Verema i vinyes contra el foc

Paula Molés obre un restaurant caníbal a Berlín.

Ben trobats, clients del Caníbal, com esteu? Nosaltres tornem a obrir el restaurant Caníbal, el nostre restaurant, i esperem que estigueu tan il·lusionats com nosaltres amb aquesta novena temporada que, dit així, fa força goig. A la tornada de vacances sempre esperem a Mansi a preguntar als altres on han estat i què han menjat a casa o fora de casa. De fet, al final del menú d'avui sentirem tota la nostra colla de col·laboradors explicant-nos-ho i nosaltres, jo crec que també, ens confessarem. Aquest, però, ha sigut sobretot l'estiu en què hem constatat com n'està el clima de desterotat, amb calorades monumentals, incendis desbocats, poca aigua. Un canvi climàtic que està trastocant moltes coses del nostre món i també el nostre sistema alimentari. Varemes avançades, pastures seques amb menys aliment pels animals i menys llet peixos que s'adapten com poden a les altes temperatures del mar, la temporada de la fruita avançada o retardada. Bé, haurem de trampejar-ho tot plegat i nosaltres ho farem des d'aquí, des d'aquest refugi que és el restaurant Caníbal, on intentarem encarar-ho tot des d'allà on més ens agrada ser-hi, davant d'un plat de menjar. Benvinguts! Un restaurant Caníbal a Berlín. Gerard Jovany, ben tornat. Moltes gràcies. Què tal? Molt bé. Estàs morenet, estàs morenet. Sí, a trossos. No m'ensenyis les parts que no, no sigui casca.

No, no, no, però sí, faig bastanta llàstima. No, no, bueno, el que es veu està morenet, vull dir, què més vols. Ah, exacte. Ai. Bé, tu? Sí, sí, sí, tot bé, tot bé. Molt bé. Jo ja tenia una mica de ganes d'anar obrint la persiana del local i.

De treballar? Sí. Ah, bé. Sí, no, home, jo també, treballar aquí sempre és un goig, no? És agradable, no sé, gairebé no és treballar, això. No, no, no, ja ho diu el Subirós, que si t'has de dedicar a allò que t'agrada no treballes ni un sol dia

de la teva vida. Ah, exacte. Què vols dir? Doncs és el que em passa amb aquest programa.

Sí, sí. Reobrim, reobrim, com dèiem, i en aquest primer servei, mira, repartirem, ho farem avui, però ho farem sempre, eh? Repartirem l'oli, el vinagre, la sal i el pebre, perquè, clar, són necessaris per començar a menjar. La cetrillera, la cetrillera que posem damunt la taula. Sí, aquella que ja no es pot posar.

Que ja no es pot posar, perquè ha d'estar tot precintadíssim. Sí. Doncs mira, si et sembla, comencem pels qui posen la sal i el pebre a l'actualitat, que ara mateix són els de Unió de Pagesos. Atenció, que obren un nou front de combat al Pla Territorial Sectorial per la Generació d'Energia Eòlica i Fotovoltaica, per dir-ho curt, el PLATER.

El PLATER, de fet, és un pla impulsat per la Generalitat que té l'objectiu de desplegar les energies renovables arreu del territori per accelerar la descarbonització. El govern català ha informat

d'aquest pla i Unió de Pagesos s'ha oposat frontalment perquè consideren que el pla posa en perill la sobirania alimentària del país, afecta un 25% del sol agrari català i no prioritza zones urbanitzades o sols artificialitzats. Per tant, han engegat una campanya que té com a lema un explícit foc al plàter. Sí, o sigui que no deixa

lloc a les interpretacions. No, no, no. No els agrada el plàter als pagesos. Exacte.

De fet, demanen al govern tornar a la graella de sortida i tornar a redactar el pla tenint en compte les necessitats del sector agrari. I tant.

Mira, tall d'exemple d'aquest malestar que hi ha entre els agricultors per aquest plàter, escoltem Gerard Cabré, novena generació de pagesos al Pradell, al Priorat, que el seu compte d'Instagram i sobre el terreny es mostra així de contundent.

A referència al plater aquest de merda que teniu pensat fer, ja tenim els molins aquests, que ara molts us voleu canviar i ficar en set de 200 metres, doncs bé, tota la zona conreable, tot el que veieu allà va plaques solars, tot el que es veu aquí va plaques solars, i tot el que es veu allà més al fons, també més plaques solars, molins, tot són zones bones per a ficar plaques i molins, tot el que es conreu i agricultura. Molt bé, tios. Mos foten lo pèl de totes maneres. D'una terra que donava, donava per a tota la família i donava per a encara contractar gent, heu fet que no valgui per una merda. Em sembla que no es pot dir més clar. Està emprenyat.

Gerard Cabré ho ha dit claríssim.

Doncs una vegada més cal escoltar el sector primari i si s'ha de refer el pla, es refà.

Ja li hem posat sal i pebre. I qui s'emporta el vinagre avui? Els amants de la sopa o guisat de carn de gos. De carn de gos. Explica'm això, va.

Ja sabem que en alguns països el consum de carn de gos està perfectament acceptat i normalitzat, però això s'acabarà com a mínim a Corea del Sud. Aquests dies n'informen diversos mitjans perquè el proper mes de febrer del 27 entrarà en vigor una llei que prohibeix la cria, el sacrifici i la distribució i venda de carn d'aquest animal. I com que el consum de sopa de carn de gos a Corea es produeix normalment els dies més calorosos de l'any, deu ser més refrescant. Com un gaspatxo. Jo crec que el deuen prendre calent,

que és aquesta cosa com el té bullint al desert del Marroc.

Doncs clar, com que l'estiu ja s'està acabant, aquests dies es deuen estar servint els últims plats de sopa o guisat. Segons on consultis et diuen que és una sopa, d'altres et diuen que és un guisat, sopa o guisat de carn de gos.

Tinc entès, però, que el consum de gos, de fet, ja anava una mica en declivi al país,

a Corea del Sud. Sí, totalment. Hi ha estudis que indiquen que només un 8% de la població coreana en consumeix i que un 80% està a favor d'aquesta prohibició. Per tant, si teniu curiositat per tastar aquest plat que històricament s'ha considerat revitalitzant, teniu encara uns mesos de marge per fer una escapadeta cap a Corea del Sud.

No crec que la faci, però bé. I acabem un tant amb una mica d'oli del bo.

Ferran Adrià. El Ferran Adrià, que segons hem sabut aquesta setmana, rebrà la medalla d'Or de la Generalitat, la màxima distinció que lliura aquesta institució. El cuiner rebrà el reconeixement juntament amb la doctora Caterina Viscari, directora del Sincrotró Alba. Doncs enhorabona a tots dos. Tots dos reben aquest reconeixement per la seva contribució a projectar la imatge de Catalunya al món.

