Veure-hi sense ulls

L'ofici de viure. A Catalunya Radio. Amb Gaspar Hernández.

Avui a l'Ofici de Viure, veure i sense els ulls, amb Tània Gorreta i Jordi Invert. Senyora, senyora, benvinguda, benvingut. Gràcies per ser amb nosaltres. Moltíssimes gràcies. Vosaltres fa uns anys, fa molts anys, si haguéssiu sentit el títol d'aquest programa, i haguéssim dit, escolta, faran un Ofici de Viure amb aquest títol, hauria pensat que potser era una presa de pèl? Ho dic perquè això és el mateix que vau pensar quan havíeu de fer el vostre primer curs sobre el tema, com a alumnes.

Correcte? Correctíssim. La veritat és que quan vaig assistir el primer curs, jo anava amb la voluntat de sincerar-me i dir, soc la persona que he fet aquest curs i és tot mentida. Però va resultar un canvi diferent. Sí, abans. Exacte. Sí, sí, sí. I va resultar un canvi de vida per mi, perquè vaig veure que no només era veritat, sinó que era apassionant. I que darrere de tot això hi havia un univers de possibilitats impressionants per descobrir.

Què els dieu, Tània, a les persones, no només escèptiques, sinó que a més a més poden, d'entrada, se'n poden riure d'aquest anunciat?

Sí, nosaltres quan ho vam veure per primer cop, el fet d'anar i veure una persona que està veient sense els ulls, vam pensar. Sí, això vosaltres ho heu vist, eh? Totalment, totalment. Ja en els seus inicis vam dir, bueno, ens ha arribat aquesta informació, primer vam pensar que òbviament no podia ser possible, i el mateix dia ens ho van dir dos cops, dues persones diferents, i d'aquí vam dir, bueno, a veure, què està passant, anem a investigar, a veure què és això de veure-hi amb un antifàs posat, com es fa això, què és, i vam anar a una demostració, I en aquella demostració el Jordi i jo vam sortir dient, no, no, no, no, no, hi ha d'haver una trampa, hi ha d'haver un truc, o sigui, deuen estar mirant per sota l'antifàs, es deuen haver preparat tot el muntatge, o sigui, les mil explicacions que la ment racional dona per no acceptar realment el que estava allí, no?, amb els propis ulls. I clar, vam començar a plantejar, no, és que què passa aquí? I no va ser fins que ho vam provar nosaltres. Que aquesta ment racional es va quedar completament fora d'explicacions. De dir, mira, no entenem què està passant, però jo acabo de descriure una imatge que tinc davant i està amb un antifàs posat. I no sé, no entenc com ho he fet, però ho he fet.

Avui a l'Ofici de Viure, veure-hi sense els ulls.

Diu la Tania el llibre que ha coescrit juntament amb en Jordi, Ver sin los ojos es posible, Vaig descobrir que és possible veure i sense els ulls per una sèrie de casualitats que es van anar ajuntant. Quan al cap d'un temps vaig poder ser testimoni en directe d'aquesta capacitat, em va quedar claríssim que sí, que era possible, que no hi havia cap truc. Aquest fet em va remoure totes les estructures mentals per veure que allò que sempre havia imaginat era real, que el món no acaba on el deixem de percebre físicament. La Tania i en Jordi escriuen, la visió intuitiva és una capacitat adquirible que la majoria dels éssers humans podem desenvolupar més o menys amb un entrenament que inclou aprendre a meditar i a respirar correctament, entrenar la visualització d'imatges i alliberar-se d'obstacles psicològics. En aquest sentit, la Tania i en Jordi, pel que fa fins a quin punt estem parlant de si això és possible, si és imaginació, si és un muntatge, si és un joc de màgia, ells recorden que, malgrat l'èxit comercial dels llibres sobre el tema i de cursos en l'àmbit de la parapsicologia i l'espiritualitat, la comunitat científica i mèdica reitera de forma unànime que no hi ha cap prova regulada que demostri la visió sense estímul retinal, considerant aquestes pràctiques com a pseudociència. Ells, però, asseguren que sí que entenen de proves que és possible veure i sense els ulls, i que aquesta capacitat no pertany només a qui veu amb els ulls, pertany a tots els éssers humans. Avui en volem treure l'entrellat a l'ofici de viure, veure i sense els ulls.

