Ser professor de català, abans i ara (1)

Tercera generació.

Els oients de la nit dels ignorants potser recordareu que la temporada passada l'espai tercera generació ajuntava amb persones més grans, jubilades, amb nois i noies joves, en alguns casos perquè eren els nets, en d'altres pel fet que compartien pis, afició o activitat. La idea era que entre ells sempre hi hagués com a mínim una altra generació. Això ens permetia que a les trobades els uns ens expliquessin la seva visió de les coses des de la perspectiva de molts anys d'experiència i els altres amb els ulls de qui té tota una vida al davant. Doncs aquesta temporada l'espai l'enfocarem des d'una altra perspectiva. Mantindrem l'esperit, això sí, ajuntant persones de generacions diferents, però centrant-ho més en l'àmbit laboral. Serà una conversa entre una persona que està a punt o que s'acaba de jubilar i una altra que comença o fa poc que el seu camí professional està dins del mateix sector. I en aquesta primera conversa de la temporada hem decidit ajuntar l'Imma Camps, que és professora de català, que es va jubilar a començaments d'any, i en Nil Givert, que també és professor de català, però que tot just fa tres anys que s'hi dedica, per tant aquest diríem que seria el seu quarkus. Imma, Nil, que sou els estudis de Girona. Bona nit, benvinguts. Bona nit. Bona nit. A veure, comencem. Jo primer necessito saber, això de que ser mestre és vocacional, en el cas de l'Imma, què us va portar a triar aquest camí, Imma?

Mira, jo vaig fer Filologia Catalana, vaig fer tres anys a la UDG, que aleshores era el Col·legi Universitari de Girona, i després vaig acabar la carrera els dos últims anys a Vellaterra, a l'Autònoma. Sempre tenia molt clar que volia ensenyar, però no sabia si fer magisteri, si fer història, i al final em vaig decantar, mira, tenia 18 anys, va, faig filologia catalana. I vaig fer filologia catalana durant la carrera que aleshores durava 5 anys, i de seguida també jo tenia molt clar preparar-me a Opos i presentar-me. I tan bon punt hi va haver-hi opos que em sembla que em vaig haver d'esperar un any, em vaig presentar a opos i vaig tenir la sort de treure'm-les. Molt bé. I el Nil?

Sí, en el meu cas tot va començar a partir de tercer d'ESO, que just amb el professor de català que jo tenia, em va agradar molt les seves classes i tot el que explicava, i a part d'això també vam connectar molt pel que fa a les aficions, ja que a mi m'agrada molt el futbol i amb ell també, i em va interessar molt i molt tot el que explicava, tant la part de llengua com la de literatura, un pèl més la de llengua segurament, I jo ja recordo que al començar el batxillerat, que havíem de triar les optatives i el camí per l'humanístic, social o el científic, jo ja sabia, o la meva idea era ja estudiar Filologia Catalana per acabar sent professor de català. Per tant, des dels 16 anys, Es pot dir que ja ho tenia clar, sobretot gràcies a aquell professor que des d'aquí li envio una salutació i també suposo que va ajudar el fet que la meva mare també era mestra i també ho veia molt des de casa, el fet d'ensenyar i el món de l'educació sempre l'he tingut molt present.

Està bé. Quan tens un professor que t'inocula aquest cuquet perquè et dediqui a una cosa, això és meravellós.

És meravellós, eh, Emma? Sí. Jo també me n'oblidava. Jo vaig anar al Vicens Vives, l'institut d'aquí Girona, que hi anava a totes les comarques de Girona, i també vaig tenir un professor de literatura a COU, no sé si puc dir el nom, Rafael Mas, i vaig dir a tu, a mi m'encanta això,

jo vull fer filologia. Clar. Però tu, Imma, vas començar en un moment en què encara s'havia de fer molta feina per normalitzar el català després de tota la dictadura. Això també va ser una mica un incentiu de dir,

jo vull lluitar per això? Sí, és el que ha dit en Nil, que la seva mare era mestra, jo també soc la petita de tres germans, a casa sempre hi havia hagut el cavall fort, sempre hi havia hagut aquest desperir reivindicatiu, els 11 de setembre, hi havia consciència lingüística, eh? I per això vaig fer filologia catalana. Clar.