Doncs mira, ara que m'has posat el nom del Ferran Adrià damunt la taula, deixa'm dir que el proper 27 de setembre farem un programa especial del Caníbal dedicat a Gènesi d'Osonaja. Sí, home, i tant, n'hem anat parlant. És la sèrie de ficció que ha produït Minoria Absoluta sobre els inicis del bulli, el fenomen Adrià i tot això.

Farem una cosa molt xula, no? M'ha arribat? Sí. Amb el mateix Adrià i els cuiners.

Ex Bulli, sí, que han sigut assessors de la sèrie, i el 21 de setembre, per cert, s'estrenarà, ho dic perquè si la gent té curiositat de veure-ho, nosaltres convocarem a tots els col·laboradors del Caníbal i ens reunirem per fer, com es diu això, un visionat crític?

Sí, sona molt bé, eh? Visionat crític. Sí, bueno. També menjarem alguna cosa, suposo, mentre fem el visionat crític.

Jo suposo que sí, i algun nyapo top també farem, eh? Sí, sí. Serà interessant. Avui, per això, no marxis lluny, perquè ens retrobarem a la recta final del programa. Aquí estic. Ai, de moment ja ho tenim tot repartit, la sal, el pebre, l'oli i el vinagre, i, per tant, ja és hora que entri la Dolors a cantar-nos el nostre menú d'avui, va. Home, la Dolors. També és la moreneta, eh?

Ben tornat. Com esteu? Com ha provat l'estiu? Bé, força bé. Us hem preparat un fetge d'escriptora fet per nosaltres i servit amb torradetes i amb vinagrats. Un assortiment d'embotits fets amb una gran varietat. De corns dels nostres proveïdors i un gaspatxo d'escriptor gironí. I com a plat fort us podem oferir una gent literària confitada amb figues, un arròs melós amb cocotxes d'empresari o bé un llom tendre d'anòloga que amassarem amb vi i servim amb una pica feta de bomber.

Ai, què us ve més de gust?

Ai, que l'havia oblidat, la Dolors. Sí, sí, sí, aquest to inquietant. Escolta, a mi m'ha cridat l'atenció això últim que ha dit. L'anòloga. El llom d'anòloga.

El llom tendre d'anòloga, amb el bomber. Amb el bomber. Sí, doncs jo trobo que és fantàstic per començar això.

Comencem amb això, comencem amb això.

Fantàstic! De seguida us portem el llom tendre d'anòloga amb picada de bomber.

Un restaurant caníbal a Berlín.

Bon dia, Anna, què tal? Com estem? Molt bon dia, molt bé. Enfeinats, eh? Home,

durant varema estem molt enfeinats.

No havia estat mai aquí i és força impressionant, la veritat, veure, diguéssim, aquestes vinyes i que si mirem cap allà veiem el mar, eh?

Doncs som al Cap de Creus, es veu tot el golf de roses i en el fons les medes, i alguns dies es veu el cap de veu, avui està una mica emboïrat, però la veritat és que és un goig.

Anna Espelt és biòloga, etnòloga i novena generació de viticultors al celler Espelt a l'Ala Empordà. Hem quedat amb ella a les vinyes del Mas Marès, al Parc Natural del Cap de Creus.

Doncs mira, avui hem començat a dos quarts de set i estem bremant un lladoner negre, que és, com diem a l'Empordà, la garnatxa negra. És una de les meves vinyes preferides, de qui més mereix, perquè és una vinya que té tendència a tenir els grans molt sols, molt. Molt separats entre ells i això fa que puguem fer un vi molt bo. Per què? Per què si els grans estan separats pots fer un vi molt bo? Doncs perquè cada baia, cada gra de raïm pot madurar bé per totes les bandes. I també és més difícil que agafin malalties. Llavors, com que el que fa que un vi negre sigui negre és a la pell, doncs si maduren bé les pells, tindrem un vi més bo.

I el lladoner negre és una varietat autòctona d'aquí on estem? Sí,

per mi és la varietat que actualment, ara mateix, s'adapta millor, perquè és la varietat que s'adapta més bé tant als anys de secada com a la tramuntana. És a dir, quan fa tramuntana, les altres varietats s'assequen molt fàcilment, en canvi el lladoner negre, la garnatxa de seguida es pot recuperar. Llavors és important que les vinyes estiguin contentes al lloc on estan, és a dir, que estiguin ben adaptades, i per això ens agrada molt treballar amb aquesta varietat.

Estic veient que les persones que estan collint ara aquest raïm collen a discreció. A discreció vol dir que tot, o sigui, tot està en el punt òptim. Com ho sabeu, això, quan és el moment de collir?

Doncs mira, abans has vist passar la mare, ella el que fa són els controls de maduresa, llavors es passeja totes les vinyes amb un mètode, agafa unes mostres i les analitzem al laboratori i amb això podem saber com està la polpa, és a dir, els sucres, l'aigua, l'àcid, totes aquestes coses. En canvi, per saber si el gust i la maduresa és correcta, doncs venim aquí, tastem els raïms, perquè a la boca hi tenim un gran laboratori per decidir què collim. Llavors, algunes vinyes fem selecció a la mateixa vinya, d'altres la fem al celler, depèn del vi que vulguem fer.

Aquesta varema, ara que és notícia, diguéssim, sou notícia a la gent que varemeu, perquè sempre diem cada any que és la més primerenca, la més primerenca, anem avançant, avançant, avançant. Això també passa aquí, suposo. És aquesta la varema més primerenca de moment? O sigui, cada vegada ho fem abans. Per les temperatures.

La més primerenca va ser el 2003. 2003. Sí, que va ser un any de molta, molta calor. I per mi era com l'anomalia. En canvi, el que està passant ara ja no és una anomalia, sinó que és la nova normalitat. És a dir, ara ja s'ha convertit en normal començar a collir abans. El que hem vist que se'ns ajunta molt tot a la varema. És a dir, que des que vam començar ja no hem parat. Normalment collíem les veritats més primerenques, esperàvem 10 dies seguíem. En canvi, aquest any això no ha sigut possible i hem hagut de començar a acollir-ho tot.

Hem parlat de la varietat d'aquest raïm. Anna, ens faltaria la terra. Tu que sempre dius que la terra ha de ser viva, però com és aquesta terra? Si la poguéssim mirar per sota, què hi veuríem?