Bé, de què estem parlant exactament, Tània, Jordi, i com va anar el vostre procés de descoberta?

Doncs bé, estem parlant de la visió intuitiva o visió extracular, que és la capacitat de percebre l'entorn físic immediat, sense la necessitat de fer servir els sentits convencionals, és a dir, amb els ulls completament tancats o tapats amb un antifàs, hi ha persones que comencen a descriure imatges similars. Que tenen davant seu. Això que sembla tan increïble i tan impressionant, com bé has dit, doncs ho hem viscut. Moltíssimes vegades hem vist persones que, a vegades, no aconsegueixen veure la imatge, però te la descriuen a la perfecció. Poses una imatge, per exemple, d'un paisatge, d'un objecte, i la persona va dient, no estic veient, però estic percebent que aquí davant meu hi ha un paisatge, hi ha unes muntanyes, hi ha una aigua, hi ha un os de peluix. Un color. Un color, fins i tot a vegades lletres. I, posteriorment, hi ha persones que, a través d'aquest procés d'intuïció, doncs la intuïció comença a convertir-se en una imatge i aconsegueixen, doncs, ja no només descriure el que tenen davant, sinó interaccionar-hi com si no tinguessin un antifàs posat. Cal molt d'entrenament previ? Cada persona és un univers. Cada persona té una capacitat de percebre que és meravellosa i cadascú també té una manera diferent d'anar obrint aquestes capacitats. Llavors hem trobat adults que en una primera sessió. Tal com toquen la imatge amb els seus dits, per allà on passen els seus dits acariciant el que hi ha en la imatge, van descrivint tot el que hi ha i fins i tot algunes persones diuen "és que veig quan estic tocant". Hi ha altres persones que la intuïció es desenvolupa molt, però potser la part visual no l'acaben de desenvolupar de la mateixa manera que una altra persona. I fins i tot ens trobem persones que han arribat a dir, ostres, que estic veient la imatge però també estic veient com el meu cos des d'un altre angle, com si hi hagués una experiència, un punt extracorporal fins i tot, no és el més freqüent, no és el que passa més sovint. Però el que vull remarcar amb això és que no hi ha una sola manera i, per tant, no hi ha un sol recorregut. I, doncs, en el meu cas, per exemple, que era una persona molt racional i amb molts obstacles interiors, doncs, em va costar un cert recorregut i a altres persones és molt més ràpid.

De fet, ja he esmentat en començar el fet que bé, que la ciència s'ha interessat molt per la visió intuitiva, però, en canvi, encara majoritàriament es rebutja aquesta visió intuitiva, estitlla de pseudociència, quan. Curiositats de la vida, el vostre llibre, Ver si los ojos es posible, té el pròleg de l'Àlex Gómez Marín, que no només és físic de formació, doctor, sinó neurocientífic, també. És a dir, que cada cop sí que trobem

més obertura per part de la ciència. Absolutament. Avui en dia estan sortint diferents científics que estan estudiant el tema, alguns ens consta que tenen resultats positius, i històricament hi ha hagut bastant moviment, sobretot el que era l'antiga Unió Soviètica, van estudiar en profunditat el que és la percepció dermoòptica, que al final és una forma de percebre formes i colors també amb els ulls tapats, fent servir les mans en aquest cas, però sense contacte visual directe. Hi ha força estudis que parlaven d'una percepció visual sense la necessitat de fer servir els ulls, tanmateix, en el marc en el que vivim o en el món en el que vivim, normalment la rèplica, la contrarrèplica, acabem donant més pes a l'estudi que diu, no, això no és possible. Més que observant les proves de com ho ha fet un i com ho ha fet l'altre, donem més per vàlid el que em sembla més lògic, que això no és possible, perquè no ens ho han explicat, no ens ho han ensenyat i, per tant, com que veiem amb els ulls, veure's sense els ulls no és possible.

