"Tots hem estat en un sopar incòmode en què veus que l'altra parella s'ha discutit"

Sí, per al·lusions.

A veure, l'Empar. Per al·lusions, caviar. Per al·lusions, caviar. L'Empar parlava de la qüestió del caviar. Efectivament, tenim aquest caviar que es fa a la Vall d'Aran. La millor aigua que hi ha a Catalunya, jo crec que és la de Vall d'Aran. Jo només vull anar a la Vall d'Aran a veure aigua de l'aixeta. I això fa que també tinguin uns bons asturios del qual n'extreuen caviar. Coses que hem de saber del caviar. Primer que, això que explicava una mica l'Empar, si mai ens ho posen a davant i no sabem què n'hem de fer. Normalment es menja amb una cullereta de nàcar, o sigui, la cullereta de nàcar, que per cert veig que si la compres a Nacari, que és aquesta gent que fa caviar a la Vall d'Aran, val 3 euros, per tant la podríem comprar. Llavors aquesta cullereta no està pensada, Roger, perquè tu hi posis cullerada i t'ho mengis directament. Això no ho facis. Quedaries com el que no en sap. El que has de fer és agafar aquella culleradeta i posar-t'ho a la mà. Aquí, just. Crec que puc viure sense saber-ho, però endavant. Mai saps A veure, la teva senyora és una persona important, potser un dia us trobeu en un lloc i tu has de quedar bé. Sí, sí. Mai saps en què et trobaràs,

tant allotja el cap nou. A mi em passaria com el Leonardo DiCaprio del Titanic, quan mengen amb els buit coberts a cada costat.

Ah, pensava que deies que series el que t'enfondaries al mar. Ah, això també.

Vosaltres dos hi cabríeu. Al moment de l'escena dels 8.

El Roger ocupa molt d'espai. Sort de la Diana. Però allò.

No, que ara estic nedant, ara estic aprenent a nedar, que tinc una professora de natació. Ah, doncs mira, la Ruki Murakami va fer igual. Perquè, clar, nedar, aguantar-se és una cosa, però l'Aruki Murakami. Però no corria. Corria i es va lesionar i va fer classes de natació. Doncs mira I a mi sempre em fa molta enveja, això. No sé ficar el cap sota l'aigua.

Hi ha molta força de voluntat aquí, eh? I el progrés quan ets adult.

Però els nedadors expliquen molt que quan neden, aquesta idea com de córrer, no? Diu una mica el nedador i diu. Quan portes sis piscines. Diu, veus passar aquella tirita que has vist passar? Quin fàstic.

Sí, i coses pitjors encara, va.

Jo us haig de dir que quan veig una tirita a una piscina surto. No ho puc suportar. Tu dius que em canviïn l'aigua. A mi que em canviïn l'aigua. No, no, me'n vaig al vestidor, ja n'he tingut prou. Va, Rosa, matem el tema caviar, de tirites al caviar, va. Sí, al caviar, amb aquesta cullereta de nàcar l'has de posar, doncs, al bocinet que agafis, perquè mai n'és gaire.

No has de fer rata i agafar tot. Te l'has de posar aquí

la mà a l'inici, diguéssim, del que seria el dit gros, perquè amb la temperatura corporal agafa la temperatura correcta. I després, això, en part, ho hem de maridar amb bombolles.

Jo trobo que sí, jo trobo que sí. Aquesta salinitat del caviar, doncs, unes bombolles catalanes.

Llavors, preus, per acabar de tancar el tema caviar, 10 grams, el més senzillet, 22 euros. El més bo, 110. 10 grams, 22 euros.

I es pot llepar la llauna. Si queda una boleta, la llengua. No pot quedar ni una boleta,

ni un ou. Seguim, seguim. 6 minuts per 3 quarts de 12. Anem al cine. Ai!