És a dir, al final del Pirineu, bàsicament, tenim roques de tipus granític i esquistos, que són de la família La Pissarra. Evolutivament, aquests sols es van formar a la vegada que els del Priorat, per exemple. Són sols que són àcids. Bon dia, Ferran. Bon dia. I aquí just estem en un lloc on el que tenim és l'olor, que és el granit disgregat. Un sol molt sorrelent, té moltes propietats, però una és que quan plou molta de l'aigua se'n va. Llavors el que treballem és d'afegir molta matèria orgànica en forma de compost, en forma de cobertes vegetals. Per tant, que aquest sol pugui convertir-se més en una esponja i que pugui donar i rebre més aigua i més nutrients. Que sigui menys vulnerable això que passa ara amb el canvi climàtic, que no és només que hi hagi sequeres, sinó que tenim més pluges torrencials, tenim, és a dir, més pedregades, tenim més pics de coses que ja passaven, però ara més sovint i més forts.

Després ens faltaria el clima i el microclima, d'on està aquesta vinya, que suposo que també és important. Tenim José Antonio Muñoz gravant, que ja es queixava, a veure si deia, sisplau, si podies apagar el vent, perquè ens estava entrant una mica de tramuntana i em deies, bueno, això és una tramuntana molt lleu.

Sí, això és molt lleu, aquesta tramuntana, sí. Moltes vegades, sí. No, noies, bufa més el vent aquí a vegades. Sí. Això no és res. Això no és res. Ojalá fes una miqueta més.

Avui ens l'han apagat per nosaltres. Exacte.

Hola, Camal. En Camal és qui pot d'aquestes vinyes, ha estat el bany aquí. És a dir, és qui més les coneix, cep a cep.

Clar, aquest raïm, diguéssim, és per tu, perquè és teu, les vinyes són teves i tu després en faràs vi. Però clar, hi ha gent que conrea vinya i després l'ha de vendre. I sempre hi ha l'etern dilema, també quan fem la barema, de a quin preu es paga aquest quilo de raïm, no? Re, el Departament d'Agricultura fa molts pocs dies ha donat o ha fet aquest càlcul de mitjana de quant costa el pagès, que ells calculen que entre 0,53 cèntims i 0,56 cèntims d'euro de mitjana. Tu creus que cal. Bueno, quant et costa a tu? Ara anava a dir. Em costa força més. Quant et costa a tu? Força més, eh?

Sí, amb vinyes com aquesta, molt més. Molt més. És a dir, en les vinyes que treballem per fer vins de qualitat, la veritat és que ens costa molt més car. I per què? Què determina el cost? Per una banda, com que es divideix pels quilos que et fa, si és una vinya productiva, doncs dependrà d'això. I llavors, depenent de si facis més o menys feines, com més curós ets, com més fas que es fas a la vinya per cuidar-la, el cost més important que tenim és de personal treballant. Llavors, com més treballem les vinyes més alçaran els costos i com menys quilos, també més alçaran els costos.

Però sempre hi ha aquest dilema, o a vegades també comparació amb altres països, amb els nostres veïns francesos, de a quin preu se li paga al pagès aquest raïm que aquí tirem a la baixa, diguéssim.

Jo crec que la clau és poder vendre els vins cars. Bé, jo crec que tots hem de tenir clar que, depenent del preu que estiguem disposats a comprar el vi, doncs podrem cuidar millor o pitjor les nostres vinyes. Hem de pensar també que hi ha uns costos amagats, que no són només els de diners, sinó que. Quan plantem vinyes i les treballem de determinada manera, també el que estem és cuidant la biodiversitat i també podem ajudar la resiliència amb els incendis i que són també valors afegits que no són en el preu.

Ara que has dit la paraula incendi, se'm sembla que ens volies portar a un altre camp teu. On és això, Anna? Doncs mira, és el camí que puja cap a Pla de Gates. Doncs anem cap allà, et sembla? Sí, perfecte. Vinga, va, som-hi.

Quina meravella, Anna, ja hem arribat. I realment és impressionant, eh? Jo ja t'he dit a baix que quina meravella de paisatge, però clar, ara hem pujat una mica més. I ara ho veiem tot des de dalt, eh? Estem ben bé al mig del parc natural del Cap d'Axeus.

Sí, estem en un lloc que és, en diem, el balcó. Ahà. I és en el camí de Pla de Gates i és on venim quan la gent ens ve a visitar per poder explicar el projecte des d'una mirada una mica més elevada.

Explica'ns primer, perquè ara explicarem què estem veient, però què va passar aquí el febrer del 2022? Sí, va haver-hi un incendi.

De fet, jo aquell dia havia anat a dinar en un restaurant, havia anat a sopar en un restaurant, i en sortir vaig veure que hi havia un foc i em vaig acostar per veure on era. Ostres. I sí, sí, estava a punt d'arribar a Mas Marés. I me'n vaig tornar a casa, no vaig tornar en tota la nit. I al matí vaig venir a veure sortir el sol des d'una part de la finca que es veu tot. La veritat és que quan va sortir el sol es va veure verd, negre, verd, negre. I es veien verdes les zones de pastures, es veien verdes les zones de vinya, es veien verdes les zones que s'havien desbrossat fins a cinc anys abans. I es veien negres llocs com on estem ara. Estava previst desbrossar-ho aquell mateix any. Va ser molt emocionant. Aquell dia em va sonar el telèfon i era en Xavi Vilabella, que era el tècnic que havia fet la proposta de treballar en Mosaic 17 anys enrere. Aquell dia va ser la constatació que el model funcionava.

No, no, és emocionant quan ho dius i ara que parles d'aquest mosaic i que estem aquí en aquest balcó, realment es pot veure, si ara ens girem, oi, Anna? O sigui, veiem com aquestes parcel·les, diguéssim, delimitades, de vinya, de pastures, de zones forestals, i de fet la documentació oficial dels bombers, així consta per escrit, del qual les vinyes de la zona del Masmarès van tenir un paper concret i essencial en la contenció del flanc dret del foc.

El incendi del 2022, tot el que és el flanc que és descendent cap a la zona més habitada de Roses i cap a dins del Cap de Creus, al litoral sud del Cap de Creus, la presència de les vinyes ens va permetre ancorar el foc de forma natural amb aquestes vinyes, perquè aquestes vinyes feien de tallar foc natural sense la presència d'aquestes discontinuïtats que suposen les vinyes, però evidentment ens hauria costat molt més.

Marc Castellnou és cap del grup d'actuacions forestals dels Bombers de la Generalitat de Catalunya i un dels majors experts internacionals en incendis forestals.