Sí, quan vau fer el canvi de xip, a banda d'aquest, Tània, d'aquest curs al qual vau existir inicialment, quan vosaltres ho vau veure, i m'he millor dit, amb els vostres propis ulls, quan vau veure un canvi de percepció amb alguna persona determinada, quan vau fer el canvi de xip i vau dir, ostres, no m'ho puc creure, però això està passant.

Sí, m'agradaria dir que va ser un moment concret, com de, ah, ara ja s'han desbloquejat totes les creences i ja el món és un altre, no? Però per nosaltres no va ser així, va ser un conjunt d'experiències que vam anar vivint des del fet que et deia, no?, de portar un antifas posat i dir, no, no, és que a dins del meu cap estic veient una imatge, jo vull dir, això que estic veient és això que hi ha fora, i jo vull dir, sí, sí, sí, és això que tens aquí davant, és aquesta targeta que tu estàs aguantant. Uau, això ja va ser un crac interessant interiorment, de dir com és possible, com arriba aquesta informació, tot aquest núvol de preguntes que genera, però a partir d'aquí acompanyant altres persones, provant, jugant, el fet de jugar a nosaltres ens ha obert molt la mirada a dir, mira, no sabem si això és possible, però anem a jugar-hi, anem a provar, a veure què passa, què succeeix, si proves de. Tu estàs en un lloc i jo estic en un altre i pensaré en tu. A veure si em pots dir quan estic pensant en tu, no? I sí, i realment és el que passava, no? La persona tenia la sensació de, és ara, és aquest moment, no? És una percepció ampliada, jo li diria més que més intuitiva, crec que s'ha donat així, no? Com una percepció ampliada que tenim a l'hora de viure i desenvolupar-nos en el medi on cadascú ha la seva vida.

Una anècdota que no és el llibre, Jordi, vau donar una fotografia d'una entrepà, una adolescent nord-americana, va dir que tenia com una mena de mal de panxa que no era seu i va exclamar, és gluten, i resulta que el pare de la nena és celíac.

Exacte, per mi aquesta experiència em va canviar la comprensió de l'univers i la comprensió també com a pare. Perquè, ostres, davant d'una targeta on hi havia fotografiada un sàndwich, dibuixat un sàndwich, ella va manifestar això que, en vez de veure-hi, de cop i volta sentia mal a la panxa, i ho va relacionar, aquest dolor, va dir, va dir literalment, aquest dolor no és meu, és del meu pare, per tant, això és gluten. Clar, de cop i volta aquí ens va revelar que potser estem molt més connectats del que a primera vista ens pot semblar. I, clar, de cop i volta et trobes amb això i dius, d'on ve tota aquesta informació? És un camp quàntic? És la latís? Comença a obrir moltes preguntes, però la primera de totes. Que estan captant de mi els meus fills que no em diuen, perquè aquest adolescent potser ha sigut conscient i ha pogut expressar una cosa que per molts altres potser no és tan conscient o potser ho normalitzem i no ho comentem. Llavors, que estan captant de mi els meus fills en el meu dia a dia? De cop i volta això t'obliga a canviar la forma, ja no de, si vols fer una educació conscient i responsable i amorosa, ja no només és canviar com actues, sinó també canviar com et sents i com penses.

El llibre, dieu, amb exemples que molta gent hi veu, entre cometes, amb mans i dits, que a través del tacte és capaç de diferenciar colors o formes i que aquests membres treballarien com a antenes. I molts d'altres també hi veuen a través del paladar, que podria ser per la proximitat de la zona, dieu, amb la glàndula pineal, de la qual també en parleu molt.

Sí, de fet, hi ha moltes, entre cometes, antenes o formes de percebre o formes de captar o per on captar. Hi ha persones que diuen, no, no, és que hi estic veient a través de l'orella, com si sortís a través de l'orella i veiés la imatge des d'aquí. Hi ha moltíssimes, i al final crec que després de tots aquests anys de pràctica i d'experimentació, la hipòtesi que podríem resumir és que és una capacitat que forma part de la consciència i que la consciència fins ara no sabem on està localitzada. Llavors pot ser tan ampli com poder a la imaginació li donem o possibilitat li donem.