Això que sentim, Marta, és la invitació en l'adaptació nord-americana d'una pel·lícula catalana sentimental de Cesc Gai, en aquest cas dirigida per l'Olivia Wild, protagonitzada per la Penélope Cruz, que explica la història de dues parelles de veïns que queden per sopar i una sorprèn l'altra amb una proposició ben indecent.

Sí, no vull fer espòiler de quina és la proposició indecent, però, esclar, si heu vist la pel·lícula del Cesc Gai o heu vist l'obra de teatre que també va fer el Cesc Gai. Sexual, sexual. Sí, és sexual, 100%. No pot ser més sexual la proposició indecent que els hi fan. En aquest cas, la parella que formen Penélope Cruz i Edward Norton ha la parella que formen Olivia Wilde i Seth Rogen. És una pel·lícula que jo recomano que la mireu en parella, per motius obvis, més enllà de que va de dues parelles que queden per sopar, però perquè és d'aquelles pel·lícules que farà que us pregunteu moltes coses com a parella. Entre altres coses, i tu què faries en aquesta situació, que sempre és una conversa molt agradable de tenir amb la parella, o segons com, no. El que està molt bé d'aquesta pel·lícula és, d'entrada, que com a adaptació sap ser molt original, és a dir, que no agafa simplement la història del Cesgai, sinó que li posa el seu punt de vista, val a dir que és un punt de vista yankee, com totes les adaptacions nord-americanes, però bé, això també al final no deixa de ser un punt de vista, i que Olivia Wilde, en aquest cas, jo crec que es nota bastant la diferència entre tenir un director i tenir una directora. Perquè a l'hora de retratar els diferents personatges, sobretot si teniu el referent de la pel·lícula del Cesgai, que si no la teniu no passa res, la podeu gaudir igualment i és una molt bona pel·lícula i funciona com un tro. Però sí que és veritat que la manera d'encara, sobretot els personatges masculins i femenins, canvia. Aleshores, està molt ben dirigida, juga molt bé amb aquesta idea de la teatralitat, evidentment, com que el text original és una obra de teatre, té aquesta cosa molt inherentment teatral de quatre personatges que comparteixen un mateix espai, en aquest cas un pis enorme d'aquests de superluxe dels Estats Units. Però Olivia Wilde, que és directora i també és la protagonista, utilitza molt bé els espais per explicar què passa amb aquestes dues parelles. A part, endavant. No, mira, des de.

Fan absoluta del Cesgai, de totes les pel·lícules, m'agrada molt, molt, molt, molt. Pregunta que et faig. Tu has dit, la directora es nota que és directora perquè tracta molt bé, o tracta bé, és a dir, entén els personatges femenins. A mi em costa molt. D'acceptar aquesta idea, en general. És a dir, em costa molt pensar que una dona tracta millor els personatges femenins i que un home tracta millor els personatges masculins. Em costa molt, molt, molt, molt, molt. No és tant tractar millor o pitjor en aquest cas, eh? Entendre. Em costa molt.

Clar, jo crec que en aquest cas és més que, per exemple, el personatge de l'Olivia Wilde és un personatge bastant reprimidot. És a dir, no és aquest personatge que Olivia Wilde ella mateixa, com a actriu i com a persona, es presenta, com una dona que ha trencat barreres que tenia ella mateixa i que s'havia imposat respecte al seu cos, respecte a la seva sexualitat, i en canvi fa el personatge que en aquest sentit està una mica més reprimit, està una mica més tancat. Heu dit que Penélope Cruz després, i aquí hi ha un punt d'estereotip, una mica important, fa d'aquest personatge, el seu personatge és una noia espanyola i és la que s'adueix, la que és terapeuta de parella, la que juga molt amb el seu cos, amb la seva sensualitat. L'esperit llatí que sempre retraten els nord-americans. Exacte, que sembla que només hi hagi aquest tipus de personatge espanyol a les ficcions, Antonio Banderas, etc. Doncs Pernilope Crut aquí, ella està molt divertida i jo crec que s'ho passa molt bé i li agrada molt aquest personatge que, per cert, té un punt de més similar al que fa la bola negra, no per tornar a portar la conversa a la bola negra. Però jo crec que en el cas de Sentimental sí que hi havia un interès en el personatge masculí protagonista, que en aquest cas és Seth Rogen, i aquí jo crec que el protagonisme està més dividit, està més repartit. Per això deia que hi ha un punt de vista diferent respecte a això.

