Slowfood Educa, un projecte per aprendre a menjar d'una altra manera

El tast vertical que el fem també amb el Víctor Villar, amb l'Àlex Torió, amb la Sole García Insua i aquest és el podcast que fem associat a aquest programa. El programa el podeu sentir de 12 a 1 de les matinades de dissabte a diumenge. Però també podeu sentir-nos quan vulgueu, com ara mateix. En aquest podcast parlem sempre de pagesia de la terra, de gent que coll, de gent que planta, de gent que s'amoïna, per això tan important, per la cultura de l'alimentació. I avui tenim amb nosaltres la Meritxell Aragonès, que la coneixeu tots, professora d'Horticultura. La tenim aquí de nou, benvinguda. Bon dia. La Meritxell intenta venir quan pot i li agraïm molt perquè ens ajudes a A vosaltres. Ens ajudes a fer les entrevistes. Molt bé. Tu tens un hort a casa, tens un hort urbà. Deus estar a punt de plantar coses. Sí, sí, sí.

Ja tenim tota mena de cols que estan germinant ja, estan traient les primeres fulles i aviat ja ho passaré a terra. I pastanagues, i enciams, i tot el que són cebes, i calçots, tot a punt, tot a punt. T'han anat bé els tomàquets? Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do. No, sempre em passa el mateix ara, des que fa aquestes calores tan bèsties, que quan arriba el mes d'agost, finals de juliol, agost, s'atura tot. S'atura tot, sí. Però ara estan tornant a rebrotar de sota ja he vist algun tomàquet petit que està començant a quallar bé bé, anem fent avui tenim

amb nosaltres dues convidades. Una convidada i una convidada que porta la convidada. Ella és l'Anna Reventós, és professora de Slow Food Educa. Benvinguda, gràcies per venir. Tu ets aquí perquè l'altre dia entrevistàvem el Nani Sala i la Gemma Barcaró del Mas de la Sala com a. Representant de la cultura del rebost, del quilòmetre zero, i ens va dir, però que no ho ha entrevistat mai, l'Anna Reventós. Dic, no, però què esteu fent? Però ja I vam dir, corrents, corrents, anem a entrevistar l'Anna Reventós. I ara tu ens has de dir també a qui hem d'entrevistar. I has vingut acompanyada de la teva filla, que és l'África Ocero. Què tal? Molt bé. Moltes gràcies per venir. Ens agrada que vingui gent jove en aquests programes de pagesia. T'hem de preguntar. Si tens interès en aquesta qüestió que ens importa tant a nosaltres, que és l'alimentació, l'slow food, o no? Sí, sí, i tinc ganes. Tens ganes, vens amb la mare i. Sí, la referent, molt important. Oh, guau. Quants anys tens? 17. Doncs que una persona de 17 anys digui això, escolta, que emocionant, no?

Sí, no m'esperava això. Venia acompanyant i al final.

T'esperaves allò que passa a casa, que et fa cara de gos, una mica.

Bueno, l'Àfrica m'ha hagut d'acompanyar a vegades en situacions d'aquestes, en congressos a Turín, a Itàlia, quan anem al congrés del Salón del Gusto de cada any. I em va acompanyar el 24 perquè li vaig comentar, jo havia estat el 22, vaig dir, has de venir perquè ella vol estudiar tot aquest tema de turisme, relacions internacionals, tot aquest tema de geopolítica, alimentària. I clar, en aquells moments li vaig dir, doncs és el moment, perquè quan entres a batxillerat ja no tindrem dates per poder venir. I aquell any ens va anar bé. I en aquell moment, doncs, estava jo donant una conferència, i no sé qui venia d'un altre país, i clar, l'Àfrica domina molt bé l'anglès. I en aquells moments, com que m'havia atabalada, que tanta gent em preguntava coses, que va dir, bueno, total, com que cada dia escolto aquest tema, és monotema, la meva mare és monotema, perquè, clar, o em truquen a algú, o a l'escola he d'explicar això, llavors això, va haver-hi un moment que a l'escoltar l'haig pensat, mare meva, però si evidentment ja se sap el discurs. Em pot suplir tranquil·lament, no? I llavors, bueno, doncs això, que avui m'acompanyava, doncs perquè, clar, fins demà no comença l'escola. Ui, és l'únic dia, i no he d'anar a comprar llibretes. Sí, sí, sí. Sé que estan molt cares les coses, que va canviant un 15%, diu que han augmentat tot el tema del material escolar, els llibres i tot això. O sigui que l'Àfrica està acompanyant-me aquí, gràcies a que no comença fins demà.

Però necessitem gent jove que estudiï turisme des d'aquest punt de vista necessitem un altre turisme, necessitem enoturisme i necessitem sobretot aquesta mirada sobre el producte local. Per fer-lo internacional. Com que no es mengi el

mateix a tot arreu. Exacte. Tot això que esteu comentant. Jo soc directora del programa Slow Food Educa Catalunya. Explica'ns què és això. Soc la fundadora del moviment de Slow Food Educa. Llavors nosaltres pertanyem a una fundació internacional que va començar a Itàlia amb el Carlo Petrini, que recentment l'hem perdut. Sí, el Carlo Petrini. I en aquests moments, doncs això fa uns 30 anys, aquesta organització ja començava a dir que tot el tema dels processats, tot el tema de les cadenes alimentàries, aquestes que són de fast food, arribaria un moment en què tothom produiria per ells, no? La ceba ha de ser igual de tamany, després, també perquè pugui estar dintre el pa. O sigui que va arribar un moment que va dir, mireu, si hem d'estandarditzar-ho tot, anirem perdent biodiversitat. Llavors, en aquest senyor, en aquell moment, doncs això semblava com. Què està dient? Perquè va ser com una de les primeres manifestacions que hi va haver contra una gran cadena, aquestes que tots coneixem, de menjar ràpid. Pots dir-la, eh? No passa res. El seu primer McDonald's als anys 80.

