"Resident Evil" és la pel·lícula més arriscada de la saga i també la millor

Comença La Finestra Indiscreta amb Toni de la Torre.

Benvinguts a La Finestra Indiscreta el dia que arriba a les sales de cinema la nova pel·lícula The Resident Evil. Sincerament, no hauria imaginat mai que una pel·lícula d'aquesta franquícia. Que fins ara ens havia ofert títols més aviat mediocres, podria arribar a obrir aquest programa. Però aquí estem. Per culpa de Zack Kreger, que és un dels noms més estimulants del cinema de terror recent, director de pel·lícules com Weapons o Barbarian, i que ara s'ha posat al capdavant de la nova Resident Evil. El resultat és la pel·lícula que més s'allunya del que havien estat fins ara les pel·lícules de la franquícia. I alhora, també la millor pel·lícula de Resident Evil que s'ha fet fins ara.

¿Hola? Tuve un problema en la calle, me preguntaba si podía usar tu teléfono. ¿Hola?

Lo siento.

Ophelia Carbonell, Joan Pàmies, bona nit. Bona nit. Què tal? Coneixeu els videojocs de Resident Evil i heu jugat algun cop?

Sí, tot i que em fa molta por, però m'agraden bastant. He de dir que els més moderns, aquests que han estat sortint últimament, amb Lady Dimitrescu i totes aquestes coses, ja no hi ha entrat tant, però sí que m'agraden.

Jo mai he jugat, però el més breu que he estat de jugar al Resident Evil era en el bowling Pedralbes, hi havia una màquina d'arcade, i la meva germana i jo no ens atrevíem ni a posar la moneda per jugar-hi, i només fèiem veure que disparàvem, però que no hi havia cap efecte. I era de Resident Evil? Era de Resident Evil, sí, sí, però ens feia realment molta, molta por, eh?

Jo recordo aquestes de disparar que era de House of the Dead, si no recordo malament, però sí, House of the Dead, un gran I Resident Evil, evidentment, sí, jo sí, clar, el primer Resident Evil amb la Playstation, que les hores de la Playstation a seques, perquè no hi havia Playstation 2, i va ser una gran cosa, clar, i és una anisaga que ha anat creixent en el món dels videojocs, que al mateix temps també ha anat creixent en el món del cinema, però que els aficionats dels videojocs fa anys que es queixen, Jo diria que amb bastanta raó. Que les pel·lícules no estan a l'alçada de l'experiència amb el comandament. De fet, ni tan sols adapten els arguments dels videojocs. Això està teixit des de la primera pel·lícula, la que va protagonitzar Mila Jovovich, que jo recordo, de fet, anar-la a veure perquè esperava una traslació del primer Resident Evil i pensar, però això què és? No té res a veure amb el que. Sí que hi ha referències, però que no té res a veure. En general, tenen poc a veure. Aquest cop, la nova Resident Evil tampoc no n'adapta cap història dels videojocs. De fet, en Zack Kreger s'ha tret de la màniga un Resident Evil molt particular, començant pel fet. Que el protagonista no és un heroi, o sigui, ni és valent, ni se li dóna bé fent a les armes, ni pren decisions gaire brillants. No és un Leon Kennedy o un Gil Valentine, per citar dos dels personatges més emblemàtics dels videojocs. De fet, és un personatge força pringat, que a la pel·lícula representa el jugador de videojocs. Ara explicarem com. És un noi jove que treballa com a missatger, i en començar la pel·lícula ha d'entregar un paquet a un hospital, perquè fa de missatger de material mèdic. Aconsegueix entregar el paquet, però li proposen portar un altre paquet en un altre lloc. ¿Tienes tiempo para otra corrida? No, estoy cerrado.

Está fuera de la zona, así que paga doble. ¿Dónde estaba? Raccoon City General. Hey, no sueles.

Clar, ell podria plegar i marxar cap a casa, però clar, com hem pogut escoltar li paguen el doble per aquest enviament i el nostre missatge ja hem dit que és un pringat i com a bon pringat accepta, com qualsevol autònom que ha d'anar sumant aquí i allà per arribar a un sou digne i aleshores, que també ho hem escoltat, descobrim que el lloc de destí és un hospital a Reconcili. I els que estan familiaritzats amb els videojocs ja saben que això vol dir que serà un viatge excitantat. A partir d'aquí, la pelicula segueix aquest personatge que interpreta Austin Abrams en una odissea terrorífica que imita les mecàniques d'un videojoc. M'explico. El protagonista es va equipant amb armes a la zona que avança el viatge, com en un joc, i els enemics cada cop són més terribles, també, com en un videojoc. De manera que acaba tenint la mecànica d'un Resident Evil, però en una pelicula.

Sí, a mi m'ha agradat molt, potser per això, potser no soc neutra del tot, perquè com ha dit, la saga m'agradava, però tampoc estic d'acord, he vist que s'ha comentat molt per part de fans de Resident Evil que no els hi, això, que troben a faltar que es parlés més de la saga, del videojoc, o que fins i tot reprodueix algunes de les històries o dels arcs dels personatges del joc. I jo aquí he de dir que, és que no crec, jo no crec que sigui possible adaptar un videojoc a una pel·lícula i que ens suggereixi o que ens generi el mateix que ens va generar el videojoc, perquè són dos llenguatges diferents, i quan s'ha intentat. Els últims anys no ha anat gaire bé. Recordo la peli d'Encharted amb el Tom Holland que no va acabada d'allò.

Podríem fer una vista molt llarga de vídeos que s'han portat al cinema amb resultats nefastos.

Sí que pensava que sí que va tenir molt bona rebuda la sèrie de The Last of Us, però precisament a mi el capítol que m'agrada més és el capítol que se surt del que ens explica el joc, el tercer capítol que parla d'aquesta parella on es troben un prepper i un supervivent i que és una història tancada en si mateixa i molt bonica però que alhora t'explica, aprofundeix en el món del videojoc. Llavors jo crec que això Kregger ho fa molt bé amb aquesta aposta de Resident Evil que és que no torna a repetir els personatges que ja coneixes del videojoc i que de fet estimes perquè jugues i et poses a la seva pell i tens ensorts amb ells perquè tu ets ell, sinó que et posa en un univers i això ho fa des d'això que deies, de remenar calaixos i buscar. Amb bales, d'anar trobant diferents armes o fins i tot amb. Jo també pensava en el vermell que va agafant la pantalla cada cop que es posa tot més perillós. Jo pensava que aquest vermell és de les lletres de Resident Evil. Jo ja em sentia allà dins.

Clar, més precisament, tota aquesta cosa que remeta al món del videojoc, tot això de que. Cada cop el protagonista té una arma millor, com aquesta sensació d'haver de moure X cosa per poder sortir de tal lloc, o aquesta espècie de millora de o cada cop els monstres són més perillosos i d'anar matant, és precisament el motiu pel qual no em va acabar de fer el pes la pel·lícula, perquè realment vaig veure massa el guió del videojoc, no? De fet, el mateix Craig, ell diu que volia transmetre la sensació d'estar jugant al videojoc, i són coses que veiem molt pel punt de vista, i no sé, a mi em va passar una cosa, que és que a mi el videojoc de Resident Evil, com he dit, em feia massa por, i tota l'estona pensava, ostres, aquesta peli seria un molt bon videojoc, o sigui, com que em donaven ganes com de jugar en la versió de videojoc d'aquesta pel·lícula, quan, no sé, sento que. És interessant pensar que uns cineastes que, en lloc d'haver-se basat tota la seva manera de fer cinema en el cinema que ho estan fent a partir dels videojocs, fa poc sortirà l'exemple del Vigant, del director de Resurrection, que és conegut pels seus pla-sequències, que ell diu que aquests pla-sequències no es basen tant en Tarkovsky, com diu tota la crítica, sinó que es basen més en l'experiència dels videojocs. Però trobo que el Big Gun sí que em proposa una espècie d'experiència cinematogràfica i em passa que amb el Zack Greger, malgrat ser molt talentós, ja dic aquí com que ensen la pel·lícula, excel·lent, trobo que s'allunya una mica de l'experiència cinematogràfica i per mi la costa massa, massa, massa el videojoc.

Clar, hi ha una part que és. Mira, et diré que jo diria que va a segments, això, eh? Però hi ha una part, hi ha uns moments concrets que crec que sí que intenta fer molt això, sobretot amb el tema del punt de vista, perquè els oients s'ho imaginin, hi ha molts moments que fa servir com una càmera subjectiva, no? Que realment en aquell moment és realment com si estiguessis jugant a un videojoc.

És que li posaven la càmera a l'ombro, es veu, que li posaven la càmera a l'ombro i llavors així els moviments eren perfectament quadrats.

És que funciona molt bé, realment. Però no penso que sigui una peli per aficionats a videojoc, de fet, o per a jugadors. De fet, jo crec que és una peli que tindria un èxit increïble a Festival de Sitges. O sigui, a mi imagino la sala d'un Festival de Sitges. Embogint moltíssim amb aquesta pel·lícula.

Home, el pas semblant als tres, ja va haver-hi algun aplaudiment.

Sí, sí. A més, té aquesta cosa de O sigui, a mi m'agrada molt el terror, no? I m'agrada molt aquesta cosa de gaudir del terror, aquesta cosa que rius i et morts de por, però no pots parar de riure, no? Que és com una I jo sento que aquesta pel·li per mi ha estat això, com entrar en una casa del terror on t'ho passes molt bé però pateixes molt, no? I que té aquesta cosa de. Bueno, que ja l'hi vam veure a Weapons, no? A mi em recordava molt la part de de l'actor de l'Austin a Weapons, és com una versió extesa, que m'explora encara més aquesta cosa de quan la peli comença a agafar ritme, comença a anar tot molt més fort, comença a barrejar talls humorístics amb violència i amb cops, i llavors per mi m'ha funcionat per això.

Per cert, ara que mencionava Sitges, sabeu que ja s'apropa el Festival de Sitges, això és ja, és el dia 8 d'octubre, comença. A més amb convidats de luxe, com Robert Eggers o Peter Jackson. Doncs avui, atents, perquè regalem entrades al Festival de Cinema de Sitges. En concret, regalem 10 entrades. Per un oient de la finestra indiscreta, les 10 per ell. No trobes com se les distribueixi. Si sou els seus amics, doncs li podeu dir, ep, passa-me'n un parell. Es pot distribuir com vulgui, però són 10 entrades. Si ell vol anar sol a mirar 10 pelis, pot anar ell sol o sola a mirar 10 pelis, es pot compartir com vulgui, 10 entrades. Què heu de fer per participar-hi? Molt fàcil, heu de respondre la següent pregunta. Quin actriu va protagonitzar la primera pel·lícula de Resident Evil? És molt difícil saber-ho perquè ho acabo de mencionar fa escassos minuts. Si sabeu la resposta, envieu-nos un correu a finestra arroba catradio.cat finestra arroba catradio.cat i entre tots els que encerteu, sortejarem les entrades, teniu temps fins dijous vinent, perquè anunciarem el guanyador o guanyadora la setmana vinent, el programa divendres vinent. Sort! I dit això, tornant al Resident Evil, deia que no crec que sigui per a jugadors, però sí que penso que els que han jugat al Resident Evil la gaudiran més perquè. A part d'aquestes referències a la mecànica del joc que mencionava l'Ofelia, obrir i tancar calaixos, buscar bales, que és una cosa que jo recordo molt del primer Resident Evil, de tenir l'arma però no tenir la munició.

Sí, d'això de saber, em queden quatre bales i no sé fins on podré anar amb això.

Exacte. També hi ha referències argumentals, algunes, molt poques, segurament és la part on hi ha menys, però també he trobat que hi ha escenaris clàssics de la saga, per exemple, les clavegueres o el laboratori. I per tant jo crec que els que han jugat a videojocs i vagin reconeixent això, és veritat que no es troben una adaptació en el sentit més estricte del terme, que ja hauríem de parlar de què és una adaptació, què no és una adaptació, però no és una adaptació en el sentit estricte del tema de l'argument, però sí que és una adaptació en certa manera de l'univers, les mecàniques i el món de Resident Evil, però alhora permet que espectadors que no han jugat mai o no s'hi han atrevit, com el Joan, aquí present, hi entren igualment.

Clar, jo crec que és una mica el que deia l'Eufèlia de presentar un món. Vaig llegir a una crítica que em va semblar molt encertada, que parlava que és una pel·lícula de Resident Evil protagonitzada per un NPC. Com és la traducció d'NPC? Personatge no jugador. Sí, personatge no jugador. Un tipus de personatges que estan al fons dels videojocs,

que no tens cap tipus d'interacció. És que en realitat és un missatge. Sí, clar, el missatger que passa per allà i que repa el tret d'un zombi o el que sigui, que no pinta res.

