Ruta 66: 4.000 quilòmetres per escoltar els Estats Units abans de les eleccions de mig mandat

Dos anys de Donald Trump a la Casa Blanca, unes eleccions de mig mandat a la vista, un país que ha celebrat el 250è aniversari i una carretera mítica que aquest novembre fa 100 anys ens van fer pronunciar la famosa frase: "Això té un '30 minuts'."

Aquest és el punt de partida per intentar respondre a la pregunta que es fa una bona part del món: cap a on van els Estats Units i què en pensen els nord-americans?

Això, i el fet que fa dos anys que sentim i expliquem, sobretot, el president Donald Trump. Lligats periodísticament a les urgències d'una Casa Blanca que també viu d'ofegar-nos a titulars, la necessitat d'enfocar cap a un altre lloc encara es fa més evident. Mirar lluny de Washington i escoltar els ciutadans del país, no només els seus dirigents, abans d'unes eleccions que també seran un referèndum sobre el segon mandat de Trump encara que ell no s'hi presenti.

Les veus i les vides de la Ruta 66

El vertigen periodístic que inevitablement comporta pensar en com es pot explicar un país de 350 milions d'habitants i unes quantes contradiccions l'hem resolt de l'única manera que sabem: amb humilitat, però sense renunciar a l'ambició.

Aquest reportatge no pretén ser la veritat ni absoluta ni definitiva, però tot el que hi surt és veritat. La que ens hem trobat al llarg de 4.000 quilòmetres d'una carretera mítica que travessa el país de punta a punta, de Chicago a Los Angeles, que passa per vuit estats, amb una gran diversitat territorial, política i humana.

Perquè la realitat és més complexa que ser republicà o demòcrata. I perquè sortir al carrer a explicar coses a vegades es converteix en un recordatori de l'ABC del periodisme: no t'entestis a trobar el que volies explicar; explica el que trobis.

Així és com una perruquera de Tulsa, a Oklahoma, escenari d'una de les massacres més brutals contra els afroamericans a principis del segle XX, et diu que tot i que creu que Trump, si pogués, els tornaria a les plantacions, li reconeix que ha fet bé de frenar que les dones trans competeixin en categories d'esport femenines.

O com un agent de la policia tribal navajo a Nou Mèxic es resisteix a condemnar el genocidi comès als seus avantpassats en nom de mirar cap al futur i superar les ferides del passat.

O com un matrimoni de Missouri que es defineix com a "més blanc i més de l'Amèrica profunda que ningú" s'ha vist arrossegat a fer de portaveu de la comunitat immigrant perseguida per les polítiques migratòries de Trump, a qui han votat, després de viure una experiència traumàtica en pròpia pell.

O com un veterà del Vietnam a Arizona amb una gorra que hi diu "Golf d'Amèrica" i que assegura que no vol més guerres acaba la conversa dient que creu que Cuba serà el següent,"No trobes?".

O com un mecànic fill d'immigrants mexicans té clar que no vol que els immigrants entrin al país il·legalment. I sobretot no vol que guanyin els demòcrates.

O com un grup d'extreballadors del Laboratori de Seguretat Nacional a Los Alamos es pregunten com s'ho faran els Estats Units per recuperar l'autoritat moral davant del món.

Què se n'ha fet del somni americà?

El reportatge barreja testimonis de persones a qui havíem contactat prèviament i de moltes altres que es van creuar en el nostre camí i es van avenir de manera molt generosa a parlar una estona amb nosaltres.

Totes, trobades al llarg d'una ruta a la nostàlgia d'horitzons esbatanats que contribueix al miratge que aquest és un país en què no s'acabarà mai res: ni l'espai ni els recursos.

"Escoltar-los" pot semblar un verb poc ambiciós, però és imprescindible per a qualsevol exercici posterior que es vulgui fer. Perquè sota la polarització galopant del país hi ha matisos. I sota l'optimisme natural que en la cultura nord-americana sembla pràcticament obligatori hi ha alguna esquerda.

I en aquesta escolta, si una cosa s'ha anat repetint al llarg del viatge amb més o menys intensitat és que alguna fibra està trencada, que l'orgull de ser nord-americà, que forma part del seu ADN, està tocat. En alguns casos, una mica avergonyit pel pes d'una presidència que consideren estrident i perillosa, però no prou per pensar que no se'n sortiran.

Per què? Perquè sempre se'n surten i no es plantegen cap altra opció. I això també forma part de la seva cultura, la seva tradició i la seva manera de ser al món; sent-ne els amos i tirant endavant al marge de presidències i presidents.

Sobre el declivi de l'imperi americà, sobretot ara que tenen un president amb aires d'emperador, acostuma a passar que els qui el desitgen el veuen més imminent del que és. I els que no el contemplen n'ignoren els senyals. Que hi són.

Al final no han sigut 30 minuts sinó 55 i estan disponibles a la plataforma 3Cat.

Si ens n'hem sortit, ara serviran per prendre el pols al moment recorrent una de les poques coses que sembla que no divideix els nord-americans: la mítica Ruta 66, la dels agricultors que fugien de la sequera, la misèria i la crisi del 1929, la dels motels i les benzineres, la que simbolitza el somni americà, però també les seves fractures, la de la nostàlgia d'un passat que ens serveix per fer aterrar el present. I en un futur, potser per recordar per on passaven els Estats Units i els nord-americans aquella tardor calenta, una altra, del 2026.