació internacional. Una sèrie que en primer lloc valora el que tenim aquí i el que hem aconseguit i en segon lloc vol explicar-ho a fora.

Una cuina no és només una cuina, és el lloc on nosaltres podem ser lliures. Hem de treballar al màxim nivell perquè els nostres comensals tinguin la millor experiència de les seves vides. És el moment de ser valents i d'assumir riscos.

Miquel Fernández interpreta a Ferran Adrià, hem pogut escoltar en aquest tall, el clava, el clava, però alhora no l'imita, no surt la caricatura, i això té molta dificultat.

Sí, mira que la sèrie corria per mi bastant aquest risc, perquè el Ferran Adrià és una figura molt parodiada a la nostra Catalunya, no?, I és impressionant com clava no només la forma de parlar als moviments, sinó que jo crec que també li aporta uns matisos completament nous que no havíem vist de Ferran Adrià, que és com cert atractiu, com certa espècie de confiança, com hi ha coses com que no havíem, com potser, o almenys jo potser no havia pensat mai de Ferran Adrià com a figura internacional, com el xef que és, com l'estrella que és. Em va semblar molt impressionant la interpretació del Miquel Fernández i també, no només clava el Fernández Díaz, sinó que també els personatges, per exemple, del Juli Soler, que interpreta l'Ivan Massagué, també són molt semblants al de realitat, o també apareixen el Fermí Puig o el Santi de Santa Maria, que també s'assemblen molt a les personalitats reals. Sí, jo crec que aconsegueix

molt bé això de generar el magnetisme, entre la figura sense l'hora caure en voler fer un biopic, o en sobreexplicar, li deixa com aquest espai suficient per crear el misteri. Sí que se centra també, veiem molt menjar, veiem molta preparació, i jo comparant-ho amb The Bear, que em sap greu però és inevitable, perquè també ha sonat molt en aquests últims anys com a sèrie culinària, trobo que també està molt ben aconseguit que t'ensenyen el menjar i el producte, I és com que fan que la teva atenció reboti on anirà el cap del cuiner. No tant, sento que de verd sobreexplicava molt com podem fer això, ara farem així, sobre això, i acabaves mirant i centrant-te en el plat. I aquí deixen com una mena de mística en l'aire, perquè tu el que et preguntis és què farà Ferran Adrià d'aquests escamarlans que m'estan ensenyant aquí. Crec que té mèrit. Sí, és veritat.

Realment, tu, Toni, deies que és una sèrie molt ambiciosa, complexa. Jo no hi sumaria que és elegant. O sigui, es nota molt la mà de Netflix en quant al pressupost, com que realment hi ha una suma de diners. I crec que també en la direcció. És una sèrie que em transmet com aquesta elegància que aparentment transmet aquesta espècie de cuina, com que aquesta espècie de món que potser no hem arribat, però que realment transmet una espècie d'elegància que la sèrie la transmet molt bé.

I després posa molt el pes en els personatges, deies oferir el tema dels plats, i hi ha una feina important, des d'un punt de vista gastronòmic, perquè s'han reconstruït més de 70 plats originals del Bulli, i em consta que aviat el programa Caníbal Berlín farà un especial sobre aquesta sèrie, per tant esteu atents al programa de la Paula Molés, perquè aniran al detall de la gastronomia de la sèrie, nosaltres no arribem aquí i analitzarem altres aspectes, però això està molt treballat. El que passa és que penso que la sèrie sap. Que aquest acabat detallista, que li dona qualitat al conjunt, sí, però que el motiu per gaudir-la i degustar-la són els conflictes entre els diferents personatges. Aleshores, clar, la part humana té molt de pes, i per això, clar, hi ha Ferran Adrià, però també hi ha el germà, l'Albert Adrià, que interpreta el Carlos Cuevas, hi ha el Juli Soler, que interpreta l'Ivan Massagué, hi ha el Fermí Puig, que interpreta el Xavi Caudavilla, entre molts altres, i la dinàmica que s'extraeix entre ells, dinàmica i friccions. Al final, és el motiu que et porta a anar avançant en la sèrie.

