"El retorn de l'aigua": la història de l'estany d'Ivars i Vila-sana, dessecat durant el franquisme
L'estany d'Ivars i Vila-sana, al Pla d'Urgell, és el més gran de Catalunya en dimensions, i supera per poc el de Banyoles. Es tracta de la zona humida més gran de la Catalunya interior. Després del procés de dessecació durant el franquisme per motius econòmics, la seva recuperació va esdevenir el projecte més important d'aquestes característiques que s'ha fet a Europa. Es va iniciar el 2005 i va culminar el 2009.
"El retorn de l'aigua", que "El documental" estrena el 2 de maig i que ja està disponible a la plataforma 3Cat, explica amb detall aquest procés de recuperació, i també incideix en la desconeguda, misteriosa i apassionant història que s'amaga darrere del procés de dessecació que va impulsar el franquisme en contra de la voluntat dels veïns de la zona, ja que l'antic estany era font de riquesa per a molts i lloc de contacte social per a bona part dels habitants de la plana i els vinguts de fora.
La vida a l'estany abans de la seva desaparició
A mitjans del segle XX, va ser dessecat per interessos foscos i conspiracions, però l'estany d'Ivars i Vila-sana va ser molt estimat tant pels veïns de la zona com per la gent vinguda de fora. L'estany forma part de la memòria col·lectiva d'aquestes generacions i és part del patrimoni històric català.
Els joves de l'època hi anaven sovint de pícnic i a passar el dia, i els casaments de parelles de joves al voltant de l'estany eren part del seu paisatge. També s'hi feien campionats de natació i llargues passejades en barca. Hi havia vida a tort i a dret. L'antic estany era, doncs, un clar dinamitzador econòmic i social, i formava part del dia a dia dels veïns.
L'estany era punt de trobada també de caçadors que hi arribaven després d'hores de viatge des de Barcelona o Saragossa. Abans que esclatés la Guerra Civil, durant la República, el president Lluís Companys en va ser un dels visitants regulars. I després, l'antic estany va ser punt de trobada habitual de personatges il·lustres de l'època, principalment famílies de la noblesa o relacionades amb el franquisme, que hi feien estada per passar un o dos dies de cacera.
Els interessos amagats darrere la dessecació
L'estany, que enmig de la misèria econòmica dels primers anys del franquisme era font de vida i de riquesa per a molts, va desaparèixer a causa dels interessos d'uns pocs. El 1951, l'antic estany va ser dessecat del tot. Era el segon intent i definitiu, després d'un primer projecte el 1919. Una part de la població es va oposar frontalment al projecte, però no se la van escoltar.
L'empresa promotora de la dessecació, Locomociones y Transportes S.A., va obtenir privilegis per part del règim franquista per dur a terme aquest procés. L'engany també va formar part d'aquesta trama. Perquè la població fos més receptiva al projecte de dessecament, es va fer córrer la falsa informació que la llacuna era portadora de malalties com la malària.
L'enfrontament entre bona part de la comunitat de veïns pel dessecament de l'estany es va fer evident. La majoria no n'eren partidaris. Volien conservar l'estany. Fins i tot hi va haver una consulta popular, organitzada per calmar els ànims dels ciutadans, el resultat de la qual ni tan sols va ser tingut en consideració pels promotors. La consulta, però -expliquen els testimonis-, va deixar molt a desitjar per la falta de rigor democràtic amb què es va executar.
En contra de la voluntat popular, el 1951 es van acabar els treballs per dessecar l'antic estany. De beneficis, els promotors en van treure ben pocs. Els permisos només els concedien plantar-hi arròs, i no se'n van acabar de sortir. Durant dècades, va ser una terra molt poc productiva. Al final, doncs, la història del dessecament és la d'un fracàs.
El retorn de l'aigua i de la vida
Tot i la seva desaparició, l'estany d'Ivars i Vila-sana va restar ben viu en la memòria popular, i mig segle després de la dessecació es va plantejar de forma seriosa la possibilitat de tornar a omplir-lo.
La recuperació de l'estany va començar el 2005, i l'any 2009 es va culminar el procés d'ompliment de la llacuna natural. Va ser una operació única i sense precedents a Europa per la seva magnitud i dificultat logística, financera i estratègica.
Després de tot aquest procés, l'estany va poder recuperar la flora i la fauna, i convertir-se, de nou, en un espai natural privilegiat. Ara torna a formar part del paisatge de la plana d'Urgell i rememora l'esplendor del passat.