Com està Mojtaba Khamenei i qui mana ara a l'Iran, un règim cada cop més militar i menys teocràtic
On és i en quin estat es troba el líder suprem iranià, Mojtaba Khamenei? És la pregunta que es fan 90 milions d'iranians i la resta del món.
El primer minut del primer dia de guerra, el 28 de febrer, Israel va decapitar la cúpula de poder iranià matant els principals comandants militars i el líder suprem, Ali Khamenei. Mojtaba va perdre el seu pare, la seva dona, el seu fill i ell va quedar greument ferit.
Llavors ignorava que dues setmanes més tard el nomenarien el tercer líder suprem de la República Islàmica i no se sap si el consell de clergues que el va nomenar era conscient del seu estat físic real. Mojtaba Khamenei porta un mes i mig al càrrec i encara és hora que els iranians el vegin en un vídeo o li sentin la veu en un missatge d'àudio.
Només han sentit missatges escrits seus llegits per locutors de les televisions estatals. S'ignora si perquè no vol donar cap pista del lloc on s'amaga, si perquè no vol mostrar les ferides i vulnerabilitats o perquè directament no pot parlar amb condicions.
En quin estat es troba? El règim manté un hermetisme absolut, però a la premsa s'ha filtrat alguna cosa. Després de consultar múltiples fonts iranianes, la periodista d'origen iranià del New York Times Farnaz Fassihi assegura que Khamenei està mentalment àgil i compromès amb les funcions de lideratge. Ara bé, el seu estat físic seria molt delicat i necessita cures i atenció mèdica constant.
Segons el rotatiu, "el van operar tres vegades d'una cama i espera una pròtesi. Li van operar una mà i recupera lentament la funcionalitat. Té la cara i els llavis greument cremats, cosa que li dificulta la parla i, amb el temps, necessitarà cirurgia plàstica".
El periodista d'Al-Jazeera Ali Hashem, que ha estat d'enviat especial a l'Iran, escriu a Foreign Affairs que el seu estat no és tan catastròfic i citant fonts properes al líder suprem diu que "s'ha recuperat pràcticament de les ferides que va patir durant el primer atac. Ara es pot moure sol i té una cicatriu visible a la cara. Hi va haver almenys dos intents d'assassinat fallits més durant el conflicte".
Per por que Israel o els EUA tornin a intentar matar-lo, Khamenei viu amagat en algun punt del país i només es comunica amb l'exterior a base de missatges escrits que li arriben, segons el New York Times i l'agència Reuters, a través d'una xarxa secreta de correus humans. Això fa que les comunicacions amb ell siguin lentes i complexes.
Per tant, l'Iran té un líder debilitat i molt aïllat que és incapaç de dirigir el dia a dia del país enmig d'una agressió exterior. Però això no ha estat un problema tan greu per la continuïtat de la República Islàmica ja que el buit que ha deixat ell l'han ocupat els seus amics i plegats protagonitzen el canvi sistèmic més important en 46 anys d'història de l'Iran revolucionari.
Un règim més militar que no pas teocràtic
Quan l'aiatol·là Khomeini va arribar al poder el 1979 va implantar un sistema d'estat sense precedents: un règim híbrid dominat pels clergues xiïtes sota els quals hi ha un govern civil escollit pel poble en eleccions on només podien concórrer candidats avalats pel clergat.
Era un sistema amb alguns contrapesos i que permetia que hi hagués corrents conservadores i reformistes, però el poder de les grans decisions l'ostentava en última instància el líder suprem, que havia de ser un gran aiatol·là. La seva autoritat havia de ser absoluta i, a més, era el comandant de les forces armades.
Tant Khomeini com Khamenei van exercir aquesta autoritat suprema i ningú s'hauria atrevit a fer-los ombra o a no consultar-los per les decisions més urgents i transcendentals.
Amb un Mojtaba Khamenei ferit, aïllat i sense el prestigi religiós dels seus predecessors, això ha canviat.
