El Canadà, pendent de si Alberta aprova celebrar un referèndum d'independència
És la més rica de les deu províncies canadenques. Des de la seva fundació el 1905, els colonitzadors d'aquest territori de l'Amèrica del Nord ja eren conscients del potencial que tenien sota els peus. Primer van ser la fusta i el bestiar. I més tard arribarien el petroli i el gas.
Alberta té una superfície vint vegades superior a la de Catalunya i només hi viuen cinc milions de persones. D'aquestes, unes 300.000 són residents no permanents. En altres paraules, són immigrants temporals, persones majoritàriament productives, però amb menys drets que els ciutadans amb passaport canadenc. Gens diferent del que passa arreu.
A priori, es podria pensar que, amb aquestes condicions, Alberta hauria de ser la Suïssa americana. Però les coses no han anat així en aquest racó del món: una tradició neoliberal i capitalista ha derivat en una riquesa mal repartida i en situacions inversemblants com, per exemple, que no s'hi hagi construït ni un hospital públic en més de tres dècades. Als carrers d'Edmonton, la capital, s'hi veu pobresa.
Per a una part de la societat d'Alberta, la culpa és del sistema. Per a una altra, la culpa és d'Ottawa, és a dir, del Canadà. Els moviments separatistes, liderats per Let Alberta Decide (Deixeu que Alberta Decideixi), consideren que les institucions canadenques desafavoreixen Alberta econòmicament. No només a l'hora de reinvertir el que els ciutadans paguen a les arques federals, sinó també a l'hora de legislar.
La primera ministra ha pactat amb l'independentisme
El cas, però, és que a Alberta l'independentisme ha estat sempre minoritari i políticament ha passat desapercebut. Algunes enquestes indiquen que el sostre de suport a la idea d'una Alberta separada del Canadà voreja el 25%.
Però a les últimes eleccions, la força política de la primera ministra d'aquesta província canadenca, Danielle Smith, contrària a la independència, es va vendre l'ànima al diable i va comptar amb el suport electoral dels principals partits independentistes, de tendència conservadora i populista de dretes.
El preu ha estat concedir-los un referèndum no vinculant que cap majoria política volia i que molts consideren una bomba de rellotgeria si el vot unionista no es mobilitza. Aquest referèndum o consulta se celebra aquest dilluns i té 10 preguntes, l'última de les quals proposa celebrar un referèndum d'independència vinculant.
El primer ministre canadenc, Marc Carney, ha desembarcat a Alberta l'última setmana, conscient que una alta participació apagaria l'incendi. Parlant d'incendis, el que va tenir lloc dissabte a la base militar de Wainwright, a Alberta, que fins ara ha deixat 4 soldats morts, quaranta ferits i una vintena de persones en estat crític, també s'ha utilitzat com a munició política.
N'ha tret partit el mateix Carney, que a l'hora d'enviar un missatge de condol per la tragèdia no s'ha estat d'omplir el discurs de referències a la unitat del Canadà. Alberta no és el Quebec, però si els unionistes ignoren el referèndum la situació es podria descontrolar.
Una consulta amb 10 preguntes
A diferència d'altres moviments independentistes, com és el cas del del mateix Quebec, el d'Alberta té moltes connotacions de la dreta més extrema i xenòfoba. És un fet que es demostra en les deu preguntes incloses en un referèndum sense precedents.
La primera pregunta és si la ciutadania estaria d'acord que el govern d'Alerta augmenti el control sobre la immigració amb l'objectiu de reduir-la a nivells sostenibles amb prioritat per a la migració econòmica. La segona és sobre la limitació de l'accés als serveis públics per als immigrants sense un estatus reconegut. La tercera pretén exigir dotze mesos de residència als immigrants sense un estatus permanent d'immigració. I la quarta és sobre fer pagar els serveis sanitaris i educatius a aquest darrer grup.
La segona meitat de les preguntes del referèndum tenen a veure amb la relació constitucional i administrativa entre Alberta i el Canadà, i això inclou si s'està d'acord que Alberta pugui designar els seus jutges, que la província pugui rebutjar programes federals, que les lleis regionals passin davant les federals, en l'abolició del Senat canadenc, i finalment la pregunta del milió: "Alberta hauria de continuar sent una província del Canadà o el govern d'Alberta hauria d'iniciar el procés legal que requereix la Constitució canadenca per a la convocatòria d'un referèndum vinculant sobre si Alberta s'hauria de separar del Canadà?".
El camí fins a una hipotètica culminació de la independència d'Alberta no només és llarg sinó que de moment es fa sobre peus de fang, perquè més enllà del petroli i el gas, no hi ha els fonaments d'altres nacions sense estat, començant per una consciència nacional col·lectiva. De moment, cal passar per les urnes i pràcticament la meitat dels electors (aproximadament un milió i mig) ja ho han fet a través del vot avançat i del vot per correu.