Sí, sí, jo me'n recordo que hi havia el José Bové. Si us en recordeu, que llavors a McDonald's van ser molt hàbils i el van engarjolar, el Josep Bové, perquè va trencar-los els vidres, no sé què va passar. I a McDonald's li van enviar hamburgueses. Això vaig trobar que el cap pensant de McDonald's va pensar bé.

Clar, i no era conscient en aquell moment la societat del que venia. Llavors, gent d'aquí de Catalunya, en el seu moment, quan va començar a especificar aquest projecte d'aquesta ONG, pràcticament és un moviment, és un moviment per l'alimentació mundial. I pensant això, que cada vegada que mengem és un acte polític perquè triem què mengem, doncs això que ara està dient-se fa 30 anys ho van dir ells. Llosa, el meu referent és el Valentí Mongay Castro de la salseta de Sitges. Ell, més altres persones, van anar a Itàlia, aquella primera tongada de catalans que van anar a Itàlia, I llavors van començar a portar cap aquí a Catalunya aquestes idees, del tema d'aquest de protegir les coses del teu municipi, del teu territori, el que ara diríem quilòmetre zero. Llavors ells, com que es dediquen molt a restauració, no es van preocupar molt del tema de les paraules quilòmetre zero, però evidentment va començar a néixer aquí a Catalunya també tot el que és el moviment d'Slow Food. Llavors en aquells moments es va començar a crear Slow Food Garros Panaders. Slow Food Barcelona Montalbán, que estan aquí també molt arrelats a Barcelona amb la guia aquesta que es fa de la guia de restauradors de Slow Food. També hi va haver el moviment de Slow Food de Lleida. Es va anar arrelant tothom. Llavors, l'any 2016 va aparèixer Carlo Petrini molt a prop meu, que va ser la Fundació Alicia

a la que em van convidar. I en aquella època doncs jo estava molt relacionada a la zona del Bages i diguéssim que, clar, la meva professió, soc mestra de música, i llavors doncs tot això comença perquè vaig tenir un nano en paradisi cerebral i vaig començar a veure que la música el que la portava aquest nano era tota aquella part cognitiva que no aporta la paraula, doncs l'aporta la música, sí, I a Porto del País vas estudiar musicoterapia. Llavors, en aquell moment, em van començar a dir d'acord que estiguis treballant en parís cerebral, però hi ha uns casos molt específics d'adolescents, que són els de trastorns alimentaris, que estaria bé que poguéssiu treballar uns quants. I en aquell moment va començar així la cosa. Vaig començar a fer psicopedagogia, psicologia, vaig començar a especialitzar, i en el moment que vaig atarrar el primer centre de referència de Catalunya, que és el Centre Alba, Vaig començar a fer això, musicoterapia amb trastorns alimentaris. I va ser allà on comença tota aquesta necessitat de treballar per l'educació alimentària, perquè aquests pacients estaven a l'hospital, passaven molt malament a l'hospital de dia el fet de reintroduir-los a l'alimentació. Però clar, jo també m'ho veia com, doncs això, com a musicoterapeuta, com a terapeuta, doncs, que estic complementant les altres psicoterapies de l'hospital. Doncs allà estava, doncs això, el psicòleg de referència, l'infermer, el psiquiatre, tots, i jo estava formant part d'aquest equip.

Després d'aquest equip vaig formar part del centre ABB, que es va fundar al Poc, i llavors, doncs això, col·laborant així, me vaig anar donant compte. Que el que és el treball de l'educació alimentària o reeducació d'aquest tipus de pacients no el veia, no el veia per enlloc. Llavors sí que clar, evidentment es fan treballs de conjunt, de teràpia de grup per poder menjar, però la visió que jo pensava que hi hauria d'haver de treballar una trobada a l'alimentació, agafar-li el vincle, doncs en aquells moments, doncs això, em faltaven moltes preguntes per fer-me, sí? I en aquells moments vaig començar a fer investigació i va ser això. El 2016 em conviden a la Fundació Alicia, veig el Carlo Petrini, i clar, l'escoltar-lo parlar de tots aquests temes, pensar, uau, quina passada, això és el que necessitava, sí? I vaig pensar, clar, tot aquest tema de biodiversitat, d'educació del gust, perquè a Slow Food el que parla és d'això, eh?, que hem de tenir molt en compte que els gustos, evidentment, són els que ens han de donar un cop de mà, el que és el gust. Perquè estem parlant, doncs, de. Estàvem fa un momentet dels tomàquets, no? I al Bages és molt important això. O sigui, gust de tomàquet o no gust de tomàquet. Comencem per aquí, no? I en aquells moments, doncs, quan va començar tot això, vaig escoltar el Carlo Petrini, estava per Sallent, Cabrianes, Mas de la Sala,

i em va ser molt divertit perquè un dia parlant amb la Gemma del Mas de la Sala em comença a dir, diu, Anna, no saps què m'ha passat aquest cap de setmana? No sé si t'ho va explicar quan va venir, eh? Em va dir, què ha passat? Dius, que m'ha trucat una família, dient-me que si al seu fill li vinc de posar macarrons, doncs que li vinc de posar un pot de tomàquet específic d'una marca. No sé si eres solí, és una d'aquestes. I diu, i tu ja saps com soc jo? I em vaig pensar, sí, sí, sou superautèntics del territori. I diu, doncs clar, li vaig respondre, no, no, en el nostre restaurant no se serveix cap tipus de pot de tomàquet que no sigui del nostre rebost. I vaig pensar, uau, això sí que és això, això és el que estic buscant, gent referent del territori amb una persona que inclús li pugui, bueno, això fins aquí, delimitar un client. I això em va transversar molt, transversar perquè, evidentment, jo vaig començar a veure. Nosaltres som del Garraf Penedès, sí? I en aquells moments, doncs, clar, el que és l'horta al Penedès és molt minsa, és tot territori també de vinyes. I al veure el Bages, que tenen aquesta cultura d'horta, i que, clar, ha fet aquest, no?, de que no li poden passar a un un tomàquet per un altre, això em va adonar, doncs, que la cultura.

