El rol del fill traductor: "Tinc 13 anys i tradueixo els meus pares al metge o a l'escola"
A Yassine El Mesaoudi li fa una mica de vergonya parlar en català. Té 16 anys i estudia quart d'ESO a l'Institut Bitàcola de Barberà del Vallès. El mateix centre on va la seva germana Aya, que en té tretze i fa segon.
Malgrat les reserves inicials, l'Aya es llença a parlar amb una llengua que va aprendre fa només tres anys, quan tota la família va arribar de Nador, al Marroc. Els pares, que treballen de cuiners, tenen un castellà precari. El bon nivell de català dels fills fa que hagin d'assumir uns rols que, per edat, no els tocaria:
Acompanyo els pares a l'Ajuntament, al metge, a les tutories de l'institut. El meu germà i jo portem tres anys fent de traductors de la família."
Són menors que s'acostumen a trobar amb situacions incòmodes o delicades com l'Aya, que ha d'assistir a les seves pròpies tutories o acompanyar la mare al metge, un àmbit --el sanitari-- on diu que s'ha trobat facultatius que no l'hi han posat fàcil. L'Aya explica que es posa "nerviosa perquè li fa por equivocar-se en temes que són importants".
Estudiants brillants, com remarquen les seves professores, els germans El Mesaoudi van aprendre català a l'institut i també al Casal de Cultura de Barberà de Vallès. Expliquen que els va costar una mica, però "consideren que és una llengua necessària per al seu futur".
L'Aya vol ser metgessa i el Yassine, policia. El català se suma a les altres llengües que ja parlen: el castellà, l'àrab, el rifeny i una mica de francès.
Els germans Jiang
Els germans Rui i Hang són companys d'institut dels El Mesaoudi. Nascuts a Albacete i amb arrels xineses, van arribar a Barberà del Vallès el 2015.
El Rui té 16 anys i fa tercer d'ESO. Li agrada molt parlar en català. Explica que l'escola i les sèries de TV3 van ser clau per assolir el nivell que té i que li agrada molt exclamar-se fent servir la paraula "collons".
El Hang és el germà petit. Estudia primer d'ESO, té 13 anys i les seves rialles inunden l'aula. Té un nivell bo, però els seus pares, que regenten un basar i no dominen la llengua, només confien en el gran per a les tasques de traducció. Una responsabilitat que passa factura. El Rui recorda el dia que va haver de portar el seu avi a urgències.
Tenia una malaltia molt avançada als ulls. El metge de capçalera em va dir que el portés a urgències. Allà vaig haver de fer de traductor i la vaig cagar.
El Rui es va estressar molt perquè no estava preparat per entendre l'argot mèdic, igual que els passa a molts nens i adolescents que diàriament fan d'intermediaris lingüístics per a les seves famílies. Un fenomen poc visibilitzat, però més freqüent del que ens imaginem.
Sanitat, educació i serveis socials
Metges, professors o treballadors socials es troben sovint amb aquests petits traductors a la consulta, a classe o a l'Ajuntament. És el cas d'Álvaro Núñez Fauste, metge de medicina familiar i comunitària al CAP de Banyoles. Té uns 1.600 pacients, el 25 per cent dels quals són d'origen migrant.
El doctor explica situacions complicades a l'hora de traduir símptomes o diagnòstics per part dels menors. O contextos en què "els fills no traslladen la informació mèdica als pares perquè consideren que els pot fer mal o que no és rellevant".
Sira Casablancas, metgessa de família del CAP Casanovas, a Barcelona, diu: "Com a professionals hem de fer l'esforç de simplificar el llenguatge mèdic". I apunta que, segons quina simptomatologia hi ha, "als menors els fa vergonya haver-la de traslladar als pares".
A escoles i instituts, el context té una altra pàtina. Blanca Pi, professora de llengua i literatura catalanes de Barberà del Vallès, s'ha trobat que ha hagut de fer entrevistes amb famílies que no dominen ni el català ni el castellà, i que ha hagut d'utilitzar l'alumne de traductor.
La professora Pi assegura que són contextos que "t'obliguen a confiar que l'estudiant faci la traducció correcta". I parla de nerviosisme i de molta responsabilitat.
Raimon Izard, professor de cicles formatius de grau superior, explica que també hi ha estudiants que fan de traductors d'altres companys nouvinguts, i això "els fa sentir empoderats".
Als serveis socials, moltes famílies hi van acompanyades dels seus fills petits. Judith Pagès Petit fa de treballadora social a Anglès, a la Selva, i alerta "que és una pràctica que no és gens adequada i de molta responsabilitat". Per això, diu, que demanen a les famílies que vagin als serveis socials acompanyades de persones adultes de la seva confiança.
Un rol natural
Davant el creixement de la immigració les últimes dècades a Catalunya, el 2009, un grup d'investigadores del Departament de Traducció i Interpretació i Estudis de l'Àsia Oriental de la UAB es va començar a interessar per la demanda en traductors i intèrprets qualificats per part dels serveis d'atenció a la població migrant dins de l'administració pública catalana.
D'aquest interès, en va néixer el grup de recerca MIRAS. Fa dos anys aquest grup va publicar un estudi que tracta del paper dels fills de famílies nouvingudes com a intermediaris lingüístics en diferents àmbits.
La catedràtica de Traducció i Interpretació de la UAB Marta Arumí, directora del grup MIRAS, explica que un dels aspectes que han trobat és que els joves participants de l'estudi van començar a fer de traductors des de ben petits. "L'edat d'inici són els vuit o nou anys, fins i tot hem trobat algun cas més petit", assegura, i afegeix que és un rol que assumeixen de forma natural.
Arumí destaca que, a diferència del que es podria pensar, la situació més habitual en què els menors han de fer de traductors és el camp sanitari perquè "hi ha una manca de professionals que assumeixin aquesta funció".
El que passa a hospitals i consultes, en canvi, no passa mai en el sector judicial. La directora del grup MIRAS diu que s'ha de tenir en compte que l'àmbit judicial és l'únic dels serveis públics en què està regulada la interpretació i en què és obligatori que hi hagi un intèrpret. En cap dels altres camps existeix aquesta regulació.
L'impacte psicològic
El paper de traductors té un impacte psicològic en les criatures i adolescents. Parlem del seu procés maduratiu, del seu rendiment escolar i en les relacions que estableixen amb la família o amb l'escola.
Xifré Ramos és membre del Grup de Treball Moviments Migratoris, Refugi, Asil i Relacions Interculturals del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya i explica que "a un menor fer de traductor li entorpirà el seu procés maduratiu si la informació no apta que rep es dona de manera continuada" .
Ara bé, el psicòleg remarca que hi poden haver aspectes positius, com que es refermin els vincles de pertinença, "però tractar el nen com un adult i pensar que el faig sentir útil, això és un error". I recorda situacions que s'han normalitzat i no s'haurien de permetre:
Que un mosso en un desnonament accepti que un infant o un adolescent faci de mediador o intèrpret hauria de ser sancionable legalment."
Xifré Ramos sap que situacions com aquestes poden derivar a la llarga en "problemes de salut mental". Per això creu que cal treballar perquè aquests menors comptin amb més acompanyament per part de les famílies i de l'administració, que "hauria de revertir aquesta situació amb més recursos".