I en canvi tu, Nil, vas començar, hem dit que aquest és el quart any, el quart curs, comences en un moment en què l'ús social del català està on està, sobretot entre els més joves, això d'alguna manera et condiciona la feina, perquè tu saps que tens una responsabilitat potser diferent, però és una responsabilitat també fer que tota aquesta canalla acabin estimant el que és la llengua i la literatura catalana.

Sí, i tant. Jo, de fet, recordo, em sembla que era en el grau de Filologia Catalana, que ens diuen que els professors de català han de ser activistes de la llengua. I jo, a vegades més conscientment, o d'altres vegades menys conscientment, el que sempre intento traslladar aquest amor i aquest estigma pel català que jo tinc, en els alumnes també a través de la cultura catalana o de les cançons que jo sempre intento en els exemples de classe posar coses de cançons o de grups catalans perquè també més enllà del tema més acadèmic. Jo ja entenc que els pugui agradar menys o que pugui ser més feixuc, que també entenguin que el català també pot servir per divertir-se, per conèixer món i també per entretenir-se. De fet, per exemple, aquí amb el programa que feien del búnquer de Catalunya Ràdio, jo algun programa l'he posat a classe per parlar d'algun autor, d'alguna cosa en concret, i perquè vegin també programes més enllà del que deuen veure a la televisió habitualment, que no crec que sigui el búnquer, justament.

No, però els agrada. Jo una vegada a Literatura Catalana també vaig fer un episodi, vaig passar al búnquer, em sembla que era de Papa Seid, i els va encantar i després els va agradar moltíssim analitzar els poemes, llegir-los en veu alta, I això és aproximar una mica la literatura, aquests autors, que esclar, a vegades tirant lo blanc els hi cau molt lluny, no?

En l'alumnat i més en el context que estem. Clar, però us heu d'inventar estratègies per una mica connectar amb els alumnes i entenc que potser les estratègies que has fet servir tu, Imma, són sensiblement diferents a les que pot tenir ara el Nil, no? Perquè fer classes a adolescents d'entre 12 i 16 anys. En aquesta etapa de canvi és complicat, no? És complex,

però tu tens un ventall de perfils tan diferents en una classe que t'has d'anar adaptant a mesura que s'inicia el curs. I sobretot, a ells els agrada molt, als adolescents, identificar-se. Per exemple, jo trobo que és fonamental que llegeixin, que tinguin el seu espai a casa per llegir, per estar tranquils, perquè en un món que constantment la immediatesa, aquest m'ha dit això, aquest no sé què, sempre dic, heu de buscar un lloc tranquil per arrecerar-vos, per estar vosaltres amb el llibre. I després jo a principi de curs sempre feia llegir un llibre a tots, i després participaven de la lectura. Tots, ai, jo, aquest personatge, passa això, i per què, jo no sé, si hagués actuat d'aquesta manera. Sempre tenim present que t'has d'apropar a aquella gent que a casa, que jo sempre dic que el 95% de l'educació és la que reben els pares, malgrat que nosaltres ens hi fem molt, no? Ja, ja. I perquè tots es facin partíceps, tant els que llegeixen molt com els que no. I en temes que en l'adolescència els afecta. Sigui l'amor. Tots s'enamoren a 15 o 16 anys. Tu saps si aquell nen està trist, si li ha passat alguna cosa, etc. I és una mica que se sentin partíceps. I sobretot si a casa seva no tenen la llengua materna, que sigui el català. Que ara són molts, però jo quan vaig començar a l'Institut Forat del Vent a Vellaterra, tenia el 70% que eren castellanoparlants, però tenia molt clar que a classe de català s'havia de parlar en català.

I ho feien. Exacte, i ho feien. Nil, la teva manera de treure l'atenció dels alumnes, perquè clar, tu. A més, la Ima deia, busca-vos un racó per resserar-vos, llegir, tranquils, però és que tu ara tens les pantalles allà amenaçant constantment, i això fa que llegir costi una mica més, perquè te'n vas a entretenir-te amb qualsevol cosa que en pocs segons, en pocs minuts, tu veus una imatge, després una altra, una altra, una altra. Tu com els fas enganxar a les teves classes, Nil?