És que també hi ha uns pares que diuen que un nen vol aquest tomàquet perquè deu tenir més sucre. Els pares també, Déu-n'hi-do, s'ha d'anar pel món. I ara tu parlaves de trastorns alimentaris. Tu, Meritxell, no sé si tens algun. Estàs amb adolescents. Aquí en tenim una d'adolescents. I n'hi ha molts. I és molt dolorós, això. Tots els amics que tens que en puguin tenir. Potser s'arregla així, no? S'arregla coneixent. És que el gust. Tu a Àfrica deus quedar amb amics, deveu quedar per anar a menjar, no? I què mengeu?

Doncs això menjar sopits perquè en aquesta edat tampoc estem treballant ja, no tenim tants diners aleshores el més econòmic i millor accessible per tothom són aquests tipus

de menjar no els hem de criminalitzar ni portar-los a l'infern ja ho sabem, hi ha un temps per cada cosa hi ha un temps per aprendre però nosaltres hem de transmetre el fricandó si no perquè un dia hi arribis. És la dosi la que fa el verit.

Ja que parlàveu de cols, nosaltres vam començar amb el eslòfoc de Raspanadès, el Valen Mongai em va posar en contacte amb Itàlia, però jo pensava que hi hauria un moviment català d'educació i no el vaig trobar per enlloc. Llavors em van donar un cop de mà a connectar-me amb Itàlia. Itàlia sí que té totes les escoles molt avançades en aquest tipus de tema d'horta. Però quan vaig anar a Itàlia, em vaig adonar que es veu que ells havien passat un brot de lifteria i moltes coses no les podien cuinar dintre l'escola. Llavors això a mi m'ha fet reflexionar molt, vaig pensar, si tots els cuiners que tenim al voltant, només he de dir-los que si poden donar-me un cop de mà, que vindran a l'escola. I així va ser. El Valentí em va començar a donar contactes, això va ser fa cinc anys, perquè va ser el moment que va començar el Covid, quan començava a créixer el trastorn alimentari, estant a casa, això em va començar a pensar, doncs, Anna, ja a l'obra un programa que el puguem fer i el puguem dissenyar per estar a les escoles. Llavors, en aquests moments, quan el vaig acabar de dissenyar, vaig pensar, d'acord, però les escoles més properes a mi són les que estic treballant per començar a veure si això és possible o no. I en aquells moments, com que estic treballant a Cornellà de Llobregat, una zona on hi ha el parc agrari, però diguéssim que els terrenys que hi ha a Cornellà no són molt d'horta, hi ha horts municipals, i l'Ajuntament em va donar un molt bon cop de mà perquè els horts municipals ens donessin un cop de mà. Llavors, el projecte arrenca així. El projecte arrenca amb que al Penedès, Garraf, comencem a recuperar l'escola de la Perroqueta, que et vaig sentir una vegada que vas dir un comentari, i això d'escola de la Perroqueta, doncs sí, som nosaltres. Vam agafar l'escreu de perruqueta, vam agafar les cols, la col paperina, la col verda manresana, i sí que vaig trucar al País Basc. Ara torno al meu pas pel País Basc, vaig estudiar aquest màster de musicoterapia, que allòs, arrel de que tenia jo aquesta petita xarxa, vaig connectar amb el País Basc i em van comentar, sí, nosaltres fem servir la leixuga martina. Dic, la leixuga martina? Sí, sí, perquè ja veuràs tu. A la que comencis i agafis noms així divertits a l'escola, és com que el vincle que faràs amb els productes serà diferent. I jo vaig començar així. Jo vaig començar a parlar amb tothom i els vaig dir, quins noms són divertits així per recuperar del banc de llavors? I em van dir, sí, l'escola perruqueta, col paperina, a Tarragona tenim el pebrot nano per fer el romesco.

I no oblidem el tomàquet nas de bruixa. Hi ha gent que li diu pebroter, però clar, nas de bruixa és imbatible. És que és divertidíssim.

Però llavors, en part, el que ens passava a nosaltres és que com que volem que els nanos adoptin un producte de biocitat, que l'estem recuperant, si no ens encaixa dins el tempo escolar, com el tomàquet. Clar. Clar, perquè teníem l'esverginia blanca. Els sanforitos del Baix es dient-me, però si tens l'esverginia blanca, ja dic, però és que a l'estiu. No ens va bé pel temps. Exacte. Perquè clar, a l'escola el que estem fent és això, és pensar en llavors que ens arriben al setembre dels diferents bancs de llavors de Catalunya, en funció del que recuperem, perquè nosaltres ens hem posat en contacte amb els pagesos i amb els cuiners de cada zona. Llavors hem començat a parlar. Si nosaltres recuperem això a l'escola, vosaltres ens podeu donar quòrum o a l'inversa, quin producte creieu vosaltres, com a pagesos i com a cuiners del territori, necessitem recuperar, que llavors nosaltres li donarem altaveu. I això ens va passar, per exemple, a Tarragona. Vam parlar. Amb el meu jacuat del Terrat. Vam estar parlant amb el Quinta Forca de Nulles, el Llagut, també, de Tarragona. Es que es dien restaurants top. Sí, exacte. Ells tres són els nostres madres de Tarragona, per exemple.

És que això és important que sigui a l'escola, però és important que sigui a la cuina, a l'alta cuina, no? Exacte. Perquè els alumnes els podem convèncer, però i els pares, Meritxell.

I moltes vegades hauria de ser a través dels alumnes, a vegades, a vegades funciona el canvi aquest, però sobretot m'agrada molt això del tema que vingui a través dels sentits, de recuperar el gust, de disfrutar-ho. No ha de ser una cosa que ho faig per militància, però en el fons no, és que vine i gaudeix i veuràs el que és bo,

que bé que es menja. Això ens va passar amb el Nani. El Nani, el dia que vam gravar. És que Catalunya Televisió TV3 ens va venir a gravar un dia, a la primera escola del Valles que vam començar. I en aquell moment va anar apareixent el Pagès de les Arnaules. L'Enric Casasalles, que també ha vingut. L'Enric, sí, sí, l'Enric va baixar, doncs, també, el Bernat, també, dels horts de la Fundació Alicia. Va venir tothom en plan, què necessites? I dic, mira, arrenquem, necessitem que ens mostreu això, que ens doneu suport per començar aquest viatge junts. I aleshores resulta que el menú que portava el nani era de primer un trinxat, però després hi havia unes cols que eren amb xocolata. Amb xocolata desfeta. I no sàpigues, clar, aquells nanos havien recuperat d'un tot el curs escolar la seva col verda, manresana, en els horts, i quan van veure que a les cols se'ls podia posar xocolata, al final de la classe, després d'haver gravat tot, li comencen els seus pares, anem a buscar cols? Què és que ens han fet unes receptes a les escoles? Que flipa, això és clar. Els nanos. Parlen amb els pares, i què passa? Obliguen a comprar als pares coses que potser els pares no haguessin comprat mai per ells, perquè ells no demanarien mai una col, ni una escala de perruqueta. Per això estem treballant amb aquests productes d'horta que els nanos mai demanarien.

