En defensa de Sitges

El Festival de Cinema Fantàstic de Sitges és, sens dubte, el millor festival de cinema del país. Un total de 59 edicions l'avalen, juntament amb l'èxit constant de públic, els convidats estrella que cada any accepten participar-hi i els títols de les pel·lícules que s'hi projecten.

Tot i això, abans, durant i després d'aquesta última edició, s'han escampat duríssimes crítiques a les xarxes socials i, ara també, a diversos mitjans de comunicació sobre el seu funcionament. Crec que les desqualificacions que s'estan fent al festival de forma general són injustes i desproporcionades i, com que les queixes sempre troben terra abonada en el món digital i, en canvi, els agraïments són més cars de veure, m'he atrevit a dir-hi la meva.

Soc conscient que parlo des d'una perspectiva privilegiada, perquè el tracte que es dispensa a Catalunya Ràdio és excel·lent, però crec que això no m'invalida per opinar sobre el que he vist, he viscut i he compartit amb molta gent aquests dies. Al contrari, crec que el fet de visitar diversos festivals de manera regular al llarg de l'any, com Canes, Venècia o Sant Sebastià, em permet tenir una perspectiva global que pot ajudar a entendre algunes coses.

Queixes justificades o no

Evidentment, hi ha queixes justificades que comparteixo, ara n'enumerarem unes quantes, però hem de ser conscients que no hi ha cap festival perfecte. Tots cometen errors, a tots hi ha disfuncions i la informàtica els traeix a tots. Són monstres enormes amb equips reduïts de persones que fan malabarismes perquè tot funcioni. En el cas de Sitges, encara és fa més evident. 

Durant l'any són només deu persones les que s'encarreguen de la programació, la logística, l'administració, el màrqueting i la comunicació. Durant el festival, aleshores sí, són 180 persones més i uns 300 voluntaris que proporcionen una ajuda inestimable. Veient la dimensió actual del festival, que funcioni amb aquest volum de gent és un petit miracle.

Amb un pressupost quatre vegades inferior al de Sant Sebastià, Sitges aconsegueix unes xifres de públic similars, un fet inaudit. De fet, té quatre vegades més públic que el Festival de Canes. I això és perquè el de Sitges és un festival que viu de cara al públic, als fans del gènere fantàstic i de terror, que aplaudeixen amb deliri a l'inici de cada projecció quan King Kong apareix al costat de l'església de Sant Bartomeu i Santa Tecla. De fet, és gràcies a ells que el Festival de Sitges té un encant únic.

La convivència entre premsa i públic 

El que passa és que, a diferència de la majoria de festivals de primera classe, a Sitges no hi ha sessions exclusives per a la premsa, sinó que sempre compartim l'espai amb el públic. Això és bo, perquè ens permet copsar la seva reacció, cosa molt valuosa, i no tan bo perquè provoca que sempre hi hagi algun espai buit d'aquells companys que al final no hi han pogut assistir. I el mateix passa amb els espais reservats per als departaments d'indústria, els jurats, el màrqueting...

Aquesta podria ser una de les explicacions a la queixa constant i sagnant que diu que hi ha sessions amb entrades exhaurides, però amb butaques buides. A banda que també hi ha una part del públic que finalment no hi arriba, per culpa del tren, del temps o pel que sigui. A partir d'aquí, sens dubte, una dels aspectes a millorar és com es comunica que s'han alliberat entrades d'última hora. Fins ara, és una informació exclusiva de l'app del festival i segurament caldria una comunicació més àmplia per altres canals.

Els primers que volen omplir les sales i incrementar els ingressos són els responsables del festival. Sitges depèn molt més que altres festivals dels ingressos de taquilla, perquè les subvencions són molt menors. Per tant, pensar que hi ha llocs buits a causa de la seva incompetència és incongruent. Segur que es podrien aplicar solucions imaginatives, però caldria analitzar-ho d'una manera realista, tenint en compte les limitacions tècniques, de pressupost i de personal.

Dificultats tècniques

Aquesta polèmica s'ha amplificat aquest any perquè molts usuaris es van queixar que la plataforma de venda d'entrades va fallar els primers dies. Això va afectar sobretot una part del públic més fidel, que, tot i tenir dret a un període de prereserva, veia amb impotència com el sistema els expulsava una vegada i una altra, i les localitats s'anaven acabant. 

Des del festival ja han dit que en prenen nota de cara a l'any vinent, perquè la plataforma no va ser capaç d'assumir l'allau de peticions inicial. D'altra banda, però, que les sessions s'exhaurissin és la prova que molts usuaris sí que van poder fer les seves reserves. Per tant, la percepció del mal funcionament sempre dependrà de l'experiència de cadascú. A més, puc assegurar que les plataformes de "ticketing" de Canes i Venècia tenen un rendiment irregular cada any.

També hi ha hagut queixes sobre la presència d'influencers aliens al cinema, que haurien barrat el pas a segons quins periodistes especialitzats. Entenc el malestar d'alguns incondicionals que de sobte van veure com se li denegava l'acreditació, però també entenc que el festival considerés que havia arribat el moment de ser més selectius. Malauradament, segur que es van quedar fora companys de manera immerescuda, i espero que es reconsideri de cara a l'any vinent, però segur que cap influencer en va ser responsable. En total se'n van acreditar vuit.

Un futur millor?

La reobertura del Retiro prevista per l'any vinent servirà per esponjar tota la programació i ampliar l'oferta de sessions d'una mateixa pel·lícula. Això pot ajudar, segur, a reduir la frustració. A més, disposar d'una sala més podria servir per reduir el preu de les entrades, ni que sigui simbòlicament, perquè el festival tindrà assegurat un increment dels ingressos i seria un bonic gest de cara al públic.

També s'ha criticat que les estrelles convidades han tingut poc temps d'exposició, però el més reticent a aparèixer en públic, Peter Jackson, que no va concedir entrevistes, va donar el tret de sortida de la Zombie Walk, va participar en una catifa vermella i va recollir un premi davant de mil persones. No està malament. I, si hi sumem Danny DeVito, Kevin Bacon, Casey Affleck, Noomi Rapace, Pino Donaggio, Alejandro Amenábar, Robert Eggers, Heather Graham, Nicolas Winding Refn, Duncan Jones o Carlota Pereda, podem afirmar que el nivell de convidats d'aquesta 59a edició ha estat espectacular.

I, finalment, s'ha criticat la selecció de pel·lícules. Més enllà de l'acumulació inassumible de títols, que seria bo que es reduís d'alguna manera (una petició que sabem que no es complirà), a Sitges s'han vist aquest any films meravellosos com "Wildwood", "We are aliens", "5 minutos más", "The incomer", "River", "Ghost in the cell", "The spiral", "Blades of the guardians", "Hope" o "Colony". I, a més, s'han projectat versions renovades de "Los demonios", "Braindead" o "King Kong". La meva selecció segur que difereix de molta altra gent, però que hi ha hagut qualitat és inqüestionable.

Més coses a millorar? La visibilitat de la sala Tramuntana, l'oferta gastronòmica al voltant de l'Auditori o que el catàleg estigui disponible des del primer dia. Però, en general, ha estat una edició molt reeixida, de les millors que jo recordo. I espero que la del 60è aniversari encara sigui millor.