És molt xula perquè a mi, per exemple, que mai m'ha interessat el Resident Evil, doncs connecto amb aquesta espècie de personatge com mig perdedor, que és qualsevol persona que no està vinculada tampoc amb el món de Resident Evil, i puc anar de la mà d'aquest

personatge nou. Mira, per mi, el protagonista és algú que està jugant al Resident Evil per primera vegada. Que va descobrint com fer-ho tot, que és molt poc hàbil, que encara no sap com va, que les bales, que. Jo. El Joan, quan s'hi posi. Per mi és aquesta idea. Deia el tema, abans que no se m'escapi, deia el tema que sí que és veritat que hi ha una part que reprodueix molt com és un joc, però jo diria que fins i tot això està molt delimitat en el guió, és a dir, penso que hi ha un inici que és purament cinematogràfic, que és la primera mitja hora, i no sé vosaltres, però jo en aquesta primera mitja hora no vaig moure ni un múscul, estava clavat a la cadira. El tram final també penso que és molt cinematogràfic i és el mig, podríem dir que hi ha uns 40 minuts de pel·lícula, que són potser aquesta reproducció de l'experiència del jugador. A mi em va funcionar millor aquest inici i al final que a la part del mig. El Joan intueixo pel que dic,

ja que també. Sí, sí, a mi també. Igual també aquest inici és pur Zack Kreger, no? Com té els ingredients de les pel·lícules de terror que hem vist del Zack Kreger, com personatge amb una senyora gran misteriosa de la carretera que genera com l'espatlla de terror, no? Com aquest personatge perdedor. Té moments de comèdia molt brillants, molt lúcids. A mi m'impressiona molt com bé que filma els Craigers el terror, però també com bé, o sigui, la càmera sempre està bé a la comèdia, és impressionant. I aquest final, que no desvelarem molt, però hi ha com unes idees que, repeteixo, que sí que em semblen cinematogràfiques en relació al punt de vista, en relació a com el terror passa com a l'altra banda, llavors a mi clarament em va encantar, de fet, el final, i tota la part inicial em va semblar com exemplar en qualsevol pel·lícula de terror.

Sí, per mi també, em va agradar molt al principi que em passen moltes pelis de terror que és genial fer la primera meitat i després quan es va tot posant més raó que volés potser se'm desinfla sí que vaig notar també que pel centre i just abans del final com una miqueta de massa d'autoconsciència d'estic fent aquí una picada d'ullet de jugador i el personatge que es menta masses vegades a videojocs, disparar, no sé què i a mi això sí que em va trencar una mica però no, però a mi al principi sobretot la part que està en una zona més rural que totes teniu, que es pot jugar molt amb les llums, amb els sons, amb els silencis, em va encantar. És que em fa gràcia això que dius,

que es mienta moltes vegades el tema dels videojocs, però que a la vegada em fa gràcia perquè és una pel·lícula de Resident Evil en un univers on existessen els videojocs, però que no existe Resident Evil, com que hi ha aquesta cosa d'aquesta espècie de triple salmortal com passava també amb la sèrie de The Studio, que era un univers on existia Martin Scorsese, però no existia Seth Rogen, no?

Joan, tu ara mencionaves el tema de l'humor. Segurament és el que sorprendrà més els oients que s'apropin a la pel·lícula i tinguin de referència els videojocs de Resident Evil o fins i tot les pel·lícules anteriors de Resident Evil, és aquesta presència de la comèdia, que és el que segurament més s'allunya del que és Resident Evil i el que més té a veure amb els ajells de Zack Kreger al mateix temps. Segurament, qui vagi a veure-la per passar por. Se sentirà descol·locat en aquest sentit. Ja hem dit que hi ha escenes, sobretot al principi, que són terrorífiques, però de seguida agafa un to proper a la gambarrada, una mica autoconscient, com deia l'Ofelia, que pot fer pensar potser en les pel·lícules d'Idle Dead. I no sé, en aquest sentit, si aquest espectador que tingui aquests, no vull dir prejudicis, però aquesta idea prèvia de vaig a veure una peli de terror, això potser el pot descol·locar una mica.

Sí, jo crec que és una cosa que estem veient que en els últims anys està passant, que les línies es van fregant, que les pelis de por, que els monstres cada cop a la conversa es diu que són més icònics, me'n recordo amb el personatge justament de la Bruixa de Weapons, que va tenir com un gran seguiment a internet, se la va reivindicar molt, i per mi el terror sempre té aquesta línia una mica. Una mica fina, també em va passar per exemple amb The Substance que és una peli de terror amb un tema bastant profund però que es va fent tot tan recambolesc que al final l'únic que pots fer és riure però no, a mi el tempo de la comèdia d'aquesta peli crec que té molt mèrit com funciona de fer-te un ensurt que a mi de veritat em va fer saltar a la sala i fer-te riure constantment.

Sí, o sigui, estem parlant molt de O sigui, sí que és cert que és una pel·lícula que, a diferència de les pel·lícules anteriors del Zack Greger, que també tenien aquest humor, potser no fa tanta por, sinó que fa més fàstic, no sé si tu d'acord, però m'agradaria preguntar-vos a vosaltres A mesura que avança va fent més fàstic, però no entrarem en detenció. No, no, no cal, però sí que les altres pel·lícules del Zack Greger potser són més terrorífiques, aquestes més fastigoses, d'alguna manera, però. A mi un dels motius pels quals la pel·lícula no em va acabar d'interessar del tot és el fet que jo no vaig sentir molta connexió amb el personatge en quant a la seva aventura. Perquè intenten introduir una espècie de drama del personatge, que és una cosa en relació a la paternitat. El personatge comença que la seva parella li comunica que creu que està embarassada i ell no sap si vol ser pare o no. Llavors hi ha diverses escenes connectades amb aquesta trama que per mi intenten ser. Com una mica dramàtiques, especialment una trucada, una grabació d'un audio una mica exagerada per mi, que era com que m'era igual. No sé si es bo posar vosaltres en aquest tipus d'escenes.

Sí, jo després ho pensava, que no sé si fins i tot això era també donar-li una volta a la figura del jugador de videojocs, no com etern adolescent.

Absolutament. Jo penso que ens està dient a la cara que som uns immadurs. Sí, sí, no voler tenir fills equival a ser immadur, que això seria un altre tema. Però tal com està plantejat a la pel·lícula és aquesta por al canvi i que fa que. Jo diria que va inclòs dins aquest retrat del jugador de videojocs amb una mica de mala llet i amb una mica de prejudicis, deixeu-me afegir aquí, però estic d'acord que no funciona, en el sentit que deies tu, Ofelia, que The Substance, valgui la redundància, té substància, té un fons, té un tema, i en canvi aquí sí que s'intenta desenvolupar una mica aquesta idea de no fer-se responsable o de no voler créixer, i acaben sent algunes escenes anecdòtiques escampades per allà que penso que si no hi fossin a la pel·lícula no li passaria res i que no necessitava tenir aquest fons tampoc.

Clar, sí, per mi jo crec que hauria funcionat perfectament sense aquesta subtrama o aquesta cosa del personatge, de fet perquè a mi ja em tenia el personatge per la seva interpretació i com el veus patir tota l'estona i com et fa riure tota l'estona, a mi ja em tenia volent que guanyés o que li sortís bé al marge de si seria pare o no d'aquestes coses, només perquè l'estava veient com una final girl, com una. Scream Queen de les dels 90, no? Aquesta cosa que t'és igual ben bé qui és, però vols que li vagi bé.

No, m'agrada molt aquesta lectura, no ho havia pensat. Jo estava com això, intentant sobreanalitzar només d'un noi que fuig de la paternitat, no? Però com aquesta cosa de la immaduresa m'agrada molt, la veritat. Sí, a mi el que em passava amb aquesta pel·lícula també és que. A diferència dels videojocs que saps que si et maten, en general, pots tornar a començar, aquí sentia que si això no podia passar, sabia que no l'anaven a matar, d'alguna manera. Llavors hi havia com aquesta desconexió en quant al perill. Veia el perill, em feia fàstic el perill, però no el sentia el perill. Sí, això jo crec que passa

sobretot en aquest tram del mig, probablement. En fi, Resident Evil, que és la primera estrena de la setmana en les salas de cinema, sens dubte una estrena arriscada i de la que se'n parlarà molt, però en tenim més.

¿Has ever set a big stack of TNT on the road hoping to blow up your nemesis but the detonator itself explodes? Have you ever pulled the ripcord of your parachute and only a bunch of silverware comes out? It's not your fault. Acme is evil.

I la següent pel·lícula té una història realment surrealista, perquè és una pel·lícula que Warner va descartar l'any 2023. Va quedar guardada en un calaix. Això en si mateix no és tan inusual, de fet. El que és sorprenent d'aquest cas és que la pel·lícula estava acabada i, per tant, ja s'havien invertit una quantitat important de diners i, malgrat això, Warner va decidir que no l'estrenava i, el que és encara més inusual, tampoc no la volien vendre a plataformes com Amazon, que ja estava interessada. I precisament aquestes circumstàncies estranyes van fer que la gent comencés a demanar que se alliberés Coyote contra ACME. Es van generar moltes teories al respecte. Hi havia qui deia que simplement la companyia tenia por de perdre diners, més dels que ja havia invertit, però també qui deia que el projecte tenia un missatge crític. Amb les grans corporacions, que no havia agradat gens a Warner, perquè semblava un autocrític. Però, finalment, a Warner van accedir a vendre la pel·lícula, la distribuïdora independent, i per això avui, finalment, arriba a les sales de cinema, i la ironia de tot plegat és que, al final, aquesta pel·lícula, que, com diem, es diu Coyote vs. Acme, explica una història. Entre bambalines, aquesta història d'entre bambalines que té està molt lligada a la història que explica la pel·lícula, que té com a tema central el poder de les grans corporacions. La pel·lícula és una comèdia judicial en què el personatge del Coyote contracta un advocat per demanar a ACME, l'empresa que fabrica els artilugis de l'Unitons. I amb motiu, perquè com tothom sap, tothom que hagi vist algun curt del Coyote, els gestris d'ACME acostumen a ser defectuosos. No és un argument de pel·lícula infantil, potser també és això el que va fer que Warner es tirés enrere, no tenir clar en quin públic anava dirigit, però és cert que, com deia abans, és una pel·lícula que parla sobretot dels abusos de les grans corporacions i potser es va fer massa incòmoda per un gran conglomerat com és Warner Bros. Sí, d'entrada sembla una bogeria tot això que acabes d'explicar, Toni, i realment. He intentat fer-ho sintètic, eh?

I inclús t'estaria bé fer la pel·lícula d'això mateix, no? Però encara que soni estrany, és una pel·lícula que, tot això que has explicat, la pel·lícula funciona a tots els nivells. A mi m'ha semblat una pel·lícula extraordinària, molt, molt divertida, o sigui. En primer lloc, funciona com a pel·lícula d'acció, d'aventures protagonitzada pels Looney Tunes. És tot el que esperes en una pel·lícula, amb tots els personatges, amb tots els gadgets, amb tota aquesta bogeria, aquesta comicitat, aquesta comicitat molt eslàpstic, com que els Looney Tunes queden petosos, moltes explosions. Per aquesta banda, funciona moltíssim. Després, funciona com a pel·lícula de judicis d'una mica de David contra Goliath, una pel·lícula que té com un nen la podria entendre i emocionar-se i els adults també poden, com està molt connectats, de fet hi ha una escena extraordinària amb el Coyote y el Correcaminos en judici, que no avançarem molt més, però sí que és molt emocionant. Després funciona també com a espècie de símil, la pel·lícula traça un símil entre la figura del Coyote i la figura del Sísif, com una persona que, completament castigada, està completament rebent dolor i està castigat a això, I després funciona també com aquesta crítica social que apuntaves tu, Toni, a les grans corporacions. I realment em sembla molt admirable com una pel·lícula que acaba com dins de tota aquesta bogeria que has apuntat, perquè la pel·lícula també és superboja, funciona tot perfectament.

Sí, és molt divertida, de fet, a mi em va sorprendre, jo recordava el cas, no vaig veure per el meu timeline les peticions de que l'alliberessin, que ens havien segrestat la pel·lícula, que no sé què, i m'ha sorprès com realment sí que aguanta bé, el ritme d'humor és molt bo, i realment ho fa d'una manera molt simple, amb aquesta senzillesa potser dels mateixos Looney Tunes, d'aquestes coses. Però alhora té moltes capes que, com més rasques, més satisfacció donen als dibuixos animats com a col·lectiu, com a classe social, com a tots nosaltres, perquè també hi ha un paral·lelisme entre el protagonista, que és aquest advocat que ha llançat una mica la tovallola i que potser ell es considera a si mateix com fracassat, i el Coyote, amb aquesta cosa d'unir-se contra els, entre cometes, vencedors. I aquest missatge decisiu, que jo crec que tots ens podem veure reconeguts, de per què fem les coses si pensem que no guanyarem, perquè pensem que potser algun dia arribarem a tocar el correcamins. Sí, també és una pel·lícula

molt oportuna amb tot el que ha passat amb els judicis contra Meta, tot el discurs que està venint ara contra OpenAI o Apple. De fet, tots els ordinadors i dispositius electrònics de la pel·lícula són de la marca Acme, com si fossin. Apple, i és això, jo crec que hi ha una cosa com una mica perversa per Warner Bros. de treure ara la pel·lícula, però a la vegada em sembla que funciona molt bé, és molt oportuna com a crítica social. Inclús també hi ha un personatge animat, que és el Guy Claudio, que és un personatge mític dels Looney Tunes. Que és Donald Trump. Que és Donald Trump. Té tota l'arrogància, aquesta arrogància com carismàtica per a Donald Trump, també. Com que jo crec que clarament també es van inspirar en el tipus de. Bueno, com el doblatge del Guy Claudio en els discursos de Donald Trump, estic segur.

Clar, jo també veient-la per això pensava que no em semblava una peli de Warner Bros, sinó que em semblava com una. Com una ficció al marge, que els haguessin donat permís per fer servir els seus personatges i el seu univers, però que tampoc els deixa gaire bé com a companyia, perquè hi ha aquesta cosa d'autocrítica, van dient això d'una companyia familiar, per als familiars, la família, els nens, i jo anava pensant Warner Bros, Disney, Nestlé, no sé què.