Igual que abans demanaven el tomàquet aquell, doncs ara demanen això, i també se'ls hi fa cas.

Exacte. Tot això ve també del Marc Esteve, de la Sant Pols School, perquè ell és del primer cuiner d'Slow Food que va aparèixer dintre d'una escola. I fa 15 anys va començar a introduir tot el producte ecològic i per això també van crear una plataforma amb diferents pagesos que es diu DecoCentral, amb l'Alejandro Guzmán, que allà tots els pagesos van aportar els seus ingredients que necessiten, però conjuntament allà, i llavors els distribueixen per les escoles. És a dir, no té que cada escola demanar a cada pagès el que necessita. És un valor afegit perquè aquests pagesos tenen que se'ls demana el que necessiten i llavors aquests pagesos produeixen pel que necessiten el conjunt d'escoles.

Quan veniu aquí al TAS vertical, jo sempre us demano el mateix. Imaginem que ens està escoltant una família de Tarragona, de Barcelona, de zones urbanes. Que tenen creuers, que arriben amb molts turistes, restaurants que tenen. Restaurants fatals amb turistes, com tenim a Barcelona, com tenen A tot arreu està passant. Aquesta gent, on han de comprar? On poden comprar? Com poden exercir els seus drets alimentaris?

Sí, sí, aquest és un tema important perquè nosaltres quan parlem d'escola inclusiva, com a psicòlegs, psicopedagogs, no ens oblidem de l'alimentació. Un dia el Sergi de Maia va venir també a les escoles que portava una caixa del Parc Cabrari del Sublim i venia a fer-nos una show cooking amb la col paperina de Cornellà. I aquells nanos que venien d'altres llocs, hi va haver un cas d'una nena que feia un mes que no menjava bé. I a la tarda ens ve l'àvia i ens diu, què heu fet amb aquesta nena que avui em diu, és que per primera vegada, abuelita, he comido.

Però per què no? Què vols dir que no menjava bé? Que no tenia gana? Que venia d'un país on

la seva cultura gastronòmica era molt potent. Ah. I arriba aquí. I arriba aquí. D'on venia? Venia de Perú, precisament d'aquestes zones on Perú està en una cultura tradicional gastronòmica molt potent.

Tenen molta muntanya, planten de tot.

Allòs que les troben aquí amb aliments sense gust, amb coses prefabricades, i a part, el seu poder adquisitiu no és el mateix, i per tant, es veuen avasats a comprar productes, que és com el que diu l'Àfrica, quan surten amb la seva colla no poden agafar un menú de 30 euros. Perquè si no, no sortirien. Llavors, aquestes famílies que també arriben, doncs es troben amb això. O sigui, parlo per tothom. Tant les famílies que arriben de fa poc, de fa més, com nosaltres, que veiem cada dia que els pagesos estan començant a deixar d'existir perquè no tenen. Continuïtat, o per què no els hi surt a compte, i a més el canvi climatològic és molt important. Doncs des del meu punt de vista s'ha de ser molt conscient que s'ha de buscar on hi ha un pagès, on se l'ha de buscar. I a cada territori hi ha el mercat de pagès. Per exemple, nosaltres a Slow Food Barcelona. Té el mercat de pagesos aquí al paral·lel. Després també hi ha mercats on també venen pagesos, el mercat de la Sagrera, a Sant Fruitós el tercer dissabte cada mes es fa el mercat de la terra de Sant Fruitós. És a dir que sí que n'hi ha. Evidentment ara es costa perquè, per exemple, sou mare, jo salvo l'Àfrica, que a part de l'escola i fer de psicòloga estic portant aquest tema d'eslòfot d'educació. Som pares molt implicats

avui dia en el que no tenim el temps, potser com abans. Evidentment, anar a comprar fa que hagis de passar per molts llocs per poder obtenir el que tu necessites per passar aquella setmana. Evidentment, no podem ser talibans ni pensar que podem arribar a tot, però sí que si et consciencies. Per exemple, dissabte vam anar al mercat de Vilafranca i vam agafar tots els pagesos el millor que tenien. Doncs bé, si vas pensant una mica en prevenció del que necessites, sí. Però, evidentment, s'està fent molta promoció. Per exemple, Slow Food Educa forma part del grup promotor d'educació alimentària de Barcelona i també de l'OCA. Estem amb grups també de treball fomentant l'educació alimentària, no sols escolar, sinó també de Catalunya i d'altres sectors. I estem dient això, que el que ens falta són motors de recerca que siguin molt clars on hi ha persones que estan portant alimentació de pagesia. O sigui, informàtics necessitaríeu. Jo crec que sí que necessitaríem, sí, sí, una xarxa. Diguem-ho, diguem-ho. Sí, però la tecnologia no el servei de la tecnologia, a l'inversa. El que ens està passant és que ens està passant per davant a vegades. Ara parlo per l'educació. Estem molt mirats amb tecnologia, tecnologia, tecnologia, però ens estem alimentant de la terra, no d'un circuit informàtic. Llavors ens fa falta que ens ajudin els tecnòlegs, però per poder beneficiar-nos d'aquesta terra pagesa,

d'aquesta cultura de restauració.