Jo també li sumaria, a part de les relacions entre els personatges, la relació entre les dues capes temporals. I trobo que la sèrie, a mi em va transmetre una espècie de. Trobo que transmet molt bé com el Bulli canvia el món. O sigui, tu veus com tota la gestió, la gènesi del Bulli, com el Ferran Adrià arriba al restaurant de roses, etcètera, que es torna el xef i vas veient la trama com del present, on el món ja és un altre món. No sé si us va tenir aquesta sensació, a nivell estètic, a nivell com de O sigui, inclús també el fet que ara en parlarem més, com del fet que ara hi hagi dones a les cuines, no? El món on entra el Ferran Adrià Treballa és un món molt masculí i després hi ha un món on les dones són la cap de cuina d'un restaurant, però trobo que exemplifica molt bé aquesta tensió entre el passat i el present.

Sí, a mi això em sap greu perquè em genera tanta curiositat amb aquest retrat d'un moment de la història culinària catalana, aquesta mística no hi ha tanta cura en explicar gairebé una llegenda, que llavors quan és el salt al present sí que veig molt això de ja no hi ha. No és que no hi hagi res per construir, però que també la història del present parteix potser d'un punt més fosc, potser no hi ha tanta aquesta cosa de generar una fantasia, d'explicar una llegenda, llavors jo sí que ho he sentit una mica desigual, però potser la sèrie es desenvolupa per.

Clar, estic d'acord, sí que aquesta trama del present també és ficció, no? Clar, però és que és inevitable,

perquè al final el passat és on hi ha l'espurna. I deia que la sèrie t'arrossega pels personatges, pel que es va creant entre ells, però sobretot t'arrossega per formar part d'aquest moment, no? O sigui, formar part d'aquesta espurna i el que s'està produint allà allò és molt magnètic, clar, ho compares amb la trama del present i allà no s'està produint allò, és un moment molt diferent que té el seu interès però que no és el mateix i diguéssim que el passat inclús pot tenir un punt nostàlgic. Joana, abans a mi m'ha semblat que tu anaves una mica per aquí excepte la part de no hi havia cap mena de dona allà, no? Això potser no cal tenir nostàlgies sobre això. Però d'aquell moment, d'aquell moment de trobada de persones i que hi ha aquella connexió. I que estan descobrint que poden canviar coses, clar, això és molt engrescador. Sí, tota aquesta creació

de la cuina conceptual, no sé, jo a vegades tinc aquest debat de si la cuina és art, no? Però trobo que té molt bé aquesta energia que qualsevol pel·lícula sobre, jo què sé, un moviment social o un invent, quan veus que realment tots estan com engrescats creativament a l'hora de canviar el món, aconsegueix molt bé amb les interpretacions, amb. Però també, repeteixo, amb la direcció em sembla molt impressionant, com més enllà dels plans dels drons, que això en podem parlar un altre dia, que jo crec que s'han de limitar, em sembla ser una sèrie que realment aconsegueix transmetre molt bé quan crees alguna cosa i estàs com realment sentint que estàs fent una cosa nova.

Sí, és que hi ha la manera, això, com deia, com retrata el menjar, hi ha un moment que van amb els pescadors, que ha d'aprendre com triar el peix, com triar tot, que té uns colors, té una brillantor, té una cosa que gairebé tu com a espectador també estàs veient a veure si li saps trobar això que diuen que li has de trobar.

I no diria que estigui, que estigui nostàlgic d'allò, eh? Vull dir, a mi em sembla realment molt, a mi m'empapa de creativitat, precisament. O sigui, el que, no penso en aquell món, sí que hi ha com certa tristesa.

Ah, i és una barreja, eh? Perquè a més, al final, això, els oients encara no l'han pogut veure, però al final de cada episodi posen imatges en els crèdits reals, i aquelles imatges em generen una nostàlgia bastant forta, eh?

Sí, crec que per això a mi també el contraste del passat i el present no li fa gaires favors a la història del present, que també ja visualment és molt més fosca, els colors són molt més freds, l'experiència que veus les actrius per la cuina és molt més estressant, o potser de la idea de cuines que tenim ara, mentre que quan van al passat hi ha aquells paisatges idíl·lics, hi ha aquest bon rotllo, van de festa, no sé què.

