Toti i Bernat Soler: "Som germans, compartim un pare apassionat de la ciència, la música i el Barça"

El suplement, amb Roger Escapa. Ara el suplement, dos germans, dues veus que tenen una cosa en comú. Tots dos canten, encara que amb dos estils ben diferents.

Els camps llaurats veuen de nit el teu alè, la teva calma. Moren els mars, petita i blanca, es va morir.

El Toti Soler és tot un emblema de la nova cançó, figura històrica de la música d'aquest país, i el seu germà Bernat Soler també posa veu a la història, del Barça en aquest cas.

Hat-trick de Rafinha, com feia Hat-tricks Messi, mare meva, quin golejador ha descobert Hansi Flick, és un autèntic caníbal, és un devorador de gols, no para, no para, no para, no para, és el nou nou, és el millor nou del món avui en dia.

Bernat Soler i Toti Soler comparteixen pare i els separen més de dues dècades de diferència. Avui al suplement els reunim al Baix Empordà per retratar-los d'una manera diferent.

Tot i Soler i Bernat Soler, bon dia. Bon dia. Bon dia. Què tal, com esteu? Molt bé, mira, millor no podem estar aquí. Aquí estem fabulosos. Molta gent acaba de descobrir que sou germans, segurament. Doncs mira, això és, així. Però clar, uns germans una mica típics, perquè us porteu molts anys de diferència, Bernat, no?

Sí, ens portem crec que 24 anys, és a dir, Bé, biològicament, el Toti podria ser el meu pare.

Exacte, exacte. I la realitat és que compartíeu el pare, no? Sí, sí, el que passa que jo, quan el meu pare es va casar amb la Pilar, la seva mare, doncs jo ja no vivia a casa. O sigui, en realitat, no hem compartit mai casa.

No, no, no hem convicçut mai. El meu pare es va casar amb una dona, amb la Maria Galí. Va tenir tres fills. El gran era el Toti, dos més, la Montserrat i el Martí. La Maria Galí va morir, el meu pare va quedar vidu, i al cap de bastants anys, uns 15, va conèixer la meva mare, la Pilar. Aleshores va casar amb la meva mare i va tenir dos fills més. Jo soc el gran i després el Pau, que és el meu germà petit, que té dos anys menys que jo. Per tant, el meu pare, el doctor Jordi Soler-Bachs, va tenir cinc fills, tres d'una tongada i dos d'una altra. Però molta diferència d'anys i d'edat. El meu pare, perquè us feu una idea, a mi em va tenir amb 58 anys. És a dir, el meu pare tenia perfectament edat d'avi, per això aquesta diferència d'edat entre el Toti i jo i aquest desconeixement d'una situació de ser germans que, com deia ara el Toti, no l'hem viscut en una casa, no hem conviscut mai.

Per tant, tu, Toti, vas perdre la mare molt aviat. Als cinc anys. Als cinc anys. No en deus tenir pràcticament cap record.

Sí que tinc record, sí. I tant que tinc record. Tinc flaixos que potser amb el temps es van modificant, es van transformant, però si hi ha coses que les recordo clarament, no? Per exemple, un dia que em van donar diners per anar-me a tallar el cabell i que em vaig trobar un company del col·legi, que suposo que era el Diable, que em va convèncer per anar a la pastisseria i invertir. En comptes del perruquer. En comptes del perruquer vam comprar xocolatines i llavors la meva mare em va pascar al mig del carrer i m'ha fotut una tunda, que això me'l recordaré. Llavors vam posar les xocolatines en un prestatge i quan venien amics, doncs els meus pares ho explicaven rient. I jo em preguntava, si estan divertides, per què em van fotre la tunda, eh?

Sensacional. Doncs un gran record, un gran record.

Això és un record total. També recordo que vaig agafar alguna malaltia, no sé, devia ser el serrampió, no sé què era, que me'n recordo que la meva mare em volia abraçar i el meu pare no la deixava.