Tu fixa't que els joves que tinc a prop, no sé si us deu passar a vosaltres, a vegades han de cuinar. Llavors li demanen a la intel·ligència artificial que els hi faci una recepta segons el que tenen a casa. I la intel·ligència artificial tendeix a que facin servir el bocat, salsa de soja, plats d'aquests d'Instagram de color verd o vermell. No dubto que deliciosos, però que la cuina més de la zona es perd. Sí, sí.

I passa per molta generació, per la generació, bueno, pels pares, per les famílies, que molts, bueno, per la feina o pel que sigui, que han deixat de cuinar

tant com abans. Sí, o sigui, al migdia no es cuina perquè no s'està a casa. Sí. A la nit es cuina, tothom arriba molt cansat, llavors passen un moment pel súper, compren un enciam amb pòrex pan a sota i plàstic a sobre, no s'entén, o comprem, vull dir, amb gust de res, Però és perquè, com que ha d'anar a l'hamburguesa, no passa res. Només ha de fer cosa cruixent. I com que hi ha moltes salses, que te paran el gust de tot. Llavors, només ha de ser cruixent. No cal. I si això no es fa, perquè hi ha gent que arriba tan cansada, diu, anem a fer un sushi aquí sota.

Sí. Però mira, a la Carme Ruscalleda, cada any, fem un acte de reconeixement a tota la gent que col·labora en el projecte. L'octubre comença la setmana millor. Llavors, ara, clar, ja portem des del 22 fent-ho. El reconeixement, el projecte porta 5 cursos i portem 4 anys reconeixent. En aquest acte de reconeixement tenim tots els pagesos que han col·laborat, tots els cuiners, els cellers, totes les ONGs que ens han ajudat, perquè hi ha ONGs que ens ajuden a donar-nos les llavors, a deixar-nos els seus obradors per fer marmelades de reaprofitament. Nosaltres vam ser la primera escola que vam demanar permís a la Diputació de Barcelona perquè aquelles fruites que venien de la Generalitat. A dijous, divendres, que ja no ens les podíem menjar, doncs les vam reaprofitar i vam fer unes marmelades. Vam començar primer amb una ONG molt coneguda nostra, després, com que aquesta ONG se'ns va quedar petit l'obrador, ens van obrir una altra ONG que també ens va donar un cop de mà. És a dir, estem. En xarxa permanent amb moltíssimes persones. Això, què propicia? Doncs que en aquest acte vingui el Parc Agrari, perquè el Parc Agrari, per exemple, ens està donant un cop de mà que hem agafat una food truck, perquè estàvem dient això. Els alumnes al migdia, a l'època de l'Àfrica, jo estic a l'escola treballant, molts pares estan treballant arreu, sols a casa, i no hi ha menjador escolar. I tu t'has de fiar de la filla embrera que agafen de la nevera, que els has deixat, però si no mengen, si no els agrada, si. O hi ha nanos que no fan els àpats. Llavors, aquests nanos que no fan els àpats ens preocupen. Llavors, en aquest acte que reconeixem a tothom, venen periodistes. Els periodistes, com que estem recuperant uns contes, que després us ensenyaré un conte físic, perquè hem començat a fer el primer conte en català. El primer conte en català de Slow Food és la Colbert de Manresana. Hem recuperat una llavor i li hem fet el conte.

La que hem vist. La col verda, em va explicar l'Enric Casasellas, no sé si és veritat, si és aquesta col, que s'ha desarrisat, s'ha descapdellat, o sigui, tu pots agafar una fulla, però que s'ha descapdellat perquè va ser salvatge i ara s'està tornant a capdellar.

I l'hem aprofitada per reactualitzar el patofet. I dir, clar, com que és tan salvatge, representa que el patofet es va poder amagar allà, no? Perquè, sí, jo us diem, potser és que era la Colbert de Manresana, el que diu l'Enric. Sí, sí, l'Enric és una de les persones que ens ha donat suport i també ve aquest acte. Això us ho deia perquè va vindre la Carme Ruscalleda, I en aquest últim curs ens ha començat a dir, ja sé que tots compreu xuxis i pizzes i això, perquè de fet els gremis que es reuneixen amb nosaltres estan dient que les famílies cada vegada coneixen molt menys quan venen a la carnisseria les parts dels animals, dels peixos ja n'hi parlem, el peix ja. Llavors, clar, nosaltres estem parlant que, malgrat això, la Carme Ruscalla va dir, sí, però si tu tens una base d'educació alimentària, tu quan vas a comprar perquè no t'ho has pogut acabar de fer, saps el que has de comprar. Aquesta és la diferència. Tots podem menjar un dia sushi, tots podem anar un dia a McDonald's, perquè això és inevitable, tenim fills adolescents, els conviden a les festes, i el que no farà és, no va la meva filla a aquesta festa, perquè és de sol. Per tant, Això ja ho sabem, no podem ser talibans, però tot i així, com diu la Carme Ruscalleda, si som capaços de donar eines a les persones de futur,

i aquesta intel·ligència artificial de la que estàvem parlant, que deies que els fomentava buscar salses i coses que no toquen, però si eduquem aquesta intel·ligència artificial a donar-li la volta, per què no pot ser que li donem ales a la intel·ligència artificial a que sigui menjar saludable? Nosaltres estem fent també una plataforma, hem fet un hort en 3D. Vam anar a gravar un hort a Sitges i els nanos poden agafar unes ulleres en 3D, van mirant a l'hort, clar, com que és un hort heu de pensar com si fos tota aquesta habitació sencera que et va girant. I és tot l'hort. En funció d'on mires, es va obrint un vídeo i una explicació. Surt des d'una escola de perruqueta, com es renta, com es posa, com es cull. Si la intel·ligència artificial la posem al nostre cervell, no a l'inversa, i li donem els elements que necessita. Hem de fer les dues coses en paral·lel. Hem d'educar. La nostra societat, els nostres nanos, el nostre professorat, perquè el professorat porta molt de temps també que està desvinculat del territori. Llavors, això també va funcionar perquè en el seu moment, la primera vegada que jo ho vaig explicar, ho vaig explicar a les escoles verdes de la meva zona, al Baix Llobregat, que està a Cornellà, Sant Joan d'Espí. I vaig dir, és que hem començat a recuperar la col paperina del Valls Llobregat, perquè el