Aquesta sensació d'estar sent testimoni d'un moment únic, és que és molt potent.

Estàvem parlant ara de la trama del present. La trama del present també té un interès, potser és una mica més indirecta segons com, però és la trama que genera la incògnita de què va passar amb tot allò. Clar, perquè de fet, una de les primeres preguntes que se li fan al personatge de la Mónica López, que interpreta una crítica culinària, és per què el buit li va tancar. I a mesura que avança la sèrie es van veient friccions i conflictes que expliquen el per què, a banda dels motius creatius. Clar, hi ha aquest misteri

de per què va tancar el buit, i també hi ha el misteri de quina és una mica la relació d'aquesta crítica gastronòmica amb el Ferran Adrià. Com que hi ha un moment que la seva neboda, la interpretada per la Joana Vilaputs, que és aquesta cuinera com mig punk que ha parut el seu pare, que també era cuiner, vol obrir el restaurant del seu avi, si no vaig errat, i li demana ajuda, li demana que truqui el Ferran Adrià per ajudar-los i ella diu que no. Llavors hi ha com tota aquesta espècie d'incògnita de com es van vincular la crítica gastronòmica amb el Ferran Adrià.

Sí, sí, jo per això deia que a mi m'ha servit molt com que deixin aquest misteri, que no vagin a un retrat així en primeríssim pla, per preservar una mica aquesta màgia que dèiem de portar-nos a preguntar, no d'ensenyar-nos aquesta persona, sinó de tenir-nos tota l'estona, capítol rere capítol, pensant com funcionava el seu cap, què va passar.

Per mi és molt el tractament, fins i tot, em fa pensar en la sèrie de Sherlock Holmes de la BBC, inclús en la manera com. Fins i tot amb el grafisme es plantegen com funciona el cap d'aquest senyor, és a dir, com funciona el cap d'un geni, no? És com Sherlock, com pot arribar a fer aquestes deduccions? I en el cas del seu, de la Ferran Adrià, és com se li pot acudir aquesta combinació?

Agafar aigua per bullir els pesos, no? Com que hi ha aquesta espècie de rampeis creatius, i us va donar gana a vosaltres? Jo vaig pensar que com el que tenien els plats del Ferran Adrià, que eren tavades tan petits, no? Com que no em donava cap tipus de. No em donava gana, realment. Em va sonar positiu, perquè molts cops amb sèries com de cuina penses, ostres, ara quina gana.

Sí, et treuen una mica de la sèrie perquè estàs pensant en anar a la nevera. I això és una cosa bona. I això és positiu, sí, sí, sí. Doncs sí, sí, desperta aquesta fascinació pel geni i per la intel·ligència de Ferran Adrià, i al mateix temps també acaba sent un estudi sobre l'obsessió per fer una cosa extraordinària i que tothom recordi. Perquè quan la passió es converteix en obsessió, Clar, és que és fàcil que acabis sent una persona de la que no et sentis gaire orgullós, i aquest potser és el preu de passar a la història. Clar, veurem cap on va la sèrie,

perquè jo només he pogut veure els dos primers capítols i hi ha totes aquestes trames pendents. Els que ens han deixat. Clar, ara sembla com que arriba la part més fosca,

com a veure com l'arriba la caiguda. En tot cas, Gènesi, recomanadíssima, s'estrena dimarts al 3CAT. Però tenim més novetats de sèries.

Aquesta casa és com un puzzle per a mi. No he conocido a nadie como tú. Tus padres, y la forma en que te tratan, lo merecen.

Perquè ha tornat Monster amb una nova temporada. És la sèrie antilògica que, com sabeu, explica la història real d'un assassí a cada temporada. Sempre són assassins coneguts i que han tingut un cert impacte en l'imaginaria popular. I en aquesta quarta temporada, l'objecte d'estudi de Monster és Lizzie Borden, també coneguda com la boja de la destral. Que l'any 1892 va ser acusada d'assassinar el seu pare i la seva madrastra. Efectivament, a cops de d'estral, que per això li deien la boja de la d'estral. Però a diferència de tots els altres personatges que han estat protagonistes de la sèrie, que sempre han estat culpables, aquest és un cas en què ella va ser declarada inocent en un judici. Fixeu-vos que he dit acusada, no assassina. I mai van trobar proves per considerar-la una assassina. La sèrie el que fa és donar per fet que sí que va cometre el crim. ¿És ètic que la sèrie la presenti com a culpable quan judicialment se la va a declarar innocent?