Això també ho recordo perfectament. Perquè el vostre pare era doctor, tota una institució, no?, a més a més.

Perquè em sembla que la meva mare estava embarassada. Llavors, clar, si ella m'abraçava a mi, doncs hi havia el perill d'encomanar-la i que l'embarassés malament. Jo crec que va per aquí la cosa. Pot ser, sí, sí.

El nostre pare era metge. Era metge, va estudiar Medicina, com el seu pare, el nostre avi, el doctor Martí Soler, que té un carrer a Vilassar de Dalt, allà on vivia ell. Exacte, on vaig néixer jo. Al carrer del doctor Martí Soler.

Que abans es deia Calle de los Reyes Católicos.

Calle de los Reyes Católicos, sí. I el nostre pare va seguir la tradició i també va ser metge, tot i que les seves passions, perquè hem de parlar en plural, eren molt més àmplies, artístiques, la música, la poesia, però també científiques, l'electrònica. El nostre pare era una mena d'inventor que creava màquines. Es va inventar l'electro. Ell, de metge, era neurofisiòleg i la seva especialitat era l'electroencefalografia. Ell feia. Electroencefalogrames, que et posen tots els cables al cap i et fa la I tant. I la primera màquina per fer electroencefalogrames la va construir amb les seves mans.

I tant. I era un trasto més gran que aquesta taula que van, no sé si encara ho conserven, suposo que no, estaven a l'hospital clínic. I li deien el mamut.

El mamut. Uau, sí, sí, sí. I tu, Bernat, el tot i com l'has vist? Perquè no sé si l'has vist com un germà gran, com l'artista que ja era de la nova cançó, sempre envoltat d'una vida bohèmia, perquè, clar, tu has conviscut amb la Maria del Mar, amb l'Ubidi, amb el Pau Riba, amb tota aquesta gent, no sé, amb admiració. Jo el Toti sempre, la meva imatge d'ell

de petit és d'un artista, clar, l'artista de la família, el músic, no? Sempre amb els cabells llargs, jo recordo fins i tot aparèixer algun dinar de Nadal amb uns pantalons vermells. És a dir, realment era un artista, no de rock en aquest cas, però vaja, pràcticament. Campanats de baix. Sí, sí. Aleshores, clar, nosaltres, per exemple, amb el Toti, ens vèiem poc perquè no vivíem junts. Jo me'n recordo de veure'l en concerts, perquè anàvem. Sovint a veure'l, amb ell, amb el Pau Riba, amb el Vidi Montlló, amb la gent que acompanyava, i després, evidentment, doncs, les cites que normalment eren per Nadal, no? Per Nadal. Però sí, sí, era O no.

O venia algun diumenge o. Molts dies venia dinar, clar. Sí, sí, sí. I el pare us posava els seus discos al cotxe o a casa? Sí, jo el cotxe.

Aquella època, clar, anàvem el meu pare, la meva mare, el meu germà i jo. Estic parlant de quan jo era petit, i aleshores jo recordo de. Haver-lo sentit, el Toti, al cotxe, moltíssimes vegades, sí, sí, sí, sí. El meu pare era molt fan del Toti, músic.

Bé, jo li he dit moltíssim, al meu pare, amb tot, perquè quan es va morir la meva mare, clar, ell feia de pare i de mare. O sigui, en aquell moment es va trobar amb tres criatures. Molt petita, si tu eres el gran i tenies cinc anys. Exacte. I llavors, doncs, clar, diguem, el treball va ser. Vivíem a Vilassar de Dalt. I arrel d'això vam estar una temporada vivint amb els avis materns, que, per cert, el meu avi matern és l'Alexandre Galí, el fundador de l'Escola Blanquerna, de l'original. Un noucentista important de l'educació catalana. I vam estar una temporada, com un any, un any i mig, potser, vivint amb els avis, fins que el meu pare va agafar un petit departament al carrer Marià Cubí, que era petitíssim on feia el matí estava al clínic i a la tarda feia visites allà en aquest pis i allà convivíem tots apretats com podíem

I ell et va animar a dedicar-te a això de la música?