L'única cosa que ens farà resilient el foc serà tindre un paisatge, uns boscos, uns ecosistemes sants. Preservar el nostre paisatge intacte és impossible en un moment de canvi climàtic perquè aquest paisatge va néixer en un clima que ja no hi és. Perquè intentar tenir el nostre paisatge com un decorat és la garantia que el nostre paisatge desapareixerà. Llavors tenim una tasca d'educació i de gestió per davant intensa els propers 30-40 anys per poder garantir que el nostre país travessa aquest coll d'ampolla que és la crisi climàtica actual. El mosaic agrícola forestal segueix suposant el 63% de les oportunitats d'extinció del cos de bombers a data de 2026. Les pinyes a la pastura, el camí d'accés, les oliveres, els amellers, l'espai dels rucs al voltant del mas. La societat la considera un sector terciari, és un sector productiu, és un sector productiu bàsic, però realment presta un servei de seguretat al nostre paisatge i a la nostra societat. I per tant aquest servei de seguretat se deuria. De remunerar o fiscalment reconèixer. I en aquest sentit s'està treballant ara per fer el canvi de model. És a dir, quan tens un pagès que té les oliveres al costat d'un casc urbà, aquell pagès està protegint aquell casc urbà. Quan el pagès abandona les oliveres, la Ciutadà, el Servei Públic, ha de pagar la neteja d'aquelles oliveres perquè l'eforma impacti el casc urbà. I aquesta neteja, que acostuma a ser els 3.000 euros a hectàrea, és els diners que li hem estafat cada any a aquell pagès. Llavors, Ens hem de replantejar que el paisatge no és un element passiu, sinó que és un element actiu i qui manté el paisatge no només és sector terciari productiu, sinó que també presta serveis de sector primari. Aquest país, sense la tasca del món rural, no s'aguanta en aquest moment de crisi climàtica. Els nostres hàbits alimentaris són claus i quan nosaltres moltes vegades prestem el preu barat. De productes que vendem de fora no tenen cap impacte sobre el territori, a part que estem enviant diners de la nostra economia cap a fora. El fet de consumir productes de país lligats a un cert territori que té un impacte sobre un territori concret. És una manera de viure molt més lligada al territori. Fer país és això, és mantenir el nostre país funcional i viu, i adaptat, i viure en un país com el nostre en crisi climàtica té uns costos i els hem d'assumir. Cal que ens siguem conscients, si no hem d'excursionar al Montsant, doncs consumir vida del priorat està ajudant el paràmetre del Montsant. Si consumim molt d'oliva, ara bé aquí de les Garrigues, estem ajudant amb aquests ecosistemes. Si aconseguim llet del Pirineu estem ajudant els nostres boscos del Pirineu que s'adaptin i que resisteixen a aquest canvi climàtic. I hem de ser conscients del que fem quan consumim, no només mirar la butxaca, perquè si no al final el cost que hem de pagar tots és molt més alt. Hem de pensar en aquí i ara, hem de pensar a llarg termini.

Aquí estem amb Esmerés en aquestes vinyes al Cap de Creus a l'Alt Empordà, que funciona aprovat i esperem que no hi hagi més incendis, però bé, si venen a estar preparats, com dèiem, el vi gairebé podríem dir, no, en aquest context, que llavors no seria de primera necessitat, però el vi ja és. El vi és, sí que hi és. El vi és, òbviament. Vull dir que estem fent la varema aquí, ara que estem aquí dalt, els veiem encara collint i tenim dues ampolles meravelloses. Què és aquest vi? A veure.

Mira, un és un vi que ve de la parcel·la que just està collint ara mateix. El vi es diu Cala Rostella i que ve de la vinya que va parar el foc, precisament. Sí. I l'altre és Platudela, que és una picapolla que ve de la vinya que està més a la vora del mar. Els dos expliquen una mica el projecte i també les estratègies que estem seguint pel canvi climàtic. La picapolla és una varietat que ja ha sigut sempre a l'Empordà. Normalment es feia servir com el que en dèiem raïms de servei, eren raïms de menjada. Que la gent guardava a casa, en els baixos, perquè té la pell gruixuda i no es feia malbé. És una veritat que és molt transparent, el terroir, que t'ensenya molt bé el lloc d'on ve. En aquest clast, quan el tastem, notaràs que té notes de mineralitat, una mica com saladet, es nota que està la vinya a la vora del mar. I aquesta és una de les estratègies que seguim pel canvi climàtic. Varietats on l'equilibri entre els sucres i l'àcid sigui naturalment més adaptat a les altes temperatures. I l'altre és un lladoner negre que per mi és la varietat que més s'adapta a l'Empordà i a més a més és la que posem en els llocs més difícils, no? Aquesta vinya que va aturar el foc, que és la vinya que estava més amunt, amb menys sol, en un lloc més difícil. Llavors, aquí sempre hi hem de posar allò d'un i negre, que és la varietat que és més robusta, més resilient. Llavors, serien dues estratègies. I la tercera estratègia, que seria buscar varietats de climes més. Més càlids, com ara la Monestrell, fem un escumós fet de Monestrell, tot i que aquí també hi havia sigut, eh, Ximenis parlava de la Monestrell de l'Empordà. Però últimament no n'hi havia. El voldràs tastar, Anna, el vi? Home, clar.

Quina pregunta et faig. Sí.

Sí que és veritat, una cosa sí, però potser perquè ja m'ho has dit, que Déu-n'hi-do que és saladet, eh? Sí, de fet el vent que tenim

avui en nuestra muntana ara ja és marinada, noteu que ens ve del mar, es va posant sobre la pell dels raïms, creiem, i és el que fa que després tingui aquest gust lleugerament saladet. Ara pensava que estem

gaudint d'aquest vi i ho dèiem, no?, que. Que també ens connecta amb nosaltres, amb aquest gaudi mediterrani, però sí que és veritat que cada vegada les xifres o les dades que tenim diuen que cada vegada bevem menys vi a Catalunya i arreu del món. Com t'expliques aquesta davallada del consum de vi?

Jo crec que en general la gent es cuida més i llavors. Molt del vi que es consumia s'ha deixat de consumir en aquest sentit. En canvi, jo crec que la gent els dies importants continua bevent. També crec que hi ha un coneixement molt més profund del vi, que no és imprescindible per beure vi, saber-ne molt. Però sí que els vins són molt bons. Tenim a Catalunya vins de tot tipus de qualitats, fets de moltes maneres diferents i és fàcil que tothom trobi algun vi que li agradi molt. I per altra banda tinc la meva hipòtesi de que el jovent comença a beure vi quan convida els amics a sopar a casa. I llavors, perquè el vi és font de connexió, històricament a la vida dels humans. Hi ha un senyor que va escriure un llibre que es diu Borrachos, que és un assaig, encara que el títol no ho sembli. On t'explica que probablement el vi ha tingut un paper de lubricant social, és a dir, els humans som llestos però tampoc tant, som forts però tampoc tant, el que ens fa potents és que som socials, i ser socials a vegades és complicat, en canvi amb una mica de vi, ja se'n parlava en els simpòsiums, que era com l'equivalent del palco del Bernabéu o el de la tribuna del camp del Barça, que és on es decideixen coses abans que es decideixin coses, per dir-ho d'alguna manera, en aquests impòsums hi havia una persona que es dedicava a barrejar l'aigua amb el vi a la quantitat adequada, perquè funcionés com a lubricant social. Llavors, amb això que el jovent, quan comença a socialitzar des d'ells mateixos, des de casa, Jo tinc la hipòtesi que és quan es comença a beure vi. Ja et dic, no hi ha estudis sobre això, però ho he vist empíricament.