Clar, clar, és com clavar-se un tret al peu, no? Però d'altra banda també entenc que si en algun moment algú devia donar l'ok perquè se sortissin dels marges i intentessin pensar una cosa diferent per poder fer una pel·lícula de Looney Tunes que d'alguna manera tornés a fer així aquesta marca. Perquè al final els Looney Tunes, en general, són uns personatges molt estimats, però estan bastant abandonats.

Sí, això que deies de que Butseno és un producte per nens, jo crec que mai ha sigut un producte per nens, i que sempre els nens, el que suposo que els agrada, o el que a mi m'agradava als Looney Tunes, era precisament aquesta espècie de veure una espècie de perversitat, o no és adulta en la violència, no? El punt adult que hi ha. Clar, com que et sents que estàs veient alguna cosa que potser no hauries de veure per l'edat que tens i com a adult et sembla clarament molt divertit, perquè realment és molt brillant. A mi m'agrada molt reivindicar una pel·lícula que m'agradava molt de petit i que m'agradaria tornar a veure ara, que crec que és la penúltima pel·lícula que van fer de l'univers Looney Tunes, després van fer la seqüela de. Però el 2003, el Joe Dante va dirigir la pel·lícula Looney Tunes de Nueva Acción, que també era una pel·lícula sobre perdedors, en aquest cas ambientada en el món del cinema, i és una pel·lícula que crec que també dialoga molt bé amb aquesta pel·lícula, com que realment pel·lícules on els loses, els perdedors, en aquest cas era el Pato Lucas que estava cansat d'estar a l'ombra del Bugs Bunny. Unia forces amb el Brendan Fraser, que era una espècie de doble d'acció, també, mig acabat, per trobar un diamant, com aquestes trames. Llavors, són pel·lícules que trobo que això que deies tu, Feli, en aquest cas és com atrapar el corre-caminos, podem sentir-nos molt connectats amb figures de perdedors, o ara que parlàvem del perdedor de Resident Evil, són pel·lícules que jo trobo que no sé, que animen a intentar les coses i a lluitar contra les incorporacions, en aquest cas. A mi m'ha semblat una pel·lícula.

Sempre hi ha aquesta figura del personatge que se'n surt i l'altre pobre que és un desgraciat. I de fet hi ha dos tipus de persones, els que miren els Looney Tunes sentint-se a Correcamins i els que miren els Looney Tunes sentint-se al Coyote. Al final és això, o Bugs Bunny i Elmer. Aquest tàndem sempre ha funcionat. I no funcionaria tan

bé potser una pel·lícula del Bugs Bunny? Potser ningú la veuria perquè faria com ràbia, no?

El Bugs Bunny que sempre es diu. Si m'ho preguntes a mi, no vull una pel·lícula del Bugs Bunny, em cau malament. Però això depèn de l'espectador. Aquí té una molt bona escena,

el Bugs Bunny. Sí, clar,

he de dir que no volem peli del Bugs Bunny, però jo en un moment de la peli on se li reconeix un tic de la veu, gairebé estava jo com amb els Avengers en Game de quan surt l'espai i em deia. No, no, és una peli guai també de dir que has de saber una mica que vas a veure això, no? Perquè jo abans de veure-la potser tenia que me referents a això, que deies, després ja me pensava en Hick Huckill Roger Rabbit, qui va matar el Roger Rabbit, no? Però no té aquesta cosa de girar del tot els personatges i fer que de cop sigui tot molt adult i molt fosc, no? Hi ha això, el bebé adorable que fora de càmera fuma puros i diu paraulotes, vull dir. No fan ben bé això, com mantenen una mica la integritat dels personatges clàssics, no? Llavors, suposo que aquí hi ha aquesta frontera entre lo adult i lo infantil que es troba, no?

Doncs mira, potser aquesta història que hi ha hagut prèvia a la pel·lícula ha fet que segurament molts espectadors aniran al cinema sabent realment què van a veure, que és una molt bona pel·lícula, com deia el Joan, Coyote vs. Acme, segona proposta de les sales aquesta setmana. Anem a la tercera, que és una pel·lícula catalana.

Ja t'he fet un lloc.

I canviem un registre absolutament diferent perquè estem parlant de Tenit, adaptació d'un conte infantil molt estimat que es va publicar originalment als anys 80 i que té com a protagonista una nena decidida i curiosa que passa moltes estones explorant el bosc que té a prop de casa. El conte i també la pel·lícula explica un moment difícil de la vida de la seva família perquè la Tenit està esperant que neixi la seva germana i la futura criatura mort al ventre de la mare.

Has de ser molt, molt, molt, molt valenta. La mama necessitarà que l'estimem molt.

Per tant, la família ha de viure el dol i això passa al mateix temps que l'Atenit coneix una dona gran que viu apartada i de la qual molts habitants del poble la tracten i la veuen amb desconfiança i la anomenen bruixa. La Tanit no es deixa portar pels rumors, i a mesura que la coneix, descobreix que és una persona amb qui pot establir una relació d'afecte i confiança en un moment

que per ella és molt difícil. Sí, és una pel·lícula molt tendra. Tanit és el nom de la neta de l'escriptora del llibre, la Núria Albó, que com a dada curiosa va ser professora de català del meu pare, i que la Núria Albó té un llibre per cada neta, o sigui, té diversos llibres amb noms de. Totes són noies, de fet. Això és ser una gran àvia, eh? És una gran àvia, deixa'm dir. I el Pep Garrido, el director, explica que quan va voler adaptar la pel·lícula, que a ell li havia marcat molt el llibre quan era petit, la Núria Albó li va demanar que acabés la pel·lícula abans que morís. La Núria Albó està viva, està bé, i ha pogut veure la pel·lícula. Que jo crec que és això, formal i narrativament és una pel·lícula molt senzilla en un bon sentit. O sigui, crec que. Potser la pel·lícula, la seva falta de pressupost, li ha jugat a favor, perquè realment connecta més amb Notarrenal, que d'alguna manera representa també el personatge d'aquesta bruixa que coneix. I a mi aquesta senzillesa, aquesta tendresa, m'agrada com que em sembla que és una pel·lícula molt honesta i que és molt fort el que passa en aquesta pel·lícula. Llavors, aquesta senzillesa contrasta molt amb la. Amb la duresa de l'esdeveniment que passa de la mort de la germana petita de la Tanit, que desencadena com un dels temes de la pel·lícula, que és la gestió del dol, que últimament hem estat parlant molt, però trobo que està molt ben explicat com tant el pare, la mare i després la Tanit van assumint aquest dol.

És veritat que n'hem parlat molt darrerament, però trobo que el tractament del dol i sobretot de la mort estan molt ben trobats, perquè parla molt de tu a tu el públic infantil, i no és tan habitual que es facin pel·lícules pels nens que parlen d'aquests temes, amb aquesta claredat i alhora sensibilitat.

Sí, a mi també em va emocionar molt, de fet. Toca molt bé aquest tema essencial de la infantesa, que és com la primera mort, i en aquest cas és com molt, molt dura. I a diferència de pel·lícules com Estiu del 93, per exemple, que sí que tot anava dirigit a aquesta escena com tan catàrtica, i aquesta espècie d'una nena que d'alguna manera vol ser adulta i que es maquilla. Aquí m'agrada que la Tanit precisament és un personatge que vol seguir sent una nena, vol seguir creient en una bruixa, com que ella, de fet els seus amics ja no creuen en les bruixes i li fan com burra que cregui en això i que sigui una nena petita encara, però ella és com que vol creure en alguna cosa i d'alguna manera intenta salvar aquesta bruixa també de la mort ja que no ha pogut salvar la seva nena. A la seva germana. És una pel·lícula molt tendra, jo la recomano molt, i això m'agrada molt com es desplaça una mica d'aquest tipus de trames, com més que hem vist diverses vegades, aquesta espècie de coming of age infantil, i ho ubica en un lloc com més senzill, més humil, però que crec que va molt a favor de la pel·lícula.

Doncs, Tanit, que ha arribat avui als cinemes, i és una bona proposta de cinema familiar, que penso que no hauria de passar desapercebuda. Ja anem per una estrena més.

Hem vist moltes pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial i, concretament, el desembarcament dels aliats a la platja d'Omaha, a Normandia, el dia D. També l'hem vist, més d'un cop. Segurament, una de les escenes més icòniques del cinema bèl·lic sigui la del desembarcament de Salvatore Dan Ryan. Avui s'estrena una nova pel·lícula, que es titula Tiempo de Victoria, que ens porta de nou a aquest moment històric crucial, però no ens ofereix una perspectiva militar, sinó meteorològica. La pelicula se situa 72 hores abans del desembarcament i explica com el factor climatic era advers pels plans de Eisenhower, que està interpretat per Brendan Fraser. De fet, el cap de meteorologia de la RAF, que interpreta Andrew Scott, avisa que les condicions climàtiques són contraproduents i que si duen a terme l'atac pot acabar en un desastre. En canvi, un meteoròleg estatunidenc, que és bastant més optimista, i per tant Eisenhower té el dubte de si tirar endavant amb el desembarcament o no. I tota la pel·lícula gira al voltant d'aquesta decisió.

Sí, mira, si jo no fos catalana diria com m'has de fer un thriller emocionant sobre la meteorologia, però com que m'he passat l'estiu mirant el temps obsessivament. Però com que som catalans entenem aquest angle perfectament. Exacte, no, no, és d'aquestes pel·lícules, no?, amb aquest focus en un professional inesperat, no?, que de cop acaba sent heroic, penso en la lingüista de Rival, no?, o d'altres similars. He de dir que és una peli, tot i ser de guerra, és una peli bastant més claustrofòbica, m'ha semblat. Tot passa en espais tancats, de fet, tots els moviments aquests que anem veient i fins i tot com anem coneixent els personatges és a base de com van xocant entre ells els personatges. Hi ha una cosa, un punt per mi fins i tot teatral, d'obra de teatre, vull dir literalment, de veure com es desenvolupen els actors encarnant cada perspectiva i cada personatge, i el que he gaudit més és justament aquests xocs entre l'Andrew Scott, el Brendan Fraser, que és un Eisenhower imponent que crida molt, però sí que té un. Un parell de punts de catàrtica pel final, que llavors sí que tot explota i tota aquesta tensió surt, però, per exemple, jo veient-la potser ho volia comparar amb Oppenheimer, no?, aquestes coses de la guerra vista des d'una altra perspectiva, però m'ha semblat molt més claustrofòbica en el sentit que nota aquesta exploració psicològica. Però és xula, o sigui, t'enganxa.

Sí, sí, estàs tancat allà dintre tu també, i a més trobo que els actors són perfectes per fer aquesta mena d'història, perquè Andrew Scott, evidentment, té una experiència teatral increïble al darrere, i Brendan Fraser, és el que tu dius, jo no estaria sol en una habitació amb aquest senyor, de la manera que em criden en aquesta pel·lícula. Va, doncs repassem els títols que hem comentat, perquè hem parlat de Resident Evil, de Coyote vs. Acme, Datanit, ida tiempo de victoria. Com sempre, us demano que ajudeu els oients a acabar de triar i n'escolliu només una. És difícil, eh? Aquesta setmana és molt difícil, perquè són molt diferents. Amb quina us quedeu?

Jo em quedo, malgrat Resident Evil, crec que és una molt bona pel·lícula, em quedo amb Coyote vs. Acme.

Jo, Resident Evil. Es que fa molt per tu. Sí, em sap greu. I ara em deixeu a mi la tasca de triar entre dues pel·lícules que no tenen res a veure entre si. I ara podries sortir per la tangent i dir-te, Nit que, novament, torno a dir, estaria bé que no passés desapercebuda, però em quedaré amb Resident Evil.

Ens agraden les pel·lícules que tenen coses a dir. La finestra indiscreta amb Toni de la Torre.

Això pel que fa a les novetats de la sala de cinema, però també teniu l'opció de mirar una bona pel·lícula a les plataformes.

Ja us avanço, el titular crec d'avui és que estem sent nolanitzats. I ara veureu per què. Perquè a Trescat incorporen Batman Begins. Els programadors de la casa se'n sumen a Mancer, que aquest 2026 acabarà sent l'any de Christopher Nolan. I quan l'Odissea encara s'exerce a les sedes de cinema, incorporen la primera pel·lícula de Batman que va dirigir el director. I que té unes quantes similituds amb Odisseu, com el fet que Batman també és un personatge torturat i sovint viu entre els remordiments. Aquest cop, però, sí que això forma part del personatge dels còmics, a diferència del que passa amb l'Odissea. Batman Begins va ser l'inici d'una trilogia que va encapçar la Christian Bale i que en el seu moment va sorprendre justament per la seva foscor i per l'aproximació psicològica del personatge.

Sí, per mi val molt la pena perquè crec que va marcar el que serien les pelis de superherois durant ben bé una dècada o potser més anys, aquesta cosa de fer-ho seriós, de buscar la complexitat psicològica, la foscor, fer-ho realista, que potser no canviaria fins al James Gunn amb els Guardians de la Galàxia, que llavors li torna a donar una volta i tot és amb ritme, ritme, comèdia, comèdia. I he de dir que, tot i que té molta fama la segona, la del Joker, la primera és una bona exploració del personatge de Batman, que precisament en els còmics també té aquest punt més fosc, no més fins i tot detectivesc, molt psicològic. I Bale potser no és el meu Batman preferit, però és el més digne.

Quin seria el teu Batman preferit? Ara que t'ho has posat tu sola, eh? T'has ficat tu sola en el jardí.

Em va agradar molt el Batman de. L'últim que va sortir del.

El Pattinson, a mi també em va encantar. Són pattinsonistes.

No, però vaig pensar com que li donava aquesta cosa gòtica a Gotham, com que em va.

