"És tímid", "és difícil", "és el responsable": com les etiquetes familiars poden condicionar tota una vida

Les etiquetes que els infants reben dels pares i les mares –fins i tot les aparentment positives– no sempre descriuen la criatura, sinó que poden expressar les expectatives, les pors o les necessitats dels adults. 

Segons la terapeuta Laura Gutman, per sentir-se estimat, l'infant pot acabar adaptant-s'hi i construint un personatge que li permet sobreviure: un refugi, una identitat, que també es pot convertir en una presó. 

Com ens determina el discurs matern? Què és l'ombra i quin risc hi ha de projectar-la sobre els nostres fills? I com ens podem alliberar d'aquest personatge? 

Les etiquetes no sempre descriuen la criatura

"No en seràs capaç", "sempre estàs al teu món", "ets molt xerraire". Són algunes de les frases que la Rosa, el David i l'Eva van sentir repetidament durant la seva infància. Paraules que poden semblar inofensives, però que influeixen en la manera com una criatura es percep i en el lloc que acaba ocupant dins la família. 

El psicòleg Joan Garriga explica que sovint s'adjudica una identitat diferent a cada fill: l'intel·ligent, el simpàtic, el responsable o el desastre. Etiquetes que la criatura incorpora sense prou consciència per qüestionar-les i que poden acabar formant part del seu "codi identitari".

Per la terapeuta Laura Gutman, aquestes etiquetes no descriuen necessàriament l'infant, sinó la mirada, els prejudicis o les necessitats dels adults:

 Les etiquetes no són l'infant, sinó opinions de la mare o del pare sobre aquell infant. 

També les aparentment positives poden limitar. A "L'ofici d'educar" de Catalunya Ràdio, una dona explica que sempre va ser "la bona nena": responsable, bona estudiant i incapaç de sortir de la norma. Amb els anys va comprendre que aquell reconeixement també havia estat un pes que no sempre li havia permès fer o dir el que realment volia.

El personatge que construïm per ser estimats

Les paraules no són l'única cosa que condiciona una criatura. També ho fan els valors, les expectatives i els missatges invisibles de la família. "Has de ser responsable", "has de salvar-nos" o "no pots donar problemes" són rols que es poden adjudicar sense arribar a pronunciar-los, adverteix Garriga. 

Gutman, una de les pioneres a posar paraules a les vivències reals, complexes i sovint silenciades de la maternitat, anomena discurs matern el relat explícit o implícit que l'infant rep sobre qui és, què se n'espera i com funciona el món. 

Tot i el nom, no sempre procedeix de la mare: pot venir del pare, dels avis o d'una altra figura amb poder emocional. El "no ploris" repetit per un pare, per exemple, pot convertir-se en un mandat interioritzat i dificultar l'expressió emocional en l'edat adulta. 

Segons Gutman, tampoc no ajuda preguntar a la mare com érem de petits, perquè la seva mirada pot no ser objectiva: és precisament la que ja hem incorporat. No es tracta de culpabilitzar ni d'interrogar la mare o el pare, sinó de reconèixer les representacions que n'hem interioritzat i des de les quals interpretem el món. 

Per adaptar-s'hi, conservar el vincle i sentir-se estimada, la criatura construeix un personatge. A la família de Laura Gutman, per exemple, imperava la idea que només tenia valor allò que exigia esforç i sacrifici, una creença que encara condiciona la seva relació amb el descans i el plaer. 

Els rols que ens atorguen durant la infància –i que acabem assumint per sentir-nos estimats– poden condicionar tota una vida. Gutman en posa dos extrems: viure com el salvador o com el llop. El personatge neix, doncs, com una estratègia de supervivència: 

És un refugi, però també una gàbia quan som adults i creiem que aquesta és l'única manera de viure.

Quan les nostres ferides condicionen la criança

Les etiquetes que vam rebre durant la infantesa també poden condicionar la manera com mirem els nostres fills. La Berta reconeix que sovint els definim davant dels altres: "És molt tímid", "aquest és l'esportista" o "l'altre és més artista". Comentaris quotidians que poden fixar una identitat i limitar la possibilitat que la criatura es mostri d'altres maneres.

Gutman considera que no sempre veiem els fills tal com són, sinó a través de les nostres pròpies "ulleres": la història viscuda, les pors i els personatges que arrosseguem.

No coneixem prou els nostres fills perquè ni tan sols ens coneixem prou a nosaltres mateixos. 

Quan diem que una criatura és difícil, mandrosa o molt demandant, potser estem expressant la nostra dificultat per respondre al que necessita. 

Si hem crescut poc protegits o amb fam emocional, podem arribar a competir amb els fills per "un tros de mirada". Sortir de les nostres etiquetes ens permet observar-los amb més llibertat i preguntar-nos què necessiten i com els podem acompanyar.

L'ombra és allò que vam haver d'amagar

Per sostenir el personatge, deixem fora tot allò que no podia ser vist, acceptat o expressat dins la família. Gutman anomena ombra les emocions, necessitats i capacitats que vam aprendre a amagar per conservar el vincle: la bona nena pot amagar la rebel·lia; la responsable, la necessitat de ser cuidada; la forta, la fragilitat, i l'autònoma, la necessitat de demanar ajuda. 

Aquests aspectes no desapareixen i poden continuar influint en les nostres relacions i reaccions automàtiques. Per descobrir-los, Gutman proposa la biografia humana, una metodologia d'indagació de la infància. 

Explica que els professionals que l'apliquen treballen "com a detectius": ordenen la informació, observen els buits i descarten els relats amb què ens podem haver autoenganyat fins a construir una descripció més completa del que vam viure. 

Posar paraules al que havia quedat silenciat no cura automàticament la ferida, però pot fer aflorar records i ajudar-nos a comprendre per què vam construir un personatge determinat:

 Buscar l'ombra sempre és dolorós, però continuar cecs encara ho és més.

De la culpa a la responsabilitat

Una de les crítiques que rep Gutman és que el seu discurs pot fer recaure sobre les mares tota la responsabilitat del benestar emocional i el futur dels fills. 

Ella admet que moltes dones s'han sentit culpabilitzades en llegir-la, però insisteix que la qüestió no és jutjar què van fer en el passat, sinó revisar, des del present, quins recursos tenen, quins els falten i quina ajuda poden demanar.

La responsabilitat, afegeix, s'organitza en cercles: la mare o persona cuidadora sosté la criatura, però la parella, la família, els amics i la comunitat han de sostenir qui cuida. Reconèixer que no arribem a tot també permet demanar ajuda abans d'assolir el límit.

Prendre consciència, però, no elimina els automatismes. Podem haver promès que mai cridaríem els fills i descobrir que, quan estem cansats o desbordats, repetim allò que vam viure. 

"Després de prendre consciència, hi ha tot un treball d'anar entrenant una modalitat nova". Allò que ens van dir –i també allò que no es va poder dir– pot convertir-se en un paper que representem durant tota la vida. Comprendre la nostra història no esborra les ferides, però pot evitar que continuem transmetent-les als fills.

Laura Gutman és autora de llibres com "La maternitat i l'encontre amb l'ombra pròpia" i "El poder del discurso materno".