Mercuri s'encongeix mentre es refreda: la runa dels impactes amagava les arrugues
La superfície del planeta Mercuri, el que és més a prop del Sol, està solcada per profundes arrugues. Els científics sempre les han interpretat com un indici que en temps remots va ser un món molt més gran, però ha anat minvant.
Si ja era el planeta més petit del sistema solar, ara ho és més.
Aquest fenomen es coneix des de fa molt de temps, però ara, un estudi publicat a la revista Geophysical Research Letters, ha revelat a la comunitat científica que la contracció del planeta s'ha accelerat un 30%.
Mercuri s'encongeix de manera natural a mesura que el seu nucli metàl·lic va perdent calor amb el pas dels anys: és un planeta que s'arruga pel fred intern. Quan els planetes es formen, estan calents, com si fossin de lava volcànica. A mesura que aquesta calor es dissipa, el nucli es va contraient.
La gran contracció que ha sorprès els astrònoms s'ha calculat en 23,3 kilòmetres, un 1% del radi que tenia el planeta quan es va formar fa 4.500 milions d'anys.
Al llarg dels mil·lennis l'han bombardejat innombrables asteroides i cometes, i la runa que s'hi ha anat acumulant a partir dels impactes és el que amagava la dimensió real de la reducció.
El planeta arrugat
Els solcs profunds que travessen la superfície de Mercuri, les crestes arrugades que resulten del seu refredament intern són les que han servit tradicionalment als científics com a mesura de càlcul per valorar com s'encongeix.
Els càlculs es basen en la topografia visible, però el nou estudi liderat per Gaku Nishiyama, de l'Institut d'Investigació Espacial del Centre Aeroespacial Alemany, ha comparat imatges anteriors amb un nou mapa global de la rugositat de Mercuri elaborat amb imatges i dades de la sonda Messenger de la NASA.
I s'han trobat que les estructures d'escurçament del planeta estaven cobertes per les restes d'impactes de meteorits, cosa que els havia fet errar les prediccions, segons ha dit el mateix Nishiyama.
El fenomen de l'encongiment de Mercuri no és únic, com ha explicat Nishiyama al diari New York Times: "Molts cossos solars, com la Lluna i Mart, s'estan encongint actualment, però en el cas de Mercuri, segurament s'encongeix més pel seu gran nucli metàl·lic."
Una contracció més accentuada apunta a un nucli metàl·lic més gros o a una temperatura inicial més alta del que es pensava.
El biaix detectat a Mercuri també podria amagar estructures de contracció a la Lluna, que té una superfície encara més rugosa. Els autors de l'estudi esperen poder aplicar el que han après sobre les crestes de Mercuri en altres mons rocosos com el de Mart o la Lluna.
La Terra, en canvi, té altres sistemes per dissipar la calor interna i no es veu afectada per aquest fenomen de la contracció: el moviment de plaques tectòniques i la calor radiogènica constant al nucli intern.
Més descobriments en perspectiva
La proximitat de Mercuri al Sol ha fet que sigui un planeta difícil d'estudiar i d'explorar. Només hi ha hagut dues missions de la NASA que s'hi han aventurat: la Mariner 10 l'any 1974 i la Messenger el 2011.
Falten, doncs, més dades i més imatges de Mercuri per confirmar si les conclusions de l'estudi són encertades, però a finals d'any hi ha una oportunitat per obtenir-ne gràcies a la missió BepiColombo de l'Agència Espacial Europea en col·laboració amb l'Agència japonesa JAXA, que situarà dues sondes a l'òrbita de Mercuri.
La missió culminarà el seu viatge de 8 anys a través de l'espai al novembre i aportarà noves dades topogràfiques del planeta que serviran per calcular amb més precisió quant s'ha encongit al llarg del temps.
També se n'esperen imatges molt més precises dels cràters, els penya-segats i les crestes arrugades del planeta "com no s'han vist mai", assegura Hishiyama, que també ha format part del projecte.