Segons diverses informacions periodístiques i observacions d'experts, el líder suprem ha deixat de tenir aquell poder absolut i el buit que ha deixat l'han ocupat els màxims comandaments de la poderosa Guàrdia Revolucionària. A molts d'aquests militars els coneix des que amb 17 anys va anar de voluntari a la guerra Iran-Iraq i, des de llavors, ha treballat colze a colze amb ells i a l'ombra del seu pare.
Ali Vaez, expert en l'Iran de l'International Crisis Group i amb molts contactes al país va més lluny: "Mojtaba està al servei de la Guàrdia Revolucionària perquè li deu el càrrec i la supervivència del sistema (...), ara ell està subordinat a la Guàrdia Revolucionària, en lloc del contrari, com passava amb el govern del seu pare".
Són generals com Ahmad Vahidi, Mohammad Baher Zolghadr o Yahya Rahim Safavi que dirigeixen el país amb una espècie "de governança militar per consens que fa que el compromís amb Washington sigui més difícil, no més fàcil, d'aconseguir" afirma Danny Citrinowicz, excap de la branca iraniana de la Intel·ligència de Defensa Israeliana i ara membre de l'Atlàntic Council.
"En decapitar Khamenei, vam canviar l'equilibri del sistema, vam crear un país menys teològicament religiós i més una dictadura militar". S'ha passat del poder diví al poder dur, d'un règim on hi havia una figura teocràtica central s'ha passat a un país dominat pels generals, on el líder suprem té un paper, a la pràctica, menys decisiu.
Una investigació de l'agència Reuters afirma que l'Iran ja no té un únic àrbitre clerical indiscutible al cim del poder sinó que hi ha hagut una ruptura brusca amb el passat que pot estar endurint la postura de Teheran mentre sospesa la represa de les converses amb Washington.
"Mojtaba Khamenei continua sent el cim del sistema però el seu paper és principalment legitimar les decisions preses pels seus generals en lloc d'emetre directrius ell mateix. La pressió en temps de guerra ha concentrat el poder en un cercle intern més estret que ara domina tant l'estratègia militar com les decisions polítiques clau".
Tot i que Mojtaba és formalment l'autoritat màxima de l'Iran, és una figura d'assentiment més que no pas de comandament que avala els resultats forjats a través dels miliars de la Guàrdia Revolucionària. I el New York Times afegeix: "El poder ara està en mans d'un exèrcit atrinxerat i de línia dura, i l'àmplia influència dels clergues està minvant. Sota l'actual direcció col·lectiva, són els generals els que prevalen".
Segons l'expert Ali Vaez, "actuen ara amb més marge de maniobra i amb menys restriccions que quan manava Ali Khamenei, que era un home molt cautelós".
La presa de decisions a l'Iran s'ha consolidat "en un nucli de seguretat militar relativament cohesionat", confirma Hamidrez Azizi, membre de l'Institut Alemany d'Afers Internacionals i de Seguretat sobre l'Iran.
Un dels arguments que ha donat Donald Trump per no arribar a un acord amb l'Iran és que el règim està, segons ell, dividit i els diferents sectors són incapaços de posar-se d'acord.
Els experts i observadors creuen el contrari i recomanen a la Casa Blanca que canviï la comprensió que s'ha creat del poder a Teheran si vol deixar d'enganyar-se i tenir algun èxit en aquest conflicte.
La guerra, diuen, ha endurit i unit les diferents faccions conservadores del règim que encara tenien quotes de poder. Quan el sistema està en perill i lluita per la supervivència, les tensions internes i les diferències habituals entre protagonistes d'un règim tendeixen a desaparèixer.
"L'únic canvi de règim que ha tingut lloc a Teheran és una consolidació del poder a les mans dels generals de línia dura del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica (CGRI), no dels líders "molt més raonables" que Trump afirma haver empoderat". I aquesta nova realitat, diu Danny Citrinowicz," és un problema que hem creat nosaltres".
Reuters conclou que arran de la guerra, el dilema que afronten els líders iranians ja "no és entre una política moderada o una de línia dura, sinó entre una de línia dura i una de línia encara més dura".
Un tarannà que ajuda a entendre perquè Washington no aconsegueix, ni segurament aconseguirà a curt termini, arrencar concessions significatives en les negociacions amb Teheran.