Claus per acompanyar l'adeu a la infància: pors, anhels i reptes dels 7 als 12 anys

La franja dels 7 als 12 anys és l'etapa del no retorn a la infància. És quan els fills s'adonen que ja no hi ha marxa enrere. Una etapa molt invisibilitzada, però essencial, perquè els infants comencen un camí cap a la maduresa que els separarà de la infància, i diran adeu al nen o nena que són, assegura la psicòloga Elisenda Pascual.

És una etapa, però, en què no cal posar el peu a l'accelerador perquè no és l'adolescència, adverteix Pascual.

Per conèixer com transitar l'etapa del no retorn a la infància i gestionar els dols, les pors i els anhels que es desperten en pares i fills, "L'ofici d'educar" obre "L'escola de pares" amb Elisenda Pascual, psicòloga de criança respectuosa i de la sèrie "Això no és Suècia". 

A la frontera, ni infància ni adolescència 

L'etapa del no retorn és frontissa entre la infància i l'adolescència, i cada nen o nena la viurà diferent segons el seu caràcter, assegura la psicòloga Elisenda Pascual, autora d'"Amor de piel adentro" "Criar i jugar", "Maternitat invisible" i "L'ombra de la Clara".

Durant la preadolescència, el cervell recull tot el que s'ha anat aprenent, experiències viscudes des del naixement fins als 8 o 9 anys, es reorganitza i es preparen els canvis del que serà l'adolescència, assevera el doctor en biologia David Bueno, fundador de la càtedra de Neuroeducació de Barcelona i autor d'"El cervell de l'adolescent".

Els preadolescents no són encara adolescents, i no els hem de tractar com a tals, o que parlin, es comportin o vesteixin com adolescents

Bueno aposta per acompanyar emocionalment sense sobreprotegir: "La preadolescència és fonamental per al desenvolupament humà, i si aquestes xarxes no es consoliden prou, l'adolescència serà més moguda del que és habitual".

No s'ha de propiciar que es comportin, vesteixin ni actuïn com a adolescents, perquè no ho són, referma Pascual: "Si la teva filla no té desenvolupades les característiques sexuals secundàries és que no ha arribat a la pubertat, i no pot ser adolescent. Està a l'etapa del no retorn a la infància, però no cal posar un peu a l'accelerador".

Vivim en una societat marcada per una hipersexualització precoç, lamenta la psicòloga, i a les pel·lícules infantils les protagonistes, com passa a "Frozen", no són infants, sinó dones amb característiques sexuals secundàries: "Portava el meu fillol a l'escola quan van arribar unes nenes de 10 anys amb els llavis pintats de vermell. És essencial coregular, dir a la nena: 'Si vols, pinta't els llavis a casa, i te'ls despintes quan surtis al carrer, perquè encara ets una nena'".

"Els hem de protegir d'un món depredador, que no està educat encara perquè les dones puguem ser lliures", lamenta la psicòloga, que reconeix que ella mateixa, en revisió constant, cau molt sovint en els clixés més tradicionals i polaritzats entre nens i nenes.

Es fan festes de bellesa per a nenes amb rutines de neteja facial i maquillatge, i no és adequat en la infantesa

"M'arriben famílies que han portat la filla a una festa d'aniversari i se l'han trobat amb una bata i cogombres a la cara" explica Pascual.

L'adeu a la infància, pors, anhels i reptes 

La Gemma té una filla de 10 anys, i li fa por que no estigui preparada per fer el salt de la infància a l'adolescència: "Tinc por de com l'afectarà el món digital i si el sabrà gestionar. I també de com viuré el dol que els seus referents siguin el seu grup d'iguals, tot i que espero que mantinguem el vincle per molt que creixi".

Al Xavier, pare de dues nenes de 7 i 11 anys, el preocupa si els haurà donat prou eines per arribar a l'adolescència amb valors, autonomia i límits: "Un altre temor és que quan creixin que no se'ns allunyin massa i que ens utilitzin com a recurs, a mi i a la meva parella."

Davant la por de deixar de ser referents dels nostres fills quan es fan grans, la psicòloga Elisenda Pascual ens recorda que ja ens porten a dins, així com nosaltres portem els nostres pares: "Per això sempre insisteixo en la importància de ser adultes coherents, consistents i íntegres, perquè els infants tenen un olfacte meravellós per detectar la nostra integritat, coherència i consistència, encara que no estiguem davant d'ells."

