Toni Bou: "Vint anys consecutius guanyant és perquè faig el que més m'agrada"

Hola, Toni. Molt bones. L'enhorabona, campió. Moltes gràcies. Ho has aconseguit, eh? 40 Mundials amb els 40 punts de fer.

Doncs sí, un any de molta pressió, també amb la relació de l'Espatlla ha sigut un any complicat, però sí, ho he acabat aconseguint i molt content, molt orgullós del que hem fet.

20 anys seguits guanyant dos Mundials per any, guanyar sense parar des del 2007. Com et sona això?

Bé, doncs sona molt complicat i ho ha sigut, la veritat, que hem soparat tot tipus de problemes, sobretot físics. Al final també és un esport de motor, hem hagut d'exclusionar moltes coses que han passat durant aquests anys i molt orgullós de l'equip on estic, molt orgullós de la gent que sempre m'ha ajudat, tant metges com físics com tothom que he tingut al meu voltant, que han aconseguit que sigui tot més fàcil.

¿Pot ser que necessitis que passin uns anys, que fins i tot estiguis ja retirat, per prendre consciència del que has fet?

Segur que sí, quan estàs ficat dintre vols més i més, cada any acabes i vols més, però sí que és el primer any que em sento que ja he aconseguit poder al màxim. 20 anys consecutius guanyant els dos títols per any és una cosa que no podia ni arribar a somiar. Ha sigut algo que ha anat passant, hem anat treballant sempre amb l'objectiu d'aconseguir guanyar el següent, però la veritat és que és una barbaritat i molt content i orgullós del que hem aconseguit.

Tu ara fa una mica més d'un any tenies cit al quiròfan, oi?

Bueno, doncs sí, he tingut cit al quiròfan tres vegades i cada vegada que ho he anat posant veia que podia, que podia aconseguir-ho, que podia seguir. De fet, avui ha sigut un dia complicat. La carrera de la setmana passada va ser difícil, la vaig fer una mica mal i amb dos tancats de l'espatlla ha sigut un any superdifícil, però ho hem tret endavant. Hem aconseguit pilotar superbé amb tota aquesta lesió, aconseguir amagar-la a les carreres. I aconseguir bons resultats

i estic molt content i orgullós del que hem aconseguit. A l'Oient no li ha passat per alt. Tens dos tendons de l'espatlla trencats, no fisurats, trencats. Clar, jo et pregunto, tu pateixes dolor quan ets sobre la moto?

Fa anys, des del 2016, que ha sigut una mica complicat. L'únic que, bueno, pues sé que. Operar un ombro és molt complicat i sempre intento seguir. L'any passat ens faltava només dos punts per aconseguir el campionat i vam intentar seguir. Em vaig sentir més bé del que em pensava i vaig dir, ho intento. Al final, parlant molt amb els metges, parlant amb especialistes, vaig veure que tampoc és 100% segur quedar superbé d'aquesta lesió que tinc, perquè. El 2016, que és el superescapular, no l'operaríem perquè és supercomplicada i necessitaria com de nou mesos o un any per recuperar. I l'altre, que és el superespinós, pues. És poder de 3 a 6 i també amb aquest esport que fem, que hi ha molta mobilitat, és molt difícil. Així que sobre la marxa vam anar decidint fins a la tercera carrera que vam anar a operar, però al final, a l'últim moment, vam decidir que intentàvem seguir. I la veritat és que ha valgut la pena, perquè hem aconseguit l'objectiu, he disfrutat molt de l'any i ara. Toca parlar amb els metges i veure què fem.

Tu el que has fet és gestió del dolor. No ho sé, perquè ens fàssim tots plegats una idea. De l'1 al 10, quin nivell de dolor has patit a les competicions aquest any?

Depèn de la carrera. De veritat que he tingut carreres molt difícils perquè els entrenaments també formen part del joc i fer-te mal entrenant és una cosa que passa perquè vols apretar, perquè vols estar activat. I sense estar activat és impossible. No he arribat mai al 100% a cap carrera, però molt content del que he aconseguit. Sabia que el 2016 marcava algo per mi perquè recuperar-me d'aquella lesió que em semblava impossible. Per dins meu, doncs era una cosa molt difícil i ho vaig aconseguir i m'he guiat per això i al final, doncs mira, ho he aconseguit així que molt content però dic que he de passar pel metge perquè al final ha sigut un any molt difícil i veurem què passa.

