Clàudia Costafreda, a "Les dones i els dies": "Soc addicta, i això s'ha de dir"
Amb només trenta-dos anys, Clàudia Costafreda s'ha convertit en una de les veus imprescindibles de la ficció espanyola dels últims anys. Ha escrit "Veneno", dirigit diversos capítols de "Superstar" i "Cardo" al complet, i prepara una nova sèrie titulada "Yo siempre a veces".
El seu estil és directe i visceral, amb històries que donen veu a dones, discursos i situacions sovint invisibilitzades. Però més enllà de la seva carrera, la directora parla a "Les dones i els dies" des de la seva experiència vital: d'allò que ha viscut i ha transformat en ficció.
Viure amb l'addicció i parlar-ne sense tabús
A "Cardo", la directora mostra el paper de les addiccions, un problema social patent, però estigmatitzat. La protagonista, la Maria, viu atrapada en una espiral destructiva de dependència a les drogues i l'alcohol.
La creadora parla de la seva vida i confessa obertament que és addicta i que fa un any i vuit mesos que viu en abstinència: "Jo soc addicta i no m'importa dir-ho. S'ha de dir, perquè si no es cau molt en el prejudici o en normalitzar certes conductes."
Darrere les addiccions, recorda Costafreda, sovint hi ha preocupacions i pors. I aprofita per denunciar la hipernormalització de l'alcohol: "Em trobo molts cops amb insistències per beure i em sembla gravíssim."
Un addicte no és només el que es droga a les deu del matí o el que beu alcohol cada dia. També hi ha addictes funcionals que només beuen el cap de setmana.
La directora creu que és clau parlar-ne des de la veritat i la vulnerabilitat per trencar prejudicis i obrir camí a altres persones que poden estar passant pel mateix. "Les addiccions no són un vici, són una malaltia, i hi ha molt poca informació vàlida del que és realment el consum de substàncies."
Relacions tòxiques i noves maneres d'estimar
Parlar d'amor, per Clàudia Costafreda, és parlar també de ferides. Moltes de les seves produccions porten a la pantalla la càrrega dels mandats de gènere i els mites de l'amor romàntic que encara moltes dones arrosseguen i que dificulten poder construir relacions sanes.
Tot i que vivim en un món més feminista, la cineasta afirma que les relacions personals continuen sent "un desastre" i que encara hi ha dones atrapades en relacions convulses. "No conec cap dona que no hagi tingut alguna relació tòxica", afirma.
La directora explica que cal desaprendre conductes sexuals i emocionals heretades durant generacions i reivindica maneres més tranquil·les, flexibles i responsables d'estimar. L'amor, segons la guionista, no s'ha de confondre amb la intensitat i la turbulència: "Per mi és estabilitat, calma i cures."
El matriarcat com a motor
Rere la valentia i resiliència de Clàudia Costafreda per superar les adversitats hi ha una base sòlida: la seva família i, en especial, les dones que l'han envoltat des de petita. La guionista va criar-se en un ambient matriarcal i assegura que aquest suport femení ha estat la seva brúixola i també la seva inspiració artística.
Per aquest motiu, Clàudia Costafreda té clar que vol seguir explicant històries, però sense renunciar a ser mare: "Per mi és més important ser mare que fer pel·lícules, és un desig que tinc, i ha de poder ser compatible amb la professió."
Una carrera meteòrica amb identitat pròpia
Costafreda va obrir-se camí en una indústria sovint poc receptiva amb les dones i el talent emergent. Va estudiar a l'ESCAC i, un any després de graduar-se, va estrenar el curt "Benidorm 2017". "Cada any surt molta gent de l'ESCAC i és difícil ficar el cap en aquest món", explica, però malgrat tot, aquesta producció li va obrir les portes a Els Javis.
Aquesta connexió va ser el trampolí per a futurs projectes i per consolidar el seu segell creatiu. A les seves històries, les dones són al centre i són protagonistes complexes, fràgils i amb caràcter, que s'escapen dels clixés tradicionals. Reconeix que li surt de manera natural: "Soc dona i conec millor l'univers femení. M'interessa tocar certs temes i explicar històries que encara no s'han explicat."