Ho vaig comprar molt. Era una pel·lícula excel·lent. O sigui, Batman Begins també la recomanem molt, però. Ara que l'he tornat a veure, i realment m'ha semblat una pel·lícula molt sòbria, com que es parla molt de la segona part i del Caballero Oscuro, però Batman Begins està com una espècie de està com molt més empaquetada, tot funciona molt millor, però sí que és cert que la del Pattinson també

val la pena reivindicar-la. Són eres diferents. Jo em quedaré amb aquell quitón, perdoneu-me, però és que soc un senyor gran.

I a Netflix s'incorpora en Oppenheimer, ja us deia jo que estàvem sent nolanitzats, perquè a partir de dilluns la pel·lícula protagonitzada en aquest cas per Kylian Murphy, que interpreta el pare de la bomba atòmica, i una de les figures claus del projecte Manhattan s'incorpora a la plataforma.

Sí, és una peli que també se'n va parlar molt quan va sortir, va ser amb el. Amb el Barbie, sí, sí. I crec que repeteix aquesta cosa que deies dels homes torturats, aquesta exploració de què fem amb la culpa o la responsabilitat que tenim, amb el que fem, i que travessa superherois, científics, herois de l'antiguitat, etc. Deu ser el tema de la seva vida.

Sí, de fet, quan vam fer l'especial de Christopher Nolan ja vam veure que això dels remordiments era una cosa que pesa i que podem anar trobant en tota la seva filmografia.

Sí, és d'aquests cineastes. Jo no havia vist Oppenheimer fins fa poc, realment, i la vaig veure després de veure l'Odissea, i trobo que realment m'ha fet que m'agradi més l'Odissea. És d'aquests cineastes que realment tota la filmografia es va construint en base a això, aquests homes torturats. I també la forma, aquest aproximadament històric a la figura d'Oppenheimer fet des del Nolan, amb tants salts temporals, no tanta música, tanta abstracció també en molts aspectes, trobo que a Oppenheimer em sembla superinteressant. Més estrenes.

A Filmin han incorporat part de la filmografia de Werner Herzog, incluint títols emblemàtics com Fitzcarraldo, Aguirre la Cólera de Déu i Fata Morgana. Si us agraden les biografies Malcolm X d'Spike Lee, amb una adaptació memorable de Denzel Washington, s'ha incorporat a Movistar Plus. A Netflix teniu Animales nocturnos amb Amy Adams interpretant una dona que rep una novela escrita pel seu exmarit que altera els records de la seva relació. També teniu Midsommar, ja que estem avui en una mica de terror, la pelicula d'Ali Astar que ara feia temps que no es podia trobar cap plataforma i que teniu a Amazon Prime Video. I ara fa un any que va morir Robert Redford i a Filmir han incorporat Jane Corrent que va ser el seu debut com a director. I una pel·lícula amb la qual va guanyar l'Òscar per la seva feina darrere la càmera, el drama d'una família que intenta superar la mort accidental d'un dels seus fills.

Jo no he vist aquesta pel·lícula, però de fet ara no recordava que el Robert Redford també tenia una vessant com a director. I tant, s'ha de girar et feina, t'he de dir, és una gran pel·lícula. No, no, realment, o sigui, de les que has dit, Prisca Raldo em sembla una pel·lícula extraordinària, evidentment, una pel·lícula que crec que no es podria fer ara, realment, abans que parlàvem de Nolan, com que potser Nolan és l'únic cineasta que proposaria agafar un vaixell i portar-lo.

Aquesta mena de bogeria, O és Nolan o és Rick Scott. Actualment, perquè si no. Va, anem amb les sèries.

Vaig sentir l'horitzó.

La sèrie destacada d'aquesta setmana és Gènesi, que fa una crònica de la revolució culinària que va dur a terme Ferran Adrià al Bulli. S'estrena dimarts vinent al Trescat i és sobretot una sèrie molt ambiciosa, que controla dues línies temporals alhora, cosa que no hem vist gaire a les sèries catalanes. D'una banda tenim un Ferran Adrià jove arribant al Bulli i treballant a les ordres d'un altre cuiner, al mateix temps que veiem com es van unint els elements i les persones que seran les protagonistes d'aquesta gran explosió de creativitat culinària d'aquells anys. Aquesta és una trama molt ben documentada, assessorada pel mateix Ferran Adrià, entre d'altres, i l'altra, d'altra banda, l'altra trama, és una trama que passa al present, una trama que és ficció sobre una cuinera que vol reobrir el restaurant familiar i que es complementa amb la primera. Aquest anar i venir entre les dues trames la fan una sèrie complexa, Una sèrie estimulant que sap sobretot encomanar un moment molt concret d'estar creant una cosa nova amb la vibració que això suposa i també és, i aquest em sembla potser l'aspecte més valuós, una sèrie amb una clara vocació internacional. Una sèrie que en primer lloc valora el que tenim aquí i el que hem aconseguit i en segon lloc vol explicar-ho a fora.

Una cuina no és només una cuina, és el lloc on nosaltres podem ser lliures. Hem de treballar al màxim nivell perquè els nostres comensals tinguin la millor experiència de les seves vides. És el moment de ser valents i d'assumir riscos.

Miquel Fernández interpreta a Ferran Adrià, hem pogut escoltar en aquest tall, el clava, el clava, però alhora no l'imita, no surt la caricatura, i això té molta dificultat.

Sí, mira que la sèrie corria per mi bastant aquest risc, perquè el Ferran Adrià és una figura molt parodiada a la nostra Catalunya, no? I és impressionant com clava no només la forma de parlar als moviments, sinó que jo crec que també li aporta uns matisos completament nous que no havíem vist de Ferran Adrià, que és com cert atractiu, com certa espècie de confiança, com hi ha coses com que no havíem, com potser, o almenys jo potser no havia pensat mai de Ferran Adrià com a figura internacional, com el xef que és, com l'estrella que és. Em va semblar molt impressionant la interpretació del Miquel Fernández, i també, no només clava el Fernand Adrià, sinó que també els personatges, per exemple, del Juli Soler, que interpreta l'Ivan Massagué, també són molt semblants al de realitat, o també apareixen el Fermí Puig o el Santi Santa Maria, que també s'assemblen molt a les personalitats reals.

Sí, jo crec que aconsegueix molt bé això de generar el magnetisme, entre la figura sense l'hora caure en voler fer un biopic, o en sobreexplicar, li deixa com aquest espai suficient per crear el misteri. Sí que se centra també, veiem molt menjar, veiem molta preparació, i jo comparant-ho amb The Bear, que em sap greu però és inevitable, perquè també ha sonat molt en aquests últims anys com a sèrie culinària, trobo que també està molt ben aconseguit que t'ensenyen el menjar i el producte, I és com que fan que la teva atenció reboti on anirà el cap del cuiner. No tant, sento que de verd sobreexplicava molt com podem fer això, ara farem així, sobre això, i acabaves mirant i centrant-te en el plat. I aquí deixen com una mena de mística en l'aire, perquè tu el que et preguntis és què farà Ferran Adrià d'aquests escamarlans que m'estan ensenyant aquí. Crec que té mèrit. Sí, és veritat.

Realment, tu, Toni, deies que és una sèrie molt ambiciosa, complexa. Jo no hi sumaria que és elegant. Es nota molt la mà de Netflix en quant al pressupost, com que realment hi ha una suma de diners. I crec que també en la direcció. És una sèrie que em transmet aquesta elegància que aparentment transmet aquesta espècie de cuina, aquesta espècie de món que potser no hem arribat, però que realment transmet una espècie d'elegància que la sèrie la transmet molt bé.

I després posa molt el pes en els personatges, deies oferir el tema dels plats, i hi ha una feina important, des d'un punt de vista gastronòmic, perquè s'han reconstruït més de 70 plats originals del Bulli. I em consta que aviat el programa Caníbal Berlín farà un especial sobre aquesta sèrie, per tant estigueu atents al programa de la Paula Molés, perquè aniran al detall de la gastronomia de la sèrie, nosaltres no arribem aquí i analitzarem altres aspectes, però això està molt treballat. El que passa és que penso que la sèrie sap. Que aquest acabat detallista, que li dóna qualitat al conjunt, sí, però que el motiu per gaudir-la i degustar-la són els conflictes entre els diferents personatges. Aleshores, clar, la part humana té molt de pes, i per això, clar, hi ha Ferran Adrià, però també hi ha el germà, l'Albert Adrià, que interpreta el Carlos Cuevas, hi ha el Juli Soler, que interpreta l'Ivan Massagué, hi ha el Fermí Puig, que interpreta el Xavi Caudavilla, entre molts altres, i la dinàmica que s'extraeix entre ells, dinàmica i friccions. Al final és el motiu que et porta a anar avançant en la sèrie.

Jo també li sumaria, a part de les relacions entre els personatges, la relació entre les dues capes temporals. I trobo que la sèrie a mi em va transmetre una espècie de. Trobo que transmet molt bé com el Bulli canvia el món. O sigui, tu veus com tota la gestió, la gènesi del Bulli, com el Fernan Adrià arriba al restaurant de roses, etcètera, que es torna el xef i vas veient la trama com del present, on el món ja és un altre món. No sé si us va tenir aquesta sensació, a nivell estètic, a nivell com de O sigui, inclús també el fet que ara en parlarem més, com del fet que ara hi hagi dones a les cuines, no? El món on entra el Ferran Adrià a treballar és un món molt masculí, i després hi ha un món on les dones són la cap de cuina d'un restaurant, però trobo que exemplifica molt bé aquesta tensió entre el passat i el present.

Sí, a mi això em sap greu perquè em genera tanta curiositat amb aquest retrat d'un moment de la història culinària catalana, aquesta mística no hi ha tanta cura en explicar gairebé una llegenda, que llavors quan és alçada al present sí que veig molt això de ja no hi ha. No és que no hi hagi res per construir, però que també la història del present parteix potser d'un punt més fosc, potser no hi ha tant aquesta cosa de generar una fantasia, d'explicar una llegenda, llavors jo sí que ho he sentit una mica desigual, però potser la sèrie es desenvolupa per.

Clar, estic d'acord, sí que aquesta trama del present també és ficció, no? Clar, però és que és inevitable,

perquè al final el passat és on hi ha l'espurna. I deia que la serieta arrossega pels personatges, pel que es va creant entre ells, però sobretot arrossega per formar part d'aquest moment, no? O sigui, formar part d'aquesta espurna i el que s'està produint allà que allò és molt magnètic, clar, ho compares amb la trama del present, i allà no s'està produint allò, és un moment molt diferent, que té el seu interès, però que no és el mateix, i diguéssim que el passat inclús pot tenir un punt nostàlgic. Joan, abans a mi m'ha semblat que tornaves una mica per aquí, excepte la part de no hi havia cap mena de dona allà, no? Això potser no cal tenir nostàlgies sobre això. Però d'aquell moment, d'aquell moment de trobada de persones, i que hi ha aquella connexió, i que estan descobrint que poden canviar coses, clar, això és molt engrescador. Sí, tota aquesta creació

de la cuina conceptual, no sé, jo a vegades tinc aquest debat de si la cuina és art, no? Però trobo que té molt bé aquesta energia que qualsevol pel·lícula sobre, jo què sé, un moviment social o un invent, quan veus que realment tots estan com engrescats creativament a l'hora de canviar el món, aconsegueix molt bé amb les interpretacions, amb. Però també, repeteixo, amb la direcció em sembla molt impressionant, com més enllà dels plans dels drons, que això en podem parlar un altre dia, que jo crec que s'han de limitar, em sembla ser una sèrie que realment aconsegueix transmetre molt bé quan crees alguna cosa i estàs com realment sentint que estàs fent una cosa nova.

Sí, és que hi ha la manera, això, com deia, com retrata el menjar, hi ha un moment que va anar amb els pescadors, que ha d'aprendre com triar el peix, com triar tot, que té uns colors, té una brillantor, té una cosa que gairebé tu com a espectador també estàs veient a veure si li saps trobar això que diuen que li has de trobar.

I no diria que són nostàlgics d'allò, eh? Vull dir, a mi em sembla realment molt A mi m'empapa de creativitat, precisament. O sigui, el que. No penso en aquell món, eh? Sí que hi ha com certa tristesa. Ah, i és una barreja, eh?

Perquè a més, al final, els oients encara no l'han pogut veure, però al final de cada episodi posen imatges en els crèdits reals, i aquelles imatges em generen una nostàlgia bastant forta, eh?

Sí, crec que per això a mi també el contrast del passat i el present no li fa gaires favors a la història del present, que també hi ha, visualment és molt més fosca, els colors són molt més freds, l'experiència que veus les actrius per la cuina és molt més estressant, o potser de la idea de cuines que tenim ara, mentre que quan van al passat hi ha aquells paisatges idíl·lics, hi ha aquest bon rotllo, van de festa, no sé què. Sí.

Clar, aquesta sensació d'estar sent testimoni d'un moment únic, clar, és que és molt potent.

Estàvem parlant ara de la trama del present. La trama del present també té un interès, potser és una mica més indirecta segons com, però és la trama que genera la incògnita de què va passar amb tot allò. Clar, perquè de fet, una de les primeres preguntes que se li fan a la personatge de la Mònica López, que interpreta una crítica culinària, és per què el buit li va tancar. I a mesura que avança la sèrie es van veient friccions i conflictes que expliquen el per què, a banda dels motius creatius. Clar, hi ha aquest misteri

de per què va tancar el buit i també hi ha el misteri de quina és una mica la relació d'aquesta crítica gastronòmica amb el Ferran Adrià. Com que hi ha un moment que la seva neboda, interpretada per la Joana Vilaputs, que és aquesta cuinera com mig punk que ha parut el seu pare, que també era cuiner, vol obrir el restaurant del seu avi i li demana ajuda, li demana que truqui el Ferran Adrià per ajudar-los i ella diu que no. Llavors hi ha tota aquesta espècie d'incògnita de com es van vincular la crítica gastronòmica amb el Ferran Adrià.