Sí, a veure, he de dir que amb el que ha explicat l'Imma jo penso que és una mica optimista, és a dir, ara mateix em costa una mica d'imaginar, almenys jo, que la majoria dels meus, dels meus o dels alumnes en general, llegeixin a classe, més que res per això, perquè ara tenen tantes distraccions que. A casa també volia dir, eh? Sí, no, no, jo em referia a casa, que veig difícil que a casa la majoria d'alumnes llegeixin, però més que res per això, per els altres estímuls que tenen, i perquè també hi ha molts alumnes amb moltes dificultats d'aprenentatge, també hi ha socials, que molts segur que, bueno, molts, alguns, llibres a casa no en deuen tenir pas gaires, però respondent al que ja em comentaves, jo ho intento molt a través de traslladar-los la meva passió, és a dir, jo sempre que a les classes de català, evidentment hi ha temes que m'agraden més que d'altres, però jo intento, si cal, exagerar una mica les coses, o posar-ho en una mica de teatre, per dir, avui començarem sintaxi amb el subjecte, és una cosa que a mi m'enamora molt, per tant espero que a vosaltres també. I a partir d'aquí buscar exemples també que els interpel·lin amb ells. Sigui, per exemple. Justament avui que fèiem l'alisió a classe, que és el contacte de dues vocals que una no es pronuncia, doncs buscant nom i cognoms d'alumnes a veure si podíem fer alisions o no. I de dir que pensàsim, els infamiliars o amics, podem trobar aquest fenomen. És a dir, jo el que intento és interpel·lar-los molt i fer-los partíceps de la classe perquè ells sentin que també. És a dir, que no només soc jo que els ensenyo les coses, sinó que a partir del que jo els ensenyo ells poden anar aprenent també una mica pel seu compte i anar trobant noves coses de la llengua.

Clar, és que també és diferent, suposo, ensenyar llengua amb això, les elipsis, els verbs, el no sé què, els pronoms febles. Que apassionar algú per la literatura, que potser amb una història, amb un llibre concret, tu ho enganxes a aquell nano. Però explica-li, que això passa amb tots els idiomes, no? Amb el català. Sempre és la part més dura, probablement, no? La part de la llengua. I aquí és on heu de treure totes les vostres arts, no? Per fer que aquella persona ho entengui i després ho faci bé quan hi ha un examen. I ho apliqui, sàpiga escriure, aquesta és l'altra. Perquè també amb tot el tema de les pantalles, al final, escrivim el mínim i després no sabem escriure. Perquè no ho fas mai, no escrius mai, tot ho fas, i com que les elipsis les fas tu a la vida, ni el per què escrius, perquè poses una P i una K, o el per poses el signe de multiplicar i s'ha acabat, i tot això tu ho estalvies. Vull dir, clar, aquestes generacions han crescut amb menys llengua a l'abast, no?, també.

Sí, sí, això segur, la veritat. És una feina del dia a dia i molt complicada i també he de dir que no crec que sigui només dels professors de català. És a dir, que a vegades també pel que fa a nosaltres se'ns posa molta responsabilitat a sobre, però també penso que és el món docent en general. Que hem d'intentar que els alumnes escriguin el màxim possible, ara amb el tema de les pantalles és més complicat.

I de la IA, hi ha molts de problemes. Jo, l'últim any, i perdona, Nil, que t'interrompi, els feia escriure classe. Coses breus sobre, jo què sé. Sobre un aconteciment mundial que havia passat, sobre un autor del qual el dia abans n'havíem parlat, sobre temes que a ells els interessin. Perquè si ho fas a casa, després no saps què ho ha fet. I això és un problema. Sí que hi haurà l'alumne responsable, conscient, que t'ho farà. Però n'hi ha molts que dius, això és impossible que ho hagi fet, no? I aleshores, doncs, amb 20 minuts de silenci o un quart, un tema que tothom en sàpiga parlar, aleshores escriuen i veus realment quan els pots corregir i després el que els encanta, jo m'ho portava a classe, ho tornava a corregir l'endemà i després en parlàvem entre tots i això els encantava, els encantava.

Vosaltres veieu que una cosa està feta a miar claríssimament?