Jo vull dir una cosa respecte a això, me'n vaig a un altre lloc, però ara estic mirant una sèrie que es diu Youth, que està a l'HBO, que l'ha fet la Sharon Horgan, i és una sèrie en la qual ella l'ha escrit i la protagonitza, la situació d'una dona entre la cinquantena i la seixantena d'anys, i és una dona divorciada que intenta enviar el fill a la universitat, i diu ara que a la meva universitat tornaré a tenir cites, no?, i hi ha una sèrie de coses que li passen, és una comèdia divertidíssima, ella ja la vam veure a Catastrofi, jo el que veig és que les coses que fa la Sharon Corgan i mira que n'he mirat de ficció, hi ha coses que no me les ha explicat ningú, coses que li passen a ella, que segurament li ha passat a ella, a les seves amigues, que ningú les havia escrit perquè jo no ho sé en realitat el que li passa a una dona entre les cinquantena i les centena que intenta lligar. Això és una altra cosa. Però la mirada és important i el fet que ho hagi fet una dona és rellevant.

És a dir, perdoneu que faci un Antonio Gala, ara parlaré de mi. Quan vaig guanyar el Premi Ramon Llull amb una novel·la, el moment de preguntar, el moment que encara ningú l'ha llegit, els periodistes, perdona que ens estem anant. No, amb el Benvolguda. Llavors, em van preguntar, és una novel·la que tracta sobre la menopausa? I vaig pensar, ara si dic que sí, es fotran l'araquiri tots. Però vaig pensar també. És a dir, no tracta de la menopausa, tracta d'una dona que té la menopausa, com el Philip Roth tracta d'un home que té declivi sexual. Però és veritat que Ramon Llull, per ser l'home que donava nom al premi, no va tractar aquests temes. Pobre home, va tractar altres temes. És a dir, que el fet que hi hagi escriptores, cineastes, etcètera, fa que es tractin temes que s'han tractat abans, perquè hi ha hagut homes cineastes, escriptors, ara. Però. Jo em nego a dir que hi ha una mirada femenina o una mirada masculina en l'art. No m'ho puc arribar a creure. Una altra cosa és això que dius tu, perfecte. Avui és el Dia Mundial de la Manopausa, per cert, Empar. Ah, quina il·lusió, doncs escolta'm, ja ho celebrarem. Recomanada que era ben volguda. Sí, ara em compraré un TN Lady aquí a la farmàcia.

Per celebrar-ho, Marta Ferrer, a veure, aquesta invitació del Cesc Gai, a l'adaptació del sentimental del Cesc Gai, que trobareu ja al Cines, està de les preferides als Oscars, no?

Està de les preferides als Oscars, cosa que em sorprèn relativament, perquè no deixa de ser una comèdia, eh? És a dir, és una pel·lícula que funciona molt bé perquè l'humor funciona molt bé, perquè es basa en una experiència que segurament tots hem viscut, que és, tu tens una cita doble amb una altra parella, i tu estàs molt bé amb la teva parella o tu estàs molt malament amb la teva parella i l'altra parella és la que està bé, però vaja, jo em poso en la situació ara, per exemple, de la parella que està bé i estàs amb una parella que clarament s'han discutit abans de quedar amb tu. Tots sabem que el millor d'aquests àpats és la postconversa a casa comentant l'altra parella. El tercer temps. Aleshores, aquesta pel·lícula juga molt amb aquesta tensió. D'hi ha dos que estan malament i hi ha dos que suposadament estan molt bé. I a partir d'aquí es desenvolupen moltes escenes molt còmiques que funcionen com un rellotge perquè Olivia Wilde les dirigeix molt, molt bé. I sí que és veritat que és una de les preferides dels Oscars. Per exemple, la posen als que en saben, nominada millor pel·lícula, millor direcció, millor actriu protagonista per Olivia Wilde, millor actriu de repartiment per Penélope Cruz, que llavors estaria, atenció, doblement nominada també per La bola negra. I també millor actor de repartiment per Edward Norton, que justament és l'actor que a mi menys m'ha agradat dels quatre. Però bé, jo ja sabeu que d'Òscars no voto a l'Acadèmia, diguéssim.