Clar, jo aquí ja amb les altres temporades, amb tot el que ha anat escalant del true crime, després true crime ficcionat, després tota aquesta obsessió amb assassins que són molt reals i que han fet molt de mal, jo ja tinc els meus dubtes. Aquí sí que és veritat que la distància d'èpoques ja et dona una altra perspectiva i la sèrie jo crec que s'oprèn. Situant-te com en aquesta fantasia d'una assassina gairebé, potser pel fet de ser dona, o potser pel fet de ser en aquesta època eduardiana, de sortir amb aquests vestits i aquests cabells, i a tu pinta des d'un punt de vista molt més fantasiós. Comença i veus un piano que s'està tocant sol una cançoneta, molt dolça i llavors veus la protagonista, l'Elisi, amb un vestit blanc immaculat ple de puntes i fent anar la destral. Jo crec que ja busca aquest impacte. És veritat, a mi em passa que amb tot lo del Ryan Murphy que té aquesta cosa magnètica, té aquesta cosa que t'estira i t'absorbeix en dins, vulguis o no vulguis, i que alhora també té aquest punt una mica irònic o autoconscient del que està fent. Llavors jo sí que crec que la sèrie està feta per absorbir-te, no t'enganxa des del principi, però jo veient-la també he tingut els meus dubtes, potser per la perspectiva aquesta del primer cop que ens centrem en una assassina, com ho fem?

Clar, jo he de dir que per mi és que èticament és incorrecte, o sigui, més igual que sigui del 1800, si aquesta dona va ser declarada innocent, no pot ser que per, sobretot per entretenir-nos nosaltres, perquè és una sèrie que té sobretot una vocació d'entreteniment, donem per fet o donem per bona la hipòtesi o la rumorologia o el que li agrada creure a la gent. Ja sé que és més divertit creure que era una assassina i va matar a cops de destral la madrastra i el pare, però clar, és que el temps no equivale a poder fer el que et dona la gana. Si no estic dient, clar, aquesta persona, doncs descendents vés a saber, no? O sigui, no sortirà ningú a dir, escolta, la meva probablement no. Però clar, és que igualment penso que has de ser mínimament fidel al que els documents històrics ens han deixat. Aleshores, si en vida se la va declarar innocent, és que imagineu que era innocent realment, i que no hi ha teoria, i que se la va declarar innocent. Tot el temps que va viure després, va haver de viure. Amb tothom pensant, amb el seu entorn, tothom pensant que era culpable. I ara, no sé quant temps més tard, ella està morta ja, pobra, ja no se salita de res, estem fent una sèrie donant per fet que era. Jo trobo que hi ha una línia aquí, d'alguna manera, que segurament, Ofelia, tens raó, que el factor temps fa que no ens sembli més greu. Si fos un cas de fa 20 anys, ens estaríem posant les mans al cap, molt probablement, per molta fantasia que. Que posessis en nivell formal, però que encara que hi ha aquest impàs de temps, a mi em sembla que és una línia ètica que és innecessària i que si no va ser declarada culpable, doncs no pots fer la sèrie d'aquest personatge.

Sí, sí, no, no, i a més a més, jo crec recordar que amb les altres temporades de Monster, cada cop que surt una, sí que hi ha bastanta discussió i controvèrsia per la manera com es retrata uns assassinats, per com es tracta les víctimes, com s'enfoca o no als assassins, perquè en el moment que els dediques una sèrie i que a més ho fas d'aquesta manera, com deies, per entretenir un públic, i amb aquest retrat pot acabar sent seductor per les raons equivocades, es pot acabar creant un mite al voltant d'algú que ha fet violència, llavors. Jo sí que me'n recordo, per exemple, la temporada del Jeffrey Dahmer, crec que va ser, és una cosa que es va comentar molt. Amb aquesta, també, potser precisament per això jo no m'ha agradat com, al marge de que va ser declarada innocent, encara que hagués estat un assassí, no m'agrada com retraten, com intenten justificar que acabés matant els seus pares o no, el personatge.