Sí, sí, jo per això deia que a mi m'ha servit molt com que deixin aquest misteri, que no vagin a un retrat així en primeríssim pla, per preservar una mica aquesta màgia que dèiem de portar-nos a preguntar, no d'ensenyar-nos aquesta persona, sinó de tenir-nos tota l'estona, capítol rere capítol, pensant com funcionava el seu cap, què va passar.

Per mi és molt el tractament, fins i tot, em fa pensar en la sèrie de Sherlock Holmes de la BBC, inclús en la manera com. Fins i tot amb el grafisme, es plantegen com funciona el cap d'aquest senyor, és a dir, com funciona el cap d'un geni, no? És com Sherlock, com pot arribar a fer aquestes deduccions? I en el cas del seu, de la Ferran Adrià, és com se li pot acudir aquesta combinació?

Agafar aigua per bullir els pesos, no? Com que hi ha aquesta espècie de rampeis creatius, i us va donar gana, vosaltres? Jo vaig pensar que com el que tenien els plats del Ferran Adrià, que eren tavades tan petits, no? Com que no em donava cap tipus de. No em donava gana, realment. Em va sonar positiu, perquè molts cops amb sèries com de cuina penses, ostres, ara quina gana.

Sí, et treuen una mica de la sèrie perquè estàs pensant en anar a la nevera. I això és una cosa bona. I això és positiu, sí, sí, sí. Doncs sí, sí, desperta aquesta fascinació pel geni i per la intel·ligència de Ferran Adrià, i al mateix temps també acaba sent un estudi sobre l'obsessió per fer una cosa extraordinària i que tothom recordi. Perquè quan la passió es converteix en obsessió, Clar, és que és fàcil que acabis sent una persona de la que no et sentis gaire orgullós. I aquest potser és el preu de passar a la història.

Clar, veurem cap on va la sèrie, perquè jo només he pogut veure els dos primers capítols i hi ha totes aquestes trames pendents. Els que ens han deixat. Clar, ara sembla com que arriba la part més fosca,

com a veure com l'arriba la caiguda. En tot cas, Gènesi, recomanadíssima, s'estrena dimarts al 3CAT. Però tenim més novetats de sèries.

Aquesta casa és com un puzzle per a mi. You're like a puzzle to me. I've never met anyone like you. Your parents and the way they treat you, they deserve it.

Perquè ha tornat Monster amb una nova temporada. És la sèrie antilògica que, com sabeu, explica la història real d'un assassí a cada temporada. Sempre són assassins coneguts i que han tingut un cert impacte en l'imaginari popular. I en aquesta quarta temporada, l'objecte d'estudi de Monster és Lizzie Borden, també coneguda com la boja de la dastral. Que l'any 1892 va ser acusada d'assassinar el seu pare i la seva madrastra. Efectivament, a cops de d'estral, que per això li deien la boja de la d'estral. Però a diferència de tots els altres personatges que han estat protagonistes de la sèrie, que sempre han estat culpables, aquest és un cas en què ella va ser declarada innocent en un judici. Fixeu-vos que he dit acusada, no assassina. I mai van trobar proves per considerar-la una assassina. La sèrie el que fa és donar per fet que sí que va cometre el crim. ¿És ètic que la sèrie la presenti com a culpable quan judicialment se la va a declarar innocent?

Clar, jo aquí ja amb les altres temporades, amb tot el que ha anat escalant del true crime, després true crime ficcionat, després tota aquesta obsessió amb assassins que són molt reals i que han fet molt de mal, jo ja tinc els meus dubtes. Aquí sí que és veritat que la distància d'èpoques ja et dona una altra perspectiva i la sèrie jo crec que s'oprèn ja situant-te com en aquesta fantasia d'una assassina gairebé, potser pel fet de ser dona o potser pel fet de ser en aquesta època eduardiana, de sortir amb aquests vestits i aquests cabells, ja tu pinta des d'un punt de vista molt més fantasiós. Comença i ja veus un piano que s'està tocant sol una cançoneta. Molt dolça i llavors veus la protagonista, l'Elisi, amb un vestit blanc immaculat ple de puntes i fent anar la destral. Jo crec que ja busca aquest impacte. És veritat, a mi em passa que amb tot lo del Ryan Murphy que té aquesta cosa magnètica, té aquesta cosa que t'estira i t'absorbeix en dins, vulguis o no vulguis, i que alhora també té aquest punt una mica irònic o autoconscient del que està fent. Llavors jo sí que crec que la sèrie està feta per absorbir-te, no t'enganxa des del principi, però jo veient-la també he tingut els meus dubtes, potser per la perspectiva aquesta del primer cop que ens centrem en una assassina, com ho fem?

Clar, jo he de dir que per mi és que èticament és incorrecte, o sigui, més igual que sigui del 1800, si aquesta dona va ser declarada innocent, no pot ser que per, sobretot per entretenir-nos nosaltres, perquè és una sèrie que té sobretot una vocació d'entreteniment, donem per fet, o donem per bona la hipòtesi, o la rumorologia, o el que li agrada creure a la gent. Ja sé que és més divertit creure que era una assassina i va matar a cops de destral la madrastra i el pare, però clar, és que el temps no equivale a poder fer el que et dona la gana. Si no estic dient, clar, aquesta persona, doncs descendents vés a saber, no? O sigui, no sortirà ningú a dir, escolta, la meva probablement no. Però clar, és que igualment penso que has de ser mínimament fidel al que els documents històrics ens han deixat. Aleshores, si en vida se la va declarar innocent, és que imagineu que era innocent, realment, i que no hi ha teoria, i que se la va declarar innocent. Tot el temps que va viure, després, va haver de viure. Amb tothom pensant, amb el seu entorn, tothom pensant que era culpable. I ara no sé quant temps més tard, ella està morta ja, pobra, ja no se salita de res, estem fent una sèrie donant per fet que era. Jo trobo que hi ha una línia aquí, d'alguna manera, que segurament, Ofelia, tens raó, que el factor temps fa que no ens sembli més greu. Si fos un cas de fa 20 anys, ens estaríem posant les mans al cap, molt probablement, per molta fantasia que. Que posessis en nivell formal, però que encara que hi ha aquest impasse de temps, a mi em sembla que és una línia ètica que és innecessària i que si no va ser declarada culpable, doncs no pots fer la sèrie d'aquest personatge.

Sí, sí, no, no, i a més a més, jo crec recordar que amb les altres temporades de Monster, cada cop que surt una, sí que hi ha bastanta discussió i controvèrsia per la manera com es retrata. Uns assassinats, per com es tracta les víctimes, com s'enfoca o no als assassins, perquè en el moment que els dediques una sèrie i que a més ho fas d'aquesta manera, com deies, per entretenir un públic i amb aquest retrat, pot acabar sent seductor per les raons equivocades, es pot acabar creant un mite al voltant d'algú que ha fet violència. Jo sí que me'n recordo, per exemple, la temporada del Jeffrey Dahmer, crec que va ser, és una cosa que es va comentar molt. Amb aquesta, també, potser precisament per això jo no m'ha agradat com, al marge de que va ser declarada innocent, encara que hagués estat un assassí, no m'agrada com retraten, com intenten justificar que acabés matant els seus pares o no el personatge.

Amb el Jeffrey Dahmer no va passar que va ser de les disferes més venudes per Halloween, degut a la sèrie?

Aquestes coses passen sempre i no es pot controlar com serà rebuda una història, cap història. Però potser arriba Halloween i la gent va vestida de Ferran Adrià, diguéssim, aquest any, podria ser. No ha matat a ningú. Però al final tu has de ser conscient que sí, exacte, si tu vas pel món vestit de Jeffrey Dahmer, et falta una mica de sensibilitat. Clar, si fas una sèrie com una mica,

a mi el que, jo no he vist aquest monster d'aquesta nova temporada, però sí que em fa la sensació que intenta com victimitzar, o sigui, intentar entendre'ls, com fer característica d'entendre'ls, els acaba com no només fent una cosa com molt estètica, sinó que els acaba com victimitzant, com pobrets, els ha portat a això.

El punt de vista de Ryan Murphy sovint és, hi ha uns motius que no són els únics motius, però que val la pena explorar, que són motius relacionats amb la societat de l'època del personatge. Que, repeteixo, jo crec que és bastant clar que no és l'únic motiu, però que formen part dels motius. I és interessant examinar-los perquè, a més, són motius que normalment, encara que siguin personatges, doncs, com en aquest cas de fa del 1800, són motius que encara podem trobar avui. Per exemple, en aquest cas, un dels motius que s'argumenta és la repressió de la homosexualitat. I té una madrastra, diguéssim, que estricta no, és el següent nivell d'estricta. El que passa és que és molt difícil explicar una història d'aquest tipus i poder limitar les reaccions que tindrà l'espectador. Això és impossible.

Sí, jo també, en el fet d'això, de ser la primera assassina que retrataven.

És la primera dona que retraten, diguéssim, en la sèrie d'assassina.

Sí, jo aquí també he vist, clar, només en les primeres escenes, a part d'aquesta primera aparició, que comencen a ensenyar-te l'escena on els mata, i després van enrere, quatre mesos enrere en el temps, per explicar-te com justificar-te que la fa arribar en aquest punt. Llavors, en la primera escena, ja, com et deixen molt clar que la madrastra està obsessionada que trobi marit, ningú la vol, perquè als seus pretendents li diuen que és lletja, tot i que és molt rica, i que seria un bon partit. I, a més a més, hi ha una primera escena on la rebutgen, on ella té un. No sé si això està documentat històricament, si ella tenia problemes amb la menstruació o això, però en la sèrie de cop té com una menstruació explosiva, buscant el xoc de l'espectador i generant el xoc del pretendent. Llavors això m'ha semblat a mi com una mica escabrós i alhora, no sé, com paternal no paternalista. Sí que hi ha. El personatge de la d'Astral amb el vestit adorable, per exemple, em recordava molt a la pel·lícula Pearl del Ty West, que crec que sí que si vols un retrat d'una assassina en sèrie boja amb trenes i assets i que faci gràcia per això, això ja existeix, però llavors això d'agafar una figura històrica. I retratar-la així em sembla entre paternalista i una mica misògin, una mica així. Llavors, no, a mi no m'ha acabat de convèncer.

És interessant o crida l'atenció que pugui caure en la misogínia quan el que intenta la sèrie en aquesta temporada és el contrari. És preguntar-se si la idea és la dona que exerceix la violència. És una dona que ha patit violència prèviament, no? I el que intenta explicar és quina és la violència que ha patit.

Sí, però trobo que la manera com ens ho ensenya la revictimiza una mica, no? I aquesta cosa de. És que l'escena és com molt directa i molt escabrosa, com no és ni històricament fidel, no? Perquè no parlaven així a l'època, no? Que el pretendent directament li diu tens cara de cavall,

ets molt lletja, no sé què, hi ha com tota A més, és molt intencionadament desagradable, no? Sí. Jo sé que he vingut a fer aquí, jo he vingut aquí per demanar-te que et casis amb mi, però no ho puc fer. I ella, oh, per què? Doncs perquè tens cara de cavall. Té molt la intenció de clavar-li la bufetada a ella davant teu perquè tu entris en el que jo penso que és en el fons aquesta sèrie, que és la fantasia de la venjança.

Clar, però llavors jo em sentia una mica com si la càmera també fos bullying, no? O butxí, no? La manera com ensenya aquesta escena i com ens ensenya la protagonista. No és només que. Per mi no és només que ens expliqui que era un moment complicat per les dones, un moment masclista, amb unes normes que no sé què, no? Sinó que hi ha una intenció d'evidenciar, de fer-li d'abusar, no? De la protagonista. Llavors, per això no m'ha acabat de convèncer, però però bueno, ja. Potser a algú sí que li agrada, potser sí que li sembla reivindicació que també

hi hagi dones assassines, que no sé què. Sí, escoltant-te trobo que tens molta raó, i bueno, doncs sí, és que és normal, són dos creadors que són dos homes, han decidit que per primer cop farien una protagonista que seria una dona, i probablement han errat amb les seves intencions o segurament és que la forma, que és la forma habitual de la sèrie, d'altra banda, potser una mica més juganera en aquesta temporada. Dahmer era més seriós, era més Mindhunter. Aquí han anat a una cosa, a un punt de comèdia, que probablement està frivolitzant massa.

Sí, per això jo deia que em recordava molt a Pearl, que també és una peli de terror, d'una assassina molt de sang i fetge i molt escabrosa, però que té aquest punt de. De comèdia d'alguna manera l'assassina està tan boja que fa gràcia entre moltes cometes però en el fet que sigui històric com ho explica jo ho he vist diferent doncs encara ens queda Monsters

estrenat a Netflix i encara ens queda una novetat més de sèries per comentar.

Ens agraden les sèries que ens posen un mirall al davant. La finestra indiscreta amb Toni de la Torre.