Creus per això que el vi potser l'hauríem de donar-li menys solemnitat de la que li hem donat?

I tant. El vi és joia, bàsicament. A vegades ens hem complicat la vida. Per voler-lo explicar cada cop millor, l'hem convertit en una cosa que fa por. Llavors. En general, jo el que veig és que en un context més tranquil, la gent disfruta moltíssim amb el vi. En moments complicats, el que m'ha salvat realment era passar temps amb els amics i les amigues. I solia ser dinant al sofà. Llavors, el. És a dir, que està molt bé que tinguem el cos físic estupendo, però també la connexió, en un món on la connexió cada vegada és més complicada. Tenim, per una banda, la Covid, que va fer. Un canvi de paradigma en com ens relacionem i també totes les xarxes, els telèfons, cada persona està cada vegada més aïllada. Llavors jo crec que la connexió és molt important.

Ara pensava que una manera potser de mitigar aquesta caiguda del consum de vi també seria ensenyar, ensenyar on sou i qui sou, pensar en l'anoturisme, cada vegada més important, o que d'aquí una setmana clavada, el dia 12 de setembre, per exemple, aquí a Can Espel feu la barema a l'Antiga, no?

Sí, la festa de la barema a l'Antiga és una festa que fem. On collim raïms, els trepitgem amb els peus, fem mosca amb una premsa, i forma part d'un projecte de connexió entre allò que és l'agricultura i la societat. Per mi crec que és molt important unir ponts entre allò rural i allò urbà, perquè crec que amb els temps que venen, com més connectats estiguem i millor ens entenguem els uns als altres, doncs millors decisions de futur podrem prendre, sobretot en tema de riscos amb el canvi climàtic, d'incendis i d'altres coses. I la millor manera de fer-ho és fer-ho d'una manera lúdica, que seria aquesta. I a part de la festa de la barema també fem altres visites, per poder explicar el nostre projecte, com per exemple aquí on estem ara.

Ana Espelt, biòloga, enòloga i novena generació de viticultors a Can Espel, que fa vi des de fa 26 anys a Vilajuiga, que és la seu de Can Espel, de l'Alt Empordà, i ara estem, com dèiem, aquí, al Parc Natural del Cap de Creus, amb aquest fantàstic paisatge i amb aquest mosaic. Moltes gràcies, Ana, de veritat. Com sempre, parlar amb tu, escoltar-te. Bona verema, sobretot, que encara queda feina. Ara falta fer-lo, aquest vi, eh?

Sí, encara tot just l'estem collint i començant a elaborar.

Molt bona feina, gràcies.

Un restaurant caníbal a Berlín. Obre els diumenges d'una a dues del migdia a Catalunya Ràdio. Amb Paula Molés. La resta de dies tancat per descans del personal.

A les nostres xarxes socials hi pengem les fotografies de les nostres matèries primeres. Els plats, directament ens els crespim. A Instagram i a ix ens trobareu amb l'usuari arroba Caníbal Berlín. Un restaurant caníbal a Berlín. A Catalunya Radio.

I aquesta temporada, per suposat, que escoltarem el Salvador García Arbós, que es convertirà en l'autor de l'enciclopèdia segurament més singular i crítica del món gastronòmic. Nosaltres l'hem titulada la Badopèdia, perquè no sé si sabeu que el Salvador García Arbós, el seu sobrenom, o així li diem als amics, és Badó. Per això l'hem titulada la Badopèdia. I la primera entrada està dedicada a elles mateixes, a les enciclopèdies.

La badopèdia

Siguem francs. Quant fa que no mireu una enciclopèdia de paper? Cada cop que vaig a la destilleria faig un cop d'ull al contenedor de paper per veure els darrers sacrilegis. En general, tot sigui dit, hi ha llibres indultats en un padrís. A la fossa comuna hi veig volums d'enciclopèdies llançats amb menys preu. N'hi ha de catalanes, d'espasa, de larús, de crença. Els llibertés de vell no volen sentir ni parlar d'enciclopedes generalistes, segons quines, tard i d'alguna de ciència, són salvades. Serveixen per alguna cosa les enciclopèdies? Els mobles d'Ikea no estan pensats per aguantar el pes de gaire llibres. La gent tampoc està disposada a aguantar els pesats toms de cada volum. Els quilos i l'envolum són un factor limitant. Costa portar-la al tren, al vàter o al llit. I les de cuina, si són en un sol llibre, encara. He vist que aguanten el preu i la demanda el Gran Llibre de la Cuina Catalana de Lledonosa i el Corpus de la Cuina Catalana. En canvi, el prestigiós i bla, bla, bla, bla, La Rusa Astronómica, el venen al preu de saldo a Iberlibro. I tan car que el vaig pagar de nou. El contingut ha caducat per massa pretensiós. Si entenem per enciclopèdia. On hi ha tot el coneixement. I quan dic tot, vull dir tot, només el podeu trobar a l'exquisit restaurant Caníbal a Berlín i al Ciberespai.

Ja ve l'aire, ja ve l'aire, ja ve l'aire del migdia, ja ha vingut un pardaler a portar-nos l'alegria.

Gerard Jubany, ben tornat. Gràcies. Igualment, molt bé. Havíem promès que escoltaríem les experiències gastronòmiques del nostre equip de proveïdors, que anirem escoltant, per cert, durant tota la temporada.

Sí, perquè en tenim molts, de proveïdors, en aquest programa, en aquest restaurant, i aquest estiu han voltat força i, sobretot, no han parat de menjar.

Clar, no esperava menys. Tu, per cert, ara pensava, eh? Quina ha sigut la teva, no sé, experiència gastronòmica de l'estiu? Alguna cosa memorable que t'hagi passat?