Amb curiositat, has vist el documental de Netflix del Rafa Nadal? Sí, sí, evidentment que l'he vist,

m'he sentit superidentificat i, bueno, doncs, córrer amb dolor és part de ser esportista professional i de no parar, esports individuals et porten a això i, bueno, doncs crec que comparteixo. Moltes de les idees i molt del dolor que ha passat i és part del

joc i ho acceptem. El Marc Márquez, que el tens més proper i que més d'una vegada n'heu parlat, ell té el braç dret masagat i tot i així continua. I clar, moltes vegades des de fora, els que no competim, ens preguntem, però, ostres, com és que ho fan? Per què segueixen? S'estan fent mal. Sabem que potser pagareu un preu quan sigueu grans.

Sí, 100%, però el temps passa, s'ha de lluitar, s'ha d'intentar, i bueno, quan estàs dintre. Val la pena i en el cas del Marc és increïble el que està fent aquest any i si acaba guanyant serà algo impressionant perquè tal com té el braç només sap ell el que ha lluitat i el que ha patit però és així al final és l'esport individual no pots parar i has d'intentar aconseguir el màxim mentre estàs

en actiu i és part del joc Vaja, que tu no canviaries algun dels teus 40 Mundials pels dos tendons que no tens que els tens trencats.

No, evidentment. I després, obrir un ombro és molt complicat. No tot és obrir l'ombro i parar cada vez. Això també és una cosa que s'ha de quedar molt clara, no? Nosaltres no obrim, en el cas del Marc, crec que porta 6 o 7 operacions, i està com està, no? Al final, no obrir és una solució, i això és una de les coses per les quals jo no m'he operat, no? Perquè sé que, bueno, si ara estic amb un 60 o un 70%, no vol dir que obrir sigui 100%, que tornes a estar al 90 o al 100%, per res del món, llavors és un risc que corres, però quan estàs amb tu mateix i depens només del teu resultat, s'ha d'avaluar molt bé i decidir molt bé. A casa els fas patir o no? Sí, evidentment. Ja he aconseguit molt més del que podia somiar. Qui pateix més? Doncs diria que la meva germana, la meva mare, poder. El meu pare ho porta una mica més en directe a la meva manera també, però poder i els dos són els que pateixen més. I la teva parella, l'Esther? L'Esther també, però ella sí que té clar que la meva decisió és el que aprenem entre els dos i intentem decidir el millor per mi i per la meva carrera. I un cop decidit, sí que com a esportista anem a muerte i amb això sí que m'ha ajudat moltíssim. A veure si és veritat. Esther, què tal? Què tal?

Molt bé. Tu pateixes o no?

Està mentint una mica. Ah, clar, clar, per això et faig entrar. No sé per què no em dius. Això és trampa, això és trampa. Soc un detector de mentides. No, la veritat és que, com diu ell, confiem moltíssim en ell, en el seu talent, en la seva forma de competir, evidentment, i fa que les coses siguin molt més fàcils. Però, bueno, sempre tens aquell neguit, aquell gossanillo a l'estómac cada vegada que ha de fer una zona i cada vegada que acaba un trial, que tot vagi bé, sobretot que no es faci mal i que em pugui sumar molts més. Saps què passa, Toni?

Que em faltava aquest cromo de l'àlbum familiar, perquè en 40 entrevistes que t'hem fet ja havíem sentit ta mare, ta germana, els teus referents al trial, en Jordi Terrés, el teu motxiller A veure per on ve. Home, em faltava l'Esther. Esther, com és conviure amb una bèstia competitiva com el Toni?

Bueno, és espectacular, perquè el Toni, a part de molt bon pilot, que això ho sabeu tots, evidentment, és molt bona persona, que també és una cosa que es mostra així, i és el millor amic que puc tenir, la millor parella, fa 15 anys que estem junts, i no se m'acudeix ningú més amb qui compartiré la resta de la meva vida. Així que és una persona increïble, dins i fora de la moto.

