Raimon i Guillermina Motta: "Totes les noies de Barcelona anaven darrere teu, Raimon!"

El suplement, amb Roger Escapa.

Marina Laminos, bon dia de nou. Molt bon dia. Els diumenges a aquesta hora, amb la Marina Laminos, fem un recorregut a través de l'Arxiu de Catalunya Ràdio i busquem grans records que tenim. Avui on ens aturem, Marina?

Doncs un clàssic ja d'aquesta secció, el programa al cap dels anys d'entrevistes de la Guillermina Motes, que sempre deixa grans moments. Llavors em vaig recuperant i dic, aquest també val la pena, aquest també, aquest també. Llavors els anem portant i avui en tenim un altre, en aquest cas. Del 16 de setembre del 1993. Quan cantes encara et poses nerviós?

Jo? Home, sí, tu, no hi ha ningú més aquí. Quan jo canto em posa nerviós? No, no, jo em posa nerviós, em sembla que tu ho saps, després, eh?

Després? Després de cantar. I, escolta, a part de cantar, el que et posa més nerviós, què és?

Eh. El que em posa més nervioso és el soroll. El soroll.

A mi també em passa això. Efectivament, al cap dels anys, com no podia ser d'una altra manera, aquell dia amb Raimon. Al cap dels anys. 1993, per tant, Raimon, en aquell moment que tenia 52 anys, pas aquell dia pels Estudis de Catalunya Ràdio, i deixa grans reflexions, que anirem recuperant mica en mica.

Ramon Pelejero, conegut per Raimon, nascuia a Xàtiva, País Valencià, el 1940. Fill d'una família humil i d'esquerres, estudia a lletres a València. El 1959 escriu la seva primera cançó, El vent. Es presenta el 1963 al Fòrum Vergés de Barcelona amb un èxit esclatant i s'incorpora al moviment de la nova cançó. Des d'aleshores no ha deixat de cantar, malgrat les prohibicions i les imposicions de la censura de la dictadura.

Grans moments, però el que és curiós és que l'entrevista no acaba de començar precisament amb bon peu, perquè Guillermina el que està fent en aquest moment és llegir-li a Raimon el pròleg del seu propi llibre, però ell, pel que sigui, no l'acaba de reconèixer.

Les Hores Guanyades és un dietari escrit del desembre del 1980 al desembre de 1981, mentre Raimond preparava i enregistrava els discs de totes les cançons que pleguen la totalitat de la seva obra de cantant fins a la data. Això és el pròleg del teu llibre, Les Hores Guanyades. A mi em sembla. Doncs hi ha tres o quatre coses equivocades. Sí, doncs aquí el pròleg deia això perquè l'he copiat, t'ho juro que em mor i l'he copiat directament. Segur, segur. Sí, això ho he copiat perquè el tinc.

No, no, dic segur que hi haurà alguna cosa d'aquestes. És el 62 que jo vinc aquí a Santa Llúcia.

No, que Raimon ha escoltat el pròleg del seu llibre i es comença a adonar que hi ha errors i li retreu a Guillermina que hi ha errors,

però vaja, que jo estava al públic. No es reconeix el seu propi llibre o realment el que llegia la Guillermina no era el.

Jo crec que el pròleg del llibre tenia algun error, algun matís que Raimon potser li havia passat per alt, i quan ho veu en veu d'algú altre, en boca d'algú altre, diu, això no acaba de ser cert del tot, però bé, en tot cas. Hi havia una mica de tensió aquí, eh? Sí, és aquest moment una mica així tens. Es relaxa la cosa després, o? Sí, sí, sí, perquè a més, ja sabem, eh?, que la Guillermina amb els convidats, doncs, els fa sentir molt tranquils, molt a gust, i mica en mica, doncs, es van obrint.

Escolta, encara tens la impressió que deies el desembre del 1980 en aquest dieteri teu, una impressió de desordre intern? Que és que va amb tu, potser? Sí. I què vol dir aquest desordre intern?

Que no hi ha una jerarquia. Jo, per exemple, en la meva vida quotidiana, no faig les coses que hauria de fer. Faig altres coses que no hauria de fer. Sí.

Per exemple, diguem, què són les que tu creus que hauries de fer? Si és que es poden dir, vaja. No, no, no, sí que es poden dir.

El que passa és que, fixa't, que si no, ni ho sé. O sigui que ara jo no te sabria dir directament. Però, per exemple, potser estic en una època en què jo haig de preparar tal paper, tal cosa, haig de fer. I, en canvi, ens surten unes coses marginals al voltant i faig aquelles.