Home, memorable, així, com a cosa diferent, mira, ara presumiré una mica, he de dir que vaig guanyar el. No, no vaig guanyar, vaig quedar segon al concurs de pastissos del poble de la Vall d'Aran, on solem passar l'estiu. Què dius? Què et sembla? Quants participants hi havia? Tampoc. No érem dos, és el que estava sospitant, que érem dos i vaig quedar segon. No, n'hi havia 14. Alerta, n'hi havia 14. N'hi havia 14 i mira, em vaig animar a participar-hi. No en tinc ni idea, no tinc cap habilitat especial per la cuina ni molt menys per el tema de les postres. I pastissos i tot això. Però m'hi vaig ficar i mira, van fer un pastís de poma així barrejant un parell o tres de receptes i fruits secs i fruita vermella. I era bo. Era bo, era bo. No és difícil de pastissar. Després, quan era la festa major del poble, el van repartir entre tota la gent que havia anat allà i que jo sàpiga que no hi va haver cap intoxicat ni res d'això. Escolta, doncs felicitats, quan sigui el teu aniversari ens el portaràs. Gràcies, ja el portaré. I tu què? Quina ha sigut la teva experiència gastronòmica de l'estiu?

A veure, mira, ara pensava, que ja ho saps que tu castiguejo a Castellfort, que és un petit poble, res, vora els 200 habitants a la comarca dels ports, al País Valencià, i jo quan vaig allà somio amb dues coses. A veure. La primera és el pa del forn de Castellfort, que només hi ha un forn, òbviament, i el pa és excepcional. Només hi ha un tipus de pa, eh? Vull dir, tu vas allà, compres la barra que hi ha i ja està. Amb sort que és bo. Al Daniel Jordà l'haurem d'ensenyar, però és molt cruixent, llavors esmorzar amb allò. Et desperta. Sí, sí, sí. Amb tomàquet, oli i aquell pa. I després la patata, perquè la patata de Castellfort és molt bona. Ah, sí? Sí, sí. I llavors la meva mare la fa al forn amb pell, oli, sal, pebre, pebre vermell, i ja està. I no cal complicar-se més la vida. No hi ha cosa, perquè és que la patata, quan és bona, és molt bona. I això ho somio, encara ho somio, ara. Molt bé. Però bé, nosaltres no érem els protagonistes, eh? Tot això, anem a parells amb els nostres col·laboradors. Si vols, comencem per l'Òscar Guayabero. I tant, el nostre dissenyador de capçalera, que continuarem fent aquesta secció tan interessant que es diu Igualment Diferents, on descobrim com diferents cultures del món van trobant solucions particulars per cuinar els mateixos productes. Això farem amb l'Òscar, sí. Aquest estiu no se n'ha

anat a trobar una cultura gaire llunyana, ha estat a Izcaray, això és la Rioja Alavesa, on s'ha fet un fart de menjar piparres amb tempura.

Vam estar uns dies a Ezcaray, un poble de la Rioja Alavesa, i a part d'estar-se molt fresquet i de ser un lloc preciós, com tots aquests pobles hi ha molta tradició de sortir de tapes o de potes, i em va sorprendre la tapa concretament de les piparres amb tempura. Les piparres són aquestes mena de guindilles que hi ha algunes que piquen i altres que no, com pimentes del Padrón, I en un dels llocs que vam anar les feien amb tempura i les vaig trobar delicioses. De fet, ho hem reproduït a casa i queda bastant bé. Han de ser piparres fresques, cosa que no és fàcil de trobar aquí, però en vam comprar algunes d'allà, les vam portar a casa i les vam fer i queden delicioses.

La temporada que ve, quan tornem a fer això d'explicar l'experiència gastronòmica de l'estiu, obligarem els proveïdors a que ens portin totes

aquestes coses que han tastat. Sí, sí, em sembla una bona idea. Escolta, deu ser boníssim, això, les piparres amb temporada. Ara mateix faríem un platet. A l'armadora de la Barceloneta, Cristina Caparrós, que aquesta temporada continuarem descobrint que hi ha vida més enllà del salmó, eh? I suposo que ha anat de peix,

no?, el seu estiu. Sí, sí, sí, per dir-ho amb l'exemple, perquè ha aprofitat els seus dies de vacances per menjar, redobla de tambors, molt peix. Ens parla de suquets de pescadors, de peixes pasa, de rajada.

Jo aquest estiu he decidit apostar per redescobrir el que tinc més a prop, el territori, les persones, les històries, els productes. He menjat suquet de pescadors amb el Lorenzo i l'Antonio al moll, que els podré veure els gastrosàvies. He menjat peixes pas a Vilanova amb l'Àngel Molina. La rajada del menú de cada dia amb els meus pares, la meva mare i la meva germana.

My girl, my girl.

I la Carme Gasull, que també vindrà al restaurant Caníbal i que continuarà reivindicant, ja ho saps, Jovanya, doncs això, la importància del servei, del servei de sala, dels restaurants i dels bars. On ha estat aquest estiu? Vols que et digui on ha anat?

Doncs ha anat a la Quinta Forca, i no vull dir que se n'hagi anat a l'altra punta del món, sinó fins a Nulles, a l'Alcamp, on hi ha un restaurant que es diu així, la Quinta Forca, que fa cuina ecològica i de proximitats.

Aquest estiu he visitat la Quinta Forca, el restaurant d'en Xavier Fabra i la Fina Domingo a la padania de Casafort, en Ulles, comarca tarragonina de l'Alt Camp. Res a veure amb un lloc extremadament llunyà o de difícil accés, tot al contrari. És un refugi rural, una taula càlida, una casa de menjars que celebra el territori i la seva essència, que ret homenatge a les nostres àvies i a les nostres mares que ens van ensenyar que cuinar és sobretot un acte d'amor.

Li vaig estar fa molts anys a la Quinta Forca fent una calçotada, ara recordo. Ah, sí? Va valer la pena anar fins a la Quinta Forca. I tant, i tant. No deuen haver coincidit molt amb Temo, amb en Xevi Miró, que sempre va una miqueta més lluny, que és el nostre expert formatger, i això que som veïns, eh? Però amb en Xevi continuarem, fent una immersió en el món dels formatges artesans catalans, i on ha estat aquest estiu?

Doncs aquests mesos ha estat a França, on tampoc hi fan mals formatges, eh, a França? No, no, no. A la zona concretament, a veure si ho dic bé, de Poitou, i allà hi ha descobert un pastís de formatge que diu que l'ha encisat.

La troballa gastronòmica d'aquest estiu, un pastís que va arribar de l'espai exterior. Es diu Tocteau Formager i és típic de Poitou, el centre oest de França. Té forma d'ovni, té una capa negra, cremada, i per dins és blanc i esponjós. És com una mena de pa de pessic fet amb formatge de cabra. Només en vaig comprar un i de seguida me'n vaig penedir.

Oh, quina cosa, no? Deu ser bonic de beure. El que dic és que ho hauran de portar. Sí, sí. Aquest no sé si era, pensava tu, que estàs convertint-te en un expert pastisser. Sí. Pots buscar a veure la recepta, a veure si te'n surts. No sé tu, però jo quan dic formatge, sovint penso en vi. Mira, no ho sé. I poques coses tan plaents tenim en aquest restaurant com a escoltar Ferran Centella sempre que ens parla de vins i de begudes o sigui que ho continuarem

fent aquesta temporada Doncs mira, en Ferran sí que se n'ha anat a la Quinta Forca però de veritat perquè ha estat a Santiago de Chile on s'ha fet un homenatge a un restaurant de peix que es diu La Calma.