Disculpeu que em citi a mi mateix, però en el meu llibre, El camí de la consciència, en 20 anys de programa mai he citat cap llibre meu, però avui ho faig perquè precisament en el llibre en què parlo també de les experiències properes a la mort, tal i com diu el doctor Alex Gomez Marín, la persona que està morta clínicament i que explica el que ha vist en el quiròfan mentre estava morta clínicament, ho pot descriure amb tot detall malgrat que no hi veia amb els ulls. I de fet, Jeffrey Long,

que és un científic que també va investigar amb experiències properes a la mort, parlant amb ella ens explicava una experiència d'una dona que era cega, durant tota la seva vida havia sigut cega, i en una experiència propera a la mort que va tenir, va veure el seu cos i va poder veure diferents joies que portava, els seus cabells i de més.

Estem parlant, per tant, del mateix fenomen.

Sí, al final, clar, tot és consciència, i com molt bé deia la Tània, és molt difícil posar fronteres on acaben els sentits i on comença una altra cosa, no? Llavors, sembla com si de vegades els sentits s'ajuntessin i fessin aquesta part més sinestèsica, perquè hem vist persones. Ara em ve al cap, i ho relaciono amb quan jo vaig començar a creure de debò, que va ser amb un participant que li vaig posar una màscara de submarinisme aprescintada, i. Quan va tocar, jo aquell dia pensava que no aconseguiria veure, i quan va tocar la figura del Pikachu, que és un dibuix animat que té la capacitat de llançar descàrregues elèctriques, de cop i volta ella em va comentar, ostres, aquesta m'acaba d'electrocutar. Per mi aquest moment va ser un moment de clic, de dir, ostres, aquí acaba de passar alguna cosa molt interessant. I de cop i volta veus persones que. Quan oloren el verd diuen que senten olor de menta, que quan toquen el vermell noten sabor a maduixa, i a partir d'aquí comencen a classificar. Llavors sembla que hi ha un moment en què els sentits es comencen a juntar, i més amunt d'això, no sé què hi ha, però de vegades les persones som capaces de descriure coses que. Des d'un punt de vista físic, no hi ha una explicació.

Amb molt de nivell de detall, heu vist a vegades molt de detall?

Sí, totalment, de veure persones que fins i tot. Mira, si entrem una mica en conceptes, una mica de posar-li nom, no? Per exemple, tindríem la visió remota, que seria el fet de percebre o de veure informacions que no estan properes a nosaltres.

Sí, que això, com dèieu abans, tant els nord-americans com els russos ho han estudiat molt, eh? Perquè a nivell d'espionatge els interessava molt, eh? Exacte, exacte.

Doncs hem pogut veure persones fent una visió remota, és a dir, concentrant-se, posant la seva atenció en veure una imatge que està dins d'un ordinador, que l'ordinador està tancat, i dir, és que estic en el lloc on es va fer la foto, i estic aquí, i et puc descriure exactament tot el que veig. I veig la casa, les finestres, els arbres, puc girar-me a 360 graus i veure tot el que hi ha i descriure't, però amb la certesa, no només que ho veig o que obtingui informació, sinó que el meu cos hi és present allà.

Sí, sí, és increïble. Vosaltres dieu que hi podem veure sense ulls gràcies a la capacitat de concentrar-nos en informacions subtils que ens envolten. Aquestes informacions ens arriben gràcies a diferents antenes o al camp electromagnètic que genera el nostre organisme i que, com dèieu abans, giren al voltant de la glàndula pineal relacionada amb el centre energètic que involucra la visió del cor i, en general, del nostre cos. ¿A la glàndula pineal li doneu molta importància?