Caram, caram, s'ha posat vermell segur, eh? Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Què ha de dir, l'Esther? Què ha de dir de tu? Escolta, se sap relaxar o només té el trial al cap, Esther?

No, se sap relaxar moltíssim. La veritat és que a casa passem moltes hores tranquils, ens encanta estar amb els nostres animals i és capaç de desconnectar i després quan està sobre la moto tornar a connectar i ser el de sempre.

Esther, em dius un secret, ja que no ens escolta el Toni. Tu saps la data de caducitat de la màquina el dia de la retirada?

No, és impossible, està desdibuixat, no ho veig ni jo.

No? No ho sabem, eh? Jo m'he pensat, dir 40 amb 40 anys, potser ara ja toca, no? Per fer-ho rodó, no? No, jo crec que no.

Jo crec que fins que això el faci feliç, ja toni per temps.

Seguim, no, Toni? Endavant, no?

Sense tendons, el que passi falta. No en conec ningú millor que l'Esther, així que. Ho ha dit ella, ho ha dit ella. No ho sé ni jo, però sí, m'ho passo bé i sembla increïble, però m'agraden aquests moments d'atenció, m'agrada viure aquestes temporades i evidentment que 20 anys consecutius guanyant aquests dos títols és perquè faig el que més m'agrada i és part del joc.

Sense fer pitestop per arreglar els tendons. Seguirem tirant, tirant.

No, això sí, això sí. Ara toca cita amb el metge, veure bé, vull dir, amb molts sorolls, per dir-ho així, dins meu, que em fan sentir una mica incòmode, i veurem, veurem a veure què hem de fer. La veritat és que ha passat molt de temps i no crec que corri molta pressa ara operar, però no sé si ara o quan em retiri, però tocarà segur.

Per cert, tu, Toni, corres per guanyar o per passar-t'ho bé? Sempre, sempre em passa molt bé.

El dia a dia meu no necessito córrer i és una cosa que em fa molt feliç fer el que més m'agrada i és el que m'ha portat aquí i és per allò que continuo.

Ara es té el picarer, fixa't. He descobert que hi ha, potser no ho sap el Toni, hi ha un jugador de Villar, Willy Hope, que va guanyar 51 Mundials de Villar entre els anys 1906 i 1952. I l'últim el va guanyar amb 65 anys. Té un repte, té un repte.

Bueno, sempre hi ha reptes a la vida. Al final és molt difícil arribar on he arribat aquí. I bé, jo crec que poder viar no és tan físic com el trial. Serà molt difícil, però bé, també et dic que fa uns anys et diria que és totalment impossible arribar a 40 títols.

Sí, home, a veure, n'he trobat un que aquest sí que té mèrit. Michael Phelps, si sumem medalles d'or tant en Jocs Olímpics com en Mundials, etcètera, etcètera, té 49 medalles d'or. Està allà a tocar, eh? És a dir que aquest encara el podem superar. Complicat, complicat. Bueno, bueno, ja ho veurem. Molt bé, Ester, el 40è Mundial se celebra, no? Ho dic perquè, clar, són tants Mundials que entenc que tanta celebració al final potser es fa pesat.

No, no, i tant, aquest es celebra igual que els altres, la veritat és que és especial també perquè al final el seu número rodó, vulguis que no, pues té aquest punt de diferència, però sí, sí, ja hem començat una miqueta la celebració, així que res, ara continuarem amb tot l'equip a acabar de fer un bon tancament. I la festa grossa el 18 d'octubre quan faci 40 anys, eh? Exactament. Aquí suposo que ja té

alguna cosa preparada l'Esther, per tant, Toni, ja. Alguna cosa que. Veiem on em porta, com acaba això. Esther, la enhorabona per la part que et toca. Moltíssimes gràcies. I Toni, seguirem inventant i seguirem rebuscant per sorprendre't, perquè aquesta segur no és l'última conversa que mantenim tu i jo, perquè ja veig que de Mundials encara n'hi haurà més. Felicitats, campió. Ojalà, moltes gràcies.