Pep Salcetes, el nostre Pep Salcetes, el Valentín va dir, Anna, has de trucar al Pep Salcetes, perquè la zona Valls Llobregat crec que ell la domina. I sí, sí, el truco, el truco, i em diu, Anna, ja veuràs que la col paperina també t'anirà superbé, perquè, evidentment, heu de pensar que a setembre, ja sabeu com arribem a les escoles, ens ha d'arribar la llavor. Entre que ens hi posem i tot, se'ns fa molt tard. I llavors la trasplantem, als horts de les escoles, anem als horts municipals, però també anem a les residències d'avis. I els avis de les residències, que porten molt de temps també sense plantar res i sense retocar res, és un dia molt màgic, perquè van els nens, els avis els ajuden a plantar, els dic als nens, aquí no sou protagonistes vosaltres, sisplau, sisplau, penseu que aquests avis us necessiten. I sí, sí, és com els cuiden amb els avis, és preciós, perquè llavors els demanen receptes de cuina, que ells tenien amb la col. I són avis, per exemple, les Llobregats són avis que venen de Galícia, d'Andalusia. Sí, la Berza, la Berza! En mi tierra tenia Berza! Potser el seu contacte amb l'hort, potser des de fa 50 anys, perquè quan va venir aquí al territori de les Llobregats, doncs van començar a desaparèixer els horts perquè era construcció, construcció, construcció, i això els ve de joves,

però clar, ja sabem tots que la memòria cognitiva d'una persona gran arrenca l'adolescència, per tant, ells es va perfecte per connectar-ho, i ens estan donant receptes de la seva època, i és quan ve el xef, perquè ve el José Bacruz, també del Bages, ens ve de José de Cadí, el Diego Borjelías, també de Caramador, els hem liat, sí, sí, sí, tots els cracs. Molt bé, molt bé, molt bé. I la de Parellada també ens ha donat un cop de mà. O sigui, som tots els restauradors de món slow food, però en el moment que hi ha algú del territori que s'apropa molt a aquella escola i no és slow food, però és molt semblant a nosaltres, doncs també ve ell. I els triem una recepta, que pot ser una recepta, doncs això, que el cuiner digui, jo crec que aquesta recepta s'hauria de recuperar perquè és una cosa que aquest poble es feia i aquests nanos ho han de saber fer, doncs perfecte. Clar, el xulo és que va el Diego o el Nani, Sí, va també, doncs clar, qualsevol eslòfob. Ara aquest any tenim el Lloerna.

Ah, és el nostre convidat d'honor, el Víctor. Estàs dient tot de restaurants que se'n fa la boca a aigua.

El Víctor és el nostre convidat d'honor d'aquest any. Així és com la Ruscalleda, l'any passat, com que aquest any el Víctor. Ara no sé si són 25 o 30 els anys que fa. És el seu aniversari dintre el món slow food dintre el seu restaurant i li hem demanat si podia ser aquest any el que dona els diplomes a tots els restauradors que ens han ajudat durant tot aquest 25 anys imagina't

que un restaurador que té un restaurant diu jo voldria ser d'aquest moviment crec que ja estic fent coses dintre de que roda el món i torna al born i que hi ha coses hi ha alguns productes que mai podran ser slow food jo sempre penso al cafè. El cafè i potser ja està bé la xocolata, alguns vins que venen de l'altra part del món que també ens agrada de tant en tant però un restaurador que diu jo voldria faig una carn amb una steak tartara amb una carn que és d'aquí però en canvi li poso un licor que és d'un altre lloc poden ser del moviment?

Mira, en aquest departat no el porto jo, perquè aquí hi ha els cuiners i cuineres de Catalunya, que són els que s'ocupen de validar els restauradors que compleixen això. Però sé que les seves idees bàsiques que ha de tenir, evidentment, són això, que els productes vinguin elaborats i siguin productes d'origen el més a prop possible. Però ara que encetes el tema del cafè, t'haig de fer una incisió. Tinc un veí meu que resulta que és de la coalició de Slow Food, de cafè, del món, i està al tocar de casa meva del Penedès. I aquest senyor, jo no sabia, i ell tampoc sabia de mi. I dius, som a Slow Food? Sí, sí, també. Sí, perquè aquests senyors resulta que sí que evidentment el cafè no el planten aquí, però tot el treball, tot el tractament i tot ho fan aquí. Llavors, aquestes persones estan catalogades com a slow food de cafè i també ara es comença la coalició del cacau i del xocolata. Jo ben bé no sé qui es posarà aquí a Catalunya a posar-se de slow food cacau, però perquè seran coses que es aniran regulant i mirant. Però, clar, es l'opto el que fa és protegir-ho. És a dir, si no ets una persona coherent, doncs, evidentment, no passa el filtre. Però, clar, nosaltres estem en educació. Nosaltres, a educació, no tenim l'exigència de demanar a les escoles que passin el filtre, però sí al menjador. Al menjador, sí. Al menjador escolar, això és una de les coses que reivindico. Per què el menjador escolar ha d'estar tan separat de l'escola?

Per què, Meritxell? Una part suposo que és econòmica. O sigui, s'han de fer menús que han de valdre uns diners. Sí. I llavors suposo que s'externalitza moltes vegades, no? Nosaltres el tenim a l'escola mateix.

Teniu cuiners? Oh, que bé. Això hauria de ser bàsic. Si no tens cuina i t'ha de venir un catering fet al menjar a les 4 de la matinada, com t'arriba la verdura a l'escola? Encara que la rascalfis. Jo, per exemple, vaig estar a Itàlia i ells tenen un altre concepte de l'hora del menjador. No estic parlant del que és la qualitat. Ho tenen molt ben pensat. Sí. Hi ha dos mestres, en paraula. Llavors, un arriba a les 9, per exemple, i l'altre arriba a les 11. El de les 9 fa descans al migdia, i el de les 11 cobreix al migdia. Llavors, la persona que figura, que menja amb els alumnes, és referent de la classe. M'encanta. Llavors. Clar, evidentment aquí hi ha tot un sector brutal de monitoratge, clar, jo crec que això és una mirada que s'ha de repensar, perquè la persona que va de monitor, per molt formada que estigui, és una persona de pas. En canvi, un professorat que està educat per fer això. Té en compte tota una temàtica d'educació alimentària que crec que aquí s'ha d'incidir. Evidentment que hi ha una separació entre el menjador ara mateix i l'escola, però Slow Food Educa parla d'això.