En un principi sí, de fet, hi ha diferents estudis, per exemple, Rick Strassman, Felipe de Oliveira, estudien com la glàndula pineal, segons ells, doncs, metafòricament parlant, metafòricament parlant, podria actuar com una antena, i fins i tot hi ha diferents tipus de respiració, com les respiracions holotròpiques, que el que fan és com mobilitzar l'energia perquè pugi cap als centres superiors, per dir-ho d'alguna manera, I quan nosaltres hem investigat amb aquestes respiracions, no tan potent com una holotròpica, però sí en aquesta direcció, com intentant posar pressió cap a la glàndula pineal, hi ha molts participants que de cop i volta diuen, ostres, ara veig una llum. I aquesta llum comença a coincidir amb els colors que els anem mostrant endavant. Per tant, no podem dir que la resposta és aquesta, no ho podem dir això, no ho podem afirmar, però sí que hi ha indicis que quan intentem mobilitzar alguna cosa en aquesta direcció, passen coses que no haurien de passar. Al mateix temps, però, També comentem en el llibre que parlem d'antennes metafòricament i didàcticament, però potser n'hi ha un altre que encara és més important, que és el cor. A l'Institut Hermat, als Estats Units, que han estat 30 anys físics, cardiòlegs, psicòlegs, estudiant el camp electromagnètic del cor, i com han descrit que gràcies a aquest camp. Hi ha persones que quan estan en estat de coherència la seva intuïció augmenta i que són capaços de percebre coses que en principi no s'haurien de percebre fora dels sentits convencionals. De fet, tenen una prova que és bastant interessant en la que posaven persones que havien après les tècniques de coherència cardíaca amb un electrocardiograma i un electroencefalograma i els posaven imatges en pantalla i el que veien és que el cor reaccionava a la imatge 4,8 segons abans que aquesta sortís. És a dir que. Sembla ser que hi ha alguna cosa també dintre el nostre cor que fa que reaccionem a coses que encara no han passat fins i tot, no? Seria una mica l'explicació del tengo una corazonada, però molt més ben desenvolupat.

Parleu-nos de la diferència que hi ha entre nens i adults. Per què a les criatures els és més senzill?

Sí, realment aquí hi ha un concepte interessant. I el que hem pogut anar veient en el nostre procés és que molts d'aquests nens ja no venen amb una motxilla carregada d'històries, de creences. Els adults tenim la tendència a pensar "no, no, no, jo ja porto uns anys vivint aquí". Ja sé com funciona el món, ja això més o menys ho tinc controlat. I això és un avantatge perquè ens permet reaccionar més ràpidament a situacions quotidianes del nostre dia a dia, però també ens genera una espècie de marc on anem a tot arreu arrossegant aquest marc i tot el que està fora d'aquest marc potser ja passa desapercebut on ho veiem. La nostra atenció ja no se centra en tot això. Llavors, moltes vegades, els nens tenen aquesta frescor de. Ah, doncs, anem a fer això? Ah, clar, i tant! Me'n recordo una vegada, fent una formació, que va entrar un nen corrents. El meu pare m'ha dit que soc un jedi i jo hi veuré sense els ulls. I amb aquesta fermesa i aquesta alegria, doncs sí, sí, es va posar l'antifàs i va començar a veure-ho tot. Llavors, moltes vegades em plantejo, ostres, què passaria. Si els adults vivíssim, ja no només amb això de la vis intuïtiva, sinó en la nostra vida, en aquest estat de frescor, en aquest estat de. Ah, doncs anem a jugar, anem a veure què passa aquí.

De fet, llegim en el vostre llibre. Alguns estudiosos asseguren que arreu del món neixen nens que estan despertant algunes funcions evolutives que estaven desactivades. L'evolució que es discuteix avui és la de la consciència. Mentre evolucioni, els humans adquiriran una consciència diferent de l'actual. Avui, la majoria dels éssers humans tenim un hemisferi esquerre sobredesenvolupat o sobreexitat, mentre que en un futur, dieu vosaltres, serà necessari desenvolupar l'hemisferi dret de la mateixa forma. I aquesta evolució de la consciència, dieu també vosaltres, encara es tracta com un tema purament esotèric, eh?