Parlem ni més ni menys del retorn de Matthew McConaughey i Woody Harrelson. Que tornen a fer parella, però no per una nova temporada de True Detective, que és una cosa que molts voldríem. En Comptes d'Això tornen a fer tàndem per un projecte molt singular. Es tracta d'una sèrie on s'interpreten a si mateixos. Ja sabeu que els dos actors són amics des de tota la vida, i a la sèrie els seus personatges, que es diuen com ells, també són amics de tota la vida. El gir de la sèrie és una sospita que funciona com a punt de partida. Que és que podria ser que fossin germans. D'aquí que el título de la sèrie sigui Brothers. Aquesta especulació té una base real perquè es veu que la mare de Matthew va tenir una relació amb el pare de Woody en una època en que els respectius matrimonis estaven en pausa. I d'aquí ve la idea d'aquesta comèdia on és en Woody qui descobreix que potser és germà del seu millor amic i decideix instal·lar-se al ranxo d'en Matthew per trobar proves que confirmin que són germans. El problema d'aquest punt de partida. És que potser els ha fet gràcia a ells, però no sembla que s'hagin preocupat que faci gràcia a ningú més. Sí, sembla una broma privada. És una broma privada. A dir-ne més, tenim un problema, és nostre el problema, no és d'ells. Els hem rigut massa les gràcies. Totalment.

No tens aquesta sensació? Sí, sí, sí, 100%. Sí, és com una espècie de broma de borratxera, com que ells realment estan com molt ensimismats. A mi, en general, he de dir que m'agraden bastant les. Les ficcions on aquests actors tan famosos s'interpreten a si mateixos, em fa certa gràcia, però clarament aquí hi ha una espècie de distància amb l'espectador molt forta. L'eix temàtic de la sèrie és prometedor, és més com la idea de la paternitat, perquè el personatge del Woody Harrelson sent que ha perdut una mica el referent, o sigui, com que no sap com fer de pare, llavors hi ha una espècie de una mica de paròdia bastant rància contra els moviments de revisió de la masculinitat, contra el feminisme, o també com fa al·lusió a l'ecologisme, sí, com hippie del Woody Harrelson. Hi ha una espècie de clara intenció de riure d'ells mateixos, de les seves masculinitats, i el personatge del Matthew McGonagall, o per altra banda, que ha perdut el seu pare, ha de fer un discurs en una espècie d'institut on el pare treballava, i comença a plantejar-se quin tipus de referent masculí era el seu pare, i sent que el somni del seu pare era ser el governador i decidés presentar-se per governador. Aparentment aquesta trama podria ser interessant i que jo trobo que marca, com que traça una espècie de línia cap al tema de la paternitat i dels referents masculins que.

Podria ser xulo, com veureu en aquests dos actors, però la sèrie trobo que se'n va cap a trames que no només són ranches, sinó que són molt poc divertides. O sigui, hi ha com tot de gags que realment no van a ningun lloc, com uns personatges secundaris molt poc interessants, els personatges dels fills i les filles, per exemple, no aporten massa als personatges del Woody Harrelson i del Matthew McConaughey, i el que és pitjor és que. Ells tampoc tenen cap gràcia, no? Llavors, a mi em fa ràbia, perquè és un tipus de comèdia, així com nord-americanes, gamberres, com a l'estil del Jotapateu, que sempre són comèdies que clarament són molt masculines, i inclús són masclistes en moltes ocasions, tenen personatges femenins molt pobres, però que sempre hi havia alguna cosa positiva d'aquestes pel·lícules, almenys ho sentia així, Jo he sigut molt fan d'aquest tipus de pel·lícules, que és que sempre mostrava els homes com a éssers patètics, no? Com que hi havia clarament una espècie de visió de la masculinitat, com aquests homes no tenen remei, i les proues pel·lícules també hi havia una espècie de crítica a la masculinitat, i aquí, a l'intentar, sento jo, a l'intentar com. Fer-ho molt evident en els diàlegs, més en les converses, en els temes, trobo que perden com la gràcia. O sigui, trobo que precisament ells ja són prou ridículos com perquè hagi d'haver una espècie d'autoconsciència

que per mi no funciona. La setmana passada parlàvem de de Finding Emily, d'aquesta revisió de les comèdies romàntiques, torno a treballar Finding Emily perquè estava sempre a treballar a recordar-la, i aquesta voluntat de revisió, llavors crec que aquí hi ha com una idea de guió de que sí que hi hagi una revisió de la masculinitat en aquest tipus de comèdies, però no m'ho crec, és com que no m'acaba de funcionar, I m'allunya molt del que realment podrien ser trames divertides en respecte a aquesta trama, perquè és una trama que tampoc s'acaba de desenvolupar molt. Hi ha com unes trames també de la mare del McGonagall, amb una moto,

unes coses bastantes perpèntiques. Posa tantes trames com puguis, perquè en realitat no n'hi ha cap que tingui prou substància com per aguantar tot això. I a més, jo crec que ho has definit molt bé quan has dit rància i poc divertida. Jo crec que podrem simplificar i dir rància i avorrida, que és molt greu, això, ser en una comèdia, aconseguir ser rància i avorrida, és molt greu. Jo crec que ells, la meva sensació és, és que m'imagino, ells tenint aquesta idea, i Apple dient McConaughey i Harrelson signant sense mirar què signaven o sigui, em fa la sensació que és un projecte que són els dos noms i amb els dos noms no pots anar gaire enlloc i és veritat que hi ha aquesta intenció que mencionava Joan de voler estudiar una mica la masculinitat però és que no i encara que hi fos i estigués ben desenvolupada al final és que no funciona com a comèdia.

Clar, perquè a més els gags ja els hem vist diverses vegades, i realment és una llàstima, perquè no acaba de funcionar tampoc ni pels fans d'aquest tipus de comedies nord-americanes, i tenia tots els ingredients per fer-ho.

Doncs Brothers, que s'estrena de Michael Svirena a Apple TV, i que evidentment no us recomanarem que mireu. Repassem les. De fet, us recomanarem que us l'estalvieu. Repassem les sèries que hem comentat, perquè hem parlat de Genesi, de Monster i de Brothers. Amb quina us quedeu?

Doncs jo tinc curiositat per veure com segueix Gènesi, la veritat. Jo també.

Veus? Doncs 3 a Gènesi. Està claríssim aquesta setmana. Gràcies als dos per aquesta estona de prescripció. Gràcies.

Avui volem parlar d'una pel·lícula que, des que es va estrenar, ha anat generant una cadena de recomanacions boca a orella que no para de créixer. Es diu Anniversary i es va estrenar directament a plataformes, alguns diuen que perquè la seva càrrega política era massa forta, Al passat mes de juliol, a Prime Video concretament, els que la miren queden impactats pel retrat que la pel·lícula fa sobre com un govern autoritari i antidemocràtic es pot instal·lar i normalitzar pràcticament sense que ens n'adonem. Molts ja han vist un reflex del present o del futur que intuïm. I per això avui ens volíem aturar en aquesta pel·lícula i parlar-ne a fons, fer-la servir com a punt de partida per reflexionar sobre el nostre present. I per fer-ho, m'acompanya en Francesc Torralba, a qui tinc el plaer de donar la benvinguda a la finestra indiscreta. Bona nit, Francesc. Bona nit i gràcies per convidar-me. I també la Mònica Planes, col·laboradora habitual del programa. Bona nit, Mònica. Bona nit, Toni. El concepte de la pel·lícula gira al voltant d'una fricció entre una professora d'universitat. I un alumne que a les classes defensa idees que són clarament antidemocràtiques. Com que els dos sou professors universitaris, començaré per preguntar-vos, us heu trobat davant d'un alumne que defensa idees que us han semblat autoritàries o feixistes i què heu sentit en aquell moment? Preocupació? Curiositat? Responsabilitat? Doncs mira,

és una pregunta molt pertinent. Jo tinc cada setmana gairebé 300 alumnes. I sempre defenso que l'universitat ha de ser un ecosistema lliure, no? Llibertat d'expressió, de pensament, i que és un àmbit que hem de preservar. I sí, en ocasions et trobes amb algun estudiant que no només posa en qüestió, diríem-ne, la democràcia o les societats obertes, sinó que té plantejaments clarament antidemocràtics o fins i tot, diria, tirànics sobre el descontentament que viu. Bé, jo li deixo expressar aquest parer. Li deixo expressar aquest parer i miro de veure quin tipus d'argumentació i raonament fa i com els altres es posicionen. I això em sembla que és bàsic, perquè a vegades mutilar aquesta expressió el converteixes en víctima i llavors és molt pitjor, és molt pitjor. Jo crec que s'ha d'anar al treball de la raó i dels arguments i veure com i de quina manera se sosté aquest discurs.

M'hi he trobat segurament d'una manera molt més subtil que la que mostra la pel·lícula. He de dir que quan apareixen persones amb aquest tipus d'idees és molt difícil que una persona sola creï. Una situació de conflicte a l'aula amb idees potser no tan antidemocràtiques, però sí menys populars. Necessiten un grup sovint per poder-les defensar d'una manera més vehement. I és el que deia el Francesc, és a dir, procures que sigui la resta de l'aula la que acabi de gestionar aquella situació i no convertir-te tu en l'element de confrontació. I en qualsevol cas, Crec que sovint davant d'aquests posicionaments és molt important que no se't noti ni la teva incomoditat ni que li dones gaire importància. Així més no tenir l'esforç de dissimular-ho perquè precisament és el conflicte el que molts cops acaba sent utilitzat per aquestes persones.

Perquè està buscant el conflicte, entenc. A vegades sí, però a vegades no. A vegades realment té aquell punt de vista molt diferent. Té l'audàcia de dir-lo, això també és veritat, ho deia molt bé la Mònica, a vegades la minoria calla, l'individu calla, i aquest surt i diu, escolta, jo no crec que la democràcia sigui el millor dels règims que tenim, sinó que n'hi ha d'altres que han sigut més reaixits, i llavors explica per què. A vegades és provocació, epatele burgeois, que deien, hi ha de tot, però d'entrada jo crec que hem de donar paraula sempre dins uns límits, és a dir, no pot ser barruer, no pot ser humiliant, no pot ser feridor, però ha de treballar els arguments i obligar els altres a pensar. I nosaltres, en efecte, no podem entrar en aquest cos a cos, perquè això és una situació primer violent i que és asimètrica. El professor Esteu té un allau de coneixements perquè porta molt temps a l'aula i aquest noi té 20 anys, ha llegit alguns textos, però aquí seria una asimetria que al final el podries aixafar i fins i tot esclafar. Llavors jo crec que els altres s'han de posicionar.

Acabo de buscar su tesis. Me pareció peligrosa y provocadora por sus ideas antidemocráticas. Aboga por un sistema de partido único para conseguir la unidad nacional. ¿Por qué sonríes? Le llevaste la contraria. Era un debate. Así que lo hiciste frente a toda la clase. Es el mundo académico. Era libre de expresar su opinión. Yo le llevé la contraria y ella me acusó de hacerle bullying y menospreciarla. Así que lo hablé con mis compañeros y con el decano. No iba a permitir que se apropiara de mi clase. ¿Por qué le quitas importancia?

Porque estás describiendo a un estudiante universitario. Todos son unos mínimos solinis.

Nos va del comentario graciós. Espero que no estigueu d'acord que tots els estudiants universitaris són uns mínimos solinis. No estem d'acord. Però aquí hi ha un moment, és un moment que és interessant primer perquè ella parla de no permetre, no? No li penso permetre que I després l'altra cosa és que el seu marit, que és l'altre que està en la conversa, li diu de seguida el que passa és que tu. T'hi vas a enfrontar directament, que és el que estàveu dient que en certa manera heu d'evitar o que s'ha de buscar altres maneres diferents que no sigui aquesta confrontació cos a cos.

Sí, la Mònica ho deia d'una manera, t'has de contenir emocionalment, has de mantenir el to i no donar-li tanta rellevància i sobretot mai humiliar aquella persona, perquè llavors genera ressentiment. I el ressentiment és molt tòxic, molt destructiu i busca venjança. Perquè es va segregant durant anys i dius, ah, ja trobaré la meva per venjar-me. I llavors, clar, aquí hi ha un ajustament de comptes que vindrà després, però el que no pots fer mai és ridiculitzar, i menys en públic, no? L'interessant és que expressi el seu parer i veure si en el terreny dels arguments i de la raó hi ha forma de poder desbancar aquestes tesis. I això exigeix molt pensament, i arguments històrics, i arguments, diguem-ne, ètics i polítics, i això és la base, diguem-ne, del que ha de ser la universitat, jo crec.

Clar, però quan feu aquesta contraargumentació, l'esteu fent per aquesta persona o l'esteu fent per la resta de la classe? Perquè molts d'aquestes persones que expressen aquestes idees en realitat no tenen cap ganes d'escoltar.

Jo crec que en el moment que passa en una aula sí que estan disposats a escoltar i fins i tot estan disposats a escoltar perquè confien molt en els contraarguments escoltats. Que volen donar, és a dir, sí que veus en el moment que aconsegueixes que hi hagi aquest debat que no sempre és fàcil tu sí que veus que aquella persona té ganes d'escoltar perquè té ganes de contraargumentar. Però tu ets el professor, però no ets el protagonista, que això és una cosa que crec que és molt important en una aula, em sembla a mi, no? I llavors tu no pots capitalitzar la discussió dels teus alumnes, que és una de les que has de fer créixer argumentalment. En determinats moments contribueixes a partir de noves preguntes, de plantejar circumstàncies o nous dilemes dins d'allò que s'està. I ho fas de manera genèrica, és a dir, no per aquell alumne en concret, sinó pel debat que s'ha construït a l'aula. I aquí veiem que la mare de la família, com a professora, ha fet tot el contrari. És a dir, no volia tolerar que ella s'apropiés de la meva classe, que és una cosa. És a dir, que ni et passa pel cap perquè tu saps en quin moment allò ho aturaries d'una altra manera, segurament amb molta més diplomàcia i fins i tot tens eines que permeten recórrer el tamari, fins i tot més estricta, no? Però hi ha una cosa molt interessant d'aquest fragment que hem escoltat, que és. La intuïció d'ella. I aquí crec que sí que m'agradaria posar-hi èmfasi, és a dir, la mare recorda quin és el treball que li va portar la nòvia del fill, Què és aquesta exalumna? Què és aquesta exalumna i com s'ha infiltrat. És a dir, com aquesta exalumna, que en un determinat moment va resultar conflictiva a la universitat, se li ha posat a dins de casa. I aquí sí que és un element important. I ella té la intuïció que allò serà problemàtic. I m'agrada molt com el pare de família intenta desactivar aquesta intuïció, no? No dona, no, això no és res, és que tu també ets molt així, és que segur que d'això, no? I ella diu, sí, sí, sí, però és que deia això, però és que deia allò. I a mi el que m'agradaria deixar clar d'aquí és que la intuïció d'ella és bona, perquè malgrat potser acadèmicament no hagi actuat com ho hagués hagut de fer, La intuïció que té és vàlida i crec que en l'edat que té aquest personatge, molts cops jo estic molt a favor de confiar molt en aquestes intuïcions.