I és una cosa que jo crec que molta gent ens podem sentir força identificats amb Raimon, que és aquesta procrastinació. Tinc tantes coses a fer que al final acabo per no fer-ne cap, i en aquesta entrevista ell ho reconeix, i no només això, sinó que s'obre el canal i diu, no, jo és que, perdoneu, però és que soc un desastre amb la correspondència. Jo hauria de contestar,

per exemple, de vegades, doncs, a alguna persona que escriu i que jo hauria de contestar i que a més tinc unes ganes immenses de contestar i que li hauria de contestar. Doncs va i escriu a una altra que no diu res i li contesta a aquella que no diu res i a aquella altra, com que vull contestar-li tan bé i tant d'allò, doncs van passant el temps, el temps, i al cap d'un any me la trobo allò i dic, mare meva, serà possible. I això em passa en la correspondència, em passa en moltes coses. Això de la correspondència

ens queda una mica lluny, però vaja, és una d'aquestes confessions d'aquesta entrevista, on també Raimond, doncs, diu, li demanava a Guillermina Mota, i així ho afirma, que efectivament, aquí no, a ell també li agrada sentir-se estimat. Tu ara, el 1993,

diries que el que més t'agrada quan cantes és que la gent t'estimi o no? Francament no t'ho pregunto perquè jo penso que és de les coses a tu no t'agrada no per vanitat sinó quan vas pel carrer que la gent t'estimi no aquells que no saben el que has fet perquè hi ha molta gent que et coneix per la cara o pel que sigui que coneix la teva obra i que t'estima

per això sí, sí, jo vaja. Mira, jo si porto 30 anys en l'ofici és perquè aquestes demostracions sí que les he tingudes.

Va, una mica de música de la mà de Raimon aquell 16 de setembre del 93.

Escolta, en aquest moment de la matinada, quina cançó t'agradaria que poséssim de les que tu has gravat?

Home, hi ha una cançó. Que li agradava el Fuster i m'agrada a mi i no sé si li agrada a algú més i és una bona hora per posar-la que porta un títol que és Lector de Poesia.

I ara sí, amb el lector de poesia de fons, comença a aflorar aquesta connexió amb la Guillermina, les preguntes una mica ja més íntimes, i a més, la Guillermina li diu al Raimon, escolta Raimon, hi ha una cosa que és certa, que és que tu, les noies, sempre t'han anat al darrere. Què hi ha de dir Raimon? Doncs això.

O sigui, que tu comences a cantar i desenganya't. Jo me'n recordo que totes les noies, almenys aquí a Barcelona, totes anaven al darrere teu. No és veritat.

Alguna anava al costat. Potser sí, potser sí. Això passa, sí, sí. No és veritat, Quillen, mira, tu saps que no era així. De totes classes i condicions, el treball de les he vistes als teus peus. No, no. A alguns els agradava com cantava i a altres els agradava el tipet. Sí, no, no.

Bé, deixem-ho estar. I aleshores va i coneixes l'Annalisa. Aquí hi ha totes fotudes perquè aquí no van tenir res a fer. Encara me'n recordo al País Basc que tu no vas cridant pels carrers perquè l'Annalisa no hi era. Annalisa!

Ja pensava que t'està molt enamorat. Parlen d'amor, parlen efectivament d'aquesta relació amb l'Annalisa i parlen també de fills.

Com se fa perquè una relació amorosa duri? Em sembla que viviu des del 1966 junts o no? Sí, sí. Són molts anys. Fa 27 anys, sí. Oye, fa 27 anys, això no ens ho haurem de replantejar. No ho toquem, Iac, això va molt bé. Escolta, tu creus que és difícil la convivència o no? Sí, suposo que sí. Per cert, una vegada, és veritat, me'n recordo, una vegada vaig sentir, feien una entrevista per televisió, i et van fer una pregunta, jo des de casa estava molt empipada, i et van preguntar, i doncs tu, si no teniu fill, doncs ho trobo molt egoista, et va dir a la persona que et preguntava, i tu li vas dir alguna cosa, que vas dir, home, es pot mirar de moltes maneres, també pot ser generositat, perquè jo al cap i a la fi estic fent una feina, que per fer-la realment no em puc cuidar, i jo pensava, és que té tota la raó.

Nosaltres ho plantejàrem els primers anys, i com que som una empresa familiar, l'analisa jo. I va arribar un moment en què ens vam acostumar a viure així, i ja està. No hi ha més secret que aquí.

Explica que no van tenir fills. Exacte. I és força generós, de fet, Raimon, compartint per què no van tenir fills, simplement perquè van portar un altre estil de vida, no van trobar el moment, i van decidir continuar amb aquesta empresa familiar, diu ell. I em semblen molt generoses aquestes reflexions que fa el Raimon, i sobretot també ho sentirem amb algunes anècdotes força personals.

Escolta, explica què va dir la teva mare quan li vas parlar la primera vegada de l'Elisa.