El mestre menja el mateix que els alumnes, perquè sovint no és això, no? És a dir. Tu veus això, que hi ha una qüestió de pressupost. S'han de fer molts menjars i a un preu que les famílies puguin pagar. Ja s'entén.

Sí, ara mateix tenim un estudi en marxa, perquè som un model d'èxit. A Cornellà vam passar de dues escoles a 18 en poc temps i, per exemple, també ens està passant a molts municipis. Vam començar a demanar-nos el crede de l'UPC, de l'Amèlia ens va demanar si podia basar-se en el nostre model d'actuació a les escoles, que no és el menjador, que ja ens agradaria que fos el menjador, però ara mateix, per poder fer canvis amb un menjador, hem de sensibilitzar la comunitat educativa, perquè com no sensibilitzem l'alumnat, els pares i tothom, no hi haurà canvi. El canvi vindrà de fora.

Després tenim molts casos, i cada cop més, molts casos de nens amb intoleràncies, a qüestions religioses. S'han de fer molts menús. Molts, molts, molts, però molts.

Sí, sí, sí, hi ha una varietat. I que si hi ha el porc i la celia, aquí hi ha molts. Molts, moltíssims.

Lactoses. O sigui, tens la sensació que n'hi ha moltes més d'intoleràncies alimentàries ara.

O vegetarians, que també.

Hi ha vegetarians. Tot i així, pensem que tornant a l'educació del gust, no tothom es queda al menjador. No, però la majoria, eh? Llavors, si fem treball d'educació alimentària amb tot l'alumnat, perquè també està el professorat, el que fem és que, a vegades, és el que dèiem amb la cola amb xocolata o la cola al trinxat, coses que no es menjarien al menjador, coses que no es menjarien a casa. Com que hi ha un cuiner que arrenca aquella col o aquella escala de roqueta amb els nanos, que clar, l'han vist tot l'any al pati, i han dit, va, doncs anem a regar com qualsevol altra cosa. Però quan veuen que allò té importància i que allò ho traslladen al plat dels. Perquè clar, nosaltres cuinem, no cuinem al menjador, es cuina a la classe, incorporant doncs el que està passant en aquell moment amb totes les àrees curriculars, intentant introduir la recepta, doncs això, dintre de català, dintre els ingredients matemàtiques, dintre del medi d'on prové, si és el parc agrari, d'aquí, d'allà, si és d'un pagès que està en una zona geogràfica que passa, per exemple, el riu, el riu Llobregat, perquè el riu Llobregat com es canalitza, perquè tot això és molt important, hem perdut de vista tot l'ecosistema en general. Nosaltres tenim un hort a l'escola i és el que comentem de Slow Food. L'hort de l'escola no pot ser un hort de plàstic, ha de ser un hort que sigui viu, que puguem veure que aquest hort, encara que el tinguem aquí, té una funcionalitat. I clar, si li plantem coses, però després les arrenquem, les repartim, inclús les venem amb els pares o amb qui sigui, però no té un resultat a la cuina, doncs les nenes no veuen el procés. Per això es comentava que comencem al setembre, a l'octubre ho trasplantem, i després cap allà, març, màxima estirar abril, perquè les escoles ja anem saturades, doncs ve un cuiner i fa aquesta feina, feina d'atrapar els nanos, fa una recepta màgica. Llavors els nanos proven coses que mai haguessin provat.

Jo sempre penso que els nanos són atrapables, Però quan arribes a l'edat de l'Àfrica és quan tots t'engeguen i necessitem potser joves, joves com ella, joves amb aquest aspecte tan saludable, perquè si no. Hi ha una interrupció, però de tot, de la lectura, de l'alimentació.

Si els nanos han estat ben educats durant la primària i tenen un bon bagatge, malgrat passin ara una etapa dura de l'adolescència, perquè és com la situació emocional que parlem dels adolescents, si tenen una bona base de casa seva, els nanos poden passar aquesta època d'adolescència,

però després retornen. Sí, absolutament, absolutament. I a més a més, si el dia a dia el tenen així, que mengen bé durant el dia a dia, jo també intento, perquè clar, a tercer d'ESO fem el cos humà, parlem de l'alimentació, també intento que no se sentin culpables per aquell dia, aquell final de trimestre que se'n van amb tots els amics,

tots els companys, a menjar fora.

Per favor, tot el lleonat aquell dia, clar. Però el que els demano és que aquella hamburguesa, que carai, que la gaudeixin, que no estiguin parlant amb no sé qui. No, menges això. Bueno, és un dia al trimestre, però gaudeixo.

No passis per sobre, com si res. I a part la pressió estètica. També. Des dels sons alimentaris, el fet que la fe també està fent un treball en aquest sentit, de com la pressió estètica dels mitjans i de la xarxa s'afecta també a la pròpia imatge de cada nano i com està pressionat per respondre aquests cànons, aquests cànons de l'estètica que ens marca la societat.

Hi ha un moviment de joves que estan molt saludables, però molt, molt, molt, però passats els teus 17, els teus anys, vull dir, que estan tenint moltes ganes de gimnàs, no beuen alcohol, mundial, però bé, és a dir, pressió estètica la teniu.

Sí, molt. A les xarxes socials sempre tothom es mostra la seva millor part i moltes vegades això influeix molt en com et veus. També hi ha moltíssims filtres que et canvien la cara o el que sigui i això aleshores comences a comparar-te tota l'estona i doncs és que això no és veritat. Jo no tinc aquesta cara ni aquest nas i aleshores això també promociona els TCA a l'hora de comparar-te, de menjar bé. I realment hi ha molts adolescents i aquest tema està molt normalitzat quan no ho hauria d'estar. Jo ara mateix estic fent el meu treball de recerca sobre això, que com les xarxes socials afecten el nostre dia a dia i com poden desenvolupar un trastorn alimentari i com a la vegada les xarxes socials mostren molta música i com pot ajudar-nos a reduir aquesta ansietat la música.