Aquest estiu he viscut una de les meves experiències gastronòmiques, però de la vida. Es tracta d'un restaurant a Santiago de Chile que es diu La Calma i és un restaurant de peix i marisc autòcton i local xilè de tota la costa nord-surt, una costa molt llarga del Pacífic amb mariscs que no havia vist mai i amb sabors que desconeixia. Llavors, la sorpresa, lo desconegut, el sabor intens d'aquest marisc ha sigut, sens dubte, l'experiència gastronòmica de l'estiu. Que bé.

Això ens queda una mica més lluny, no crec que hi anem properament, però ens ho apuntem. Escolta, els Centelles, per cert, continuarà fent parella amb el mestre forner Daniel Jordà, això sí. Amb qui aquesta temporada li hem demanat a veure si pot rescatar pans en perill d'extinció, d'aquells únics, irrepetibles, i també descobrirem alguns forns singulars del país.

Doncs mira, lluny de destinacions estridents, el nostre forner de capçalera ha estat a l'aldea gallega d'on és la seva dona, i allà què hi va fer? Què diries que hi va fer el

Daniel Jordà? És que no pot descansar. No, hi va fer pa. Va fer pa, ai.

Aquest estiu de nou vaig anar a l'aldea gallega de la meva dona i allà vaig poder anar a fer pa amb alguna de les dones que encara fa el pa a casa seva i no comprar els diferents forners que passen per davant de la porta de casa seva amb la furgoneta i tant. Li vaig ensenyar coses que ella no sabia i em va ensenyar coses a mi. I va ser molt agradable. Vam fer servir farina, fins i tot alguna del seu hort. I una cosa em va agradar va ser quan posen el pal forn, diuen una oració. Sant Vicente, pan creixente, Sant Juan, que haga buen pan, Dios te crie, Dios te cueza, y Dios te haga buen pan de mesa.

Dios te cueza. No sé si és bo o dolent, això. No ho sé. Ai, senyor. Aquesta temporada, això sí, continuarem escoltant l'arqueòloga i historiadora de la cuina, Sandra Lozano, però mira, farem una cosa diferent, que és que entrarem a les universitats per preguntar-nos quins temes interessen a la recerca universitària que relacionen el menjar amb la filosofia, amb l'arqueologia, amb la història. A veure, descobrirem amb ella aquesta temporada, ella que està dins la universitat treballant cada dia.

Doncs de moment el que ha descobert ella durant les vacances és un plat caribeny, perquè sí, ha estat el carit. Ja vam anunciar que marxava a excavar a l'illa de Bonaire i allà a excavar les restes d'un magatzem de contraband. El plat caribeny que ha descobert es diu Funchi.

Aquest estiu vaig anar a l'illa de Bonaire, al Carib, i vaig tenir l'oportunitat de tastar el funghi, que és una mica semblant a la polenta italiana. És un aliment bàsic que es pot menjar bullit o fregit i que es cuina amb farina de blat de moro. Jo el vaig menjar al poble de Rincon, a l'interior de l'illa de Bonaire, durant una festa popular, acompanyat d'un estofat de cabrito, és a dir, cabra. L'ambient, el lloc, la gent, no sé, tot va fer que fos el menjar més especial d'aquest estiu.

Una mena de farinetes que hem fet, no? Sí, sí, sí. És el que és la polenta. Exacte, unes farinetes de feixol que tenim aquí. Interessant. Bé, Marques Anoves, que ja ho saps, que amb això de Ganivets Càmera i Acció ens explica quines són les sèries, els documentals, les pel·licles sobre gastronomia que no ens podem perdre.

Doncs ens ha tornat reivindicatiu de les vacances en Marc i amb ganes d'obrir un debat territorial a Catalunya perquè es declara un gran defensor del sud.

Aquest estiu, com la majoria d'estius, hem cuinat més a casa que no pas hem anat a restaurants. Hem cuinat molts peixos, que sempre més o menys ens han sortit igual, i hem cuinat molts arrosos i moltes fideuades que sempre han sortit diferents. També hem tingut una gran experiència provant la picada dels musclos a la marinera i l'arròs a banda dels amics del mar a l'Ampolla, segurament un dels restaurants que més destaco d'aquest estiu. I me n'adono per això és que la gent busca molt l'essència de l'estiu al nord, a la Costa Brava, i jo personalment, suposo que em faig gran, però cada vegada trobo més l'essència de l'estiu al sud. Soc un gran sudista gastronòmic estiuenc i defenso molt el sud per davant del nord, ho sento si és una provocació, però és com ho sento.

Bé, una mica reivindicatiu ara pensava, el Marc també, ara ens consta, però també ho és a vegades una mica el periodista Arturo Puente, que ens examina qui remena les cireres a la indústria alimentària catalana, també ho farem.

De fet, no para ni a l'estiu de pensar investigar les empreses dedicades al sector de l'alimentació, mira què ens diu de Pesca Nova.

Aquest estiu que hem sabut que Pesca Nova, l'empresa gallega, retirava finalment el seu projecte de fer una factoria de pop, després de molt de temps investigant. Jo m'he recordat de la gran pista i factoria de tonyina vermella que tenim a la Mèdia, a les Terres de l'Ebre, és de Balfagó, de tonyines Balfagó, que és una la veritat és que. És un avenç de la piscicultura i una de les tècniques per tenir aquesta espècie i poder-la menjar sense haver de preocupar-nos per la seva sobrepesca, que està molt bé i que, a més a més, Balfagor permet anar a visitar-la, fins i tot en una visita que permet nedar amb les tonyines. Una experiència, potser no adaptada per tots els gustos, però que. A algunes persones els pot agradar molt.

L'Arturo no estava nedant, estava caminant, passejant. Tu nedaries amb tonyines o no?

No, el medi aquàtic no és el meu medi preferit. Si hi ha tonyines per allà, menjar-me-les sí, però nedar amb ella. Només pugem a la barca de la Cristina Caparrós. Exactament.

I continuem guardant taula, òbviament, a Filip Regol, que és el nostre crític de capçalera.

Doncs ara el sentirem explicant les seves vacances gastronòmiques. Agafeu paper i bolígraf per anotar tots els restaurants que ha visitat, perquè és impossible memoritzar-los. Això sí, tots catalans, eh?