Sí, sempre em va ajudar molt ell ens posava sempre diferents músiques ens ensenyava tot tipus de música ell tocava el violoncel ell feia cançons. Que s'acompanyava amb el piano d'una manera senzilla, però són cançons molt boniques que s'han gravat després en disc, i la música per mi ha sigut des del meu primer mestre. En algun moment la medicina va ser una opció per vosaltres dos? Per mi no. Estàs seguint la saga, també, no? Perquè si l'avi també era metge. Per mi no, per mi no.

Cap dels fills del nostre pare ha estudiat Medicina i diria que ni s'ho ha plantejat.

Jo sempre dic que el meu avi era metge, el meu pare era metge, la mare de la meva filla era metge i jo soc un malalt professional.

Mira, al final tots us heu dedicat una mica a cantar de maneres diferents, també, perquè la teva virtut principal és la guitarra, tot i que també has gravat moltes cançons i has posat veu, i el Bernat canta gols del Barça.

I bé que els escolto. Sí, perquè també el tot és futbolero,

I bé que els escolto. Sí, perquè també el tot és futbolero, com el nostre pare era futbolero, no era un superfanàtic, però li agradava molt, era molt del Barça, i mirava els partits, i de fet el nostre avi també. I l'avi també. De fet, jo estava pensant i ara m'ho confirmaràs, jo crec que l'avi Martí, el nostre avi, jo crec que va veient un Barça-Madrid, jo crec que va tenir un atac de cor. Això m'ho va explicar un dia ma mare.

Jo recordo anar amb l'avi. El papà, el Teat Ramon i algun altre a veure el camp del Barça que aparcàvem a sota de tribuna però a sota mateix vam veure el cobala i els remallets i tots aquells d'aquella època i els he vist en directe a

aquesta gent el nostre pare de fet va anar a la inauguració del camp de les Corts. També hi hem estat i recordo que m'explicava que el Camp de les Corts es va inaugurar jo crec que l'any 22 era un nen i que es va fer no s'ho devia fer perquè no n'hi havia gaire però que va conèixer el Zamora el Ricardo Zamora

i per tu el futbol quina importància ha tingut a la teva vida al Barça?

Bueno, a veure, quan tu has portat una samarreta de petit, tu ets d'aquell club petit i petit, no? Sempre he sigut del Barça. Però el que passa és que, a veure, no m'he dedicat. Jo jugava allà a Vilassar, amb el Vilassar d'edat, jugava amb nanos de la meva edat, i en el col·legi. En un moment donat el meu pare va pensar que potser podia fer alguna cosa i em va portar a provar amb el Barça i em va apuntar, clar, de cop i volta em vaig trobar en un camp d'herba perquè sempre jugàvem amb terra un camp d'herba amb uns tios que em passaven un pam i el teu pare al final et va regalar una guitarra i evidentment que no em van agafar evidentment que jo volia dedicar-me a la música i ho tenia molt clar.

I veure al cap d'uns anys, també, ja d'adult, que el teu germà petit, amb qui et portes 24 anys, acabava narrant els gols del Barça a Catalunya Ràdio?

No, no, un gust. És famosíssim, el Bernat, aquí. Qui és més famós dels dos? Jo diria que ell.

I qui s'ha guanyat més bé la vida dels dos? Segurament ell.

Guanyar-se la vida és molt relatiu al final aquí rics crec que no ens n'hem fet cap a veure,

ser músic realment és una experiència una mica dura i ja no aquí, a tot el món suposo i has de tenir molta sort per de cop i volta tenir un cop de sort per guanyar-te bé la vida és molt difícil, fer de músic. Jo m'he dedicat a acompanyar molts cantants, a fer publicitat. Diguem, a l'època dels 60, a finals dels 60, clar, et multiplicaves per guanyar-te la vida. Després, a poc a poc, vaig anar trobant la meva forma i, bé, he anat vivint amb pentes i rodolons, com pots, però feliç perquè fas el que vols i el que tens ganes. Què et sembla si tornàrem cap a casa? Per més que ens esperem no ens torna l'eco, sense ell se'ns va morint el fet de viure, a mi la veu i a tu els dits de la música, poca aventura amiga en l'aventura, de ser-ne conseqüències per a l'eco.

S'ha de dir que, i jo que evidentment conec moltíssim tota la música del Toti, ell va fer una elecció que no era fàcil, ell no ha optat mai per la música comercial, tot i que acompanyat de grans figures de la música catalana, la seva música és una música que jo crec que requereix d'un esforç i capacitat intel·lectual que, ho diré així de clar, no està a l'abast de tothom, i aleshores ell ha estat no diré un rara avis, però sí que ha apostat per un nivell de música que no és el que la massa consumeix. Aleshores, ha sigut la seva elecció, jo crec que ell és un músic d'un nivell que jo crec que la gent no coneix, no coneix, no sap ben bé de què estem parlant, perquè moltes vegades sona el Toti Soler i li diuen cantautor. No, no, el Toti és un músic, ell és un músic. Un guitarrista amb una capacitat excepcional. I a mi em sap greu que a vegades diguis, no, és que el Bernat Soler és més famós que el Totti. Jo explico quatre tios fotent-li patades a una pilota. El Totti i la seva feina és molt més.

És exigent des del punt de vista intel·lectual. I que el nom del Toti Soler va lligat al de tots aquests artistes de la nova cançó, que van marcar totes les generacions posteriors, i que ara amb la perspectiva del temps, ara que us esteu fent grans, que es van morint també pel camí, perquè el Pau Riba ens va deixar fa poc, l'Ovidi Montlló se'n va anar molt jove, la Maria del Mar ara celebra també els 50 anys de l'Olimpia, del concert a l'Olimpia. Ostres, és un llegat cultural de Catalunya, brutal, i tu has estat sempre allà, no? Com era l'Ovidi?

Era un tresor, era una delícia de persona, un home que, en fi, ell sempre deia, quan més sucre més dolcet, no? Llavors, més músics i més arranjaments i més alegria, era un home que sempre li agradava sumar. I per mi era com un germà gran, com si diguéssim un germà gran. Crec que ets el padrí d'alguna dels seus. Ell feia de padrí de la meva filla. I em tallava el cabell quan jo tenia una mica de cabell encara ja en tinc ben poc i anàvem havíem vist el Corif junts amb l'Ovidi jugant. El club jugant. I quan hi havia partit em trucava i tal. Llavors anava a casa seva, ens fèiem un whisky, ens vèiem el partit tranquil·lament, xerrant i tal. O sigui que era un tio fenomenal. I clar, jo vaig. Encara anava a col·legi, que molt a prop. De l'escola hi havia la casa del Martí Llauradó, que és un dels que van començar en els 16 jutges. Un que va tenir un problema, com l'Ovidi, però es va poder operar i es va salvar, el que passa que no va poder cantar més, però és autor de cançons molt boniques, i a casa seva hi va haver la primera oficina per la cançó. Perquè portaven els concerts, els primers concerts dels 16 jutges, l'Espinàs i tot i companyia, no? I clar, jo vaig conèixer aquesta gent, el Pi de la Serra és el primer que vaig conèixer.

I del Pau Riba també vas participar del dioptria d'aquella gravació? I tant! Aquell és el que està considerat per tota la crítica el disc més important fet mai en català.

Riu-te'n, riu-te'n! Em fa riure una miqueta perquè aquest disc el vam fer amb el Jordi Sabatés, el Jordi Sabatés, el Romà Escalas, que després va ser director d'Arts Musique, i jo vam fer un grup que es deia OM, que era per acompanyar, al principi vam acompanyar la Maria del Mar Bonet, Després el Pau Riba, no? Aquell disc l'hi vam fer nosaltres. Al Pau no li va agradar. Per què? Per això va gravar el Diop Triedós amb uns altres. Amb el Sisa i amb aquests altres. A ell li agradava això, el Ranga Ranga, entens? I sobretot el que li agradava era manar. I amb nosaltres no podíem anar.

I veia la lluna enmig de la nit. Nosaltres miràvem sense fer música.

Jo que tinc una formació musical limitadíssima, per no dir nul·la, sí que va haver-hi un moment que em va venir de gust, com a tota la gent de la nostra família, fer alguna cosa i vaig tocar una mica la bateria. I vam fer un grup amb amics, també hi tocava el Pau, el meu germà petit, i una de les cançons que vam triar jo no sé si això t'ho havia dit era Vindrà la llum jo he tocat Vindrà la llum que és una cançó que si la podeu posar és xulíssima que cantes tu allà canto jo, clar.

Són les coses més prehistòriques, no?

Els petits contactes amb el rock. Sí, sí, és el tot i rocker. Jo no soc rockero, mai ho he sigut, però una mica el 20 de la Llum i el Hi ha gent. Són els dos discos que són més o menys en rock. I amb el Pau Riba ens hem divertit molt gravant això, però clar, el Pau Riba de música no en sabia massa. Llavors s'equivocava, en aquella època no hi havia les facilitats que hi ha ara de punxar, de cortar i pegar, i totes aquestes coses que es poden fer amb els ordinadors. O sigui, en aquell moment, si t'equivocaves, havies de tornar a començar. Llavors, clar, ens feia perdre molt de temps.

Susana té una casa enllà de la ruta. Us hi porta a sentir l'aigua i les barques al capvespre.

Som al Suplement, som a Catalunya Ràdio, som a Palau Setó, a l'Empordà, al restaurant Mas Pou, xerrant amb el Toti Soler i el Bernat Soler. De tota aquella època de joventut en què també experimentàveu i aquests noms anaven lligats als accessos, com t'hi vas relacionar amb tot això, tu, Toti? Recordes una joventut també frenètica, en aquest sentit, a nivell nocturn?

També. També, també. Clar, són moltes èpoques diferents, no? Perquè, bueno, el 60 era una cosa. El 70 va ser una bogeria. Era una bogeria que no paràvem de fer discos, de gravar, de viatjar, d'actuar, tal. Després dels 80 va venir la gran caiguda. Va començar el desastre cultural, diguem. O potser no només cultural, però diguem-ho així, no? Que l'Ovidio va pronosticar. Va dir, ara passarà això, no? Quan va arribar determinats polítics, que no vull dir el nom, doncs la cosa culturalment va començar un declivi i jo diria que encara hi som en aquest declivi, que no hem parat d'anar baixant, vull dir, el nivell musical, malgrat que hi ha grans músics que jo conec. I ara hi ha escoles, perquè en aquella època jo anava al Conservatori Municipal, que era un desastre. Després vaig anar al Liceu, que era un altre desastre. Ara jo sé que tot això ha canviat bastant. Hi ha molt més bons professors, hi ha un nivell molt més alt, i això fa que hi hagi més bons músics. Ara, creativament. Jo no veig que hi hagi gaires coses noves, interessants, pel meu gust, eh? Potser és que em faig gran i, jo què sé, soc un viejo gruñón, que, saps?

Un amiga sí que ho has estat sempre, oi?

Sempre, exacte, sempre ho he estat, és veritat, té tota la raó.

Bernat, hem anat seguint també els teus programes des de fa anys, tu has tingut una sensibilitat per això, per la música, tens una obsessió amb Queen, de fet hi ha un podcast que el Bohemian Rhapsody que el podem degustar, i jo recordo el Club de la Mitjanit que sonava música, i hi ha aquesta sensibilitat també per un periodista d'esports que potser no té per què tenir-la.

Sí, jo abans de ser periodista esportiu, quan estava estudiant la carrera, a mi el que m'hagués agradat era ser periodista musical. Jo volia anar als concerts, jo volia fer crítiques de concerts. Rock, jo sempre m'ha agradat molt el rock. El que passa que és veritat que amb els anys veus tot aquest pòsit. Familiar, que ha influït molt, perquè abans parlava del cotxe que anàvem amb el meu pare, on també s'escoltava el Puyall, evidentment, els dies que jugava al Barça, però després la música, i allà jo recordo haver escoltat molt Beatles, per exemple, no? Jo els Beatles els vaig. Home, clar, és que tots els hem escoltat. Els vaig escoltar a casa i al cotxe. Qui no ha escoltat els Beatles? Exacte. I aleshores això et va creant. Però després també música clàssica. Clar, el meu pare tocava el violoncel. Abans ho ha dit el Toti. Jo recordo quan era petit, cada dissabte a casa meva hi havia un quartet de corda. Sí, exacte. Que venien amics del meu pare, que venien allà i feien un quartet de corda. I jo me'n recordo d'aquell nyigu-nyigu, que és com li deien quan era petit de sentir allà totes aquelles obres. Els meus pares de petit em portaven a concerts de música clàssica, per exemple. Aleshores, tinc un catàleg de gustos i molt d'interès. Clar, molt ample.

Perquè és que el nostre pare tenia una visió molt ample de la música, perquè ell. O sigui, ell tocava la viola de gamba en una orquestra de música antiga, però a la vegada. El Jordi Saball. Sí, a la vegada. Ell estava a Ars Musica abans que el Jordi Saball. I després, en canvi, doncs, li agradava la música electrònica, per exemple.

Però l'electrònica dels anys 70, eh? Que era com una música experimental. Exacte, exacte.

Música electrònica de veritat, no això comercial que es fa, el xumba-xumba aquest comercial que en diuen electrònica, no, no. Música electrònica de veritat, o sigui, parlo del John Cage, o parlo de l'Stockhausen, o de l'Edgar Varese, i me'n recordo que ens havia portat a concerts, de vegades, amb els meus germans. Nosaltres morint-se de riure per allà a terra ens feia callar perquè clar, sentíem uns concerts ultramoderns que per nosaltres era molt còmic o sigui que tenia una visió molt ampla i clar, sempre ens feia sentir coses diferents ja sigui Debussy, ja sigui Schumann ja sigui Bach, ja sigui de tot.

No alucinaves, Bernat, que aquell fos el teu germà quan el anaves a veure de petit a uns concerts acompanyat d'aquestes estrelles o no eres conscient tampoc?

No, jo crec que quan ja neixes i ja vius allò, doncs ho normalitzes, no? Ja, però el no haver conviscut mai amb ell i. No, no, però realment ho vivia amb molta naturalitat. Ens veiem prou.

Jo anava molts dies a menjar a casa vostra.

Després veia bé la seva filla, la Laia, que és neboda, però gairebé és com una cosina, perquè té només dos anys menys que jo. La teníem també per casa tot el dia.

Es porta un mes amb el Pau. És més gran.

La Laia és neboda del meu germà, que és el tiet, però és més gran la neboda

que el tiet. Un més més gran. I tot i que Palau Sator sí està bé, no? Això, meravella. Hem vingut d'excursió, però és que clar, potser ens hi quedem, eh?

Doncs ja ho sabeu. Prepareu-vos, eh? Prepareu la butxaca. A l'estiu estàs més acompanyat que a l'hivern, segurament. Sí, però és un poble prou petit per no omplir-se tant, no? Però el fet que estigui bastant a prop de la costa, doncs això afavoreix que vingui molta gent que busqui segona residència aquí perquè clar, en 10 minuts estàs a Bagú a Sardiera i a Tamariu i aquests llocs preciosos diguem que hi ha bastant turisme però ara mateix entre setmana, molts dies diries que és un poble abandonat.

Per tancar, una pregunta pel Bernat que podria anar dirigida al Toti i una al revés. Com anirà aquesta temporada del Barça-Toti?

Home, ja ho estem veient, no? Això és un. Per mi que segueixi així, no? És una meravella, és un gust veure'l jugar.

Fa molts anys que no aixequem una Champions, eh? Jo el Bernat crec que encara no ha cantat una Champions masculina del Barça. A Catalunya Ràdio no. Oi que no? A TV3 sí, però a Catalunya Ràdio no. Potser aquest és l'any, no?

A veure. Jo, per mi, el més difícil és la Lliga. Jo crec que el més difícil és la Lliga, que és la regularitat. És la competició de la regularitat. Els joves els agrada la Champions. La Champions és una cosa que et pot ser una mica de sort, també. Això sí. I llavors, clar, no sé. Sí, clar que ens es fa molta il·lusió la Champions, però quantes en té el Barça? Cinc. Cinc, no està malament. Però jo considero que té més valor la Lliga, que és la regularitat. Aquí és on es demostra realment que. Això ho diuen molts entrenadors, eh?

Jo soc molt de Champions. És que em fa una il·lusió sentir aquell himne i

veus I els jugadors I que encara no l'ha cantat mai a Catalunya Ràdio. Fa molta il·lusió. Tots tenim ganes de fer

aquest programa. La Champions i tot, que ens posin per davant. Tu quin dia fas anys?

El 7 de juny. Ah, doncs el 5 de juny. El 5 de juny és la final de la Champions.

Seria un gran regal d'aniversari anticipat, eh? Doncs ja està, ja hi podem comptar. A més, a Madrid aquest any. La final. El camp de l'Atlètic de Madrid. Menys mal. Bernat, amb quina cançó del Toti podríem acabar aquesta conversa d'avui? A mi, el Toti m'agrada molt les cançons,

les clàssiques de la vida. El Petita i Blanca.

Petita i Blanca. Clar, això són unes cançons que vaig fer entre els 16 i els 19 anys.

Però aguanten. La primera producció. A mi m'agrada molt. Ell, en les cançons, feia la música. Sempre el que ha fet és musicar poemes. Sí, no ha fet mai una lletra. És cantautor, ell, en música. Aleshores, la clàssica seria Petita Blanca. A mi m'agrada molt Em dius que el nostre amor. Ah, bueno. És la més coneguda de totes. Sí, tu creus?

Més que el Petita i Blanca? Sí, ui, i tant. A més, Em dius que el nostre amor, l'ha cantat no sé quanta gent. L'ha versionat molta gent. Sí, sí. Em dius que el nostre amor va ser com un infant, que dones el teu cor els dies que vindran, perdut i sense nord mirant de coses velles. Em dius que el nostre amor s'acaba a les estrelles. Em dius que el nostre amor només era el primer A més,

té aquell puntet a la lletra de. És com trista, eh? Sí.

Joan Vergés, el poeta, era amic del nostre pare. Li va passar un llibre que es diu Soledad de paisatges i jo vaig musicar uns quants poemes. Quan va veure això, el poeta doncs es va engrescar i va escriure uns quants poemes expressament, o sigui, en dius el nostre amor, no està en el llibre. Ah, és perquè la musiquessis tu. Exactament. I altres, no ploro més, hi ha uns quants poemes que va escriure expressament perquè es musiqués. I bueno, tot un honor. Però vaja, que, clar, el nostre pare el que feia, doncs posava llibres, Joan Vergés, Joan Vinyoli, Maria Manent, no sé què, l'altre, ell anava posant llibres perquè veia que jo anava fent. Jo tenia clar, tenia 16, 17, 18 anys, tota la potència d'aquesta edat, doncs anava fent, anava fent, anava fent.

Tot i Soler, Bernat Soler, moltes, moltes gràcies, molta sort.

Gràcies. Moltíssimes gràcies. I visca el Barça.

Em dius que el nostre amor era un ocell ferit, tremolen el teu cor, somien el meu pit.

Amiga de la mort, camí de vela blanca, la llum del nostre amor és una flor que es tanca.

Catalunya Ràdio El suplement Roger Escapa.