Amb el Jeffrey Dahmer no va passar que va ser de les disferes més venudes per Halloween, degut a la sèrie?

Aquestes coses passen sempre i no es pot controlar com serà rebuda una història, cap història. Però potser arriba Halloween i la gent va vestida de Ferran Adrià, diguéssim, aquest any, podria ser. No ha matat a ningú. Però clar, al final tu has de ser conscient que sí, exacte, si tu vas pel món vestit de Jeffrey Dahmer, doncs et falta una mica de sensibilitat. Clar, o sigui,

fas una sèrie com una mica, a mi el que, jo no he vist aquest monster d'aquesta nova temporada, però sí que em fa la sensació que intenta com victimitzar, o sigui, intentar entendre'ls, com fer característica d'entendre'ls, els acaba com no només fent una cosa com molt estètica, sinó que els acaba com victimitzant, com pobrets, els ha portat a això.

El punt de vista de Ryan Murphy sovint és, hi ha uns motius que no són els únics motius, però que val la pena explorar, que són motius relacionats amb la societat de l'època del personatge. Que, repeteixo, jo crec que és bastant clar que no és l'únic motiu, però que formen part dels motius, i és interessant examinar-los perquè, a més, són motius que normalment, encara que siguin personatges, doncs, com en aquest cas del 1800, són motius que encara podem trobar avui. Per exemple, en aquest cas, un dels motius que s'argumenta és la repressió de la homosexualitat. I té una madrastra, diguéssim, que estricta no, és el següent nivell d'estricta. El que passa és que és molt difícil explicar una història d'aquest tipus i poder limitar les reaccions que tindrà l'espectador, això és impossible.

Sí, jo també, en el fet d'això, de ser la primera assassina que retrataven.

És la primera dona que retraten, diguéssim, en la sèrie d'assassina.

Sí, jo aquí també he vist, clar, només en les primeres escenes, a part d'aquesta primera aparició, que comencen a ensenyar-te l'escena on els mata, i després van enrere, quatre mesos enrere en el temps, per explicar-te com justificar-te què la fa arribar en aquest punt. Llavors, en la primera escena ja, com et deixen molt clar que la madrastra està obsessionada que trobi marit. Ningú la vol perquè els seus pretendents li diuen que és lletja, tot i que és molt rica i que seria un bon partit. I, a més a més, hi ha una primera escena on la rebutgen, on ella té un. No sé si això està documentat històricament, si ella tenia problemes amb la menstruació o això, però en la sèrie de cop té com una menstruació explosiva, buscant com el xoc de l'espectador i generant el xoc del pretendent. Llavors això m'ha semblat a mi com una mica escabrós i alhora, no sé, com paternal. No paternalista. Sí que hi ha. El personatge de la d'Estrada amb el vestit adorable, per exemple, em recordava molt a la pel·lícula Pearl del Ty West, que crec que sí que si vols un retrat d'una assassina en sèrie boja, amb trenes i assets i que faci gràcia per això, això ja existeix, però llavors això d'agafar una figura històrica. I retratar-la així em sembla entre paternalista i una mica misògin, una mica així. Llavors, no, a mi no m'ha acabat de convèncer.

És interessant o crida l'atenció que pugui caure en la misogínia quan el que intenta la sèrie en aquesta temporada és el contrari. És preguntar-se si la idea és la dona que exerceix la violència. És una dona que ha patit violència prèviament, no? I el que intenta explicar és quina és la violència que ha patit.

Sí, però trobo que la manera com ens ho ensenya la revictimitza una mica, no? I aquesta cosa de. És que l'escena és com molt directa i molt escabrosa, com no és ni històricament fidel, no? Perquè no parlaven així a l'època, no? Que el pretendent directament li diu tens cara de cavall,

ets molt lletja, no sé, que hi ha com tota A més, és molt intencionadament desagradable, no? Sí, sí. Jo sé que he vingut a fer aquí, jo he vingut aquí per demanar-te que et casis amb mi, però no ho puc fer. I ella, oh, per què? Doncs perquè tens cara de cavall, no? Té molt la intenció de clavar-li la bufetada a ella davant teu perquè tu entris en el que jo penso que és en el fons aquesta sèrie, que és la fantasia de la venjança.