Endavant, Filip. Doncs aquest estiu m'he quedat a Barcelona i a Catalunya. He volgut visitar restaurants que ja coneixia i és molt important repetir aquests restaurants perquè han tingut el mèrit de quedar-se oberts durant part de l'estiu almenys. I he tornat a l'Arrabal, el suculent, el humo de les valls, el cruz, el teóric, l'algadí del delta, el saquebar de dos palillos, la taverna noroeste, el mediamanga, el motel, el vilagut, l'aliança d'anglès, la venta, el gluc. He descobert la cuina tradicional del Veracruz, el nou casaplatos i fa poc el truc de Gramunt. Que no és molt conegut, però segurament el més interessant que hi ha a la comarca. Fins i tot he arribat fins a l'hostal del Pinós, que més que un mèrit gastronòmic destacable té el mèrit de ser el restaurant més antic de Catalunya. Des de fa 4 o 5 segles i té la seva gràcia amb el seu menú i omple'n cada dia. Aquesta setmana marxaré fora i espero descobrir altres coses. En parlarem més endavant.

Sí, sí, si era una pregunta, sí. No sé si en parlaré més endavant. Sí, sí, en parlaré. M'agafa quan escolto el regol, com es diu allò, el fomo. Tot allò que t'estàs perdent. Tots els restaurants que no has tingut temps d'anar i que.

Sí, sí, que dius, estic perdent el temps. Per què no puc anar a tots aquests restaurants?

Sí, va, i acabem amb un dels proveïdors més veterans del caníbal, que és el Toni Massanés, director de la Fundació Alicia, que aquesta temporada, mira, ens hem proposat desmentir els enganys, desmentir les notícies falses sobre l'alimentació amb una secció que hem titulat Un porró de ciència.

Mira, et puc dir que en Massanés entra en competència directa amb en Regol pel que fa a quantitat i qualitat, sobretot, de restaurants visitats durant l'estiu. I això que diu que ha fet unes vacances curtes.

Vacances curtes aquest any, dues escapades, una a Tarragona per veure l'eclipsi i també per anar a dos restaurants tan diferents com Amics, propers i imprescindibles al terrat del Mohawk Wax. I el barquet de la família Soler, on el David Soler fa cuina marinera i uns romescos al·lucinants. També el maletador romer per veure la jessa. I després un altre escapà del Royal Hideaway Coral és a Tenerife per menjar cuina d'autor, al rincón de Juan Carlos del Street Michelin, el Sancho, el Bocconcino, amb una estrella cada un. I una escapada als altos de Tevejos, al Teide, a tastar bons vins que s'estan fent allà, i on l'Antonio, de més de 90 i tants anys, ens va ensenyar a fer mojopicón. Per cert, un cosí germà, podríem dir, del romesco.

Sempre connectant amb la història,

que està bé. Déu-n'hi-do, també, les vacances del maçanet. Sí, déu-n'hi-do. Pocs està quiet.

Ai, ens en caldran molts més estius, eh, per tastar tot això. Sí, sí, sí. Què, acabem amb l'especialitat, no? Acabem, acabem. Ja saps que ens agrada. Acabem la recomanació d'un restaurant, però, escolta, mira, aquesta temporada, mira que portem temporades, eh, escoltant els mateixos restauradors. Però ho farem una miqueta diferent, això, perquè la recomanació de bars i restaurants on val la pena entaular-se ens la farà cada setmana algú conegut o desconegut amb sensibilitat pel bon menjar. Escoltarem periodistes, músics, pots participar algun dia, si vols, actors, pagesos, nens, algun nen, també. I mira, avui comencem amb l'escriptora Eva Baltasar, que ens recomana el Tarambana de Cardedeu. Home! Clar, home, tu com a cardedeuenc.

Sí, sí, el connecté, el connecté. És el local de referència.

Sí? Sí, sí. Això més o menys per aquí va ella, eh? I diu que és un lloc on anar, a Cartadeu, eh? Totalment. Va, doncs l'escoltem a l'Eva Baltassà. Adeu, Giovanni, eh? Adeu. Ens veiem diumenge vinent.

Hola, soc Eva Baltasar, soc escriptora i un dels restaurants on m'agrada anar és precisament un de Cardedeu, el poble on visc. És el Tarambana, és restaurant però jo diria que funciona també com a centre cultural del poble. Jo he anat a fer totes les presentacions dels meus llibres i he anat com a públic expectant a d'altres presentacions, he anat a concerts i tot el que tenen a la carta, un menú de migdia, és que el pots triar amb els ulls tancats perquè l'encertes sempre. Cuinen molt bé, tot és boníssim i sobretot el que valoro molt és que hi ha molt de producte de proximitat, de quilòmetre zero, les fleques del poble, de pagesos de la contrada, de ramaders, i et dic, pots anar-hi qualsevol dia, qualsevol hora, menges el que mengis, en surts, contentíssima.

I fins aquí el primer caníbal de la temporada. Nosaltres tornem això diumenge vinent. A la mateixa hora, a la una del migdia, canviarem el menú, però a la cuina serem els mateixos.

Pilar de Pedro, Sílvia Andrés, Helena Miquel, Nil Hernández García, Gerard Jovany i una servidora, Paula Molés.

El vi és joia, bàsicament. A vegades ens hem complicat la vida. Per voler-lo explicar cada cop millor, l'hem convertit en una cosa que fa por. En un context més tranquil, la gent disfruta moltíssim amb el vi.

Pero vivir sin tendencia no se podría no, no, no, no no se podría. On peut vivre sans la gloire Qui ne prouve rien Être inconnu dans l'histoire Et s'en trouver bien Mais vivre sans tendresse Il n'en est pas question Non, non, non, non Il n'en est pas question. ¡Qué dulce febleza! ¡Qué bonito sentimiento! ¡Este necesito de tendencia que nos viene naciendo! ¡De verdad! ¡De verdad! ¡De verdad! El trabajo es necesario, pero si hay que permanecer, las semanas sin hacer nada, pues, se lo hacemos. Pero vivir sin tendencia, el tiempo parece largo. No, no, no, no, el tiempo parece largo. Dans le feu de la jeunesse naissent les plaisirs Et l'amour fait des prouesses pour nous éblouir Oui mais sans la tendresse, l'amour ne serait rien Non, non, non, non, l'amour ne serait rien. Cuando la vida impitible te caiga en el suelo Que no somos más que un pobre diablo aburrido y decepcionado Entonces, sin la tendencia de un corazón que nos sostiene No, no, no, no, no iremos más lejos. Un enfant nous embrasse Parce qu'on le rend heureux Tous nos chagrins s'effacent On a les larmes aux yeux Mon Dieu, mon Dieu, mon Dieu Dans votre immense sagesse Immense ferveur Faites donc pleuvoir sans cesse Au fond de nos cœurs Des torrents de tendresse Pour que règne l'amour. Trae el amor hasta el final de los días.