Clar, la intuïció és bona, però com deies Mònica, la reacció que té ella és de fet aconseguir que la facin fora de la universitat, en aquesta alumna. I això no deixa de, com deies, Francesc, que és la llavor de tot el que acabarà passant després.

Sí, sí, sí, perquè aquí s'obre una ferida. S'obre una ferida que es diu ressentiment i ara hi ha una recerca de revenja i segurament l'accés a la família a través del fill obeeix a aquesta intencionalitat i a una voluntat destructiva i de retornar-se. I, a més, sota l'aparença d'innocència, de candidesa, perquè aquesta noia sembla una figura de porcellana. És prima, és immaculada, no se la veu, però, esclar, porta dins aquest virus del ressentiment. Deia Max Scheler que era una espècie d'avarí, el ressentiment. Deia una intoxicació de l'ànima. Max Scheler, aquesta dona, li passa això. Llavors vol dir que té a veure amb que s'ha sentit ferida, humiliada, i hi ha un ajustament de comptes. I pel que sembla és intel·ligent, i vol donar cosa a aquesta tesi i convertir-la en un llibre.

Clar, és que de fet la pel·lícula comença exactament aquí, en el moment en què aquesta exalumna, ja adulta, es presenta a casa de la seva antiga professora, ara, com deies, Mònica, com a parella del fill.

Sabes, antes me asustabas mucho. Pero ahora ya no me das miedo. Clar, què hi ha darrere d'aquesta

transformació? Perquè quan una persona deixa de tenir por de l'autoritat, clar, això pot ser emancipació, però en aquest cas marca el pas cap a una altra forma d'autoritat, una autoritat que ella acaba imposant a la família.

És l'empoderament que dona aquest esperit de venjança, és justament el que l'empodera. I, a més a més, d'aquesta manera tan subtil, aquesta aparent candidesa, crec que està tan magníficament construïda en el personatge i que el veiem, a més a més, en figures polítiques. Rellevants en l'actualitat, fins i tot d'una manera diria que més teatralitzada del que fa aquest personatge a la pel·lícula. Ho hem vist en casos com Ayuso, per exemple. No, estava diciendo la fruta. I aquesta cosa de jo, perdona, i que tothom acaba desquiciat amb el que ha fet aquella persona, mentrestant aquella persona continua absolutament. Són llops amb pell de xai.

Llops amb pell de xai. Jo trobo que aquest nivell de manipulació requereix d'una no sé, d'unes i unes habilitats que em sorprenen. És a dir, no sé si seria capaç de desenvolupar aquest nivell d'aconseguir ser tan civilí i tan eficaç a la vegada, no?

El missatge és molt gros, perquè vol dir, el bàrbar pot anar a l'americana i corbata, pot fer olor de colònia, ser molt civilitzat, però està destruint les llibertats, els drets. I això vol dir que el bàrbar el pots tenir col·locat a dins i no el veus. Sempre imaginem que vindrà un edestral, barbut, com els bàrbars van envair Roma el 476 i cau Roma. No, no, els tenim a dins. Aquesta idea la va dir George Steiner. Els bàrbars els tenim a dins i no ens n'adonem, perquè van amb una aparència com la nostra. I aquesta noia és que, vaja, sembla gairebé una monja una noia però immaculada no li donaries res i després diguem que és una font destructiva

corrosiva de fet en aquesta comparació la que és la bàrbara seria la mare és a dir la boja la que es comporta de forma desquiciada que dèieu i fins i tot és desagradable amb l'ara ex alumna. És la mare. És a dir, l'aparença és la inversa. Això fa que el discurs de l'exalumne sigui més efectiu.

Sí, perquè perd els papers, no? Ja no diem quan comença a fer estralls amb la bandera.

He de dir que em reconec absolutament en aquella imatge de la pobra dona sortint a córrer per. Alliberar-se de l'ansietat i llavors trobar-se la bandera i en un moment en què tu creus que no et veu ningú permetre't la llibertat d'embogir pensant que allò no tindrà més transcendència que tu la teva necessitat de desfogar-te però a mi em resulta molt més fàcil reconèixer. En aquesta mare que es posa nerviosa, que li angoixa, que li preocupa que el fill que s'estima estigui amb una tia d'aquestes característiques. És a dir, és més fàcil, és a dir, és més humà perdre els papers, angoixar-te, enfadar-te, alçar la veu, que no pas aquesta altra actitud. I sobretot l'energia, que crec que és una cosa que la pel·lícula. Retrata molt bé, que és aquesta taula tan civilitzada a nivell familiar, però que tu notes que allà hi ha una energia molt espessa, que és molt difícil definir, de dir, bé, aquí està passant una cosa, a què ho atribuiríeu? I que tothom diria, ostres, bé, jo crec que no ho sé, i l'altra persona diria. Jo? Perdona, però si no he dit res en tota l'estona. La fa molt humana,

perquè en efecte és una professora de prestigi, en una universitat de prestigi com Georgetown. Surt un moment a l'aula i hi ha un munt d'estudiants allà escoltant-la. Sembla que a més a més és una veterana, una catedràtica diríem acreditada. Però quan li toquen el fill, quan entren a casa, llavors, diguem-ne, es descomponen emocionalment, i perquè veu que no hi ha manera de poder sortir-ne, i llavors, clar, es desfoga, però també hi ha l'avís, societat de la vigilància, vol dir, escolta, no tindràs ni ocasions de desfogar-te, perquè hi haurà càmeres a tot arreu, i ni que vagis a córrer, facis un crit, i diguis maleït el dia que vaig néixer, o cremis la bandera, et veuran. I a partir d'allà començarà la teva decadència, la teva crisi de reputació, i naturalment també tot el desastre.

Ara anirem al moment de la bandera que veig que us ha agradat molt, però abans d'això, a la pel·lícula s'explica que ella ha escrit un llibre.

Tu libro El Cambio es un fenómeno cultural. ¿Por qué ha triunfado?

Porque los estadounidenses se sienten traicionados por el sistema actual. Están cansados de luchar. El cambio prioriza a las personas por encima de la política. Ya, pero ¿cómo? Imagínate un mundo sin partidos políticos que nos dividan entre la izquierda y la derecha o, en última instancia, entre los de arriba y los de abajo. ¿Suena a un sistema de un solo partido? No, no es precisamente lo contrario. La esencia de la democracia. Sin partidos políticos, sino las personas como los protagonistas.

No només ha escrit un libro, sino que el regala la seva antiga profesora. Es decir, amb molta mala llet. En dedicatoria a. És veritat que el llibre porta una dedicatòria que el dedica als seus odiadors, als seus haters, i als acadèmics que ofeguen, diria que vindria una mica la traducció. I per tant, abans de començar el seu discurs, ja el presenta des de la posició de víctima, de persona que ve a explicar una veritat absoluta, perquè es presenta ja com la veu de la majoria que està sent silenciada per una minoria poderosa. Aquest és exactament el procés que veiem que utilitza actualment l'extrema dreta?

El que és significatiu és que el llibre ven 10 milions d'exemplars, perquè tu pots escriure un llibre i que es podreixi a les llibreries, perquè hi hagi 10 milions de compradors. El llibre és eficaç. És un llibre gruixut, sembla acadèmic, no estem parlant d'una novel·la, no estem parlant d'un conte, i que tingui 10 milions d'exemplars vol dir que hi ha molta set. I que hi ha molta necessitat i que, per tant, posa el dit al vora viu. Una societat en crisi, una societat desarticulada, desencís dels partits tradicionals i llavors ve el Macías. I aquí et dono la solució pel canvi que necessitem i el subtítol és El nou contracte social.

Una solució que és fàcil, perquè és veritat que és un llibre que es veu voluminós, però al final el títol és El canvi. És a dir, hi ha una senzillesa en el títol i entenc que també, en el fons, en la proposta del que està dient ella que és molt llaminé, probablement si busques

respostes senzilles. De fet, jo crec que el llibre hi vaig intuir com una mena d'autoajuda, no tant a nivell individual, sinó una mena d'autoajuda col·lectiva. Col·lectiva, no? I els llibres d'autoajuda que funcionen tenen aquesta capacitat, diria, de propagar-se gairebé com un element de culte. Jo recordo quan fa molts anys va aparèixer aquell llibre que es deia Qui s'ha menjat el meu formatge? Que es va vendre arreu del món i. Creava justament aquesta reflexió sobre si el llibre estava venent idees, diguem, molt esbiaixades a la dreta, on fins i tot promovia que els treballadors acceptessin l'explotació laboral en el seu benefici. I me'n recordo que quan el vaig llegir per la curiositat de l'impacte que havia creat, vaig pensar, ostres, és un llibre que a mi. M'incomoda en segons quins aspectes, però entenies que és el que hi veia tot el públic com a element de motivació. I crec que el que fa el llibre, o s'entén que fa, és crear aquesta idea molt motivacional com a societat, que acaba sent el servei d'una empresa.

Però per altra banda toca un element clau, que és el desgast dels partits, el cansament, la desil·lusió, la sensació de traïció, el desànim. I llavors ella diu, així vostè planteja un partit únic? Diu, no, jo plantejo l'essència de la democràcia, que són les persones. Jo quan vaig sentir això dic, els grecs eren la democràcia directa, no hi havia partits, votaven el millor orador. I d'aquesta manera anava, això va començar així a Atenas, això va venir de la democràcia representativa a través dels partits. Però no, perquè després el que veiem és que es confiura una corporació privada que és qui remena les cireres, i tampoc sabem com s'arriba a aquesta corporació. Però ella no parla de partit únic, això ens remetria a la Unió Soviètica, a Xina, tampoc parla d'això. Diu no, l'essència de la democràcia que són la confiança amb les persones. I et quedes una mica amb cara d'interrogant. Però jo crec que avui no utilitzaria un llibre tan gruixut a l'ultradret. Utilitzaria un podcast, utilitzaria missatges a les xarxes. Un llibre tan gruixut no crec que tingués avui l'eco que tenia o que té en la pel·lícula, tot i que és molt recent. No es propagaria tan ràpid, eh?

Mira, a mi el títol del canvi, que aquí no voldria canviar, no? Sí, quan estàs en aquesta situació de, és que mira això que passa, mira això que passa, mira allò altre, i et diu, no, no, mira, el canvi, dius, home, doncs endavant, canviem, no? A mi em va fer pensar en un altre llibre d'autoajuda que és El secret. És que té títol de llibre d'autoajuda, tot i que en cap moment s'entra en massa detall en el contingut del llibre. Crec que la clau és que estableix un relat que serveix molta gent, com deies, Francesc, i que ho fa a través de la simplicitat. Aleshores, per mi la pregunta és per què necessitem tant que algú ens ofereixi una explicació simple. Del món que ens doni solucions fàcils.

Perquè falta molt sentit crític. I els problemes complexos requereixen solucions complexes i fins i tot intel·ligència cooperativa. Un de sol no pot. Llavors, clar, tu ofereixes una solució simple a problemes molt complexos. I et penses que es resoldrà. I no es resol. Més aviat el problema s'enquista i es fa més gran. Però això il·lusiona. Què et diu que acabarà amb el problema de la immigració en 24 hores? Caram. Que acabarà amb la violència de gènere en 24 hores, caram, que acabarà amb el problema del canvi climàtic, després veus que no ho pot fer. Ha enganyat a tothom, ha generat una il·lusió i després una frustració immensa, perquè els problemes complexos demanen solucions complexes. Llavors, clar, el que planteja el llibre és una solució fàcil a un problema complex. Això il·lusiona molts, però si tens un mínim sentit crític ja veus

que això no pot anar. És cert, i amb el que comentaves fa un moment de com funcionaria aquest llibre, diguem, de manera real, sent tan gruixut, quan ella parla d'aquesta societat polaritzada, és una mica, què vindrà després? I és una societat que s'ha educat a base de vídeos de 15, 20 30 segons, que no es llegeix els programes electorals dels partits, perquè al final acabes fent cas d'aquestes imatges que et surten al mòbil i per tant és una societat educada a partir de titulars i missatges impactants, tampoc sabem quanta gent es llegeix el llibre, però en tot cas que aquesta figura innocent. Atractiva, que té com un magnetisme, ha funcionat a través d'aquesta societat viral que la pel·lícula també ens està ensenyant. És a dir, potser més enllà del contingut del llibre, aquesta capacitat d'arrossegar té a veure amb aquestes figures que es creen i que tenen a veure amb una determinada estètica, amb una determinada actitud, perquè, per exemple, també ho veiem en el seu marit, la transformació. Física que fa el marit de la protagonista té a veure també amb aquesta fascinació per determinades no sé, figures que estètiques i per tant que et fan sentir que formes part d'aquella tribu i ella també,

ella és d'un aspecte diguéssim una mica d'influencer

influencer elegant sí, sí, sí, però. Però vull dir que hi ha un element que té molt a veure també amb aquesta altra part del marketing que acompanya la política, no? I que té a veure més amb l'aspecte, amb com et mostres, amb el to de veu, amb temes que podrien interpretar que són més superflus, però que en una societat com la que descriu ella a la pel·lícula, doncs s'ha acostumat a fer molt cas d'això, no?

