15 anys de l'alto el foc definitiu d'ETA, camí de la normalitat democràtica
El procés de dissolució de la banda terrorista Euskadi Ta Askatasuna (Euskadi i Llibertat) madura durant la primera dècada del segle, davant l'evidència que el País Basc no aconseguiria els seus objectius a través de la violència, i culmina l'octubre del 2011, avui fa 15 anys.
Pel camí, més de 800 morts durant 50 anys i una societat tenallada per la por. La por a l'assassinat, a l'extorsió i al segrest, però també a la detenció indiscriminada i a la tortura.
La societat basca ara es debat en com cal explicar aquest passat recent.
El govern basc, a través de l'Institut de la Memòria d'Euskadi (Gogora), ha establert un relat complex per a molts, però que reflecteix una realitat social evidentment complexa en què totes les víctimes de violacions dels drets humans són igualment víctimes.
Primers passos cap a la normalització
Les primeres iniciatives cap a la normalització social després de l'alto el foc definitiu d'ETA van sorgir de les taules de diàleg, també conegudes com a taules o fòrums ciutadans per a la convivència, en què totes les víctimes es reunien per primera vegada per posar en comú el seu dolor.
Unes taules majoritàriament constituïdes a partir del 2012 en localitats de Guipúscoa com Lasarte, Tolosa o Azpeitia, on la violència terrorista s'havia acarnissat més.
Les taules es van estabilitzar amb el suport de la diputació foral de Guipúscoa, que va aportar recursos i mediadors professionals que canalitzaven uns diàlegs entre víctimes oposades, sovint molt complexos.
Aquests fòrums de diàleg municipals, de gent del carrer, van encarregar diversos informes sobre la violació de drets humans i la violència política al País Basc, com a Hernani.
Van posar de manifest la generalització de la vulneració dels drets humans a la comunitat en el període entre el 1960 i el 2018.
Els informes més coneguts són els de l'Associació Pro Drets Humans Argituz i el de la Societat de Ciències Aranzadi, institucions de prestigi a Euskadi, que han acabat documentant més de 8.000 casos de violència política; més de 400 només a Hernani, per exemple.
L'historiador Javier Buces va ser un dels encarregats d'elaborar l'informe de la Societat de Ciències Aranzadi. Per ell, existeix un consens generalitzat, no sobre el relat del que va passar, sinó d'una memòria compartida sobre la vulneració de drets humans a causa de la violència política.
La majoria d'aquelles taules van anar deixant de funcionar, però han establert un pòsit per al diàleg que ha anat més enllà: ara la gent en pot parlar, de tot aquell passat.
Un dels seus participants, Kike Intxausti, del fòrum de Lasarte, recorda que gràcies a les trobades ha après a entendre el posicionament de les altres víctimes i a poder-ne parlar davant d'una tassa de cafè a la cuina de casa.
Víctimes del terror
El periodista Gorka Landáburu és un exemple de víctima del terror. El maig del 2001 va rebre un paquet bomba a casa seva, a Zarautz. El va obrir l'endemà amb la sort que l'explosió no el va matar.
Malgrat les múltiples seqüeles físiques, ara pot riure de com se'n va sortir.
Diu que s'han acostumat a viure en pau, feliços i contents, com abans assumien resignadament la violència diària.
Mentre passegem per la platja de Zarautz, Landáburu explica un exemple molt il·lustratiu de fins a quin punt va afectar durant anys la violència a la societat basca i de com es viu en l'actualitat.
Diu que ara, qualsevol matí, quan va a plaça, saluda la Pili: "Agur, Pili!" "Agur Gorka, agur!" La Pili és la viuda del regidor del Partit Popular de Zarautz, José Ignacio Iruretagoyena, assassinat per ETA el 1998.
Segueix caminant i saluda el Mikel. El Mikel Paredes, el germà de Txiki, company del comitè de vaga i afusellat per Franco el 1975. "Agur, agur!"
El periodista segueix passejant cap al mercat amb la bossa a les mans mutilades per la bomba d'ETA. I continua saludant la gent del poble aquí i allà.
Entre bledes i tomàquets, a les parades de verdures, topa amb una altra Pili. Aquesta és la germana de José Ignacio Zabala, torturat i mort al quarter de la Guàrdia Civil d'Intxaurrondo al costat de José Antonio Lasa. Però no s'acaba aquí.
Quan torna cap a casa fent la volta amb la bossa plena, Landáburu acaba saludant el seu veí Anton: "Agur, Anton! Agur, Gorka, agur!" L'Anton, àlies "Kubati", és l'assassí de Yoyes, la dirigent etarra que va deixar l'organització als anys 80.
Una altra de les supervivents és María Jáuregi, filla del polític socialista Juanmari Jáuregi, assassinat per ETA l'estiu del 2000. Com Landáburu, és una ferma defensora del relat assumit per la majoria de la població: tots són víctimes. S'emociona en parlar del seu pare i el poc temps que hi va poder passar, ja que ella només tenia 20 anys quan va morir.
Malgrat el record i l'aposta pel relat, la María no vol fer servir una paraula, diu, massa usada com és "perdó". Ella prefereix parlar de segones oportunitats, que és exactament el que s'ha donat la societat basca.
La batalla pel relat
El 2021 aquest consens es va acabar. Impulsat pel Ministeri de l'Interior, es va instal·lar a Vitòria un nou museu recordant la violència: el Centre Memorial de les Víctimes del Terrorisme.
És un museu diferent al Gogora de què parlàvem al principi. El seu relat no és exactament igual al que ha impulsat des de fa temps el govern basc i en què es basa la memòria compartida sobre la vulneració de drets humans.
L'historiador Javier Buces recorda que el museu "ve del Ministeri de l'Interior, que va formar part d'aquest conflicte durant dècades", i el posa d'exemple de com es manté la batalla pel relat d'una manera molt explícita.
Aquí hi ha un únic relat. És com una pel·lícula de vaquers, bons i dolents. I s'ha d'imposar aquest relat. Hem guanyat la guerra contra ETA i ara guanyarem també el relat.
Per Buces, l'historiador ha d'explicar els perquès de la història sense caure mai en la justificació.
El que resulta evident és que, a l'hora d'establir una normalitat convivencial al País Basc, l'estratègia de les organitzacions com Argituz o Aranzadi ha resultat molt més efectiva que qualsevol altra.
Tots son víctimes de la violació de drets humans... després cadascú n'explicarà els seus matisos.
L'evidència es veu al carrer i a les places, on pares i avis juguen amb els fills i nets. I també a les universitats, on ara els joves que no van viure els durs anys del terrorisme en parlen desacomplexadament, fins i tot davant la càmera.