Així i tot, hem de ser conscients que en aquesta etapa comencen a guanyar protagonisme les amistats, com a còmplices amb qui passar-ho bé i establir vincles, reconeix Pascual.

I què n'opinen els infants? L'Aleix, d'11 anys, vol fer el que fan els nois i noies grans –conduir–, i de fer-se gran li fa por "la responsabilitat de cuidar els fills, que no els passi res".

No vull deixar de jugar, perquè ho fan els nens, els adolescents ja no tant i els grans ho haurien de fer més

La Guida, de 10 anys, tampoc vol deixar de jugar a fet i amagar o al veig-veig, perquè és entretingut: "També m'agradaria anar a ballar a la disco amb les amigues, després d'un soparet. I el que em fa por de fer-me gran és no entendre res dels estudis universitaris perquè ho expliquin massa de pressa, i també el carnet de conduir." 

Eines per transitar l'etapa del no retorn

Viure l'etapa del no retorn com una oportunitat sobre 4 pilars, és proposta de la psicòloga Elisenda Pascual:

• La regulació: "Em segueixo encarregant del que et passa, soc el far en la teva tempesta, i et coregulo perquè en el futur ho facis tu sola."
• La presència: "Estaré sempre al teu costat perquè no et sentis sol".
• La confiança: "Veig que t'estàs fent gran i que cada vegada tens més habilitats per gestionar i afrontar el que et passa a la vida."
• L'autonomia: "Cada vegada tens més habilitats i recursos i jo et dono permís perquè experimentis."

"Compartir amb ells com ho vam viure nosaltres", proposa la psicòloga, perquè s'emmirallin i també relativitzin aquesta etapa. "També ens poden ajudar els llibres que parlen d'educació sexual integral, del canvi dels cossos, la prevenció, la diferència entre desig i consentiment; perquè la mitjana esporàdica del consum del porno és de tan sols 9 anys, fruit de l'aparició del desig i la curiositat", afegeix.

Fer rituals de pas bonics, que en molts casos hem perdut, suggereix també la psicòloga: "Establir espais de conversa amable i escolta activa. Fer un àlbum de vida amb fotografies des que va néixer, què li agradava, en qui s'ha convertit o quins somnis té; per començar a construir un relat autobiogràfic. O bé escriure una carta a aquest nen o nena que deixem enrere, alguna cosa tangible que acompanyi l'evolució".

També recomana posar les bases d'una educació sexual integral, però ni per poc ni per massa: "Comprendre molt bé quin infant tens al davant, escoltar què pregunta, i tornar-li la pregunta: 'D'això –la sexualitat, l'amor, el que sigui– tu què en penses? Qui t'ho ha explicat?' I en funció del que ens digui, sabrem quin grau de comprensió té d'allò i haurem de trobar les paraules i el contingut adequat sense cometre sincericidi".

Pel que fa a les pantalles en aquesta etapa, Pascual proposa que no tinguin un dispositiu propi, i fer servir el familiar amb unes normes i codis d'accés: "Fomentar l'autonomia i la confiança per entrenar el cervell, perquè si el prefrontal, que és la zona que controla els impulsos i pren decisions, no s'entrena abans de l'adolescència, estem perduts". 

Mentre no ho aconsegueixen, ser al seu costat per ajudar-los a regular-se en l'ús de la tecnologia, i també posar conseqüències

Per criar persones autònomes i adultes funcionals, l'etapa del no retorn és l'última oportunitat perquè assumeixin la corresponsabilitat de les tasques de la llar, assegura Pascual: "Toca que hi participin, encara que no els agradi: fer-se el llit, buidar el rentaplats, desparar taula, saber a quina hora s'han de llevar o buidar la bossa d'esports, és responsabilitat seva".

La maduresa es defineix com la capacitat que tenim de posar límits i regular el nostre desig, i això s'aprèn a l'etapa del no retorn

Amb el salt de la primària a la secundària s'escurça una etapa clau, lamenta la psicòloga Elisenda Pascual: "Ens vam equivocar fent aquest canvi educatiu, amb només 12 anys és massa aviat. Però com que és així, el que podem fer és cuidar-los i escoltar-los. Quan un infant entra a l'institut ja veus clarament quina és la seva tendència. Per alguns se'ls farà una muntanya, i altres estaran encantats, i cal acompanyar cada procés".

I sobretot establir espais de comunicació, no interrogatoris, amb els nostres fills i filles perquè se sentin còmodes per explicar què passa i com se senten, conclou la psicòloga.