Jo li vaig dir que era. Em vaig dir a la mare que em casava amb una xiqueta d'hòstia. I ma mare va dir, no siguis molt parlat. No siguis molt parlat.

I Guillermina Mota, que li fa una enquesta.

Ara vull continuar parlant d'aquest tema, però escoltaràs una música perquè et vull fer una pregunta per una enquesta que estic fent. Perdona que t'interrompeixi. He touched me. He put his hand near mine.

Li va fent preguntes, li va fent preguntes, més preguntes, i la cosa mica en mica que es va animant.

No sembla que sigui de nit, però és que jo a aquesta hora estic animada, què vols que et digui? És l'hora que em va bé. La nit és per viure-la. Escolta, jo t'he de fer un qüestionari. Així que el començo ràpidament. No fos cas que sentiries el temps al damunt i ens esclafés. Quan la raó diu una cosa i el sentiment una altra, tu per quin dels dos et decantes més o menys? Intento posar-los d'acord. Ah, sí? I tu fa? D'on te'n surts? No, mai. Jo m'estranyava. L'intenties.

No, bueno, però si m'ho intentes. Jo crec que normalment funciona més el sentiment, en el meu cas.

I què t'agradaria canviar del teu entorn més immediat, més immediat?

El soroll, el soroll. El soroll, eh? Sí, sí, troba que hi ha una contaminació de soroll increïble en aquest país i que no hi ha consciència d'això. I que a poquet a poquet ens quedarem tots sords.

Reflexions força profundes. Sí. D'altres, en canvi, Roger, doncs no tant.

Després, una altra cosa que canviaria són les músiques en els ascensors, en els metros. Ah, jo també! Això continua igual. Sí, tots els fills musicals del món els tallaria. I, a més a més, donaria la possibilitat de dues hores de silenci, així, només per respirar el silenci,

de tant en tant. Doncs que consti que no havia posat de cona amb el Raimon, eh? Farem una manifestació a dos. Una manifestació.

Sí, no, trobaríem més gent, jo crec. Ah, super. Música als ascensors no, més anècdotes.

Explica'm si te'n recordes. Si no te'n recordes, no cal, eh? Una situació en la que t'hagis volgut fondre.

Doncs mira, sí. No diré noms, perquè tothom estem vius. Una vegada. Gràcies a Déu veig a tocar fusta. Sí, dels de la història dic. Una vegada va venir una persona a casa a fer-me una entrevista per un paper, i en aquell dia s'havia publicat en un diari a Barcelona un article. On hi havia una comparació entre literatura espanyola i literatura catalana on evidentment l'editor de catalana quedava, bueno, res, perquè evidentment tenia molt menys autors, molt menys no sé què, era una cosa d'aquelles estúpides i tal. Aleshores jo entro a aquest senyor i li dic, escolta, has vist, vaig dir tant que tal com ho vaig dir, eh? L'article d'aquest fill de puta que es diu no sé quan, i el tio em diu, soc jo. Ah, molt bé. Piscina. I et va fer l'entrevista després? Em va fer l'entrevista molt cordialment, però jo no sabia realment on posar-me. Si m'hagués mossegat la llengua i no t'hagués posat cap adjectiu davant. Xof, total.

Es va llençar una piscina, no hi havia aigua, per tant, pal per aquest periodista, i pal també que s'endú aquell dia algun polític de torn. Escolta, a quin personatge viu, viu, li canviaries l'ofici?

A l'Esnar el posaria mecànic. De mecànic. Sí, amb el mono.

Jo m'imagino allà de mecànic i trobo que és el seu ofici. Jo crec que ell s'ha equivocat. Jo crec que seria un I a més faria molts duros amb mostalles de mecànic. Potser ho faria bé, això. I a mi més una física m'agrada molt, de mecànic. Sí. Però crec que ell és més de mecànic que de polític.

Es mar de mecànic i alguna reflexió més que en regalar a Raimon?

A qui faries, si poguessis, a qui faries tornar a la vida?

Tanta gent. I gent propera, esclar. La mare, el fuster, l'espriu, el miró, el gispert. Tanta, tanta gent. Tantíssima gent.

I així acaba emocional aquesta conversa entre Guillermina Mota i Raimon.

Desgraciadament ens treuen. Moltes gràcies. Ja ho sabies, eh? Moltes gràcies, Raimon, per haver estat aquí aquesta nit amb nosaltres. I a vosaltres, els que ens heu escoltat,

us desitgem que som-hi. Al cap dels anys 16 de setembre de 1993, Guillermina Mota i Raimon, avui amb la Marina Laminos, un programa que hem repescat de l'Acció de Catalunya Ràdio. Marina, gràcies. A vosaltres. Ara tornem. El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger Escapa.