A la invitació en la Olivia Wilde, que convida a sopar a Penelope Cruz, i què passa això?

Un altre

super tòpic, eh? Com que el personatge que interpreta la Penelope és espanyol, té el detall de comprar per Nil. El que ella es pensa que és pernil ibéric, però s'equivoca i compra prosciutto.

És una de les escenes que Olivia Wilde ella mateixa s'estan rient d'ella i del seu personatge, perquè ella representa que és la hosta, la que vol que tot li vagi bé, comprar una taula de formatges, comprar el vi més bo que hi ha, i està obsessionada perquè aquest sopar vagi molt bé, perquè es pensa que així s'autorealitzarà com a persona i llavors té com el detall d'he anat i he comprat jamón, i ho pronuncia així, jamón. I llavors Pere López Cruz li diu, d'entrada, gràcies, però soc vegetariana, i això que has comprat no és jamón, sinó que és prosciutto. I el vi surt? Surt quin vi és? Ostres, mira, no recordo quin vi és.

S'ha de parar el fotograma a veure si s'endevina l'etiqueta. Ja te'l buscaré.

És interessant com cadascú es fixa en el que li convé, eh?

A veure, la diferència entre el pernil i el prosciutto, els mediterranis la coneixem, Rosa.

A veure, d'entrada, doncs, si et porten pernil del bo, o sigui, el que diria Jamón Penelope, estaríem molt contents. Si et porten prosciutto, estàs menys content. Per tant, aquí ja estem dient. Grau de contentment. Grau de contentment, no? Em sembla que ja és rellevant. Són embotits diferents. És cert que, com tot el que és d'italià, s'ha venut millor, però, des del meu punt de vista, el pernil bo i bèric, diguéssim, de Jabugo. Això no té rival. O sigui, jo crec que és la cúspida dels embotits, pràcticament. Llavors ens heu d'explicar la diferència entre el de jabugo i el de guijuelo, que no ho sabem. Sí, a veure, primer anem amb el prosciutto. Una cosa que fa bastanta gràcia és que quan el veus penjat a Itàlia t'adones que no porta paulla. I dius, que és aquesta mena de. No? És perquè la treuen. És molt més humit i això té a veure amb la manera com l'elaboren, perquè d'entrada es fa en entorns humits, té molta menys sal i per això també, bé, ho veieu, no? Quan el tallen és molt més humit i s'assemblaria més al pernil senzillet que teníem aquí. Aquí, en canvi, on es fan els pernils bons, són climes secs i freds de muntanya i el que es deixa és assecar-los i tenen molta més sal. El prosciutto, a més, el que fan és embadurnar-lo amb greix, que en diuen sunya, i aquí es fa sobretot amb sal. Són embotits diferents i, evidentment, si podem triar, sempre triarem el pernil. Després, en el d'aquí, té molt a veure en funció de la raça de porc. En el cas del pernil bo és porc de pota negra, que és una raça ibèrica. Els altres són porcs blancs i té molt a veure, evidentment, amb. Com han crescut aquests porcs, si han crescut passejant o han crescut tancats en un lloc, i en el que s'han alimentat. Per això tenim el pernil d'aglat. De què s'ha alimentat? Evidentment, d'aglats. I això, quan té aquell brillo, allò és imbatible. És que allò és imbatible. I, a més a més, és molt més saludable que l'altre. Perquè la qualitat que té aquest aglat, que és el que dona aquest brillo al pernil, és superbona. Per tant, pernil poc i bo, des del meu punt de vista. Hauries pogut comprar el del Berlittinos Born, que és. Albertín Osborne, si podeu, no li compreu res.