Que segurament això és un factor més important que el llibre en si mateix. Les aparicions d'ella dient frases concretes segurament tenen un efecte més potent. Hi ha un moment en un sopar familiar, perquè les reunions familiars es van succeint durant la pel·lícula, però n'hi ha una concreta en la qual els fills, part dels fills, ridiculitzen el llibre. I aleshores hi ha el contrast, perquè al mateix temps hi ha un altre personatge, que és el que menys t'imaginaries de tots, probablement, que explica que després de llegir-lo, el llibre li ha salvat la vida. Aleshores, com pot ser que una mateixa idea sigui viscuda per uns com una amenaça i per altres com una salvació? Jo crec pel nivell diferent

dels lectors, és a dir, el que diu m'ha salvat la vida o aquí he trobat el balsam a tots els meus mals, que és veritat, és un llibre d'autoagida col·lectiva, de comunitat, doncs realment aquest el sentit crític el té sota mínims. El que se l'ha llegit amb la mirada crítica i ve on hi ha els problemes, les dificultats i en definitiva els riscos, aquest ho mira amb preocupació, ho mira certament amb actitud crítica. El que sorprèn és que no hi hagi un llibre que pugui deconstruir aquestes tesis i que tingui la força suficient per convertir-se en un antídot aquest llibre. Però jo entenc que hi hagi aquestes dues reaccions i dependrà molt del filtre crític del lector.

I també té a veure amb que els protagonistes, la família protagonista de la pel·lícula és una família privilegiada, és a dir, és una família benestant, on hi ha hagut molt d'afecte cap als fills, i en canvi aquesta persona que diu aquest llibre m'ha canviat la vida, m'ha permès reconciliar-me amb els meus pares, i entens que és un llibre que funciona amb una determinada història personal, personal que té molt a veure amb un problema col·lectiu que té a veure amb això, amb l'estatus social amb les problemàtiques que pateixes a la vida amb la teva història més individual i com determinades persones amb una determinada història s'enganxen és més fàcil que s'enganxen que d'altres que han tingut una certa situació de poder desenvolupar aquesta mirada crítica que deies. Perquè ha sigut, diguem, una llar afortunada.

Però això també passa amb els llibres d'autoajuda, si hi ha llibres d'autoajuda tenen un èxit extraordinari. Com ser feliç en 24 hores, com mantenir-te amb la sogra, com tenir relacions sexuals reaixides. Tu llegeixes i dius, escolta, si això no passa, al mínim s'adàs, crític. Però en canvi tenen un èxit enorme, vol dir que hi ha lectors distints i no és estrany que també per a alguns els salvi la vida, un llibre així.

Llevaba sin hablar con mis padres 12 años. Hasta que leí tu libro, me salvó la vida.

Gracias, Gemma. Escribí el cambio por gente como tú. ¿Ves, mamá?

Hay una perspectiva más allá de la tuya. Yo enseño perspectivas. Sí, tu perspectiva. Si no puedes ser tolerante, al menos finge que te alegras por nosotros.

Aunque sea un segundo. Dios, te quiero. Y a ti y a tu mujer os está yendo muy bien con vuestro nuevo trabajo. Pero no sois más que recaudadores para Camberland Company. ¿Recaudadores?

Me parece fascinante lo agotador que te resulta tener que relajarte. No te esfuerces por menospreciar cualquier éxito que alguien tenga porque no es tuyo.

¿Es que no ves que ese libro es un arma? En el Capitolio ya están recaudando fondos a su costa. Están colgando banderas y normalizándolo.

El cambio lo está haciendo la gente. Eso es la democracia. No.

Es aquesta idea de li retreu a la mare no ser tolerant, no? I és com les paraules canvien el seu significat. És aquest ús de la paraula llibertat, és aquest ús de la paraula democràcia, és aquest ús de la paraula tolerància, és l'ús de la paraula poble, persones, com. Li acaben donant el sentit invers del que tenen originàriament, que és una situació molt desesperant, perquè la mare que diu ensenyo perspectives i intenta crear aquesta idea de tolerància respecte a les idees i li estan dient que no, que la que no és tolerant és ella. I és el que es va repetint constantment, és aquesta. No sé com dir-ho, és l'ús oposat del significat que tenen les perspectives.

Paraules. Sí, sí, sí, però això sí que té moltes afinitats amb el temps present. La paraula llibertat, tots sabem, és polisèmica, no? Llavors, clar, però per altra banda és una paraula talisman, no? Qui no vol una societat lliure, qui no vol viure lliurement, per tant, és molt atractiva. El tema és, després, quin contingut li dona a vostè això? Perquè si aquesta llibertat després es tradueix en negació de drets, de llibertats dels altres, aquesta llibertat no és tal llibertat, és un mecanisme de coacció, de coerció. Però, en definitiva, es presenta en aquest mot perquè és un mot atractiu. I, en canvi, l'altre, que la defensa és el que acaba convertint-se en el paper d'intolerant, de retrógrada, de conservadora, etc. Després d'aquest tut àpat,

clar, hi ha un moment aquí en el que l'exalumna passa a ser una enemiga, ja, per la professora. En quin moment deixem de pensar que aquesta persona pensa diferent? Que potser, fins i tot el pare, que. Diguéssim, no perdia tant els papers com la professora, a pensar aquesta persona és moralment dolenta i perillosa.

Sí, jo crec que la Mònica ho ha dit, hi ha una intuïció, aquesta dona ho intueix, i la intuïció és preracional o metaracional, però ho veu, diu això. Això ens portarà pel camí del pedregar. I llavors, clar, va creixent la tensió i llavors ja no és una figura de fiar, sinó que ella la defineix com un enemic de la societat oberta. Aquella expressió que va dir Popper, no? És una enemic de la societat oberta. I ella és la defensora d'aquesta societat oberta. I per tant, diu, a més la tinc instal·lada a casa. I el que és interessant és veure la impotència. De quina manera puc defensar la societat oberta quan el bàrbar ja està a dins i està guanyant terreny. I això pot portar a la destrucció de la mateixa societat oberta.

De fet, aquesta impotència que deies és el que porta a l'escena de la bandera que comentàveu abans. Poc després d'això, ella, en un moment de frustració absoluta, arrenca una de les banderes que han començat a aparèixer al barri, perquè aquest moviment té una bandera pròpia dels Estats Units, modificada, i ella les veu, veu que ja estan al seu barri, que això també és important, perquè ja no és un moviment extern, és un moviment també compartit pels seus veïns, que com deia la Mònica, són un tipus concret de gent, que el saben estar, intel·lectual, podem pressuposar moltíssimes coses, i té aquest moment d'arrencar la bandera. A mi el que més m'interessa del moment d'arrencar la bandera. És que això és el final per aquesta professora, és a dir, a partir d'aquesta imatge, que es torna viral, no tenen aquell moment de dir aquest vídeo, perquè la graven en vídeo, i hi ha aquesta idea que no pots fer res, com deies Francesc, sense ser enregistrat, però després aquesta imatge es torna viral, i amb aquesta imatge ja és suficient per invalidar-la, de manera que, en realitat, no s'acaba produint un debat de l'una contra l'altra en cap moment, la imatge. Acaba fent guanyar la batalla a l'exalumne. Això és especialment així avui, en l'era de les xarxes, una imatge pot acabar amb un debat que ni tan sols ha començat.

Fixa't que a ella li diuen al marit, digue'm com de greu és el que ha passat, esperant que això serà una qüestió d'unes hores. I el marit diu, és tan greu com que la CNN està passant la imatge en bucle. És a dir, no és només els telèfons, és la CNN, entitat periodística contrastada, la que també està passant la imatge en bucle. Vull dir que aquí també hi ha un deteriorament del periodisme més estricte, no? I és com està utilitzant. Aquest fragment em va em va interessar molt, perquè aquest costum que han agafat les televisions de repetir les imatges en bucle crec que té un valor més potent del que li estem donant fins i tot a nivell quotidià. I és realment el moment en què ella queda injustament invalidada. Per mi crec que és un dels moments devastadors, però crec que també hi ha el moment en què el marit aquí entén. Que tenia raó la seva dona, no? Que aquesta cosa de, va, no siguis mal pensada, és un error.

Veu que té raó, però jo crec que, sobretot, a veure, ella toca un element sagrat, que és la bandera. I això és un sacrilegi. És a dir, és un sacrilegi. Escopir la bandera, cremar-la, orinar-se sobre ella, ni que sigui aquesta nova bandera del moviment, té un valor simbòlic. I fareix la sensibilitat de tots aquests que s'han adherit al nou moviment. Llavors, és clar, això la invalida davant d'ells, la desagredita, i ve tot el deteriorament de la seva reputació. Ara, l'interessant és que el marit li fa costat. Això també és interessant, eh? El marit li fa costat perquè aquesta dona ara comença un camí d'emarginació i de rebuig i podria separar-se'n o podria fins i tot produir un trencament en la parella per dir, home, és que t'has passat de la ratlla, jo no puc seguir-te al teu costat. Això s'ha de dir, no? Hi ha un vincle aquí molt sòlid en un context on seria fàcil deixar-la a l'estacada, eh?

I el paper dels fills està. M'agradaria posar èmfasi en la filla humorista i el paper que juga l'humor actualment als Estats Units. És a dir, l'humor com a últim vestió de llibertat on poder dir el que es pensa i la filla defensa les idees. Que ha après de la mare, en certa manera, d'una manera molt més agressiva, còmica, vulgar, però que també té el seu públic i també té els seus adeptes, no? I com això molesta aquesta nova empresa i com es crea, diguem, aquesta situació de conflicte en els teatres on ell actua, no? I crec que aquest element és també molt interessant. Com, un cop se t'ha fotut tota aquesta merda a dins de casa, com repercuteix en cadascun dels fills que tenen, no? I em sembla molt interessant com la pel·lícula. Explica diferents maneres de destruir la vida de les persones.

Deixem-me concentrar-me en la idea de la viralitat, perquè dèiem que aquest vídeo es fa viral. Després també hi ha la filla, ara que mencionaves les filles, una de les filles té interès en la virologia. I després també hi ha la idea que l'autoritarisme és un virus que no es pot aturar. Això que dèiem ara, s'escampa per tota la família. La professora ho viu així, com a professora i també com a mare. És cert que no es pot aturar aquest virus? O és una metàfora que potser serveix, perquè al final estem parlant d'una pel·lícula que és distòpica, que serveix per fer-nos por?

Hi ha antídot? De mitjans veritats i que es transmeten de dispositiu tecnològic a dispositiu tecnològic. Això està molt ben vist i per tant és més que barçamblant que pugui passar.

Tornem a la primera escena. Vosaltres davant d'una aula plena d'estudiants. Després d'haver vist què li passa a la professora de la pel·lícula, no avançarem més perquè, evidentment, deixem espai perquè els oients acabin de mirar la pel·lícula fins al final, passen moltíssimes coses, més enllà del que hem dit. Què creieu que és el més important que hauria d'aprendre avui un estudiant universitari per no convertir-se en algú com l'exalumne ni tampoc en algú com la professora?

No ho sé, no sé respondre. Crec que amb el de la professora ho hem dit, és a dir, no pensar que tu ets la protagonista de l'aula i que tu tens el paper de salvadora d'una determinada idea a dins de l'aula. I en el cas dels alumnes, uf, pobres, no sé si se'ls pot donar gaires instruccions en aquest sentit, però potser l'esperit crític ha d'existir sempre en qualsevol posició que adoptis a la vida, que és el que tampoc sembla tenir la protagonista malvada de la pel·lícula, no?

Jo crec que un professor ha d'ensenyar a pensar i ha d'acceptar que els altres puguin pensar molt diferents i sobretot sentit crític i autocrític. Vol dir fins a quin punt les conviccions que defenso tenen solidesa, tenen consistència, són fràgils o són sòlides. I això és bàsic i això no sempre ho fem, no? A vegades et surt un alumne, et fa la gran defensa, però li dius, home, examina bé els teus arguments, examina bé les bases del teu discurs. I potser veuràs que hi ha luminosi a les teves bases, o que no estan tan sòlids com et sembla. Jo crec que aquest exercici autocrític, que vol dir autoexaminar els propis fonaments del teu discurs, això és bàsic. Els hem d'ensenyar a pensar i afinar el sentit crític. I això pot ser un antídot. Aquest tipus de discursos autoritaris, o que es presenten tan fonamentalistes, o dogmàtics, jo crec que és el gran antídot. Sentit crític i ensenyar a pensar.

Doncs, moltes gràcies a les dues. Ha estat un plaer conversar amb vosaltres i recomanem la pel·lícula Rullets.

Absolutament. La pel·lícula que no els deixarà indiferents.

I que després podran tenir converses interessants amb qui hagin compartit la pel·lícula, que crec que és el millor d'una pel·lícula, que generi conversa a casa després.

De fet, nosaltres acabem aquí, però ara continuarem parlant, perquè ens han quedat moltes coses espantades. Gràcies a vosaltres. Gràcies com sempre per acompanyar-nos i que tingueu un bon cap de setmana.

El sueño va sobre el sueño.

La lengua rota del río.

No en el corazón del sueño.

El sueño.