El dia que ETA va plegar: per què es va prendre la decisió i com es va gestar
Aquell 20 d'octubre del 2011 va ser un dia de molts nervis. Sabíem que era la data escollida per a un anunci històric. L'anunci. La fi de la violència. Una molt bona font de l'esquerra abertzale m'ho havia xiuxiuejat uns dies abans a Sant Sebastià: "Serà dijous i estigues pendent de la BBC."
Però el migdia d'aquell dijous, mentre estàvem pendents de Londres, va passar un fet inesperat a Líbia. El coronel Moammar al-Gaddafi moria a la seva ciutat natal, a Sirte, en el decurs d'una batalla amb les forces opositores.
La captura i l'execució del dictador derrocat van acaparar l'atenció de tots els mitjans internacionals, també de la BBC, esclar. I això ens va fer témer que s'ajornés l'anunci d'ETA.
La incertesa i els nervis van acabar a les set del vespre. A l'hora pactada, i deixant momentàniament en un segon pla la notícia sobre Gaddafi, el canal públic britànic emetia un vídeo d'ETA en què tres encaputxats anunciaven "el cessament definitiu de l'activitat armada". La decisió ni va ser improvisada ni va sortir del no-res.
El principi de la fi va començar als anys 90
Eugenio Etxebeste, Antxon, va ser el primer dirigent que va plantejar l'abandó de les armes per no llastrar l'independentisme basc. Ho va fer el 1991, poc després de la caiguda del mur de Berlín.
La seva reflexió a favor de la via política era pragmàtica: la guerra freda havia acabat i ETA s'havia d'adaptar a un món nou. La proposta d'Antxon va ser ignorada aleshores, però l'Acord de Divendres Sant a Irlanda del Nord del 1998 li va donar la raó.
L'IRA, un dels principals referents d'ETA, començava el camí de la pau. Els aires irlandesos van impactar a Euskal Herria i aquell mateix any partits i sindicats abertzales, inclòs el PNB, signaven a Lizarra una declaració sobiranista. ETA va acompanyar l'acord decretant una treva.
El pacte va descol·locar el govern del PP i el president José María Aznar va respondre autoritzant contactes amb "l'entorn del Moviment Basc d'Alliberament", fent ús d'un vocabulari inèdit en l'aleshores líder de la dreta.
Però les diferències internes dels socis de Lizarra van acabar amb aquest intent de via unilateral cap a la independència i ETA va reprendre l'activitat a principis de l'any 2000 amb una campanya d'atacs molt dura.
Entra en escena Arnaldo Otegi
De manera immediata, el portaveu de l'esquerra abertzale comença a reunir-se en secret amb el líder dels socialistes guipuscoans, Jesús Egiguren. És un espai de diàleg que es manté durant quatre anys, malgrat els atemptats d'ETA, les operacions policials i les il·legalitzacions.
En aquest temps, i des de les diferències que els separen, els dos polítics teixeixen una relació de confiança i de complicitat sobre com abordar la resolució del conflicte basc. Saben que les seves trobades privades a la cuina del baserri Txillarre d'Elgoibar, el poble d'Otegi, no passen de ser converses de cafè sense cap incidència més enllà d'aquells murs.
Ara bé, la situació fa un tomb el març del 2004, després dels atemptats islamistes de Madrid. El PP perd les eleccions i arriba a La Moncloa el socialista José Luis Rodríguez Zapatero. Egiguren aprofita la inesperada oportunitat que s'acaba d'obrir i el posa al corrent dels seus cafès amb Otegi. Un sorprès Zapatero encarrega a Egiguren que explori les intencions d'ETA.
Aquestes negociacions secretes, amb l'aval del govern espanyol i sota mediació internacional, tenen lloc a Suïssa i a Noruega entre el 2005 i el 2007. I es trenquen i tornen els atemptats. Otegi i l'esquerra abertzale constaten que no hi haurà sortida negociada. I tiren pel dret. La fi d'ETA serà ordenada i unilateral.
Es posen a treballar a partir del 2008 en un procés marcat per les tensions internes –un sector de l'organització no ho veia clar– i també per les externes, amb un Estat que buscava la rendició i la derrota d'ETA. De fet, el mateix Otegi va acabar a la presó enmig de tot aquest procés per impuls del govern del PSOE i de l'Audiència Nacional.
El 2011, abans que Zapatero perdi les eleccions i arribi el popular Mariano Rajoy, ETA i l'esquerra abertzale han aconseguit fer els deures amb l'ajut d'una part de la comunitat internacional.
Ho confirma la foto de la Conferència d'Aiete, a Sant Sebastià, el 17 d'octubre d'aquell any, amb una delegació de vips encapçalada per l'exsecretari general de l'ONU Kofi Annan.
Sota aquesta cobertura, ETA apareix tres dies més tard a la BBC i diu que posa fi a la violència per sempre. Faltaven encara el desarmament, que arribaria sis anys més tard a Baiona, i la dissolució, culminada i escenificada el 2018 a la població també bascofrancesa de Kanbo.
Fites sens dubte destacades, però per a la societat basca la data clau, la que va celebrar de debò, va ser la del 20 d'octubre del 2011, el dia que ETA va plegar.