Absolutament. De fet, ara que parlaves dels hemisferis, doncs m'ha vingut al cap Jill Boyle-Taylor, és una neuroanatomista d'Estats Units que el 1996 va patir un ictus i va tenir una afectació a l'hemisferi esquerre i va estar una bona temporada. On totes les seves funcions operaven des de l'hemisferi dret, i ella comentava com, a part d'una situació certament angoixant, per suposat, a part d'això, notava com tots els sentits es barrejaven, un augment de la sinestèsia, una sensació d'unitat amb el tot i una pau. Camil, el que em desperta testimonis com aquests és, ostres, evidentment, en l'univers hi ha d'haver un equilibri, i si tenim un hemisferi esquerre, o una part racional i una part lògica, és per alguna cosa, però també tenim una altra part que potser com a societat no estem contemplant suficient.

No per ser grans no es pot desenvolupar, dieu, però sí que hem observat que en criatures acostumen a arribar a tenir una visió intuïtiva amb més agudesa visual. La majoria dels adults hem perdut la capacitat de visualitzar perquè no l'hem utilitzada i això també ens fa reflexionar sobre com ha de canviar l'educació, dieu vosaltres, per no perdre aquest motor cap a noves possibilitats. I aquí trobaríem desenes de circumstàncies que afecten de forma negativa als nens com l'abús abusiu de les pantalles que els disminueix la capacitat de visualitzar i d'imaginar. Pel que fa, important, pel que fa als vostres participants amb ceguesa, dieu que ja han aconseguit els primers èxits. Ens ho pots explicar?

Sí, exacte. Quan ens va arribar tota aquesta informació a nosaltres, una de les primeres preguntes que ens vam fer és, bueno, si això no depèn dels ulls, què passa amb les persones amb ceguesa o amb baixa visió? Això es pot desenvolupar igual? Pot ser d'utilitat? Sí, no? I vam començar a provar i vam veure que no és una recuperació de la visió, òbviament. Recorre un camí completament diferent, no és tornar a veure-ho amb els ulls. Però aquestes persones han arribat a descriure fotografies, a veure colors que fins i tot. Me'n recordo d'una persona que feia 25 anys que havia perdut la visió i em deia, Tania, és que estic veient un color que ja no recordava com era. El color granat ja no me'n recordava de com era i ara el torno a veure. O fins i tot altres persones com una adolescent amb la que hem tingut el privilegi de poder experimentar i practicar i jugar i ella ha arribat a llegir paraules, paraules que fins i tot no sabia ni què volien dir, però ella les llegia i podia arribar a saber quina lletra hi havia i dir-la. Llavors, sí, clar, tot això recorre una altra via completament diferent. I aquí jo crec que la pregunta no és tant perquè amb la visió intuitiva podem veure-hi sense fer servir els ulls i en aquest col·lectiu sí que seria útil i per tant és el que estem intentant expandir des de les comissions que fem a nivell voluntari, hi ha més de 150 persones. Fent sessions a persones amb ceguesa de forma gratuïta, però més enllà d'això és on ens col·loca tot això. És a dir, si nosaltres ja tenim els ulls per veure-hi, la visió intuitiva de què ens serveix? Doncs per nosaltres és un abans i un després, tot i que hi puguem veure, perquè no es tracta només de la visió, és que és molt més, és un augment de percepcions i jo diria que un augment de presència.

O sigui, hi podem veure. Podem veure aspectes de la realitat que actualment no veiem. Seria això.

Sí, per nosaltres és així. Moltes vegades estem en un lloc i hi ha tantes coses que ens passen desapercebudes que només pel simple fet de tenir presència ja se'ns mostren.

O sigui, les persones que hi veiem bé, per dir-ho així, tot i que, encara que tinguem la vista cansada amb el pas dels anys, podríem copsar matisos de la realitat, percepcions de la realitat que ara ens passen desapercebuts.

Sí, sí, exacte. I fins i tot el que deies, potser persones que no són persones amb ceguesa ni amb baixa visió, però que potser dius mira, tinc unes dioptries, hem trobat persones que després del treball amb l'antifàs diuen, ai, doncs no necessito ulleres per veure-hi. Ara hi veig, d'una altra manera puc llegir lletres fins i tot molt petites.

