Creixen els rumors sobre la dimissió de Starmer, sense suports entre els diputats laboristes
Keir Starmer podria tenir les hores comptades com a primer ministre britànic. Al llarg del cap de setmana s'han multiplicat les especulacions sobre la seva dimissió, que podria arribar aquest mateix dilluns o més endavant. El titular de Comerç, Peter Kyle, ha admès aquest diumenge que el primer ministre està reflexionant sobre la "realitat política" que ha d'afrontar. Kyle ha subratllat que no hi ha parlat des de divendres passat.
Menys prudent s'ha mostrat Donald Trump. El president dels Estats Units ha publicat un missatge a la xarxa Truth aquest diumenge al migdia en què dona per feta la dimissió de Starmer. A més, Trump assegura que el primer ministre britànic "ha fracassat estrepitosament en dos temes molt importants: la immigració i l'energia".
Contra les cordes
Fa dies que la posició del primer ministre laborista està molt debilitada, després de la contundent derrota en les eleccions locals i regionals del 7 de maig i la pèrdua de suports que ha tingut des d'aleshores a les seves pròpies files. Arran dels mals resultats electorals, en menys d'un mes sis alts càrrecs del govern britànic han dimitit, entre els quals els ministres de Defensa i Sanitat.
Darrerament, diversos ministres, diputats i sindicalistes han pressionat Starmer perquè renunciï al càrrec o bé faci públic un calendari per a una sortida ordenada. Segons la cadena Sky News, la ministra d'Afers Estrangers, Yvette Cooper, també s'ha sumat a les veus del seu entorn que li demanen que plegui.
Pel que sembla, aquest cap de setmana Starmer no és a la residència oficial de Downing Street, sinó que és amb la família a la casa de camp habitual dels premiers britànics, a Chequers.
El rival de Starmer
Mentre el primer ministre perd suports, cada cop en va guanyant més l'alcalde de Manchester, Andy Burnham, que dijous va guanyar les eleccions parcials a la circumscripció de Makerfield, al nord-oest d'Anglaterra, i amb l'escó a la Cambra dels Comuns, ja pot disputar el lideratge a Starmer. Amb els índexs de popularitat per terra, Starmer ha de triar entre plegar abans d'hora o plantejar una batalla pel lideratge contra Burnham amb unes primàries al partit Laborista.
Si el primer ministre acaba dimitint i Burnham el substitueix, la Gran Bretanya haurà tingut 7 primers ministres en només una dècada, just quan es compleixen 10 anys del Brexit.
Una esperança de canvi fallida
Keir Starmer va arribar a Downing Street el 5 de juliol del 2024 per la porta gran després de guanyar les eleccions amb una majoria absoluta de 405 escons d'un total de 650. Una victòria esclatant que trencava 14 anys de domini conservador, marcats per la successió de cinc primers ministres, des de David Cameron a Rishi Sunak.
Fa només 2 anys, Starmer era l'enveja dels socialdemòcrates europeus, amb una de les majories més àmplies al parlament de Westmnister, i amb promeses de canvi que van il·lusionar l'electorat britànic però que no ha pogut complir.
Aquest ex fiscal de 63 anys, sense carisma i de to pausat, va topar amb un clima econòmic desfavorable, un increment del cost de la vida, la sanitat pública en estat ruïnós i, no menys important, amb les guerres internes al seu partit i els intents de desestabilitzar-lo.
Ara, el partit laborista es debat entre els hereus de Tony Blair, que s'acosten al discurs xenòfob de l'extrema dreta de Nigel Farage, i els sectors situats més a l'esquerra, partidaris de les nacionalitzacions.
L'escena internacional ha estat un dels refugis d'Starmer. El premier britànic ha organitzat diverses cimeres internacionals sobre Ucraïna. També va protagonitzar un acostament a la Unió Europea, tot i que no renega del Brexit. I ha impulsat les relacions amb la Xina, sense que això hagi afectat, aparentment, la relació especial de la Gran Bretanya amb els Estats Units.
Tot i això, la relació amb el president nord-americà, Donald Trump, no ha estat bona en els últims mesos. La guerra a l'Iran va marcar un punt d'inflexió perquè Starmer no es va alinear automàticament amb l'estratègia de Trump. Va posar pegues a l'ús de les bases britàniques per a qualsevol ofensiva, tot i que més endavant ho va autoritzar amb matisos.
En l'àmbit intern, Starmer ha provat de treure rèdit de les diferències amb Trump per augmentar la seva popularitat, mentre mantenia una relació correcta, però freda amb el mandatari nord-americà.