Mira, quan parlo amb joves del TDR, que és un moment molt bonic, a més a més implica sempre la família, se solen fer, els pares treuen la nota també moltes vegades, en fi, no ens enganyem. No ens enganyem. Assumim. I ara el TDR compta menys, que ho trobo molt injust, perquè és com el primer gran treball de recerca i n'hi ha cada un, n'hi ha cada un preciós i tots són publicables. I jo crec que les nostres autoritats educatives haurien d'agafar aquests TCRs que s'estan fent, que n'hi ha d'interessantíssims, n'hi va haver un que era una noia que va estar fent durant un mes residu zero. Hi ha TCRs, TDRs, perdó, meravellosos, i s'haurien de publicar, fer un banc, els hauríeu de poder mostrar, etcètera, etcètera. Hi havia premis, per cert. Llavors, tu diries que els joves veieu filtres, veieu models, aquests models de gent que es maquilla, i això us pressiona. I clar, no sabeu. Lo bellíssims que sou tots això no ho sabeu, no en teniu ni idea però és que ja és normal això li ha passat a tothom tothom es troba lleig i després un dia diu però que idiota que era però si era guapíssim però vaja, això es cura amb l'edat tapes de vida. Però vaja, és a dir, si els joves us impliqueu amb la idea de l'alimentació, sense culpa, i és clar que sí menjar hamburguesa jugant a la Play un dia, no? Quan surti el joc aquest que espereu tots, no? Aquest joc que val 90 euros, que tots esteu esperant, que es veu que fareu festa i tot. Gran Cifauto i no sé. Sí, aquest, aquest, que faran festa tots, no anirà ningú a classe aquell dia. Bueno, pobre d'ells. T'ho mataràs, no? No, hombre. Sí, sí, doncs ho tenen tot previst, ja. No pensen venir i es pensen posar a jugar menjant. Slow food, no.

De totes maneres, el Parc Agrari ens està donant un cop de mà amb una food truck. El que us penseu de tot aquest tema. Una food truck, l'estem pensant. En comptes que vinguin els xefs, així com estàs veient, que venen en primeres files, que si els haguéssim de pagar seria inviable, perquè això també ho comento, aquest projecte ha nascut amb pressupost zero i portem d'un voluntariat molt gran. Doncs aquests cuiners, si venen als instituts, està bé, perquè diuen, ah, ha vingut. L'altre dia em truca el del Joan Miró, a un institut de Cornellà, un professor que era d'Horta i ara ha passat a ser cap d'estudis. I em truca i em diu, és que jo no sabia que m'havies enviat una estrella Michelin. És que jo no sabia que era el Víctor Quintilià, era el del Lloberner, era un tio tan famós. Això, saber, és a dir, jo us ho vaig explicar, que aquí ens donava un cop de mà tota la gent que està molt sensibilitzada amb el projecte de l'educació alimentària dels instituts. I clar, els professorats sí que saben qui són, però els adolescents no li donen el valor perquè no entenen ben bé el context del que estem parlant. Llavors, en aquest sentit, amb el Parc Agrari hem pensat en això, en una food truck, en la que la deixarem a les escoles i tot, diguéssim, als pagesos del parc agrari, al banc dels aliments. Aquí necessitem el banc dels aliments. Perquè us explico, aquí ens ha donat un cop de mà la Ramon Llull i hem fet una detecció de necessitats d'un institut que està molt a prop nostre, que és l'Institut Esteve Terrades, però resulta que ens pensàvem que hi hauria 800 alumnes i resulta que n'hi ha 1.600. I la Futrac havia d'estar un mes sencer pensant. Clar, encara estem innovant amb coses que tampoc, a vegades, anem comptant, no? I clar, dius, 1.600 alumnes cada dia esmorzant, pensàvem, necessitarem menjar, i estava veient aquest estudi que els estàvem fent, aquesta anàlisi de necessitats, que és que no esmorzen a casa, però és que tampoc esmorzen al centre. Llavors dius, clar, per tant, aquesta feina que hem de fer amb aquesta Food Track no era visibilitzar només els pagesos, sinó que hem de treballar el que ens està dient l'Àfrica, que molts alumnes no sabem per què no mengen, sinó perquè tenen pocs recursos econòmics o perquè la pressió estètica els fa que aquell dia no mengin perquè potser han d'anar el cap de setmana a una festa i no volen passar-se dels quilos. És a dir, això no ho controlem. Per tant, el que hem pensat és que ens ho estem replantejant, estem demanant banc dels aliments perquè ens doni un cop de mà a això, a portar aquell dia que estarà la Food Truck. I això, les persones que col·laboraran no seran cuiners, sinó que seran alumnat de pràctiques de cuina. Que seran d'igual a igual. Llavors no és el mateix donar-li un batut verd a un adolescent, un cuiner, que li serveixi i li compari, li comparteixi un alumne que és de la seva mateixa pràcticament edat.

Portat avui el TAS vertical a l'Anna Rebentós, que és professora d'Slow Food Educa amb la seva filla a l'Àfrica, i ha vingut també la Meritxell Aragonès, que és professora d'Horticultura i que té un hort preciós i que sempre ens agrada tenir-la aquí al TAS vertical. Moltes gràcies.

Professora de Naturals, eh? D'acord. En vort a l'escola, també. Professora de Naturals en vort.

Això és ser feliç. Moltes gràcies per ser-hi.

Gràcies. Gràcies per convidar-nos.

I'm a river and it's a town Just about to turn you to sea.

29.000 personas perfectas, 29 razones para volar mucho más lejos de mí.

Si nunca hubiera sido una fe maldita, una ruta desencadenada en un cráneo, ¿por qué tengo que caminar? Porque la montaña estaba en una pequeña montaña y yo soy una frontera.