Bé, en el meu institut, que ni li havia estat, teníem un programa que n'havíem detectat de treballs de recerca copiats. I això, si ha passat a l'institut que jo he treballat els últims 10 anys, ha passat a molts llocs, a molts altres instituts. Això és un problema. Això és un problema que tenim i que s'ha de fer alguna cosa. Alguns països ja miren de limitar-ho. El treball de recerca de batxillerat hem de tenir present que només es fa a Catalunya, que aquest any ha perdut pes dins el còmput de percentatge amb la selectivitat i el batxillerat. No sé què passarà, però hi ha problemes. El que passa, que com que en el treball de recerca hi ha una part teòrica i una pràctica, Tu veus quan fa l'alumne l'exposició oral, quan fa la part pràctica, ho veus si realment ho ha fet ell o no. Tu li pots fer un munt de preguntes, etc. I ja veus que l'alumne està insegur, que està nerviós, etc. En canvi, si tu domines aquell treball de recerca sobre aquell tema, l'alumne ho fa superbé. Però sí que s'haurà de fer alguna cosa.

Anil, a tu també et condiciona, no? Suposo fins i tot la manera de donar a la classe, com deia ara l'Imma, no? Que has de fer coses a l'aula perquè no se les emportin a casa i les facin a miar. Sí, no, no, i tant.

De fet, per mi més enllà del treball de recerca, per mi el problema és també diari. És a dir, ara el fet de posar deures, hi ha molts professors, entre els quals jo m'incloc, que deures en posem molt pocs, però per què? Perquè les vegades que n'he posat tens el sector que no els fa, el sector que sí que el sap al seu compte, que acostuma a ser un percentatge més reduït, i després d'altres que sí que els fan, però o bé és copiat d'alguns altres companys, o si no, fet directament amb la I, amb el xat GPT. Però també és que m'agrada fins al punt en què els alumnes, pel que volen, són molt hàbils, i que tu pots repartir un examen. I que ells treguin el mòbil i a l'instant facin una foto de l'examen i que el xat o la IA pugui donar-los les respostes. I s'ha arribat a un punt, per almenys jo ho aplico i la majoria de professors també, és que pràcticament, en el meu cas són tots els treballs, sempre els fem a classe. Això té l'avantatge que tu t'assegures més que no fan els treballs en via, però també té un gran problema i és que també les hores que abans no havies d'invertir en deixar que estiguessin dues o tres sessions per fer un comentari de text o preparar una redacció o el que sigui, Ara són classes que tu saps que has d'invertir en que els alumnes puguin treballar a classe perquè si no, hi ha el risc bastant probable que no ho facin ells. Més enllà de la ira, ho pot fer el seu mar, el seu pare, el seu germà. Això sí que ens hi trobem molt i intentem que pràcticament totes les feines siguin fetes a classe.

El que passa és que després del camp de ball de la setmana són moltes hores invertides en fer el treball.

Sí, això també es va reduint al ritme de la classe, de la matèria. Perquè també no tots van al mateix ritme. Alguns potser han acabat i els altres potser encara en una hora no faran prou. I és un dels problemes habituals que ens trobem també els docents.

Sí, perquè totes les reclamacions que s'estan portant a terme és perquè moltes vegades en una classe hi ha moltíssims nivells i gent amb veritables problemes d'aprenentatge que ens han vingut de primària que ja carretejaven aquest dèficit i després ens els trobem a l'ESO.

La setmana que ve, segona part d'aquesta conversa del Tercera Generació sobre professors de llengua i literatura catalana entre l'IMACAMS, jubilada de 60 anys, i el Nelgi Bert, de 26, en plaça de mestre a Palamós, des del curs passat.

Com un record d'infantes sempre recordaré la Teresa. Ballar te vols. Pot ser fos l'últim fet amb algú que estimés abans que un bombardeig la tornés boja. Tots els xiquets la seguíem i en un sol ara apartat ens instruíem. Al seu voltant. Mitz d'escabellonar ens mostrava les cuixes i ens donava lliçons d'anatomia. Ella ens va dir d'on vèiem i que al reis de l'Orient no existien ni llops ni esperits. Vens per alabar de l'amor, com la cosa més bonica i preciosa, sense pecat. Ens ensenyava a ballar, a cantar i estimar, que això ella era la que més sabia. Amb una floreta al seu cap i un mocador negre al coll i foltes llar. I un cigarret va ser la riota dels grans i la mestra més volcuta dels infants. Ara de gran compré tot el que per tu sent i et llenço un homenatge als quatre vents.

La nit dels ignorants. Catalunya Ràdio. Amb Marta Romagosa. Catalunya!