Exacte, jo remarcaria que no és una recuperació de la visió, però sí que d'alguna manera augmenta la percepció i alimenta, ajuda a ser molt més conscients de tot el que ens envolta i això també inclou l'àmbit visual.

Sí, tituleu un capítol precisament en què parleu dels casos pràctics i les experiències en persones amb ceguesa i que es diu Experiències de Tània acompanyant de persones con ceguera. I parleu de la Fiorella, per exemple, que va ser un dels primers casos. Exacte, sí, sí, sí.

El cas de la Fiorella va ser molt bonic. I a part, també hi ha moltes persones que han passat per les sessions que diuen, mira, jo puc fer servir aquesta capacitat puntualment, però encara que no l'estigui fent servir, jo tinc accés a informacions. Per exemple, hi ha una persona amb ceguesa que no hi ha vist mai i ella diu, vale, jo quan estic treballant al meu despatx, hi ha molta gent treballant i deixen coses sobre la taula que jo no sé ni on les deixen, però d'alguna manera jo vaig i col·loco la mà a sobre del que estic buscant exactament. Després d'haver fet un treball. Exacte, sí.

Hi ha el cas de la Iolima. Que era una persona plena d'humor i gràcia, que a més a més, que tenia una ceguesa blanca, una mena d'afecció que li permet només percebre les llums més intenses. Exacte, i el cas de la Yolima

va ser molt molt interessant, perquè ella es va posar l'antifàs i em diu, Tanya, és que m'ha aparegut una llum, estic fent trampes. I jo veig, ostres, però com pot ser, Lleulima, com pot ser això? I es va treure l'antifàs i diu, ah, no, no, no, no, no, Aquí no hi ha res de llum, jo no veig llum amb els ulls. Se'l va tornar a posar i em diu, sí, sí, hi ha una llum enorme, molt potent. I és el que et deia, que ella va començar a veure colors que ja no recordava, va començar a ordenar, per exemple, tenia pilotes de color groc i blau, i les ordenava totes perfectament, i va arribar a llegir amb un full d'in-a-quatre, doncs, paraules, també, amb el fons blanc i les lletres negres, va arribar a llegir paraules.

També dieu que per això cal un acompanyament, que no és d'avui per demà. Igual que si volem centrar-nos en escoltar un so d'uns determinats ocells, doncs algú ens ha d'orientar.

Absolutament. De fet, hi ha un llibre que es diu La visió extra-retinal, de Jules Romens, que fa cent anys ja parlava d'aquesta capacitat, i ell deia precisament això, que aquestes capacitats depenen d'unes senyals molt subtils que si no hi ha ningú que t'encamini cap a elles doncs et passen desapercebudes jo penso que simplement el fet d'estar aquí podent explicar tot això a la gent ja permet que les persones comencin a prestar atenció a aquestes subtileses. I un cop ho saps, llavors pots començar a avançar molt millor en aquest camí. No crec que hi hagi d'haver algú que t'acompanyi sempre en aquest sentit, però sí que hi hagi persones que et vagin donant idees de com poder anar augmentant la percepció i d'on focalitzar l'atenció. Normalment fem una activitat molt divertida, que és la típica de que passes un vídeo i. En aquest vídeo passen coses desapercebudes, però passen davant dels ulls i la gent està observant el diàleg dels participants i no s'adonen que per darrere ha passat un gorila o ha passat alguna cosa estranya, no? Doncs una mica amb el veure sense els ulls passa el mateix. Si tu no saps que veure sense els ulls és possible, no et posaràs un antifàs i no ho provaràs. En el moment que ho saps, pots començar a experimentar i a partir d'aquí comencen a passar coses. I quan passen coses és quan ja podem anar avançant.

Podríem posar l'exemple de l'àliga. Una dona a qui se li va donar una imatge amb una àliga pensant que no tindria resultat la va olorar i va assegurar que era una àliga. La seva afirmació va aixecar, va despertar un crit.