En aquesta invitació a la pel·lícula posen taula de formatges també, que això és un clàssic que no pot fallar i que sempre queda bé, no?

Bé, la taula de formatges és el que poses quan ets un gandul. Jo, per exemple, a casa, quan venen convidats, faig un arreglet. Jo sempre vaig pel formatge, que és la cosa senzilla, que fa festa i d'allò. Posar una taula de formatges, per exemple, si tens una bona formatgeria a prop, si uses sants, no aniries a llet crua, per exemple, i compraries una bona taula de formatges que fa festa, fa senyor. Confies que no hi hagi cap intolerant a la lactosa, això pregunteu abans, i quedes bé. En qualsevol cas, si algun hi té una lactosa, recordeu que hi ha alguns formatges que van bé, com per exemple els suïssos, la tête de moine. I de fet avui, Roger, us vull parlar de la tête de moine, perquè hi ha una acció aquests dies a Barcelona, que hi participen 12 restaurants, que costa molt de dir perquè és en anglès, ja sabeu que si no es diu en anglès ara les coses no serveixen, però dir-ho ràpid és impossible, potser la Marta que té un superdomini. Com ho diríem això ràpid? Cheese Chef Challenge. Cheese Chef Challenge. La qüestió és que hi ha aquests 12 restaurants que presenten un plat que ha de portar tête de moine, recordeu aquell formatge que va amb la Girel i fa una floreta extraordinària. És un formatge suís, i tornem al senyor de l'inici. En plan, com és que es fa una activitat tan xula, perquè és xulíssima, val molt la pena, ara us diré els restaurants on podeu visitar, i fins al 30 d'octubre trobareu aquest plat amb Tet de Moine. Doncs perquè el govern suís hi posa diners i es creu aquestes 12 artesans, perquè són artesans, és un formatge que no té aditius, que està fet d'una manera totalment respectuosa amb l'entorn i és un formatge extraordinari, molt bo, que exporten a tot el món i que el seu govern dona suport a aquestes 10 formatgeries artesanes, també a casa nostra on fem formatges. A mi m'agradaria també que tinguéssim una activitat així. De moment, com que no la tenim, els suïssos, que tenen més cèntims que nosaltres, fan aquesta activitat que està molt bé veure com els diversos restaurants, amb la seva personalitat, s'inventen un plat introduint aquesta floreta. És el Fincanebot, l'Incorrecta, Piedra, Franca, Urbay, Font de Balmes, Botega Bernaca, Casa Fernàndez, La Barra de l'Avenir, Martinet, Bornès i Mantis. Si us agrada molt, molt, molt aquest formatge, a més a més, hi haurà un sopar amb tots els finalistes el 4 de novembre. Podeu reservar Fincanebot. Hi ha 40 places i serem també el jurat, perquè tinc la sort, en aquesta feina de privilegi que tenim, de poder anar a tastar tots aquests 12 plats i decidir quins són els millors.

El llibre de la gent de Xerigots que ha sortit ara, un llibre molt bonic aquest llibre.

La gent de Xerigots són uns magnífics afinadors de formatges i distribuïdors de Vilafranca del Penedès. I perdona una cosa, afegeixo, ara que ve Nadal, el millor calendari d'advent que podeu regalar és

el de formatges de Xerigots. Sobre això, en el llibre hi ha, per exemple, si tu vols fer un arreglet, vas a Cala Rosa, un arreglet, doncs amb quin formatge català podries fer un arreglet? Hi ha totes les receptes extraordinàries. A mi m'encanta el formatge, no existeix formatge que no em menjaria.

La digestió, va. Son, what are you gonna do? Just accept your fate? Think, think. Acabada d'estrenar el Festival de Sitges, que avui clausura, Marta Ferrer, també es pot veure ja als cines de casa nostra. Com es titula això?