Clar, però llavors jo em sentia una mica com si la càmera també fos bullying, o butxí, en la manera com ensenya aquesta escena i com ens ensenya la protagonista. Per mi no és només que ens expliqui que era un moment complicat per les dones, un moment masclista, amb unes normes que no sé què, sinó que hi ha una intenció d'evidenciar, d'abusar de la protagonista. Llavors, per això no m'ha acabat de convèncer, però bueno, ja. Potser a algú sí que li agrada, potser sí que li sembla reivindicació que també

hi hagi dones assassines, que no sé què. Sí, escoltant-te trobo que tens molta raó, i bueno, doncs sí, és que és normal, són dos creadors que són dos homes, han decidit que per primer cop farien una protagonista que seria una dona, i probablement han errat amb les seves intencions o segurament és que la forma, que és la forma habitual de la sèrie, d'altra banda, potser una mica més juganera en aquesta temporada. Dahmer era més seriós, era més mindhunter. Aquí han anat a una cosa, a un punt de comèdia, que probablement està frivolitzant massa.

Sí, per això jo deia que em recordava molt a Pearl, que també és una peli de terror, d'una assassina molt de sang i fetge i molt escabrosa, però que té aquest punt de. De comèdia. D'alguna manera, l'assassina està tan boja que fa gràcia, entre moltes cometes. Però en el fet que sigui històric, com ho explica, jo ho he vist diferent.

Doncs encara ens queda Monsters estrenat a Netflix i encara ens queda una novetat més de sèries per comentar.

Ens agraden les sèries que ens posen un mirall al davant. La finestra indiscreta, amb Toni de la Torre.

Parlem ni més ni menys del retorn de Matthew McConaughey i Woody Harrelson. Que tornen a fer parella, però no per una nova temporada de True Detective, que és una cosa que molts voldríem. En comptes d'això, tornen a fer tàndem per un projecte molt singular. Es tracta d'una sèrie on s'interpreten a si mateixos. Ja sabeu que els dos actors són amics des de tota la vida, i a la sèrie els seus personatges, que es diuen com ells, també són amics de tota la vida. El gir de la sèrie és una sospita que funciona com a punt de partida. Que és que podria ser que fossin germans. D'aquí que el título de la sèrie sigui Brothers. Aquesta especulació té una base real perquè es veu que la mare de Matthew va tenir una relació amb el pare de Woody en una època en que els respectius matrimonis estaven en pausa. I d'aquí ve la idea d'aquesta comèdia on és en Woody qui descobreix que potser és germà del seu millor amic i decideix instal·lar-se al ranxo d'en Matthew per trobar proves que confirmin que són germans. El problema d'aquest punt de partida. És que potser els ha fet gràcia a ells, però no sembla que s'hagin preocupat que faci gràcia a ningú més. Sí, sembla una broma privada. És una broma privada. A dir-ne més, tenim un problema, és nostre el problema, no és d'ells. Els hem rigut massa les gràcies.

Totalment. No tens aquesta sensació? Sí, sí, sí, 100%. Sí, és com una espècie de broma de borratxera, com que ells realment estan com molt ensimismats. A mi, en general, he de dir que m'agraden bastant les. Les ficcions on aquests actors tan famosos s'interpreten a si mateixos, em fa certa gràcia, però clarament aquí hi ha una espècie de distància amb l'espectador molt forta. L'eix temàtic de la sèrie és prometedor, és més com la idea de la paternitat, perquè el personatge del Woody Harrelson sent que ha perdut una mica el referent, o sigui, com que no sap com fer de pare, i llavors hi ha una espècie de. Una mica de paròdia bastant rànsia contra els moviments de revisió de la masculinitat, contra el feminisme, o també com fa al·lusió a l'ecologisme, sí, com hippie del Woody Harrelson. Hi ha una espècie de clara intenció de riure d'ells mateixos, de la sede de masculinitats, i el personatge del Matthew McGonagall, o per altra banda, que ha perdut el seu pare, ha de fer un discurs en una espècie d'institut on el pare treballava, i comença a plantejar-se quin tipus de referent masculí era el seu pare, i sent que el somni del seu pare era ser el governador i decidés presentar-se per governador. Aparentment aquesta trama podria ser interessant i que jo trobo que marca, com que traça una espècie de línia cap al tema de la paternitat i dels referents masculins que.