Va ser purament que la informació li va arribar de manera olfactiva. És a dir, ella va olorar. I li va venir olor a gallina, així és el que deia, olor a au, a un tipus d'au. Però a la vegada li va travessar la idea d'una au d'alguna manera amb violència, amb una mica de presència, això. I llavors va ser quan va arribar a la conclusió que era un àguila. Però això passa de moltes maneres. Estem parlant aquí de visió intuitiva, que seria el fet que aquestes informacions, diguéssim que aquests coneixements, es transformen en una imatge i ho veiem. I això és clar, és al·lucinant, no? Perquè, uau, quina passada! Però pot arribar de moltes altres maneres, pot arribar a través d'un olfacte, d'un olor, a través d'un sabor, d'alguna sensació interna, un saber corporal de si no és d'aquesta manera i pot arribar a ser tan concret com veiem en aquests exemples.

Clar, aquí efectivament el títol de visió intuïtiva

s'ajusta molt al que feu vosaltres. Oi? Absolutament, sí, sí, per mi té una relació directa amb la intuïció. Ara em ve una anècdota, m'ha vingut, ara mentre parlaves, Tània, d'un participant que li vam donar una imatge d'una maleta que s'estava obrint, una maleta vella, marró, i de dintre sortia un uix de peluix marró molt gros, i ell comenta, ostres, a la meva ment m'ha vingut una porta de color marró, i dic, vale, i. Si obrim la porta, què passa? I diu, ui, hi ha un os. Ostres, així és com ens comença molts cops també a parlar la intuïció. És un llenguatge de comunicació amb nosaltres mateixos que com més anem explorant, més el anem descobrint i de cop i volta ens adonem que ja no només és per veure sense els ulls i no només és per fer una visió remota, sinó que pot ser un llenguatge de comunicació per aconseguir també respostes a coses que podem necessitar en el nostre dia a dia de connexió amb el tot,

per dir-ho d'alguna manera. Hi ha d'haver molt d'interès, no? Ho dic perquè imaginem ara que aquí, nosaltres tenim aquí un monitor de televisió. Jo tinc l'antifàs i poseu les imatges de Telecinco. A mi, clar, no m'interessen gaire les imatges dels programes de Telecinco en general. Jo podré copsar alguna cosa o em serà totalment indiferent.

Doncs jo sento que al principi, sobretot, és una forma d'entrenar la nostra atenció. Llavors, si posem imatges de coses que ens criden l'atenció, que ens encanten o que disfrutem, òbviament la nostra atenció se'n va directa. Ui, li crida molt l'atenció. És, ai, ai, ai, això m'agrada. Però a mesura que anem entrenant amb això, cada vegada podem posar imatges més complexes, o potser que no tinguin res a veure, o fins i tot de coses que no hem conegut mai. I aquesta informació la veurem de la mateixa manera. I amb persones, també? De veure persones. O sigui, és curiós, quan el Jordi va començar a desenvolupar aquesta capacitat, a les seves experiències que portava l'antifàs, i va començar a veure, i veia una targeta, però la meva mà, quan estava aguantant la targeta, no la veia, no hi havia manera, no podia veure-la, i llavors es va esforçar i va dir, no, no, no, jo vull veure la teva mà, i llavors sí que va veure la meva mà, però llavors no podia veure el meu braç, i llavors anar posant l'atenció va poder arribar a veure'm d'alguna altra manera.

Són la Tània Gorreta i en Jordi Invert que han publicat Ver si los ojos es posible, l'ha publicat Vergara, la visió intuïtiva i la intuïció ampliada. Gràcies, Tània i Jordi, per la vostra feina, gràcies pel llibre, per haver vingut a l'Ofici de Viure. No sé si ara tanquéssiu els ulls aquí amb un antifàs. Creieu que percebiríeu coses de l'estudi que fins i tot van més enllà del que percebeu amb els ulls?

Doncs podria ser i podria ser un experiment interessant a provar-ho i veure què és el que percebem més enllà o què és el que està succeint en aquest estudi més enllà del que podríem pensar racionalment.

Absolutament, sí. Moltes gràcies. Gràcies. Fins una altra. Als oients i a les oients també. Moltes gràcies. Una abraçada.