Well, Fol, m'agrada que hagis dit lo de la digestió, perquè no pot anar millor aquesta expressió, perquè va d'un jove a qui se l'empassa una balena. Doncs aquestes històries ens sonen, no? És boníssima, aquesta història sobre el paper és boníssima. Es va estrenar al Festival de Sitges i és exactament la peli que vols veure al Festival de Sitges, perquè què més li pots demanar a una pel·lícula que no a un noi aquí se l'empassa un catxalot. I és una pel·lícula que no té res més que això, és a dir, no ens enganyarem, és un noi que va a buscar les restes del seu pare, en aquest cas el pare és Josh Brolin, el noi és Austin Abrams, que també va protagonitzar fa unes setmanes la pelicula Resident Evil, i jo soc molt fan del que ja s'ha convertit en un gènere, que és Austin Abrams fent d'un tio normal a qui li passen coses xunguíssimes. I això és el que li passa a Resident Evil, és el que li passa també a Wellfall. Aleshores, més enllà d'això, ell s'endinsa al mar a trobar les restes del seu pare que va morir a la mar, i a partir d'allà queda atrapat dintre d'aquest catxalot i n'ha de sortir amb les lliçons que ha pres del seu pare, que és una mica també estereotípic, El típic home que no sap connectar amb el seu fill més enllà de tot el que a mi m'ha explicat el mar quan jo m'endinso al mar amb la meva barca. I això ha fet que tingui una relació problemàtica amb el seu fill. A mi, la part que més m'agrada de la pel·lícula és quan és purament disfrutona. I no deixa de ser un noi que intenta sortir d'una balena, per surrealista que sembli, és una pel·lícula que a mi m'agrada dir que la pots olorar i la pots tocar, perquè tot és molt visceral, tot és l'interior, o sigui, crec que anatòmicament deu ser molt correcte com és l'interior d'aquest catxalot. Tampoc ho comprovarem. No ho comprovarem, però ens fiarem que sí. A més, està basada la pel·lícula en un llibre i entenem que es va fer un punt de recerca sobre com és l'interior. Està basada en Pinocho, no?, també, vull dir que. Bueno, a Pinocho també li passa. No sé si Pinocho tenia el mateix rigor anatòmic que pot tenir aquesta pel·lícula. Primer menys a Gepetto i després també al Pinocho. Doncs mira, se'l troba allà dins, a Austin Abrams, a tots dos. Quan funciona menys la pel·lícula és quan entra ja en la part més melodramàtica d'aquesta relació del fill amb el pare i d'intentar. A arribar i acceptar la mort i la relació tormentosa que havien tingut. Jo hagués preferit que fos una pel·lícula 100% de gaudir d'aquest noi parlant amb una medusa d'aquesta fosforescent perquè aguanti el gui a través de la balena i surti cridant i disparat i totes aquestes coses que us podeu imaginar que passen en aquest tipus de pel·lícules. En qualsevol cas, una hora 45 que passen molt ràpides i que entren bé en un diumenge. Whale Fall,

el Cines ha acabat d'estrenar un festival de sitges que avui tanca portes després d'aquesta guanyadora, Wildwood, amb el pas també d'aquest actor de

Solon Casa. Dani De Vito. No, no, de Solon Casa no. Era Joe Pesci de Solon Casa. Ostres, doncs tots aquests dies veia Dani De Vito pensant mira el de Solon Casa. Dani De Vito és el pingüí de Batman, és el director i un dels actors del Matilda. Joe Pesci. El pare de Matilda. El pare de Matilda, director de Matilda, també.

Sort que no l'hem entrevistat, perquè el primer que li. Em vas encantar sol en casa. Fatal. Fatal. 4 minuts per les 12. Gràcies. Empar Moliner, Marta Ferrer, Rosa Rodón. Ara tornem. Adéu, adéu. Adéu. I es fa de nit. El suplement arriba a l'Eclipsi. Christian, escriva. El suplement, amb Roger Escapa.