Podria ser xulo com veure-ho en aquests dos actors, però la sèrie trobo que se'n va cap a trames que no només són ranches, sinó que són molt poc divertides. O sigui, hi ha com tot de gags que realment no van a ningun lloc, com uns personatges secundaris molt poc interessants, els personatges dels fills i les filles, per exemple, no aporten massa als personatges del Woody Harrelson i del Matthew McNeil, i el que és pitjor és que. Ells tampoc tenen cap gràcia, no? Llavors, a mi em fa ràbia, perquè és un tipus de comèdia d'ací com nord-americanes, gamberres, com a l'estil del Jotapato, que sempre són comèdies que clarament són molt masculines, i inclús són masclistes en moltes ocasions, tenen personatges femenins molt pobres, però que sempre hi havia algo positiu d'aquestes pel·lícules, almenys ho sentia ací, Jo he sigut molt fan d'aquest tipus de pel·lícules, que és que sempre mostrava els homes com a éssers patètics, com que hi havia clarament una espècie de visió de la masculinitat, com aquests homes no tenen remei, i les proues pel·lícules també hi havia una espècie de crítica a la masculinitat, i aquí, a l'intentar, sento jo, a l'intentar com. Fer-ho molt evident en els diàlegs, més en les converses, en els temes, trobo que perden com la gràcia. O sigui, trobo que precisament ells ja són prou ridículs com perquè hagi d'haver una espècie d'autoconsciència que per mi no funciona. La setmana passada parlàvem de.

De Finding Emily, d'aquesta revisió de les comèdies romàntiques, torno a treballar Finding Emily perquè estava sempre a treballar a recordar-la, i aquesta voluntat de revisió, llavors crec que aquí hi ha com una idea de guió que sí que hi hagi una revisió de la masculinitat en aquest tipus de comèdies, però no m'ho crec, és com que no m'acaba de funcionar, I m'allunya molt del que realment podrien ser trames divertides en respecte a aquesta trama, perquè és una trama que tampoc s'acaba de desenvolupar molt. Hi ha com unes trames també de la mare del McGonagall, amb una moto,

unes coses bastantes perpèntiques. Posa tantes trames com puguis, perquè en realitat no n'hi ha cap que tingui prou substància com per aguantar tot això. I a més, jo crec que ho has definit molt bé quan has dit terrànsia i poc divertida. Jo crec que podríem simplificar i dir rància i avorrida, que és molt greu això, ser en una comèdia, aconseguir ser rància i avorrida, és molt greu. Jo crec que ells, la meva sensació és, és que m'imagino, ells tenint aquesta idea. I Apple dient McConaughey i Harrelson signant sense mirar què signaven o sigui, em fa la sensació que és un projecte que són els dos noms i amb els dos noms no pots anar gaire enlloc i és veritat que hi ha aquesta intenció que mencionava Joan de voler estudiar una mica la masculinitat però és que no i encara que hi fos i estigués ben desenvolupada al final és que no funciona com a comèdia.

Clar, perquè a més els gags ja els hem vist diverses vegades, i realment és una llàstima, perquè no acaba de funcionar tampoc ni pels fans d'aquest tipus de comèdies nord-americanes, i tenia tots els ingredients per fer-ho. Doncs Brothers,

que s'estrena dimecres vinent a Apple TV, i que evidentment no us recomanarem que mireu. Repassem les. De fet, us recomanarem que us l'estalvieu. Repassem les sèries que hem comentat, perquè hem parlat de Genesi, de Monster i de Brothers. Amb quina us quedeu?

Doncs jo tinc curiositat per veure com segueix Génesi, la veritat. Jo també.

Veus? Doncs 3 a Génesi. Està claríssim aquesta setmana. La finestra indiscreta. El programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio.